Les campanyes electorals per defecte

Ara que ja hem passat el període electoral podem parlar d’això. Suposo que a alguns de vosaltres els hi passat coses que quan hi ha un canvi en algun departament. Marxa un professional que en el millor dels casos era considerat mediocre i entra una nova persona a ocupar aquell càrrec que encara és pitjor resulta que el nou fitxatge puja uns quants punts en l’escala de satisfacció al seu anterior. Això és un fet que passa en moltes vegades. El nou responsable poc afortunat fa bo el mediocre.

El mateix passa en moltes eleccions i en especial les seves campanyes electorals. Cada formació fa la seva crida a la ciutadania per recollir com més vots millor, però ja fa dies que està passant que les campanyes electorals que donen millor resultat no les fa el propi partit, sinó que la culpa és dels conjunt dels seus oponents més directes. Un cas clar el tenim en el nivell d’independentisme de Catalunya. Fa 30 anys ser i dir que eres independentista era una “rara avis” hi havia una mena de conformitat en aquesta mena d’autonomia tutelada de Madrid sempre que no ens sortíssim dels marcs legals establerts, però quan hem amenaçat de trencar aquest espai idíl·lic amb la proposta de la DUI llavors es varen llençar a sobre tota la maquinària constitucional en els tres poders: judicial, legislatiu i executiu. Ja fa anys que aquesta força centralista és la que fa augmentar el nombre d’independentistes a mesura que endureixen el seu discurs i les seves propostes. La gent d’aquí a Catalunya ha fet feina, però la gran tasca ha estat mercès a les polítiques que han vingut de fora i també a la dels seus representants a Catalunya. El mateix està passant una mica amb les eleccions autonòmiques del dia 21 de desembre. El nombre de vots de cada candidatura vindrà marcada majoritàriament pel que diuen els seus oponents. Aquesta és la gràcia.

Gossos es prepara pels seu primer quart de segle als escenaris

Gran concert de Gossos al Sielu de Manresa amb tota la sala plena, molt bon ambient, acomiadant un any ple de concert i deixant les portes obertes a un de nou en què celeben els seus 25 sobre els escenaris amb moltes sorpreses que aniran sortint de mica en mica. Ara per ara s'esta covant. Estarem en peu

Molt bon Nadal a tothom

Molt bones festes a tothom i que que tots puguem gaudir en la nostra mesura del Nadal. No ens calen models ni exemples, simplement trobar la millor proposta per cadascú. A prop, lluny, d'una manera o d'una altra cadascú ha de ser feliç marcant el seu camí cap a un destí fixat pel seu protagonista. Ens volen vendre que nadal és consumisme. Aquestes festes s'han de fer a la mesura de cadascú i trobar aquest punt és la gràcia

Treva nadalenca

Ara hem entrat en mode “Festes de Nadal”. Per uns dies o  unes setmanes deixem de banda la rutina, els  problemes, el futbol, l’economia mundial, la feina i toca parlar d’aquestes dies tan especials que tenim a les nostres portes. Un parell de setmanes diferents on ja tenim un protocol, uns procediments i un munt de propostes a tenir en compte. Aquests són els dies de l’any que més estem en família, que es gaudeix més del plat a taula i de la convivència davant de la pantalla de la televisió en mode “on” o “off”. Abans la festa començava una mica abans enviant felicitacions nadalenques, però són pocs els qui encara practiquen aquest esport. El món de les xarxes socials ens ho simplificat bastant i tenim models per a tots els gustos amb possibilitats d’adaptar-ho a la nostra essència més personal.

La part introductòria de tot plegat és la loteria del dia 22 de desembre. Aquesta que no toca mai i com a molt pots rascar 100 euros d’algun dècim, però això passa molt de tant en tant i tampoc no ens soluciona cap problema econòmic. Només ens permet aprofundir una mica més en al qualitat dels nostres àpats i caves.

En els nostres dies coincideixen dos  fenòmens que poden resultar una mica incompatibles. Per una banda, tenim els pisos petits amb moltes habitacions i per l’altre costat tenim algunes famílies molt llargues. Algunes seguint la tradició de tota la vida i aquells que germans i germanastres i primera i segona dona s’ajunten a taula per compartir aquestes festes. Combinacions de tot tipus que estan perfectament acceptades i convalidades en la nostra societat.

Temps de Visa que aquests dies treu fum, però amb una mica de sort fins a finals de gener no podrem veure la magnitud de la tragèdia. Llavors ja estarem preparats per anar al banc i negociar el pagament amb terminis per poder mantenir el ritme de vida fins a l’estiu quan ens tocarà jugar un altre cop amb aquesta obra social davant de les vacances estiuenques.

Uns dies que les famílies van al cinema per matar el temps perquè molts cops no hi ha gaires alternatives interessants fora de casa. També s’han inventat els parcs nadalencs per donar sortida als nens de les llars i aquestes puguin gaudir del temps lliure. En principi són dies que ha de fer fred, però algun cop el termòmetre ha estat prou benèvol i hem pogut anar amb camisa i una jaqueta pel carrer. No ens ha calgut recórrer a la bufanda, els guants i altres elements que no estem acostumats en el nostre clima a tocar del Mediterrani

Abans, quan nosaltres érem una mica més joves havíem d’esperar els Reis al final de les festes per poder tenir les joguines per gaudir, però a mesura que passen els anys es va potenciant el tema del Tronc de Nadal o Tió i també tenim el Pare Noel que ens ha descobert en aquest petit racó del món. Ara els astres ens són favorables i les joguines ja les poden tenir per Nadal. Llavors li enviem una carta telemàtica als Reis d’Orient i amb una mica de sort ho tenim tot controlat.

Nadal acaba sent sinònim de consum de plantetetes per posar al menjador, de regals, d’amics invisibles, de sopars i dinar d’empreses d’amics i que faci falta. Una mena de retrobament com si l’home hagués de carregar les piles de la seva faceta comunitària per tornar a tirar endavant en el nou any. També tenim els alternatius i postmoderns, cada dia són més els qui celebren aquestes festes en un gran restaurant per sentir-se com a casa amb un menú preparat i tot arreglat per no haver de passar hores i hores a la cuina i buscant el millor producte. La gent s’està adaptant a les noves realitats. Altres opten per agafar el Nadal com a dies de festa i tocar el dos i fer una escapadeta i celebrar la màgia lluny dels seus, però sempre comunicats a través del mòbil, però vivint experiències ben diferents.

Nadal és una mica quan tots tornem a ser una mica reis i el dia de Reis mirem darrera la porta per si algú ens ha deixat algun regal. Mirem darrera l’arbre per veure si existeix aquest personatge vestit de vermell. Dies de canelons, torrons, cava i carn d’olla, Quan les sobretaules no s’acaben mai i arriba un punt que no saps on posar ja el menjar. Els sopars acostumen a desaparèixer aquests dies i  tot és una mica d’àpat únic a dinar que entre que el fas i el paeixes estàs tot el dia ocupat. Hi ha teatre, música en alguns pobles de la comarca a una hora racional per sortir de casa i que et toqui una mica l’aire i passar una bona estona fent cultura familiar. Tradicions. Molt bona Nadal i festes a tothom.

El vot dels descontents enlaira C's

La victòria de C's és el resultat d'una política mal gestionada, de moltes promeses que no van enlloc, de moltes mocions que es queden en això. És el resultat d'un cabdills que no volen deixar el poder en els partits importants i no hi ha renovació. Han fet de la política la seva professió. Ciutadans és la resposta d'uns polítics que viuen en un altre món lluny dels seus votants de pactes irracionals i de gent que té molt clar el que vol i ja està cansada que li prenguin el pèl. C's és el vot de protesta. Es va intentar amb la Cup i amb Podemos, però la cosa va quedar diluida i ara aquests tenen l'oportunitat de girar la truita. Si ho fan seguiran i sinó tornarà a sortir una altra formació que tindrà el mateix repte. A veure que passa. Molts ja parlen d'elecions a la primavera. A veure.

Només depèn de tu, vota

Demà toca votar perquè hem viscut un any amb coses molt important per aquest país. No hi ha ni bons ni dolents en aquesta peli, només uns que treballen pel poble i els altres que s'oposen a la voluntat d'aquest país amb els seus poder. Nosaltres ho hem de decidir a les urnes. Aquesta és la nostra força. Demà tots a votar i voteu amb seny perquè només el seny ens portarà pel bon camí i no apartarà d'aquests viaranys més propis de les dictadures. Tot depèn de tu.

Tres perfils polítics clàssics per aquest 21 de desembre

El dia 21 de desembre els tres amics de sempre es tornaran a trobar per esmorçar abans d’anar a votar. Cadascú té les seves idees que  han evolucionat diferentment als llarg dels anys, però per sobre de tot són  amics. Primer la família i una mica més enllà ja queda la política. Sempre han tingut clar quines han estat les seves preferències vitals. Potser en algun moment de la vida, algú ha tingut alguns dubtes sobre l’ordre dels valors prioritaris de l’existència, però ja ha pagat les seves conseqüències d’una interpretació errònia. Us aniré presentant els nostres personatges.

El Eusebi vivia en una localitat del cinturó de Barcelona, però amb el pas temps ho va deixar per venir a les nostres contrades. Ell va començar sent militant del PSUC, però amb el temps es va anar passant a les files del PSC, més esquerrà. Un cop va tenir l’oportunitat de ser regidor de participació ciutadana del seu municipi. Llavors va descobrir que moltes de les coses que veia des de fora eren ben diferent quan estaves dins. Va ser tota una experiència que sempre recorda alterna-t’ho amb algunes escenes peculiars del seu servei militar a alta muntanya.

A mesura que el seu partit s’anava espanyolitzant i deixant l’essència catalana, ell també ho anava fent. Sempre havia estat ben fidel als seus líders polítics tot i que a ell li agradava fer preguntes incòmodes als seus cabdills, però es conformava amb les respostes aportades i ho explicava en els seus cercles més propers presumint del seu paper destacat  dins el quadres del partit. Ara treballa de conserge en una escola pública.

El segon protagonista és el Pere que sempre havia estat molt amic de l’Eusebi, doncs vivien junts en el mateix edifici en la localitat propera a Barcelona i quan un va decidir venir més al sud el seu amic de tota la vida li va fer companyia. Si  l’Eusebi e havia estat un incorformista controlat, el nostre actual protagonista quan va veure que el partit de la rosa deixava massa de banda les classes obreres i proletàries i sentiment català, va decidir abandonar el vaixell. Un dia de Nadal va estripar el carnet davant de tota la família per no patir més brometes sobre les seves simpaties polítiques. Durant un temps va començar a moure’s en el món independentista. Era un dels clàssics que anava a les primeres manifestacions de l’Onze de setembre a marcava l’ANC  i sempre tenia una estelada al seu balcó. Un dia que tenia uns quants dubtes donant tombs pel seu cap, a la feina el va agafar un company que tenia molta experiència en el món comercial de les enciclopèdies a domicili. Li va fer un míting concentrat i convincent sobre aquells temes on tenia els punts més febles. De sobte li va semblar veure la llum i que ara començava una nova vida. De cop i volta va esborrar tots els records físics i en arxius del seu passat polític i es va fer fidel seguidor del Rivera i quan va conèixer l’Arrimades ja no va tenir cap més dubte a la vida sobre aquesta faceta ni cap altra. Ho va tenir molt clar. Ara es dedica a fer campanya des de que surt de casa fins que hi torna ben entrada al nit. És una persona molt feliç i ha canviat la senyera per les “Tres Maries” ( la senyera, la d’Espanya i la d’Europa). Ara treballa de comercial d’assegurances per una empresa gestionada per un company de partit.

Ara tenim la Pakita que va començar de jove a la JNC, enganxant cartells defensant que Catalunya era un estat  d’Europa en uns temps quan  trobar un independentista convençut era més difícil que avui  trobar una persona sense mòbil. Ell va entrar de coordinador d’alguna cosa en un ajuntament de la comarca. Evidentment encara no ha passat les proves per aconseguir la plaça fixa perquè no està tan segur de poder guanyar a una altra persona que vingui de fora, per tant, ja li està bé aquesta situació que li sembla prou segura. De mica en mica, veien que tenia moltes responsabilitats i el seu salari no pujava tan ràpid com el d’altres companys que any rera any augmentava miraculosament. Llavors va decidir abandonar la formació i fer un petit gir  cap a l’esquerra. Aquest moviment  va quedar una mica deslluït quan va sortir la coalició de Junts pel Sí.

El panorama actual i vist la continuïtat del pacte vigent entre PSC I els nous CDC al consell comarcal li van deixar ben clar que havia de fer. No cal dir que la Pakita té totes les samarretes dels Onze de setembre dels darrers anys. És una d’aquestes persones que sempre compra en comerços catalans i té molt clar que mentre es pugui s’ha de consumir producte de casa. No s’ha gastat un euro en la lotería del Nens de Sant Ildefonso i té una pila considerable de la Grossa de Cap d’any. Ella ho té molt clar. Ja li ha enviat un parell de postals a la presó al Junqueres, el seu ídol que l’acompanya cada dia en els seus pensaments i li resa un parenostre adaptat al segle XXI

Tots tres es tornaran a trobar i en el seu grup de Whatsapp comentaran la jugada. Ningú dels tres tindrà a solució  aquell dia, però per sobre de tot sempre seran amics.

40 anys d’IEP

Una de les entitats penedesenques més importants que han existit al llarg dels anys en aquest territori entre el mar i la muntanya, enguany compleix 40 anys. Una llarga trajectòria de treball en el territori, d’obrir nous camins, de compartir, d’investigar d’aixecar pons a casa nostra. Molts sabem la història dels reis, dels papes, però no ens han explicat la història dels nostres pobles, les nostres llegendes, els personatges del nostre poble. Aquí és on l’IEP ha fet una gran feina en aquest i en altres molts camps que de mica en mica han anat sorgint. Jo era un dels participants de les reunions d’història i toponimia amb el savi Manuel Bofarull, un cop cada més ens anàvem d’un poble a un altre d’una casa o una entitat a una altra a conèixer gent, a fer territori. Ha estat una de les experiències més enriquidores. Després la vida va canviar i ho vaig deixar, però amb persones com el Vicenç Carbonell, Joan Latorre, Ignasi Maria Muntaner, Ramon Arnabat ens trobàvem per estudiar el passat i organitzar actes i jornades per compartir coneixements i noves teories sobre el nostre territori. No oblidem tampoc les persones que estudiaven, les aus, les monedes, la numismàtica i tantes altres coses del nostre Penedès més proper. Una de les grans fites eren la Miscel·lània Penedesenca que era com un recull dels estudis d’aquesta i on podries trobar molts treballs inèdits que parlaven de nosaltres, un fet gairebé inèdit per la seva envergadura, més enllà de la localitat o la comarca. Va venir la crisi, la gran Caixa Penedès que era un dels pilars centrals va ser engolida per un altre banc. Llavors van minvar els recursos, no es van  saber trobar altres fonts alternatives i de mica en mica la cosa va anar perdent pistonada, però hem de ser capaços de tornar a donar energia a aquesta entitat que ens uneix i identifica la nostra unitat

Dos padres por desigual, una comèdia fresca i moderna

En aquestes dates sempre et posen a la cartellera propostes relacionades amb les festes de Nadal. Aquesta és una americanada amb molt bones escenes divertides i fresques. Una combinació de fills i pares i avis en una casa a la neu és el marc ideal per aquesta hora i mitja i una mica més de riures i situacions simpàtica i alegres. No cal anar al cine, però és ideal per una tarda de sofà per passar una bona estona i olvidar els mals moments.

Un any en què hem descobert la democràcia real

Aquest any els catalans hem descobert el sentit i la realitat de la democràcia en què durant tants anys hem estat vivint. Sempre hem estat adoctrinats en aquesta mena de divisió de poders entre l’executiu, legislatiu i judicial, però quan la situació s’ha tensat considerablement hem pogut descobrir que la crítica a aquesta repartiment per part de les veus populars s’ha convertit en realitat. Aquesta presumpta transició que els principals partits polítics ens van vendre com a democràcia amb sobirania popular inclosa era del tot una gran farsa que vàrem poder provar en viu i en directe el passat 1r d’octubre. Moltes coses,  a partir d’aquesta jornada, s’han anat veient amb una altra òptica. Cada dia les persones que havien optat per opcions moderades dins el ventall polític han anat radicalitzant les seves postures. Llavors la solució la podem trobar en aquesta segona ronda del referèndum per la independència en versió partits del proper 21. Ara tenim dos grans blocs i unes poques formacions que estan per allí al mig intentant arreplegar els sufragis d’aquests indecisos o dels qui veuen el món des d’una altra òptica que no passa per la independència.

Tot apunta que en les autonòmiques del proper dia 21 de desembre seran moltes les persones que acudiran a les urnes per dipositar la seva sentencia particular en forma de sigles partidistes. Eren molts els votants que es quedaven a casa quan tocava decidir qui havia d’omplir el Parlament, però ara les coses han canviat i tothom apurarà al màxim i traurà els màxims recursos per aconseguir el nombre màxim de butlletes. Cada dia sembla més  una lluita entra el blanc i el negre, entre dues opcions totalment oposades on han derivat moltes persones després d’anar passant pels colors de traspàs durant els anys anteriors. Evidentment que algunes formacions es quedaran al mig jugant una mica a ser els salvadors de tot plegat i òbviament aconseguiran vots, però jo crec que la solució anirà per les postures més enfrontades.

La dreta té el seu partit i fa uns pocs anys que ha sorgit una mena de marca blanca que està ben preparada per recollir la veu i els vots d’aquests que encara creuen en les glòries d’un passat fet a mida. A les antípodes es donaran cita tots els que volen tirar endavant amb la independència i les seves conseqüències. Fins ara s’han fet dos assaigs generals, però alguna dia, si la sobirania popular ho permet, es tornarà a fer un tercer fins que al final el motor s’engega i comença a funcionar sol, però ara per ara costa que arranqui quan ningú no li tira un cable per poder connectar a la bateria.

Temps al temps, no passa res. Les dues opcions són bastant similars en volum de fidels, però al mig sempre hi ha els que varen actualitzant la seva postura i en el fons són els qui acabaran declinant la balança cap a un costat o cap a un altre.

Crec que en el proper Sant Jordi del 2018 ja trobarem una munió de llibres parlant de tot aquest procés que ha viscut Catalunya en els darrers mesos. Potser ara no li sabem o no li volem donar la importància que té, però els autors espavilats segur que ja estan enllestint treballs sobre tot aquest procés de futur incert, però que cada dia sembla que s’avanci una mica més endavant encara que canviar les consciències de la gent és una de les guerres que porta més anys i una de les fites més difícils d’assolir.

La gent ha sortit al carrer, cadascú en el seu bàndol, els uns han estat més nombrosos que els altres, però avui en dia fins que les urnes no diguin la veritat no sabrem pas qui s’emportarà el gat a l’aigua. En moltes eleccions anteriors amb grans estudis i enquestes prèvies a l’hora de la veritat hi han hagut grans decepcions per alguns i grans alegries i sorpreses per als altres.

Tot està a punt perquè el dia 21 la gent de Catalunya es pronuncií sobre una gran tema en què tothom ha dit la seva des dels periodistes, polítics, tribunals. Ara només falta que la sobirania popular hi digui la seva i veurem els efectes reals d’aquest 155 que fins ara havia passat totalment desapercebut dins la Constitució Espanyola i ara tothom pot conèixer el seu abast. Només ens cal esperar el veredicte real de tot plegat.

Un cop l'any, per passar una bona estona al Poliorama

Un cop l'any és una comèdia molt divertida d'una parella de joves que es troben un cop l'any durant 25 anys.Es va veient l'evolució dels personatges al llarg d'aquest quart de segle. Hi ha moments molt bons i la veritat és que passa molt ràpida. Està molt ben interpretada per aquests dos personatges mediàtics com són la Mar Ulldemolins i David Verdaguer. També són molts bons els vídeos de les notícies i la música que es va passant entre els diferents actes. Molt interessant. Una més per anar a veure aquests dies de festa.

Perfectos Desconocidos, una comèdia per anar a veure

Una de les grans pelis d'aquest Nadal és la de Perfectos Desconocidos d'`Àlex de la Iglesia. Una història totlament actual en què els participants a un sopar han de jugar a un maquiavèlic joc sobre els missatges i trucades dels seus mòbils. L'altra banda de la història, la cara oculta de la realitat. Una comèdia divertida per a tots els públics amb situacions peculiars, però totalment d'actualitat. Una hora i mitja amb molts somriures i distret.

Molt grans el Último Tributo a Coma-ruga

Un dels grups més emblemàtics del por rock dels anys 90 a casa nostra van ser el Último de la fila amb Manolo Garcia i Quimi Portet, com és normal després de la seva desaparició va ser el torn dels tributs. Doncs aquest passat dissabte al Fito Bar de Coma-ruga van tocar un dels grups que millor ho fan com són El Último Tributo, el cantant i el guitarra durant quasi dues hores van repassar les peces més emblemàtiques d'aquest duo català i també van tocar dues obres seves Moltes són les persones que ens varem reunir per recordar aquests temes que mai s'obliden. Molt gran aquesta actualització del Último de la Fila. Per molts anys i endavant.

Els botons decoratius perquè és posi verd el semàfor dels vianants

He comprovat en persona que molts d'aquests botons per posar el semàfor dels vianants en verd no funcionen pas. Molta gent s'hi aferra i començar a prémer el botó verd, però jo crec que estan posats en molts casos per atorgar, per uns segons, una autoritat a tot els vianants anònims que gossen prémer la tecla.  En realiat és un element decoratiu que fa que posi nerviós a més d'un i a tots els prengui el pèl. S'ha de dir que en alguns punts si que funciona, però aquests són la majoria, estan allí per si un dia es canvia la configuració dels semàfors, però de moment és només una tecla inútil. Alguna persona la prem i tot seguit creua, això ha portat un ensurt a més d'un perquè no sap que és per fer bonic.

Cabaret, teatre i musical per anar a veure

Aquest cap de setmana tocava anar a veure Cabaret al Victòria. Un gran muntatge del qual no havia llegit gaires bones crítiques tot i això hi vaig anar. Abans de començar ja ens varen dir que per un petit accident de trànsit no estarien presents ni l'Ivan Lavanda ni l'Elena Gadel, els dos actors més mediàtics del muntatge. Ja ens van dir que estaven. 

Al cap de poc va començar aquest musical protagonitzat per una societat en franca decadència ubicat abans d'entrar els nazis al govern alemany gràcies al seu triomf a les urnes. El musical és molt distret i entre teatre i música i ball es van passant molt ràpid les dues hores i mitja que dura el muntatge. Varen fer un gran paper tots els actors que formen part d'aquest elenc. Us el recomano per anar a veure en aquestes festes. És més aviat una mena de teatre amb peces musicals, no té la intensitat d'Escaramouch ni d'altres similars, però la veritat és que està molt bé i et passes una motl bona estona. 

El lot de Nadal

El lot de Nadal és una espècie protegida en vies d’extinció o què difícilment tornarà a les seves èpoques glorioses. Avui en dia encara es practica aquest esport però per mantenir els clients i per obrir nous mercats, però la filosofia d’agraïment dels empresaris als seus treballadors és un concepte més del passat que no pas d’aquests temps a ritme de microones. Cada dia la classe treballadora té contractes més vulnerables i més insegurs. Això d’estar tota la vida cotitzant a la mateixa empresa ja forma part del passat. Avui en dia encara que tinguis la sort de fitxar per algun empresari sempre has d’estar a l’aguait de les ofertes de feina per si apareix alguna alternativa més interessant que la que estàs en el moment present. Potser després quan arribis a l’entrevista pots veure que hi ha molta cosa abstracte i que potser val més dolent conegut que bo per conèixer.

Fa dies que en les grans superfícies ja tenim a la nostra disposició tot tipus de torrons, caves i vins per compartir amb amics i coneguts aquestes festes tan entranyables en què la família està a casa i es troba dia si i dia també per celebrar moltes coses. Potser quan arriba el gran dia ja estem tots farts d’aquest tipus de dolços tan característics que cada any et sorprèn amb alguna nova varietat al mercat.

Per altra banda, cada dia hi ha més restaurants que ofereixen menús especials per celebrar aquests dies amb la família. Ja s’ha acabat això que l’àvia i la mare fa dies que guarden amb zel les millors viandes per a fer els canelons i tot just abans de festes no es mouen de la cuina. Ara les noves tendències en benefici de la igualtat i que ningú hagi de pagar amb el seu esforç més que l’altra ho celebren tots al restaurant. Una carta on no hi falta de res.

Pel que fa als regals alguns grans compradors fa força setmanes que ho tenen tot ben guardat a casa o en la mateixa botiga perquè varen aprofitar els descomptes del Black Friday que fa un mes que es va celebrar arreu.

El Nadal està perdent la seva essència. Cada dia a part dels qui no celebren a casa aquesta tradició tan nostrada també trobem els que fan una escapada per celebrar-ho lluny de tothom i amb una nova experiència que fins llavors només vivien en els mesos més càlids de l’any o aprofitant un pont del calendari. La gent a vegades fa càlculs i els resulta més econòmic passar 4 dies a París que no pas celebrar aquestes festes envoltada de la família. Hi ha temps per tot i  cadascú s’escudella com més li convé, sense perjudicis que ja hem anat superant amb el temps.

Els lots de Nadal serveixen per anar proveint la despesa aquests dies de gran consum, quan surts d’un esdeveniment i no t’has donat ni compte i ja estàs immers en un altre. És un parar amunt i avall celebrant que feliços que som un any més a l’ombra de l’arbre de Nadal o del Pare Noel que ens mira com anem estrenyent el nostre cinturó gràcies a la màgia nadalenca.

A vegades sembla que el món s’hagi d’acabar, però després de tot plegat tornem a començar amb la pujada del gener que es fa més difícil perquè amb els quilos de més ens és més complicat tirar costa amunt.

El Nadal sembla que estigui patrocinat per les grans superfícies i les targetes de crèdit, perquè les de dèbit ja estan més que exhaurides amb un sobre ús per part dels seus titulars i adjacents. Al final de gener o al llarg de l’any ja ho anirem pagant tot en còmodes terminis i a l’estiu ja ho tindrem tot enllestit per tornar a prémer l’accelerador del consum en la fase estival.

Gaudiu tots del Nadal i d’aquesta màgia que podreu trobar segur als grans magatzems, però no  oblideu fer país i fer poble i comprar a les botigues de tota la vida perquè allí hi ha aquests detalls que encara no es poden comprar a en aquestes grans cadenes on line.

Molt bon Nadal a tothom i guardeu un racó per brindar amb cava català i pels torrons de xixona i alacant que ja formen part de la nostra dieta nadalenca i que no us enganyin amb imitacions que mai seran tan bones

Wonder, una peli que s'ha d'anar a veure

Wonder és una peli que explica una situació que passa a massa alumnes i persones en la nostra societat: el Bullying és basa en el llibre del mateix nom de RJ Palacios. La veritat és que està molt ben feta i segueix molt el llibre original. És molt recomenable per anar amb la família en aquests dies de Nadal. És una peli molt tendra que fàcilment deixa anar una llàgrima durant la projecció. Dura quasi dues hores, però passa molt ràpid.

Els Inestables del Vendrell presenten una comèdia amb un gran nivell escènic

El Grup de Teatre Inestable del Vendrell va presentar el passat dissabte el seu darrer muntatge. Ara tocava riure i anar desmuntant tots aquests valors socials que fan més pena que glòria en una societat que es va desmanegant de mica en mica. L’excusa era “Cal dir-ho?” d’Eugène Labiche, Alfred Duru i Jean Laurent Cochet una peça original francesa de finals del segle XIX que retrata aquesta aristocràcia en una farsa on tothom hi juga almenys dos papers ben definits encara que aquesta moral sembla que ha de tapar les vergonyes d’aquesta segona opció vital.

Aquesta és una representació que dura quasi dues hores, però en cap moment es fa gens pesada, una duració arriscada, però la veritat és que el temps passa molt ràpid. Un teatre de la Lira plena de gom a gom ha gaudit en aquesta comèdia amb tots els personatges que són una sàtira del seu paper social, evidentment és nota clarament en els vestits i el maquillatge que està molt ben triat i repartit entre tot l’elenc. Una comèdia divertida amb un gran actor principal que destaca una mica sobre la resta. El gran Enric Batlle aconsegueix portar a terme un dels millors treballs teatrals de la seva dilatada experiència sobre els escenaris. En algun moment m’ha recordat a Polònia quan imitaven al Tomàs Molina. Aquest paper entre detectiu banyut i presumpte amic fidel li vam com anell al dit. Fa un treball molt bo, la veritat que és un dels pals de paller de tot el muntatge. Evidentment també vull destacar un gran treball d’Hermini Caballero com a Marquès i com no Jaume Alsina també li dóna aquell toc personal que caracteritza els seus personatges, però amb encert i gràcia. A altres actors com el Joel Buira, doncs compleixen amb el seu personatge i li treuen partit, però sense arribar al nivell de l’Enric Batlle que el broda. En l’apartat femení, les actrius també li treuen el suc al seu paper, en especial la Mònica Tutusaus que també el posa en el seu lloc.

Una gran obra que s’ha de valorar en tot el seu conjunt i aquí hem de donar les felicitacions als seus directors i a l’elenc en general que han sabut traduir el missatge del text original i ho han sabut comunicar al públic i aquest ho ha captat. És una obra divertida amb moments molt enginyosos, com quan s’imita a la Lloll Bertran en el seu paper de Vanessa o quan també adaptat al present quan es comenta alguna formació del panorama polític actual. El decorats  i el quadre del final estava també molt encertat i tot responia a una línia general que és la gràcia d’aquest muntatge.

Una gran farsa que reparteix molts somriures durant tota la representació amb algún moment genial que fa que els 120 minuts passin volant. Només em queda felicitat a totes les persones que ho han fet possible i enhorabona per aquest gran resultat i molta merda. 

On no arriben els serveis públics?

Fins fa quatre dies això dels serveis públics semblava que era una cosa que a tots ens podien solucionar un munt de coses i a més sense haver de posar ni un ral. Ara les coses han canviat, per un seguit de raons com poden ser la crisis i els poders fàctics d’aquest país la cosa pública va disminuint. Cada cop sembla que es destinin menys recursos i aquesta minva cada cop costa més de dissimular per part dels seus professionals tot i que la gran majoria hi posen tota la seva voluntat.

On no arriben els serveis públics, han d’arribar les nostres butxaques. Coses tan senzilles com posar una alarma a la nostra llar fins triar un dentista per la reconstrucció d’un queixal. Per altra banda, també ens han avisat que alguns treballs públics com el rescat de persones a la muntanya, en alguns casos s’han de pagar de la butxaca del beneficiari. Una cosa fins ara inaudita i tot i que en molts casos encara està contemplada, de mica en mica van sorgint excepcions que confirmen aquesta tendència.

Estic molt d’acord en què el sector privat es vagi imposant en aquest món on hi ha molts diners en joc i molts interessos creats, però també hem de tenir en compte que a les nostres feines, ens retenen una part del salari per cobrir tots aquests serveis públics.

Sembla que abans la nostra societat estava més homogeneïtzada, però amb el pas del temps van augmentant les diferències entre els diferents elements que la integren produint-se una separació entre les puntes. Els serveis socials fa pocs anys era una cosa que funcionava, però que no tenia ni de bon tros l’abast d’avui en dia que inclòs alguns treballadors han de fer-hi cap perquè alguns salaris són de jutjat de guàrdia. Tots plegats ens estem tornant una mica més pobres perquè molts hem de pagar la part pública i la part privada perquè la primera queda curta.