Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

dissabte, 31 d’octubre del 2015

Dues protagonistes per a un mateix conte


  
La Pepita era una bona persona i sempre havia cregut tot allò que li havien dit els altres. Des de els consells del pares que sempre havia seguit amb atenció fins les aportacions dels professors, mestres i amics que havien passat per la seva vida. Era una bona nena. No fa gaires anys cansada d’anar amunt i avall repartint currículums va arribar a trobar un lloc de treball en una administració pública. El gerent  li va parlar d’una gran tasca, responsabilitat en les seves decisions, unes propostes captivadores i un ambient de treball encomiable. Ella pensava que havia de cobrar per treballar en aquell lloc tan selecte.
La Pepita, allí asseguda en un tauleta petita era l’encarregada de franquejar les cartes que anaven farcides de les sancions de la zona blava. Tota discreteta complia la seva feina i tenia molt clar que la seva vida començava quan tocava el dos per la porta. Allí es limitava a seguir la rutina que ja li resultava més que avorrida, però sempre ho realitzava amb una cara amable i agraïda. Un perfil que se li esqueia encara que era del tot fingit.
Ella que era molt innocent es pensava que l’havien fitxada pels seus idiomes, pel seu currículum impecable i perquè mai havia deixat d’estudiar i formar-se  amb intensitat la seva formació.
En realitat, era el seu pare que en una  d’aquestes campanyes electorals va aprofitar un moment per parlar amb el qui sortia a les fotos dels cartells i li va demanar si per favor trobarien un lloc per la seva estimada filla. Havia fet un munt de cursets i no li havien servit per res. Ara la noia ja esta tipa d’anar d’aquí cap allà i volia que li dones una oportunitat, a una família que des de sempre havia estat molt  vinculada al partit i no es perdia cap acte que organitzessin.
La Pepita tenia molt clar que allò no era el seu tot i les paraules celestials del cap de recursos humans. Tampoc no tenia cap ganes de ser com la Raquel que era la seva gerent. Una noia que havia estudiat història antiga i que gràcies a la política ara portava el departament de gestió econòmica. En total, gràcies a quatre cursets que el mateix ens públic li va subvencionar. La Pepita no tenia ganes de ser com la seva cap, ella era més discreteta i estimava el que havia estudiat, no estava pas disposada a signar tot el que li deien. Tenia els seus criteris propis que no volia que ningú l’humiliés. Sempre deia que millor treballant de caixera en un gran superfície que no pas que et facin signar documents que no veus gens clars.
La Paquita era feliç en el seu interinatge sabia que tot i no passar dels mil euros al mes era una quantitat segura i pocs l’associaven a un partit. En canvi la pobra de la Raquel sempre figurava en les travesses les propers canvis laborals allà on treballava
La Paquita dormia tranquil·la cada nit perquè sabia perfectament la feina que li tocaria el dia següent. Òbviament per les tardes anava buscant altres formacions perquè algun dia pogués realitzar allò que estimava. Els diferents comicis electorals que s’anaven succeint no li suposaven cap nervi perquè ningú es fixava amb la seva vida discreta.
El temps anava passant per la Raquel i sabia que abans de cada cita amb les urnes, en especial les municipals, havia de complir amb el partit. En cas que algun dia els de l’oposició la fessin fora dels seus privilegis com a treballadora amb carnet, sabia prou bé que algun ajuntament de la vora l’acolliria en el seu planter, encara que fos d’assessora sense res que assessorar la veritat, a part dels canelons que li tornaven boja.. Ella havia estudiat fet 3 cursos de periodisme a distància, però sempre havia tingut dots naturals de relacions socials i el seu home figurava en l’agenda de molts polítics que s’havien alternat al poder local i comarcal.
Aquesta és la història de la Pepita, una noia senzilla que pot pagar la hipoteca i cada dia controla millor l’alemany. En canvi la Raquel es passa la vida a les pistes de padel amb els seus models que són l’enveja d’amigues i parents. Dos móns que s’han trobat en un despatx. Una és la cap i l’altra està obligada a obeir perquè hi ha llocs per on no està disposada a passar. Una pren pastilles i l’altra somnífers amb recepta mèdica. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eix Diari a partir del 28 d'octubre dle 2015


Terra i Taula, ambaixadors culturals



Una de les propostes més interessants que ha vist la llum en els darrers anys al Baix Penedès és el col·lectiu Terra i Taula. Un grup de joves que han unit els seus esforços per donar a conèixer el fruits de la seva relació professional i com no, també d’amistat. Cinc productors, quatre cuiners i quatre viticultors enòlegs fa tres anys que treballen en aquest projecte unitari per difondre la nostra gastronomia, per millorar en la qualitat del seu producte i en bastir una identitat gastronòmica pròpia al nostre territori. Aquesta és una combinació que comença a la terra i acaba a la taula on els camins es troben davant els cinc sentits del convidat. Persones que s’han sabut moure en els mitjans de comunicació locals i de més enllà, han donat a conèixer alguns secrets de l’art culinari i han defensat amb fermesa i professionalitat tot allò que es produeix a casa nostra. Aquest no és un espai on hi cap tothom, com molts cops lamentablement s’ha fet a casa nostra. Una política errònia que  acaba desvirtuant el projecte inicial. Força vegades, aquest tot s’hi val  es concreta en un simple adhesiu a la porta del restaurant sense més transcendència. Els nostres protagonistes tenen molt clar que el client és mereix una qualitat a un preu raonable. Cada membre aporta la seva part al conjunt, la seva visió. No tenim ni càrrecs, ni una jerarquia que a molts altres col·lectius els hi encanta. Ells tenen les idees clares i els objectius consensuats que és la mare dels ous. Són persones que vénen a recuperar l’esperit de poble quan el pagès i el restaurador es trobaven a sovint perquè tothom pogués treure més partit a la seva tasca. Ells, ara per ara, són un dels millors ambaixadors culturals  del Baix Penedès perquè la gastronomia és cultura i a les seves mans està en constant evolució. Article publicat a la Fura a partir del 30 d'octubre.

divendres, 30 d’octubre del 2015

Un cap de setmana màgic al Vendrell

Aquest cap de setmana el Vendrell viu unes jornades màgiques que han organitzat uns amants de la màgia (Smile) que s'aixopluguen a la Lira. La cosa pinta molt bé i per aquestes coses sempre hi ha persones que els agraden i no els importa fer un munt de quilòmetres per gaudir de la seva passió que és la màgia que aplega molta gent. Ja ho sabeu si esteu per aquí al Vendrell aneu a donar un cop d'ull a la proposta per veure que s'hi cou. Molta sort als organitzadors.

dimecres, 28 d’octubre del 2015

Les fonts d'aigua tornen a estar ubicades

Hi ha més mòbils que persones i tothom té mòbil encara que sigui una cosa prehistòrica. Per tant no fem cas a les càbines telefòniques que aguanten en algun lloc que és més una cosa històrica que no pas real, però a vegades no hi ha més remei que trucar des d'una cabina. El que també la gent no fa gaire cas són les fonts públiques. Abans quan no hi havia aigua corrent era bàsic per poder tenir aigua a casa, però com ja som fills de les canalitzacions ara apretant l'aixeta en podem trobar de calenta i de freda. Ara amb la crisis s'han tornat a posar de moda les fonts d'aigua potable quan la gent no en té a casa perquè no té subministrament. La vida dóna voltes. El que que la gent ja no se'n recorda és de les bústies de correus. La gent ja no es comunica. El whasap ho soluciona tot.

dilluns, 26 d’octubre del 2015

La realitat va per davant de la legalitat.

En aquest món tan peculiar cada dia podem trobar més econòmic els electrodomèstics, els pisos, els cotxes i altres eines i elements que formen part de la nostra vida, però hi ha una cosa curiosa és que els nostres subministraments bàsics com l'aigua i el gas van pujant perillosament de preu. En una societat on cada dia hi ha més diferència entre la classe pobre i la rica amb una mena de classe mitjana que en realitat no existeix està provocan drames socials com l'Ester de l'Oasis que no té aigua corrent a casa seva i ha d'anar a buscar-la a la font. Desconec el tema legal i de qui és la casa i etc que segurament no dóna les eines perquè aquesta dona tingui aigua a la seva llar, però tot plegat ha provocat el que estim vivint i aquestes persones són víctimes d'un temps i d'una política que s'ha fet darrerament i han quedat al costat de la carretera. La societat té moltes persones que si seguim la legalitat estarien al carrer, però la normativa va molt pel darrera del dia i a dia i potser algun dia les coses canviaran i empadronar-se en un pis ocupat serà tan senzill com comprar un bitllet de tren en una màquina expenedora. La realitat marca el dia a dia.

diumenge, 25 d’octubre del 2015

Nens del Vendrell, sou molt Grans



Fa pocs anys ningú s’imaginava que els Nens del Vendrell arribessin a ser colla de nou. Durant molts anys van estar pendents d’un 4 de vuit de anava i venia, però no s’acabava de consolidar. Van estar des de finals dels anys 70 del segle passat fins l’any 2010 en una mena de travessia en el desert quan veies que allò no acabava de tirar prou. Una dada important que està totalment a les antípodes de la seva realitat actual, quan al concurs de castells de Tarragona del 1992 van tornar a casa  amb 0 punts. Aquest  és un dels moments històrics  més tristos de la colla, mentrestant a altres viles del Penedès i de l’Alt Camp ja aixecaven castells de nou pisos. Aquí no podíem acabar de consolidar el repte del “carro gros”.  Fins i tot de la mà l’escultor banyerenc Josep Cañas va sortir un model de pedra plantat al Vendrell perquè estiguéssim ben distrets i el tinguéssim com a model allí quiet al costat de la via del tren.
L’any 2010 hi va haver un punt d’inflexió amb la torre de vuit amb folre. A partir d’aquest moment i fins l’actualitat s’han anat superant barreres, fites i consolidant un nivell comparable a altres colles punteres d’aquest món. Al 2013 es descarrega un altra fita que semblava impossible en la llarga història de la colla, el 3 de vuit. En l’actuació de la passada Festa Major ja es treuen una espina clavada descarregant per primer cop a la història el 5 de vuit. Aquí comença la recta final fins aquesta Fira que han realitzat la millor actuació de la història i han entrat per la porta gran en les colles de nou. La gràcia dels Nens a part d’aquestes dades és que cada dia hi ha més persones que llueixen la camisa vermella. Se’ls ha de felicitar també per la gran tasca d’integració social que han realitzat amb les  persones d’altres contrades que dins la colla se senten com a casa. article publicat a la Fura a partir del 23 d'octubre del 2015


Miquel Casellas
@miquelcasellas
wwww.miquelcasellas.blogspot.com.es




divendres, 23 d’octubre del 2015

Les potencialitats

Està molt bé que molts ajuntament ara estiguin amb el pla d'ocupació per posar una tirita a la situació, però al cap de sis mesos tot seguirà igual. Estem entrant al Baix Penedès com a  la resta, però aquí especialment de feines molt precàries. Aquesta situació provoca que cada dia hi hagi més usuaris de serveis socials o gent que es busquen altres maneres de guanyar-se la vida o tocar el dos. El turisme ja no ens funciona, hem d'apostar per la indústria a veure si algun dia tenim sort i ens cau alguna cosa que valgui la pena, perquè els polítics ens volien posar un logis i amb això tampoc no solventem gaire gran cosa. Toreros i poca cosa més. A veure si algú ens escolta i pensa en nosaltres i munta un negoci com deu mana. Aprofita una de les nostres més que nostrades potencialitats que tenim aquí i ningú no dius res.

Mi gran noche, una gran sàtira

Estem davant d'una gran peli d'Àlex de la Iglesia. Una proposta que se'n riu d'un seguit de programes que tots tenim ben presents a la nostra memòria més recent. És una sàtira brutal que aprofita tots els camins per destruir mites i buscar una part friki al món que ens envolta. Mi gran noche s'ha de veure perquè és sàtira al nostre temps i allí ens podrem riure de nosaltres mateixos i de la nostra societat, tal com és i no pas tal com diuen que és.

Ens hem fet grans


Nosaltres que no volíem que la cosa sortís mai de la seva mare ens hem donat compte que s’ha fet gran aquest invent. Totes les persones que en els darrers anys s’han establert a casa nostra ja són més nombrosos que nosaltres mateixos i els hem de tenir en compte. Nosaltres sempre hem tingut una mica d’endogàmia i tot i que som bona gent i hem deixat que algú entrés en els nostres cercles, sabíem que aquest nous fitxatges seguirien les nostres consignes i no sortirien de les ratlles vermelles marcades.
En els nostres bars, petits restaurants i comerços hem anat vivint. No havíem de pagar ni un cèntim de lloguer i amb el que anàvem fent de caixa ens podíem moure còmodament en aquesta societat. Qui més qui menys tenia un terreny aquí o un solar allà que podia vendre fàcilment i aconseguir uns diners per posar al banc i amb els interessos alts anar fent. No calia res més.
No hem necessitat ni grans inversions, ni grans negocis amb les portes obertes durant un parell o tres de mesos a l’any podíem la resta dels 12 mesos i no passava res. No teníem grans pretensions i la creació de grans empreses era un risc que no calia córrer perquè tot era més fàcil i senzill. De mica en mica, vàrem anar descobrint que llogant el negoci a uns preus un xic elevats podíem viure millor i no cal romandre allí al peu del canó.
La vila, la comarca, les urbanitzacions anaven creixent i tot anava sobre rodes
No calia fer grans avingudes, ni les voreres gaire grans. El més justet perquè la gent anés passant sense molestar. Com no hi havia gaire espai doncs es planta el fanal al mig i ja està. Tampoc hi passa tanta gent per aquestes noves zones urbanitzades de la vila.
De mica en mica van venir les grans superfícies comercials. La vila anava veient com el Caprabo s’anava situant estratègicament al voltant del poble. Tot seguit les botigues es van haver d’anar espavilant si volien recuperar aquests clients que teníem. La cosa ja no anava com abans, però encara s’anava tirant, però poc a poc es van anar apareixent noves superfícies amb preus més econòmics i lloc proper per aparcar. Davant aquest repte es van crear zones per deixar el cotxe al voltant del nucli central del municipi perquè la gent hi pogués deixar el cotxe. La cosa va continuar i en aquesta lluita per poder competir amb les noves superfícies va resultar que un dels preus claus era el lloguer de locals que ja no es podia mantenir com nivells anteriors perquè el benefici havia baixat. Per altra banda, la pressió fiscal del municipi també anava augmentant. Es donava la pura casualitat, que això no passa mai, que tots aquests que els hi havíem estat venen solars i casetes també volien  equipaments per estudiar, practicar esport, anar a teatre i un llarg etcètera. Aquests urbanitzacions que van sortir al mig de la muntanya també reclamaven els seus drets, no faríem un greuge amb aquests nous veïns que per pura casualitat també volien els serveis com la gent del centre de la vila.
De mica en mica anava creixent com qui no volia la cosa. Els de sempre vivien on sempre intentant no passar gaire lluny de la Riera de la Bisbal i la resta segons les ganes i el nivell adquisitiu escollien la zona. Uns volien grans cases amb grans piscines i econòmics, doncs Mas Borràs i Mas Astó; altres volien un lloc tranquil no gaire lluny del Mar, doncs tocava el Romaní i de mica en mica anava el poble creixent i creixent.
En el tema polític, hi havia les famílies de sempre i algun de nou per allò de recollir vots entre els nouvinguts. Era qüestió de fer grans festes si podia ser gratuïtes per aquests col·lectius que cada dia tenien un pes més important dins el municipi, però era una cosa senzilla. Quan tocava doncs es quedava bé amb uns pocs d’aquest grup i a l’hora de les eleccions tot anava rodat.
El temps passa, Va arribar un punt quan  ja no es podia controlar la majoria des d’una minoria. Van sorgir un farcell de partits al consistori que representaven aquests nouvinguts. No era com abans que amb un parell o tres dins les llistes dels partits tradicionals es podia aprofitar aquest vot dispers. Ara ja no. S’han fet grans i els seus cabdills ja no manen ni a l’escala de veïns. Aquesta és una història d’un poble que no volia fer-se gran, però ves per on no ho va poder evitar. Publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eix Diari a partir del 19 d'octubre del 2015.


dimecres, 21 d’octubre del 2015

L'economia submergida, base en la nostra societat

En aquest país hem de fer un monument a la feina en negre. Sinó fos aquest camí moltes persones no menjarien. No estem parlant d'aconseguir grans salaris, com si que potser algun cas, però hi ha moltes feines en negre que només permeten subsistir i poca cosa més. Hi ha molts estils i varietats, però són un dels pilars de la nostra societat. Avui en dia ser autònom encara és tot un luxe i mentrestant com la cosa no dóna per més doncs a viure d'aquesta economia que està arrelada a molts llocs. Esperem que duri i sinó que l'estat posi els mecanismes perquè la gent es pugui guanyar la vida decenment i no com ara que només paguen impostos els de sempre, classe mitja.

Som del Vendrell i punt

El Vendrell torna un altre cop a l'actualitat. Ara de retruc amb l'ordre de registre del jutjat del Vendrell de la seu de CDC. És que entre una cosa i una altra cada dia som més populars en el corte ingles. Ara només falta qe algun director ens agafi per rodar Juego de Tronos a algun capítol dels Minions. Arribar a ser la tercera ciutat de la província de Tarragona ja comença a tenir les seves aventatges. Ja no cal dir quan ens preguntin d'on som: som de Tarragona, ara dient som del Vendrell segur que ens ubiquen més que ràpid.

dilluns, 19 d’octubre del 2015

Un gran èxit del Food Truck de Tarragona.



L'altre dia al facebook vaig descobrir que a la Plaça de Toros de Tarragona feien una fira de Food Trucks. Furgonetes que serveixen menjar. Doncs molt allí varem anar i molt d'ambient amb música en directe i la gent ballant i molta vidilla tot plegat. Hi havia una de les que varen participar al Concurs de Cocineros al Volante, que crec que només servia pizza, per tant no tenia gaire clientela, però altres es van fer d'or. Algunes poca cosa rai. La gent es va tirar en aquelles propostes més interessants. També hi havia un mercat de coses vintage que era força atractiu amb bijuteria i algunes peces molt interessants. Una molt bona idea que va triomfar adaptada a les noves tendències com s'ha de fer.

Los Miércoles no existen, molt recomenable.

Una de les pelis simpatiques que es poden veure en cartellera són los Mièrcoles no existen. Una peli divertida made in Spain que ens ve a recordar a Al Otro lado de la cama, amb un conjunts de música tocant en plana escena i on el món de les parelles són les protagonistes. Una mica litat tot plegat, però que més dóna, al final la gràcia està en tot l'embolic entre els personatges principals. Us la recomano. No és de les millors, però hi ha algunes escenes molt brillant i la banda sonoro molt recomenable.

Continuarà....



Hi havia una vegada una publicació que després d’unes eleccions municipals va desaparèixer per art de màgia. El seu web es va quedar parat en el temps  i a les 216 fleques ja no hi va tornar. De sobte, quasi sense avisar un cop van venir les eleccions al Parlament de Catalunya en una cita electoral amb aires de plebiscit va tornar a aparèixer després de cinc mesos d’absència. Allí estava tan espavilada i farcida com sempre. En la seva portada no hi faltava un titular que incloïa el topònim Penedès, una de les seves raons d’existir. Alguns especulaven si el seu número seria correlatiu o apostaria per començar de zero. Es va quedar amb la primera opció, per no perdre la seva història de 33 anys a les nostres llars. Una maquetació i disseny que  ens recordava a la seva predecessora. En la seva contraportada un gran anunci de cotxes. Estem davant un setmanari gratuït que ha de costejar-se la seva edició i distribució a través de marques comercials. Tot un privilegi ocupar aquest preuat espai que molts veuran a primer cop d’ull a l’igual que la portada.

En la primera plana del seu interior,  els herois que ho han fet possible. Una editorial que expressa l’esperit de la publicació i una vinyeta perquè una imatge sempre val més que 1.000 paraules. Dins no hi falten les notícies més importants de les tres comarques  com pertoca, les pàgines d’opinió que són de les més esperades, una pinzellada d’esports  i castells. Per acabar amb un dels plats forts de la Fura com els serveis i l’Agenda ( en majúscula com es mereix) un dels puntals d’aquest setmanari. Ja tenim també el compte de twitter i facebook. No hi falten els anuncis que són un de les raons perquè cada setmana podem repetir la mateixa experiència de gaudir d’aquesta nostrada publicació penedesenca que durant uns mesos es va amagar al seu cau. Esperem que l’aventura continuí molts anys. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eix Diari

dissabte, 17 d’octubre del 2015

Ja té tothom un pelapatates?

  
Si responeu afirmativament a la pregunta, seguiu llegint, sinó passeu plana. El Vendrell ha tornat a repetir el mateix model dels darrers anys, però amb petits retocs. El punt principal de la mostra o aquell que atrau més públic és la zona del Mostraví, indubtablement. El tema de les assegurances, peladors de patates, descalcificadors ja no hauria de forma part d’aquesta localitat amb vocació comarcal. Si aquestes empreses fossin del Vendrell o comarca encara s’hi podrien ubicar amb calçador, però quan això no és el cas, no pertoca. El problema com passa amb els locals buits del Vendrell és que el preu és massa car. El que s’ha de fer és buscar una fira que realment ens representi i buscar unes alternatives als actuals mòduls que has de fer força negoci per cobrir despesa. Només s’ho poden permetre uns quants. No cal que la Fira sigui la més pulcre, estilitzada, bufona del Penedès i resta del món. La seva missió és que ens representi. Aquí al Vendrell i comarca tenim moltes potencialitats com tothom diu perquè és ben cert, el problema és quan volem traduir tot aquesta energia que circula en el nostre subsòl i fer-la visible i poder treure un profit.
Sembla que els polítics ja comencen a dir públicament que s’ha de canviar el model i això és un primer pas a un canvi. Anem per bon camí, però ara queda el més difícil que és fer un model d’allò que s’amaga al Vendrell i comarca. Jo crec que la part  multisectorial hauria de desaparèixer i donar pas a una mostra de vins o de productes de la nostra terra. No cal que anem a Planoles, ni a Perafita, ni a Mataró a buscar teca perquè aquí a la vila i comarca també es fan coses molt bones, potser millor i tot. En realitat no som capaços de fer una fira a la nostra mida.
Potser el que interessa només és els titulars que és omplir una fira més al preu que sigui i cap a un altre tema. Crec que un cop més hem de reivindicar l’esperit del Vine Tast que va desaparèixer per art de màgia. Potser si es canvia el model, el primer any seria pocs, però estic segur que si la cosa funciona en les properes edicions aniran augmentant. Si no funciona doncs a per un altra proposta. Realment, costa tant? Cal tenir tanta formació i estudis i màsters i títols penjats al despatx per veure que aquest mercat del Pilar no ens representa? Ja li podem dir Fira del Vendrell i no tornem a invocar a a Santa Teresa perquè a l’hora de la veritat, la ignorem totalment. Ja no ens recordem ni del santoral i volem fer memòria de cartró pedra del 1843.
El Vendrell tenim el nostre  estil molt personal que a vegades ens porta per mals camins. Anunciar que volem recuperar l’esperit de l’origen de la Fira a principis del XIX amb un ferrer, un parell o tres de paradetes de productes naturals, quatre estris del camp i uns quants animals de cartró pedra em sembla un xic preocupant tal com s’ha fet.  Està bé mirar al nostre ahir, però tal com està tot plegat potser millor que mirem el futur. Seria un xic més interessant i no seguim amb el cap sota l’ala. Molt content que l’EOI del Vendrell tingui el seu estant per donar a conèixer la seva oferta perquè segons em van comentar hi ha gent que encara no sap que aquí al Vendrell hi havia Escola Oficial d’Idiomes.

Si som la comarca amb més atur, donem pas a un espai l’Escola d’Adults, acadèmies i centres de formació reglats i no reglats de la comarca i rodalies. Ara que comença el curs i encara estàs a temps per aprendre alemany a les hores lliures. Evidentment no podran pagar un stand com el qui ven assegurances, però es mereixen el seu lloc en una fira presumptament comarcal. El sentit de moltes fires d’aquestes ja s’ha perdut totalment quan cada dia són més els qui compren per internet, però dins aquesta realitat donem sortida al que tenim, com el Mostraví amb els seus tastos programats, però amb més difusió i que realment aquest sigui l’epicentre d’aquesta fira que vol representa la nostra comarca. Molt interessant també el tema de la ceràmica a la pl. Nova. Potser en aquesta comarca els col·leccionistes d’art no és el que més abundi, però realment fa goig i et permet veure una proposta diferent que encara que la gran majoria no siguin d’aquí és art i tenim molts punts en comú, però hem de treballar els nostres punts més forts i deixar el pela patates que formi part de la història d’aquesta fira. Un cop més aquesta ha estat la Fira dels Nens del Vendrell que s’han fet grans entrant per la porta gran en les colles punteres d’aquest país. Moltes felicitats. Fa cinc anys o fins i tot un any ningú diria que aquell 3 de nou tan sòlid portes la mateixa camisa que el mític  Jan Julivert. No oblidem la cultura popular que és un dels atractius de la Fira encara que no comparteixin el repte dels castells, estan allí per donar vida i color a la cita.

Regresion del Amenabar, totalment desaconsellable

Feia anys que no veia una peli tan rollo com la de Regresion de l'Amenabar, mira que Los Otros em va agradar però aquest cop per voler fer coses noves ha saltat a un lloc on només s'entén ell i quatre més. Una mena de peli de l'absurd que no porta enlloc, el millor la banda sonoro del Roque Barrios. Agafeu una altra opció a no ser que volgueu provar noves sensacions sense xarxa de seguretat.

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Encara hi ha places lliures d'anglès i francès a l'EOI del Vendrell.



Per primera vegada, l’EOI del Vendrell ha participat amb un estand a la Fira de Santa Teresa 2015. Ha estat una experiència molt positiva que ens ha permès apropar-nos a tota la població del municipi del Vendrell i de la comarca del Baix Penedès.Hem pogut donar a conèixer els ensenyaments que impartim d’anglès i de francès així com les novetats de l’escola com són el curs de C1 d’anglès, les activitats culturals i les classes de conversa que proposem als nostres alumnes.Durant tot el mes d’octubre oferim les places vacants que han quedat, sobretot a francès i si encara hi ha persones interessades poden passar per la secretaria de l’escola.

dimarts, 13 d’octubre del 2015

Fires de cartró pedra

Jo quan estudiava a la Uni, cada any organitzava la típica excursió de nens de ciutat van al camp a menjar calçots. Llavors molts dels meus companys descobrien que era una patatera, com es collien les tomaques, podien veure un garrofer i el garrofi pels propers anys i un llarg etc. Avui en dia que la nostra societat tot se serveix al buit i en plàstic s'han creat granges i altres punts per donar a conèixer la realitat del nostre món a nens i persones que han viscut sempre en altres àmbits. Jo crec que mira per evitar problemes posar animals de cartró pedra a la fira del Vendrell potser un cosa comprensible, però si vas de recuperar tradicions s'haurien de fer amb animals de veritat i sinó es posen i ja està. Si n'haguessim posat potser avui parlàriem d'altres coses, però llavors si que estaríem al segle XIX i no com ara que és tot massa artificial. 

dissabte, 10 d’octubre del 2015

Segon Origen, per tots els qui ho han llegit a l'institut

Gran peli el segon orgien molt ben ambientada a Lleida amb una bona difusió de la capital del Segrià. Hi ha elements nous que trenca amb el manuscrit de Pedrolo que tots hem llegit al Institut. Molt recomenable. Espero que la facin a tots els cinemes i no només en algune sales. És un dura crítica a la societat actual amb un homenatge a Pedrolo. Us la remcomano

El wifi i altres punyetes modernes

El wifi és una de les coses que molts establiments d’hosteleria ja inclouen en la seva oferta.  Una dada important que fins fa quatre dies era totalment irrellevant. A vegades et trobes en places o espais públics gent, preferiblement joves, toquetejant els seus aparells mòbils i et preguntes quin encant tindrà aquell espai? La resposta és ràpida i senzilla: hi ha wifi.
Tenim aquesta xarxa en alguns transports públics que com t’ofereixen gratuïtament la premsa diària, també et donen una mica de benzina per la vida virtual. Aviat els bancs, oficines públiques i altres establiments ho aniran integren a la seva oferta. És ja el present i una part del futur.
El nostre món viu en una constant actualització on allò que passa al matí al dia següent ja està caducat. Aquesta és la nostra història actual. Minut a minut. La gent que no van tenir la sort d’estudiar català dins la seva formació obligatòria  també s’afanyen a aprendre català per comunicar-se amb tothom. Ja poden dir   públicament si un dia fa carn d’olla o entremès. Fa quatre dies els cursos de català s’emplenaven solament amb joves que volien entrar com a funcionaris en alguna administració. Ara ja gairebé ja no s’oferten places i els candidats que s’hi presenten ja són de la fornada que tenen el català convalidat perquè són joves.
El proper canvi que ens aporta les noves tecnologies és un ús cada dia més intens de l’anglès. Jo he notat que la gent pot parlar en català o castellà, però sempre ha de recórrer a aquest llenguatge universal per entendre conceptes, signes o simplement per llegir el catàleg d’una botiga d’informàtica. Qui té més poder també acaba imposant la seva llengua. Aquest és un aspecte vital clau. Les llengües no segueixen ni campanyes institucionals ni guerra de tríptics, sinó és el poder econòmic que va imposant el seu perfil i les seves gramaticals a la resta del món.
Ja tenim més mòbils que persones i a mesura que anem avançant són molts pocs els que renuncien a seguir l’evolució d’aquells aparells. Tothom quan al cap d’un parell d’anys veu que aquell aparell se li queda ja obsolet opta per com a mínim un d’igual. Tothom té por de quedar-se enrera sense whatsap i queda immers en el mar de la ignorància mundial. És així de trist. El problema és que molts cops no sabem ni que dir ni que respondre, per això tenim els emoticonos que ens solucionen aquest paper. També hi ha genis que de tant en tant creen imatges, vídeos sobre tot allò que expressat en paraules ens resultaria un xic complicat.
La nostra literatura del futur no estarà ja impresa en llibres. L’haurem de buscar a les xarxes socials en blogs o simplement recórrer als 140 caràcters del twitter que t’obliga a fer un resum substancial de la realitat. Ja ens va bé perquè així activem el nostre esperit creatiu.
Aprofitant aquesta importància de les xarxes socials, a veure si els polítics en prenen nota i deixen més nets els carrers i places abans de cada eleccions. Posar algun cartell a la via pública és una cosa que encara s’ha de fer, però omplir fanals amb cartelleria ja és una cosa lletja que pot fer més mal que bé en alguns dels casos.
La nostra realitat virtual es va imposant a la real. Potser d’aquí uns anys farem una Via Lliure d’una forma virtual per reivindicar la nostra nació, sense sortir de casa i únicament utilitzant una aplicació del mòbil. Potser tindria igual o més repercussió que no pas la que practiquem físicament en els darrers anys.
El nostre món ja no busca patis d’escola buits per jugar la canalla. Ara estem a la recerca del wifi que pot estar en qualsevol lloc inversemblant. Només s’ha de buscar o vigilar allí on s’hi reuneixen sospitosament uns quants aficionats a les noves tecnologies.
No ens calen ni grans literats, ni articulistes inspirats. només savis que amb 140 caràcters et puguin explicar com va l’economia sense caure en recursos fàcils i amb certa originalitat, només faltaria. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari, Eix Diari i 7 accents


dijous, 8 d’octubre del 2015

Gràcies per les vostres felicitacions


Abans hi havia una cosa que s'anomenava agenda que servia per recordar-se'n dels aniversaris i demés. Ara està el facebook i google calendari que fa la mateixa tasca. Abans la gent se sabien els sants perquè sempre es coneixia algú dels més sonats, ara la gent se sap els aniversaris perquè estan al facebook.  Molta gent en té. Alguns hi posen coses i altres només ho fan servir per veure com està tot plegat. A tots ells moltes gràcies per les vostres felicitacions i regals. Gràcies per pensar en mi per uns segons. Molt agraït per les felicitacions rebudes. Ens veiem per aquí o per allà, però espero que tots plegats estem un munt d'anys sobre aquest tros d'univers i que gaudim dels bons moments de la vida. Una abraçada a tots.

dimecres, 7 d’octubre del 2015

L'oblidada Rambla Cañas del Vendrell

La Fira del Vendrell es caracteritza perquè un dels parquings més importants del municipi desapareix de la seva funció principal. Això passarà des d'aquest divendres i fins dilluns. Llavors tocarà anar a altres llocs de la vila a deixar el cotxe i per molts veïns seguint anant a peu com sempre. Un dels punts principals dels esdeveniments és el pàrquing perquè cada dia hi ha més gent que es mou en cotxe i li agrada un lloc proper on deixar el vehicle per apropar-se al lloc on té lloc l'esdeveniment. Ara tocarà aparcar al darrere les monges o al cementiri on hi ha un lloc molt ampli per aparcar proper del centre. El dia que la Fira del Vendrell ocupi l'oblidada Rambla Cañas serà que la Fira s'haurà fet gran. Aquest espai deixat de la mà de déu està alli demanatn que algu posi alguna cosa i no el pàrquing escolar molt necessari per portar la canalla al cole. A veure si algú descobreix les potencialitats de la Rambla Cañas del Vendrell. 

dimarts, 6 d’octubre del 2015

La suite de l'aigua, un espectacle original i modern

Unes 200 persones i escaig varem anar a veure el passat diumenge a la Lira Vendrellenca la suite l'aigua. La nova creació de la vendrellenca Carlota Baldrís que ja va estrenar a Barcelona fa uns mesos i com pertoca arriba aquí al Vendrell. Un espectacle diferent amb imatge, so, música, teatre, ombres, sorolls, paraules. Una mena d'espectacle tridimensional que et portava pel món de l'aigua des dels principis dels temps des del lloc més llunyà fins dins nostre. Un espectacle d'aquests que no estem acostumats a veure al Vendrell perquè és innovador, molt nou pel qu estem acostumats a veure. No té res a veure amb altres peces de la creadora vendrellenca com l'Oratori de l'Àngel Tobies. 
Em va impressionar perquè conjuga elements molts diferents i difícils de combinar. No és gens fàcil de reunir en un mateix instant música, imatge, ombres llums i que connecti amb la gent. És aquestes obres per deixar-te portar i amb el pal de paller del xelo per la gran Amparo Lacruz s'hi bastia tot l'espectacle amb una clara influència de Comediants en el seu joc. Molt interessant. Primer penses on t'has posat, però només t'has de relaxar-sa i deixar-te portar per la màgia de l'art i fluir com l'aigua en les nostres venes i en les nostres vides. Molta sort i esperem que aquesta original proposta arribi a altres escenaris més contemporanis on aquest tipus de propostes són més comunes. Endavant.

dilluns, 5 d’octubre del 2015

Irrational man de Woody Allen, molt aconsellable

Us recomano amb molt de carinyo la darrera proposta de Woody Allen. Una peli que també parla com el Merlí d'un professor d'universitat que li van molt les dones i que vol semblar un exemple de tot, un prototip i de mica en mica va tornant al seu lloc original. Un exemple d'aquests herois que te'ls trobes per la vida i després veus que era un fantasma. Molt ben estructurada. Entra molt bé amb un final molt interessant. Us la recomano és del millor que ha fet aquest jueu americà. Ja ho veureu. Una gran lliço de relacions humanes i d'herois de carn i ossos.

diumenge, 4 d’octubre del 2015

Un pal de paller a la nostra identitat

El passat dia 2 d'octubre va tornar a sortir la Fura al carrer. Em van demanar si volia participar. Jo els hi vaig dir que sí. Aquesta és la meva primera col.laboració i serà quinzenal la meva participació. La meva columna és diu l'Àngel del campanar.


És tot un honor per a mi participar d’aquesta nova etapa de la Fura. Primer de tot, vull encoratjar a les persones que han fet possible que avui esteu llegint una altra cop aquesta revista setmanal després de quasi mig any d’absència de les nostres llars. Jo puc dir que sóc una de les moltes  persones que s’assabentava del que passava al nostre voltant més immediat a través de les pàgines de la Fura. En un poble com Albinyana, la meva mare cada dissabte em portava amb el pa un exemplar vostre que jo devorava amb ànsia durant tot el matí, en totes les seccions Aquest dels pocs mecanismes que et permetien  conèixer el que tenies més proper. La televisió si que et portava que passava a Madrid o a Moscú, però Vilafranca del Penedès o Sant Sadurní ens quedaven massa lluny. El Penedès el poden fer els polítics, els empresaris, els comerciants, però una de les peces claus de la nostra identitat la porten a terme els mitjans de comunicació que uneixen aquest territori a cavall entre dues províncies, entre dues capitals que exerceixen el seu domini sobre el nostre espai vital amb personalitat pròpia. Espero que aquesta nova etapa duri molts anys i de retruc es pugui ampliar a altres suports com la xarxa virtual. El que tenim aquí davant és un primer pas prou seriós. Apostar pel format paper es tornar a començar aquesta “fura” que cada cap de setmana es colava a les nostres llars d’una forma voluntària i farcida de notícies, informació i propostes de cap setmana i les esqueles,  comunions i la vida social que molts miraven a veure si coneixien algú. Des d’aquí dalt es veu tot el que passa per aquests carrers i places a vegades farcits de gent i a vegades sense cap ànima. Cada 15 dies a través d’aquesta secció de la Fura us faré quatre pinzellades d’allò que es cou sota els meus peus. 

dissabte, 3 d’octubre del 2015

Desconocido, gran interpretació, però un xic reiterativa

Una peli amb tres persones dins un cotxe amb una bomba sota el seient és la trama principal de Desconocido amb Lluís Tosar. Una peli que hi ha moments que fa posar nerviós al mateix espectador de la tensió que es viu dins el vehicle. Una proposta força original encara que arriba un punt que cansa una mica perquè sempre és el mateix i és fa una mica pesada. Gran actuació dels protagonistes i un gran guió perquè és molt difícil de lligar tots els elements de la trama.

Un bar per descobrir, el Bar Gil


Ahir la majoria del curs de piscina va descobrir un nou bar al Vendrell tot i que ja fa anys que funciona, molts no hi havíem anat mai. És tracta del Bar Gil de l'Avinguda Baix Penedès del Vendrell cantonada Roquetes. L'any passat aquest bar va sortir a molts mitjans de comunicacio perquè va repartir un cinquè premi del Sorteig de Nadal de la Loteria Nacional i en total va repartir 1,7 milions d'euros que corresponia a 6.000 euros per bitllet, però al final resultaven per 5.300 euros per haver de pagar impostos a hisenda. Aquest bar té obert cada dia amb servei de carta i menú. Els preus són molt assequibles i el producte de qualitat i serveixen força ràpid. Mai no hi havia anat perquè en el fons sempre vas anant als mateixos llocs. Un dels elements que et permet conèixer llocs nous és la ruta de les tapes que amb l'excusa d'altres tapes et permet entrar a nous bars. Ahir vaig fer un gran descobriment que us recomano. El bar està net i el tracte és molt bo. Escric això perquè realment m'agradaria que coneguessiu aquest lloc del Tancat que veus tot just entre de l'Avinguda del Baix Penedès que et porta al Mercadona. Us ho recomano, de veritat. Enguany també venen dècims de loteria de Nadal, si algú vol comprar ja ho sap, encara en tenen.

divendres, 2 d’octubre del 2015

Obrim les fires als emprenedors


En cada moment de la història hi ha uns oficis que són aquells que són els que compten amb més professionals. Ara que sembla que estem començant a treure una mica el cap de la crisis que va començar el 2007 el que es porta és ser emprenedor. En un català pràctic vindria a dir ser el teu propi empresari. Alguns d’aquests professionals no necessiten ni una ubicació física, són fàcils de trobar a través de la xarxa o potser en moments comptats ocupen algun despatx físic, però alguns semblen més virtuals que reals, però sempre estan localitzables.
Ja no es porta anar a ser un obrer d’una empresa i estar 40 hores tancat dins una nau donant tombs a un clau anglesa. Això de treballar en un banc fent més hores que un rellotge amb un salari quasi mileurista ja no està de moda. Avui en dia has de ser un home-empresa. Treballar en una administració on mai seràs ningú i sempre estaràs obligat a dir si senyor encara que el teu cap no sàpiga comptar més enllà del cinc, però està allí senzillament perquè té carnet de partit ja són situacions que la nostra societat han deixat fora dels preferits per la majoria de treballadors.
 La teva força són els teus contactes, la teva agenda, la teva rapidesa, el teu somriure i la teva capacitat de vendre motos en un temps rècord i d’una manera convincent i sense haver de baixar gaire el preu del teu producte que ofereixes les teves eines.
Negocis ràpid, globalització, fidelització del client. solvència i bones relacions amb el teu entorn social i econòmic.
El problema d’aquests esportistes de risc és que tots es pensen que per haver anat a un parell de cursets, màster, doctorats ja es poden menjar el món sense portar pitet. Hi ha un element molt important que públicament no es valora i que s’amaga darrera altres coses com parlar en públic, atenció al client que és el carisma. Hi ha emprenedors que saben prou bé com han d’actuar en el seu entorn perquè controlen la zona i els seus protagonistes. Saben com moure les fitxes. No ho han après enlloc o potser han estudiat quatre pinzellades d’un tarannà innat.
En la nostra societat ens han ensenyat a què tothom pot arribar on vulgui. Evidentment hi ha una part molt important de raó, però com en l’esport, la persona que posseeix un cos més atlètic té més oportunitats que registrar millors marques que aquell que té una motricitat més complicada. El temps i la lluita personal pot arribar a què tots els candidats tinguin les mateixes possibilitats, però un ha de fer un gran esforç i l’altre amb el mínim pot assolir els mateixos registres.
Les administracions mostren la seva voluntat d’actuar perquè aquesta energia de molts emprenedors es vagin concretant amb empreses. Per això organitza trobades i altres cites per donar empenta a aquestes forces. El millor que pot fer és promoure lleis per rebaixar el cost i la facilitat en els lloguers de locals comercials per donar vida també els centres urbans evitant que els edificis emblemàtics acabin en el poder d’empreses orientals o en bancs que va provocant que de mica en mica el teixit comercial vagi desapareixent.
Una altra de les mesures és agilitzar les tramitacions per l’obertura d’empreses amb un servei més ràpid i senzill. També és necessari que a través de mesures ajudi a que aquests herois puguin satisfer els seus compromisos amb el fisc.
La societat ja s’estructura sola i no necessita gaire de suports moral de polítics i assimilats perquè les energies es van creant entre els mateixos interessats que són els qui més coneixen els mecanismes. L’administració s’ha de limitar a fer que sigui més lleugera i menys dura la  tasca de fer realitat els seus somnis. Hi ha gent que encara no sap que existeix internet i que hi ha molta informació que arriba més enriquida que no pas la nostra gran tasca en els darrers anys que ha estat l’elaboració dels tríptics on s’hi podia posar de tot. Les xarxes deixen fora d’ús aquest papers plegats d’una forma prou coneguda que en els darrers anys ens han aportat molta informació. Ara ja ha quedat en desús i el paper que podia fer l’administració elaborant aquests documents s’ha de traslladar a altres espais de la relació amb les empreses. Doni’m un lloc a les fires per aquests herois. Ja estic fart de pelapatates i sofàs contra l’estrès. Ara és el seu torn. Ells saben que han de fer. Actuem en conseqüència i que ells siguin els protagonistes de les nostres fires i no seguim els mateixos mètodes de sempre. Mirem el futur. No omplim fires a qualsevol preu per quedar bé. Doni’m una oportunitat als nous herois amb uns lloguers d’espais raonables. Tots hi guanyarem. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eix Diari. a partir del 29/09