Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

divendres, 29 d’abril del 2016

On para el pla d’Excel·lència del Vendrell?



Hi ha un seguit d’edificis al Vendrell que estan pendents que algú faci alguna cosa mentre van passant el temps pausadament amb més o menys encert. Nosaltres que som una localitat turística com ens marca el guió tenim abandonat del tot l’antic Balneari Tabaris de Coma-ruga. El Pla d’Excel·lència del Vendrell va fer el seu acte de cloenda a l’octubre del 2006 amb la presentació d’una de les meravelles del mediterrani al voltant d’un centre lúdic i termal de pel·lícula.  Aquest programa global havia de suposar una inversió de 3.606.072,62 euros en quatre anys que van ser aportats  a parts iguals entre el Departament d’Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat, el Ministeri d’Economia i l’Ajuntament del Vendrell.
Un gran somni per la vila i  de retruc per la comarca, amb aquest gran centre termal i lúdic que havia de ser punt de referència de tota la costa. De moment, l’edifici està en el seu lloc aguantant amb resignació el pas del temps. No gaire lluny d’allí tenim el Teatre Brisamar comprat pel consistori l’any 2008 resta allí tapiat esperant que algú caigui en la seva temptació. La crisis va acabar ràpidament amb les nostres il·lusions amb peus de fang.
Els antics  jutjats del Vendrell del carrer Nou estan també esperant una utilització més digna en un espai cèntric i força ampli que permetria aprofitar aquest edificació per a altres usos.
La Cooperativa del Vendrell i les galeries comercials de la carretera de Valls tot i estar dins el famós pla de Barris que havia d’enllustrar el municipi estan esperant encara alguna solució. Mentrestant es va degradant un edifici històric i emblemàtic del cor del Vendrell que ofereix moltes possibilitats abans que acabi en mans immobiliàries o en pura ruïna.
El Casal amb el lloguer de les seves sales per múltiples i variades propostes segueix donant vida al barri antic del Vendrell esperant també alguna mà divina que realitzi reforma important. Mentrestant aguanta el tipus que ja és molt en els temps en què vivim.
Un dels espais infrautilitzats és la àmplia Rambla Jaume Cañas que tot i la seva extensió i situació es porten a terme activitats molt puntuals. Aquest que hauria de ser un dels motors de la zona nova del Vendrell està allí esperant que algú li doni una mica més d’oportunitats al llarg de l’any.
Per a les persones amb una mentalitat més abstracta tenim l’antiga caserna dels Mossos a l’entrada al polígon industrial de la Cometa. La seva situació és la pitjor de totes, però el seu valor històric i patrimonial també és el més minso. El pas del temps i els espontanis suposo que l’aniran esmicolant fins a deixar-la en la seva mínima expressió física.
Un altre dels punts que no registren el trànsit vital  que li correspon és la Rambla del Vendrell. Només falta anar a Vilanova i Vilafranca per veure l’ambient que hi ha en aquest espai amb topònim compartit. A les ballades  de sardanes a l’estiu, festes populars i altres si que es deixa veure gernació a la Rambla del Vendrell, només faltaria. Per ser un dels epicentres d’una població que ronda albira els 40.000 veïns la veritat és que li falta més usuaris en les seves taules i cadires a banda de poques excepcions. Crec que molts cops hi ha més gent a la via verda entre el Vendrell i els barris marítims que no pas a la Rambla.
Després les tres sales públiques  dels 400 també provoca que la varietat d’oferta sigui escadussera en la situació econòmica que estem i també  amb la insuficient resposta general dels presumptes espectadors que massa cops no hi van.  És molt trist que s’hagi de recórrer a actors mediàtics per omplir la Lira. Tenir tres escenaris amb una platea  similar  afegeix que hi hagi massa pretendents per a les poques pubilles que el pressupost d’aquests anys permet sortir a ballar a l’escenari. La Lira, l’auditori de l’Escola de Música i el de Sant Salvador poden acollir moltes propostes compatibles.
Darrerament ha estat notícia la reforma del port de Coma-ruga. Una obra prevista inicialment per més de 16  milions d’euros en què els guanyadors del concurs moment invertiran 1,3 milions en aquesta infrastructura que esta molt malmesa. Amb això  no tenen ni per començar. Si forcen molt als propietaris d’embarcacions, ells saben que Segur, Roda de Barà i Torredembarra estan a tocar amb millors condicions que no pas aquest port que ja està més ancorat en el passat que no pas en el futur. Només depèn d’un miracle. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eix diari


Apreciat alcalde



He vingut a passar un cap de setmana tranquil en el seu municipi. No vull retornar a la meva estimada  gran ciutat sense exposar un seguit de queixes i suggeriments que han pertorbat considerablement el que hauria d’haver estat una plàcida estada en el seu poble.
Primer de tot, li faig saber que vaig passar totes  dues nit sense poder tancar els ulls. El so metàl·lic de la campana cada quart d’hora m’impedia conciliar el son. Ho he passat molt malament, cregui’m. Sort dels somnífers i els taps a les orelles he pogut descansar una mica en aquestes nits fins que ben entrada la matinada podia conciliar lleugerament el son.  Al matí tot just apuntava el sol no parava d’escoltar el cant dels molts galls que rondaven per la vora on m’hostatjava. Llavors ja no em tocava cap més remei que aixecar-me del llit i començar el dia, una mica abans del que tenia planejat. La meva intenció era venir a descansar al seu poble tampoc es tractava de començar el nou jorn amb el peu esquerre.
També li demano que tapi tots els tolls que m’he trobat en els camins del voltant del poble. La meva visita a la seva localitat va ser després del pas d’unes pluges intenses.  M’he trobat que el meu calçat esportiu quan tornava a l’hostal estava xop i amb restes de fang de caminar per aquests camins. Això a nosaltres no ens passa a la ciutat.
Estic molt defraudat per la manca de cobertura de mòbil. Si sortia un km fora del nucli urbà ja perdia totalment la connexió.. Em sentia totalment perdut.
No vull passar per alt una altra greu mancança del seu municipi que en els comerços del seu poble no he trobat ni els cereals, ni la llet que cada matí esmorzo. Li faig saber que com a mínim no tornaré al seu poble fins el dia que ni les campanes ni els galls siguin un ensurt en el meu dormir. Atentament.



Kiki del Paco Leon, per una bona estona al cinema

De les tres pelis que he vist aquesta setmana, Kiki, el amor se hace és potser la més aconsellable. Ni l'Almodóvar, ni el Toro em van agradar. En aquestes històries de diferents tipus d'amor, orgasmes i combinacions peculiars passes una molt bona estona i fins i tot té un punt d'originalitat. M'ha costat anar-la a veure perquè em pensava que seria una cosa sense solta ni volta, però la veritat és que tot i no ser res de l'altre món passes una molt bona estona en aquest món del Paco León. Peli ideal per un sobretaula a casa, però si voleu desconnectar del món que us envolta.

dimecres, 27 d’abril del 2016

Toro, querer i no poder

Toro, un thriller americà en versió espanyola. La veritat és que és una mica cutre tot plegat. És un querer i un no poder. Tot una mica massa previsible. Gran paper de Mario Casas i el kinki del Lluís Tosar, però la veritat és que em va decebre. Jo em pensava una altra cosa i té intenció, però la història no donava per més. Estava sol al cinema. Ara la gent va al cinema dilluns i dimecres i diumenge com els clàssics. 

dilluns, 25 d’abril del 2016

Julieta, una peli poc Almodóvar

Emma Suárez i Adriana Ugarte són les protagonistes del darrer film d'Almodóvar. Una proposta que la trobo molt fluixa on en pocs moments s'afirma la seva manera de fer cinema. És molt light amb una trama que tampoc no és res de l'altre món per la seva originalitat. Una peli molt lenta i és de les seves pitjors. Cada nova proposta es va diluint el seu geni i figura fins a sortir propostes que podrien ser d'altres directors. Li falta intensitat, originalitat i la pobre Julieta és força pobre i sosa per ser una peli Almodóvar, ningú un diari.

diumenge, 24 d’abril del 2016

Vícky Benítez, una artista global que explica històries amb art.


Us aconsello que fins el vuit de maig un dia us passeu pel portal del Pardo del Vendrell per veure l'exposició de Vícky Benitez. Una jove artista de casa nostra que aquesta és la primera vegada que exposa la seva obra al Vendrell. El títol és Narracions del passat i explica la història de moltes persones, algunes amb cares ben definides i altres anònimes a través d'imatges. És una de les propostes més interessants que he vist a casa nostra. Us l'aconsello. Són històries amb personatges amb volum, sants i verges enlluernats per ciris dins una banyera, una paret farcida de nenes que estan esperant el seu futur, gravat, pintura, escultura, punt de creu. Una artista que mereix una visita. Aprofiteu, només teniu temps fins el 8 de maig. Demá dilluns, dia 25 m'acompanyarà al Pas de Vianants.

dissabte, 23 d’abril del 2016

Presumptes culpables

  
Mesos i mesos pensant que els nens del veí romanès del quart era els qui ratllaven la paret de la planta baixa. L’alçada dels gargots corresponia amb aquell parell de bessons entremaliats que es passaven les tardes juguen al carrer, en un raconet en una vila feta i dissenyada per als cotxes, però no pas per als nens que volen jugar al carrer com sempre s’ha fet.
Mai ningú li havia preguntat al pare si eren els seus fills els qui embrutaven aquella paret, tothom ho tenia prou clar. No calia aprofundir en la veritat d’aquella escala on tots tenien almenys els 4 cognoms catalans.
Els romanesos eren els responsables que sempre faltessin un parell de figures en el pessebre de Nadal que muntaven al costat de l’escala tot ben farcit de bombetes perquè la gent pugui gaudir aquestes dates tan especials.
Aquests romanesos també eren culpables que en els darrers mesos la factura de la llum de l’escala havia augmentat considerablement. Era casualitat que tots els membres d’aquesta família nouvinguda s’havien quedat a l’atur recentment. En les seves finestres sempre es veia un filet de llum en unes hores prudencials abans que es quedés tot a fosques, una mica abans que les famílies indígenes que vivien en aquell habitatge baixessin les persianes per anar a dormir.
Algun cop apareixia un misteriós regalim provinent de les escombraries en les escales i tothom tenia molt clar on havia d’apuntar.  Qui més qui menys en silencis còmplices els delatava quan es preguntava qui era l’autor d’allò. Es preguntaven:  com és que no ho netejaven com ho feien ortodoxament la resta de veïns?
Els protagonistes d’aquesta història participaven en tots les festes i els actes que es portaven a terme a la comunitat aportant allò que se’ls demanava. Sempre havien pagat la comunitat religiosament i mai havien de posposar les seves obligacions amb els seus veïns. La resta de la comunitat tenia molt clar qui eren els responsables de tots aquells desgavells. No havia tingut cap necessitat de comentar directament amb els autors el perquè de tot plegat. Tots ho tenien prou clar i sabien perfectament que els dolents de l’escala no tenien cap interès en arreglar la situació ni canviar d’hàbits.
Un dia els postres romanesos van posar el pis a la venda perquè marxaven a un altres pis més espaiós de la mateixa ciutat. Ben aviat uns inquilins de la vila de tota la vida es van convertir en els nous llogaters del pis.
Els gargots a la paret, el regalim de la brossa i la factura comunitària continuava tan alta com sempre. Ara tots els veïns estaven perplexos. Els nous inquilins no podien ser. Eren hereus d’una família venerable de la localitat i no es podia ni qüestionar de lluny que ells fossin els culpables.
La cosa s’anava agreujant, fins que un dia es va decidir contractar una empresa de vigilància a l’escala per trobar els responsables de tot això i alhora evitar possibles robatoris.
Un dia el president mirant per la pantalla que donava a l’entrada de baix va veure com un dels fills d’una de les famílies de sempre era qui es dedicava a ratllar  el color blanc dels murs interiors. Un altre dia van ser el torn de la dona que baixava discretament les escombraries per l’escala deixant aquell rastre que tothom havia atribuït als pobres romanesos. Només faltava que el fill gran de la família havia connectat en secret un fil a la xarxa de la comunitat perquè tenia una plantació de marihuana en un armari gran a dins la llar. No ho podia dir a ningú perquè ell que era d’una família amb renom de la localitat.
Aquesta és una història real que pot passar en qualsevol lloc de la nostra societat quan la manca comunicació, les etiquetes i els rumors fan que la realitat s’amagui darrera d’uns silencis que són còmplices d’una visió tergiversada de la nostra societat. Article publciat al Baix Penedès, Eix Diari i Diari del Baix Penedès i 7 accents i Segre


dijous, 21 d’abril del 2016

El Vendrell, les golfes de l'art


Durant els darrers anys d’existència vaig formar part del Jurat del Concurs del Teatre Amateur que se celebrava a la Lira. Un punt de trobada de moltes companyies amateurs que venien a casa nostra a mostrar les seves creacions artístiques un diumenge per la tarda. Evidentment com passa al Vendrell tot i el preu simbòlic de l’entrada, moltes representacions no crec que superéssim ni els 15 espectadors amb el jurat inclòs. La idea era molt bona, però com passa a les grans famílies amb la nova mini Lira es va acabar l’invent cultural. L’excusa perfecte per acabar amb una història que feia molts anys que durava i on també hi tenien lloc els elencs de la comarca. Va morir en silenci, sense rams de flors. Una altra de les propostes que vaig formar part era del concurs d’escultura i pintura que organitzava el Consell Comarcal del Baix Penedès. Només aneu a donar un tomb per les oficines d’aquesta administració i veureu algunes de les obres que van guanyar el certamen. Encara es pot admirar el nivell que hi havia amb gent de fora de la comarca que hi prenia part. Ja no recordo quan, però ja fa dies.  Un any per un altre va desaparèixer del mapa sense deixar més rastre.  Sort que encara tenim els testimonis físics entre nosaltres.
Una de les coses més interessants que s’han generat aquí al Vendrell va ser el premi Teresina Martorell a una pubilla de la localitat amb una interessant escultura de premi de l’artista santa olivenca Roser Oter. Aquí es venia premiar una dona de la vila, en honor a aquesta professora de català en plena dictadura i que va ajudar decididament a què alguns afortunats d’una generació aprenguessin català. El guardó va recaure en algunes senyores del Vendrell i com passa a la història mai més es va tornar a convocar, tot i que crec recordar que es volia fer bianual, però de moment passen els anys i ningú diu res del premi.
Després el Vendrell també tenia un premi d’investigació de caràcter sociopolític amb el nom d’un dels seus fills que també ha haver de tocar al dos, com l’Andreu Nin. Durant la seva vigència ja hi havia petites picabaralles depenen de quins colors imperaven al consistori, però ara que tots els partits clàssics del Vendrell s’han  fet amics i formen governs d’unitat tampoc és una cosa que s’hagi recuperat.
Un dels concursos típics i tòpics que el Vendrell també és va apuntar en unes comptades ocasions al voltant del llac de Coma-ruga consistia en escollir la pubilla i l’hereu de la comarca, però aquest concurs no va estar lliure de polèmica política. Al final va desaparèixer pel seu propi peu, però era una d’aquelles cites amb força concurrència al voltant de Sant Joan.
Després tenim el concurs de música Track que enguany sembla ser que ja no ens acompanyarà, però de moment encara no hem vist publicada la seva esquela definitiva. Els anys anteriors abans d’acabar l’any els nous grups ja es podien apuntar. De moment el nostre fort són els concursos de cartells, en especial el de la Festa Major on entre els especialistes i per la votació popular es treu el guanyador. De moment, no sé sap res.
El que gaudeix d’una gran força i és molt global és el  Sant Jordi que està dedicat especialment als joves de les escoles que sobre un tema aporten les seves impressions. Una manera de fomentar la redacció i la lectura dels petits de la casa.
Evidentment no hi falten els concursos relacionats amb el menjar. Això no falla mai o quasi mai. Una Xatonada amb més de 30 anys i una ruta de tapes que ja s’ha consolidat en alguns bars del municipi i que també dóna veu als seus degustadors per escollir les millors en la seva especialitat.







dimarts, 19 d’abril del 2016

Les Madrigueres, en plan ecologista

Abans el tema de l'estiu era les banderes blaves però ara suposo que és més fàcil tenir-les. Jo crec que si Albinyana les demanés també en tindria, a no sé que tinguis una claveguera connectant al mar, però amb quatre coses ho tens arreglat. El tema central és el pàrquing de les Madrigueres, aquest territori comanche entre el Pascual Mitjavila i la Riera de la Bisbal, doncs ara des d'Erc s'han posat casurros que això s'ha de protegir i efectivement no té cap sentit que hi hagi allí un parquing ni festes de Sant Joan fins a les tantes amb el xumba xumba. El que s'havia fet fins ara no tenia ni solta ni volta, de què vas, d'ecologista o de destroyer? Doncs anem d'un pal però no podem jugar a les dues cartes. Suposo que la gent es queixarà, però algun dia aquest espai, no gaire lluny, serà un punt d'interès natural i no com fins ara que era un poti poti.

Les subvecions de bones i per fer sopars a l'aire lliure

Una dels pilars dels partits polítics són les subvencions. En el moment que toquen el poder reparteixen subvencions per ajudar a les entitats, persones col·lectius i altres ens per tirar endavant. Algun cop tenen la seva lògica, però altres vegades es nota clarament cap a un tiren. Hi ha entitats que fan molta feina pel proïsme i altres es dediquen a fer un parell o tres de sopars populars i poca cosa més. Durant molts anys s'ha abusat d'aquest diner vingut del cel, però tot i la crisi la cosa encara dura i a vegades quan veus les llistes de subvencions veus que tot això de la igualtat és una gran mentida que encara es pensa que cola.

diumenge, 17 d’abril del 2016

El Forani Teatre omple la Lira amb el seu darrer espectacle


Enric Rovira i Arnau Colom i viceversa són els integrants del Forani  Teatre. Un grup del Baix Penedès que té el camp base a Albinyana. Un teatre infantil per a tots els públics de creació pròpia molt treballat i estudiat on l'originalitat i la riquesa són algunes de les seves moltes virtuts. Estem davant d'un gran treball molt estudiat i elaborat on no hi falta, ni la música, ni els principals valors humans que són els que han de triomfar amb apunt còmics i participació de la quitxalla. Feia dies que no veia la Lira quasi plena en un espectacle infantil o familiar d'aquest tipus. Està molt bé que s'aposti pels espectacles de casa nostra perquè com aquest i altres casos tenim artistes de molt nivell i que a vegades són més populars fora que a casa seva. Una llàstima. 
Una gran obra d'una horeta on no saps mai el que t'espera i que veus que els nens ploren quan la Valentina es fot de morros per la seva ànsia de volar i que els nens riuen quan aconsegueix el seu somni. Ells són els protagonistes i amb aquesta connexió ja veus que tot està en plena sintonia. Molt bé que al final de l'espectacle Foranin Teatre aprofiti per tenir contacte amb els reis de la sala i també venguin merchadising. Molt aconsellable i molta sort en la vostra visió personal del teatre, la música i l'art en general. 


La Fira de l'Arboç amb una gran protagonista: La Giralda



L'Arboç que és una mica la capital de l'interior del Baix Penedès ha celebrat aquest cap de setmana la seva fira modernista, un 5a edició. Els principals carrers estaven plens de venedors de bijuteria, artesania, alimentació i productes esotèrics i altres. També hi havia parades de gent de la localitat com els dolços marroquins i altres botigues que aprofitaven per posar paradeta. Aquesta podria ser una festa modernista, noucentista, republicana o el que faci, però sempre hi ha el petit detall dels vestits dels venedors, els actors de teatre que feien el seu espectacle, que acaben de situar la fira, però molts cops la base és la mateixa ja sigui medieval com del segle XXIII. Tant és. L'Arboç és un poble que té caliu i coses molt interessants com per exemple la Giralda. Som molts els qui varem anar a veure aquest rèplica de l'arquitectura musulmana al sud d'Espanya. Al final es va variar el planing dels dos grans grups i s'entrava cada quart d'hora. Dins hi  havia escenes nobles realitzades per actors locals. És una pena que només és pogues visitar els patis exteriors i la planta noble. Però hi havia massa gent perquè es pogues accedir a tot el recinte haguésin faltat més guies o responsables. Una gran èxit de la visita i molt ben explicat pels seus responsables amb les pincellades justes per saber una àmplia introducció d'aquest emblemàtic edifici.
L'altra gran tasca va ser per l'Elenc Artístic Arbocenc que va acabar la cloure la jornada amb unes parodies de cançons típiques catalanes de fa uns quants anys. Molt ben interpretat i feia patxoca. Molt encertat. Les motos i els cotxes a la rambla també molt curiós i que trencava amb el de sempre.. Aquestes fires s'han de vestir perquè no siguin una més i l'Arbç entre la Giralda i els actors locals ho han fet molt encertadament. Vaig estar tota la tarda del dissabte per la fira i vaig veure molt poca gent que comprés, part de menjar com creps i crispetes, però la resta de botigues no crec que fessin gaire negoci. La gent va a donar un tomb i a passejar. Això de comprar ja costa més. A veure si en la propera edició es pot veure tota la Giralda en grups més petits i amb cita prèvia. La visió general ja l'hem feta enguany. A veure si ho treballen.

dissabte, 16 d’abril del 2016

Gran concert de la Desbandada i Despojos de Poeta a Tarragona


Un dia parlant amb el Pere de la Desbandada em deia que ha arribat el moment en què les coses es fan o no es fan. O es prenen la feina de música amb totes les ganes del món on es deixa pels moments d'oci. Aquesta és la filosofia del grup. Ja fa anys que els seus protagonistes estaven en diferents aventures musicals de la comarca, però sempre per passar l'estona, sense més. Va arribar un dia que van decidir fer el salt i anar a rodar escenaris per la península i fer temes propis que enganxessin i treballar i entrenar i assajar i tenir manager. Aquí va néixer la Desbandada. Ahir ho varen tornar a demostrar prop de casa amb un gran concert on varen repassar quasi tots els temes de la seva discografia i no hi van faltar alguna versió per tancar. Els seus incondicionals estàvem allí com sempre. Perquè són gent de casa que han apostat per la música i han deixat les seves feines per viure un temps d'això. Enhorabona. Un cop més vau tenir el suport de la gent durant les dues hores del concert. Una gran festa on la gent s'ho va passa teta. Gent que se savia les cançons, persones que no ho oblidaran. mai.
Gran concert també del grup del Penedès Despojos de Poeta que van en la mateixa línia i que apunten molt bé. És una aposta segura. Molta sort i molt bon concert ahir. Grans temes. Grans balades. Enhorabona. Valtres sou la nostra veu.

divendres, 15 d’abril del 2016

Religiositat popular


En dates com la Setmana Santa és quan la religiositat popular és més patent. Persones que potser durant tot l’any no s’acosten al perímetre de cap església aquell dia participen activament en els actes religiosos de la seva comunitat. Aquest any vaig assistir a la benedicció del Ram a la plaça del darrera l’església del Vendrell. Hi havia molta gent amb les seves palmes, palmons i com no, branques d’olivera. Quan va acabar la benedicció popular alguns van seguir la invitació del mossèn i varen anar a dins el temple i els altres van tocar el dos o simplement van esperar una estona a què la zona és normalitzés i es van quedar a fer un vermut allí mateix obviant tota la resta de la cerimònia religiosa.
En la societat hi ha moltes tradicions que tot i semblar religioses són bàsicament populars. En el seu moment els responsables espirituals del moment van adaptar a les seves necessitats per aprofitar uns costums que ja tenien implantats els nostres avantpassats encara que la seva finalitat no coincidís gaire amb el que volien els nous profetes de la fe.
Nadal, Sant Joan i altres festes similars no són més que actualitzacions religioses de costums populars que arranquen de més enllà de la nostra història i que clarament estan lligats amb el calendari anual per sobre de qualsevol creença o fe.
En el nostre entorn la religió catòlica sempre ha estat la predominant per un seguit de fet i tradicions que tots coneixem i que no podem obviar ni canviar amb pocs anys. En el nostre entorn també hi a altres religions que estan agafant força entre els nostre veïns. Uns com els musulmans perquè conserven les tradicions que van heretar dels seus pares i avis. La religió els serveix com clara marca d’identitat que dóna sentit a les seves relacions amb la seva comunitat.
Hi ha altres creences que es van estenent a casa nostra. Una són els Testimonis de Jehova. Només cal donar un tomb els diumenges al matí i altres dies de la setmana a la tarda pel costat del CAP del Vendrell i veureu com una munió de gent entra i surt del temple que tenen ubicat en aquest espai. Tots molt mudats i arreglats com si anessin a una boda d’un familiar proper es mouen per aquesta zona. Es poden comptar com un nombre de practicants habituals que no té res que envejar a altres religions de tota la vida que tenim a casa nostra. A més a més la seva tasca d’evangelització es manté ben ferma quan sents el timbre de casa teva un diumenge a una hora prudencial o te’ls creués pel carrer amb una indumentària pròpia que els distingeix allà on vagin.
Aquí al Vendrell també hi ha practicants d’altres religions en el món evangelistes i protestants que tenen els seus espais propis on es troben regularment sense que hi hagi molts fidels practicants, però estan allí per donar sortida a totes les maneres d’apropar-se a Déu. No podem oblidar també la presència dels Baha’is que fa anys que mantenen les seves tradicions entre nosaltres en una comunitat que es manté ferma i arrelada amb importants vincles amb els representants en altres comunitats.
La religiositat popular de caire cristià és una cosa ben ferma a casa nostra i que no coincideix amb els practicants de missa setmanal. Fa quatre dies hi havia molt poques bodes laiques i avui en dia els percentatges deuen estar a tocar un de l’altre. El mateix fenomen passa amb la defunció, les cerimònies laiques van creixent amb el pas del temps. El Vendrell en els darrers 20 anys ha doblat i triplicat la seva població i el temple del Vendrell no s’ha quedat petit i aguanta perfectament el volum de creixement demogràfic de la localitat. Si el nombre de practicants hagués crescut en proporció a la seva població ja tindríem un parell més d’esglésies ubicades en els nous espais urbanitzats, però la cosa ja va bé.
El que si que ha fet a vegades petit el temple de la pl. Vella són dates com els Reis o els Reis que són de caire popular i que estan per sobre del cristianisme. Moments en què la gent impulsava pel seu fervor heretat de pares i avis es mou seguint les tradicions més ancestrals que en el seu moment es van adaptar a unes creences però que mai han perdut el seu esperit original. Article publicat al Baix Penedès Diari, Eix Diari i Diari del Baix Penedès.



dijous, 14 d’abril del 2016

Comença una nova etapa de florero empresarial

Durant 4 anys he estat totalment fora del comitè d'empresa. En els altres 8 i 12 anys anterior havia format part. Jo havia comentat públicament que no hi tornaria, però estem vivint una apatia representativa important i la gent molt de parlar però ningú vol anar a a aquests llocs perquè reps per totes bandes perquè estàs al mig en un lloc on té el mateix valor que un florero encara que això sempre t'ho intenten dissimular. Jo crec que tots els treballadors d'una empresa haurien d'estar almenys 4 anys com a representats dels seus treballadors en els primers llocs, després està el per omplir, però aquí dins veus com funciona tot plegat una mica i com estan muntades les coses.
Ser d'un comitè és com ser un coordinador pobre no cobres cap plus super guay a l'any i també estàs al mig entre els polítics i els treballadors.
En aquest paper de florero et trobes amb gent que defensa interessos de tot tipus, des de els típics amb carnet de partit que no es mullen mai quan toca fer-ho fins els classistes i familiars que defensen el bo per uns quants pocs, potser els de sempre o un nou clan no sé sap mai. Però hi ha històries i comentaris molt interessants en aquest món. Als polítics el que menys els interessa es arreglar mai el tema laboral, ells que ja tenen prou feines per entrendre's amb els del partit i amb els que els hi donen suport sempre van treien xorrades perquè es discuteixin amb coses trivials però mai arribaran al quid de la qüestió i si ho fan com ja s'ha comprovat és perquè tot sigui igual amb diferents noms perquè vesteix més i fins i tot sembla sostenible i modern del segle XXI. A veure com aniran aquests quatre anys ja us aniré explicant. Encara que vagis als tribunals entre pitos i flautes pots passar 6 o 7 anys i tot queda igual. És tot massa lent, Si demanes movilitzacions, la gent passa olímpicament ja només mouen el cul pel minut de silenci quatre gats amb carnet. A veure com es respira aquests 4 anys. La cosa és senzilla, només falta que hi hagi voluntat de fer alguna cosa, esperem que si. Siguem optimistes i endavant 

dimecres, 13 d’abril del 2016

Les nostres restes arqueològiques també és cultura.

Per allí al Vendrell on s'aixeca l'Esclat  han trobat unes 66 caixes amb gran material ibero i romà sembla que hi havia un poblament del segle II i I ac i un del periode Alt Imperial evidentment ho han carregat tot en caixetes i s'ho han carregat. Diuen que serà serversible com el poblat de les Guardies que ara hi passem tots per anar a Barcelona pagant un peatge inadmissible. Suposo que la cosa estava en mal estat, però tot i això i vist tal com està el Vendrell amb moltes zones per urbanitzar, potser que haguéssim pogut deixar algun testimoni d'aquest poblat. Si que hi ha motls diners a invertir, però això també és cultura, com el Pau Casals i l'Orgue. Si haguessin fet tabula rassa amb el famós orgue del Vendrell avui tindríem un harmonium petit per anar tocant.. Hem de preservar el nostre passat no només d'orgues i grans coses viu el Vendrell. A veure com evoluciona aquesta urbanització. De moment tenim el super i un carril bici i carrers i.. No diuen res els amics del patrimoni?

Canvi d'hàbits

Abans la gent anava al cine els diumenges, ara també hi va, però molts ho fan els dimecres o dilluns que és més econòmic. Cada dia gràcies a la crisis la gent fa servir més les diferents tipus d'ofertes que té al seu abast des de tenir tres montaditos a preu de dos a que et regalin punts per comprar iogurts. Aquest esperit d'estalvi ens ha invadit a casa nostra. Molts cops comprem coses que ni necessitem, però estan en ofertes i això és el que es important. País de canvis segons la pela

dilluns, 11 d’abril del 2016

Un gran classe sobre el paper de les dones a casa nostra


Avui a Pas de Vianants he reunit en una mateixa taula dues musulmanes Sofia i Laia, una guatemalteca Aura i una catalana de la fe Bahai Alba . Només dues que eren germanes es coneixien, la resta no es coneixia pas. Un debat al voltant del món de la dona transmès en directe per Ràdio el Vendrell. Hi hagut ple consens en què la societat nostra encara és molt maxista, curiosament ninguna celebrava el dia de la dona perquè és una demostració que no hi ha igualtat amb l'home. Encara queda molt per arribar a una igualtat i que la feina l'hem de fer entre tots una mica. Un debat molt interessant d'aquests dies que surts de la ràdio com si haguéssis fet un gran master a la universitat.

Objetivo: Londres una peli difícil de creure

Una peli que se situa en plena actualitat avui en dia amb els atemptats de grups islàmics a Europa. La veritat és que és poc creíble perquè té un argument més de còmic infantil que no pas de realitat. Hi ha acció, durant l'hora i mitja que dura està en constant atenció sobre el que passa a la pantalla, però tampoc és allò que et té enganxat i és força previsible el seu final. Hi ha coses que els americans saben molt bé.

dissabte, 9 d’abril del 2016

Els efectes secundaris de TV3


En l’edició de la Fura del Passat 4 de març apareixien els trets característics del parlar penedesenc. Evidentment dins cada municipi hi ha mots propis i expressions característiques, però es pot arribar a parlar d’un corpus penedesenc amb unes característiques pròpies. Jo sóc fill d’una família pagesa d’Albinyana i la meva mare és d’un poble petit anomenat Castellfort a tocar a Morella. Des de petit he sentit moltes paraules pròpies del parlar penedesenc i com no, dels Ports on pertany Castellfort. Jo sempre he intentat utilitzar els termes propis fugint d’aquest català de TV3 que està intentant unificar totes les varietats dialectals del català en una format  net i polit amb una lleu presència del dialecte central. Fer servir aquests mots propis provocava que més d’un tingués complex de rural o simplement de poble, llavors començava a parlar com a la petita pantalla intentant no caure en cap parany que el delatés com un “pagesot”. Això ha passat sempre, sort que sempre hi ha gent sorruda que no ha volgut baixar del ruc.

Una de les riqueses de la nostra cultura no està en els quadres, escultures i demés elements físics i arquitectònics que pots trobar arreu. Els trets dialectals de cada zona és un dels nostres tresors per reconèixer. En especial tota la riquesa que podem trobar en el món dels pagesos o pescadors o forners. Se n’han fet recopilacions, però la societat en general ho va perdent a mesura que  algunes feines o estris ja han quedat en desús. No fa gaires anys quan el meu pare portava ceballots de l’hort a casa. Ell mai en deia calçots que és el nom que s’ha acabat imposant a casa nostra gràcies a la tradició de l’Alt Camp. Potser el terme més propi d’aquest parlar penedesenc és el “avoi” o “voi”. Aquest és molt utilitzat i quan l’escoltés estiguis on estiguis saps que tens davant algú que és veí teu. No falla mai. Article publicat a la Fura

divendres, 8 d’abril del 2016

Una televisió comarcal pagada pels vendrellencs?

Aprofitem que ara hi ha un gran pacte de govern al Consell Comarcal i podem fer una televisió conjunta com Déu mana. De moment només n’hi ha al Vendrell, però a Calafell ja fa anys que enregistren imatges dels diferents actes i després es poden veure a la xarxa. Ara han inventat el Canal Calafell, una web amb diferents reportatges televisius i que la gent els pot veure quan li vagi de gust i no cal seguir la programació fil per randa. Aquesta és la televisió del futur. A banda, ara que han reformat la sala, ara també passen els plenaris per “streaming”.  Ja estan allí, el que els hi falta es tenir un canal que emeti per la petita pantalla, però tampoc és una cosa imprescindible segons apunten els nous temps en la nostra societat.
La broma de la televisió del Vendrell ens costa cada any més de 600.000 euros de les nostres butxaques, més de 100 milions de les antigues pessetes una quantitat a tenir en compte en els temps que corren, però que és bàsica per a les noves tendències de la política basada fonamentalment en titulars i rodes de premsa i mai més es va saber res. Sinó hi hagués aquesta mitjà de comunicació més d’una roda de premsa es quedaria sense cap periodista que la cobrís. Ara entre tots paguem un joc d’imatge al servei dels polítics d’aquí i d’allà que no és pas gens barat.
Jo sóc dels que creuen que ni la ràdio ni la televisió està prou aprofitada, però vist la trajectòria dels darrers temps i en especial darrers mesos quan des dels mitjans locals s’han cobert molts actes del Consell Comarcal i d’altres localitats del Baix Penedès, potser que ens ho plantegem seriosament. La solució seria que tots el municipis de la comarca aportessin alguna part al pressupost de la televisió local segons les seves possibilitats i ocupació de pantalla. Hi ha municipis que potser tenen una notícia interessant al mes doncs estaria bé que també en pogués gaudir tota la comarca. Segurament algun cop ja es fa però aquí al Vendrell anem de Germanetes de la Caritat i ens hem de pagar nosaltres els nostres vicis mediàtics d’altres de la zona. Agafem el brau per les banyes i arreglem una cosa que ja fa dies que es fa i que està prou bé, però que l’Ajuntament del Vendrell pugui destinar aquests diners que haurien d’aportar altres administracions locals a altres esdeveniments de la localitat que prou falta que fa. Altres ràdios de la comarca podrien elaborar també material per aquesta televisió comarcal. Tot seria una mica més ric. Tots hi guanyaríem.
Hi havia una vegada un invent polític que s’anomenava Consorci Universitari del Baix Penedès que volia dotar d’una universitat a la comarca, però com acostuma a passar amb aquest excés de solidaritat de la nostra comarca se’n va anar a l’aigua i ara està present però com una cosa simbòlica. Va haver de venir La Universitat Rovira i Virgili  i plantar-se en aquest espai perquè la cosa funcionés.
El mateix passa amb les ràdios, tot i que ja es fa en algun cas casos, en comptes de connectar amb les emissores genèriques millor que es compartissin programes de diferents localitats perquè seria una manera de difondre el que es nostre i no caure en la facilitat de sentir els de sempre que ja podem escoltar perfectament en altres punts del dial.
En aquesta iniciativa tots hi guanyaríem perquè tindríem un mitjà molt més potent que ara i podríem conèixer en un mateix canal tot el que passa a la comarca. Els baixpenedesencs precisament no som d’aquests que estem tot el dia al nostre poble. Per un seguit de coses que tothom coneix, ens movem força d’una localitat a l’altre perquè molts cops en la localitat veïna trobes les mancances de la teva.
Avui en dia sortir una mica a la petita pantalla dient coses boniques està prou bé, però si d’aquest acte se n’abusa pots crear l’efecte contrari. La gent quan et vegi fàcilment recorrerà al comandament a distància per buscar alternatives a la  història de sempre amb el mateix somriure. Com més varietat hi hagi es poden captar nous espectadors i així donant més força al mitja. A veure si ara els municipis de la comarca es poden d’acord i la Tele del Vendrell deixa de fer la seva obra benèfica comarcal com fa anys que està fent.





dimecres, 6 d’abril del 2016

La darrera de Víctor Amela, molt molt interessant.


No acostumo a llegir obres premiades, no acostumo a deixar.me portar pels best sellers, però aquesta història de la lluita carlina  Víctor Amela m'ha agradat molt, la veritat. Em fa molta gràcia perquè la meva mare es filla de Castellfort, poble a tocar a Forcall on passa la majoria de l'acció. Una història d'aventures de poble dels Ports on bons i dolents lluiten per defensar uns cabdills i unes consignes que els venen de fora. Molt ben ambientada i molt acurada. Us la recomano per Sant Jordi, ja veureu com no us arrepentireu. Víctor Amela, la filla de capità Groc.

diumenge, 3 d’abril del 2016

Un gran gran Lorena que estima i es estimada per Lleida


Fa anys va començar com una broma davant la tele i poc a poc s'ha fet realitat. Dissabte passat vaig veure a la lleidatana Lorena Gómez a la Llotja de Lleida. Estava a la darrera fila de la gent amb una acústica brutal i unes vistes globals molt bones sobre tota la platea plena de gom a gom. Jo fa 10 anys era un seguidor d'aquesta jove lleidatana que tenia un art i una manera d'entendre la música especial. Durant uns anys va desaparèixer del mapa i al final va tenir les seves hores de glòria entre els seus. Vull destacar la gran veu de la nostra protagonista que van passar per diferents estils des de la copla fins el rock fins la canço d'autor, molt variat acompanyada per uns grans músics. Jo anava perdut amb les seves peces, però si que vaig connectar amb les tòpiques i tìpiques conegudes per tothom. Va ser un concert familiar que va durar més de dues hores amb molta emoció i sentiment on la lleidatana ho va donar tot per tornar a la seva gent el suport que va rebre quan va guanyar OT. Ella va agrair a la seva gent popular o no tant que sempre estiguessin al seu costat. És una persona que es fa estimar i està amb els seus i és sincera. Molta sort en aquesta vida i en aquest món. Tu tens molts punts forts en el teu tarannà. Una persona molt treballadora i molt currante que ha arribat molt amunt perquè ha treballat de valent i mai mai ha tirat la tovallola. Molta sort Lorena, un sempre endavant. Confia en tu i deixa't portar. 

Orgue del Vendrell i coral d'esquena al públic no xuta


Els Messengers van tocar el passat divendres en una curiosa posada en escena dins el cicle de Jazz a l'Auditori. Primer de tot arribes a l'església i trobes una pantalla posada a l'altar, una cosa que no diu molta cosa, però al cap de no res veus que els 6 membres de Messengers que van venir estaven dalt al coro al costat de l'Orgue. Evidentment no anava lligat el que cantaven ells amb la televisió i sonava tot una mica artificial. Més d'una persona va tocar el dos al cap de poc de començar el concert perquè era tot una mica surrealista i no es va gaudir el que es podia. Si es vol fer a l'església doncs millor que els cantaires es posin davant i l'orgue ja anirà tocant allà dalt. L'església del Vendrell com la majoria no té gran sonoritat i ressona dins. En propostes com aquestes ho fas amb una auditori amb un piano i quedes com un rei perquè la gent està de cara als cantaires i no donat l'esquena com ara. Si es volen fer concerts d'orgue que es facin, però hi ha coses que millor fer-ho en un altre punt no ens podem queixar que en tenim. Llavors com a cosa curiosa, resulta que feien pagar un preu simbòlic, 6 euros, però per més inri ho donaven en directe per la tele local i a casa se sentia molt millor que no pas allí. Si ho vols grabar ho grabes, però ho passes en un altre moment. A la propera em quedo a casa assegut al sofà, tot és més lògic. ELs músics hi van posar molta voluntat, però la veritat que els miracles a Lourdes.

divendres, 1 d’abril del 2016

Ara tocar tallar les vies de peatge

 Un parell de centenars de persones van participar el passat dissabte inici de la Setmana Santa en el tall de de la N-340 al seu pas per Coma-ruga. La majoria de les cares que es van veure eren polítics de diferents ens públics de la zona de Tarragona. El ventall que es podia veure era força variat, però predominaven els partits que fa anys que remenen les cireres en les diferents administracions.  Va ser com un titular de premsa amb rostres d’alcaldes, regidors i adjacents  per demostrar la seva  ferma i actual voluntat de treure els peatges de les nostres autopistes. Unes vies ràpides que fa dècades que paguem i que ja estan més que amortitzades. A canvi d’alguna millora o algun nou tros de via es van ampliant per  secula seculorum sense que es vegi clar que algun dia abolim d’una vegada per totes els peatges de casa nostra, una mesura que ja ens mereixem de sobres.
Aquests polítics que han deixat que això estigui tal com està en plena conveniència amb altres empreses que ja els va bé que ningú toqui res d’aquest sistema que ens acull a les seves mans i que a algú li genera beneficis.
No em fan llàstima alguns d’aquests representants de la sobirania popular que ja fa anys que es poden permetre el luxe de tenir un pla de pensions per quan es jubilin, paguen una mútua que vetlla per la seva salut, porten els fills a escoles privades i també es poden permetre el luxe de pagar els peatges
Nosaltres que som els pobres que ens toca anar a Barcelona pels Ports de l’Ordal, esperar que et truquin els de la Seguretat Social perquè et diguin quan tens hora no sigui que facin una llistat i després donin una mala imatge amb una llista d’espera de més de sis mesos. Res d’això. Nosaltres que som molt curosos t’apuntem el telèfon i quan tinguem hora ja et trucarem. Només faltaria.
Nosaltres que hem estat tan desgraciats de tenir només un examen al mes de juny on et jugaves tot el curs i allí si que tenies que apostar fort. En canvi altres pagant els hi fen proves cada 15 dies a un centre pagant no sigui que a l’estudiant si passa massa temps se li oblidi la matèria i després ens suspengui les proves.
Potser un altre dia que tallin les vies de peatge com vol fer la CUP, perquè en el fons qui va sortir segurament beneficiat de tot plegat van ser les autopistes que segurament devien registrar els usuaris que no volien quedar-se atrapats una hora a Coma-ruga i tenien pressa. Avisats de l’esdeveniment devien optar per anar per autopista on aquestes coses no passen. Potser que a la propera cita el pacte de Berà ara que ja ha tallat la N-340, ha anat a Madrid a parlar amb Foment i el Govern Central segueix passant olímpicament d’ells millor que tallin alguna via de peatge, potser en aquest moment si que els hi faran cas. Podrem obtenir un recompensa pel nostre esforç. Ara per són només són talls mediàtics de titular i foto i al cap d’una setmana ja ningú es recorda de res.
Enguany que estem tots perduts i no sabem que farem el dia 11 de setembre, l’ANC s’apunta a tot aquest tipus d’actes per reivindicar unes millores pel territori, però crec sincerament que si al final no hagués posat les urpes de la política avui en dia tindria més poder de convocatòria. Se li ha vist el llautó i ha caigut  a la trampa. Ha perdut una mica l’esperit inicial que li va donar ales i poder, ara ja no és el que era en les seves èpoques glorioses. Ara sembla que tot torna a la normalitat i aquest flema independentista va perdent pistonada esperant nous esdeveniments i sobretot que passa amb el Govern Central amb una provisionalitat que no bona per ningú.
Potser enguany per l’11 de setembre ens quedarem tots a casa o anirem a l’Ikea a comprar. De moment, ningú diu res i ara la pedra està en la teulada dels polítics, la gent del poble ja ha dit la seva i ha decidit a les urnes la seva opció. Aquest any tornarem a les Diades normals i no ens caldrà esmorzar sota una ombra d’algun punt de Barcelona fent alguna figura mediàtica perquè la resta del món sàpiga que volem i que existim. Article publicat a l'Eix Diari i Diari del Baix Penedès