Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

dilluns, 29 d’abril del 2013

La música, un fals favor

Aquesta tarda hem estat parlant de música al voltant d 'una taula. La història és fàcil. Estudiar música és fàcil i fer els primers concerts gratis també. El problema és quan vols cobrar o et vols convertir en un professional llavors aquí s'acaba el cuento. Segur que vindrà algú i que no cobra ni cinc o més barato que tu i farà el mateix i et pendrà el lloc. El que s'hauria de fer és cobrar per tots els concerts perquè la gent ho valorés i tingués més oferta. Si tu portes un grup al poble del costat i es gratis doncs potser ja no vas al teu poble i esperes al del costat. La gràcia és fer pagar, encara que sigui 5 euros, però que es vegi que allò val una cosa i té un preu. Si ho fas gratis, al final fas un un fals favor a la música perquè tothom hi perd i no passes d'aquesta etapa inicial.

dijous, 25 d’abril del 2013

La nena que no volia cantar

En un país petit hi havia una nena que somiava pujar a un gran escenari, però sempre li havia fet por. Sempre s'agafava els seus llargs cabells morenos perquè li servien com a escut.  Ella anava a classe era molt aplicada i estudiava molt a casa seva tot i que a casa seva volien que fos veterinària perquè semblava que l'estimaven i pensaven amb una professió de futur per a la seva estimada filla. De mica en mica s'anava fent gran i mai volia participar en cap concert ni sola ni amb les seves companyes de coral. Sempre buscava alguna excusa amb la seva cara de bona nena que tothom creia, però un dia li va tocar el torn de pujar dalt a l'escenari amb les seves amigues de coral. Ja fa dies que s'havia après la lletra i les notes d'aquelles belles cançons. Sempre tenia por que tothom la veies amb la boca oberta allí enmig d'aquell munt de cantaries. Aquell dia estava nerviosa no sabia que feia. Tenia els seus amics seguint-la entre el públic. De sobte va tancar els ulls i va començar es va deixar anar com si estes en un tobogan i de mica en mica li anaven venint la partitura a la ment. Sense obrir els ulls va demostrar que ja podia cantar en públic sense marxar cap moment del que marcava la peça. A partir d'aquí es va plantejar aprendre de tocar un instrument. No sabia quin, però això ja correspon a un altre capítol.

dimecres, 24 d’abril del 2013

Pobres, però....

Ara per ara ja hi ha més d'una i de dues famílies que només poden donar un àpat a taula a la família. Hi ha gent que ho està passant molt malament en situacions extremes. Però lluny d'intentar aturar aquesta lacra social on la gent s'ha d'alimentar de contenidors es segueix ignorant  per la majoria d'ajuntaments la situació real i s'actua com si aquí no passa res.  Som feliços i no passa res. Per arreglar el país no necessitem ningú que cobri 3.000 euros al mes, sinó algú que en cobri 800 euros i estigui preparat per superar situacions crítiques. Aquesta és l'única manera de poder tirar endavant aquest país. Persones que sàpiguen que és treure les castanyes del foc cada dia. No tenir un euro per comprar el pa. Aquests ens poden treure de la crisis. La resta que viu muntada en una mena de dolor de paper de fumar, jo crec que els costarà molt que ens treguin d'aquest pou perquè realment no són conscients d'on som. Només coneixen les paraules. Res més.

Una manera de potenciar les parades de llibres al Vendrell

El Vendrell és un municipi que poc a poc es va trobant a si mateix. Enguany ha pres una decissió prou important com és tallar la carretera del Dr. Robert i posar unes parades de llibres i similars allí al mig. Una mesura que ha provocat que molta gent anés a passejar en aquesta zona tranquil.·lament i comprés els llibres i la rosa o el que fes falta. És trist que haguém trigat tants anys a actuar amb determinació, però el Vendrell es fa gran i de mica en mica, hem de saber apostar per noves mesures per intentar afavorir el petit comerç. Molt bé per la iniciativa.

dimarts, 23 d’abril del 2013

País d'auxiliars administratius



En aquest país a la nostra generació nascuda entre els any 60 i 70 ens van preparar psicològicament  per tenir dues alternatives a la vida per aquells que no decidien entrar de ben jove en el mercat laboral. Les opcions a mig i llarg termini consistien en fer una carrera o treballar d’auxiliar administratiu en algun despatx amb aire condicionat.
Realment quan jo era més jove i estava cursant ensenyament mitjà aquesta especialització de la formació professional era la que gaudia de  més alumnes. Aquí al Vendrell hi havia un parell de centres on es podia cursar. Calafell també oferia aquesta possibilitat. Aquesta fornada de joves estudiants, la majoria noies van a passar a esdevenir peces bàsiques d’oficines públiques i privades. Amb aquests estudis tan podies acabar venent  pisos a turistes com fent de secretària d’un regidor amb la sana voluntat de fer un municipi sostenible. Aquestes noves professionals tenien en la mecanografia, una de les assignatures més complicades de la seva formació,. La implantació dels ordinadors va fer més lleugera aquesta espina del programa formatiu.
La majoria trobaven feina quan encara aquesta fita era accessible  per aquelles persones que volien treballar. Aquesta bonança inicial també els ha passat factura. Algunes d’aquestes han vist com les seves trajectòries professionals es van veure frenades amb un salari congelat o, simplement al carrer per tancament fruit d’una acumulació de resultats negatius de l’empresa. Altres, amb més visió de futur, van aprofitar els horaris intensius per fer una llicenciatura i ascendir dins l’empresa o almenys estar preparades per poder gestionar més àmbits i competències dins el negoci.
En els nous temps aquestes professionals han anat perdent poder per l’augment dels llicenciats en ciències econòmiques i similars que de mica en mica els hi han anat copant els seus llocs de treball. Les noves tendències del món del treball passen per estar en possessió d’un màster i un postgrau amb un contracte de d’auxiliar administratiu, però desenvolupant les feines corresponents a la titulació universitària corresponent. La competitivitat de la societat moderna ha imposat aquesta mena situació totalment injusta. Però a la fi i el cap sempre predomina aquella frase lapidària tan reiterada que darrera teu hi ha una corrua de gent que ho esperen amb ànsies i sense protestar.
Si dones un cop d’ull als auxiliars administratius de l’administració pública veuràs que la gran majoria realitzen tasques administratives fins i tot de tècnics. En temes molt concrets, amb un parell de cursos de la Diputació i unes fotocòpies grapades en forma en forma llibret amb la normativa vigent els poden permetre esdevenir autèntiques especialistes en el tema. El problema ve donat quan per les limitacions d’aquests mètodes rutinaris i per  la falta d’un criteri tècnic objectiu donat per una formació específica  han de creuar una línia per atendre uns casos especials. És aquí quan les administracions han de recórrer als tècnics titulats per solventar els problemes més enrevessats. Alguns cops entre l’experiència de l’auxiliar i els coneixements de l’especialista en qüestió es poden resoldre amb bons resultats alguns interrogants que ni un ni l’altre ho podrien fer a títol individual.
Per les administracions públiques els hi anava com anell al dit jugar amb aquestes peces tan sensibles de l’escala professional. Si haguessin substituït aquests treballadors per tècnics, aquests darrers haguessin resultats mal pagats perquè el seu salari hagués estat, a priori, un xic més elevat que el de l’auxiliar. Però aquests tècnics accidentals de pa sucat amb oli gaudien de complements a  la nòmina  amb denominacions tan bucòliques com polivàlencies o cap d’administració que els afegia uns pocs euros més al mes que agraïen seriosament amb la seva manca de discrepància amb els manaires de torn que sabien que sempre tenien a la seva disposició. En canvi potser els tècnics d’escola s’haguessin negat a acceptar algunes propostes que portaven l’aigua una mica tèrbola. Era una mena el pacte del cocodril quan aquest que li ofereix als ocells poder netejar el menjar atrapat a la seva dentadura mentre reposa al sol amb la boca ben  oberta. Si aquests auxiliars no gaudeixen de la plaça fixa o la tenen amb uns quants complements que sumaven al cap del mes, tot anava sobre rodes i tots contents i enganyats.
Tot aquesta mena de pacte es va acabant. Encara que hi ha molts administratius amb importants responsabilitats que tot i fer tasques com autèntics administratius només estan reconeguts com auxiliars. Tot depèn de les arrels familiars, contactes i amb qui vagis a esmorzar. En els darrers anys els tècnics s’han anat afegint a l’organigrama municipal per cobrir les places d’aquests auxiliars especialitzats. Hi ha consistoris que encara no s’han posat les piles. Encara fan un ús excessiu d’aquests auxiliars en substitució de tècnics qualificats, però el temps acabarà posant les coses al seu lloc, encara que la crisis ha estat una bona excusa per moure només les fitxes més interessades. Article publicat a l'EixDiari a partir dle dia 21 d'abril

Poemes d'amor del diari Segre


 El Diari Segre de Lleida convoca un concurs de poemes d'amor per la diada de Sant Jordi. Jo he participat amb aquestes peces. El nombre màxim de paraules han de ser 20.



Vestit

 Ens vestirem de festa
Per viure l’amor
Ens posarem de diumenge
Per celebrar-ho cada dia.

Raig

Raig de sol acarona la pell.
Enveja del que ens dóna vida
Llum de lluna et roba la mirada
Traït.


Ofegats

Pintarem un mar davant nostre
Ens ofegarem dins la seva sal
En silenci ens estimarem.
El món lluny de nosaltres.


Silencis

Manquen les paraules als teus ulls
Només mirant-los veig el teu cor.
Els silencis parlen com mots
gravats en marbre.


Un tallat

Millor una mirada dolça
Que un tallat sense sucre.
Esperarem que vingui el cambrer
mentre les nostres mans es toquen.

Sant Jordi

Una rosa per Sant Jordi,
un llibre a canvi.
Cada dia és 23 d’abril
Cada dia floreix la vida.


Hores

El temps és subjectiu.
Les hores al teu costat
Són instants sense fi.
Moments que es repeteixen.

Temps

Potser ahir sinó demà.
Sempre és avui.
Posem ales al temps
I l’amaguem  en cada besada.



Avui

Si pensem en un demà
Trobarem un ahir.
Si cerquem en el present
Viurem el nostre futur.


Silencis

Un petó sense amor
Un mar sense sal
Un cel sense estrelles.
Només silencis perduts.


Piano

Les mans acaricien les blanques
Les negres sempre esperen el tacte
L’amor és injust
La melodia final és fantàstica


Ulls

Si tu em mires
no em veus.
Si tu em veus
no em mires.
Tanca els ulls.



Nit còmplice

Plou i fa fred
L’aigua entra dins la pell
Els nostres llavis es toquen.
La nit amaga el seu secret.


El teclat

5 busca el 2
 8 somia amb el 5
4 i  6 miren
 1, 3, 7 i 9 en parlen.

Fer un beure

Un glaçó a la vida
Dins un got d’esperança
Per omplir una rutina 
Per buidar una enyorança.

Molt bon Sant Jordi a tothom

Si Sant Jordi fos festa perdria la gràcia. Aquesta és una de les dates més importants de Catalunya i en què tothom se l'ha fet seva d'una manera o d'una altra. Jo només desitjo que cadascú la visqui segons la seva manera de ser i segons el seu tarannà. Tots els dies haurien de ser Sant Jordi i tots nosaltres hauriem de tenir un llibre a la capçalera i una rosa per compartir amb algú, però mentrestant això s'arregla. Aquí la va la meva per compartir amb vosaltres.

dilluns, 22 d’abril del 2013

Potser eren a la platja?

Avui a quarts d'una al Vendrell hi havia poca gent, algunes de les terrasses del centre registraven molt poca gent. Suposo que la gent havia optat per anar a la platja i gaudir de les bones temperatures que es registraven. Això del clima i del comportament de la gent és una de les ciències més inexactes que et puguis trobar, perquè a vegades per algun motiu inexplicable tot canvia. Suposo que la gent era a la platja o tancada a casa mirant le televisió. No ho sé, però al centre del Vendrell, res de res.

El nous disc dels Laxen, millor en directe

El Fórum de l'Fnac de l'Illa Diagonal s'omplia de gom a gom el passat dissabte dia, 20 per escoltar algunes de les cançons del nou treball dels Laxen, Tot és més senzill, després de més de 5 anys sense haver tret un cd amb cançons noves tot i que si que al directe de l'Apolo en van aparèixer un parell. Allí vaig descobrir que la meva primera impressió que aquest disc era una mica fluix pel que fa als predecessors. Només havia escoltat algun fragment per l'itunes. El trobava tal i com varen dir els membres del grup més pop amb un so més tipus beatles que estan prou bé, però trenca una mica amb la seva línia fins ara tot i que algunes cançons passades ja hi apuntaven però en aquest cas és més genèric. En les 5 ó 6 cançons que vaig sentir el passat dissabte vaig veure que hi ha connexió que continuo vibrant amb la seva música i les seves lletres, que em deixo portar i en gaudeixo. Què la música m'absorveix i m'eleva per sobre del bé i el mal. Els meus coneixements sobre música són molt minsos, però jo sé quan una cançó em fa vibrar o no. Si hi ha connexió o no. Si em diu algo o simplement em passa desapercebuda. Doncs el passat dissabte en els 20 minuts del seu concert vaig notar que la meva connexió funcionava. Per tant, tornarem a escoltar els laxen i anirem als concerts que puguem perquè la màgia que hi ha entre ells i jo està en plena vigència i espero que duri molts anys. És un disc per escoltar en directe perquè el cd enganya una mica. Quan els escoltes en directe i vas al cd, ho veus una mica diferent. Feu la prova, ja ho veureu. Altres persones que vaig parlar dissabte van viure la mateixa experiència que jo. Només queda deixar-se portar pel seu directe contundent ja veureu com ho veieu diferent. Un grup que evoluciona i ara toca, una versió més popera. Amor i desamors són alguns dels grans protagonistes de la seva temàtica. Vinga endavant, escolteu-los en directe. Ja veureu com tot és mé senzill.A més va ser un gran dia perquè ens varem retrobar moltes persones que feia mesos que no ens veiem. Va ser molt emotiu. Els laxen és com una gran família que a cop d'anar a concert i trobades vas creant un llaços que amb el temps es van enfortint. Un dia per recordar.

dissabte, 20 d’abril del 2013

El valor del plàstic

Un viatge a ninguna part en algun tren que no té destí sense maletes ni somnis, ni mòbil ni visa. Un camí incert enmig d'interrogants que  no busquen resposta perque llavors és quan la cagues. El més bonic de la vida és la fulla d'examen buida, quan hi poses resposta està temptant a la sort i potser la realitat i tu aneu en mons diferents. Una maleta buida per posar-hi moltes coses en el camí i endavant. L'altre dia vaig entrevistar al Peri del Vendrell, una persona que ha viscut amb els més pobres de la Índia, Bolivia i altres paisos. Allí va descobrir el sentit a la vida. Aquí estem en una carrera per demostrar que només som vícitmes d'unes marques d'uns productes i d'unes normes. Cada dia som menys persones. Sort que al llarg de la vida pots trobar gent com tu que t'ajuden a trobar que darrera les petites pedres hi ha diamants que s'amaguen en bosses de carbó, però sempre estan allí. Això és un gran regal. Tot el que es pot comprar amb plàstic només és plàstic.La música i l'art i la literatura de dins el cor ens poden alliberar d'aquest món de peus de fang.

divendres, 19 d’abril del 2013

Moments per compartir al voltant d'una taula.

Dinars de feina camuflats en el calendari, no cal esperar Nadal ni una jubilació, sinó simplement un dia normal, pim pam. Un agafa reserva taula i allí una reunió entre plats, riures, gots i històries vàries. Potser no és una manera d'arreglar el món, però la gent que ho havia de fer no ho fa, llavors a nosaltres només ens queda passar una bona estona fora del nostre ambit diari. Són petits detalls amb què la vida ens obsequia de tant en tant per demostrar que no cal anar gaire lluny per passar una bona estona, ni gastar gaires diners, ni fer grans descobriments, ni esperar el Nadal. Simplement deixar-se anar i gaudir del moment, de la gent sense mòbils ni històries vàries. Gràcies a tots els que ho heu fet avui possible.

dijous, 18 d’abril del 2013

Els nostres herois

Els herois moderns son els que arriben a cap de mes i tots estan al paro. Els herois són aquest que amb un crèdit i molta il·lusió obren un negoci i ho posen tot perquè tiri endavant repartint rialles i cerveses fredes a la cllientela a baix preu. Els herois d'avui són els que surten al carrer i es manifesten en contrat de tot, mentre la resta estan a casa jugant amb l'Iphone. Els herois d'avui en dia son els profes que han de fer mans i mànigues per explicar als nens algo que no els interessa el més mínim. Els herois són els que demanen ajudes socials i quan les reben ja no saben de que anava. Els herois són moltes persones anònimes que al vida ha convertit el més senzill en el més complicat.

dimecres, 17 d’abril del 2013

No somos nada

No som res. De petit la societat ens fa tenir por de tot. Nosaltres no som ningú. Sempre necessitem algú que ens aprovi les coses i algú que ens digui que hem de fer. Nosaltres som formiguetes que seguim el rastre dels nostres líders espirituals. Les esglésies són autèntiques càmares per tenir contenta i enganyada a la gent mentre esperen la resurrecció a la fi dels dies mentre gasten la seva vida preparant la mort. Quan aquesta arriba ja és massa tard per començar de nou. Llavors no podem dir que tot allò era mentida. Pel que queda, doncs endavant i fins el dia final. La societat també provoca en naltres una sensació de culpabilitat prou important que perquèquan tirem un paper a terra, ens mana que ens delatem davant dels altres per no tenir una taca a la nostra consciència. Mentre els que ens han de perdonar han dilapidat els diners que no són seus, però es creuen importants i els hi devem obediència eterna. Costa molt de sortir d'aquest rol de poca cosa davant qualsevol amb una mica de jeta que et fa creure que realment no ets ningú. Per això els qui tenen morro triomfen en una societat de massa dèbils mentals. Però de mica en mica que tot es una gran mentida. Llavors et treus la carcassa i dius aquí estic jo perquè arribat i endavant. La vida continua.

Els absents

Aquests dies he anat al metge de capçalera. Quan la doctora surt i diu els noms, alguns dels pacients ja no hi són. Clar que quan demanes hora fins que te la donen potser ja estas totalment recuperat o ja estas ko i has hagut d'anar a urgències. Si ens treuen una cosa de les nostres nònimes que ho facin servir per al servei de la gent perquè té molt poca gràcia que la gent s'hagi de buscar metge, seguretat privada perquè amb el parell o tres de cotxes de mossos que tomben per la comarca no fem gaire gran cosa. Encara que en tinguessim més tampoc no fariem res perquè controlar totes les situacions és imposible. Dins una justícia que sort que és cega sinó hauria decomprar-ser unes ulleres noves. Ens volen vendre massa vegades la mateixa moto i la gent ja està vacunada.

Menys persones i més números

Nosaltres volíem transfomar els xinesos a la nostra cultura i tradició. Al final aconseguirem l'efecte contrare que nosaltres caiem en els mecanismes xinesos. Cada dia són més els treballadors que estan a l'atur, cada dia hi ha més gent que guanya menys diners i té el present i futur laboral penjant d'un fil amb una mínima subvenció si la cobra si la cosa va en maldades. Cada dia som més un número, la nostra realitat humana se'n va en orris en om de la crisis de la situació mundial. Hem deixat de ser persones per ser números cada dia més i caure dins el bombo de la fortuna sense cap voluntat, però estem allí i els resultats potser no són seran molt positius.

La vida tontuna

La vida tontuna no coneix despertadors, ni horaris ni rellotges. Només un calendari on estan marcats els dissabtes que és el dia que no cal llevar-se aviat. La vida tontuna passa olimpicament de marques i de grans cadenes. En una botiga propera és compra el que és necessita i prou. No fa falta més. No cal crear dependència d'allò que realment no necessitem. La vida tontuna no fa servir televisors ni ràdios avorrides perquè la vida tontuna no necessita saber que passa a Rúsia per ser feliç. La vida tontuna acaba a la tanca del jardí no hi ha més. A partir d'allí només ens calen els protocols, els si movent la cara. La vida tontuna requereix un cotxe cutre saltxixero per anar al poble del costat i no calen grans ràdios perquè en distàncies curtes millor baixar la finestra. La vida tontuna es fa i es desfà com un vol sense ordres ni convencions socials. La vida tontuna sempre té un telefon que respon encara que plogui i la riera baixi plena. La vida tontuna existeix encara que no surti a la Vanguardia. La vida tontuna és com una cervesa i unes braves apliaca al dia a dia. La vida tontuna potser una aposta personal que ningú entendra ni fa falta però està allí sense patrocinadors ni cal pagar impostos.

dimarts, 16 d’abril del 2013

Literatura de concurs




Una de les tasques anònimes que practico des de fa més de 10 anys és formar part del jurat de diferents premis literaris que se celebren aquí a la comarca. A vegades, això em comporta llegir un centenar de contes infantils d’un parell o tres de fulls  en una setmana, però és una experiència que recomano perquè és molt enriquidora. En molts casos es tracta de joves en edat escolar que encara no gaudeixen dels privilegis de ser major d’edat en aquest país. Altres escrits ja correspon a autors que fa un temps que tenen edat per poder gaudir de permís de conduir.
El que es nota primer de tot és qui escriu per convicció i qui ho fa per obligació. Això es veu dels del primer moment. Dins de la gent que escriu forçat per les obligacions, alguns es limiten a donar forma a alguna propera o l’extreuen d’alguna història que ha passat per les seves retines. No aporten gaire matèria original, però també és important la seva tasca perquè s’obliguen a ordenar una sèrie de fets i temps que poden tenir desendresats en la seva memòria. Un exercici útil que és molt necessari.
Els que escriuen perquè es troben motivats ja són figues d’un altre paner. En són la minoria d’aquest corpus literari espontani, que en la majoria de casos no llegirà més enllà del jurat del concurs. Es poden classificar segons la seva situació davant la realitat que descriuen Uns aprofiten aquesta oportunitat  per donar via lliure als seus somnis i il·lusions. Ens els podem trobar  jugant un partit amb el Messi al patí de la seva escola, vivint un grapat d’aventures màgiques a la lluna o esperant que algun súper heroi els vingui a salvar quan al matí soni el despertador. En un punt més neutral, ens apareixen els qui exposen el que podria ser un capítol de la seva vida però que encara no forma part de la seva rutina. Altres se situen per sota de la realitat. Ens dibuixen el dia a dia com un lament, una pena que només s’acaba per encetar un nou dia i començar amb un nou sacrifici vital sense consol i amb  l’esperança exhaurida. Són màrtirs de la quotidianitat amb les seves raons prou evidents que cap lector fortuït  pot passar per alt. Per conèixer una mica el nostre present i el nostre futur es poden treure un seguit de conclusions després de enfrontar-te durant uns pocs minuts amb uns texts inèdits. A vegades intentes agafar el fruit d’aquella persona i intentes dibuixar un perfil humà que hagi pogut arribar fins allí. Alguns cops ho endevines, altres cops ho erres completament. En molts casos, ens trobem la resposta a una dita popular que diu que la vida és com un ascensor: Els qui estan dins volen sortir i els qui estan fora volen entrar. Un exemple clar el podem trobar en la situació de la història. Si estem al camp i la seva via bucòlica és la protagonista sense soroll, sense cotxes i la contaminació no apareix per enlloc, possiblement estarem davant d’una persona que viu dins una gran ciutat que aprofita aquest exercici espiritual per sortir de dins seu i exposar-nos una part dels seus anhels. Altres, ben al contrari es perden per carrers estrets plens de gent i de cotxes que comparteixen els protagonisme amb els éssers viu de la història. Aquí, potser estem darrera d’una persona de poble petit que apunta la ciutat com un lloc ideal per viure.
Però a vegades el que sorprèn més és que el nen, el que fa és demanar un desig pels seus germans i pels seus pares. Nens, de 12 anys, demanant que els seus pares trobin feina o es reconcilien esborrant episodis de crispació familiar massa vegades repetits dins la família són molt presents en aquests escrits, encara que es pot fer de moltes maneres, però dissimulant l’origen d’aquella força anònima que els empeny a escriure aquella narració. Històries que a vegades et fan entrar ganes de parlar amb el seu autor i comentar el contingut d’aquest missatge inherent a la seva obra més propera.
La majoria són obres en estat pur. Escriuen perquè troben consol, confiança o simplement un exercici d’autoafirmació personal. No hi ha grans figures retòriques ni grans personatges de la història. Són persones que ens trobem cada dia pel carrer que deixen anar el que porten dins per gust o potser per obligació. Crec que la majoria han  experimentat una sensació de felicitat mentre han estat escrivint aquestes ratlles perquè s’han trobat més lliures i potser han donat una pas més a l’autoconfiança. Ja diuen sempre que el nostre pitjor enemic dorm dins nostre i comparteix la nostra vida. Controlar aquesta fera o aquest brasa és el camí millor per assolir els nostres objectius vitals. Aquesta és una experiència enriquidora que a part de les faltes d’ortografia i gramaticals et permet conèixer en primera persona que pensen les noves generacions i aquelles que viuen la realitat des de la seva vida que molts cops no surt de l’anonimat.. Els premiats sempre són els  més valorats. No hi ha trampes ni cartons.Article publicat a l'EixDiari a partir del dia 14 d'abril del 2013

Ho tornarem a intentar amb els Laxen

He escoltat algun bocí del nou disc dels Laxen i he de dir que a mi no m'agrada. Ho he d'escoltar més i confio que canviaré d'opinió, però així de vote pronto no m'agrada. He parlat amb algun membre del grup i m'ha dit que s'ha d'escoltar en directe. Ho farem, però intentarem que m'agradi també com la resta. Sempre m'han agradat amb el nou i el cantant vell. Però aquí em sona raro. No semblen els Laxen. Ho sento, però ho tenia que dir. Són més pop amb un estil de música que no els situo. Si que han de canviar al llarg de la seva evolució, però potser aquest canvi i jo estem en punts diferents. Suposo que hi ha molta gent que els hi agradarà i s'ho passaran pipa, però de moment, sembla que els he perdut una mica. Tot i no sentir totes les cançons senceres, el poc que he escoltat no li acabo trobar sentit a les lletres. No sé, però em noto raro amb aquest grup que forma part de la meva BSO. Jo em quedo amb el darrer disc i amb el penúltim i amb els seus clàsscis. Potser em faig gran, però la veritat que, de moment, de moment, no em diu gaire gran cosa. Ho  tornarem a intentar.

En defensa de l'encesa del campanar del Vendrell

Un dels puntals de la festa major del Vendrell és l'encesa del campanar. De castells de foc n'hi a tots els pobles, però l'encesa del campanar és un fet molt especial que ens identifica. La veritat és que és molt perillós per la gent que s'hi concentra i la pòlvora. A veure si es pot salvar de la manera actual encara que sigui sense gent a la vora. Si al final la proposta de fer-ho per darrer dia de festa major prospera jo crec que perdia la gràcia. El més bonic és que es fes el dia que toca, però que la gent buides la plaça Vella i tothom en pugues gaudir. Les coses es fan i tenen sentit dins un context. Jo no li veig fer carnaval a l'estiu ni menjar xató a l'agost. Cada cosa al seu lloc i jo crec que amb seny es podrà aconseguir.  Si hem de sacrificar alguna cosa jo treuria el castell de focs d'inici de festa i apostaria clarament per l'encesa del campanar. A veure que passa.

dilluns, 15 d’abril del 2013

Liders socials

Punts de referència. Tota la societat necessita tenir uns punts de referència que es tradueixen en persones. Fins ara molts d'aquests venien donats per les classes poderoses d'una societat, però de mica en mica van sorgint noves persones que van ocupant aquest espai en la nostra societat i que són persones que sense voler-ho s'ho han trobat. Ja sigui pel seu carisma o perquè un dia van començar i la resta el van anant seguint darrera. Quan hi ha un grup sense organigrama ni similar, sempre apareix algú que és el que respon i fa una mica de lider d'aquest col·lectiu temporal. Potser és el que parla i diu alguna cosa, però sempre hi ha d'haver algú que faci aquesta tasca. Molts cops la gent es queda al darrere i no diu res i només reaferma el que diu aquest líder caduc o no.

diumenge, 14 d’abril del 2013

Bon rollo a la caminada popular del Vendrell

Avui El Vendrell ha realitzat una nova caminada popular. Des de les 9 del matí fins a dos d'una hem donat un tomb pel municipi ben portats pels nois de la Lira i l'ADF. Una manera de conèixer el municipi i els seus llocs menys coneguts. Hem anat un total de 111 persones i de molt bon ambient molt bon rollo. Aquest tipus d'iniciatives són d'aquestes que no s'haurien de perdre mai. A més ara cadascú es porta el seu esmorzar i el seu beure i tots més feliços que uns rinxols.

Personatges de poble: una nena figaflor

La nena figaflor vivia immersa en un matrimoni que no era el seu. Sempre ho havia pensat però mai no ho havia acabat de veure prou clar. Després de viure la vida i conèixer el món a l'ombra d'un hippy amb moto, va decidir centrar-se i buscar un funcionari amb sogra classica que li portes la felicitat a la vida. El seu sogre vivia el seu món de generadors elèctrics i energia nuclear. En aquest matrimoni formal amb àlbum de fotos van sorgir dos nens. El primer tot normal. El segon amb algun problema la va obligar a passar algunes hores i dies vetllant el seu fill vetllant a l'hospital. De mica en mica, el seu home portava el pes de la casa. Ella no treballava i vivia a remolc dels ingressos del seu home. Un horari de matí a tarda amb hores extres pel bé de la família que només entenia perquè al mes arribaven més diners a casa, però de vida famíliar la justa davant la família i amics més propers. Quan els nens ja eren més grans va veure que ja estava farta de viure dins aquell parc infantil que havien fet per ella. Ella era desendresseda. Odiava els menjars famílars per conveniència. Estava farta que el seu home li regales estris de la cuina. Un dia li van dir que busques feina. Ella va dubtar pero al final ho va aconseguir. Poques hores i ben pagades. Era i és una crack, però no ho demostra al seu currículum. Però encara se sentia nena figaflor i no sabia com sortir d'aquella mena de laberint. Al final, tot de mica en mica va perdre identitat. El seu home cada dia estava més a casa. Fins que un dia després d'algún avis previ. Li va dir que no tornaria. Li va presentar un contracte de divorci. Ella el va firmar per no tornar-lo a veure sense haver-lo llegit. N'estava farta. Després d'uns mesos de caminar pel desert va trobar la seva vida. Ara és feliç amb els seus nens enmig d'una sentència de divorci que alguna cosa va arreglar per ella.Ja no és una nena figaflor. Ara fa veure que té les coses clares i té caràcter, però dins encara conserva aquell esperit, però ja no té ni complexos pel seu físic ni pel seu desordre. Ella és feliç com és i això també ho noten els seus dos nens. Una nena figaflor que ha sabut trencar una etiqueta que la marcava. Aquesta és una història fantàstica d'una persona que de parella va acabar fent el paper de chaca, però gràcies a la feina va poder aconseguir la llibertat.

divendres, 12 d’abril del 2013

Saturació informativa i de medis

El problema de la nostra societat és la saturació informativa en què vivim. Abans el face servia d'alguna cosa, però tothom el fa servir per tot que ja no et fixes en moltes coses. Abans es feia algun tríptic per anunciar coses, ara se'n fan tants que ja no en fan cas.  Hi ha massa informació que ens volen fer arribar. Al final es crearà alguna mena de codis per distingir informació esportiva de cultural o gastronòmica. Llavors tu només miraràs allò que realment t'interessa. Ara per ara estem perduts en un mar de dades que no aconseguim assimilar tot i les noves tecnologies. Les xaxes socials ens havien de fer més fàcil l'existència. Ara si et despistes una mica no saps com trucar a algú perquè de tantes tecles ja no saps ni com va.

Apreciada primavera

Es primavera en el corte ingles i fora d'ell. La gent surt més pel carrer i de mica en mica es va veient vidilla per carrers i places. Ara és una de les èpoques millor de l'any a la nostra comarca. A l'estiu hi ha moments que resulta agobiant, però ara i a l'octubre són els mesos que més m'agraden. Està bé que hi hagi ivern i estiu, però jo si pogués em quedaria amb el mes d'abril per als optimistes i amb l'octubre per als més pesimistes. Ara no tenim festes majors ni propostes semblants, però en una taula i en bona companyia pots passar grans moments. Al final les festes majors són com una mena de meeting point on la gent va alli a veure les de sempre i parlar sobre lo de sempre, però ara és qüestió d'improvitzar i buscar-se la vida fora, perquè n'hi ha només falta obrir els ulls.

dijous, 11 d’abril del 2013

El poder és classista

Si mirem la història del Vendrell i d'Albinyana i d'altres municipis veurem que molts cognoms es van repetint al llarg de la història al costat del poder. Sigui gran o petit hi ha algunes famílies que semblen predestinades a estar proper dels poders. No sempre són càrrecs visibles, sinó que a vegades estan a l'ombra però son plenament operatius. Sempre hi ha gent que entra i surt d'aquest grup, però alguns hi perduren molts anys fins i tot hi ha algun cas hereditari. La societat és classista i qui digui el contrari que consulti el Viquipedia del seu poble.

La tasca de comunicador d'un professor

Una de les coses de fer ràdio és que pots conèixer moltes persones prou interessants. Avui ha estat el torn d'Albert Contra i Nati Garcia com alumnes de l'Eoi del Vendrell. No ha faltat la seva directora, Olga Sorigué que ens ha parlat del centre. Sobre la trajectòria professional de la darrera, m'ha fet gràcia una cosa que a vegades queda una mica a l'aire i crec que es prou important. M'ha comentat que ella hagués pogut donar classes a altres llocs, pero va escollir l'EOI perquè li agrada comunicar. Aquesta és la tasca que li agrada i això és el que fa a les classes. La veritat és que estudiar idiomes és això: comunicar amb altres persones que utilitzen una altra llengua. Una manera molt clara d'explicar la tasca d'un professor davant de 25 alumnes que volen aprendre un idioma i a l'hora que fan currículum. Una experiència molt interessant parlar amb gent que la seva intenció és comunicar. A partir d'aquí es poden entendre molts efectes secundaris.

Borderia mal aplicada

Hi ha gent que té la mala sort d'estar al capdavant d'alguna entitat i que encara té més mala sort perquè té gent a les seves ordres. El problema d'aquests infiltrats que estan en aquests llocs no per mèrits propis sinó per contactes i altres filigranes socials és que quan han de fer política per ampliar la seva oferta a més gent actuen de tal manera que aconsegueixen el contrari. Si tu parles amb aquestes persones i els hi ofereixes una proposta interessant per augmentar el nombre d'alumnes del centre, com que no en tenen ni repajolera idea d'on estan ni perquè estan la seva tàctica es desmuntar bones intencions. Al final, aconsegueixen que la gent passi i es busqui la vida per altres cantons, perquè el món no s'acaba aquí i hi ha alternatives. Es neguen a aplicar el seny perquè acceptar propostes que no siguin les seves és hi és molt difícil. Llavors el que fan es putejar a la resta perquè no estan a gust amb elles mateixas. Però és igual, la vida continua i mentre hi ha vida hi ha esperança i arrieros somos. La política i les amistats interessades fan malbé moltes coses. A vegades es pot arreglar, en altres ocasions és massa tard.

dimecres, 10 d’abril del 2013

Les persones per sobre de tot

La nena que collia floretes de la vora del camí mentre el resta de la família creixien en una societat de consum amb els nous invents i projectes de paper de fumar. Ella en silenci sempre collia flors de tots colors en un racó del camí sense molestar a ningú i si algú li preguntava ella li responia que estava fent un ram per posar-lo en el menjador de casa perquè tota la família en pogues gaudir. Però a casa seva no volien que es dediques a tot això i preferien que optes com la resta dels amics a buscar-se la vida en nous projectes moderns que  li omplissin el currículum de cursos i títols, però ella només anava amb el temps va aconseguir anar a casa d'una senyora gran que li ensenyava quines flors havia de collir i com s'havien de tractar per aconseguir el millor fruit. Poc a poc anava practicant a casa, però sempre amb l'oposició dels seus éssers més propers. La vida li va portar un home que va ser el pare dels seus fills. En la mateixa línia seguia d'amagat la seva afició infantil. Volia conèixer i saber que s'amagava darrera cada flor i de cada planta. Seguia els consells d'aquesta dona gran que li mostrava tot allò que calia conèixer. La seva família vivia de la vida, de  les notícies del dia i de l'actualitat. Ella en la seva empresa familiar anava fent en silenci. Anava venen els seus productes entre amics i coneguts i familiars.  No aconseguia grans diners, pero com diuen no es mes ric aquell que té molt sino aquell que gasta menys. El seu entorn va caure amb el pes del dia. La societat que prometia riquesas va acabar repartint restes de somnis i il-lusions. Ella seguia amb el seu petit taller, dia a dia buscant nous secrets i noves formules. Al final, la noia que collia floretes al costat de la vora del camí va haver de fer-se càrrec dels herois del dia a dia. Amb el seu esforç va tirar tot endavant el seu entorn ajudant a les víctimes de la societat que van apostar per fer realitat els seus somnis de plastilina. Ella que sempre havia estat al marge de la realitat dels diaris va aconeguir tirar endavant amb aquests triomfadors de paper mullat. Ara viuen feliços d'aquesta noia que ja s'ha fet gran i ensenya a la seva família el secret de les flors. Ara tots creuen en ella. Ella és el puntal de la vida i del dia i a dia i del futur. Ja no compren el diari. Ara escolten la gent del carrer com parlen de tot allò que no surt a les notícies. Ara creuen en ells mateixos i no en una societat mentidera que els ha enganyat. Ara son feliços i les flors son tan importants com els cotxes i com el sol que cada dia surt a l'horitzo. La política ja no és important. Han deixat part al valor de les persones per sobre de tot. Les persones curioses ara són el més normal i el que era normalitat ha perdut tot el sentit. La vida continua, però amb nous valors.

dimarts, 9 d’abril del 2013

Què vols ser de gran?



 
Un dels futurs laborals lloables que ens pot esperar és acabar atenent de caixer en una gran superfície comercial. Uniformats amb un vestit i uns pantalons el suficientment llampants perquè ens faci visibles, però sense que sobresurti massa en el nostre entorn físic. La vestimenta ens vindrà aportada per la multinacional, fet  que ens farà estalviar uns quants diners i preocupacions. No haurem de destinar un cèntim del nostre pressupost en roba diària ni passar cap mal de cap a l’hora de triar la vestimenta adequada abans d’anar a complir amb els deures laborals. La nostra preparació no cal que sigui gaire sòlida. Un curs bàsic d’atenció al públic, un màster en tècniques vendre productes  per a un client potencial que no li interessi el més mínim el que li puc oferir per acabar amb un curs de bones formes d’atendre als usuaris. No hi ham de faltar unes quantes sessions per resoldre petits problemes professionals. Des de com treballar quan  marxa una estoneta  el corrent elèctric fins a donar de baixa uns productes que al final no es poden endur perquè la targeta de crèdit no respon passant per com actuar quan la targeta no arriba a cobrir tota la despesa. En el curs d’atenció al públic no falten les nocions bàsiques de com atendre els compradors selectes i tractar-los de tu i a la gent que vol figurar en la història local doncs se li ha de pujar una mica la seva autoestima perquè senti valorat inclús quan va a comprar els canelons congelats d’un diumenge qualsevol de primavera. Davant de tot això, s’ha de posar una cara  ben lluent amb ulleres llampants i un cabell amb petits retocs que sembla que hi hagis dedicat un temps molt preuat del teu dia a dia. Pel que fa als idiomes amb uns poques nocions en dues o tres llengües internacionals es poden afrontar la gran majoria de les mancances de comunicació que puguin sorgir dins la rutina.
A partir d’aquí anar fent  el dia a dia amb tota normalitat dins un horari clar amb hora de sortida i d’entrada. Per als més vergonyosos, una sala i una taquilla per poder canviar-se a la feina, sense que els identifiquin des de casa. Una simple qüestió de discreció personal.
Allí davant només és qüestió d’anar passant el lector sobre tots els productes, vigilant que a les butxaques o dins la camisa no s’amagui cap volum sospitós d’haver estat  sostret del centre sense passar per caixa.
En aquesta feina cada dia hi ha més llicenciats, amb màster, idiomes i experiència professional. Persones preparades per fer altres tasques que requereixen més preparació i coneixements, però les circumstàncies actuals no permeten que puguin accedir a aquests llocs més adients a les seves il·lusions de joventut.  Llavors al final, després de donar tombs a aquesta  situació que afecta a moltes persones  es van fent a la idea que el millor que els hi pot passar és que acabin en aquest lloc.
Al final han acabat descobrint que en aquest món no sempre triomfa ni el millor ni el més preparat, sinó aquell que està en el lloc idoni en el moment ideal. En el món triomfen els amics dels amics, els que tenen coneguts a algun lloc, els que tenen una bossa familiar consolidada i que encara que vagin d’alternatius per la vida, hi ha amagada sota alguna rajola un bon pessic. També tiren endavant els que encara que no tinguin ni un ral i de coneixements  els justos per empènyer el carret de la compra saben dissimular molt bé aquestes mancances tot sabent estar a l’alçada de les circumstàncies que els requereix la situació.
Si escoltem  a la majoria dels polítics, ben aviat ens adonarem que  només ens venen fum. Ens porten per móns paral·lels. Si hi reflexiones una mica et condueixen on estàs però amb la sensació que hagis donat la volta al món. Si mires seriosament estàs al mateix lloc sense haver donat cap pas.
Altres persones que s’anomenen emprenedors també t’ajudaran a tirar endavant. Alguns són sincers en les seves propostes per tirar endavant amb els seus projectes personals i els seus somnis. Altres fan servir aquesta etiqueta, però ho tenen molt més senzill que els anteriors perquè es presenten amb una base ja consolidada en altres aventures anteriors. No els falta una bona cartera de clients obtinguda per algun tipus de vincle, ja sigui familiar o d’altres experiències empresarials. Al final, treballar de caixer en uns grans magatzems és una proposta que genera molta il·lusió per a molta gent que no gaudeixi de contactes, recursos econòmics o altres vincles per arribar als seus objectius tot i tenir un currículum molt lloable. La realitat sempre imposa les seves condicions.


dilluns, 8 d’abril del 2013

Tecnics versus administratius

Avui he estat present en una conversa on un tècnic volia marcar la seva diferència amb un administratiu. Venia a dir que ell era tècnic i que segons quines feines no les feia perquè això corresponia a un administratiu, amb un cert to de classisme. Això és molt trist perquè en una empresa cadascú fa la seva tasca i tothom és important des del que mana fins el porter que obra i tanca les portes. Aquesta igualtat encara que tothom ho diu molta gent no ho acaba d'entendre i es pensen perquè fan de tècnic són unes persones que estan per sobre la resta. Això ha passat  en el cas que el tècnic ho era de veritat, perquè hi ha tècnics que són ho són per simpatia política o estan disposats a dir sempre que si buana, encara que es passin tres pobles sobre el que és millor pel col·lectiu, que d'això se suposa que es tracta. Hi ha gent que necessiten amb aquest classicisme ser algú si estan per sobre la resta. Això és molt trist, perquè tots formen part d'un engranatge i entre tots es fa tot. Això són teories que tothom hi està d'acord, però sempre hi ha l'espavilat que en realitat ho creu i a la mínima es nota molt. Si són feliços així que hi farem. Algú ja els hi explicarà d'una altra manera.

Miracles de Calafell amb lupa

Calafell ara vol entrar en el món de ciutats amb tanatori. Llavors ha preparat un concurs perquè es facin ninxols i un tanatori a la localitat. Però tot això ho farà una empresa que posarà uns diners que pot recuperar en aquest mig segle. Un cementiri municipal  és rendible encara si es fa amb dos dits de front. El problema suposo que a Calafell ara no tenen ni un duro per gastar-se llavors s'inventen martingales d'aquestes perquè algú els hi posi diners. Aquesta empresa amb el temps ho anirà recuperant, però això és una gran mentida perquè al final qui paga tot això són els ciutadans que veuran com els preus per aquests pugen perquè aquestes empreses no viuen de la caritat i al final paguen els de sempre. A veure que passa. També pot passar que es faci un concurs i quedi desert, si la cosa no interessa a ningú. Al final ho externalitzaran tot com si l'ajuntament fes un gran obra i el que fa és passar el mort a algú de fora perquè posi un capital que potser amortitzarà amb el temps pagant el pobre ciutadà com sempre.. A veure acabarà. Jo crec que això d'externalitzar és pa pe avui i gana per demà. Un contracte per 50 anys són molts anys tal com evoluciona avui la vida avui en dia.

La pija, la bona nena i ....

En un poble petit hi havien tres mares: La pija, la bona nena i la normal. Totes tres tenien tres fills que havien de portar al cole cada dia a peu durant un llarg trajecte, però la pija un dia va decidir que llevar-se tan d'hora per portar les tres canalles al col·legi no li sentava bé i que només en portaria una en moto. Llavors va parlar amb les dues amigues si li podien portar els altres dos nens al col·legi perquè ella només podia portar un nen en moto. La normal no va dir res i es va mirar la bona nena que va acceptar de portar les cinc canalles al cole, les tres seves i les dues de la pija. Cada dia portava les cinc nanos a escola, estés millor o pitjor ella sempre portava a terme la seva tasca, fes fred o calor. Però un dia es va trobar malament i li va dir a la pija si per un dia portés la canalla a cole. Ella seriosament li va dir que no podia, que faria tard a la feina i que s'espaviles com pugues. Llavors ella va anar-hi encara que aquell dia no tenia ni forces. Poc a poc es va sentir esgotada d'aquest esforç perquè ella sempre li agradava anar per altres camins més propers a la seva casa, però amb aquesta obligació que havia acceptat el camí era més llarg i llarg, però un dia va entrapussar i va aixecar-se i va decidir que mai més portaria la canalla dels altres al col·legi. Al dia seguent li va comunicar la seva decissió a la pija i ella sense dir-li ni gràcies va haver de claudicar perquè no tenia remei. El curs aviat va acabar i la bona nena va anar a viure a una altra casa perquè se sentia malament d'haver pres aquesta decissió amb la pija que ara li tocava portar els tres nens a peu. Al final, la perjudicada va ser la bona nena que per no dir res va anar a viure a  un lloc més lluny i començar de nou. La pija seguia buscant algú que li portes la canalla al cole. La normal no surt enlloc perquè no és notícia ser normal en aquesta vida. Ser bona nena, et porta mal rollo i ser una pija a vegades pots triomfar si estàs al costat d'una bona nena. Esté cuento se ha acabado.

EL mite desmitificat

El cosi de la veina del costat m'explicava les aventures de la veïna de sobre. Resulta que és una noia banquera que va nèixer en un poble de la comarca. Els seus pares van emigrar a Barcelona, però la nena ha tornat al Vendrell perquè allà no troba feina. Ara treballa en un banc i va de marca amb talons tot el dia que no se'ls treu ni per dormir, crec jo. Aquest xicot em diu que per les nits sent com s'aixeca del llit i va al lavabo amb tacons. Casualitat. Doncs l'altre dia varem descobrir que aquesta noia d'alto estanding resulta que porta bijuteria de 2,5 euros la peça i com viu sola va a comprar el dinar i el sopar en els llocs de 4 euros dos plats. Ara aquest xicot està decepcionat. Ell que s'havia fet cllient per veure-la cada dia ha descobert que la realitat és molt més pobra que la que s'imaginava. Ja sap que condueix un clio de segona mà i que es passa la vida fent peses al Patronat d'Esports. Ja no és la que es pensava que era. Mira que cada matí quan agafa l'ascensor pot gaudir del flaire dels seus perfums que encara perduren dins la cabina, però la resta fum, simple fum. Ara ha tocat de peus a terra aquest xicot que es pensava que les pubilles del seu poble sempre havien malvist a les seves veïnes per caure en les mans d'algún cosmopolita d'alta societat, però ja ha vist que fum. simple fum. Ara cura les seves penes en cubates baratos. Pensa convidar-la un dia a un xino per veure si cau. Esperarem.

divendres, 5 d’abril del 2013

Visites institucionals amb visió global

Els polítics acostumen a tenir un ritme frenètic abans de les eleccions amb la sana intenció de captar vots, però altres vegades entre eleccions i eleccions doncs també fan acte de presència en comarques i municipis de la seva jurisdicció. A vegades la visita és llampec, una mica aquí i una mica allà i tots contents i aquí no passa res. Abans el Jordi Pujol era tot un mestre en aquest art de conèixer territori i la seva memòria d'elefant el convertia en un mestre en aquest art de les rrpp. Encara que hi hagi periodistes, caps de protocol, has de servir per tot això. És una cosa innata encara que alguns no ho volen reconèixer. Avui ha vingut el president Mas al Vendrell, l'autèntic, no el de Polònia. Ha estat una visita llampec, una mica aquí una mica allà i una corrua de cotxes i polítics i persones al seu voltant per vestir aquest acte. Els polítics han de trepitjar el país, evidentment, però ho han de fer amb tota normalitat. No cal que hi hagi un incendi, ni eleccions, de tant en tant han de fer una volta, pel país, però ho han de fer per conèixer tota la realitat del municipi, no només algunes parts, sinó una visió més global. Per exemple, al Vendrell hagués estat molt bé que visites Caritas, el Ventall, Santa Maria del Mar i els alumnes que es queixen per les mancances del centre. El Vendrell és conegut per Pau Casals, però hem de ser capaços que algun dia algú torni a portar el nom dle Vendrell ben lluny d'aquí. Potser ja no serà amb un violencel, potser farà servir altres coses més modernes, però hem de promocionar la nostra realitat amb les coses bones i no tant bones. Que vegin la gran tasca que fa el Ventall o les escoles d'oficis o altres centres del Vendrell com el Teresina Martorell que treballen amb empenta perquè el dia de demà tinguem algú que ens porti a l'altra punta del món. Viure del nostre passat està molt bé però hem de pensar en les moltes persones anònimes que creuen en el present i confien en el futur. Avui el president no els ha pogut visitar per aquestes visites llampecs més de turista de viatge organitzat que no pas per conèixer el territori. Esperem que torni i pugui conèixer un altre vessant del Vendrell. Ara ja som el tercer municipi de la  província. Ja som importants i ens ho hem de creure i ho hem de treballar. Esperarem la propera.

dimarts, 2 d’abril del 2013

Economia de guerra


 
La situació de moltes persones imposa la pràctica d’una economia de guerra encara que el presumpte desencadenant d’aquesta situació no s’ha produït a casa nostra. Només ens queden els seus efectes secundaris. De moment, ningú ha caigut al front per cap bala. Hem de recordar com a codi deontològic que els mitjans de comunicació ignoren aquests actes immoladors.  Tot queda en el boca a boca o en les xarxes socials. L’economia de guerra es base en els principis. Si fa quatre dies tots anàvem al banc perquè poguéssim fer realitat els nostres somnis en còmodes terminis. Ara si ens atrevim a entrar en les seves oficines només perquè ens alleugereixi el pes que fa pocs anys vàrem integrar en el nostre dia a dia com una cosa assumible. Tots hem estat mirant el que passa a Xipre aquests dies per de retruc també ens afecta.
L’economia de guerra consisteix en estar a la trinxera sense sortir de casa. En anar veient com tot es prescindible menys el mòbil que està sempre obert per alguna trucada que  pugui salvar  vida una vida.
L’economia de guerra consisteix en fer una llarga llista del necessari i fonamental en la vida i destinar els recursos necessaris a cobrir aquestes despeses fonamentals. La resta segons les necessitats del moment. Aquest nova forma de viure transforma en prescindible coses tan fonamentals i integrades en la nostra rutina  en els darrers anys  com la calefacció, l’electricitat i el rentavaixelles. Molts han agafat un carret de la compra amb un tros lalrg  de ferro llarg i patrullen torrents, contenidors i rieres a la recerca de ferralla per poder portar-ho a una deixalleria i poder cobrir aquestes necessitats bàsiques. Una manera de sobreviure i alhora que es realitza una tasca al medi ambient que fins fa poc rebia els excessos de la nostra opulència insostenible.
L’economia de guerra no té amics, ni veïns, però si solidaritat. En les comunitats de veïns on fins ara els morosos eren un percentatge reduït poden veure com varien els percentatges d’impagats. Un dia es poden trobar que quan toquin el timbre de l’edifici, aquest no soni perquè simplement la companyia elèctrica els haurà tallat el subministrament. No cal pensar ni en l’ascensor, ni en la llum de l’escala. Però per altra banda, també apareix una mena de solidaritat amb altres persones que viuen en les mateixes circumstàncies. Es creen uns llaços i uns vincles amb persones que viuen situacions semblants. Hi ha un canvi d’amistats passatgeres i la realitat et situa on estàs. Els amics de tota la vida es conservaran,  però alguns es perdran i altres entraran amb força a l’agenda telefònica.
Aquesta economia provoca canvis importants en el dia a dia. El que abans era la llar de la família. Ara potser només és un pis en venda o lloguer. L’habitació de solter a  casa dels pares s’ha convertit en una mena petita llar on hi conviuen un parell o tres de persones que han d’espavilar-se per aprofitar al màxim l’espai.
Una economia sense guanyadors, a part dels llocs que s’han apuntat a oferir productes i serveis rebentats de preus. Tot i que es vegi moviment dins les seves instal·lacions, al final el volum de diner que es gira es ben minso. Només és façana.
Cada dia són més els qui reconeixen públicament, encara que sigui en petit comitè, que estan aplicant aquest tipus de supervivència. Però a la majoria els costa confessar que també han caigut en aquest parany social. La dignitat i la imatge és la que cau en la darrera batalla. Tot això en una societat on l’aparença fa molt més que no pas la realitat.
Mentrestant tot això i altres factors tenim el futbol i les notícies dels banquers, polítics i similars que demostren que desconeixen totalment allò que es cou al carrer. Segueixen vivint en el seu món que cada dia tenen menys seguidors, però reconèixer un fracàs i una situació tan dramàtica com aquesta no es pot fer. Només hem de ser solidaris i enviar-los a Benestar Social o a Càritas perquè posi una mica de cotó fluix en aquesta nafra social que entre tots hem creat. Sort en tenim dels mòbils i de les xarxes socials per fer que aquest frustració global sigui més lleugera. Estem igual de malament, però mentrestant parlem amb algú del Paquistan, ens pensem que aquí no passa res. Les noves generacions seran víctimes d’aquest món irreal, però de moment són feliços toquetejant el teclat del seu mòbil d’última tecnologia buscant ves a saber quina cosa. Article publicat a l'Eixdiari a partir del dia 30 d'abril.