Qui mana en un poble?

 

 

 

Passen els anys i cada dia estic més segur que els polítics de casa nostra tenen tan ínfim el poder com el de fa unes dècades. Ara el seu objectiu des del dia següent que prenen possessió del càrrec es tornar a guanyar eleccions per seguir perpetuant-se en el càrrec.

Aquest fenomen que és la perversió de la política actual passa en tots els àmbits, des dels municipi petits fins als grans partits estatals. Potser en els àmbits municipals més petits encara hi ha un ambient més sanejat perquè els pressupostos que s’hi mouen són curts i no permeten grans canvis radicals. En el moment que ja tenim a l’abast la tieta de la Diputació la cosa millora molt i les possibilitats són immenses. A partir d’aquí la Generalitat és l’altra autopista que et permet entrar en els grans circuits de la política de casa nostra encara que no tinguis ni ofici ni benefici.

La política ha servit que molts dirigents populars, veus del carrer hagin anat escalant fins a seure a Europa. Alguns ho han fet per mèrits propis i vàlua i consens i altres ho han anat assolint a base d’anar pujant per sobre dels caps dels seus contrincants més directes sense cap tipus de mania ni escrúpols.

Enmig d’aquestes carreres per assolir poder estan els partits que cada dia tenen menys poder de convocatòria i arriben menys lluny que la seva versió antiga. Formacions construïdes al voltant d’un líder que en el moment que ha marxat ha quedat tota l’estructura malmesa i cadascú ha agafat el millor camí.

Partits sense ideologia ni projecte que només es mouen per la unitat d’Espanya per  temes Lgtbiffobics i per la biosfera sense fer gaire soroll. Dins aquest cistell quasi tot s’hi val sempre que es sàpiga justifica i no es faci gaire soroll.

Cada dia tenim més partits i menys polítics. Cada dia tenim menys votants i més abstencionistes. Cada dia tenim més candidats i menys persones íntegres.

Molts dels nostres ajuntaments ja no estan manats ni de bon tros pels polítics que de tant en tant aixequen el braç quan voten el ple. Han caigut en mans de grans empreses que per un 5% de descompte de la factura els hi ofereixen el que faci falta. Grans multinacionals amb més diners que no pas el consistori que fan amb aquests col·leccionistes de deute el que volen per seguir amagant la merda sota l’estora perquè es vegi tot net i polit.

Uns polítics sense cap tipus de projecte de poble amb ganes només de grans titulars que duraran cinc segons i millor que quedin en l’òblit perquè no hi ha fondos per fer-los realitat.

El nostres departament estrella, premsa per donar a conèixer totes les meravelles que s’hi couen al darrera. A partir d’aquí hem d’anar a buscar quines són les preocupacions de la gent. Si tenim que és seguretat doncs hi aboquem tot el que tenim per casa i  vinga a fer  promoció d’unes coses que ni existeixen legalment ni estan autoritzades pel ple. Però  és igual endavant fins que sembla la tempesta ja ha baixat i ara entrarem en el tema viu la festa ara que ja es pot sortir i anar fent.

Entre aquestes empreses i aquests departaments queda tot el pressupost més que repartit al llarg de l’any. Llavors que passa aquí que hi ha coses tan importants com manteniment de la via pública que queda per sota de les seves necessitats actuals, el tema enllumenat està deixat de la mà de Déu. Entres les festes  i l’ocupació estem tot l’any entretinguts perquè cada mig any  tinguem sis persones que entren per una porta després que sis ja toquessin el dos fa uns pocs dies per la porta del darrera perquè no es vegi.

El més important de tot, el personal, tractat amb clara diferència entre els uns i els altres. Tu que ets el protagonista dels nostres informatius, passa que t’ho arreglem.  Tu  no surts en les nostres notícies optimistes doncs ves al jutjat i pregunta. Aquí som fills de la legalitat vigent que hem adaptat al nostre guió.

La política fàcil

 

 

La política fàcil és vendre a baix preu unes poques entrades dels teatres i auditoris per als col·lectius més vulnerables de la vila. A banda tenir uns detalls amb el públic assistent com posar unes pantalles amb les diàlegs dels actors perquè les persones amb problemes de sordesa hi puguin tenir accés amb més facilitat.

Però les persones que hi podran accedir seran unes privilegiades. Primera perquè a casa seva s’ha assabentat que ho fan. Segona, saben on tocar per aconseguir els seus drets i tercera compleixen uns mínims que afavoreixen aquest gaudi.

Ara només ens cal pensar amb les persones que estan amb aquest col·lectiu i que potser algú s’ha assabentat i tot, però pels seus recursos no es poden moure de casa perquè potser no tenen ni papes i no tenen un borrall de la llengua parlada a l’escenari.

La política fàcil es donar hores a benestar social per a veure que es pot fer. Però i totes les persones que no tenen la sort de tenir ordinador, mòbil o  wifi per poder-ho fer i o simplement no tenir ni idea de com entrar en aquesta burocràcia bàsica per aconseguir un pis de lloguer. Pel camí ens hem deixat molta gent que no arriben a aquests mínims.

Aquest any Jove Baix Penedès ha complert 30 anys. Jo el conec des de dins i fora. Quan va començar la seva tasca principal era tenir el carnet d’estudiant, el d’alberguista  i anar un parell de cops per temporada a la neu. Avui en dia aquestes coses es poden aconseguir des de la parada del tren amb un mòbil i una mica de wifi pública.  S’oblidava dels principals problemes dels joves i estava muntat pel gaudi de les noves generacions amb el temps aquesta idea inicial ha quedat obsoleta i s’ha adaptat als nous temps i cada cop es treballa més a favor d’aquests joves que van sorgint del ramat global i van entrant en la marginalitat incerta.

Cada dia hi ha més gent gran aparcada a casa seva perquè les famílies d’abans s’han desmanegat. Ara ja no tenim les tres generacions sota la mateixa teulada i mentrestant els fills estudiaven, els pares treballaven i els avis gestionaven les feines de la llar.

Ara tothom se les ha de combinar com pugi en una societat que tendeix a pis per persona i fill. S’han acabat els 4 habitacions amb vistes al mar. Ara el nostre present i futur és l’àtic amb cuina menjador i petit dormitori.

Els preus pugen i tothom estira fins el que pot. Doncs al final la cosa salta però toca aguantar. Els bitllets cada dia es veuen menys i la gent encara que sigui per comprar llumins per encendre un cigar aposta per pagar amb el mòbil o les targetes que ho fan tot una mica més controlable.

Per combatre la resta de coses tenim assegurances que ens poden cobrir quasi tot de la llar, inclòs els aspiradors que li pots treure més rendiment i allargar la seva vida útil.

Ens permet fer petites caramboles amb aquests diners que ens donen per una cosa fora de lloc abans de temps. Potser no tornarem a comprar una rumba, però podrem renovar estock de begudes espirituals del menjador.

Pensa que la societat que es mou és com passa al Vendrell que si fas un acte guay pots arribar a els 1.000 persones,però que s i saltes esquems pots aconseguir fites com va pasar amb el de Camela fa un parell d’anys.

Els reptes dels nous govern es entrar en aquests sectors perquè acabin integrant aquest nova Vila.

Perquè la gent practiqui esport ha de tenir preus populars, sinò al final el que fas es donar vidilla als de la competència.

 

 

 

 

Ens ha deixat una persona que sempre saludava

 

 

En l’evolució de la vida, a vegades les coses més senzilles que ens toca fer passen a ser importants i en alguns casos fins i tot a curioses. Abans teníem dues mans que les portàvem lliures o entaforades en alguna butxaca. Doncs fa un anys que aquestes mans han passat ha estar sostenint alguna pantalla, davant nostra, preferiblement un mòbil, mentre amb la incorporació de la vista a aquesta complicitat digital, trobem una nova espècie humana en els nostres carrers i places, estic parlant dels zombis, persones o víctimes del mòbil que es mouen pel nostre teixit urbà amb rapidesa sense mirar gaire on van, guiats perquè de tant en tant aixequen el cap i veuen com està el panorama.

Un Dia Sant quan ja es comença a olorar el flaire de matafaluga i la gent van vigilant el   bacallà pel divendres a taula ens va deixar un vendrellenc de soca arrel, en Josep Manel Piñol, una persona llesta, discret, intel·ligent, pencaire, responsable, familiar, sociable, afable, bona persona, amb principis que mai havia tingut cap ganes de ser el president de cap entitat i coma molt a la Junta que tot anés bé a donar un cop mà que els càrrecs de més amunt no eren per ell i així ho va acomplir en els seus 79 anys de vida.

Una mort ràpida sense donar temps als acomiadaments, ni darrers moments en vida que tothom recorda. D’una manera ràpida i discreta com era ella va entrar en aquesta nova vida, ben aviat ja deuria anar a buscar als seus amics de l’altra banda per anar a veure la processó del silenci vestit d’armat i segur que estarà allà ben plantat com sempre, però pocs el podran veure.

Més endavant ja anirà amb els col·legues traspassat del Cabrot per posar-se al dia d’aquesta nou món, vigilant que tot vagi bé al Vendrell i en especial al seu estimat carrer Montserrat el mateix nom que la seva senyora un nom clau en la seva vida.

Una parella que va entendre que un fill menor d’edat s’anés amb quatre peluts per la geografia catalana amb un cotxe a fer concerts en català fins a les tantes de la nit amb cançons on hi havia crims, “flais” i d’amor d’estiu. En aquell temps no era gens fàcil fer aquest esport per la geografia catalana buscant bolos i anar estudiant, però ells sabien primer s’havien de formar i així ho varen fer. Ningú els hi va donar res, però res, però gràcia es que van tenir tot el suport dels seus pares i germans.

Hem perdut un homenot del barri del carrer Montserrat que formava part d’aquest elenc que va a tot arreu sempre que valgui la pena. Una persona sempre et preguntava com anava si hi havia temps i es podien compartir quatre paraules. Una persona tranquil·la, sense estridències de bon rollo amant d’amics i família. Una persona que formava part de l’”Sky line” del Vendrell i sempre ens veiem en aquesta ciutat que viu com un poble.

Un bon cel i pau als homes de bona voluntat com ell.

Els meus primers Nadals

Fa mig any que estem parlant d’aquestes dates per un tema o un altre. Aquests són de les pocs moments a l’any que hi ha un abans i un després en el calendari. Des de que tombo per aquí he vist moltes maneres de celebrar el Nadal. Evidentment uns dies abans muntàvem el pessebre en una taula amb les diferents peces que trobàvem per casa. No hi havia molta harmonia històrica, però era el de menys. Era un pessebre que feia pinta de vintage on a vegades es colava algun indi i vaquer que havia perdut l’oremus.

 Quan vivia al poble doncs canelons, escudella i un dia gran de festa que el meu pare aquell dia anava a podar però no feia molt tard perquè era Nadal. La taula tenia un recull del que ens havien donat a la cooperativa agrícola de vi i cava i coca de torrons. La resta doncs del comerç tradicional del Vendrell que avui en dia no passa pels seus millors moments amb tants de supermercats que el vetllen.

 Evidentment encara no havien inventat ni el Black Friday i el tió ni l’arbre de Nadal no va arribar mai a casa nostra. Potser érem uns insípids però és el que tenia a casa. No vaig fer mai cap instància ni al·legació a la família perquè tampoc me les contestaven.

Un dia a missa, dinar i tarda de cine amb el que hi hagués en alguna de les dues cadenes. El dia de Esteve, la segona part bastant semblant al dia anterior. Dos dies en què el dia ja es notava una mica més llarg i donava il·lusió perquè les nits ja no eren tan fosques tot i que segurament feia més fred, però la catalítica de butà era l’única arma que teníem a mà per combatre les baixes temperatures.

Aquell dia per estar per casa amb la família. Cada ovella al seu corral i evidentment com la família era curta tot controlat. Els cunyats i cosins són personatges que mai han existit a la meva família directa.

En aquelles èpoques el Vendrell vivia una decoració nadalenca bàsica, ni personatges de Disney, ni arbres gegants ni altres coses fora de la normalitat. La gent comprava en les botigues de la vila. Anar a Barcelona era una cosa practicada per pocs i no cal que en parlem d’Amazon i similars que encara s’havien d’inventar.

Després venia cap d’any i hi havia sopar a la societat del poble, però era per gent més gran. Jo em quedava a casa feliç escoltant música i sobre la marxa fullejant llibres. Em aquestes nits sempre que es pugui no s’ha de sortir de casa. Fer alguna cosa perquè ho has de fer és una política que mai m’ha agradat. Si vaig a algun lloc és perquè vull i no pas perquè ningú m’obliga a anar. Si estaves a casa aquella nit tenies l’economia del mes de gener arreglada no et calia patir.

Després els reis doncs passaven pel poble  en tractors i no acabaves d’entendre com era que al pessebre anaven en camells i al poble havien agafat un John Deere que era el que es portava en el municipi. Al cap de poc temps ho vas entendre tot una mica, el clima en tenia la culpa.

Res el dia 6 era el dia més feliç de les vacances perquè en aquell matí anaves a l’habitació del costat i veiés un munt de joguines pel terra escampades.  El teu Exin Castillos, el trenet, un piano de joguina, uns quants llapis de coloraines, entre altres coses que et tenien uns dies entretingut. La màgia funcionava en aquest matí fred de gener, tot just un dia abans de tornar al col·legi.

S’havien acabat les festes en mig d’un dia més llarg de calor però més gèlid. El primer dia de classe era per comentar que ens havien portat i estrenar alguna maleta, estoig i altres coses que t’havien dut. Era dia postureo i espera les properes festes. Molt bones festes a tothom. Gràcies per llegir-me i a gaudir d’aquests dies tan especials.

 

 

 

 

El Baix Penedès, una comarca en liquidació

Aquesta és una comarca del Penedès històric ubicada geogràficament en un punt ideal pel que fa a les comunicacions al Principat. Estem al mig dels tres principals eixos de Catalunya, Barcelona, Tarragona i Lleida. Qui vulgui anar d’un lloc a un altre presenta molts punts per passar per les nostres contrades o buscar camins aliens que no són tan ràpids ni planers.

El Vendrell és la capital i està composta per 13 municipis més. En total tenim una població que supera els 105.000 habitants amb una capital Vendrell que arriba quasi a la meitat d’aquesta població. Aquí tenim una mica de tot o més ben dit teníem perquè cada dia tenim menys coses i anem perdent en qualitat de vida i nivell. El gran tret peculiar que hi ha és la gran quantitat de persones del voltant de Barcelona que han decidit venir a viure entre nosaltres. Potser per simpatia per Pau Casals, per tenir més proper el Riuet de Coma-ruga o pujar les Ventoses en bicicleta, però crec que molts han vingut aquí precisament perquè és el més econòmic que han trobat on crear una nova llar amb unes bones comunicacions amb les grans ciutats i una gentilesa d’Adif que encara no ha posat els torns a l’estació de tren del Vendrell i tot just l’any passat els va posar a Sant Vicenç de Calders.

Doncs aquesta comarca amb una densitat superior als 354 habitants per quilòmetre quadrat té un greu problema que fa anys que porta sobre i encara no hem fet gaire gran coses per posar-hi remei: Hi ha una clara mancança d’identitat entre la població alguns de sempre i altres perquè quatre dies que estan aquí i se senten més de Cornellà que no pas del Vendrell.

Dins el Vendrell hi ha un seguit de moviments o tendències que en cap moment afavoreixen aquesta capitalitat vendrellenca. Primer de tot, el Vendrell molt poques vegades ha organitzat coses en una perspectiva comarcal. Com a molt d’àmbit local i poca cosa més. Però coses comarcals és difícil trobar-ne  en el dia a dia de la localitat. A banda, ja té prou feina perquè molts cops les coses que organitza en prou feines passen del nucli històric de la localitat i no arriben ni a Coma-ruga, ni la resta de barris de la localitat. A banda, un seguit d’equipaments que s’han construït darrerament com la Lira o la famosa Escola de Música no deixen de tenir una filosofia local. En cap moment pensada per atendre una població de més de 100.000 habitants amb puntes que dupliquen en els mesos d’estiu i cap de setmana.

Dins la comarca tenim altres municipis que frisen per tocar el dos. Un és Cunit que cada dia està més proper a Vilanova i la Geltrú que no pas al Vendrell perquè els seus vincles amb la capital del Garraf són molt més forts que amb el Vendrell que no passa per una de les seves millors èpoques històriques i passa per una clara etapa de retrocés que no l’afavoreix de cap de les maneres. Doncs si Cunit mira al nord, Calafell cada dia mira més en aquest sentit tenint en compte les potencialitats de Vilanova al costat del Vendrell que en encara viu amb una clara consciencia de poble que fa el trist paper de capital de comarca.

No oblidem altres localitats com Sant Jaume dels Domenys, Llorenç del Penedès i l’Arboç que cada dia miren més cap a Vilafranca del Penedès perquè els ofereix moltes mes avantatges que no pas el Vendrell.

Doncs quedem la resta que cadascú fa la seva guerra i estem allí al mig sense ordre ni concert, traient les castanyes del foc d’aquelles temes que couen més a cada localitat, però no hi ha una política conjunta. El màxim que hem arribat ha estat amb Carnaval i perquè darrera hi ha molts interessos sinó ni això. Doncs res aquí estem al mig d’aquest Penedès amb una capital que no tira ni amb càrrecs de confiança, ni amb banderes blaves a les platges. Sort en tenim de les festes majors que és allí on estem tots més units i arreplegats en una mateixa identitat no gestionada per cap polític.  

Del desterrament absolut a la sala de plens

 

 

En qualsevol administració pública per petita que sigui hi ha alguna personatge  que s’assembla o coincideix plenament treballador que el tenen allí en una petita illa amb la llibertat de fer el que vulgui sempre que no superi els límits de les seves petites competències, mentrestant no faci saltar cap alarma que repercuteixi en cap polític del consistori. Així t’hi pots passar dies, setmanes i anys  enviant emails o trucant a gent que no coneixes, ni t’importa qui són, ni que fan mentrestant no es posin en el teu dia a dia.

Arriba un punt que aquesta posició d’ermità voluntari i forçat per una administració que no es preocupa en absolut per la gran  majoria dels seus treballadors. Tots som un fitxatge d’entrada i de sortida. Res més. Després d’anar buscant un candidat polític amb qui confiar per elaborar una nova llista electoral, la vida dóna voltes i resulta que d’un funcionari de clausura és converteix en un regidor de 2a regional. Comença a conèixer totes les persones que s’amagaven dins la llista dels mails que tenia fins el moment, li toca decidir coses importants amb gent que es creuen rellevants, participa d’aquest whatsapp que fa que tots els polítics d’un partit te’ls trobis al mateix lloc rondant entre la gent perquè tothom els vegi. Té la sort de participar en el programa televisiu més democràtic que es fa al sud de Santa Oliva amb respostes clares i contundents sense aquest  discurs de mesies principiant que li posen els seus companys de Nodo.

Una persona que quan sigui gran podrà dir als amics, nets, nebots, fills i qui sigui que ell era regidor d’un ajuntament important de la província de Tarragona. Podrà dir que com tantes vegades que es pensava que  la política era una altra cosa i al final va descobrir la gran farsa que és això  i tots els tripijocs i martingales  que hi ha pel mig per aconseguir qualsevol cosa. Va descobrir l’ingent esforç que suposava fer qualsevol cosa, pel mínim que fos i tota les tecles que s’han de tocar. Ell creia en un projecte i estava fart del tedi laboral que el precedia i s’hi va afegir amb ganes i il·lusió. Al final va haver de ballar el so de la dolçaina dels 3 que remenen les cireres dins l’equip de govern, els altres els toca ballar com a la resta de població encara que a vegades no ho sembli.

Una persona que ha conegut més gent en un any que en els 50 i pocs de la seva vida. Una polític actiu que va omplir la seva agenda professional de reunions, trobades, dinars, sopars i altres encontress fins a un nivell considerable fent-se un gran especialista en arreglar moltes temes per telèfon seguint sempre l’ordre de comandament màxim del vaixell per no equivocar-se.

Una persona que ha tingut que lidiar amb pesos pesats de l’administració difícils de fer moure un dit quan la cosa no els interessa pel que sigui. Un lluitador buscant recursos per fer coses noves i buscar noves històries al departament que trenqui el juràssic mètode utilitzat pels seus companys de copiar i enganxar com sempre s’ha fet.

Una persona que des del primer moment ha tingut molt clar fins on arriba la família i la política i que l’important és la família perquè la política dura el que dura i hi ha molta gent que lluita pels millors llocs i ell és com és no com volen que sigui. Ell sap que el millor entre els millors llocs per treballar és la Diputació de Tarragona on hi ha molta cosa per fer tot al contrari dels consell comarcals i les vegueries que no tenen marge de maniobra i un pressupost senzill i sense cap pretensió.

Després de quatre anys on  el seu discurs al plenari no ha durat més de dos minuts i durant la pandèmia ens tenia acostumats amb els seus “sí” amb un parell de tons superiors als seus companys que trencaven l’harmonia del discurs. Una gran persona i bon jan que ja ha tastat el poder local des d’un lloc privilegiat. Ara guarda el pin del consistori  i algun paper més en un estoig per recordar als seus fills que no val la pena,hi ha moltes coses més interessants i profitoses al món que no pas la política.

 

 

Darrers tik toks de 1a legislatura dels optimistes

 

En un parell de setmanes ja tenim l’inici oficial d’una nova legislatura amb cares noves, encara que al Vendrell almenys la cosa seguirà bastant igual per l’equip guanyador que ha passat de 8 a 9 regidors que el situa a un sol pas de la majoria absoluta i de la pau que comparta. Un pacte amb el Pp ho pot arreglar tot per aquest any, però que sigui conscient que d’aquí quatre anys corre el seriós risc de quedar absorbit i integrat dins la marea roja. La seva essència pot quedar en nivells simbòlics si no espavila una mica encara que sigui a tocar de la fi dels quatre anys.

Hem passat una legislatura marcada per un fet històric que va ser la pandèmia que va afectar a tot el món i que ens va canviar moltes coses per tornar a una mena de normalitat com la que tenim actualment, però quan vas al metge encara veus aquelles mascaretes que et porten al record de quan no podíem sortir de casa i a a les 20  hores sortíem als balcons a aplaudir als sanitaris que estaven a primera línia de foc d’un país amb els pixats al ventre i de la imaginació de la gent i de les bosses d’escombraries es van fer les primeres armes de defensa i de mica en mica la cosa va anar millorant fins que a final del 2020 va aparèixer la vacuna i  de mica en mica vam anar vencent el virus a cop d’agulla.

Doncs tot això ha marcat la legislatura en els primers dos anys i mig. Després la cosa ja ha anat normalitzant.

Aquest ha estat quan hem fet un carril bici que no fa servir quasi ningú i que ha suposat la desaparició d’un centenar d’estacionaments de vehicles al centre de la vila. Però no passa res a Coma-ruga anem forts i per uns 7.000.000 d’euros tenim allí un espai  diàfan amb uns mosaics que ens uneixen amb el Valle de los Caidos (ara és diu Cuelgamuros). Algun dia quan guanyin els altres, podrem organitzar viatges per recordar l’obra d’aquest autor que ves per on no era gaire optimista en les seves creences polítiques.

Doncs això, tenim la marquesina dels taxis del Vendrell, una de les petites grans obres que ha evitat més d’un ensurt en aquests mesos de calors que estem vivint en aquesta comarca.

Ens hem carregat la versió degradada i infumable del que quedava del turismar i hem fet una  canvi de lloc de les paradetes del passeig marítim de Sant Salvador.

Li hem canviat el nom al Teresina Martorell i l’hem convertit en una escola institut. Només cal veure el resultat de les passades eleccions municipals en aquest centre i veiem que la problemàtica és la mateixa, però així sembla que sigui tot una mica més suau i comencem de zero.

Seguim igual amb mesures que han causat furor com és el tancament de les dutxes en el litoral Vendrellenc que curiosament, sinó plou més, serà adoptat per tota la costa catalana davant la sequera que tenim en el nostre territori.  Ja passem de la bandera blava i ara hi pengem la bandera del poble i la Lgtbq+ perquè ningú s’equivoqui i sàpiga com ens les gastem aquí.

Amb els Camela varem superar les fites d’assistència de gent a un concert al Vendrell, que lluny queda el Buira amb el seu Mago de Oz. La vida continua en aquest Vendrell amb un pla d’ajust fins el 2030 i grans obres al centre del Vendrell que ja veurem si els gust de la majoria dels  vianants són els mateixos que els de la marea optimista.

La vida continua i les cadires de la Lira s’haurien de canviar ara que els astres polítics estan en bona sintonia. 

Les llavors ja estan sembrades a l’hort de la política

Vox i Pp estan pujant com l’escuma a casa nostra, el Vendrell no ha estat l’excepció. Dos partits que amb una carpa al carrer i moviment a les xarxes han aconseguit més de 2.243 vots dels 13.124 dipositats en aquest 28 de maig, estem parlant d’un 17% dels sufragis emesos que curiosament és la meitat del 34% que va portar al Psc a convertir-se en la principal força política municipal en la propera legislatura seguint l’estela de les darreres amb un considerable augment del suport popular

Que aquests partis guanyin no és per mèrits propis sinó perquè la resta de formacions de l’arc polític els hi fan campanya d’una manera o una altra. Al Vendrell tenim greus problemes com l’atur, la baixa renda per càpita, la manca d’integració de la immigració en la societat de la vila, la manca de neteja dels carrers, ensenyament, la manca d’habitatge la formació de guettos de població entre altres que no han estat solucionats ni de bon tros. El màxim que s’ha fet és canviar el nom d’una escola institut del Vendrell i per més inri de tot plegat encara anem dient a les quatre veus que aquí fem molta política social. Doncs si, la fem perquè no hem estat capaços de crear una altra municipi amb possibilitats de formació i treball per joves on un 70% de la gent han de marxar a una altra localitat per trobar feina perquè aquí no hi ha feina i la que hi ha en la seva majoria és la pitjor que pots trobar en el sector de la hostaleria, a temporades i més hores que un rellotge. Això no ens porta enlloc, només a aquest atzucac amb un exemple clar com és la redistribució de la policia municipal en aquest cos de “rambos” per si han de sortir a repartir llenya i parar algunes de tantes baralles que de tant en tant va sorgint a la vila. Un lloc on tothom sap on es fan botellots menys les autoritats, un lloc on tothom sap on hi ha conflictes de convivència menys les autoritats. Aquestes només ho saben una setmana abans de les eleccions quan a quatre penjats de la Rambla els hi estenen una sanció per fer soroll perquè toca dir que s’ha fet quelcom. Aquesta és la política que tenim que no porta enlloc i fa que el problema vagi creixent i creixent perquè no s’ataca en conjunt i amb una manera organitzada. Agafem aquest gran estora que sempre ha estat a l’Ajuntament del Vendrell i ho posem a sota i una altra govern ja ho arreglarà o fins que passi alguna cosa llavors algú ja mourà fitxa, mentrestant visca la festa i el que faci falta perquè de pa i circus és el que vol la gent, doncs endavant, no parem de donar el que la gent vol.

Esperem que no passi un altre cop com quan en el mandat 2011 – 2015 August Armengol tenia 5 regidors al consistori vendrellenc per anar desapareixent en les properes legislatures. Aquest era un fenomen molt local que va començar amb un i de mica en mica a mesura que es convocaven eleccions anava augmentant fins a 5, ni més ni menys com els que te ara el principal partit de l’oposició.

En la passada legislatura C’s crec que poca cosa va fer a part d’una explicació de vot pels fets de la carretera de Valls durant la pandèmia. Aquests partits que entren no tindran res a veure amb el del color taronja que amb 4 anys ha quedat totalment diluït i anònim dins el vermell dels socialistes.

Ara quatre regidors del PP i l’altre partit poden dir i fer moltes coses. Suposo que a hores d’ara el PP ja està negociant per entrar en el govern dels socialistes i donar seguretat als a la legislatura, però els altres estarà allí vigilant cada moviment que es fa i no tenen complexos de cap manera. Ja tenim la llavor a l’hort. La regarem o deixarem que és mori de set.

A qui he de votar al Vendrell?

 

Aquests dies han estat diverses les persones que m’han comentat a qui han de votar?. Gent que desconeixen el món de la política, però que volen un millor pel  Vendrell. Gent que està abonada a Netflix i passa de la resta i històries semblants. Com a vendrellenc adoptiu i persona que coneix una mica que s’hi cou, us donaré quatre consells pràctics. No estic patrocinat per ningú, ni espero cap càrrec de confiança ni cap plus a la nòmina per polivalent. Ho faig perquè estimo el Vendrell i aquí s’hi pot  viure força bé però s’hi podria viure molt millor.

Una cosa està clara i tothom hi està d’acord. El Vendrell necessita un canvi. Fins aquí crec que un 90% dels lectors hi estareu d’acord. A partir d’aquí hem de veure qui pot generar aquest canvi de rumb. Evidentment no ho farà el partit que ha estat al govern en els darrers 40 anys amb algun kit kat pel mig. Ells són els qui ens han portat a anar col·leccionant rècords negatius com a ciutat, ocupació, renda per capita, feina, atur, formació, etc etc. Evidentment hem de buscar un equip que pugui donar la volta a tot això i avui per avui crec sense cap mena de dubte que el millor és Erc Som Poble. Són gent jove, capitanejats per una persona amb el cap molt ben moblat, seria, responsable, coneix bé que s’hi cou, doctor en dret, carismàtic, que ha fet una gran feina en el món dels castells des de la discreció i anonimat. Una persona que és un molt gran fixatge pel  Vendrell, rodejat per persones que coneixen molt bé la vila i tenen les idees clares. Un equip segur amb feina fora de la política que vol treure la vila d’aquest atzucac perquè la merda ja arriba al pal major del vaixell que fa dies que està embarrancat en alguna platja salvatge de la nostra costa. No calen ni grans promeses que no compliran amb un pressupost marcat per un pla d’ajust fins al 2030 amb un ajuntament que no s’han cansat de prendre el pèl als treballadors i als seus representants en els darrers anys i la gent ja n’està farta i tipa de mentides i embolics.

Tu no creus en aquests cupaires que mai es mullen que sempre donen voltes per tot arreu. Molts són de bona casa i van d’alternatius per la vida. No veus clar tots aquests canvis que s’han produït a Erc des de l’Eva Mata va quedar corpresa amb l’actual alcalde i es va quedar sola al partit i etc etc. Vols anar a la política segura, de tota la vida on dos i dos fan quatre i els informes de l’interventor ho demostren tot. Vols persones que coneixen tots els moviments de la casa en els darrers 40 anys fins i tot per on passen les canonades de l’aigua potable. Persones que han vist créixer aquesta mena de democràcia que tenim al davant de ben petita des d’altres anglès, però al final han anat evolucionant fins trobar el camí més correcte pels seus ideals. Persones que no necessiten ensenyar quin pijama porten quan van a dormir per guanyar unes eleccions. En aquest cas vota Junts, segurs, clars. No cal tanta imatge per descobrir que la caixa socialista està plena de teranyines sense idees, ni ordre ni concert.

Tu vols un Vendrell on pot passar de tot, on no sabràs fins el darrer moment com serà el resultat del proper ple. On la líder del partit pot tocar el voraviu en públic a altres polítics  sense complexes ni pactes interns. Un partit que coneix molt bé on estan tots els jutjats de la comarca i d’on faci falta. Davant el dubte doncs cap allà, sense problemes, ni complexos. Un partit que encara aquests legislatura s’ho ha currat tot i que no tenia ni espai per a posar les pancartes però ha fet furor pels búnquers vermells del Vendrell. Un partit que pot trencar esquemes d’aquest copiar i pegar que porta 40 anys al Vendrell i no s’acaba mai. Un partit on tothom te cabuda, des del més senyoret fins a la persona més “xoni”, sense complexes. No calen les banderes per solucionar les coses sinó persones que s’ho creguin des del primer moment. El fenomen “Mar” torna al Vendrell sense un partit tronat que l’aculli sinó amb la seva proposta i el seu projecte que ha compartit amb més persones d’aquí i d’allà. Ella és la líder indiscutible, els demés hi estan d’acord. Doncs ja està .

Si voleu canviar el Vendrell, ja us he donat tres possibilitats, si voleu que tot segueixi igual doncs optimisme. Si voleu tot igual amb algun petit retoc, doncs la Yolanda de Podemos us ho pot donar. A la resta molta sort i aneu a votar tots que és important que la gent participi.

Ara et toca decidir

 

Ara et toca decidir i dir que prefereix per tu i els teus. Després no et queixis. En cas que la teva opció no hagi resultat la guanyadora, es que potser hi ha altres vots que siguin més beneficiosos per a tots plegats. Pensa que el poble com el client mai s’equivoca.

Pensa amb el cap i no amb el cor perquè el govern de la ciutat és el més proper tens i si passa alguna cosa és on vas primer a tocar. Agafa tot el que t’han dit i fes una selecció entre allò que has escoltat i el que es possible que facin, pensa que en el teu consistori possiblement no tinguin gaires diners i si fan alguna obra espectacular segurament hipotecaran els generacions que vénen.

No facis dels que parlen amb més seguretat i convicció potser són els que tenen la paraula més fràgil i si algun d’aquest passa pel teu costat vigila no t’hagis pres la cartera. No en facis cas del que diguin i pensin els veïns, només has creure en tu i en les persones més properes. Tot està calculat i previst avui en dia.

Votant has aportat el teu granet de sorra per un futur millor. Pensa que si vas de revolucionari i et quedes a casa al final el teu vot serà pel partit més votat encara que et caigui com el cul i el mateix passa si votes en blanc. Hi ha partits que segurament no trauran cap regidor, però altres si que en poden treure un o dos que poden girar la balança municipal. No és més ric qui té més vots sinó aquell que en necessita menys per fer el que vol. Dóna oportunitat a gent nova que alguns ja fa massa anys que s’arrosseguen pel món de la política sense pena ni glòria. Pensa que ara tens la clau  a les teves mans. Ho has d’aprofitar, no siguis tonto. Potser al final tots són iguals, però t’asseguro que no és el mateix discutir segons amb quins personatges que s’hi presenten. Ara manes tu. Tens temps, no tens excuses. Aprofita que molts no han pogut fer i altres vegades estava tot marcat. Vota i no et queixis potser demà ja serà massa tard i per un vot un partit ha pogut entrar al consistori i es podrà canviar la truita. Tu ho pots fer. Després no et queixis.

 

Pactes i combinacions de poder al Vendrell

 

 

 

Hem parlat durant uns quants dies de les eleccions municipals al Vendrell. Ara anem a divagar una mica amb un tema  tan important com els resultats que són clau pels possibles pactes que es poden produir.

Tot i que el Psc fa mesos que treballa per terra, mar i aire deixant saturats de propaganda electoral i de les seves gestes als seus seguidors és gairebé impossible que assoleixi una majoria absoluta i obtingui 11 regidors de la formació. Llavors a partir d’aquí són més que necessaris els pactes per assolir aquesta majoria còmoda de govern.

Jo crec que els únics partits que veig difícil que entressin en una majoria del Psc seria Erc- Som Poble I Junts. Aquests ho veig complicat. Altres formacions que també es presenten per quatre fanals i un parell de millores a les platges  segur que no s’ho pensen dues vegades. Aquests són Pp,  Podemos. Fem Vendrell jo crec que també estaria entre aquests de pacte fàcil.  Els diners ho arreglen tot i evidentment guanyar més de 3.000 al mes amb la feina de regidor que això comporta o guanyar-ne 800 a l’oposició amb un ple i un parell de reunions més al mes la cosa és molt diferent.

La gràcia es moure´s ràpidament després de les eleccions i no esperar que canti el gall al dia següent. Potser ja seria massa tard en aquest moment. Per assegurar el tret, la mateixa nit electoral cal quedar per fer un cafè el dilluns següent i així ja tens el tema una mica controlat, encara que depèn com quedi el panorama hi hagi a vegades molt poca cosa a fer amb uns resultats que no permeten gaires moviments.

A banda dels polítics que es presenten a les eleccions hi ha un altre fenomen que també existeix i que en aquesta legislatura també s’ha produït que són els càrrecs de confiança que són persones que no cobren tant com un regidor, però n els falta gaire i que estan allí per pactes, interessos i altres martingales. Aquests fan el que els dicta qui el va posar. En aquesta legislatura n’hem tingut un que amb la pandèmia ja es va passar a l’anonimat. A Calafell crec que n’han tingut sis en aquesta passada legislatura i Cunit també n’ha incorporat més d’un durant aquests darrers quatre anys.

Quan hi ha un govern de coalició i com paga el poble s’acostuma a incorporar algun càrrec de confiança que no ha pogut aconseguir un sou públic perquè s’ha quedat fora de les llistes o per premiar el paper que ha fet durant la campanya o simplement perquè estigui quiet i no doni pel sac.

Al Vendrell els pactes seran necessaris perquè aquest govern socialista tot i les ganes i les peles invertides no aconsegeix superar el seu poder de convocatòria encara que t’estiguin repetint i repetint els actes que fan per totes les vies inclús el tradicional cotxe amb altaveu donant tombs pel poble..

Només cal anar a donar un tomb i veuràs com molta gent està descontenta amb la política que s’ha portat aquesta legislatura i en resum en els darrers 40 anys perquè no ens enganyem, fins ara no han manat ni Podemos, ni els carlistes, ni un partit de marcians vinguts de Mas d’en Gual que no paga les quotes de l’Associació de veïns, sinó que han manat Carnicer,  Arribas, i una mica de Benet, que curiosament alguns dels seus seguidors d’alta societat sembla que simpatitzen molt bé amb el Kenneth i els seus incondicionals.

El Kenneth no sap manar amb minoria i vendrà tot el que faci falta que no sigui bàsic a a quí faci falta perquè li aprovi les mocions que no serviran per res i quedaran en l’oblit com aquesta legislatura. Sobretot li tiraran endavant uns pressupostos per fer del Vendrell una vila sense cap ni peus, sense ordre ni planificació amb un pla d’ajust que tenim fins el 2030.

  

 

Tres anys oficials de covid

 

Després d’aquests 3 anys de covid oficial que tenim a aquest país sembla que les coses tornin a la normalitat. Hem passat molt ràpid d’anar totalment en mascareta a anar i practicar la vida com com s’ha sempre. En aquest hivern tot i no ser hi hagut un embús considerable de centres hospitalaris amb els passadissos plens de gom amb el personal saturat i moltes coses que val més que no sabem.

Si que sembla que es van aportar uns pocs diners més a la sanitat pública després del 2021, però encara la cosa ha quedat molt curta per les necessitats que hi ha per cobrir. La sanitat encara està molt per sota de les nostres necessitats bàsiques, en especial en comarques com la nostra que en els darrers anys s’ha multiplicat en població i els recursos han quedat igual. A hores d’ara l’ampliació de l’hospital del Vendrell ja hauria de de ser una realitat amb la seva Unitat de Cures Intensives que es una fonamental en ple funcionament que donaria una mica d’aire a altres centres tensionants de la capital de la província.      

El Covid ens va demostra que érem totalment vulnerables i encara ho seguim sent encara que tinguem més experència en ser fràgils, però ens la poden torna a donar quan menys ens ho esperem.

Un altre problema que tenim és que en cas de dubte sempre fem cas al polític per sobre del tècnic. Quan els especialistes van començar a parlar de parar el món, ningú s’ho creia, però ben aviat es va haver d’actuar perquè la situació era irrevesible sinó adoptavem dràstiques. Els tècnics i especialistes segueixen estan al servei del poder. Seguim construint armes per destruir-nos els uns als altres, però si un dia ens ataca un meteorit, no sabrem on passar el nostre preuat cap.

Seguim endavant enamorats de la Visa que intenta soluciona els nostres problemes, però les terratrèmols, la sequera, el fret i altres trastorns climatològics ens estan dient alguna cosa  que potser no sabem entendre encara, però per la majoria la cosa està més que clara.

El virus que potser d’aquí 30 anys sabrem la veritat de tot plegat, ens va posar a prova i la veritat que no hem avançat el que caldria.

No sé quin futur ens separa, però tal dia com avui hauria de ser el Dia Mundial de l Covid, perquè per primer cop en moltes dècades tot el món va remar cap a un costat. Aquest és el principi bàsic si volem arribar a algun lloc a univers, com a planeta i no anem perdent gent pel camí.

Del covid hem après una mica com científics, però molt poc com a persones.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        

Els alcaldes trileros, tots contents i enganyats

Cada dia la política va perdent cara i ulls i alguns alcaldes socialistes que hem tingut al Vendrell han fet autèntiques obres d’art com fan els trileros que et trobes a Barcelona amb una moneda i tres gots sobre una taula.

 Llavors per coses de la vida vaig aterrar a l’Ajuntament del Vendrell en el primer govern de CDC després d’aquests governs de coalició que hi havia al municipi on tots portaven el govern. En aquelles èpoques llunyanes abans dels 80 el pressupost era reduït i els regidors poca cosa cobraven. Era més d’obra social que una altra cosa. Els socialistes anaven fent fins que fa uns 25 anys una entitat del Vendrell es va dividir per tema polític i això va fer que un ampli ventall de vot socialista anés a parar a CDC, fet que va ser decisiu per un canvi de partit govern al consistori.

A partir d’aquí es van alternar socialistes i convergents fins que va arribar Plataforma i es van unir aquestes dues forces per no quedar amb el cul a l’aire davant la força emergent que tenia aquest partit liderat per l’August Armengol.

La propera etapa és que perquè hi ha gent al Vendrell que es pensa que el poder, la democràcia, la voluntat popular i el codi civil si fa falta és ell i només ell  i la família, es van desmanegar totalment les antigues forces convergents amb un fracàs considerable a les eleccions del 2015. A partir d’aquí del que van quedar bolets dispersos i va servir per donar veu també a gent com Podemos o Ciutadan’s que sempre havien quedat fora del consistori. Llavors tot això va provocar la omnipresència d’un partit històric consolidat que segueix els mateixos procediments dels seus predecessors amb un somriure a la boca, però que no han canviat realment els sistemes previs a la Revolució Francesa que conserven internament, candidat únic amb àmplia majoria, llistes escollides per personatges anònims i altre històries que tots coneixeu.

A partir d’aquí el PSC s’ha mantingut perquè també ho ha fet a la resta d’administracions. S’ha convertit en un partit escombra que ho arreplega tot sense casar-se amb ningú a part de la Constitució, la legalitat  vigent i els amics de sempre. Aquest és principalment el partit que ha portat a què l’Ajuntament del Vendrell encara estigui en un pla d’ajust per tirar més la màniga que la mà. Un govern que en un ambient intern no ha sabut aplicar un relació de llocs de treball del consistori amb cara i ulls i ha deixat en la darrera modificació molt contents a 4 persones i a  400 enfadades, però això és la política que practiquen selectiva i de postureig.

Un govern que a tres mesos de les eleccions farà mans i mànigues per deixar tots els racons del municipi nets com una patena, perquè el dia que anem a votar no h hagi ni una resta de cigarreta pel terra. Ara us hi fixareu que tot comença a brilla a la vila del Soriano, començant per alguns bancs que han rebut alguna mà de pintura.

Aquest és un Vendrell que s’ha venut al capital privat. No ho podrà recuperar  els serveis de les empreses de neteja, recollida selectiva i aigua, brigada municipal i parcs i jardins, entre d’altres que té subcontractades amb dues o tres empreses majoritàries que es reparteixen el pastís. Cada dia hi ha més persones que amb subvencions vàries que treballen  al consistori amb un futur d’un any en els casos més optimistes i després esperem que surti una altra subvenció a veure si el perfil s’hi escau. Fotografia de grup quan entren amb els manaires davant i quan surten doncs a  veure si hi ha sort que sigui el més desapercebut millor.

Fem i desfem esperant ajudes vinguin d’on vinguin encara que el que anem a realitzar no estigui dins les nostres preferències. Com el pressupost inicial per una obra ja es va fer curt, toca posar molts més diners perquè la cosa vagi quedant una mica digne i sigui mínimament funcional exercicis seguint aquesta penyora del  deute que arrastrem fa unes quantes dècades sense cap voluntat real de deixar-ho aparcat. Un ajuntament que sistemàticament no respon ni les instàncies dels seus representants sindicals, imagina on pot arribar, però clar on està l’oposició amb cara i ulls? Qui guanyarà ? blanc i en ampolla.

 

 

 

Miquel Casellas Porcar

Quin és el millor xató que es reparteix per la xatonada del Vendrell?

  

 

Fa uns quants anys, els mateixos mestres xatonaires elaboraven els plats de xató que es repartien per la xatonada popular. A vegades la preparació prèvia ho feien a les cuines de l’Alberg de Santa Maria del Mar un parell de dies abans de la cita perquè el conjunt covés i tingués el gust desitjat pel xató del Vendrell.

Com passa a tot arreu la dinàmica va deixar de funcionar i hi havia un sol catering que repartia totes les racions de xató de la xatonada. La gent no podia escollir com tradicionalment s’ha fet a Calafell on els clients poden triar quin xato prendran a casa amb el cost del tiquet. L’empresa afortunada era la cadena de Ramon Puig Catering que porta el Restaurant Priorat de Banyeres.

L’any passat les coses ja van canviar una mica. Es podien escollir entre dos establiments culinaris, la Fonda Sport de Sant Jaume dels Domenys i el que havia estat l’únic subministrador de la festa gastronòmica.

Enguany, per primera vegada en les 37 edicions del concurs de Mestres Xatonaires s’hi afegeix un nou establiment, aquest provinent de la  platja de Calafell popular per la seva trajectòria culinària. Estem parlant de l’Eusebio.

Analitzats els tres xató a nivell general, el millor és l’Eusebio, en segona posició queda el Ramon Puig i per tancar la classificació doncs tenim la fonda Esport. La diferència entre el primer i el segon principalment és la salsa perquè el gust del guanyador és més saborosa que la segona que no despunta i per la seva banda, la mini truita amb trossets de botifarra negra i la salsa simplona de la Fonda de Sport la deixen en tercera posició

. Per altra banda també cal dir que els plats de l’Eusebio es presentaven amb més contingut que la resta tot i que poca diferència amb el Ramon Puig.

La Fonda Sport hauria de millorar el xató amb una truita més gran i mes amanida pel que fa als altres dos, el nivell és força bo tot i que ja  se sap que no és el mateix fer-ho en un restaurant que en cassoletes. Hi ha restaurants del Vendrell i comarca amb un xató molt millor, especialment la salsa, que és la gràcia que el servit, en aquesta Xatonada, però també s’ha de dir que hi ha xatós que es serveixen en algun restaurant de la comarca que no tenen res a veure amb el plat original i la gent que el prova queda totalment enganyat del que és una aproximació al xató.

La gràcia és que la gent pugui escollir i cadascú triï aquell que més li agrada i tots contents i feliços.

L’oposició política del Vendrell en cerca i captura

Aquestes eleccions municipals al Vendrell porten un ritme al més pur europees. Sembla que fins i tot ja s’hagin realitzat i la gent es prepari per una nova cita d’aquí 4 anys. Ningú ho diria. La gent ho comenta pel carrer, però la majoria arriba a la mateixa conclusió, que guanyaran els que hi havia i si ja pot estar contenta l’oposició sinó augmenten el marge de la victòria optimista sobre els seus contrincants. Algú sap on està l’oposició?

La gran estratègia Sito per recuperar la majoria al Vendrell no mostra gaire empenta i hi a massa comentaris d’un costat i d’un altre per veure com es configurarà la  llista. Massa incerteses en uns moments on les coses haurien d’estar força més clares i veure per on s’acaba decantant. Ara per ara   potser tenim tres grans grups socials que han de decidir el futur de la vila. En la primera posició en la cursa electoral trobem els optimistes dins el PSC i hereus purs del Martí Carnicer sense conservants ni additius. Aquí trobem el cotxe escombra de la política local on hi cap de tot una mica, des de carlins, republicans, amants dels animals, nudistes, espanyolistes integrats, republicans adaptats, seguidors del Jordi Pujol, independentistes avorrits, presidents d’entitats de tota la vida que viuen a l’ombra del campanar, anarquistes reconvertits, nous herois d’un passat obscur, caps tribals vingut directament d’Àrabia amb el seu estol de fidels i les haimes.            En un altre grup trobem els qui van quedar contents amb l’actuació de les forces de seguretat el passat 1 d’octubre.  Molts d’aquests venien de les forces convergents i els seus derivats i també d’ERC, cal dir que aquesta formació a casa nostra presentava unes particularitats curioses entre les que es trobava que tenia partit, però cada 4 anys havia d’anar a recerca i captura d’un candidat per presentar-se a les eleccions municipals fins que al final el partit va quedar conquerit per forces ocupacionals i els que hi havia o es van adaptar o van tocar el dos a altres aventures polítiques.

Després estan la CUP que van al seu rollo i tot  i que molts són fills i de família acomodada són alternatius encara que només sigui en la manera de gestionar-se que és per assemblea ja tot va a un altre ritme diferent a la resta de formacions. El que surti d’aquestes trobades pot ser totalment diferent al que hi havia, llavors mai saps per on anirà la cosa i és una mica incert. Potser és la política del futur que encara molts no estem acostumats a tanta reunió i votació perquè tothom pugui decidir-ho tot, però ara per ara és una mica ferragós i potser en el futur és el que queda Aquests per poc que puguin no és un partit de govern perquè han de canviar tantes coses que pel que es veu no van a buscar el poder a qualsevol preu. Ells estan allí i si els toca alguna cartera, doncs bé, però  el seu partit en  una coalició de les que tenim per aquí excepte que sigui per portar una cosa molt contreta i marcada no acostuma a ser molt viable, però juguen a una altra lliga, potser a vegades dues partides més avançades de les que tenim ara mateix.

A vegades parlen en un llenguatge molt bonic, però a l’hora de la veritat no tenen ni idea del que s’ha de fer en el dia a dia. La Cup és un fenomen per estudiar i crec que cada persona és una Cup ben diferent de la del costat encara que molts vesteixen similar.

Llavors tenim els que no voten mai per conviccions de tota la vida que per algun motiu o altre no volen sentir a parlar de política i ells són dels que aprofiten el dia per fer una altra cosa, a no sé que els toqui anar a un col·legi electoral fent de president o vocal fins que el president decideixi que ja pot anar tothom a casa seva. Doncs aquí tot molt tranquil·let i no sembla que hi hagi municipals. La gent en parla i l’oposició treu de tant alguna fumera en l’actualitat que en un tres i no res les bandes optimistes apaguen sense rastre. La majoria té molt clar qui guanyarà i tots coincideixen encara que a vegades com passa al futbol les coses en el darrer minut es torcen del tot encara que ningú s’ho esperava.

Ens hem carregat l’essència de la joventut

 

 

 

Ens estem carregant l’essència de la joventut en aquest model de societat que tenim que anem forçant a les noves generacions a convertir-se en col·leccionistes de títols i diplomes mentre van avançant per la vida.

Queda lluny allò que nosaltres practicàvem al sortir de les classes que era compartir una estona de jocs amb els amics i parents, divertir-nos simplement i passar una temps al carrer amb un entrepà de pa amb  d’oli i sucre i anar fent. Teníem quatre bastons mal formats que es podien convertir en porteries de futbol i en un moment donat transformar en fusells d’assalt als locals més segurs del món. Érem els reis dels carrers. No necessitàvem portar cap samarreta oficial de cap equip de primera divisió, perquè alguns dies ens aixecàvem més defenses que davanters.  Nosaltres anàvem mutant amb el pas dels dies.

No sabíem ni que existien els psicòlegs, perquè en aquelles trobades sota un pis fresc es parlava de tot i de mica anàvem aprenent totes aquelles coses tan necessàries que no estan als llibres i si ho pots trobar el seu llenguatge resulta massa recargolat per aquestes joves ments.

No necessitàvem els mòbils per jugar perquè en prou feines a les cases més riques de la vila hi havia un telèfon amb un marcador rodó que més d’un cop et sortia una persona desconeguda perquè no havies fet correctament el recorregut del dit que marcava.

Cada dia quedàvem a una hora i a un lloc. No necessitàvem res més perquè tothom sabia on ens podia trobar.  No passàvem cap segon davant de cap teclat, encara s’havien inventat. Teníem una petita televisió en blanc i negre amb dos canals que ens permetia estar a l’aguait de les notícies del món o seguir el procés e la cria del òs polar en un parc de Rusia.

Tots teníem molt clar que qui manava eren els nostres pares i els professors. Hi havia una línies vermelles que no es podien traspassar, però mai podíem faltar el respecte  i menys als pares. Ens podien castigar sense sortir de casa i això podria ser una greu tortura sense  poder formar part d’aquesta universitat de la vida que teníem en una plaça tres carrers més amunt.

Llegíem perquè ens agradava llegir i escoltàvem la ràdio on es podia escoltar de tot una mica, no com ara que tot està comprat i hi ha molt poques emissores realment lliures de punxar el que vulguin.

Quan tocava entrar en el món del treball hi havia possibilitats de fer-ho amb una escala que començava per baix i podries anar pujant segons l’empresa. No com ara que hi ha moltes empreses que viuen de contractar joves en practiques que seran substituïts per uns altres de la seva condició produint una greu frustració en les seves vides professionals perquè veus que han estat enganyats un cop més en nom de noves experiències. Empreses que viuen per anar filtrant tots aquests joves que queden pel camí de la seva formació i els ofereixen contractes de pràctiques temporals.

Uns joves que els varen prometre mil històries i a mesura que van passant per les diferents etapes van veient que tot es fum que darrera grans noms d’assignatures hi ha el mateix que fa uns anys amb un llibres plens d’estadístiques i colors amb un llenguatge políticament correcte que no ens vol dir res.

Uns joves que veuran hipotecada la vida de fills i nets i no acaben d’entendre perquè uns ocupen pisos i no els passa res i altres estan pagant un munt d’anys per un pis que potser d’aquí 20 anys estarà afectat per una nova carretera.

Joves necessitats de psicòlegs que no saben ni on van ni que volen en que l’absurd és el gran protagonista de la nostra realitat.

Diners al carrer, una iniciativa envejable

 

 

Una de les iniciatives envejables que dóna el món de la política a casa nostra és aquesta redistribució que fan els regidors de la Cup, en aquest cas del Vendrell, som Poble de repartir una part del que han cobrat durant aquesta legislatura. La mateixa formació política marca les condicions d’aquesta redistribució. En aquest cas el màxim són 1.000 euros per entitat i pot arriba a qualsevol del Baix Penedès. Evidentment seguint les línies de la formació ha de seguir les consignes de sostenibilitat, feminisme, solidaritat entre d’altres. En aquesta edició la quantitat a repartir són 18.000 euros. Aquest esport tan saludable de tornar a la societat els diners que són de la societat ja ho varen practicar ara fa quatre anys i llavors la quantitat amb dos regidors al poder va ser de 15.000 euros. Entre les entitats beneficiades va estar Aspercamp, les Garrofes, Geven, Trévol entre d’altres. La donació es va fer en un acte obert a la Lira del Vendrell quan faltaven uns pocs mesos per a les eleccions municipals del 2019 que amb va portar a aquesta formació en coalició amb ERC a ocupar la segona força política en el plenari municipal amb 6 regidors, només 2 per sota del partit guanyador Psc que aviat es va afanyar a pactar amb Ciutadans i el partit de les platges per assegurar-se d’una legislatura còmoda i no haver de patir com va passar en l’anterior legislatura on governava una coalició amb només 7 regidors. Una gran part de municipis on governa la Cup en alguna de les seves versions porten a terme aquesta mesura per retornar els diners que han cobrat per dietes a les persones o entitats que compleixin un seguit de normes força similars entre les diferents convocatòries.

Si fem una mica de càlculs podrem veure que si 4 regidors que són els qui representen la Cup dins la coalició amb ERC poden reunir en 4 anys 18.000 imagineu que si tots els partits fessin la mateixa política tindríem 94.500 euros que suposarien quasi la meitat d’aquests pressupostos participatius que tenim a tocar. Evidentment aquí dins s’hi amaga un dels grans debats sobre si els polítics han de cobrar i quan han de cobrar per la seva feina davant del consistori. Aquestes són figues d’un altre paner que també s’haurien de debatre perquè hi ha casos excepcionals en aquells que estan en diverses administracions públiques. A banda dels polítics al Vendrell també hem de recordar que tot i que hi havia lloc per a tres també tenim un càrrec de confiança que és una d’aquestes figures que s’han d’explicar i s’han d’utilitzar d’una manera millor de la que ara mateix s’aplica a casa nostra. Una figura que en alguns casos potser inclús aconsellable, però no per a  cobrir vots.

Doncs aquesta és una iniciativa que molts entitats ja fa dies que esperen i per la seves característiques la voluntat dels seus responsables és que estigui ben repartida en la societat local i comarcal i no quedi en unes soles mans.

El pes de la majoria d’entitats a casa nostra són fonamentals perquè els governs no poden arribar a tot arreu, llavors es necessari que aquests mecanismes s’activin a través d’entitats que saben com atacar millor el problema i treure una millor solució per a tots plegats. Moltes treballen en silenci, però de mica en mica s’han de donar a conèixer i una de les parts bones de 1 Fira de la Salut és que potser al Vendrell es necessari una nova entimostra que reuneixi representats de tot aquest estol d’entitats per poder treballar i coordinar millor la gran feina que s’ha de fer en molts d’aquests col·lectius socials que estan passant moments molt crítics.