Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

dimecres, 29 de novembre del 2017

La gran farsa d’algunes oposicions



Aquest món de les oposicions a l’administració pública és una de tantes coses que donen molt de si a casa nostra. Es podrien publicar estudis, llibres i assaigs i mai s’acabaria amb la inspiració per aquells que s’hi vulguin dedicar. Jo només faré una petita aportació, doncs he tingut la sort de veure aquest procés des de diferents punts de vista. És un camp molt ampli quasi  inabastable per la gran majoria de mortals.
Fa molts anys, en algunes ocasions es podia donar que hi havia més places vacants que opositors, però això no acostuma a passar mai en els darrers anys quan el percentatge a vegades és d’escàndol.
Hi ha oposicions realitzades per la Generalitat i altres administracions  més voluminoses que no es poden permetre el luxe de fer unes proves a la carta per uns candidats amb més números que la resta de rivals. En aquestes proves hi acostuma a dominar la igualtat d’oportunitats a la recerca d’un perfil anònim més adient per les tasques i responsabilitats que s’han de dur a terme, però en altres administracions més petites es poden viure moltes circumstàncies que a vegades fins i tot surten del guió prèviament previst. Els informes que es fan al respecte depèn de qui marqui les preferències i d’on bufi el vent.  Avui en dia es pot justificar tot i més. Només queda la justícia per donar-te la raó, però depèn del jutge que et trobis pots tirar cap un costat o un altre. Tot és un món molt relatiu.
La gràcia de totes les oposicions són les bases. En molts casos, ja vas veient per on poden sorgir les sorpreses. Depèn de la puntuació que s’atorga a l’experiència i als cursos realitzats ja intueixes per quins viaranys pot anar la cosa. A vegades a la recerca de tècnics de turisme, no s’inclouen les titulacions en idiomes en la fase de concurs. Aquí amb el català i una mica de castellà ja en tenim prou per comunicar-nos amb la resta de la humanitat mundial. Un altre punt de selecció és que només aporten mèrits els cursos realitzats en la darrera dècada. Llavors de cop ja et treus de sobre els possibles punts que poguessin assolir els candidats que fa anys es van dedicar a assistir a cursos, màsters i altres aventures educatives apostant clarament a favor dels que ho tenen tot més recent.
Després hem de triar les proves.  Llavors en alguns casos que van a la recerca de pobres auxiliars administratius  en realitat demanen coneixements de llicenciats. Alguns pocs, que potser han passat per la universitat, els poden arribar a tenir, però la majoria que no van trepitjar els estudis superiors els acostumen a  ignorar, tret de les excepcions. Llavors clar, veus els resultats i penses que hi ha poc nivell. El problema no està aquí sinó que els espavilats que han posat les proves s’han passat tres pobles amb la seva exigència i s’han quedat a gust. A vegades són oposicions adreçades directament a persones amb carrera amb la suposada formació. El clar resultat és que ningú pot les pot superar. La broma és que queda deserta i tornem a començar a veure si hi ha sort i trobem gent amb alts coneixements per fer un contracte d’auxiliar d’alguna cosa.
Llavors tenim el tema entrevista. Hi ha resultats molt interessants d’una persona que en la prova teòrica i pràctica treu molt bona puntuació, però  resulta a l’hora de l’entrevista no li aporta ni una dècima al seu currículum. Aquests casos es complementen amb tot el contrari, els qui  obtenen uns resultats més aviat justets en les primeres pobres i a l’entrevista aconsegueixen una qualificació  estratosfèrica.  Tornes a descobrir que  tot és molt curiós en aquest món de les oposicions.
No podem oblidar el terreny de les incongruències de tot plegat. El cas és que alguns dels membres que tenen l’honor i la sort de formar part del tribunal que han de valorar les proves han estat escollits per la via digital pura i dura. També es pot donar el cas que  fa segles se li va fer una oposició d’auxiliar i avui s’ha convertit en un gran professional amb un sou envejable, però que ha anat ascendint en l’escala salarial miraculosament amb concursos de mèrits o complements salarials amb nom molt bonic i tendre que s’han afegit a la nòmina segons la seva simpatia vocàlica.
També estan les promocions internes que a mig camí del procés algun déu amb rostre humà et retoca la normativa i  et pot donar alguna sorpresa que potser no sempre afavoreixen a tots per igual.
Aquest és un món incert i aquesta és una comarca on hi ha molts treballadors municipals que no tenen la plaça i fa dècades que s’hi dediquen. També  abunden els qui  fan de tècnics amb contracte d’auxiliar administratiu i mai ningú s’ha preocupat per estudiar el seu cas. Quan et diuen que volen fer una nova relació de llocs de treball ja saps que sempre hi guanyen els de sempre. Una gran farsa tot plegat.
 

dilluns, 27 de novembre del 2017

Asesinato en el Orient Exprés, una mica fluixa

Grans actors per una peli normal, que es fa una mica llarga i avorrida. Johnny Deep i la Penelope Cruz són algunes de les cares famoses que es pot veure en aquesta recreació d'una de les novel.les més populars de l'Agatha Christie convertida en cinema. La història és una mica llarga i de veure tanta neu al final acabes passant fred a la butaca del cine. A partir d'ara, ja no es poden comprar els abonaments per al cinema amb la targeta. Hi ha dues tarifes, una de dilluns a dijous i l'altra de divendres a dissabte. Es podria treure més suc, però es deixa veure.

diumenge, 26 de novembre del 2017

Una gran nit de festa amb el Pampa's Rock



Un dels companys de la feina ha celebrat els 15 anys del seu programa de Ràdio, Pampa's Rock, tot un clàssic del 107.1 de la FM. Ahir va celebrar un concert commemoratiu amb gent d'aquí i d'allà al Lokal Biker. Alli estaven el Canal 69, Chevy Rockets i els locals Guardafuegos que van tancar la vetllada. Una cinquantena llarga de persones es van aplegar a aquest local on cada setmana hi ha alguna proposta cultural del club de moteros que acull.
Una gran nit que és el fruit dels contactes, les amistats, les relacions públiques i els amics i al famíla que estan alli. Moltes gràcies Dani que varem disfrutar de valent amb aquestes bèstis del rock en aquest gran concert que sonava molt bé. Endavant amb el Pampa's i endavant amb iniciatives com aquesta que trenquen la rutina de la nostra vila i comarca. Moltes felicitats.

dissabte, 25 de novembre del 2017

Records que mai s'oblidaran


Avui fa 3 anys que ens va deixar per anar a un altre món més tranquil, més silenciós. Només queda el record, les seves històries, el seu món entre la casa i la vinya i el mercat i altres espais que li encantava visitar. També té els seus amics amb qui havia compartit innombrables xerrades en un lloc o en un altre. Una persona amb molt de carisma, amb molts principis bàsics i amb molt bon cor encara algun cop li tocava fer-se el dur. Ell ens va deixar en plena campanya de les olives, un dels arbres que més estimava i cuidava amb molta cura per treure el seu màxim profit. L'oli era un do de Déu que ell sempre volia en els seus plats. Et trobem a faltar. Estàs a tot arreu. La teva presència es deix nota i mai l'oblidarem sempre et recordarem Pare.

dijous, 23 de novembre del 2017

Oro, una realitat amagada fins fa poc

Els dimecres toca cinema, ara només fan pelis de por al cine i alguna infantil i alguna cosa més. Doncs en aquesta cosa més toca la peli espanyola Oro que explica l'aventura d'uns soldats espanyols buscant la ciutat d'or a principis del SXVI. Aquesta és una història real del que passava entres les tropes espanyoles a la recerca de l'or. La lluita interna de les tropes era un de les constants d'aquells temps dels soldats que anaven a buscar fortunes. El que em va sorprendre és que els soldats fessin colla en comunitats autònomes. Una cosa interessant en èpoques ja tan llunyanes. No és res de l'altre món, però és com una excursió a la selva sense sortir del cinema. Ahir no estava posada la calefacció i feia fred al cine. Sort de les jaquetes i abrics que portàvem de casa. Molt trist, encara que hi hagi quatre gats s'ha de posar la calefacció o l'aire acondicionat si pertoca i si va malament s'avisa abans de comprar l'entrada.

dimecres, 22 de novembre del 2017

15 anys de Pampa’s Rock a Ràdio el Vendrell



Si reculem una mica en el temps veurem que la  primera emissió d’aquesta darrera etapa de  Ràdio el Vendrell va tenir lloc el 24 de gener del 1981. A punt ja de fer 37 anys. Al llarg d’aquestes quasi quatre dècades han passat moltes persones i s’han viscut innombrables histories. Una emissora que ha fet un “tour” per diferents locals fins arribar on estan avui, al límit del terme a tocar amb Santa Oliva. Són molts tècnics i locutors que han passat per aquest mitjà en la seva dilatada història, alguns cobrant i altres com a obra social. Ha viscut  èpoques amb una gran varietat i riquesa en la seva graella i amb moltes propostes al llarg dels 7 dies de la setmana. És trist dir-ho però ara per ara la ràdio, en general,  no està de moda. No hi tants voluntaris  els qui dediquem una petita part del nostre temps a posar veu a les ones d’aquest mitjà que pot arribar molt més lluny d’on arriba actualment. Tot apunta que la ràdio és una cosa més del passat que del futur, per això estan els nostàlgics  A part de les radio fórmules i quatre freqüències comptades la resta no viuen pas en el seu moment daurat. Els temps han canviat. Les noves apostes van per altres universos molt més moderns i més universals, però nosaltres com a enamorats de la ràdio seguim allí en peu perquè sabem que algunes persones ens segueixen i molts oients encara mantenen aquest esperit viu des de l’altre costat de l’altaveu.
El programa més veterà de ràdio el Vendrell són els Iron Fridays amb una llarga trajectòria des de l’any 1985 que ens acompanya cada vespre dels divendres. Per aquesta  cita amb  la música heavy han agafat el micròfon molts locutors que han fet d’aquest programa un de les més populars pels amants d’aquest estil musical.
En aquest segle un dels programes més treballats i marcant una clara línia és el Pampa’s Rock  que va començar al març del 2003, conduït sempre de la mà del gran Dani Utge. Aquest comunicador argentí afincat a casa nostra des del primer dia ha sabut bastir  la seva proposta amb un estil propi,  amb més de 700 programes i 370 entrevistes s’ha convertit en un punt de trobada dels amants del rock llatí als dos costat  de l’Atlàntic. Ell li ha sabut donar la gràcia perquè els seus seguidors i els amants del rock el tinguessin allí ben present dins la seva programació. Gràcies a les noves tècniques no cal estar cada dimarts de 9 a 10 en antena, sinó que el pots escoltar quan vulguis i des d’on vulguis. Aquesta és un dels miracles que permet combatre aquesta pèrdua de pes de la ràdio en favor d’altres mitjans de comunicació. Ell i el seu tècnic fidel, el gran Joan Marquez, han passat totes les etapes des del casset fins el bluetooth.
El Pampa’s en els seus inicis es va atrevir també a organitzar concerts en viu i en directe amb alguns dels protagonistes d’aquest programa com Amparanoia i el Mono Burgos, Reincidentes entre d’altres de primera divisió. Una aposta atrevida que va gaudir de molt bona acollida en el seu moment i es va convertir en un dels punts de referència del calendari anual de concerts a casa nostra.
Fins no fa gaires anys a les persones que col·laboràvem a la Ràdio teníem un petit detall per part dels responsables polítics, però ara han desatès totalment aquesta petita recompensa que reunia a tots els col·laboradors al voltant d’una taula. Eren sopars distesos on podries conèixer qui hi havia darrera dede les veus i els controls que seguies a través de la ràdio a casa teva.
Ara prefereixen invertir aquest superàvit que cada any ens acompanya en altres històries residuals, però sense tenir cap petit detall amb aquests enamorats de la ràdio que cada setmana compleixen amb el seu compromís davant els micròfons de l’emissora. Nosaltres sabem segur que darrera sempre hi ha algú que escolta. La màgia de la ràdio es torna a complir programa a programa. Una fe cega que enganxa a les persones que estem allí i no sabem que dir que no quan toca començar una nova temporada amb nous convidats i noves idees.

Llarga vida al rock i a les ganes de tornar cada dimarts de conduir a través de les ones un programa fet amb molt de carinyo i amor per compartir un bon grapat d’emocions i sensacions amb gent d’aquí i de més enllà que t’escoltaran des del cotxe, a la dutxa, des de la feina o sopant tranquil·lament cansats de la caixa tonta. Gràcies Dani per ser un dia més allí trencant el silenci de la nit i posant llum i color als grisos d’aquests vespres avorrits. Llàstima dels plens i els partits de hoquei que a vegades et fan donar un pas al costat dins la programació més fidel de la graella, però la teva màgia i la teva professionalitat està per sobre de molts d’aquests que massa vegades t’usurpen el teu espai a les ones de ràdio el Vendrell. Ens veiem el dia 25 de novembre per gaudir d’aquest Pampa’s en viu i en directe que un cop més surt de la ràdio per muntar un “show” per compartir i recordar moltes històries que sempre quedaran en la memòria..

divendres, 17 de novembre del 2017

Gran acollida de la presentació de “Món Tocat Baix Penedès”



Una quarantena de persones de diferents edats van assistir ahir dijous al Centre Cívic l’Estació a la presentació de Món Tocat Baix Penedès, es deixava notar una notable presència de professionals en diferents àmbits de l’ensenyament. Les quatre persones que van participar en la xerrada són Montserrat Navarro ( fundadora Món Tocat Baix Penedès) Noelia Romero ( Psicòloga Clínica), Mònica Aresté ( Responsable Espai Situa’t Tarragona –SMC) i Aurelio López (Fundador del projecte TOC).

Els diferents ponents van exposar des del seu angle la visió d’aquest trastorn que afecta a un nombre considerable de persones en la nostra societat. Molt interessant també va ser la participació del públic amb les seves preguntes i suggeriments sobre aquest tema aportant interessant reflexions. Per totes aquestes persones que estiguin d’alguna manera relacionades amb aquest trastorn es poden posar en contacte amb el següent mail : montocat17@gmail.com per donar suport amb les persones i famílies afectades. 

El cas Duran no és tan raro

Una de les notícies que ens han sorprès en els darrers dies és l'anunci de l'antic líder d'Unió que durant molts anys va anar del braça amb CDC que a les properes votaria PSC, llavors el seu primer "enemic" a les urnes. Només vull recordar que en alguns partits a la comarca s'han fet autèntiques escabetxines de simpatitzants i afiliats i s'han imposat per la força líders per dictàment diví. Estic molt segur que molts dels afectats van votar el partit rival per tocar la moral al nou poder diví. No és una cosa gens rara, però clar això no es diu mai, però es fa.

Testimoni d’una afectada de TOC



Sóc una noia de 18 anys que pateix Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC). Porto des dels 11 anys amb aquest patiment, ho he passat molt malament, com tots els que el pateixen. El meu TOC és el de la neteja: he de dutxar-me tant sí com no, és un món per a mi haver-ho de fer-ho, pur arribar a trigar tres hores. Em frego i em frego perquè sempre acabo pensant que m’he deixat algun racó de la meva pell sense sabó, m’ajuda la meva mare, com si jo no sabés fer-ho, però en part és així, perquè jo sola pateixo. M’aclaparo. És un no parar i la meva mare és com si em donés canya a l’hora d’ajudar-me i és millor per acabar abans i m’assegura que estic neta. M’he de rentar les mans sempre. Em fan mal de tant rentar-me-les. La meva mare me les va arribar a embenar senceres perquè sagnava del desgast a la pell i era l’única manera que durant unes hores aconseguís no rentar-les.  Em poso crema hidratant i una altra vegada me les rento perquè la sensació no m’agrada. Em moco sense parar perquè el nas estigui net de mocs, intento no fer-me mal però m’estiro la pell per mirar dins. Aquí puc estar mitja hora. Cada matí he de tenir sempre al meu lavabo dos rotlles de paper higiènic, els quals gasto en poques hores, perquè si no crec que se’m pot acabar i m’agafa molta angoixa de pensar que en necessités quan més em calgui. Aquesta és una altra: el meu pare va haver de fer-me  un lavabo dins de la meva habitació, perquè em passo moltes hores allà i no els deixava a ells el seu. Això em va ajudar a abaixar una mica la meva angoixa. És meu, no entra ningú més i això em calma. M’he de depilar encara que no tingui borrissol. No puc fer-me la cera perquè és impossible esperar que el pèl creixi. Em passo la fulla cada dia, i això em provoca que sagni per tot arreu. Les dents és obvi rentar-les i si no recordo per on he de començar amb el raspall he de tornar a començar. Faig servir un gel familiar en poques hores, d’una marca concreta, no pot ser d’una altra, i he de tenir els meus pots per a mi, no puc fer servir els de la resta de la família: crec que estan bruts o que hi ha pogut posar alguna cosa dins. Així que la meva mare m’ho compra tot individual per a mi. Recullo la meva roba bruta de terra després de la dutxa amb una tovallola neta. Si ho fes amb les mans, hauria de dutxar-me de nou. Em passo la vida migrant informació dels productes, tant dels de menjar, com dels corporals: la seva caducitat, quins ingredients porten, si són perjudicials per a la salut... I així seguiria amb una infinitat de rituals més, sense comptar ja quan he de sortir amb la meva família a algun lloc. Sempre busco excuses per no anar-hi, ja que  em suposa un gran problema pensar que hauré de fer les meves necessitats en banys públics. La meva mare va optar per portar sempre una ampolleta de lleixiu o tovalloletes netejadores, i es veu obligada a netejar el bany aliè perquè jo pugui entrar-hi. Així que davant tant angoixa que em crea prefereixo quedar-me a casa. Faig teràpia, medicada, però res em serveix. Estic cansada, farta d’aquesta malaltia que sembla no tenir fi. Són molts anys, no vull tenir aquest trastorn, sempre penso que per què tan jove com sóc no faig res, no tinc motivació per a res. , no tinc gairebé esperances ni amics. Per què a mi? Tot és una merda. Sí, cal lluitar, però sento que no sóc forta i no puc més. Sempre és el mateix. És com una roda girant al meu voltant. No serveixo per a res, faig patir a la meva família, em sento molt merda i penso que si no hagués nascut la meva família seria més feliç sense aquest patiment. Sento que això no s’acabarà mai. N’estic farta, el meu cap em diu que podria lluitar més, però alguna cosa m’ho impedeix. Sóc una covarda. Ja no vull lluitar.  Si em moro, la meva família després d’un temps estaria millor. O sigui, feliç. I jo descansaria en pau.

Anna Navarro


Montocat17@gmail.com


dimecres, 15 de novembre del 2017

Els nostres egos ens porten al més enllà


En aquest món de superàvits, sostenibilitat, equilibri, igualtat d’oportunitats, democràcia, pressupostos participatius, legalitat vigent, diàleg de sords i altres invents moderns que ens inunden els titulars i en prou feines ens deixen triar el gra de la palla, cada dia és més complicat caminar endavant amb pas ferm i amb una direcció concreta. En les nostres administracions estan de moda els plenaris per parlar de temes eteris a vegades bucòlics i que molts cops van units a una gran causa que ningú s’hi pot oposar per no quedar malament davant els seus votants.
Els nostres trileros juguen a un joc clar que és bàsicament qui dies passa anys empeny. Mentrestant discutim del sexe dels àngels o posem el nas en competències que no són nostres deixem de banda, la nostra casa per escombrar. Tan senzill i útil es fer una moció per decidir a quina hora s’encenen o s’apaguen els fanals de l’enllumenat públic, però això  és un tema gairebé irrellevant. Es prefereixen omplir els seus egos i   treballar grans temes on no hi tenim res a fer. Abans que la Vegueria del Penedès fos una realitat, ja ens vàrem afanyar a debatre quina seria la seva capitalitat. Temps al temps. Quan toqui ja ho farem, de moment hi ha molts temes més propers que no pas aquestes grans titulars que als polítics els tenen el cor robat i que, de moment no porten enlloc.
Està molt bé que demanem els béns immatriculats per la jeràrquia catòlica, però també hem de parlar del nostre transport públic, de la recollida selectiva i tants altres temes que tenen el lloc de debat en el ple municipal perquè no crec que a Madrid ni a Barcelona es preocupin a quina hora passa el camió de la brossa en un poble del Baix Penedès.
Aquests polítics amants d’aquest joc estan acostumats a posar benzina en aquests temes tan globals i tant sostenibles per tenir al personal entretingut. Hem tingut la sort o la desgràcia que la situació política actual dóna per debatre tot un ampli ventall de temes relacionats amb el “Procés” que atrau l’atenció de moltes persones, però això no ens ha de deixar treure la vista dels temes més propers que realment ens toquen. Potser no presentarem mocions per salvar Catalunya, però si que podem esbrinar si dotem els nostres municipis amb més zona blava. Punts en comú on els diferents partits es mullin i deixem que la Renfe decideixi quants trens passen al dia pel Vendrell. El bonic de tot aquest joc amb els daus els que aquests grans temes que generen grans debats no porten en la majoria de casos enlloc. S’envia una notificació a la institució pública o privada que porta el tema i aquí s’acaba la història. A per una altra gran  conquesta universal per portar al proper ple.
Una de les formes perquè aquests viaranys excelsos es puguin reconduir es potser dotant a les nostres administracions de funcionaris de carrera d’habilitació nacional. Avui en dia quan en una administració et trobes amb secretaris o interventors accidentals, que és el més nombrós, els treballadors i tota la població està en risc de perdre una vàlvula de seguretat dels seus drets. Durant molts anys, això de l’accidentalitat ha tingut representats honrats i altres que només s’han dedicat a seguir les ordres dels polítics de torn, perquè al final tots es trobaven en el mateix lloc i es repartien els papers.
Igual que ara s’està demostrant que això que enteníem per democràcia era una gran mentida perquè els seus pilars estaven viciats, de mica en mica anirem trobant pel camí els temes que han de sortir en els plenaris dels consistoris i  hem de deixar de fer cartes als reis per deixar la casa desatesa. Hem arribat a una situació que cadascú ha de salvar els seus mobles i deixar d’enviar petits suggeriments a altres instàncies per ser arxivades sine die. Treballem els nostres pobles i comarques i sempre busquem el dau que realment ens interessa i deixem la resta per a qui toca, que ja tenim prou feina si la volem fer per arreglar la casa.

dimarts, 14 de novembre del 2017

Presentació del Toc Toc del Baix Penedès


Aquest dijous a dos quarts de vuit de la tarda es presenta el Mon Tocat Baix Penedès. Una associació que vol reunir a les persones i familiars afectats pel TOC ( Trastorn Obsessiu Compulsiu). Per exemple aquestes persones que no estan mai segures d'haver tancat una porta i tornen i tornen a veure si està tancada o persones que són obsessives per la seva neteja fins a un punt extremat que ningú els pot tocar i no estan tot el dia netejant-se o persones que passen hores i hores ordenant la seva habitació o netejant la seva habitació o persones que agafen xiclets de terra per menjar perquè sinó la seva mare es pot morir. Tot això fins a un nivell obsessius. Segons les dades aquí al Baix Penedès n'hia una 30, esperem que aquest dijous facin cap al Centre Cívic perquè no estiguin sols i es treballi per intentar aminorar els efectes d'aquest trastorn que afecta a moltes persones en diferents nivells, però a vegades és molt greu i trastoca totalment la vida. ja ho sabeu.
Dijous, 16 a les 19:30 al Centre cívic del Vendrell

diumenge, 12 de novembre del 2017

L'ideal tots indepes junts, però no el més real

La versió ideal per al proper 21 de desembre és que tots els partits independentistes anessin en una llista única, però vist el que s'ha vist aquests dies millor que cada partit vagi per lliure i després ja sumaran els seus ascons i la gent donarà la força que toca a cadascú lluny de pactes prefixats. Jo crec que hi haurà una pujada d'ERC i l'antiga CDC crec que pot perdre vots i la CUP és incert el que pot passar i potser es mantindrà. Per altra banda, crec que molts que no votaven del sector unionista perquè Catalunya no importava ara aniran a votar i els partits d'aquest sector ja s'encarregaran de moure el seu electorat fins ara apalancat a casa. La cosa encara està sobre el 50% entre indepes i unionistes, pot pujar un parell de punts en un cantó i baixar un parell a l'altre, però la cosa està molt equilibrada.

dissabte, 11 de novembre del 2017

Tornem a reivindicar els nostres drets


Un dia més, una nova activitat de protesta, de reivindicació. La gent torna a sortir al carrer per demanar que deixin lliures als presos polítics que hi ha actualment a Madrid. La gent segueix defensant la democràcia, la llibertat, el dret d'escollir. Avui tocava Barcelona al carrer Marina i aconsellaven portar visible el llaç groc a la roba. Una manifestació tranquil.la en què no ens hem mogut gens per la quantitat de persones que hi havia. Més de 3.300 metres, diuen que unes 750.000. Però això és el de menys la gent de totes les edats surt al carrer en pau per reclamar la seva dignitat i els seus drets. La cosa estava atapaïda i a través de la ràdio es podia escoltar. Cada dia hi ha gent nova que participa en aquestes movilitzacions nacionals. Esperem que els drets reals i la democràcia vertitable s'imposin i sortim d'aquesta situació totalment injusta.


dimecres, 8 de novembre del 2017

Classe pràctica de xapa i pintura



Una de les consignes que tothom sap és quan no vols arreglar un tema has de crear una comissió com més àmplia millor en el nombre de representants. Llavors has de ser àvid i incloure que els acords d’aquesta òrgan col·legiat han de ser per unanimitat de totes les parts. A partir d’aquí, oli en un llum perquè difícilment s’arribarà a pactes de coses realment importants. Es poden arribar a consens en aquelles coses residiuals que queden bé sense que canvií cap punt clau dels exposats.
La segona fase per quedar bé i per intentar solventar el tema, però ja saps que no ho aconseguiràs és nomenar una comissió d’experts que debati sobre la situació i les mesures que s’han d’aplicar i decidir quins són aquells temes claus per anar avançant. Òbviament has de buscar els protagonistes entre els teus amics i persones de confiança i en especial tenir un especial amor per aquells que tinguin ganes de pujar de categoria. Llavors es creen unes sinergies molt positives que no porten enlloc, però genera una atmosfera molt interessant que amb una mica de vent ben aviat es dissipa i passa sense pena ni glòria. Al cap d’un parell de mesos de màxim treball d’aquests professionals escollits a dit, tots acaben desencisats i els hi ha semblat que els hi han pres el pèl com així ha estat, però d’una manera professional i amb un director d’orquestra que ja ho tenia tot ben mesurat per no sortir del guió.
Llavors tenim la tercera fase que és quan el miracle està més a flor de pell que mai. Només cal tancar els ulls per veure una fenomen paranormal que et pot canviar la vida.
Llavors és el torn quan  es busca una empresa amiga de tota la vida que ja fa anys que treballa per tu, però sempre d’una manera objectiva, democràtica i transparent a través d’uns criteris que fins i tot semblen seriosos.
Aquests s’encarregaran de confeccionar amb tot plegat el nou vestit que ha de servir per redefinir tot el conjunt i fer que torni a brillar com si fos nou i objectiu. És l’etapa xapa i pintura que s’encarregarà de no tocar res del que estava ja sentenciat, però amb noves lectures i interpretacions amb paraules modernes carregades de fum  tot encaixarà de nou, tal com estava, però amb un nou vestit, que durarà molt poc perquè els protagonistes ja fa anys que coneixen el patí, però de cara a la galeria pot aguantar perfectament un parell o tres de telediaris, no gaire més.
Mentre es viu aquest procés que torna on ha començat no es pot tocar res, cal esperar els resultats i mil històries més que ja s’han repetit mil vegades i ja s’han convertit en el pa nostre de cada dia.
Al final de tot plegat, l’empresa que ha de fer el nou vestit s’emportarà una part important de diners segons els pactes acordats, però la resta quedaran igual. Uns amb un pam de nas perquè esperaven un miracle i s’han trobat amb el mateix de sempre, però amb un nou sastre, més modern que els anteriors, però sense cap intenció de tocar cap cosa que no es pugui tocar.
Els anys passen, els llestos ja han aconseguit les seves fites per una via exprés. Altres han trobat una mena d’autopista alternativa que els ha permès arribar fins a llocs insospitats. La gran majoria encara circula en carreteres estretes i amb molts de revolts i sense un futur gens clar. La filosofia ja fa dies que va quedar curta i no era capaç de tapar les mancances i les injustícies d’aquest procés, perquè encara que les víctimes són les mateixes els responsables de tot plegat són uns altres amb diferents cognoms i fesomia, però sempre han coincidit en el mateix que si es pot destinar per pagar els serveis d’una empresa de fora, no es dediqui als de dins perquè aquests sempre hi seran. Aquests treballadors ja  estan massa  acostumats a ser víctimes d’aquestes bones intencions que només s’apliquen als quatre de sempre i deixen a la gran majoria en una zona ambigua esperant que algun dia també arribi el seu torn. Mentrestant el dia a dia serveix de  consol per passar la rutina. 

diumenge, 5 de novembre del 2017

El Secreto de los Marrowbone, una peli per veure dos cops

El Secreto de los Marrowbone és una peli d'intigra molt ben muntada d'aquestes que s'ha de veure dos cops perquè quan arribes al final te la desmonten i et donen la volta. Uns moments de por, però predomina el suspens al llarg de la peli. Molt recomenable i esteu ben atents a tots els detalls.

dissabte, 4 de novembre del 2017

Torneu aviat LAXEN


Avui fa un any que els Laxen varen fer el seu darrer concert amb més de 30 anys sense parar. La cita era la Razzmattazz. Una cita memorable que molts no oblidarem mai amb una sala plena al màxim i amb moltes cares conegudes. Tampoc hi varen faltar altres convidats com els Gossos o el primer cantant del grup. Ens vau dir que tornaríeu i us esperem que això sigui així amb més força i noves cançons. Formeu part de les nostres vides.

El Vendrell continua en peu


La plaça Vella del Vendrell torna a ser l'epicentre de les concentracions contra els empressonaments polítics a casa nostra. Un cop més, dijous es va omplir de gom a gom i divendres tot i que no hi havia tanta gent com dijous feia molt de goig veure la gent mobilitzada. Hi havia emoció, tristessa, impotència, però també energia i ganes de tirar endavant. La història continua. Nosaltres també som els protagonistes.

divendres, 3 de novembre del 2017

A les portes del Nadal


Després del setembre, de l’inici de l’escola ja estem a les portes de Nadal. La campanya comercial nadalenca ja comença a atacar a través de les llums dels carrers, els mitjans de comunicació, les promocions, etc. Nadal és potser una de les festes de l’any que aporta més diners en el món comercial. Si l’estiu el podem dedicar per tocar el dos, en canvi aquesta festa de finals d’any s’acostuma a viure a casa, no gaire lluny amb amics i parents. També s’ha de dir que hi ha persones que prefereixen tocar el dos, però això de per Nadal, cada ovella al seu corral encara es ben present a casa nostra.

El nostre calendari està marcat per les festes des d’una òptica consumista. No mirem el dia 15 d’agost com una festa en honor a Maria, sinó com una proposta per fer allargar més les vacances o per aprofitar alguna oferta comercial. No fa gaires anys la gran majoria de dies de vermell al calendari eren perquè les nostres pares i avis anessin a ofici religiós, però ara ho hem adaptat als nous temps a l’imperi de la Visa i de les targetes de crèdit. No té importància si celebrem aquest santo aquella data històrica com el dia 1 de Maig. Per la immensa majoria de gent només es tracten de dies de festa. Sempre hi ha els més nostàlgics que es manifesten, porten flors a Maria o altres aventures, però la resta de la societat tot això ho té molt clar. Tot i que els lots de Nadal cada dia tenen menys poder de convocatòria familiar, encara hi ha moltes formes que ens serveixen per acabar l’any. En realitat això ho hauríem de fer al setembre perquè és quan comencem moltes activitat fins el proper juny, però canviar un número del calendari encara centra molta de la nostra atenció. Bon Nadal a tothom i potser quan arribi el 25 ja estareu tips de torrons i neules, però tranquils que ben aviat ja trobarem alguna mona de Pasqua. S’ha d’anar venent i quan abans millor.

dijous, 2 de novembre del 2017

El Vendrell en estat crític

El Vendrell està xungo xungo. Cada dia hi ha més botigues que tanquen, només cal donar un tomb pel carrer Alt i veure les noves baixes que hi ha hagut. Aquest fet perjudica en certa manera tothom perquè com menys oferta hi hagi la gent vindrà menys. Serà dificil tornar a obrir aquestes botigues amb propostes similars. Alguns emblemàtics com cal Numbrú o la Montserratina encara estan allí esperant un miracle. Ara ha estat el torn d'Aloyshop. Ja li falta atractiu comercial al centre del Vendrell i a sobre tot això. No sé com acabarà. Tres pilots amb vocació de suicida han decidit agafar les regnes del CIT. A veure com funciona la seva aventura perquè això és un castell que es va desmanegant i cada dia hi ha menys pedres segures. El govern està en minoria i ara els de l'oposició no són tontos i no aprovaran coses xungues per la gent i els que hi ha no mouran fitxa per revisar temes com les escombraries i altres. Per tant, qui dies passa anys empeny. No hi haurà cap iniciativa que trenqui cap esquema i seguirem en aquesta política anodina de sempre, sense arreglar res i creant comissions i el que faci falta per arreglar-ho tot. El Vendrell ara té un futur fosc. La gent ha de marxar. Serveis socials no poden amb tot i la cosa està fotudeta. Mentrestant estem vivint aquest xoc de trens, el Vendrell està patint més que ningú les conseqüències, però no és culpa de tot això. Ara s'han ajuntat un seguit de fets que no ens afavoreixen gens. Ja fa anys que no tenim inversions públiques perquè fa uns anys els diners com si res i clar ara hem de pagar el pato tots plegats i sense haver tret rendiment d'aquest enorme deute acumulat que anem superant a un preu molt alt que tots pagarem.

Espanya ja ha perdut Catalunya

Crec que després de posar els 8 consellers a la garjola Espanya ja ha perdut Catalunya. Les coses evolucionar de moltes maneres, però cada cop anem a pitjor i pensem que no hi ha pitjor i sempre el trobem i és pitjor. Després de la repressió de l'1 d'octubre, els dos Jordis a la presó, ara el Govern i el proper suposo que aniran a pel President i els que queden. Cada dia la fractura social és més gran. Ja no hi ha mitges tintes. Els unionistes també es movilitzen. Ningú afluixa. Els que polen parlar també reben. Anem en una baixada sense fre amb un final fosc molt fosc on tots hi perdrem. Ja hi ha famílies i amics que han patit els efectes dels dos bàndols, alguns ho noten en l'economia i de mica en mica això es fa més i més gran i Europa ni diu res i la raó i el seny de Madrid ja fa segles que s'han perdut i aquí com més trepitjats més forts i endavant.

dimecres, 1 de novembre del 2017

Treballadors que no cauen fàcilment en l’oblit




La majoria persones a la vida que no han tingut més remei que treballar per mantenir una família, per tirar endavant, com acostuma a passar. Algunes  han intentat destacar sobre la resta pujant esglaons o cercant millorar els ingressos al cap de mes, però d’altres ho han fet traient el màxim profit a la seva ubicació enmig de l’anonimat.
Hi ha treballadors que es dediquen a repetir el que escolten dels seus presumptes superiors i acostumen a actuar com autèntics ecos d’altres personatges de referència per motius polítics o laborals.
En canvi d’altres sempre han mostrat la seva personalitat i no s’han deixar convèncer per aquestes normes de bona conducta o comportament políticament correcte per quedar bé amb la resta de companys.
En totes les feines hi ha persones que s’han creat el seu perfil laboral, donant alegria i caliu a la rutina, als expedients avorrits i al copiar i enganxar que practica molts companys. Aquestes persones tenen el seu club d’admiradors i també els seus detractors perquè han tingut la sort de poder dir el que pensen i de disposar d’una llibertat d’actuació i no sempre acatar les normes més estrictes d’aquest comportament de llibre. Una imatge la donen aquests joves que acaben de sortir d’una acadèmia de ball i es mouen seguint el que li han dit a l’escola, són incapaços d’improvitzar i d’actuar amb uns moviments propis. Tot és massa bonic, massa artificial per ser real.
El nostre personatge d’avui és un de tants que acostuma a passar desapercebut de la majoria de gent perquè es mou des de la normalitat, però al cap de poc ja saps que és una ànima diferent, una persona amb ganes de dir la seva i sense cap ganes de seguir el “ si buana” que molts professionals defensen amb tota la seva professionalitat.
No volem grans treballadors perquè al final la rutina i la mediocritat l’acaba deixant sense la seva essència perquè aquests, en realitat, no interessen. La clau de tot plegat és ser un més i obeir el líder que algú ha imposat per gust o necessitat sense qüestionar les seves errades ni la seva idioneitat.
Aquest personatge és un creador de renoms d’alguns treballadors que treballen al seu voltant, però tots guarden amb recel perquè aquests només és poden comentar quan hi ha un entorn de confiança. Ell és la persona que és capaç de fer una lectura alternativa a aquestes propostes oficials que massa cops s’han de posar amb calçador dins el col·lectiu. El nostre personatge era capaç de resumir tot plegat en un parell de frases gracioses que eren enteses per tothom i evidentment queien totalment fora de la versió oficial.
El nostre nou jubilat no el veurem competir mai per ser el millor funcionari perquè ell es pot permetre el luxe de ser com és i sense demanar permís a ningú i sense res a canvi. Una persona amb iniciativa pròpia que pot agradar o no, però té la sort de poder decidir sobre la seva persona i el que té més proper, no necessita permís de ningú ni quedar bé amb ningú en aquesta política diplomàtica que cada dia està malauradament més estesa a casa nostra.
Ell sap que el més important de tot és quan cobres al cap de mes i no pas aquests debats eteris que no porten enlloc. Un lot de Nadal és tan important com una copa d’Europa d’algun equip de futbol amb la diferència que una cosa és material i la pots compartir a taula amb la família i la resta és molt bonic, però no té més transcendència pràctica.
Són molts anys de feina, vivint de prop la realitat dels seus companys i la del municipi que l’ha acollit. Ha sabut marcar una manera d’entendre la feina, sense estrès, tenint molt clar que al sortir de la feina comença realment la vida. Aquelles hores entre parets serveixen per treure el màxim profit de la situació, però tenint en compte que un no és més que un insignificant granet dins tot l’engranatge incommensurable d’empresa. Alguns ja cobren per solventar els problemes i per prendre les grans decisions. No cal incorporar responsabilitats que mai et reconeixeran. Ells ja s’ho faran. Ens ignoren, doncs nosaltres fem el nostre paper i cap a casa fins a la propera. Ara toca gaudir i desconnectar en aquesta nova. Els més veterans et recordarem per la teva manera de ser que juntament amb altres que l’atzar ha situat en el teu entorn fan el millor equip d’aquesta santa i legal casa no per guanyar cap lliga simplement per saber viure el moment en plenitud i sense complexes.