Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

dilluns, 31 d’agost del 2009

American Play Boy, una peli per no veure.

Una peli que no aconsello gens és American Play Boy. Un niñato americà que viu del seu cos i de les seves arts sexuals. Sempre és igual i la veritat que és fa pesada. No té gaire gràcia. Aquesta la podeu passar per alt

dissabte, 29 d’agost del 2009

BEBEU VI¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ Hem de salvar el nostre paisatge

Perquè els pagesos puguin vendre el vi a un preu que serveixi almenys per cobrir despeses el que s'ha de fer és que la gent begui vi, al cotxe, a casa, al bar al restaurant. També que el regali en motius especials amb una bon a presentació. Ara per ara el seu preu està al nivell del sifon i encara, però entre la crisis els controls de carretera i que no és una cosa moderna, un dels sectors més importants de l'economia del Penedès se'n va pique. Sort que molts pagesos no fan números que sinó guanyarien més diners amb els 420 euros del Zapatero. El que s'ha de fer és beure vi i potenciar el seu consom dins la legalitat. És també una manera de salvar el nostre paisatge penedesenc fent que els pagesos es puguin guanyar la vida. Beu vi = Protegeix l'entorn natural del Penedès.

divendres, 28 d’agost del 2009

Ja tenim a les portes un dels mesos durs de l'any, setembre.

El pitjor mes que tenim al calendari és el setembre perquè tornes a caure a la realitat especialment per aquelles famílies que tenen fills en edat escolar. També per aquells que han pogut passar l'estiu treballant en algun cosa de l'hosteleria a l'arribar setembre la cosa es va normalitzant i aquests projectes estacionaris van desapareixent. Esperem que ens afecti el menys possible. Ànims.

El rei indiscutible de l'estiu

Una de les coses clares que tots sabem, però que ningú s’atreveix a confessar és el domini i senyoriu que exerceix la figura del pollastre a l’ast durant l’estiu, Al llarg de tot l’any té un pes important en les nostres vides, però quan arriba la calitja i en especial els caps de setmana assoleix un protagonisme absolut amb aquest coloret ros que sembla que hagi estat una setmana a la platja sense cap protecció solar. Sota el seu domini més proper hi trobem incloses les patates chips. Moltes són les persones que utilitzen aquest plat per complir amb les obligacions del plat principal d’un dia de festa. Se’l pot presentar amb un vermut i tancar amb un gelat, però l’eix principal de la taula és aquesta au miraculosa que durant uns quants minuts ha estat donant tombs al costat d’una flama. Al seu voltant també hi ha unes preferències, com més cuit, més cru, les dues pexugues, les dues cuixes, amb més o menys condiment, però això si pollastre ha de ser.
Les persones que han decidit treballar en aquest negoci a l’estiu s’ha de reconèixer que no és gens grat. No cal pensar que és molt millor vendre gelats i granissats que treballar entre neveres i congeladors, però la veritat que deu resultar un bon negoci, perquè cada dia n’hi ha més en les nostres localitats. En especial als barris marítims que és una proposta ideal per a les famílies que han passat tot el matí vora el mar i no tenen cap ganes de cuinar. Un animaló d’aquest amb quatre plats i coberts de plàstic, una bossa de patates i per 7 o 8 euros ja tens un dinar per a quatre persones. Al vespre un iogurt o un fruita ja farà la feina restant. Amb això ja tenim el dia arreglat.
El pollastre a l’ast en ajuda a combatre la crisi. No és un plat que engreixi molt a part de l’oli i la pell que es pot prescindir amb certa facilitat . Però en totes les modes també hi ha unes persones que pateixen les seves conseqüències. Els més perjudicats en aquest cas són els molts restaurants i similars que esperen que tots aquests comensals que han decidit no trepitjar a la cuina per un àpat caiguin en les seves mans. Però clar el cost és molt diferent. Els diners que t’estalvies et permeten anar al cine amb crispetes i beguda inclosa en el dia de l’espectador en alguna de les sales de la comarca.
Una de les coses que s’ha d’afegir a la ingesta d’aquest plat és els molts punts que tens de què et quedin les mans una mica brutes si decideixes netejar de l’esquelet del pobre animal tota resta de carn comestible. Aquest fet que també passa en altres menjars tan nostrats com els peus de porc i el xató ajuda a fer més humà, més natural i més senzilla la lluita per deixar l’ossamenta en la seva mínima expressió. Tot i que hi ha una cosa que s’anomenen costums, educació i altres mots similars, el fet que en una taula tots els comensals s’embrutin les mans i la boca quan un es posa davant d’alguns d’aquests plats abans esmentats ens fa una mica menys sofisticats i ens apropa a la nostra condició animals racionals. Menjar calçots amb guants de làtex jo crec que és un crim contra la cuina de l’àvia i les nostres tradicions més ancestrals. A més que segurament perd molt el gust original al barrejar-se amb el tacte amb el làtex.
Pensem que el tracte que li fem al pollastre és realment bestial. He tingut l’oportunitat de veure aquestes aus en una granja com trontollen perquè s’engreixen en poques setmanes i el cos i les potes no té temps a suportar a aquest pes en un període de temps tan curt. Realment el que li fem als pobres pollastres per tenir-lo a punt en poques setmanes ratlla el delicte més animal. Si li fessin als gossos o als gats segurament Europa ja trauria una llei que ho prohibís, però com els pollastres amb plomes estan a la granja i els turistes a la platja doncs ningú es preocupa de la pobre bèstia que haurà de fer el seu paper de tenir contenta i satisfeta a la família. Una de les altres tasques és evitar les discussions familiars perquè és un plat que acostuma a agradar a tothom i són poques les persones que no li agrada una part o una altra del pollastre. No oblidem que en aquestes dies encara que la crisi ha ajudat a disminuir el nombre de divorcis diuen és quan més separacions familiars hi ha per aquest tema tan senzill que a les famílies els costa sortir de la normalitat. Quan trenques la rutina falta que tothom estigui d’acord amb la nova distribució de papers. El pollastre és una cosa ben fàcil de preparar i que si que ho demanes ja t’ho donen tallat i tot arreglat amb el suc corresponent perquè sigui molt més bo als paladars.
Per acompanyar-lo s’hi pot ficar de tot des de refrescs d’estiu que tots coneixem, fins a vins de mes o menys qualitat que ajuda a passar una mica millor coll avall. Aquest és un merescut homenatge a l’autèntic rei de l’estiu en les nostres vides i rutines. El conill li va al darrere, però encara li queda molt camí per córrer.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 28 d'agost del 2009

dijous, 27 d’agost del 2009

Un gran concert de la Big Band Grallera del Vendrell

Un gran concert de la Big Band Grallera a la plaça nova per tancar aquest cicle de concerta a la frescaamb el nom de Música a la Vila. Feia anys que no veia aquest escenari tan ple per escoltar un grup de casa nostra amb unes versions molt originals amb el so de la gralla. Espero que tingueu molt bona acollida perquè la veritat ho feu molt bé i dins el panorama musical oferiu un espectacle diferent fresc i atractiu. Per molts anys i que la gralla no calli.

dimarts, 25 d’agost del 2009

Enemigos públicos, una bona proposta per aquest estiu

Una de les propostes més interessants de la cartellera és Enemigos Públicos. La veritat és que una mica llarga, però es passa ràpid i les quasi tres hores que dura la proposta es passen força ràpid. Us l'aconsello, l'ambient és bastant fosc i s'hi recrea massa, però tot i això, la veritat que val la pena.

Els Plou com mai millor grup de la comarca

El millor grup del Baix Penedès és Plou com Mai amb 6 vots. En segona posició els vendrellencs Mr. Pez, els Fonders aconsegueixen un 3r premi seguits del Kilmelater que tanquen la classificació amb un sol vot.

El 24 d'octubre sopar de quarentons del Baix Penedès

Aviat farem els cartells del sopar de quarentons del Baix Penedès. La cita serà un sopar el 24 d'octubre. Reserveu aquesta data tan esperada. Si voleu més informació, un email a baixpenedes69@gmail.com. No teniu excuses per no anarhi. Ens veiem.

Una gran pandèmia o una grip més

Això de la grip em fa por. La gent es va morint de mica en mica, vas sentint notícies i consells pràctics per evitar-la. No sé que pot passar, però jo crec que fins ara no hi ha res clar. Potser una aventura més de l'hivern o realment afectarà molt a la societat. El problema de tot això que els que realment saben per on pot anar no diuen res. Potser ho fan per no escandalitzar, però jo crec que abans que arribi el fred la gent tingués més clar per on pot anar tot plegat. A veure si algú en treu aigua clara de tot plegat.

diumenge, 23 d’agost del 2009

El poder dels cotxes i les motos a la televisió

Una de les coses que em raventa és quan en el moment del telenotícies posen motos o cotxes. Jo crec que amb el munt de cadenes que tenim amb la TDT ho podrien posar a una altra lloc i no allí sobre les notícies que crec que és dels programes més vistos de la tele. Ja sé que tot aquest món té molt de poder, però tant per enviar una hora més tard el pobre Tomàs Molina que sembla que no hagi trencat mai un plat

Coneixent Catalunya a través de la nostra música

Els Pastorets Rock van fer un gran concert ahir a Salomó. La cosa va estar molt animada fins quasi les sis del matí. Vaig conèixer un poble nou on no hi havia estat mai. A vegades marxes lluny i no tens mai ni un parell d'hores per conèixer els pobles del costat. Gràcies als Laxen i a altres grups com els Pastorets són bones excuses per conèixer millor el nostre territori. Acostuma a ser de nit, però així sabem quina és la seva vida nocturna perquè la resta de coses també les pot veure per internet i aquest tipus de coses encara no acostumen a estar massa per la xarxa

divendres, 21 d’agost del 2009

Música, escultura i poesia made Baix Penedès

He copiat aquesta nota que m'ha la Roser Oter
Inauguració exposició « LA VINYA DELS SENTITS », el dijous dia 27 a les 20:30 al Portal del Pardo (C/ Major, 20 del Vendrell)

Es tracta de l’obra artística del “2n Congrés d’Art i Paisatge Vitivinícola” que es va celebrar el passat juliol a Subirats, en el qual hi venim donant suport des de la 1ª edició, ja que entenem que els valors culturals, socials i econòmics del paisatge formen part dels valors de la cultura del vi.

Aquesta mostra artística es composa de 60 ceps de 70 anys de Xarel·lo, que han estat interpretats per 60 artistes de tot l’Estat, i es pretén que tingui caràcter itinerant. Per la mostra del Portal del Pardo s’han seleccionat un total de 30 peces, d’acord amb la capacitat de la sala.

L’escriptora de Banyeres Roser Guasch recitarà poemes del seu llibre “Terra del Record” i el guitarrista vendrellenc Pemi Rovirosa (Lax’n’Busto) tocarà les peces que ha compost especialment pel Congrés, inspirant-se en aquests poemes, i en la filosofia del Congrés.

Al final s’oferirà una copa de vi blanc i cava per part dels cellers patrocinadors del Congrés.

Es podrà visitar des del 27 agost fins el 26 de setembre.
Horaris:
de dilluns a divendres: 18h a 20:30 h
dissabtes d’11 h a 13 h i de 18 h a 20:30 h
Diumenges i festius tancat

Mals moments per l'Ajuntament de Roda de Barà

L'Ajuntament de Roda passa per moments molt difícils, esperem que la cosa s'arregli, però diuen que inclús perillen les nòmines dels treballadors. Un pacte PP i PSC sembla que no és el millor o alguna cosa falla, no us sembla?

Un gran concert de Barricada

Vaig ser una de les persones que ha vist el darrer concert de Barricada a Cambrils. Els nois estan en plena forma i alguns ja tenen 60 anys. Tot i la seva edat conserven molta energia sobre l'escenari i estan molt millor que alguns grups que fa poc temps que pugen als escenaris. Els grans rockers no moren mai. Un concert inolvidable del Drogas i la seva gent. Sou fantàstics. Les cançons de sempre no moren mai i vosaltres encara teniu molta canya per donar a joves i grans.

Un altre cop hem fet el ridícol davant els grans mitjans de comunicació

És trist que sortim a tots els mitjans de comunicació nacional pels problemes del top manta que tenim als barris marítims. Potser és que no hi ha gaires notíes i s'aferren a tot arreu però es lamentable que ens coneguin per tot això. Fem molta promoció i al final ens la fan pel que no ens interessa. Què coneguien el Vendrell està bé, però tenim altres coses. El problema s'ha fet gran en un parell d'anys i ara ningú sap que fer per arreglar-ho i la cosa ja ha derivat amb baralles i la cosa es pot agreujar. Esperem que algú trobi una solució sinó perquè ja està en uns nivells preocupants.

On està la crisi?

Fa unes setmanes en les pàgines del DIARI un opinador habitual es preguntava si hi hi havia crisi. Ell es referia a qüestions esportives alienes a la comarca. Realment he descobert que a la comarca també succeix aquest fenomen. El Baix Penedès viu una època d’una decidida esplendor econòmica tot i la majoria d’indicatius apunten a la inversa. Són molts i variats els punts que ens permeten deduir clarament que la nostra situació és excel·lentment galdosa.
Quins són aquestes senyals que ens porten a caure en similars conclusions? Primer de tot, les retribucions que s’han consignat els protagonistes polítics i afins que menen les regnes del poder des dels diferents estaments públics del Baix Penedès. Una comarca que és capaç de compensar a una persona amb més de 100.000 euros anuals és que realment viu una bonança econòmica a prova de rescissions només mediàtiques quan el sou d’un treballador amb certa experiència pot arribar als 20.000 euros en 12 mesos. A banda d’augmentar considerablement el nombre de persones que utilitzen aquesta via per aconseguir uns ingressos mensuals. Incloc en aquest apartat la figura dels assessors i altres figures similars i amb noms més pintorescs que van apareixent dins l’administració. A més de tot l’estol d’administracions públiques que tenim i que es reparteixen les engrunes de les competències públiques. Encara estem a favor de la Vegueria del Penedès que si arriba mai a funcionar de ben segur que s’hauran d’esmicolar encara més aquests organigrames del poder que ens fan anar d’ací a allà i viceversa. És molt fàcil apostar a favor d’una nova administració territorial. Si hi ha una mica de coherència, els escollits democràticament han de tenir en compte que el pastís s’ha de repartir entre el que hi ha i el que es vol crear. Formar part d’aquesta nova entitat del Penedès està molt bé i fins i tot és bonic, però alguna cosa de profit hem de fer en aquest nou espai comú. No crec que només es tracti d’una proposta cultural que faci samarretes i alguna cita reivindicativa amb pa amb tomàquet.
Som rics quan ens acostem a alguna entitat i veiem la varietat de colors i il·lustracions que configuren els nombrosos tríptics. Aquestes petites publicacions ens ofereixen multitud d’informació i possibilitats per al nostre temps d’oci, aspiracions culturals o simplement passions inconfessables que podem satisfer en qualsevol curs de manualitats. En comptes d’unificar, dins les possibilitats, tots aquest ventall de recursos publicitaris en una mena de revista senzilla que reculli tot aquesta àmplia oferta de possibilitats es prefereix tenir aquestes piles de papers que molts cops acaben a la paperera.
Tenim molts representants al dial de la ràdio del Baix Penedès. La majoria de municipis de la comarca tenen la seva emissora amb la seva freqüència i intal·lacions i algú que se’n fa mínimament responsable. Algunes d’aquestes propostes radiofòniques gaudeixen d’una programació més o menys estable i amb continguts, però altres es passen la majoria de l’emissió llençant música intercalant alguna falca d’autopromoció i poca cosa més. Realment és necessari tot això. No seria millor que tinguéssim menys emissores, però que fossin capaces de fer una programació digne amb un fort contingut local i on els veïns hi tinguessin veu i vot. No momés una eina que es munta i deixa allí i que soni la música.
Som rics perquè cada canvi de legislatura ens permetem el luxe de canviar moltes coses des de les senyalitzacions dels carrers, fins a cartells, samarretes, denominacions d’algunes àrees com la parella formada per sanitat i salut i educació i ensenyament. Tot això produeix uns considerables trasbals amb el conseqüent cost econòmic que comporta, per uns beneficis reals més que dubtosos. És com si a les nostres cases cada quatre anys s’hagués de canviar de manteleria i coberteria perquè ha canviat algun dels nostres ostes. Realment són luxes que en la situació actual no són precisament els més indicats en el protocol a seguir.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 21 d'agost del 2009

dimecres, 19 d’agost del 2009

Ja tenim aquí el ramadà

El proper divendres o dissabte comença el ramadà en el món musulmà. El mes sagrat. Durant les hores de sol no es pot ingerir res i s'ha d'esperar a que l'astre rei s'amagui per poder menjar, beure aigua o simplement tenir relacions sexuals. Un mes molt dur que alguns empresaris entenen i fan que els seus treballadors facin l'horari seguit per plegar abans. Dura 28 dies i pels musulmans ve a ser una mica com les nostres festes de Nadal perquè hi ha moltes relacions entre les diferents famílies salvant les distàncies oportunes.

El tallat és el rei de les combinacions del cafè

El tallat és el rei de les combinacions del cafè segons la meva darrere enquesta amb cinc vots. El sol i amb gel obtenen 4 vots, per la seva banda el cigaló i amb llet empaten a tres vots. Tot bastant igualat, però si hem de dir un guanyador és el tallat.

Aquest dissabte toquen els Pastorets Rock a Salomó

Els Pastorets Rock toquen aquest dissabte a les 12 de la nit i gratis al Camp de futbol Salomó, és una bona oportunitat perquè conegueu aquest grup de versions de la música popular catalana com el Ball de la Civada, el bandoler i moltes altres que passen per les seves mans i aconsegueixen una sonoritat molt especial i efectiva. Us hi esperem.

A la recerca de l'aire condiconat

El que més s'agraeix d'aquests dies són els aires condicionats. Moltes persones a casa no en tenim, llavors potser que en tinguis a la feina i sinó tenim cinemes, grans superfícies, bars i altres llocs on es pot gaudir d'aquest invent de la ciència. Depèn on vagis hauràs de pagar un preu o un altre, però la veritat és que s'agreix

dimarts, 18 d’agost del 2009

El John Travolta no ens aporta res de nou al cinema

Una de le pelis d'aquest estiu que feia bona pinta esta protagonitzada per John Travolta i s'anomena Atrapado en el tren Pelham 123. La veritat que no és res de l'altre món perquè es mou quasi tota l'estona per dins el metro de Nova York. Et passes una bona estona, però jo crec que es prescindible. Una mica de més del mateix, però em versió suburbana

dilluns, 17 d’agost del 2009

Els Fonders els grans triomfadors de l'estiu baixpenedesenc

Els grans trimfadors d'aquest estiu són els Fonders que han fet un munt de concerts a la comarca. Ells han triomfat amb això de la crisi. A mi personalment no m'agraden gaire, però si els lloguen deu ser per alguna cosa.

diumenge, 16 d’agost del 2009

Coma-ruga ple de turistes nacionals

No havia vist mai tanta gent a Coma-ruga com avui. Estava ple. A la riera que dona a la plaça del Pessebre hi havia en alguns llocs fins a tres fileres de cotxes estacionats. Tots els carrers estaven plens. Ni per Divendres Sant havia vist tanta gent. La majoria de persones parlen català i castellà i de turistes de fora la península pocs, però realment feia goig en alguns moments i angunia en altres tombar per allí. Espero que demà la cosa afluixi.

Problemes a l'asfalt del Dr. Fleming de Coma-ruga

Al carrer Doctor Fleming de Coma-ruga amb la seva cruïlla amb la riera hi ha un problema en l'asfalt i molts cotxes toquen a terra. Els veïns ja fa temps que es queixen, però la cosa continua allí igual. No és molta feina i amb un matí la cosa es podria arreglar. A veure si algú em fa cas

dissabte, 15 d’agost del 2009

Un gran concert dels Laxen a Flix


Els Laxen van fer un gran concert ahir a Flix amb peces noves com Abraça'm i lliurats al públic durant les quasi dues hores del concert. Es veu que estan en plena forma per la gran cita del primer d'octubre a l'Apolo. Serà un gran dia.

divendres, 14 d’agost del 2009

Perdut al 3 de Vuit

Jo crec que el 3 de Vuit ha millorat en la seva nova imatge que s'assembla un munt a l'Avui, però ara ja no sé on trobar les coses. Està tot barrejat. Abans hi havia unes poques pàgines totes juntes del Baix Penedès, però ara està tot barrejat amunt i avall i t'has de mirar tot el diari per trobar una cosa. Suposo que deu ser la política de les grans superfícies que també els agrada això que la gent passegi i compri més coses de les que tenia previstes, però a mi personalment no m'agrada. Prefereixo trobar les coses en un lloc més o menys concret. La política de l'Alt Penedès encara no m'apassiona gaire, en moltes de les seves qüestions. Ho sento, però ho havia de dir, encara que el fet que el diari tingui menys fulls, ajuda a trobar-ho abans.

De tot cor, Sr. Manel


El senyor Manuel Bafarull i Terrades més conegut pel Sr. Manel ha deixat aquest món terrenal per anar més enllà, segurament al cel. Allí seguirà remenant papers polsegosos i preguntant aquí i allà per esbrinar els detalls de la seva història i aquelles aventures amb un regust de llegenda misteriosa que no ha pogut acabar de treure aigua clara aquí a la terra. Ha estat una de les persones que més ha fet per la història local d’Albinyana. Crec que va ser la persona que primer es va dedicar a remenar paperots i convertir les caixes i els papers vells i atrotinats que tombaven pel municipi amb elements importants i valuosos per conèixer una mica més la nostra història. També ha treballat la història de la comarca i la del Penedès sense oblidar la catalana. Era una persona apassionada per tot aquest món de la història. Amb la seva discreció i treball silenciós anava recollint dades de llibres, revistes, arxius municipals, religiosos, personals, hemeroteques, de la gent del carrer, dels fills i nets d’alguns dels seus protagonistes. La gràcia de tot això era la seva senzillesa i humanitat. Primer de tot era un tot un senyor de soca-rel que sempre t’escoltava i et donava un cop de mà quan necessitaves alguna cosa d’ell. Tota aquesta informació la compartia amb tothom qui fos falta igual que la seva basta biblioteca i recull d’apunts i papers dispersos que al llarg dels anys havia anat bastint de mica en mica, recollint full a full. També gaudia de multitud de contactes arreu amb qui s’intercanviava informació i amb la seva màquina d’escriure de tota la vida anava sintetitzant tota aquesta informació per donar-la a conèixer a la resta, ja fos per les publicacions de l’Institut d’Estudis Penedesencs o en les pàgines d’aquest DAIRI passant per altres llocs com les novel·les i altres nombroses publicacions que ha fet al llarg de la seva dilatada vida. Ell volia que la gent conegués el fruit de la seva feina discreta i continua.
Persones com ell són els que fan possible que estimem les nostres tradicions, el nostre poble, aquells fulls que tenim guardats a les golfes que són dels nostres avis. Ell ha sabut transmetre a moltes persones d’Albinyana aquesta passió per tots aquells elements que amb el pas del temps van evolucionant amb el risc que puguin quedar al marge de la nostra vida. Tot i que ell no era una persona gaire amant de reconeixements i homenatges jo crec el millor que li podem fer és tenir-lo present a la nostra ment conversant amb la seva figura simpàtica i amable mentre passejava pel municipi i per alguns dels seus viaranys més boscosos ja gairebé esborrats pel pas silenciós del temps. Ell participava en totes les coses que es fessin a Albinyana. No es perdia res sempre que podia. La Mona a Sant Antoni, ni el teatre que feia la canalla a la Societat i altres petites cites al llarg de l’any. Aquesta passió l’ha sabut transmetre als seus fills i nets que sembla que han heretat el seu estil personal a l’hora d’escriure i la seva plena vinculació a Albinyana.
Com albinyanenc i com alumne seu li vull donar les meves sinceres gràcies per tot el molt que m’ha ensenyat i per totes les estones que hem passat junts, dalt a les golfes o amb el cotxe anant a alguna reunió de l’Institut d’Estudis Penedesencs mentre anàvem a veure alguns dels seus molts amics escampats arreu del Penedès. M’hagués agradat passar moltes més estones assegut en la seva biblioteca a l’ombra del campanar, però les obligacions a vegades em portaven per altres camins, però us considero un dels millors mestres que he tingut en la meva vida. Moltes gràcies per ensenyar-me que tot no és blanc ni és negre i que hi ha molts colors i que la història depèn de qui l’escriu. Gràcies per confiar en tots nosaltres que ens dedicàvem amb més o menys gràcia a tot aquest món de la història i la literatura. Dues bones amigues a les vostres mans. Li estic plenament agraït per tot el que ha fet. Serà una llàstima que ja no estareu al nostre abast ni a Cal Sogues d’Albinyana ni al barri de Sans de Barcelona. Però tots sabem de bona tinta que continuareu, en silenci des d’allí on esteu envoltat de papers, llibres i lligalls treballant per esbrinar totes aquests petits detalls que us han quedat pendents del vostre pas entre nosaltres com tot un senyor i bon amic que heu estat sempre.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 14 d'agost del 2009

Biografia particular del sr. Manel Bofarull i Terrades


El senyor Manel, com el coneix tothom a casa nostra, va nèixer l’any 1923 a Badalona. En aquesta ciutat va viure els seus anys d’estudiant i va donar les seves primeres passes en la vida laboral. La seva afició per la literatura i els llibres ja era prou clara quan estudiava als Maristes de Badalona. La seva àvia ja deia quan li venia a tomb “en Manel té molta lletra” o “en Manel Treballarà en un despatx”. Això ho contrastava amb aquells que passaven pel carrer menant una carretilla, “aquest no va voler estudiar i ara li toca tirar d’un carro”.
A principis de la década dels 40 el senyor Manel va començar a treballar en el Banco Hispano Americano, a l’oficina del carrer Fontanella per passar després al departament de Personal. Aquesta tasca la va simultanejar amb la feina de corrector a l’editorial Plaza y Janes. Allí va tenir l’oportunitat de conèixer de prop alguns dels autors més importants de les lletres catalanes contemporanis com Salvador Espriu, Joan de Sagarra i Carles Riva.
El senyor Manel cansat d’anar i venir de Barcelona a Badalona es va comprar un pis al barri de Sants de Barcelona on encara hi viu. Va ser aquí quan la Guillerma de la Canal veïna també de Sants li va parlar molt bé d’Albinyana i va sorgir espontàniament aquesta inquietud pel nostre municipi fins arribar al dia d’avui que veu reconegut oficialment aquest vincle. Una de les converses predilectes de força homes és reviure alguna de les escenes del servei militar. El senyor Manel encara comenta quan va guanyar el primer i el segon premi d’un concurs literari convocat amb motiu de la Patrona d’infanteria. Ja es podia deduir en aquests primers textes creatius per on aniria la seva trajectòria literària. El primer premi era un diàleg entre els campanars de l’església de Sant Fèlix de Girona i el segon, un romanç que portava per nom “El Alcazar Roto”. Ell voldria aclarir que pertany a la quinta del 44. El següent any per la patrona amb el poema “incienso y pólvora” guanya un premi de 100 pessetes de l’any 1944 i un mes de permís. Tot un gran premi pels temps que corrien.
Fa més de 40 anys que passa llargues temporades a Albinyana junt amb la seva família a cal Sogues del carrer Plaça Vella, al costat de l’església que li dóna ombra a l’estiu i i a posar la calefacció una mica més alta a l’hivern.
La seva producció entre llibres, articles a diaris i revistes, treballs, col·laboracions i altres aportacions de diferents tipus superen les 150 obres. El seu marc d’estudi geogràficament parlant ordenat per volum seria Albinyana, Baix Penedès i Catalunya. La seva temática predilecta és la història amb una atenció especial pel segle XIX amb els seus carlins i liberals i el segle XX. Potser influït per la ubicació de la seva casa albinyanenca sempre ha tingut un gran interés per l’església des de les vides de sants fins a recercar en els arxius aquells personatges que no tenien una vida tan pietosa com els seus veïns. Ha conreat diversos estils, com la novel·la, la història,la poesia i fins i tot ha escrit uns goigs de Sant Bartomeu que encara estan per cantar i quantes famílies tenen a casa seva arbres genealògics dibuixats per la seva mà.
Ha aconseguit diversos reconeixements a la seva tasca literaria a part dels abans esmentats. L’any 1986 va obtenir el premi Sant Joan amb la novel·la “Els hereus de la terra”. L’any 1995 va renunciar a compartir el Josep Pla amb la seva segona novel·la “Figures vora el rec” després d’una forta polémica amb el jurat que va anular la primera votació on ell era l’únic guanyador. L’any 1985 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de la Torrassa. L’any 1991 va obtenir el Premi Sant Ramon de Penyafort amb el treball Notícies del Penedès 1800-1900 i l’any 1980 l’Institut d’Estudis Penedesencs li va concedir la medalla de l’entitat. La seva producció és extensa i variada Sobretot se centre des de la década dels 80 fins a l’actualitat. Cal destacar a banda de les creacions abans esmentades: Els Noms d’Albinyana, Don Juan Romagosa i Pros, un general del Penedès, Crims a les comarques tarragonines (segle XIX), crims i misteris de la Barcelona del segle XIX, La Guerra dels Matiners al Penedès (1846-1849), Les aigües de Tomoví, Josep Bassa i Virgili, un abat del Penedès, Josep Vidal i Pujadas, un xèrif del Penedès, Origen dels noms geogràfics de Catalunya, Una malaltia sospitosa. El colèra del Vendrell del 1911 i així fins superar els més de 150 títols.
La seva producció és fruit del seu arrelament a la terra seguint el títol de la seva primera novel·la: “Els hereus de la terra”. Ell per sobre de tot és una persona que estima el seu poble que estima la seva gent i sempre ha volgut que tots plegats coneixem el nostre passat perquè poguem entendre l’avui i el demà. Una persona que ha passat moltes hores llegint papers grocs, però no li ha faltat mai temps per parlar una bona estona amb les persones amb més solera per conèixer alguns episodis del seu passat. Tant li feia estar a l’ombra parlant amb persones que estan biografiades a l’Enciclopèdia Catalana com els pagesos que després de dinar anaven a l’hort. En la seva senzillesa i el seu amor a Albinyana està el la clau que explica la seva persona i la seva obra. L’any 2005 el municipi d’Albinyana li va fer un sentit homenatge.
Publicat al Diari del Baix Penedès el dia 14 d'agost del 2009

El Zapatero i la seva política de mercat de poble

El Zapatero em fa gràcia, primer amb la tonteria dels 400 euros de l'IRPF que te'ls donaven a compte teva, ara amb els 420 que els donaran a poca gent i allò dels 25.000. Sembla que hagi aprés política en un mercat de poble. Hi ha coses que fan riure. Sembla que vulguin prendre el pèl a la gent. Clar ho diuen per la tele i ja van a veure que passa. És trist que es faci aquesta política que de seriosa no té gaire gran cosa, sembla el mercat del divendres del Vendrell, tot a 100.

Molta molta policia a Coma-ruga

Un que es visiti es deu pensar que aqui tenim molta molta policia. Només cal que vagi a Coma-ruga i veure un desplegament policial de primer ordre, principalment policia municipal. Es podrien pensar que estem davant una gran manifestació o alguna cosa de molta importància. És una llàstima que la única solució al tema aquest del top manta hagi estat posar-hi policia per un tub. Això té un cost molt alt perquè mantenir això cada dia tot aquest desplegament durant un temps llarg val molts diners. També hi hem de pensar. Tot és important. A vegades costa més la salsa que l'arrós.

dijous, 13 d’agost del 2009

Només tenims mosquits tigre al Vendrell

Els polítics ja han dit publicament que hi ha mosquits tigre a la zona del cementiri del Vendrelli a la desembocadura de la riera de la Bisbal a Sant Salvador. Estic d'acord. Ara falta saber si a la resta de municipis també hi ha mosquits tigre. Potser n'hi ha però no ho volen dir. Potser ni ho saben o potser és que no n'hi ha. A veure és que només n'hi ha al Vendrell de mosquits tigre?

Paris és la ciutat per viure

Segons la meva darrere enquesta, Paris és la ciutat per viure amb 7 vots. Al darrere seu i ben lluny queden Londres i Roma amb només dos vots. Una persona opta pel Caire. Ningú s'apunta a viure ni a Moscú ni a Madrid, perquè serà. La cosa està bastant clara, no?

Up, una bona proposta per aquest estiu

Una de les propostes d'aquest estiu és Up de Pixar. La veritat és que passes una bona estona i a més és força original. No us la perdeu. És apta per tots els públics. Un home gran vol fer realitat els seus somnis de veure sobre una cascada a l'altra punta del món. La història toca alguns tòpics dels humans. No us la perdeu. Del més gran al més petit i pot anar i segur que en sortirà ben content.

dimarts, 11 d’agost del 2009

L'enterrament del senyor MANEL BOFARULL serà demà dia 12 a la 1 del migdia

Confirmat, les restes del Sr. MANUEL BOFARULL a la sala 13 del Tanatori de les Corts. L'enterrament serà el dia 12 a la 1 del migdia. L'Ajuntament d'Albinyana ha organitzat un autobús gratuït.

Mi vida en ruinas, per passar una bona estona

Dels creadors de Mamma Mia arriba a les pantalles de cine aquest estiu, Mi vida en ruinas. La crònica d'una guia turística i un conductor peculiar que han de guiar per la part principal de Grèica un grup de turistes molt peculiars. Està força bé i per passar una bona estona es deixa veure. Molt interessant per les persones que vulguin anar o hagin anat de viatge per Grècia, perquè fa un repàs a les principals ciutats com Delfos, Atenas i Olímpia.

dilluns, 10 d’agost del 2009

Enterrament del senyor MANUEL BOFARULL I TERRADES

Per donar el condol a la família i amics del SR. MANUEL BOFARULL I TERRADES podreu passar a partir de demà dia 11 per la capella número 13 del TANATORI DE LES CORTS. L'enterrament serà el dia 12 a la una del migdia. Aquesta informació pot tenir algun canvi. Tot depèn de l'autopsia que li faran demà.

Ha mort MANUEL BOFARULL I TERRADES

Ha mort l'historiador i escriptor penedesenc MANUEL BOFARULL i TERRADES, afincat a Albinyana. Encara no es sap l'hora d'entarrament. Aquesta tarda hi haurà més noticies. ESTIGUI A LA GLÒRIA DEL CEL.

A Llorenç del Penedès trenquen tradicions consolidades

Fa uns anys que Llorenç del Penedès celebrava la seva popular sindriada amb els castells de la gent del poble la vigília de Sant Llorenç que és el dia 10 d'agost. Enguany no sé que ha passat que ho han fet el dia 8. Jo crec que això de respectar la data era una cosa molt ben feta perquè a més a més sempre s'omplia de gent caigués en què caigués. Enguany han trencat aquesta rutina que ja feia un anys que es feia. Jo crec que millor que s'hagués celebrat el dia 9, com tocava.

diumenge, 9 d’agost del 2009

Els francesos crec que són els que dominen.

Avui he anat a la platja. Estava tot ple de francesos. La veritat que ells han vingut cap aquí en cotxe. Clar després un pollastres a l'ast que és el rei de la festa. Unes patates xips i ja hem dinat. On s'han posat els americans, alemans i anglesos. Francesos que són els del costat.

Penedès Power

Enguany hem descobert el Penedès Power. Quan no hi ha peles per anar a buscar grups de fora es treuen els d'aquí. Això és el que ha provocat la crisi. Grups com Plou com Mai o els Un Nombre Bonito han vist com tenen més concerts que altres anys perquè s'aprofita el que hi ha. La proposta no és gens dolenta, ja està bé que ens coneiem tots una mica millor i els nostres grups també. Però hem tingut que esperar aquesta mala època econòmica per això. Això si. Hi havia excepcions com a Bonastre, amb el Nab que sempre han apostat pel Power Penedès. Ens veiem.

Les havaneres un any més triomfen a Calafell

Calafell aposta decididament per les havaneres. Ahir i avui s'ha pogut veure amb el nombrós públic allí congregat. La idea és molt bona i des del primer any que funciona i crec que amb el temps va millorant. L'escenari d'enguany estava molt bé i tot plegat molt animat. Ara que vagi continuant amb el suport de tothom. Hi haurà altres partides del pressupost de festes que potser minvaran, però per fer havaneres, endavant i la cosa rutlla. Doncs que rutlli i endavant. Aquí va a tota vela i no s'atura tot i la crisi aquesta.

divendres, 7 d’agost del 2009

La part humana de París dóna molt de si.


Paris m'ha agradat perquè conserva l'esperit de poble gran i en cada lloc hi ha el seu ambient. Diuen que la vida és cara, però pots trobar un mica de tot a tot arreu, per gent rica i per gent que va tirant. La ciutat està molt neta i la veritat que dóna gust de passejar-hi i hi ha sensació de seguretat. Sempre hi ha llocs on val més que no hi passis però la veritat que em sentia millor que en alguns llocs de ciutats més properes, potser era la ignorància. M'ha impressionat la Torre Eiffel que dóna de nit unes vistes fantàstiques sobre la ciutat de les llums. A part del Louvre també m'ha agradat molt per les impressionants pintures que hi ha el Centre Pompidou i la Quai d'Orsay. Dues de les coses que més m'han agradat. La veritat és que l'aconsello a les persones que no l'ha coneguin. Passejar vora el Sena i participar d'aquelles festes improvitzades de la Quai Sant Bernard és una cosa que no passa a totes les ciutats que més aviat són fredes i la gent va al seu ritme. París a part dels monuments de tot tipus hi ha una part humana que crec que val molt la pena. Us l'aconsello. Ja em direu que opineu.

La majoria de les persones miren TV3, la nostra.

Segons la meva darrera enquesta, la gent mira TV 3 que amb 10 vots ha guanyat. Pel darera ha quedat la televisió local del Vendrell amb 3 vots i Antena 3 tambe amb 3 vots. Cap televisió i altres han assolit 3 vots cada una. Per la seva banda Telecinco només ha obtingut un vot. Segons aquesta enquesta ningú veu ni TV! ni TV 2 que ningú s'ha fixat amb elles.

És un problema la immigració?

Si analitzéssim el tema de la immigració en la premsa comarcal podem veure que aquest fa uns pocs anys que s’ha convertit en el tema estrella, en especial de la secció d’opinió. Uns tracten aquest tema sense miraments, ni recursos estilístics, ni metàfores. Li etziben tal com ve i pel boc gros. Altres són més primmirats. Primer de tot, trien bé les seves paraules, (nouvingut, autòcton) per no trencar cap esquema ni sortir de la norma del políticament correcte. Ells et vénen a dir que la immigració no ha de ser cap problema, però al final de tant dir-ho i repetir sembla que si que ha de ser un problema perquè sinó no hi esmerçarien tantes paraules en una cosa que no presenta més història. Si tu estàs repetint contínuament que no et fa mal el peu, potser la veritat és que si que et fa mal, però no ho vols reconèixer.
El que si que està clar és que la immigració i els eufemismes que amb el temps van sorgint capten vots. Això és l’important i els polítics ho saben. És un tema que crec que va ser decisiu per definir l’actual consistori vendrellenc sorgit a les eleccions del 27 de maig de fa dos anys. Això vol dir que gairebé estem a la meitat de la legislatura i comença el compte enrere per la nova cita del 2011. Ja és hora que els partits comencin a tenir algunes coses clares com el candidat i anar treballant l’estratègia de mica en mica. Una botifarrada popular i gratuïta pot portar uns pocs vots, però potser no et permetran guanyar una cita com aquesta.
La immigració crec que no és pas un problema. Si ho és, no representa el paper tan rellevant que li està atorgant ara mateix els mitjans de comunicació comarcals i una mica de retruc la societat. Parlar d’immigració per mi és com la conversa típica d’ascensor per encetar una mínima relació sense cap més interès. Simplement per no estar callat en el curt trajecte que duren un parell o tres de pisos. Una mica el paper essencial del món temps que durant anys i anys ha exercit en els retrobaments puntuals i sense més aspiracions.
La immigració si que és una de les alarmes socials que ens ajuda a trobar i detectar mancances, desequilibris socials, problemes estructurals i altres patologies que la societat ens amaga dins el seu funcionament rutinari. Els trets essencials són comuns a la majoria de persones. Tothom necessita un habitatge i una manera de guanyar-se les garrofes. També la nostra societat ens ha dotat d’una sanitat i un ensenyament bàsic gratuïts. A partir d’aquí també tenim unes prestacions socials per quan no podem treballar o estem a l’atur o simplement perquè ja hem complert una edat. Aquests crec que són els trets bàsics de tots els que ens movem per aquest boci del planeta terra. Allò que ens fa diferents són uns costums, una religió. Millor dit, un altre camí per accedir al déu únic, unes formes en la indumentària i una llengua. Potser m’he deixat alguna cosa al tinter, però jo crec que aquests són els elements bàsics que aparentment ens diferencien.
Hi ha gent que fa molts anys que està empadronada al Vendrell i coneix molt menys que molts immigrants que han vingut de nou fa poc. Un coneixerà perfectament l’Auditori i l’altre sabrà perfectament com funcionen alguns serveis del Centre Cívic l’Estació com la Borsa Habitatge. El problema que realment tenim i que ens costa reconèixer és que hem muntat una societat que no pot assimilar totes les seves necessitats. Tenim una sanitat que no pot assumir tot el volum de treball que se li demana i menys a l’estiu, sense contractar més metges. Ningun polític ha dit que per accedir a la sanitat publica has de tenir un any cotitzant a la Seguretat Social. No queda gens bé i és políticament incorrecte. Ningú és vol mullar. Llavors el que passa és que el sistema queda col·lapsat. L’ensenyament viu unes disfuncions similars. Ens falten recursos i mitjans perquè la integració escolar sigui realment eficient. Llavors, ells, que ja estan en la terra promesa, a què poden aspirar? Per altra banda, els autòctons amb qui comparteixen aules viuen un sistema educatiu nefast. No parlem ja del tema de benestar social que dóna per un altre article.L’avinguda d’il·legals ens està dient que no gaire lluny de nosaltres resulta més interessant jugar-se la vida que continuar sobrevivint en unes condicions pèssimes. Potser és que encara ens interessa vendre que en aquest país s’hi viu de fàbula. Ells creuen que la nostra realitat és molt diferent i que aquí tot funciona amb ordre i concert. Els venem la pel·lícula dels més privilegiats, però no els sabem transmetre la realitat dels més desfavorits que és la que molt probablement hauran d’assumir en un primer moment. Realment estem davant de molts altres problemes que no volem reconèixer perquè la immigració per si mateixa no és pas un entrebanc si la societat l’ha pot integrar amb uns criteris. Estem fent el paper de rics amb butxaca de pobres. Els sectors més dèbils de la societat són els que ho pateixen més i aquí és on trobem molts immigrants perquè en realitat la nostra societat té moltes mancances que no volem veure.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 7 d'agost del 2009

Al Vendrell, en fila índia, si us plau

Les normes urbanístiques aconsellen que per anar a peu per les voreres del Vendrell has de circular, en la seva majoria, en fila índia, un darrere l’altre. N’hi ha alguna que trenca una mica aquest propòsit inicial, però llavors al seu bell mig hi planten un fanal i la cosa queda igualada perquè no hi hagi cap tipus de discriminació en vers les seves germanetes d’amplada superior. Aquesta sàvia tendència de no concentrar un nombre excessiu de vianants sobre la vorera s’utilitzava fa 100 ó 200 anys i es continua fent servir actualment i sembla que no te aturador. No podem perdre les formes, ni aquest tarannà d’estretor que sempre ens ha caracteritzat. Massa tard per canviar. Són coses que ja ho portem a la sang, segurament ho tenim registrat en l’ADN. Els nouvinguts crec que s’han anat amollant a aquest esperit tan nostre que sempre que podem l’apliquem allà on sigui.
Coma-ruga no ha volgut quedar al marge d’aquesta iniciativa. Fa un parell de diumenges sobre les 9 del vespre em vaig proposar anar a donar un tomb. Clar allí hi tenim un passeig marítim que la veritat és que fa goig. Tot i la seva amplada, entre els uns i els altres també han volgut seguir aquestes tendències que són les que sempre han marcat la pauta al nucli del Vendrell. En el passeig de Coma-ruga hi podem trobar molts restaurants, bars i similars amb les seves taules i cadires que les voltegen. No hi falten els cartells d’aquests establiments que anuncien les àmplies ofertes de la carta i en el menú del dia. Tot seguit trobem un estret passeig i a l’altra banda, aquest comerç provisional i recent de nouvinguts esporàdics que fa mesos que han escollit les nostres platges per vendre imitacions del bo i millor que podem trobar en algunes marques prou conegudes. També hi ha en aquesta oferta un ampli ventall musical i de pel·lícules que farà fruir a tots aquells bons amants de la producció artística aliena. En aquest cas no cal contribuir als fons de l’SGAE. Cada dia hi ha més nouvinguts que provenen directament de la serralada dels Andes, ampliant l’oferta inicial amb mocadors i similars que donen més varietat a aquests grans magatzems improvisats, que tot i la poca voluntat de les forces de seguretat a què es consolidi, va trampejant tots els ensurts que li van sorgint. Fins el punt que ja s’han convertit en una cita ineludible per a qui busca aquest tipus d’objectes. Per allí, a la zona de les taules hi ha una línia groga recta que va seguint tots els paraments d’aquests establiments de restauració. Encara no he descobert la seva finalitat real. En alguns punts sembla que es proposi separar les taules dels vianants, però hi ha punts on aquesta línia només separa les fileres de taules que ha plantat el restaurant.
Passejar per aquest ampli espai a segons quines hores no és cosa fàcil, perquè t’has de col·locar en filera índia i anar seguint tota la seva longitud fins arribar a Sant Salvador on tot aquesta concentració ja es va difuminant paulatinament. A més en aquest estret passadís per a vianants ( convertits tots en possibles clients) no és fàcil trobar de tant en tant algun venedor de cotxes teledirigits o gossets juganers de tots colors que semblen plens de vida. Dos elements d’aquesta oferta comercial que has de vetllar no trepitjar quan envaeixen innocentment aquest petit espai d’ús públic
És trist que tinguem aquest passeig mirant el mar tan ample i no el podem gaudir com es mereix. Hi ha punts on tenim doble filera de venedors provisionals perquè les persones que pugen i baixen puguin mirar ambdós costats. Aquesta dualitat els permet aprofitar molt més el seu pas per aquesta tram del passeig per escollir un millor producte.
Tot això és fruit de la política d’aquest Vendrell que ens estima i vetlla per nosaltres. Sempre s’ha interessat pel bo i millor per al poble i per a les platges perquè no tinguem males companyies, almenys quan anem pel carrer. Per això ja fa segles que practica aquesta política de la fila índia. No cal que parlem de les persones de mobilitat reduïda que han d’anar en una cadira de rodes o arrastrant un carret amb un recent nascut en el seu interior. Uns polítics que sempre han vetllat per nosaltres i que durant molts anys ho facin perquè no caiguem en males companyies almenys quan anem pel carrer.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 31 e juliol del 2009