Una festa major que va de la Grècia clàssica al Pampa’s argentí

Un cop més he seguit molt de prop alguns dels actes de la festa major del Vendrell. Una de les coses que s’han de millorar de cara a les properes edicions ha estat el resultat del llibret amb el programa d’aquest esdeveniment festiu. El Vendrell té tots els punts de ser la capital de les òptiques entre Barcelona i Tarragona, llavors suposo que els responsables d’aquesta publicació volien posar a prova els la vista dels veïns de la localitat amb una impressió amb caràcters massa petits.  Pel que fa a la festa va començar una mica coixa amb un retard per voluntat dels seus responsables. El pregó  va començar més de mitja hora tard amb la plaça Vella plena de gom a gom. Després de l’espera protocol·lària, el públic va fer intents d’aplaudiments per a veure que passava davant una espera injustificada. Sobre les 21:38 va sortir el Kevin Prados pel balcó i la gent va respirar. El contingut del pregó no em va agradar tot i que la idea podia donar molt de si, però jo crec que no va estar ben resolt. Massa llarg i un excés de filosofia per una gentada que només volia escoltar un típic pregó de festa major d’un quart d’hora  amb més o menys encert i no una revisió local del mite de la caverna de plató que va durar mitja hora.

Em va agradar molt el piromusical del Botafoc que va durar uns 10 minuts intensos que va fer que molta gent el gaudís d’aquest terreny del costat de la Riera. Un castell de foc complet no el que ens tenien acostumats en els darrers anys que semblava més per complir amb el protocol que una altra cosa. Per altra banda, l’encesa del campanar molt fluixa pel que fa a anys anteriors. Jo sóc dels que pensa que no cal que tinguem dos castells de focs en dies successius. Es fa una encesa del campanar com Déu mana i pel que fa al dia de Sant Jaume es busca una cosa alternativa.

Pel que fa als Diables, Diablons i Malcasats enguany els he trobat molt encertats. Els Diables ho varen brodar amb estil i amb música i un Freddie Mercury des de dalt el balcó. Els diablons apunten maneres en el seu dia al matí passat per aigua. Aquí hi ha fusta i la cosa promet. On he vist molt més canvi ha estat en els Malcasats que tot i que evidentment no hi van faltar les paraules de rigor van tractar temes locals i espanyols amb molt encert i originalitat. Molt bé enguany s’ha notat important millora i han sabut sortir d’uns discursos que es repetien massa en els darrers anys. La inspiració els ha visitat amb encert i amb nous personatges.

Molta gent en els concerts del Botafoc, en especial el dia del Doctor Prats perquè dissabte ja va baixar el nombre de públic i feia una fresqueta considerable pels temps que estem. Un dels temes que s’haurien d’arreglar és la venda de tiquets que genera unes cues molt llargues que en alguns moments poden arribar als 20 minuts d’espera. S’hauria d’agilitzar. També seria important que les consumicions serveixin per a tots els dies de la festa major.

Evidentment el dia que més m’ha agradat ha estat el concert dels Porland’s, Baeturia i la Vanda. Aquí es va viure un ambient com la festa dels barris. La Plaça Nova estava plena de gom a gom de persones nascudes el segle passat. Es van recordar moments d’aquests grups que han estat molt significatius per un parell de generacions del Vendrell. Una nit memorable que esperem es repeteixi en altres anys amb altres idees.

A l’igual que l’any passat la Festa Major va arribar des de la Riera de la Bisbal a la Carretera de Valls, enguany els nous administradors han conquerit nous espais en aquest Vendrell per descobrir. La Rambla Cañas de la zona del Tancat ha acollit ni més ni menys que un ball de festa major típic de la Rambla i un concert d’havaneres que això és una de les manifestacions més sagrades que no es podien tocar del rovell de l’ou. Aquest fet ha estat més important que  no pas l’arribada de l’home a la lluna. Esperem que els propers anys la cosa segueixi en aquest camí i la Festa Major del  Vendrell arribi a altres indrets del Vendrell i surti una mica del triangle de les tres places: Nova, Vella i Tívoli. S’han fet noves propostes durant aquests dies que han tingut molt d’èxit, però apostes com el Racó de l’art amb tres o quatre parades s’hauria de replantejar o buscar nous components perquè quan desconeixes la realitat, veus el programa i veus què si cou, alguna cosa li falta. Moltes banderes a les parets de la plaça Vella, cap a l’escenari del Botafoc, contradiccions d’aquesta festa major. Vull felicitar als administradors i personal i altre personal per la feina feta  i molt content amb els nous entre ells el responsable del Pampa’s Rock de Ràdio el  Vendrell, Dani Utge i un company del Pas de Vianants, Xavier Ollonarte.

Els Maridatges de Terra i Taula, el bo i millor de casa nostra.

Un nou maridatge als Jardins del Museu Pau Casals de Sant Salvador és una cites inexcusables de l'estiu. Llàstima que en facin pocs i sempre has d'estar a l'aguait per si trobes lloc. Aquest cop si que vaig tenir sort de trobar plaça. El bo i millor del Baix Penedès uneix l'esforços i productes per oferir un maridatge molt digne del nivell d'una Fundació Alícia i evidentment d'un Meridien Ra. No em vull deixar cap dels seus protagonistes que des de la terra hi posen la seva màgia: Vell Papiol, lo Mam, Ull de Llebre, Petit Bistro Segur, L'Obrador, Cellers Augustus Forum, Jané Ventura, Sicus, Finca Mas Perdut, Un sol cel, Cal Badejo, cal Camat, Torclum, Camp de la Sort. Tots ells units sota el nom de Terra i Taula que és al punt de trobada d'aquesta entitat que és la encarregada d'unir productors i cuiners en una mateixa taula. Evidentment sense els fesols i el pa i els pebrots no es podrien arribar a aquest nivell. Un producte de primera qualitat KM 0 és bàsic per elaborar aquestes propostes farcides de petits sabors, aromes, gustos i textures. La quimica i la màgia aplicada al menjar, als productes nostres de sempre.
Una proposta que ja està més que consolidada i que si s'en fessin 25 segur que omplirien a quasi totes perquè avui en dia aquestes combinacions estan de moda i la qualitat està més que garantida. Al Vendrell era un dels llocs on es muntaven associacions de menjar on tot s'hi valia, evidentment segons qui entrava al cap quatres dies la cosa s'esgavellava. Terra i Taula té un nom, uns principis i no cal ser molts sinó que els que hi siguin ho facin perquè s'ho mereixin i treballin per treure noves propostes al mercat perquè el nostre producte està entre els millors i ho sabem i tenim la gràcia de respectar-lo i aconseguir el millor. Molta sort un cop més a Terra Taula per posar la nostra comarca en el lloc que es mereix. Evidentment gràcies també al Museu Pau Casals per aquests jardins molt ben cuidats i a Jazzul que han posat la nota i la gràcia on tocava en forma de música.. Ens veiem a la propera. En les taules hi havia ambient distès i la gent parlava encara que no es coneguessin. Alguns venien de fora espressament per aquest maridatge i aquest ha estat la cirereta del pastís d'un dia a casa nostra. No només tenim tapes i birras. La nostra comarca té moltes potencialitats, però falta que algú s'ho cregui i ho faci realitat. Terra i Taula ho tenen molt clar.

Punt d'inflexió en la relació de l'Ajuntament del Vendrell amb els seu personal

La relació de l'Ajuntament del Vendrellamb els seus treballadors ha arribat a un punt d'inflexió prou important. En aquests 4 anys que porto al comitè hem passat de què ens tinguessin oblidats del tot a què ens facin una mica de cas i tot. Pel mig hem tingut un temps d'una mitjana d'una reunió per setmana amb un resultat mínim. En la nova legislatura amb el Kenneth, en un parell o tres de renions hem avançat molt més que en els darrers 4 anys de ordres del dia repetits fins la sacietat en un bucle que ens va portar a uns grumolls. Ara la cosa ha canviat. No hem aconseguit gran cosa, però hi ha un punt d'inflexió més que considerable. L'ajuntament s'estava convertint en una mena de centre de practiques on a part dels veteranus els nous que entraven fotien el camp quan podien perquè els mecanismes de funcionament no anaven i els sous en alguns casos eren molt baixos, millor al Mercadona que no pas alguns tècnics del consistori, sense desmerèixer aquesta cadena valenciana. La cosa ha canviat gràcies a què el Kenneth i el Baltasar s'han posat a treballar intentant recuperar el temps perdut. Molt content d'aquesta nova fase que beneficia a tothom.

Una gran nit per una noia fantàstica

Ahir era el moment de celebrar l'aniversari de la Maribel, amiga de la Magda, al Habana Blue de Vilanova. Un xiringuito arran de mar molt acollidar amb uns grans professionals que van estar en tot moment a l'alçada. No hi va faltar la música i la bona companyia. La protagonista de la vetllada va veure com els quasi 50 convidats ens asseiem per grups per procedències o punts en comú als laterals de la part central del restaurant. Va ser una vetllada molt acollidorà on els valencians varen demostrar que són els reis de la festa. La dècada dels 40 és una de les millors de la vida, t'ho dic per experiència. Tu Maribel segur que en sabràs treure el suc des de la teva manera de ser. Ets una gran persona que saps aprofitar tot allò que et porta la vida de la millor manera. Coneixes el teu entorn i et saps moure com gat a l'aigua. Ets una amant de la bona cuina, els bons vins i suposo que això és una extensió de ser amiga dels teus amics on et trobes això. Per molts anys i una forta abraçada en aquesta vetllada inolvidable que t'ha portat fins ara a la millor dècada de l'ésser humà.

Molt bona fest major a tothom

Un cop més ja tenim la festa major aquí al Vendrell. Esperem que tothom la gaudeixi dins la seva voluntat, gustos i preferències. Esperem que no només sigui un dia més de festa. Molt bona festa major a tothom i a gaudir d'aquests dies amb intensitat.

Rei Leon, una peli més que previsible

El Rei Leon és una peli típica i tòpica molt ben feta, però que no marxa del que es pot esperar. La part musical és molt fluixa, per l'animació està molt bé. Una peli previsible que pot anar molt bé si vols anar a veure el musical a a Madrid. Passa ràpid, però res de l'altre món en el què es pot esperar en aquest producte de Disney.

La festa major ha de pertànyer al poble

Les festes majors de les nostres localitats pertanyen el poble que les conserva dins les seves tradicions més ancestrals. La majoria d’actes que s’hi porten a terme tenen una història al darrera que ha anat actualitzant-se amb el pas del temps fins esdevenir el que tenim actualment. Sempre hi hagut propostes noves que s’han mantingut i altres que han desaparegut amb el pas dels anys per molts i variats motius.

Jo sóc un fan incondicional dels Esgangalats de Calafell que han sabut tornar la festa major al poble que és el que correspon. Les seves activitats estan pensades principalment perquè els veïns del municipi en gaudeixin.  Fa un parell o tres de setmanes vaig gaudir molt de l’estirada de corda que va tenir lloc a la platja de Calafell entre Popets i Terrossos. Allí hi havia més de 200 persones tirant amunt i avall, fent país i fent poble. Treballaven la convivència, l’esforç, la identitat i en definitiva gaudien d’aquest simple acte de festa major de tota la vida que podria ser tirar la corda amb un pressupost zero.

A mi sempre m’han fet molta gràcia aquests concerts multitudinaris que han tingut lloc al Vendrell on s’han buscat grups o propostes musicals que quedaven lluny del nivell del municipi. Omplir el Botafoc amb més de 5.000 persones com s’havia fet en l’època daurada del Raul Buira jo crec que no hauria de ser la filosofia bàsica de la festa. Si que aquella nit com les nits dels 40 Principals l’Estació de tren del Vendrell registrava un nombre extraordinari de visites igual que totes les zones possibles del Vendrell estaven ocupades per vehicles que al dia següent com a molt tard tocaven el dos caps als seus destins. Per aquest tipus de propostes un va a altres localitats més grans i no veu com el bona part del pressupost de festa major se’n va en aquesta intenció de postureig del polític de torn que no ha sabut trobar el punt exacte de la seva festa major.

La festa major del Vendrell com totes haurien de ser participatives de la realitat del poble del moment. No podem quedar-nos ancorats en el que posen els documents groguencs de la rectoria de fa 300 anys perquè el món evoluciona i encara que tinguem en compte les nostres arrels, ens toca viure el present i també l’hem de tenir en compte perquè a ell som realment a qui pertanyem. Si seguíssim aquesta filosofia excloent avui en dia no ballaríem sardanes, ni faríem castells perquè aquests fenòmens culturals fa dos dies que els tenim incorporats a les nostres tradicions i sembla que els íbers del cimentat poblat de les Guàrdies entre fornada i fornada ballaven una sardana mentre miraven caure el sol a l’horitzó.

Jo sempre he trobat molt més interessant les festes dels barris que no pas la festa major del Vendrell perquè la gent es mobilitza molt més per barris que no pas per Santa Anna quan per moltes persones són simples dies de festa amb alguna cosa interessant per anar a veure.

La gràcia que el pregó o la inauguració de la festa major sigui alguna persona o entitat del municipi. Això de contractar a aquests humoristes que t’adapten quatre coses de la seva fórmula al poble de torn on el contractin perd la gràcia de moltes coses.

La gràcia de la festa major és que arribi d’una manera o altra a molts llocs del municipi. No cal que facin castells a la plaça més allunyada, però  si que activitats com cinema a la fresca o altres similars es pot aprofitar per conquerir nous espais per a la festa i trencar el circuit de sempre que tots coneixem fa dècades. Com més gent i espais s’impliquin millor d’una manera gradual, però com és àmplia sigui més gent hi pot participar.

Molts cops no és un tema de pressupost, sinó d’imaginació i sinó que vagin a Calafell i veureu com amb quatre coses es poden fer moltes coses i la gent s’ho passa bé i hi  participa i qui vulgui grans concerts, doncs un autobús i cap a  Barcelona, cada cosa al seu lloc. Molt bona festa major a tothom vilatans, forans i sobrevinguts.

El Penedès opta pels sants estiuencs

L’estiu porta la part més intensa de les activitats que es desenvolupen al Penedès. Ara amb Sant Joan trobem  algunes celebracions de pobles costaners com Calafell i donarem pas a un parell de mesos que ens portarà a la festa major de Vilafranca quan el món a aquesta banda del Penedès sembla que es para quasi completament per gaudir de la diada de Sant Fèlix i d’altres actes en aquesta setmana tan esperada.

Els actes i festes majors és multipliquem durant aquests dies de calitja intensa. Una de les coses curioses del santoral que suposo que té una explicació més o menys creïble, però que a primera vista és casualitat és que la majoria de municipis del Penedès celebra la seva festa major dins aquests 60 dies. No sé, però dins el llistat de màrtirs i verges de l’església també tenim Sant Andreu, Santa Eulàlia, Santa Gemma entre molts altres que estan repartits en els 10 mesos restants, però aquí hem agafat els que coincideixen amb juliol i agost com Santa Anna, Mare de deu del Carme, Santa Maria que és la santa amb més advocació al Penedès.

Hi ha molts municipis com Vilafranca del Penedès que també tenen al llarg de l’any altres propostes festives, però mai al nivell de les que es porten a terme fins a finals d’agost. Suposo que fa anys i panys quan tocava fer algun miracle sempre apareixia alguns d’aquests sants estiuencs que devien estar molt més per la tasca que no pas Santa Brígida que segurament estava per altres missions que no han transcendit en les tradicions i costums penedesencs. Realment els nostres avantpassats ja sabien que era millor moure el cos fins que surti el sol la vigília d’un 15 d’agost que no pas un 13 de desembre. Apa a gaudir i que comenci la festa. El Penedès a l’estiu es vesteix de amb el bo i millor per oferir la seva millor cara a qui el vulgui conèixer en la seva màxima intensitat i popularitat on qui més qui menys hi trobarà allò que més l’emociona.

Lo nunca visto, una peli a la mida de Carmen Machi

Hi ha actors que estan de moda pel que sigui, llavors ve un director amb un guió normalet i et monta una peli. Aquest és el cas de Lo Nunca visto protagonitzada per Carmen Machi amb un guió fet a mida on explica la vida d'un poble petit que té molts punts per ser agregat pel veí. Una proposta que està carregat de tòpics típics i que et deixa anar de tant en tant algun somriure sense que sigui res especial. Una peli de sobretaula, per quan estàs a casa i si t'agafa la nyonya tampoc et perds gran cosa.

Contra els problemes socials: Polícia

La nostra societat ja no és capaç ni te cap ganes de buscar solucions reals als seus problemes endèmics com la manca de feina, falta de cohesió social, marginació social i moltes altres coses que estem veient cada dia a casa nostra amb més intensitat. Encara que alguns mitjans de comunicació no ho vulguin reconèixer cada dia vivim una mica pitjor que abans. Fa unes dècades la societat era com un gran engranatge que funcionava tota sola amb un petit suport de les administracions públiques. Aquest moviment fa uns anys que ja no rutlla com tocaria i en comptes de buscar les friccions, untar una mica aquells punts més tensos s’ha decidit treure la solució universal com és la policia que només serveix en el millor dels casos tapar forats provisionalment i  es possible que després de la seva actuació la ferida encara sigui més profunda i difícil d’arreglar.

La culpa no es pas la policia que ella mateixa s’hagi erigit com l’Ibuprofeno dels mals socials sinó que des de  diferents administracions s’ha convertit en l’eina més visible per posar una tireta.

Un exemple ben clar el vàrem tenir el passat 1 d’octubre del 2017 amb la repressió policial d’un problema que és l’engranatge de Catalunya dins l’Espanya del segle XXI. Això és una greu situació que fa anys que arrosseguem i que encara cap política ha sabut com endreçar d’una manera digna i que satisfaci a les dues parts.

A part d’aquest exemple general, trobem molts casos cada dia arreu. En la darrera campanya municipal al Vendrell molts dels partits jugaven amb aquest element per solventar els problemes endèmics del municipi. Ens volen vendre el missatge que si posem un caserna a cada barri una parell d’agents a cada carrer la cosa quedarà automàticament arreglada. Aquesta és la solució més allunyada de la realitat possible.

El que s’ha de fer és fer un treball de formigueta i una major col·laboració entre la gent que forma part de la societat. Fa uns anys sabies qui vivia al costat i coneixies, com a mínim quatre coses generals. Avui en dia amb les xarxes socials potser és més fàcil que coneguis una persona que viu a Austràlia que no pas el veí de sobre que passa l’aspirador cada dimarts a les tres de la tarda.

I parlant de proximitat, puc explicar que fa uns pocs anys al meu veí li varen buidar el pis mentre ell estava al bar del costat fent un vermut a les 12 del migdia. Si tu et trobes uns operaris per l’escala baixant mobles evidentment que el darrer que sospites és que li estan netejant el pis sense permís. El primer que et ve al cap és que està fent una mudança. Aquesta xarxa social històrica i sense mòbil és la millor defensa contra els pispes i amants de les coses alienes.

En un àmbit més general la gràcia és donar possibilitats a la gent perquè es pugui guanyar les garrofes. Tenir una oportunitat de vida. Alguns potser la desaprofitaran, però molts altres en trauran partit. En aquesta comarca amb uns índex escandalosos d’atur i amb un teixit econòmic molt fràgil és molt difícil trobar una cosa amb cara i ulls. Tothom coneix el món de l’hostaleria i aquí no som pas cap excepció. Feines molt puntuals amb moltes hores i en uns mesos molt concrets. A partir d’aquí no sé sap que pot passar la resta de l’any. Cada dia els salaris en general són més baixos i les despeses són un xic més altes i això genera una problemàtica amb moltes variants que va des del psicòleg, fins els pispes que han de buscar-se la vida per anar sobrevivint. Estem en una de les comarques amb la renda més baixa de Catalunya i aquest és el gran problema. Encara que hi portis un destacament de l’exercit amb helicòpters i tancs això no ho podràs arreglar. Ens cal una feina de formigueta que fa 50 anys que no es fa i tenim moltes etapes ja perdudes. No necessitem especialment més policies, sinó més funcionaris en tots els àmbits i en especial a l’estiu quan la població es quadruplica per aquest turisme temporal que tenim, però que tampoc li donem la cobertura de serveis que es mereix. Para la mà sense gastar un duro.

Moltíssima gent en la caminada de Lliga contra el càncer del Vendrell i Calafell

Aquí a la comarca molt de Consell Comarcal, consell d'alcaldes i mil històries similars que fins ara han servit per res a part del Carnaval que és molt bàsic i de principis mínims.. La societat civil ja ha vist que els polítics no es posen d'acord, llavors han tirat de veta i han aconseguit que més de 700 persones anessin des dels Patos de Calafell fins el xiringuito de la Mar Salada del Vendrell en una caminada blanca i solidària. Una gran fita fruit de molta gent que hi ha col·laborat de moltes maneres. La imatge que jo tinc de la lliga contra el cancer i similar és de quatre tietes que feien un parell de sopars i venien tiretes i quatre coses més, però ara aquesta entitat ha agafat molta embranzida en una enfermetat que a moltes persones els toca de prop o de més lluny, però ningú no pot dir que no te ningu proper que hagi passat per les seves mans.
Va ser un dia iniciativa que fa dies que rutlla amb un grup de gent que s'ho ha currat des de l'espot fins el darrer dia. Hi ha molta feina de formiguetes que han posat un gran interès i feina. Hi ha petits detalls com per exemple que aquest top manta ubicat en llocs menys visibles que tenim a la comarca durant una estona deixes passar a la comitiva, la gent que estava per Calafell no sabia de què anava la història. Ara els catalans a la mínima que podem muntem una manifestació demanant la indepedència i clar això pot afectar considerablement a molts demòcrates.  Amb això vull dir que faltava una pancarta al davant per informar que som gent pacífica i no volem soroll. Només caminavem per la lliga contra el càncer. Petites històries amb la clau de les cadires, amb la cua per demanar perquè clar la Mar Salada es va veure desbordat per la marabunta i un xiringuito de platja, de miracles els justos. Però tot això i algun petit detall més el proper any segurament es millorarà i serem més que enguany. Moltes felicitats a totes les perosnes que hi van prendre part i endavant perquè el Baix Penedès és solidària, tot i que diumenge amb el tema del Mulla't no hi havia gaire gent a les piscines del Vendrell, però tot no es pot demanar. En l'hora de la caminada va coincidir amb l'estrena del festival Pau Casals que també va omplir l'Auditori Pau Casals. Això va fer que hi podria haver hagut més gent. Pel que fa als representants polítics vendrellencs, només hi havia l'Òscar Blasco, el Lluís Navarrete i l'Eva Mata. La resta ja us podeu imaginar on eren, alguns no tots.

Yesterday, diferent

Yesterday és una peli que està dins aquesta moda de propostes musicals. Queen, Elthon John i ara toca Beatles. Una proposta diferent que es fonamenta en un fet curiós que potser algun dia ens podria passar tal com estem tots de connectats. A partir d'aquí comença el trio entre amor, fama i música. La peli passa bastant ràpida. Jo tenia més esperances del que vaig veure, però tampoc defrauda.

Cunit, un poble eixerit i molt més.

Un dels pobles que més interès ha mostrat per la seva història, pel seu passat, present i futur és Cunit. Jo sóc una de les persones que creuen que la feina de formiga d’aquesta localitat costanera ha de servir molt per altres municipis amb unes característiques similars.

Desconec el dia a dia del municipi pur i dur perquè no hi visc i segueixo la seva actualitat a través de les xarxes i mitjans de comunicació.

Una de les propostes més consolidades per donar a conèixer la seva identitat és la Xarel·lada que enguany ha arribat a la seva setena edició. Al cap de pocs dies de la seva presentació ja es varen haver de tancar les inscripcions perquè ja tenia les places cobertes. Aquesta idea que va sorgir d’una combinació entre ajuntament i entitats privades mostra la manera que ha de treballar un municipi per tirar-ho endavant. S’ha de comptar amb els seus veïns que han de tenir els canals necessaris per poder participar de la política activa del municipi i que  les seves propostes arribin a bon port. Quan en una fira d’una localitat s’ha deixat totalment de banda l’associació de comerciants de la localitat vol dir que alguna cosa no va gens bé. Llavors el resultat és el que és. A Cunit no et fan grans castells de foc perquè amb un pressupost anual d’uns 30.000.000 i amb un deute heretat d’anteriors mandats la cosa no dóna gaire més. La gràcia és que les seves iniciatives compten amb el suport dels seus veïns. El darrer dissabte de juny la Xarel·lada estava més plena que mai amb gent i caliu perquè enguany hi varen afegir un concert per tancar la jornada dedicada a una de les varietats de raïm més importants de casa nostra. Per primer cop van exhaurir tots els tiquets que es van posar a la venda.

Un poble com Cunit treballa per conèixer la seva història amb una preocupació per part del consistori per la seva h i també per les seves masies i altres elements històrics del municipi. No estem parlant de grans projectes amb forta despesa però almenys hi ha un interès per adequar i mantenir aquests espais que tenen un valor perquè la gent ho sàpiga i en sigui conseqüent.

Cunit no és un poble que et pugui portar grans  grups per la festa major perquè la situació econòmica no dóna per a més, però si tu hi vas molt possiblement t’agradarà la seva aposta en aquest camp. Coneixen el producte i abans de contractar-lo per pujar a un escenari saben molt bé de que estan parlant. No estem apostant per portar grans noms sinó propostes molt interessants que agraden a la gent.

Cunit també té la valentia d’organitzar un cop a l’any un congrés d’informàtica i administració amb propostes molt interessants on hi assisteixen personal de tots els municipis veïns per conèixer les darreres tendències en aquest món.  Per exemple en administració electrònica.

Una de les ràdios de la comarca amb més vitalitat i audiència és Ràdio Cunit amb una interessant graella on hi pots trobar una mica de tot i més. Una emissora participativa on veïns i forans poden deixar anar les seves capacitat comunicatives. Hi ha municipis baixpendesencs que tenen una emissora de ràdio que viu paral·lela als seus ciutadans. En aquests casos és molt difícil l’entesa.

Cunit és un poble que connecta amb la seva gent. L’altre dia en aquestes converses tontes entre copeta de cava i tastet hi havia gent de fora  que deia que a Cunit hi faltava comerç perquè per qualsevol cosa has d’anar a altres localitats. Llavors els veïns van respondre ràpidament que millor així.  Si volien botigues que anessin a Calafell. Aquesta versió actual de Cunit és molt tranquil·la i no necessiten massificacions com altres veïnes.

Cunit és un dels pocs municipis costaners que et permet estacionar el cotxe a un parell o tres metres de la platja sense haver de pagar zona blava. Tot un luxe amb unes platges tranquil·les i netes. He fet aquesta petita reflexió, però no feu molta difusió de Cunit perquè  no sigui que aquests trets característics se’n vagin en orris. A gaudir d’aquest bonic poble amb totes les moltes coses que ofereix. 

La veu del poble del Vendrell

Una de les coses boniques de la festa dels barris és que pots sortir a les falles, la veu popular. En la falla del Serrallo i font de la Menya, vaig tenir aquest honor. Gràcies per posar-me en els vostres titulars anònimes de l'actualitat local.

El Vendrell necessita un model de ciutat

En aquesta legislatura al Vendrell ja li toca adoptar un model de vila independentment si estem un parell o tres de setmanes a repartir les responsabilitats entre els nous regidors. El poble en uns 20 anys ha doblat la seva població i ha canviat essencialment la seva idiosincràsia per convertir-se en una de les ciutats més importants entre Tarragona i Barcelona per sobra de Valls i molt similar a Vilafranca del Penedès. Encara que el Vendrell no ho ha assumit mai crec que molts ni s’ho creuen som capital de comarca i per tant, hem d’oferir una mica d’aquest cap i casal baixpenedesenc a la resta dels 13 municipis que configuren el Baix Penedès.

Fins ara en cara legislatura ens gastàvem uns diners per dissenyar un model de localitat o un pla estratègic de futur o alguna cosa semblant, però la cosa quedava aquí. Al final dels 4 anys en el millor dels casos podien aparèixer una mena de conclusions, però la quedava en un bucle llest per tornar a començar.

A partir d’aquesta manca d’organització global ha sorgit un greu desgavell col·lectiu i la gent ha anat improvisant a un costat a l’altre sense una visió general i de futur que inclogui un projecte de futur.

Durant aquest temps manca de planificació s’ha tingut que anar sortejant la realitat amb més o menys sort. Ara és el moment de seure tots membres d’aquesta ciutat amb ànima de poble que és el Vendrell i dotar un projecte a mig i llarg termini. A partir d’aquí tenim un Pla General Urbanístic de l’any 2.000 que s’ha de retocar per no acabar convertits en una mena de ciutat metropolitana de Barcelona de 100.000 habitants plens de pisos i pisets arreu.

Hem de decidir on tenim el nostre punt neuràlgic del comerç local, tot i què n’hi pugui haver en altres espais del Vendrell. Hem de treballar pla de mobilitat urbana que sigui el més raonable per incloure els principals actius de les nostres vies com són els vehicles, vianants i com no les bicicletes i derivats que dia a dia també van obrint-se camí en aquest camp de la via pública. No hi poden faltar tenir clares els espais d’estacionament dissuasori per als vehicles que s’acostin a la vila.

En aquest model de ciutat no hi poden faltar els transports, els nous espais educatius i les infraestructures. La política que hem estat fent fins ara és inviable. A banda, aquesta s’ha repetit en aquesta passada campanya electoral local on s’han promès moltes coses que evidentment a mig termini no es faran i si es fessin podrien ser una total aberració i ens tornarien a portar a un deute astronòmic del qual encara ho estem superant amb molt esforç col·lectiu. En aquesta planificació tothom ha de saber que hi pot guanyar alguna cosa, però que també en pot perdre d’altres. No podem tenir un gimnàs ni una piscina a cada zona del Vendrell perquè les que hi ha actualment estan infrautilitzades durant moltes franges horàries. Potser que treballem altres coses com el transport i l’oferta d’aquest espai esportiu municipal del Vendrell. Hi ha alguna cosa que no funciona perquè els usuaris han baixat considerablement en els darrers 6 anys. El tema dels castells de foc és també un dels punts simbòlics que s’hauria de treballar. No es admissible que a cada urbanització faci el seu i el resultat és que tinguem 5 castells de foc de 7 minuts cadascun. Potser que en tinguem un de més durada i que serveixi per tots. Al Vendrell, queda molt clar que un dels epicentres de la festa major és l’encesa del campanar, per tant el mini castell de festa major podria ser totalment prescindible.

Potser no ens calen tants instituts al Vendrell i algun hauria d’anar als barris marítims perquè els seus alumnes no haguessin de pujar al centre vila. En el tema teatre, tots els espais que tenim des de l’Auditori Sant Salvador fins a la Lira passant per l’Auditori de l’Escola de Música tenen 400 i poc d’aforament. Un número totalment petit per ser capital de comarca i per tenir a tocar 40.000 habitants. Alguna cosa s’ha fet molt malament en els darrers anys. Al Vendrell necessitem entitats fortes, no 1.000 entitats amb 4 persones dins cada i para de comptar que tenen moltes limitacions en personal i diners. Necessitem entrar al segle XXI i no pas seguir vivint en aquest segle XX perllongat fruit d’uns poders fàctics que no han perdut poder dins el municipi.