País d'auxiliars administratius

Aquest és un país d'auxiliars administratius perquè molts dels que entraven a l'administració o feien amb aquesta categoria si tenien sort i sinó la de sota que venien a ser conserge. Alguns d'aquests amb el temps continuen copiant i enganxant com el primer dia sense innovar ni superar nous reptes. Potser alguns acaben cobrant més perquè han fet amiguets durant aquest temps, són els que sempre. Diuen que si quan els polítics pregunten com han vist una cosa o una altra i els agrada anar a menjar el tarro al polític de torn quan passa per allí o quan diu alguna cosa, el que es diu come ollas per no ser guarros. La seva fita no es canviar res sinó posar altres noms, altres càrrecs perquè en el fons tot segueixi igual, però amb una nova nomenclatura perquè tot sembli diferent encara que sigui un copy paste. Són bona canalla i submissa i els hi fa il.lusió buscar nous càrrecs amb grans processos de selecció amb brillants, il.lustres il·luminats personatges que et trobes pel camí que t'han de fer preguntes originals, que et descoloquin, et fan proves gal·làctiques. Ells que potser tenen el seu càrrec perquè són d'un partit i per això van saltant com els gripaus de lloc a lloc amb un bon sou i salari, però es creuen important i donen el pego quan t'ensenyen la targeta.
Aquest és un país d'auxiliars administratius on els de dalt no han superat aquesta fase de fer com sempre i els nous que són els que els tocaria canviar no tenen l'oportunitat de fer-h perquè estan allí rodejats d'aquests inspirats personatges que es pensen que per tenir un càrrec a dit saben molt i des del primer dia han aprés ben poca cosa a part d'anar  tunejant el seu càrrec per fer sempre el mateix.

A la fresca, mirant les herbotes on abans hi havia cotxes

  

Asseguts a la fresca veiem l’estiu passar davant nostre, dia a dia, poc a poc. Enguany ha estat un dels anys amb més turistes i segones residències a les nostres contrades, però el cartera “diesel” es va consolidant. Enguany des de la festa major del Vendrell fins passat el 28 d’agost ha costat bastant estacionar en alguns carrers no gaire cèntrics dels nostres barris marítims. No sé si els preus, la seguretat mundial o el camí més fàcil  han estat tan decisius perquè moltes persones hagin optat per passar aquests dies entre nosaltres.

Al llarg de l’estiu no hi hagut grans novetats tret que a Calafell han fet una distribució peculiar de les tres festes majors del municipi segons els dies amb més visites al municipi, deixant el pobre Sant Miquel, patró de Segur en un clar segon terme.  El cicle de cantautors de Casa Barral del Passeig Marítim de Calafell també se l’han carregat. Segueixen apostant fort per les ditxoses Havaneres del mes d’agost que estan en plena forma després d’anar liquidant petites coses culturals que feien més bé que aquest macro concert que vol plantar cara a altres que porten més anys i amb més recursos. Aquí ens toca imitar els demés i carregar-nos el nostre.

Pel que fa al Vendrell enguany hem tingut dos cartells de festa major, el guanyador i l’oficial, també hem tingut administradors de la festa major, un més del compte perquè van sortir massa tard i hi havia molta feina a fer. Ara ja tenim els del proper any que ja s’hi poden posar a fer feina. Un nou any amb aquest dia extra  en el mes de juliol que l’Ajuntament ha atorgat a tothom per gaudir més aquests dies especials. Una mesura que mai havia tingut lloc a casa nostra, però el principal perjudicat serà la Fira ja veurem com acaba després d’uns anys que està sobrevivint dins uns mínims històrics.

Els vuit grups que estan formant part del consistori, tres oficials a l’equip de govern més el PP que  aprova tot l’important que li presenta el trident polític de casa nostra pot guardar una part important dels projectes del 15 perquè segurament li aniran molt bé per al 2019. La cosa està molt quieta. Els Jocs de Mediterrani no estan tan clars com ens volen vendre. Ja ho va dir el meu polític de referència, Pep Marrassé, que en cada elecció municipal es parla el mateix que les anteriors perquè aquí a cada elecció municipal prometem el mateix per no fer res. Doncs en aquest aspecte la cosa segueix en la mateixa línia.

La gran revolució d’aquest primer any de trifàsic amb PP fent costat ha estat l’eliminació del pàrquing de les Madrigueres on els turistes i locals deixaven el seu vehicle per anar a aquesta magnífica platja. Ara si volen hauran de caminar una mica més i deixar el vehicle al costat del terme municipal de Calafell o amagat dins Sant Salvador.

Ha estat una mesura coherent i també ha sortit perjudicat la famosa guingueta que durant la revetlla de Sant Joan era un dels punts de trobada dels jovent del Vendrell, comarca i més enllà. Ara hem cedit aquest bonic espai ple d’herbotes a les aus i natura salvatge. Ara anirem veient com ho anem polint de mica en mica perquè les males olors de la desembocadura de la Riera de la Bisbal formin part de la història intocable.

Asseguts a la fresca veiem el temps passa i com la història i ben aviat tindrem unes noves eleccions. Ara no ens podem pas queixar.

Calafell i Santa Oliva tenen governs peculiars, però això de les banderes i els himnes són coses totalment negociables quan es tracta de compartir el poder.

Enguany l’11 de setembre no haurem de reviure   a Barcelona  enregistrats per una televisió nipona, russa o polaca, sinó que podrem estar tranquil·lament a la capital de la nostra província demanant independència en un país que ha guanyat unes eleccions  tres vegades consecutives un partit que ningú vol. Misteris. La resta no han estat capaços de formar govern estable. De moment, si la cosa evoluciona així tornarem a repetir les eleccions a veure si canvia alguna cosa, però a tothom ja els va bé que la cosa així per una societat més precària amb contractes de feina roïns.

Un fora stock al Vendrell amb cert optimisme

Ahir per la tarda em vaig donar un tomb per la nova versió del fora stocks del Vendrell. Una mica com a Calafell. Davant cada botigua treien la roba de fora de temporada. Hi havia força caliu i es veia a persones amb bossetes i comprant aquí i allí. Es notava cert optimisme, però això és com tot hi ha gent que realment fa ofertes i altres només hi va per complir, però com la gent no és tonta ja sap on anar. Un es queixarà que li ha anat molt malament i altre dirà que tot millor, però cadascú que pensi com ha participat a la cita. Aquesta és una manera de donar vida a tot el Vendrell i no només a la Rambla, amb la possibilitat que aqeust cop et podries provar la roba cosa que no passava a la Rambla. Vaig preguntar sobre com havia anat el matí i vam dir que també hi havia molt gent. Doncs molt bé. Aquest estiu ha estat molt molt dur, perquè si que tenim molta gent, però cada dia tenim més diesel a casa nostra. A veure si amb iniciatives com aquesta és pot mig salvar la temporada. Endavant. Llavors en els places i al dr. Robert es van agrupar els que queien fora de l'illA de vianants.

La rivalitat castellera

Fa uns anys els castells humans estan entrant en un món competitiu per algunes colles. Tenim el Concurs de Colles de Tarragona que és com la Champions del Futbol i llavors al llarg de la temporada hi ha una clara classificació de les diferents formacions segons les construccions realitzades en les seves actuacions. Aquest rànquing vindria a ser la lliga. Aquesta rivalitat ben entesa és bona perquè és un cop de mà a les colles a superar-se a tirar endavant a trencar noves fites, però a vegades els pot resultar perjudicial. Quan alguna d’aquestes formacions no passa pel seu millor moment, aquesta energia que compartien tots els membres quan tot anava endavant es pot tornar en contra de les seves aspiracions si no se sap portar bé les rendes de la comunitat castellera.

Una de les gràcies de les manifestacions populars és que la rivalitat no és una dels pilars per tirar endavant. Per això es deixa la porta oberta perquè tothom hi pugui participar d’una manera o altra encara que no sigui el millor de la seva especialitat. La gent que ho fa possible en molts casos són persones anònimes que amagats sota els mateixos colors i formes esborren qualsevol diferència social o religiosa que es pogués donar.

Està bé que visquem aquesta força castellera i que duri molts anys, però també hem de donar oportunitats a les colles que tot i que potser no estan en aquesta primera divisió fan mans i mànigues per treure el màxim profit a les seves possibilitats i recursos.

En el nostre Penedès hem de tenir colles de tot tipus i cadascuna realitzarà el seu paper. Hem d’evitar un cop més que el peix gros es mengi el petit i hem de ser conscients del que més ens convingui. Algunes de les colles que avui estan dalt de tot fa quatre dies no estaven en aquells llocs privilegiats i gràcies a la seva gent estan on estan.

La salutació va per nivells d'habitatge

Una de les coses curioses d'aquesta societat almenys a mi em passa. Quan vaig al parquing de casa allí tothom et saluda més o menys efusivament com si et conegués de tota la vida, però si trobes aquesta persona al carrer o en un altre lloc no et diu res. És un fenomen que no entenc. Al principi no, però quan portes 10 anys vivint en una comunitat quasi tothom ja es coneix, el que no entenc és aquestes actituds per palnta.

Coma-ruga Duty free

Ara que Coma-ruga ha tingut la gosadia de demanar la segregació del Vendrell juntament amb el municipi de Sant Vicenç de Calders i el Francàs al qual pertanyia fins gairebé la meitat del segle XX és hora de trobar solucions als nostres problemes quotidians.

Aquest estiu ha estat força tranquil a les nostres platges. Si tu començaves a caminar des de la plaça Germans Trillas en direcció Sant Salvador podries veure les diferents propostes comercials que t’oferia el Passeig Marítim. Primer de tot les botigues de bijuteria i objectes de platja,  després els restaurants, bars i pizzeries. Tot seguit era el torn de les paradetes dels venedors africans de davant de la tanca de l’Alberg Santa Maria del Mar. Tot seguit apareixien els de pell blanca per tornar al cap de no res i tot just a l’alçada de l’Europe amb el top manta. Evidentment hi ha havia uns pocs agents de policia per si de cas algú trencava aquest pacte no escrit entre cavallers. Era la millor manera en què tothom podria treure el seu partit on tothom hi tenia la seva cabuda. En cas que el top manta tingues més venedors a les nostres contrades s’anaven allargant en direcció Sant Salvador.

Aquesta distribució ha portat oficialment un parell o tres d’ensurts entre top manta i venedors que paguen.  La cosa està clara mentre uns han de pagar unes taxes per ocupar espai públic els altres tot i que no sempre saben si tindran el negoci tranqui del tot ho fan sense abonar un cèntim a les arques municipals.

S’han fet campanyes perquè la gent no compri a aquests venedors, però la veritat és que hi ha un públic que té una certa tirada i els va seguint i de tant en tant cau alguna cosa. Evidentment ja saben que el que compren en el millor dels casos és falsificat, però en una societat com la nostra on la imatge compta molt encara que sigui fora de la legalitat.

Aquí tenim un greu problema que fa anys que arrosseguem amb més o menys ensurt. Hi havia un alcalde que va agafar la plaça de la Lluna de davant de l’hotel Europe i la va destinar a la venda del Top Manta.  Evidentment els legalistes es varen queixar un altre cop davant d’aquesta mesura desigualitària   i hem estant jugant al gat i al ratolí uns quants anys. A vegades hi hagut una mena d’entesa i  a vegades doncs la policia es dedicava a tocar la moral amb menys sort que altra cosa.

El Vendrell té policia, però evidentment totalment insuficient encara que s’hi apuntin quatre Mossos amb moto per controlar durant tot l’any aquest fenomen que cada dia afecta més espais públics de casa nostra.

Llavors per no generar discriminacions entre venedors i per no crear més tensions que les bàsiques entre els qui paguen i els que no. Com és molt difícil obligar a aquests xicots a pagar qualsevol tribut llavors toca cedir gratuïtament la zona de les paradetes del davant de l’Alberg Santa Maria del Mar de Coma-ruga d’una forma desinteressada o encara que sigui amb una taxa simbòlica per evitar aquestes situacions violentes que es produeixen de tant en tant entre les parts implicades.

Ni el govern local, ni els Mossos ara mateix tenen poder i capacitat per fer fora a aquest més de mig centenar de venedors que ens venen a visitar durant quasi diàriament al llarg de tot l’any amb més o menys intensitat. 

En aquests casos la legalitat no es pot aplicar per una clara manca d’efectius policials i una normativa que guarda pel govern central la potestat de la zona de la sorra.  Per tant podem jugar una mica a gat i gos i posar quatre denúncies, requisar quatre bosses de material il·legal i poca cosa més, però només de cara a la galeria. La situació no la podem resoldre ni de bon tros. Encara que els posem a la presó ben aviat sortiran perquè el seu delicte no té més transcendència de moment. Alliberem de les taxes als pobres màrtirs de davant de l’Alberg Santa Maria del Mar que sempre els toca pagar i tots en harmonia. També algun detall per les guinguetes que estan al peu del canó.

Davant d’aquesta impotència manifesta i la manca de col·laboració de les parts que si que tenen poder real sobre aquesta situació, potser val més que agafem el brau per les banyes i anunciem Coma-ruga com una zona de Duty Free i que ens vinguin força a veure per comprar bijuteria, bosses, cinturons, tovallons que no es taquen, imitacions de tot tipus, Atès que no hi podem fer res més donem solucions als nostres comerciants i evitem tensions innecessàries per responsabilitats alienes. Tots en pau i evidentment tots podrien baixar preus i estarien més igualats que no pas ara.

Cazafantasmes, una peli que pots passar totalment

No havia vist la primera versió dels Cazafantasmes i no sé perquè vaig veure la segona. Em feia gràcia. A part de la música enganxosa volia saber de què anava exactament. La veritat és que no em va agradar gaire. Té algun moment que es pot salvar, però no és una de les pelis que recomanaria a ningú perquè no li vaig trobar el que. Aquí la teniu. Aquí al Vendrell ja la fan en una sala petita. Si en teniu ganes no trigueu gaire.

La Gramola del Vendrell, un lloc ideal per compartir

Fa anys al carrer sant Magí on avui hi ha la Locanda di Sapori hi havia la Gramola. Va estar uns quants anys. Després per coses de la vida va anar a petar als Massos i allí va venir el gran creador gastronòmic Miquel Sòria que al cap d'un any o dos va anar a petar al cor de Vilafranca del Penedès i va durar molt poc i ara no sé sabe on esta o potser per la muntanya. 

Fa uns pocs mesos ha obert al carrer Àngel Guimerà la Gramola, un restaurant que porta el mateix cuiner que el carrer Sant Magí, però amb una nova visió i una nova lectura del negoci. És pot trobar moltes de les coses que els clients van a buscar a un restaurant: econòmic, però amb productes de qualitat. Per 15 euros pots sopar com un rei sinó fas menú. Hi ha un tacte especial de les cambreres. Et donene la conversa necessària t'aconsellen bé, tenen el punt just de paraula que a vegades costa de trobar. Et pots trobar gent que no calla o altres que fan la seva feina i prou. Aquí han sabut trobar el seu punt mig. 

Hi ha plats freds i torrades, però la gràcia de tot plegat és que és per compartir. Si tot està creat per compartir amb la resta de la gent que t'acomapanyi. Els plats estan molt bé, ni grans ni es queden curts. Si sou quatre persones amb cinc plats per compartir i postres la cosa surt més que bé. 

Hi ha espai entre les taules i pots mantenir converses personal sense que cap parabòlica del costat ho pugui detectar. Hi ha taules més baixes i altres més altres, però molt còmodes. 

En el lavabo hi ha plantes. Aquest és un lloc molt cuidat perquè hi ha establiments que ho tenen només per complir amb la clientela, realment val anar-hi a veure encara que no hi hagi necessitat. Us el recomano. Va ser un gran descobriment gràcies al consell del Balta Hurtado de la Desbandada. Allí al carrer Àngel Guimerà 16 - 18 ho teniu. Fan carta al migdia a un preu econòmic i a la nit ja ho sabeu. Hi heu d'anar perquè us sorprengui. Molta sort i endavant. El Vendrell dona un gran pas en la seva oferta gastronòmica. Està bé que n'hi hagi i com més millor perquè cada dia no aniràs a mateix lloc i com més n'hi hagi tots en sortiran beneficiats.

Un gran tandem a la Farmàcia: Balta i Joaquin

Ahir dissabte al Vendrell hi havia caliu. Era dissabte i per la tarda sobre les 8 i havia genteta que tombava cap aquí cap allà. No hi hi havia res especial a part de les rebaixes que la setmana que ve acabaran amb el fora stocks a l'estil Calafell. Cada botiga exposarà davant el seu aparador. Ja s'ha acabat això de la Rambla, tot junts. Una de les coses molt interessants d'ahir tenia lloc a la Farmàcia o l'Àngel Riba tenia preparat una sorpresa. Ni més ni menys que un concert del Balta de la Destanda i de Joaquin Garcia un crac de la taula i la percussió, una combinació perfecte per escoltar una nova sonoritat als grans exits d'aquest grup vendrellenec que es va expandint ràpidament en la geografia espanyola i no hi van faltar clàssics com la Raiz, Joaquin Sabina, Barricada, Nacha Pop, entre molts altres del rock espanyol. La terrassa de la Farmàcia dels Àngels estava plena de gom a gom i gent de peu. Feia goig aquest concert en horari infantil per no molestar els veïns. Em va dir l'Àngel que tenia teca fins el 15 d'octubre. Allí estarem descobrint nous valors o noves combinacions com la d'ahir. Aquests són els grans herois anònims que munten propostes d'aquest tipus sense saber que passarà  per donar a conèixer nous grups i valors de casa nostra. Molt bé Àngel per la iniciativa ahir un gran concert en què la gent s'ho va passar teta amb la veu  la guitarra del Balta i la percussió del Joaquin. Un parell de cracks que ahir van demostrar que tenen molt a fer en aquest nou format més petit, però molt engrescador.

A gaudir de la Festa Major d'Albinyana

La festa major d'un poble és la seva part més luxosa que la gent es posa de gala i deixa la rutina per compartir moments diferents. Des de fa segles per Sant Bartomeu és el torn d'Albinyana. No van fallar com ja fa anys que venen els Nens del Vendrell acompanyats dels Nois de la Torre. El pregó a càrrec del mediàtic Peyu que com que no en tenia ni idea del poble va buscar una bonica alternativa per fer el pregó. Molt bé xaval. Ara toca ball, sardanes, havaneres, canelons, converses amb llarga sobretaula, veure persones que fa molt que no has vist i conèixer altres de noves. Uns dies diferents per gaudir de la gent. Aviat la verema, la rutina, bye bye estiu. El més engrescador potser és el correfoc amb els seus dimonis i bèsties de foc, una de les coses més peculiars del que passa durant l'any al municipi

Peter M. Smith, una nova aventura musical que heu de provar

En aquesta societat tots tenim uns punts que són com petits santuaris de la nostra vida. Jo feia més de 30 anys que no anava a la Traviessa de la Torredembarra, un dels bars més populars d'aquesta costa daurada. Aquest diumenge va ser el torn per veure la nova formació del Jimmy Pinyol i el David Ibarz que fa anys que els vaig seguint en un lloc o un altre. Grans músics amb un repertori enorme que no saps mai com et poden sorprendre. Doncs la veritat que al principi no, però de mica en mica vaig connectar amb aquesta nova formació amb cantant irlandès i negre anomenat Peter M. Smith i com tot lo bo afincat a casa nostra. Una gran veu, una espècie de Lenny Kravitch que amb grans músics s'atrevia a fer versions de los Ramones i Nirvana i molts altres. Si teniu l'oportunitat de trobar-los en algun lloc no us els perdeu. Peter M. Smith & Dead X-Ray. Pur Rock vingut directament d'amèrica i dels UK per gaudir tots plegats. Un cantant amb una gran veu que és un showman imparable amb piles super carregades de principi a fi. No us arrepentireu. 

Torna el Tarzan del segle XXI

La Leyenda de Tarzan és un peli actual que et dona una visió diferent a la que tenim assimilada al llarg del temps. Aquí com a alliberador d'oprimits, esclaus i traficants de  diamants ens dóna una altra versió. Val la pena anar al cine per veure les imatges del nostre heroi recuperat. Molt aconsellable

Freedom for Coma-ruga

Els membres d’una entitat de veïns Coma-ruga del Vendrell cansats que els diferents governs municipal del consistori els tinguin per no res han decidit en assemblea i per una àmplia majoria impulsar els estudis socials i econòmics previs a una possible segregació del Vendrell.Però ells ho tenen molt clar: tornar a la divisió d’abans del 1946 quan el barri Marítim i Sant Vicenç de Calders tenien la seva pròpia fins que van caure a mans del Vendrell arran d’una decret franquista, ves per on.

A les darreres eleccions municipals algun partit ja va treure el tema de crear poc a poc una entitat descentralitzada com la Canonja de Tarragona que ja anava  per aquesta línia encara que a una velocitat més lenta, però el tema torna a estar aquí sobre la taula. Evidentment a la majoria de polítics vendrellencs i més els de tota la vida no els farà gràcia ni una. El quid de la qüestió pel govern jacobí és tenir força territori per gestionar més volum de veïns per cobrar impostos encara que després no tinguem diners per canviar una bombeta de la llum, però el més ens omple d’orgull i satisfacció és tenir uns amplis territoris amplis que es puguin aportar ingressos, encara que estiguin allí mig perduts.

Un dels greus  problemes del Vendrell és que no tenim ni cap nuclear, ni planta de reciclatge d’escombraries, ni tèrmica, ni empresa que fabriqui bolquers per cap cadena internacional, ni cap parc temàtic. El fet de no tenir una empresa important que aporti una gran quantitat de diners a les arques municipals, els impostos s’han de repartir en aquest minso teixit comercial i industrial que tenim al Vendrell que no cal que us exposi sinó val més que doneu un tomb per algun dels polígons industrials que tenim a l’entrada de la nostra estimada vila.

Llavors vist que no tenim cap brollador que enriqueixi les arques municipals i hem de suportar un deute que dobla el nostre pressupost municipal d’un any, la nostra capacitat de maniobra és ben minsa. Focs artificials signant convenis per aquí, demanant ajuda per allà, anar a Madrid d’excursió i la cosa no dóna gaire més de si.

Llavors vist tot això s’ha de treure el màxim profit a les inversions municipals. Els 400.000 euros que havien d’anar a fer una pàrquing amb boniques jardineres al Botafoc doncs que es posin on realment faci falta. Si en alguns carrers del Tancat del Vendrell els escombriaires són una figura quasi en l’oblit que apareixen molt de tant en tant, resulta que aquest personatges a les platges crec que ni el deuen conèixer en la majoria de carrers perquè no forma part dels herois del seu entorn. Llavors queden 50.000 euros pendents als barris marítims que el PP va condicionar per aprovar el darrer pressupost. Ara a veure que passarà perquè fins ara només els faltava tenir cartera perquè en els moments claus s’afegien al trio que presumptament forma l’equip de govern.

Tal com està l’economia que és la base de la política el millor que es pot fer es deixar que Coma-ruga i Sant Vicenç siguin independents totalment. Si han d’esperar que les coses canviïn abans el port de Coma-ruga s’haurà convertit en un important port  de creuers internacionals.

Si un país demana el seu dret a decidir serà força lògic que antic municipi també reivindiqués els seus drets històrics abans de caure per una decisió del Franco que ara tots hem tret d’alcalde honorífic dels nostres consistoris. No és una cosa tan absurda i econòmicament fins i tot podria ser rendible per les dues parts.

Hem de ser realistes i tractar el que tenim davant tal com és i intentar treure millor partit al nostre dia a dia.

Coma-ruga sempre ha estat com si fos una segona divisió dins el municipi del Vendrell i a mesura que la gent va convertint les segones residències per fer-ne la primera va veient que la cosa no evoluciona. Entre les inundacions quan plou, el mal estat d’alguns carrers, la busca i recerca de contenidors de reciclatge,  i allò que pot passar després de quatre gotes en algunes xarxes elèctriques de la zona la gent ja comença a estar una mica tipa del tracte rebut per la majoria de governs central. Tot i que sempre hi hagut representants polítics d’aquesta zona no han sabut imposar les seves necessitats bàsiques com altres zones del Vendrell que tenen un lobby molt important que vetlla pels seus interessos allà on faci falta i no en deixen passar ni una.

Potser parlar de tot això avui en dia és una cosa que ha sorprès a més d’un polític local de tota la vida, però és una manera de donar empenta i energia al municipi amb gent nova a les entitats. També n’hi ha alguns que fa més anys que el Tobies que estan al capdavant de les corresponents associacions, però potser un punt que si s’aprofita per donar molta empenta a la nova localitat. Suposo que Sant Vicenç seguirà vivint en aquest món a banda, però la resta del municipi s’hauria de reactivar considerablement i no perdem de vista el Barri Ferroviari amb moltes mancances.  El Francàs és una altra història. Endavant i molta sort i a veure si alguna dia també es pot votar en aquests referèndums que segons el tema es poden fer o no.El proper pas serà demanar la independència de Segur de Calafell.

Mascotas, ideal per aquestes tardes avorrides d'estiu

Hi ha pelis infantils que serveixen per a tots els públics. Aquest és el cas de Mascotas de Pixar, que petits i gran s'ho passen pipa durant l'hora i mitja de la proposta. No és la seva originalitat, sinó la seva rapidesa de moviment i els petits detalls que la fan molt especial, ideal per aquestes tardes d'estiu per passar una estona a la fresqueta i desconnectant del mundo mundial

Festa Major de la Bisbal del Penedès

Enguany he anat a la festa major del Bisbal del Penedès a donar un tomb per allí. He escoltat el pregó de la directora del cole que enguany es jubila, ple de moments emotius. També tenen els seus diables que no ho fan gens malament, deprés el correfoc pel centre del poble que atrau molta gent i per acabar al cole amb una carpa on cada dia hi tenen una proposta per un públic diferent. La gent hi participa i s'ho fa seu. Evidentment molts dels horaris del programa són orientatius perquè les coses es fan quan es fan segons la marxa. Una festa majora interessant amb els seus tocs personals i tradicions familiars com la majoria de les que es fan a casa nostra. Aquest cap de setmana és on s'acumulen més.

Ciclista, patinador, runner, vianant, qui té preferència?

Un dels problemes que tenen els ajuntaments amb passeig maritim o via molt concorreguda és que en un espai limitat han de conviure diferents mètodes de transport. Des de la persona que va a peu fins el ciclista, passant per la persona de mobilitat reduïda que ha d’anar amb cadira de rodes. El tema es complica quan en un mateix dia la cosa pot variar ràdicalment en qüestió d’hores. Penjar un cartell al passeig marítim per dir que de mig maig fins a mig setembre està prohibit anar en bicicleta per aquest espai es tan inútil com no posar-hi res. No té res a veure el trànsit que hi trobaràs un dilluns a qualsevol hora com el que pots trobar un cap de setmana en hores punta i no té res a veure amb un esportista que va a les 7 del matí en bicicleta com aquell que ho fa per anar a prendre el vermut. Evidentment  si apliquem la normativa igual, l’esportista de les 6 del matí i el de la una poden ser sancionats, però segurament en un cas hi podria haver una raó justificada i en altre evidentment no podríem trobar cap lògica a banda del que marca el senyal. A vegades les alternatives com pot ser la Palfuriana és inviable perquè hi ha moments que està massa saturada i no pot absorbir tot el trànsit de la zona.

Només ens faltaria si en aquest àmbit hi posem taules i cadires com passa a Calafell, llavors la situació en alguns moments ja podria ser dramàtica.

Per abordar aquesta situació només ens cal una mica de lògica. Penjar un senyal o no penjar-lo ens pot donar el mateix resultat perquè la situació canvia dràsticament en poc temps. S’hauria d’inventar un senyal que segurament  en algun lloc del món ja funciona que no permetés anar sobre rodes quan poses en perill la seguretat dels vianants. Estic segur que en algun lloc aquest senyal ja funciona. Ens ajudaria a posar ordre en aquest cas concret que es pot ampliar a altres vies quan els vehicles de dues i de quatre rodes i  estan obligats a compartir el mateix espai.

El mateix pot passar en el cas de les terrasses d’alguns bars i restaurants. Alguns cops si que guarden un passadís pel mig perquè la gent pugui passar tranquil·lament sense haver de modificar el seu itinerari, però hi ha moments o establiments que fan una ocupació global de l’espai que tenen assignat i les persones han de variar el seu itinerari. La cosa es complica en el cas dels carrets de nens i cadires de quatre rodes perquè a vegades aquesta ziga zaga és molt complicada.

Molts dels nostres pobles en la seva part més antiga han ubicat una illa de vianants que funciona molt bé per donar caliu a la localitat, però aquest espai no sempre es respectat pels conductors dels vehicles. En algunes localitats pots caminar força tranquil i en altres has de tenir un ull a l’aguait per si algú es despista.

Són aquests petits detalls que poden quedar en un simple ensurt, però depèn com es produeixi la coincidència algú pot acabar a urgències amb algun os trencat.

Nosaltres que estem acostumats a trucar a policia quan veiem algú que se salta la normativa hem de tenir en compte a vegades ja és massa tard i la policia arriba on arriba i quan arriba. Hem de reivindicar per tot plegat una mica el seny i la coherència de la nostra societat cada dia més necessitada d’ordenances per coses que molts no hem fet mai com escopir a terra sense ningú ens ho hagi dit mai, però hi ha gent que les normes bàsiques de convivència que no cal que estiguin escrites, però que tothom ha de conèixer com a membre de la nostra societat.

Hi ha un seguit de conductes que han passat de pares a fills i tots coneixem i no cal que ens les preguntin a l’hora de treure el carnet de conduir perquè tots tenim interioritzades prou bé.

En aquests mesos d’estiu és quan més trobem aquests petits conflictes per l’espai públic que cada dia tenim més reduït. Ara és quan els pobles de la costa s’omplen de gom a gom de segones residències i de turistes. La resta de municipis també veuran com carrers i places registren una afluència de gent una mica superior a la normal, però no és la pressió social en alguns moments al passeig marítim que conviden a tocar el dos o amagar-se durant una estona en algun bar esperant que passi el bullici central i la cosa es torni a normalitzar. Històries d’estiu que un cop més ens acompanyen. Per cert, aquest és un dels anys amb més afluència de gent a les nostres costes dels darrers anys.

El menjar i beure protagonistes de les fires

En el nostre territori hi ha multitud de fires i firetes. Algunes són centenàries. Altres ho voldrien ser encara que faci quatre dies que rutllen. Si una fira ha de funcionar no hi pot faltar ni el menjar ni el beure. Aquests principis bàsics de l’ésser humans són primordials per si volem omplir una mostra amb persones que un cop vist el que faci falta com la pintura, el material agrícola o els adobs al final hi hagi una part del recinte dedicada a aquest principi bàsic ineludibles.

Evidentment hi ha fires que no necessiten d’aquests elements temptadors per la consciència humana. A Sitges té lloc una fira de Patchwork que ja porten 12 edicions i gaudeix de molta concurrència perquè és un dels pocs certàmens amb aquesta tècnica com a gran protagonista que se celebra a casa nostra. Hem de tenir en compte que també gaudeix de molta popularitat en els darrers anys arreu de les nostres contrades en perjudici de les puntes de coixí i els brodats que van perdent seguidors, però que encara mostren una gran força en la nostra societat fruit d’un passat gloriós.

Però hi ha coses que sempre han tingut molt bona acollida i encara mantenen la seva bona forma. Aquest és el REC d’Igualada que reuneix una munió de primeres marques durant un cap de setmana a uns preus molt especials. Moltes rebaixes i moltes marques són els eixos bàsics perquè triomfi aquest certamen que se celebra dos cops a l’any. Un a l’estiu i un a l’hivern. Evidentment s’ha de fer a principis de mes quan la gent ja ha cobrat.

Hi ha una mena proposta de fira que participa forma part d’altres certàmens  més grans. Un assumpte molt concret i que també compta amb molts adeptes i seguidors fidels a casa nostra. Es faci on es faci. Un lloc prou important que  sempre han tingut els col·leccionistes de plaques de cava. Un altre món prou important.

No t'oblidem senyor Manel

Un dels grans homenots del Voltant de Barcelona ja fa 7 anys que ens va deixar. Tot just el dia de la nit més màgica i el de més calor. No devia ser per casualitat. Ell va ser el gran forjador de la historia local i també pendesenca, com no. Una persona propera que estimava els seus i per això escrivia. Fins el 2020 no es tornarà a representar el Ball de Sant Bartomeu que ell va rescatar i traduir al català més còmode i flexible. Suposo que en aquests 7 anys que no està entre nosaltres estan donant un cop de mà pel cel que sempre hi fa falta, però sempre d'una manera discreta. No t'oblidem senyor Manel.

Uns clàssics que no moren mai, Sopa de cabra

Jo de jove sempre seguia els Sopa de Cabra, els Laxen els tenia molt a prop, però la meva gran passió sempre havien estat els Sopa. Tornar a reviure tres dècades els seus concerts amb la mateixa gent i gent que llavors tenia 8 anys és una cosa genial i magnífica. La veritat que tot i que han tret molta més discografia, ells saben perfectament que la gent ve a escoltar els seus hits dels primeres cd's, De tant en tant en posen algun més, però la base són els clàssic del seu Ben endins. Ahir a Cambrils com a Lleida van ser d'aquests concerts memorables amb més de dues hores de directe implecable i una posada en escena molta acurada. La gràcia és que feia calor, però en cap moment era agobiant i l'aire passava perfectament. Una gran concert del Sopa que em va portar directament 3 anys enrera quan els anavem seguint de poble en poble com el boig de la ciutat.

Capacitat de convocatòria dels polítics

Els polítics del Pacte de Berà varen convocar el passat divendres dia 29 per la tarda a la ciutadania davant de l’arc romà de la N-340 a les 18 hores per demanar la gratuïtat de la N-340. La resposta a part de polítics i adjacents va ser ben minsa per la ciutadania en general. Hi devien acudir unes 140 persones en els càlculs més optimistes per una zona que supera fàcilment els 150.000 habitants. A priori pot semblar que això no interessa a la gent, tot al contrari hi ha molta gent que reclama aquesta mesura. El problema és que el joc del nostres polítics en aquest aspecte no sembla del tot clar. Estem pagant uns peatges que ja fa anys que haurien d’haver fet història, però per una cosa i una altra com que som catalans, doncs toca anar contribuint al benestar de tothom.

Un altre tema que ja comença a preocupar és la provisionalitat del govern espanyol que ja va anar a les urnes davant la impossibilitat d’investir president de govern i al pas que anem no m’estranyaria que hi tornéssim un altre cop si els actuals líders no fan un pensament i es decideixen a formar govern encara que els colors no siguin, a priori, combinables, però primer de tot està la resta de ciutadans i després els colors i ideals que representa cadascú. Si al final no ho entenen així acabarem tots votant al Pacma que té les idees molt clares perquè arregli tot aquest guirigall que nous i vells no saben tirar endavant.

Si en les anteriors eleccions la participació ja va baixar, si es tornen a convocar unes terceres encara que siguin per Sant Esteve la cosa tornaria a minvar, però sembla que tant els hi fa, perquè el Congrès i el Senat sempre s’acaben emplenant de polítics escollits per la sobirania popular.

En aquesta situació que la gran majoria de persones obvia les informacions generades directament per les entitats públiques i la manca d’estabilitat estatal posa la cosa una mica fosca als nostres municipis. No podem oblidar que a Catalunya tot i tenir president de govern amb els seus responsables li falta aprovar un pressupost per al present exercici i lligar dues maneres de veure la nostra societat com és la CUP i Junts pel sí.

En aquesta negociació  pot passar de tot i l’anunciada moció de confiança del president al Parlament pot acabar de moltes maneres.

Llavors a les nostres contrades tenim un acte que ens ha de salvar de tot com són els Jocs del Mediterrani del Tarragona del 2017. Una competició internacional que s’ha de celebrar en els pitjors moments que tenim a casa nostra. Si reculéssim uns 10 anys en el calendari la cosa podria donar molt de sí, però actualment amb uns governs estatal i català inestables i en molts ajuntaments que estan mig penjats pot passar de tot. Suposo que al final de tot cadascú acabarà aportant el millor que té, però esperem que aquestes bones intencions acabin per donar una bona base a la proposta esportiva no sigui que acabem generant l’efecte contrari al que tots hi treballem d’una manera o una altra.

Molts d’aquests països, com Grècia, Argèlia, Líbia, Egipte, no és que passin pel seu millor moment polític i econòmic. Ja veurem com ho acabem lligant tot plegat. És un gran misteri que no sabrem fins d’aquí un any. Els actuals responsables de tot aquest muntatge i de l’Ajuntament de Tarragona ja tenen molta feina per endavant.

Estem en una societat on els partits han perdut molt pes. Ara són quatre gats que no té res a veure amb el que fa uns anys. Molts dels que hi van de tant  encara són les velles generacions, però són pocs que s’hi van afegint. La gent jove està per altres guerres i ja ha vist que mentre la política sigui la manera de guanyar-se les garrofes per molts dels qui són no hi tenen res a fer. Els líders socials carismàtics ja s’han perdut pel camí. Ara tenim els esportistes, però aquestes juguen en una altra divisió totalment diferent.

Els polítics cada dia estan més allunyats de la realitat. Les notes de premsa on es lloa la seva gran tasca social cada dia arriben a menys gent i les xarxes socials han fet molt de mal a l’hora de conèixer la realitat de plegat i no caure en aquest món ensucrat on ens han volgut fer caure durant aquests anys. Seguirem esperant propers capítols a veure que passa.

Es busca vendrellenc desaparegut. trobat el 28/8

Es busca per la zona del Vendrell Francisco Espinosa Verdugo. Té 53 anys i pateix una enfermetat mental. No és violent. Va desaparèixer de casa seva del Vendrell fa poc i la família no sap com anava vestit: les forces de seguretat ja en tenen coneixement. Si sabeu alguna cosa truqueu a 686471993

Guia practica no subvencionada de festes majors del Baix Penedès

Estem a principis mes d'agost, llavors aquí us presento una guia practica per anar seguint els diferents esdeveniments de la nostra comarca. Teniu en compte que ni Calafell, ni Cunit ni tan sols el Vendrell son gens recomenables per aquestes dades perquè està a petar de gent i entre havaneres, sardinades i conjunts la cosa va més dedicada als de fora que els de casa nostra. Si el mes de juliol és per estar al Vendrell, l'agost és per tocar el 2 del Vendrell. Llavors hi ha coses que no es poden obviar sota cap concepte. Per exemple la carretillada dels diables, homes, de l'Arboç que fan posar els pèls de punta als allí presents. Molt de fum i soroll, però es tot un espectacle. Tampoc podem deixar de banda la sindriada de Llorenç del Penedès que es fa el dia abans del Patró, 10 d'agost, a l'hora que el poble cregui convenient, però entre la sindria fresqueta i els castells a l'antiga hi ha molt de caliu al poble que no es pot deixar de banda. Encara no sé quins grups de músisca ens visitaran però l'Arboç sempre és un poble que compleix i esperem que ens porti qualitat. Qui tingui ganes de suar i veure castells a la Bisbal el 15 d'agost, però qüestió d'anar buscant l'ombra i si la cosa es fa pesada doncs mirar-ho per la tele. Santa Oliva a veure com ho pela, hi ha anys de tot depenen com estiguin els calaixos i si hi ha eleccions. Del meu poble, Albinyana abans es buscava algú del municipi per fer el pregó, però ara que es paga per un humorista o similar que li importa una merda on està el poble i diu quatre xorrades ija está , la veritat és que passo d'aquesta versió cutré xalxiera dels pregons i es bastant lamentable, molt bé pel Vendrell que varen posar al Pep Querol. Molt bona festa major a tothom ens veiem on tour. De quartos no n'hi ha gaires, però a vegades hi ha pobles que se'ls gasten en orquestres i conjunts que donen el pego. Ja no és com abans, però sempre hi ha possibilitats de miracles baixpenedesencs. A Santa Oliva, no us perdeu la processó el darrer dijous d'agost.  Hi ha força concurrència.

Pastel de pera con lavanda, entretinguda

Pastel de pera con lavanda és una peli alternativa amb pocs recursos i francesa. Tracta la integració de persones amb problemes mentals. La veritat és que està molt bé i es veu com de dolenta i hipòcrita és la nostra societat on estem. Llàstima que només la facin a les Gavarres, però està molt bé..