Una festa major del Vendrell on uns pocs van gaudir i molts s'ho van haver de mirar per la tele.

 

La Festa Major del Vendrell ja és història. Ja han passat els 4 dies oficials de festa, dos dels quals són festiu locals encara que cadascú fa el que li don la gana i pots trobar de tot en el sector dels establiments. Una festa major on alguns espectacles s'han reservat en temps record per sota dels cinc segons. Altres en canvi han estat més temps en cobrir totes les entrades. També he vist una cosa que no havia vist mai al Vendrell una mena de plantada feminista davant d'una actuació de festa major. El protagonista va ser el Toni Moog que encara no sé que hi pinta el dia 25 en un concert familiar.  Podria venir al Vendrell en un altre format, però hi havia molta canalla entre el públic. Ell no va enganyar a ningú perquè sempre ha fet igual. A més el xaval es va menjar mitja hora del Petit Comitè que uns pocs anavem a veure i ja sabíem que haviem de pagar per gaudir de la música pop de finals del XX. Els versots en su linia, alguns regidors es van escaquejar del seu deure oficial d'estar al balcó per escoltar les paraules diabòliques. 

Molt inspirats els Malcasats que va aportar alegria i bon humor per tancar la festa major del Vendrell. Molt trist que hi ha gent que tot i reservar la seva entrada doncs no va acudir a la cita. Coses que passen quan tot és gratuït. Jo pensava que l'encesa del campanar seria més potent, però va ser fluixeta tot i que enguany no varem tenir castell de foc.

Una festa major on els balladors i membres de colles de foc s'ho han passat molt bé perquè han gaudit de la festa dins les possibilitats de la pandèmia. Els ràpids alguna cosa van pillar i sinó sempre està la tele local. Un gran pregó va donar el tret de sortida a la festa major a càrrec d'un membre dels clàssics Porland's, Jaume Ramon Pintó. Aquesta és la història d'una festa major amb el toc de queda i entre la una de la nit i les 6 del matí tots a caseta. A per la propera. Esperem que ja no estem en pandèmia. Moltes felicitats a les pesones que ho han fet possible perquè facis el que facis en aquest temps reps per un costat o altre. Uns voluntaris que han estat al peu del canó i han fet el que han pogut o els han deixat.

La Lira s'omple de màgia i duende amb Alberto Ruiz i Beatriz Higueras

 

Un gran espectacle el que ens van oferir ahir al vespre Beatriz Higueras i Alberto Ruiz a la Lira sota el nom de Flamenclassic, Cançons d'una guerra. Un muntatge on no hi van faltar ni imatges de la Guerra Civil Espanyola, ni jocs de llums i colors que el varen fer més espectacular i original. Una proposta original que mostra la vida d'una parella que ha de lluitar contra la mort i la misèria del conflicte i les seves armes més contudents són la música, l'amor i l'esperança per un futur millor ple de llum. Un espectacle tancat entre el principi i el final nostàlgic. Una proposta que dura una hora i ens aporta força, energia i alegria per seguir trepitjant els reptes que la vida ens posa en el nostre camí.

Una Lira que fa dies que va penjar el cartell de sold out perquè hi ha molta de gent de totes les edats que busquen coses diferents en aquest punt cultural del Vendrell. Apostes que trenquin els esquemes clàssics i donin a conèixer l'art de gent d'aquí i de fora que estan creant propostes molt seductores i innovadores. Moltes felicitats a totes les persones que l'han fet possible i esperem que arribi molt lluny i a molt de públic. Moltes felicitats a la creadora d'aquest muntatge i una dels seus protagonistes Beatriz Higueras, al seu company, Alberto Ruiz i als dos músics Oriol Català i Albert Garcia que varen posar la sintonia a aquest pastís d'una realitat amarga, però que es va convertir en un tast dols i suau per tots els qui varem aplaudir al final de la representació.

Un govern que hipoteca la propera legislatura

 

El Vendrell al llarg de la seva política en aquest tombant de segle ha practicat una política amb uns trets claus que no ha permès distingir quin govern estava davant del consistori. Es podria dibuixar a través d’una ratlla recta amb petites dents de serra amunt i avall per anar despistant al personal, però la seva essència es  manté intacta i vigent.

Una de les grans estratègies de la política local és passar el mort a la propera legislatura fins que arriba un dia que la pilota es fa tan gran que llavors ja s’han de prendre mesures dràstiques com no pagar i que els jutges decideixin a la propera legislatura o simplement pactar amb el contrari  quan veus que la cosa pot anar en maldades als tribunals. Fins ara els diferents grups que formaven el consistori s’ho anaven combinant. Uns feien i els altres miraven a un altre costat i la vida seguia. Un dia per uns i un altre dia per uns altres. Però cada dia els qui filtren les informacions municipals estan més al dia de tot. En aquest punt és quant s’incrementa la pressió sobre l’oposició que si vol aspirar a alguna cosa ha de començar a mirar al punt d’interès i deixar de fer l’orni.

En tema personal portem dues legislatures per aconseguir una Relació de Llocs de Treball (RLT) d’un ajuntament modern i de moment es va fer una mena de transcripció pretensiosa de la realitat existent. El resultat és tan optimista que els polítics no la volen ni  ensenyar-la als representats legals dels treballadors. Hi ha justificacions que ja no es poden assimilar ni amb vaselina de la bona.

Un altre dels greus problemes que té aquest ajuntament optimista és que més d’un 70% de places de llocs claus avui en dia com a l’Eina o a benestar social que haurien de ser la base d’una política presumptament optimista les polítiques està format per persones amb subvenció amb una greu inseguretat laboral que aquesta situació genera. Ja fa anys que aquests llocs de treball s’haurien d’haver convertit en estructurals dotant les seves places amb funcionaris de carrera amb un salari i una seguretat que aportés una plantilla coneixedora de la realitat i preparada per buscar les millors alternatives per donar un cop de rumb adequat a aquestes polítiques tan bàsiques en aquesta vila.

Actualment la subvenció és la clau  econòmica de la majoria d’aquests  departaments amb els riscos i inseguretat que això suposa per als treballadors i que també pot derivar en els usuaris d’aquests serveis públics. 

Aquesta RLT del segle XXI fruit d’un treball tècnic coherent i lluny de les directrius polítiques subjectives i la transformació d’aquests llocs de treball en estructurals haurien de ser els pilars d’aquests legislatura que ja ha superat el seu equador, però ja s’ho faran venir bé per deixar  la clau de l’aplicació d’aquest tema per la propera legislatura. Moltes reunions o propostes de trobades per tornar a començar al mateix lloc de la sortida i molt paper mullat i hores perdudes quan no hi ha una voluntat real de solucionar el tema.

Evidentment aquest tema quedarà aturat esperant que una a la propera legislatura algun virtuós de la política es posi a treballar seriosament en el tema. Una cosa si que tenen clar els nostres representants polítics és hipotecar les properes legislatures amb l’excusa clàssica  de noves inversions i millorar els serveis. Els sis milions de les obres del Tabaris i rodalies ens ha agafat a contrapeu. Només tocar seguir endavant intentant fer una política que ens permeti assegurar una nova legislatura al govern per seguir remenant les cireres i seguir amb la política de l’escombra cap endavant i anar fent fins que salti l’automàtic.  En una administració d’administratius mal pagats es necessiten tècnics consolidats per mantenir un política eficient per sobre dels diferents colors que van ocupant el govern. Ells passen, però els treballadors i els ciutadans es queden en el lloc esperant que algú accedeixi i escolti les seves peticions. Una ciutat amb mentalitat de poble com el Vendrell ja fa anys que necessita educadors de carrer com a inherents a la seva idiosincràsia. No és cap luxe. És una necessitat. No podem fer cartes als reis cada any demanant educadors de carrer a alguna administració a veure si ens fan cas i deixen anar uns calerons. Haurien de ser estructurals. Igual que hipotequen la propera legislatura per fer unes obres més que qüestionables doncs també s’haurien de preocupar dels problemes reals de la societat local perquè els sigui més lleu tota l’herència política als següents.

Una festa major del Vendrell peculiar

 

Aquesta és una festa major del Vendrell peculiar que es podia com s'ha fet o més o no es podia fer. Al final ens hem tirat per la piscina i endavant. Amb tot això de la covid ves a saber quantes festes majors s'han previst perquè al final tinguem aquesta amb un toc de queda en els dies previs. Un cop més sortia el campanar del Vendrell en el seu cartell que és un dels elements més sobats de la iconografia local. Hi ha altres coses diferents per fer sortir, però mira ja va anar bé per simular una jeringa per posar la vacuna.

El pregó del Jaume Ramon el vaig trobar molt molt encertat a les bones i a les madures tocant una mica de tot d'aquest vendrellenc amb molts punts de contacte amb la seva vila estimada. Molt bé Sr.

Doncs seguim endavant amb un inici incidentat amb un grup de pubilles dient quatre veritats al Toni Moog que encara no sé que pintava aquí en un acte amb molta gent jove que va aguantar els seus acudits masclistes i de macho alfa. La cosa pensava que ja la teniem superada, però bueno ho vam aguantar per veure Petit Comitè, però només varem poder veure mig concert perquè pel procicat tots a casa. Quan va marxar Toni Moog ens varem quedar com a  molt 100 persones. La resta va fotre el camp. Una falta d'educació es reservar i no anar a la festa. De 1.000 llocs potser només hi havia unes 700 o 800 persones durant la part amb més públic de la festa. Després va tenir els sants collins de començant mitja hora tard perquè la gent va venir tard. Clar això va perjudicar al grup del Reca que va haver de fer un concert microones.

Ahir doncs tot controlat per la cercavila matinal i els versots dels diables una mica de tot per a tots però dalt hi van faltar alguns regidors que devien tenir por sortir escamats i no van aparèixer per allí dalt a escoltar les crítiques. Si que ho van fer l'alcalde, el primer tinent i la Silvia que també van rebre alguns comentaris per la seva actuació.

Sóc un dels molts que no vaig aconseguir entrades per anar a veure el correfoc en el parell de segons que estaven disponibles sort que una amiga ens va cedir l'àtic on  varem veure força bé l'encesa. Jo em pensaria que seria més potent i va ser una mica light. Molt bé no fer castells de foc, però agafa les peles del castell i ho pots passar a l'encesa que és un dels atractius de la festa major. Seguim endavant a noves propostes. 

Ens ha deixat un pal de paller de la cultura calafellenca i penedesenca, el calafellenc Josep Mèlich García

 Aquest matí 25 de juliol del 2021 tot just obrir el mòbil he rebut una trista notícia d'una amiga comuna de Calafell, Magda Minguet. El polifacètic veí seu Josep Mèlich Garcia havia mort de sobte ahir dissabte, dia de Santa Cristina. Vaig tenir la sort de conèixer en persona a aquest calafellenc il·lustre quan tots dos formàvem part del jurat de contes de Nadal de Calafell juntament amb la també calafellenca d'origen Piuà López López. L'actual alcalde de la localitat el va finiquitar aquesta cita anual la passada legislatura i aquí no passa res. Aquesta era una manera de donar veu i visibilitat als lletraferits que practiquen el seu esport i no tenen l'oprtunitat de firmar llibres per Sant Jordi al Passeig de Gràcia.

El Mèlich havia nascut l'any 1946 a l'Argentera  d'on va escriure les seves memòries de jove que també van aixecar certa polseguera sota el nom de l'Argentera... quan anàvem amb avarques.   Tot just aquest any 2021 t havia publicat per Sant Jordi la seva novel·la ambientada també en aquest municipi del Baix Camp sota el nom de la Creuada dels Vençuts. La història de la cara B d'aquest petit municipi amb les seves intrigues, trifulques i petites aventures que anaven de boca en boca pels seus habitants durant els episodis més durs de la Guerra Civil. Entre mig de tot això també va publicar el fruit d'una de les seves grans  passions Talió de Fons que va rebre el premi memorial Antoni Santos Antolí i el premi de muntatge Germans Salvador amb el text teatral de Talió de fons.

El Mèlich era tot un Homenot de les nostres latituds molt actiu en l'àmbit cultural de Calafell que de retruc ha agafat a altres localitats costaneres. Era una de les persones que tenien el gust i el luxe de dir el que pensaven amb educació i bon tracte.  No era un d'aquests que es mou segons bufa el vent. Ell tenia els seus principis molt clars i que aviat podries entendre quan el coneixies. Una persona amb unes arrels molt profundes. Persona que estimava amb delit la seva família, els seus amics i la seva nació, com no. Un creador que havia escrit o adaptat grans muntatges com El Pescador d'estels, Rip i   Talió d'estels entre molts altres. Persona que durant molts anys havia fet de forner pels vincles de la seva dona tot i que ell havia estudiat Belles Arts i Enginyeria Tècnica, però ell s'adaptava fàcilment als nous reptes de la vila. 

El Mèlich era una de les poques persones que escrivim als diaris del Baix Pendès i rodalies amb nom i cognoms amb articles que tocaven un ampli ventall de temes. Famosos són les seves col·laboracions periòdiques al setmanari el 3 de vuit. Una gran persona que no es cansava mai d'estudiar molts aspectes de la cultura popular i a través d'ell hem pogut recuperar,  encara que s'hauria de posar en escrit i difondre, alguns dels termes i frases fetes dels pescadors calafellencs de tota la vida perquè ell ha sabut conservar aquesta tradició que sinó es cuida es pot perdre fàcilment.

Un artista polífacètic que podria escriure, dirigir   i actuar a través de la ingent feina que ha fet amb la K-mama que va sorgir l'any 1992 i que fins ara ha estat totalment actiu amb la pedrera ben treballada per garantir els propers anys el seu gran nivell. També eren conegudes els dibuixos molt ben traçats d'aquests troncs d'oliveres centenàries que havia exposat en diversos llocs.

Parlant del Mèlich podria estar hores i hores perquè és un homenot molt complert que crec que sempre ha mantingut vincles de diferent intensitat amb moltes i variades persones. En els darrers anys ha estat conegut pels seus amics de les xarxes socials per les instantànies que molt sovint penjava del tros de platja que contemplava des del seu balcó privilegiat. Una manera de veure l'evolució aquest bocí preuat de la platja calafellenca.

Tot un honor formar part dels seus colegues i sempre recordaré les converses quan ens veiem almenys al concurs de calafellenc on ens posava una mica al dia de les seves darreres gestes i sempre avançava algun dels seus molts projectes personals.

Una gran persona amb molts amics i admiradors i algú que no l'ha acabat d'entendre durant aquests anys, però la vida és així. Un dia et lleves i veus com un altre homenot ha quedat pel camí amb una gran emprempta a molta gent. Sempre el recordaré com aquesta foto, mirant el mar, treballant el futur amb una gran feina en allò que el feia més feliç que era la cultura en totes les seves dimensions i anglès. 

La qualitat i el tracte del comerç tradicional

 

Un dels grans beneficiaris d’aquesta pandèmia han estat les grans superfícies comercials que van creixent de mica en mica en el nostre territori s’han tornat amos i senyors d’aquest sector econòmic que fins fa quatre dies estava configurat per petits establiments especialitzats i mercats que donaven vida i riquesa a la nostra societat.

La nostra arma no es pas competir amb els preus perquè la seva producció i el marge que es pot permetre en aquest camp és inassolible per a la gran majoria de petits establiments. Estem perdent la gràcia de comprar que consistia en anar omplint el cistell de botiga en botiga en una mena de ruta que ja teníem marcada des de quan sortíem de casa. Al final tot s’ha tornat tan avorrit com  veure una pel·lícula des de casa sense els rituals d’anar al cinema que era la gràcia de tot plegat.

La força del comerç de tota la vida està en el tracte humà perquè aquest és un dels punts forts que pot ajudar a què els petits negocis siguin competitius. A vegades la diferència econòmica no es tant elevada, però es pot treballar aquest element que es pot convertir en un dels punts forts. Tal com funcionen les noves tecnologies a vegades quan et decideixes comprar un nou aparell aquest ja ha quedat mig obsolet, llavors necessites els consells del venedor que et situarà en el mercat d’aquell producte que s’ha convertit en una necessitat. La tecnologia està viva i molts cops pots aconseguir un estri que s’adapti a les teves necessitats que aquell que en principi tenies previst adquirir. En els grans magatzems tot és més general i molts cops no s’arriba a aquest tracte més personal que pots assolir en els comerços de proximitat de casa nostra.

 

515 dies i covid per a tots els gustos

 Això del covid és un dels grans misteris de la humanitat. Jo m'ho crec tot. Hi ha gent que amb dues vacunes han estat entubats i gent que a casa uns dies i ja esta. La veritat és que aquest virus té totes les versions disponibles i depèn de molts factors que pots acabar al cementiri i sigui només una molèstia passatgera. Hi ha de tots colors i crec que tots som una mica cunillet d'indies. Algun dia podrem sabrem la justificació de tot plegat, però ara per ara la cosa és molt complicada d'explicar. Vinga seguim endavant i esperant que tot aquest malson s'acabi ben aviat.

La pressió de la via pública

 

 

En aquests mesos és quan es nota més la pressió social de la via pública des de patinets, a vianants, passant per cotxes bicicletes i altres propostes que ens podem trobar amb tota legitimitat pels nostres carrers i places.

Una cosa està molt clara hi ha una zona de vianants on els vehicles a motor tenen un paper secundari, però per mil raons també l’han de fer servir. Ens podem trobar amb persones que tenen el cotxe en un dels garatges d’aquest espai, repartidors d’algun dels comerços i altres històries.

Està la normativa viària que estableix un seguit de normes sobre com s’ha de circular en aquests espais públics. La majoria d’usuaris ho acostumen a fer a consciència i responsabilitat, però sempre hi ha casos que apliquen la seva normativa particular que no té perquè coincidir amb la de la majoria. Llavors aquí és on tenim el problema. No tenim ni tots els policies ni similars per controlar les 24 hores aquests espais, ni tant sols una quarta parta unes poques hores al dia. Llavors hem de buscar altres maneres perquè tothom compleixi les normes.

Una de les eines bàsiques és que a l’escola s’ensenyi. Si potser es faci educació viària pràctica perquè de ben petit tothom conegui les normes generals de la via pública perquè encara que sigui com a vianant des de ben petit l’has de fer servir i saber una mica com funciona tot plegat. Després si et treus algun carnet ja aniràs aprenent i posant en practica la resta de normatives que s’han d’aplicar.

Això de les multes jo cada dia trobo que és més inútil perquè et pots trobar amb persones que pagar una multa sigui un petit detall de la seva economia saludable i altres per altra banda han de fer mans i mànigues per aconseguir els diners per satisfer aquella sanció. Llavors una eina que és molt útil però que no aporta els ingressos fàcils a la recaptació municipal són els treballs en benefici de la comunitat. Aquestes persones que hagin comès una falta greu o molt greu haurien de fer treballs per la comunitat a través d’alguna entitat, ong o ajuntament. Llavors aprendrien moltes coses que amb una simple sanció és difícil que acabin de captar amb la seva integritat.

La nostra societat que cada dia està més feble el sistema públic per una mala política de les diferents administracions cada dia necessita més mà d’obra per atendre les funcions públiques.

Un exemple ben clar amb tot això de la covid. Aquella persona que hagi participat en alguna botellada sense mascareta ni altres mesures de precaució doncs a treballar durant uns dies de zelador o persona de la neteja en algun hospital perquè conegui de primera mà que significa això de la covid. Aquesta és una mesura que potser no aconseguiria un 100% de resultats en rehabilitats, però més d’un s’ho pensaria dos cops abans d’anar a fer de les seves quan la situació sanitària no convida.

En el cas de la circulació de persones quasi doblen la velocitat a l’autoritzada, uns quants dies en alguna escola col·laborant en el manteniment seria una bona teràpia i per altra banda tampoc els suposaria cap gran despesa i podria aprendre moltes coses de la realitat social.

Aquest és un tema que potser no està prou desenvolupat en la nostra normativa i molts llocs no volen agafar persones per a fer aquestes tasques perquè a vegades els resulta més negatiu que positiu, però s’hauria d’articular un sistema que dones sortida a molts dels casos de sancions greus o molt greus.

Cada dia els diners són menys importants en la nostra societat i necessitem altres vies per donar valor a altres elements que són fonamentals en el nostre dia a dia. Un d’aquests valors és el treball a favor de la comunitat de la qual tots en formem part d’una manera o d’un altre. Aquesta seria una molt bona experiència per alguns que estan acostumats a aplicar les seves normes i fins ara han tingut sort per diferents motius, però aquesta és una assignatura pendent de la nostra societat.

512 dies i ja tenim la festa major a tocar

 

Tenim la festa major del Vendrell a tocar. Ahir dilluns ja es podien reservar les invitacions per anar als concerts, havaneresi espectacles infantils. El Pot petit va finiquitar les localitats en tan sols una hora. De la resta encara n'hi ha unes quantes que a mesura que passin els dies suposo que s'aniran venent. Jo creia que Suu faria més reserves però la cosa és mol fluixa. Potser la gent ha escollit gaudir del correfoc perquè les dues coses són incompatibles. Aquí faltaria un altre dia del Pot Petit perquè allà on va triomfa.

Pel concert de l'Orfeó Parroquial, els Malcasasats, pregó i Diables haurem de fer el sistema tradicional.  A veure que passa. Demà dimecres és el torn de les cercaviles. A veure com va.

511 dies i el pacte del top manta al Vendrell

 

Aquests dies he anat a passejar pel passeig marítim de Sant Salvador i he vist el possible fruit d'un pacte perquè els manteros estiguin  a la zona de l'hotel Brisamar i els venedors a la banda de Coma-ruga. Cadascú al seu lloc i no ens calen ni polícies per escalfar l'ambient i tots tranquils.

508 dies i ja tenim toc de queda

 Una cinquantena de pobles de Catalunya ja tenim el toc de queda entre la una de la nit i les 6 de l a matinada. Un horari que a moltes persones no afecta perquè a dos quarts d'una de la nit ha d'estar tot tancat. Aquesta pandèmia anava creixent en les darreres setmanes i al final s'ha tingut que prendre aquesta mesura que no ha deixat contents a gaire gent, alguns per poc i altres per massa. Seguim amb les festes majors al Penedès en honor a la Mare de Déu del Carme i a altres similars per aquests dies. La setmana que ve tenim la del Vendrell que haurà de canviar algun horari perquè tot abans de la una no quadra. Sobre la marxa anar fent. 

La veu anònima del poble

 

Unes de les joies de la veu popular, efímera i anònima del Vendrell són les seves falles  i els versots dels diables. Aquesta setmana passada hem viscut amb intensitat les festes del pa beneit on cada barri ha plantat la seva falla. Aquesta és la lectura de l’actualitat d’una vila que espera amb ansietat les seves festes més nostrades on amb una subvenció ridícula de l’Ajuntament les entitats veïnals han de fer mans i mànigues per omplir tot un dia de diferents activitats per a petits i grans. Unes festes que l’any passat van passar un sotrac per la covid i enguany hem gaudit d’una versió un xic més normalitzada esperant que tot torni al lloc que li correspon en les properes edicions.

En aquestes falles sempre hi ha grans protagonistes que acostumen a sortir en totes. Enguany és el cas del primer tinent d’alcalde que ha estat el líder indiscutible d’aquestes portades destinades a estar consumides pel foc amb la caiguda de la llum solar. Aquest personatge que algun cop s’ha caracteritzat amb el “Robin”  ha triomfat per un seguit de mesures molt impopulars entre els artífex d’aquestes veus anònimes. Principalment la queixa ha vingut per la retallada de les subvencions  que enguany ho han deixat només en 1.000 euros en cada barri. Per altra banda, davant les retallades han aparegut altres festivals locals com un que tindrà lloc a l’agost. Van aportant els diferents grups i cantants en comptagotes per fer més emocionant la nova proposta o simplement perquè no aconsegueixen lligar els principals caps d’aquesta nova oferta musical.  Una altra mesura que també ha sorgit de la seva regidoria és la creació del festival de la Primavera que durant un parell de mesos ha posat música aquí i allà del municipi grups propers per donar una mica de vida a tot plegat. En molts llocs ha omplert i algun ha punxat perquè la gent té els seus referents i a vegades costa instaurar capsules d’oci en nous espais municipals sense tradició. No cal que parlem dels administradors de la present festa major que és una mena de selecció natural d’alguns dels darrers anys que sempre han estat allí.

L’altra gran triomfadora de les falles ha estat la regidora de platges i turisme que amb la seva resposta animal justificant la manca d’un espai per a gossos en els 7 quilòmetres ha aixecat moltes queixes dels amants dels animals i d’altres membres que veuen que hi ha lloc per tothom en tants metres lineals. Tampoc hi podia faltar el tema de les Banderes Blaves a les platges que enguany ja no s’han demanat i per tant no en tindrem cap. Una tradició que ha durat 32 i que també ha caigut en el pou.

Un crit unànime molt clar que ha aparegut arreu ha estat en contra de la Lgtbifòbia amb uns lamentables episodis que van tenir lloc en les proximitats d’un dels centres educatius del Vendrell.

Evidentment tampoc hi podia faltar un dels elements que han marcat amb intensitat la nostra actualitat en els darrers anys com és la covid que ha trasbalsat la població mundial.   

 L’actualitat fallera no ha passat per alt la situació sota mínims de la policia local del Vendrell quan fins i tot una empresa de seguretat privada havia d’atendre el servei telefònic d’aquest important servei públic els caps de setmana en horari nocturn.

Un dels clàssics  és la rivalitat entre els diferents barris que es sempre en reflecteix en alguna secció de les falles que comenta amb ironia les gestes de la resta de membres que formen part d’aquesta proposta que dura de dissabte a dissabte amb alguna parada tècnica pel mig.

No han faltat esments al mal estat dels carrers que donen a la residència d’avis de la Muntanyeta, tampoc la situació crítica del comerç local molt tocat per la crisis econòmica arran de la covid. Tot un honor formar part d’aquesta història popular amb un gag de la falla del Serrallo i Font de la Menya. Seguim endavant preparant la propera cita que tindrà lloc el primer dissabte de juliol del 2022.

A todo tren, una peli familiar d'estiu

 Aquesta nova direcció de Santiago Segura és una comèdia fresca d'estiu per passar una bona estona al cine amb escenes de trapelleries de petits i grans. Una peli normal que es pot veure a casa, però sempre és millor gaudir de la màgia del cine que és una estona entretinguda amb els seus protocols que tothom conenix. No podem deixar perdre el nostre cinema i s'hi ha d'anar. És molt fàcil veure a casa, però tot i la pandèmia hem de fer vida social sense saltar les mesures. 

Molt recomenada per a totes les edats perquè hi ha una mica per tothom. Vinga que allí s'hi està fresquet.

Beatriz Higueras i el seu duende amb las Migas

 

Un dels grups que vaig seguint són las Migas, una barreja entre el nord i el sud entre flamenc i rumba i altres ingredients de la cançó popular andalusa. El passat dissabte varen tocar al Festival la Roca Foradada de Torredembarra i no em volia perdre aquesta oportunitat perquè fins ara no les havia pogut veure en directe per diferents raons. Aquest cop vaig gaudir del seu espectacle i de la seva música. Evidentment no hi va faltar la vendrellenca Beatriz Higuera deixant volar el seu duende amb la música del quartet femení. Aquesta és una de les realitats del flamenc espanyola amb més carisma. Una persona que de petit que ho viu i només cal veure els seus ulls per descobrir que hi ha un món de màgia de compartir en el seu art. No fa gaires mesos va tenir l'oportunitat de triomfar a la Lira del Vendrell, però segueix en forma donant classe i ballant amb el seu espectacle. Una genial combinació entre las Migas i la  jove vendrellenca que omple amb el seu art tot l'escenari. Si podeu no ho deixeu escapar. 

Una altra festa major del Vendrell sense castells

 

Tornem a tenir a sobre la festa major del Vendrell. Un altre cop ve marcada per la covid i ja veurem com evoluciona tot plegat perquè el covid va pujant i cada dia que passa és un partida guanyada, però no saps mai si al final el bitxo es guardarà els asos i tots hi sortirem perdent. Ara estem en situació preocupant, però molta gent està vacunada i estem en plena època turística i no podem arruinar més el país. 

Aquest any tindrem cercaviles controlades amb cadires per seure i veure assegut. Evidentment només vindran grups locals i el recorregut serà totalment diferent al que era tradicional. Enguany ha caigut el castell de focs de la festa major i esperem que els diners l'inverteixin en l'encesa del campanar perquè per fer un castell de foc cutre per complir val més no fer res. A mi només m'agrada Guardafuegos dels grups que hi ha en principi com Suu i la seva guitarreta i Geluc. Evidentment no tindrem castells i el pregó el faran al matí al Tívoli quan aquest es feia per la tarda i ja anaves empalmant per seguir amb la resta d'actes. Sort que tenim el Ball de Diables i els Malcasats que donen alegria i bon humor a la festa. Jo crec que una de les coses interessants de la festa major era el concurs de cartells que algun cop ha sortit rana, però això donava vidilla. És una de les eines de participació ciutadana que molts esperen i que aquest any la democràcia s'ho ha carregat així com els administradors de la festa major que ha estat una d'aquestes seleccions naturals a la que estem acostumats en nom de la democracia i la participació ciutadana. Molt encertat el pregoner d'aquest any que coneix tot el que passa a la vila de primera mà i en paper. 

Seguim endavant esperant que tot vagi bé i que al final es pugui portar a terme i no tinguem sorpreses. Pels més petits està el Pot petit que és un dels top ten de la canalla a casa nostra. Encara mantenim el concert del Cor Orfeó i la cursa popular que són dos dels clàssics que no podem deixar de banda. Molt bona festa major a tots plegats. A gaudir des d'un lloc o un altre seguint els actes en directe per la tele o a la platja buscant les banderes blaves perdudes.

502 dies Prohibició d'entrada d'acompanyants als hospitals de l'Alt Penedès i Garraf

 Arran de les lamentables xifres de la Covid els hospìtals de l'Alt Penedèsi Garraf han prohibit l'entrada dels acompanyants als pacients. Una mesura que s'ha implantat per evitar la propagació del covid, ara que torna a estar en uns nivells preocupants. Això va variant segons el temps i el centre hospitalari encara que en pocs llocs està normalitzat. Arreu hi ha limitacions per evitar contagi que és molt perillós en aquests espais igual que a les residències.

30 anys del Diari del Baix Penedès

 

L’any 1991 la comarca va viure una fita històrica que va ser l’inici del Diari del Baix Penedès dins les pàgines del Diari de Vilanova, el qual al cap de menys d’un any es va independitzar i va volar lliure fins el seu final definitiu al 2015. Després de la seva desaparició va venir el comiat del seu germà gran.

Vaig tenir la sort de col·laborar en aquest mitjà des del 1995 amb una secció anomenada les Notícies dels nostres avantpassats que repassava la premsa comarcal recuperant articles, notícies i altres episodis de la vida d’aquest territori.

A partir d’aquesta data sempre vaig tenir un fort vincle amb la publicació inclús després que formés part del petit equip redactor que feia realitat aquest mitjà de comunicació setmanal. Els dies més intensos eren els dimecres que era quan s’havia de tenir tot molt mastegat perquè el dijous s’anava a la redacció de Vilanova i allí es polien els darrers detalls perquè els divendres a primera hora estes  a tots els quioscs de la comarca i algun de fora. S’havien fet publicacions puntuals per les eleccions municipals que t’obligaven a passar més de mitja nit treballant a la redacció perquè el dia següent sortís al carrer una edició un xic més reduïda que la del divendres, però molt intensa i plena de detalls d’una nit on ningú perdia.

Una dels punts estrella de la publicació era el Tothosap on la veu anònima i popular s’hi afegia per aportar notícies fresques o comentaris irònics sobre alguns fets esdevinguts a la comarca. Una de les darreres gestes d’aquesta secció van ser quan un parell o tres de mesos abans es van publicar els grups musicals principals de la festa major del Vendrell. Un dels grans misteris que sempre han donat per una roda de premsa i que el Diari va esbombar abans de marqués el protocol mediàtic i polític. Una de les conseqüències d’aquella gosadia va ser que a la primavera ja avançaven qui vindria a tocar per la festa major.

Petits detalls d’una vida intensa quan els ajuntaments feien rodes de premsa amb cert contingut i no com ara que amb un parell de fotos i una nota de premsa les poden portar a terme sense necessitat d’anar a la cita. Era uns temps que hi havia diaris i periodistes a que filtraven tot allò que els hi venia per destriar el gra de la palla.

En aquells temps la gent opinava i ho enviava al Diari formant un dels apartats més interessants de la publicació com era la de Cartes al director. Hi havia algunes que havien causat sensació i havien generat una mar de fons que havia afectat a sectors claus de la societat civil.

En aquells temps amb una cinquantena de números de telèfon podries tenir controlada tota la comarca perquè hi ha uns pocs que fan coses i les diuen. També n’hi ha que fan coses, però la cosa queda en petits cercles. Les persones actives estan posades a tot arreu des de partits polítics, entitats, associacions de veïns i si és el  cas també toca les associacions de pares i mares d’algun centre educatiu.

En aquest diari estàvem en contacte amb molta gent que des d’un lloc o un altre hi aportava el seu granet de sorra. Era el punt de trobada de lletraferits, poetes i historiadors que aportaven els seus treballs en dates senyalades per donar-ho a conèixer a la resta de la gent. Una de les activitats més seguides també eren els esports on els col·laboradors aportaven resultats, incidències i altres aventures que tenien lloc en aquest apartat. Se seguien la majoria d’esports que es portaven a terme a la comarca en les diferents categories.

Un dels moments més esperats del calendari anual era el lliurament dels premis Tothosap que acollia el bo i millor de cada casa amb música, humor i altres propostes que sempre aconseguien la màxima atenció del públic present. La comarca també tenia el seu glamour i s’havia de reconèixer d’alguna forma.

M’hagués agradat que aquest el Diari del Baix Penedès hagués seguit endavant amb el seu esperit i la seva empenta, però també va tenir el seu final per una mala gestió i per una dura situació econòmica que va afectar a tothom. Una pena. Queda el seu record, els grans moments viscuts i les hemeroteques. Alguns dels que van protagonitzar les seves pàgines encara estan en el lloc que els va portar a l’actualitat comarcal en aquests 30 anys. Aquella era una escudella amb molts ingredients de tot tipus i que cada divendres se servia en paper, però van quedar moltes històries fora del paper que alguns recordarem per sempre. Moltes gràcies per ser el Diari la millor universitat que he tingut. 

501 dies i els castells més afectats

 

Un dels punts més afectats de la pandèmia han estat els castells. Des de que va aparèixer al març del 2020 molt poca cosa s'ha fet perquè el contacte amb la gent i la pinya de la gent és bàsic per tirar endavant aquestes construccions humanes. En moltes de les nostres festes majors un element clau són els castells que tenen una tradició més que consolidada. Esperem que en els propers anys la cosa ja torni a rutllar com toca. A veure si no es refreda l'ambient en alguna colla i segueixen en forma.

498 dies i moltes gràcies pel detall

 

Un cop més agraït als responsables de la Falla del barri del Serrallo i Font de la Menya que el passat dissabte em van incloure en la falla d'aquest any. Tot un detall en un any molt especial per mi quan vaig estar per dues vegades a punt de la mort. Seguim endavant i de tot cor us ho agraeixo. Aquesta és la veu del poble anònim que és sempre la més important.

497 dies. No baixem la guardia davant el Covid

Els casos que tenim al Baix Penedès del Coronavirus comencen a ser preocupants. Tenim un risc de rebrot de 515, una rt de 3,32 i 10,25% de testos són postius. S'han detectat en els darrers set dies 57 casos al Vendrell i 44 a Calafell. Aquest cop els més afectats són els joves entre 15 i 29 anys. Una de les raons és la gran propagació de la variant Delta També ha coincidit aquest brot amb el final de curs i el comportaments d'alguns joves que deixava molt que desitjar. De moment això no afecta a les Ucis i els tractaments són en els caps que de moment aguanten el temporal. Anirem veient com evoluciona tot plegat i esperem que no esetm davant la cinquena onada.

Cada dia és dilluns

 

 

 

Nosaltres som d’una generació que diferenciava clarament els dies festius dels dies laborables de la setmana. Sempre quedava el dissabte que estava destinat a fer doncs el que marca el dia i anar a comprar si entre setmana l’horari laboral  no t’ho permetia.

En els darrers anys i en especial en els municipis turístics com el nostre cada dia costa més diferenciar entre cap de setmana i laborable. L’eina bàsica és que entre setmana no hi ha tants turistes i de segones residències com el cap de setmana, però per la resta tot és força semblant amb la particularitat que estàs molt més tranquil.

Fins fa unes poques dècades si un diumenge al matí et quedaves sense arròs per la paella familiar només podies anar a un parell o tres d’establiments ben populars i adquirir aquell ingredient bàsic per fer realitat el menú del dia de festa. En algunes d’aquestes botigues potser et sortia per un ull de la cara aquest material necessari, però hi ha moments a la vida que el menys important és el preu si vols aconseguir un objectiu concret  i preuat. Ara davant la mateixa situació de necessitat sobtada pots acudir a un ampli ventall d’establiments per aconseguir el teu objectiu. El preu segurament serà el mateix que la resta de dies de la setmana.

Un altre element prou important que ha registrat un canvi considerable és el cinema. Abans només podies anar al cinema el cap de setmana tot i que sempre hi hagut alguna possibilitat de fer-ho entre setmana, però ara amb la visió de molts empresaris del sector que han creat el dia de l’espectador i similars, molts cops et trobes més usuaris en aquest dia laborable marcat entre setmana que no pas un dissabte o un diumenge. El tema dels preus també fa que la gent vagi canviant els seus hàbits de mica en mica per cercar l’opció més econòmica.

Un dels punts més clars d’aquest canvi és quan un diumenge de juliol o d’agost a les 12 del migdia et trobes ple el pàrquing d’una gran superfície. Fins no fa gaires anys aquest horari estava destinat a dues activitats bàsiques ben clares. Per una banda era l’hora d’anar a missa i fer el vermut i per l’altra anar a la platja a prendre el sol. Doncs són molts els que actualment aprofiten aquesta franja horària per omplir la dispensa de casa. A més en la nostra comarca que ja no ens toca cap més alternativa que apostar pel turisme aquest dia del Senyor és quan en principi hi ha un percentatge més alt de persones treballen per atendre als nostres visitants i als indígenes de la comarca que també s’apunten al carro. També hi ha moltes empreses de serveis que treballen per altres comerços en aquests dies claus per tirar el negoci endavant. No és gens estrany trobar persones que durant l’estiu treballen en aquest sector que no tinguin un dia de descans durant tot un mes.

Els caps de setmana de juliol i agost no són gens recomanables per anar a Calafell platja a donar un tomb perquè a voltes està una mica massificat de gent que opta per aquesta proposta costanera. És millor escollir un altre dia de la setmana per practicar aquest esport i per la gent que vulgui gaudir de la platja els caps de setmana sempre tenim els barris marítims del Vendrell, Segur de Calafell i Cunit que ofereixen un aspecte similar, però sense tanta oferta comercial i de restauració.

Aquesta és la nostra comarca ubicada entre el mar i la muntanya, entre Lleida, Tarragona i Barcelona. També és capaç de convertir els dies festius de la majoria en els seus feiners per atendre. Nosaltres estem aquí al mig de tot plegat i ens toca adaptar-nos a les necessitats del servei.

Un altre element a tenir en compte que molta gent que viu a la comarca no té altre remei que anar a treballar a una altra ciutat i és només el cap de setmana quan porta una a terme una vida baixpenedesenca de serveis mínims i els toca aprofitar els recursos que té més propers. Després el fenomen del mimetisme si la gent compra paper higiènic doncs tothom fa el mateix sense cap motiu, potser algú el tenia però la resta ho fa per si de cas. Aquest és un tema que va causar furor durant els primers mesos de pandèmia.

493 i vivint grans fets històrics

 

Aquests dies estem vivint grans fets històrics. Primer de tot ens carreguem els accents diàcritics. A partir d'ara ja no ens caldrà distingir entre nét i net o entre pèl i pel entre molts altres. Pel context ho anirem aclarint de mica en mica. Aquest és un dels malsons dels aprenents de català. Per altra banda una dels nostres pilars d'estat com són les pessetes ja no es poden canviar al banc d'Espanya. Quan fa quasi 20 anys que ja no s'utilitzen alguns encara en tenien a casa seva que han pogut canviar aquests dies com a data final. A partir d'ara a guardar o buscar algun nostàlgic que les guardi. Petites històries viscudes en aquest parell de dies.