Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

dimarts, 30 de desembre del 2014

Ubicats al #Post9N

Hem viscut tots el #9N i ara estem a la recerca d’una altra data èpica. En aquesta jornada no va passar res que no fos anormal i tot va transcendir dins una rutina un xic diferent però que va deixar contents a tots, però també un xic enganyats. Ara estem a punt d’entrar en un any electoral amb tres possibles cites que poden canviar moltes coses. La més important és la del maig on els ajuntaments i consells comarcals han de fer una tria democràtica dels seus regidors.  Després a finals d’any tindrem un canvi a Madrid a veure que passa amb el partit actual i fins on perd popularitat i per altra banda fins on pugen les noves formacions com Podemos i Ciutadans. No crec que al final canviï gaire, però hi haurà nous colors i propostes en el marc parlamentari. Però potser primer de tot tindrem les catalanes. Jo crec que quan el Mas va proposar la llista única sabia prou bé que no es faria. Pura estratègia  de quedar bé amb tothom i passar el mort a l’oposició.
Un any de nervis, de molts nervis, de molts interessos per defensar. Un any on els ajuntaments poden facturar el que vulguin perquè qui vingui darrera ja ho pagarà d’alguna manera i sinó serà culpa de l’antic regidor, però la gràcia és no perdre poder.
Això de l’esquerra i la dreta ja fa dies que no rutlla. Ara la propera aliança serà la lluita dels de sempre contra els nous. Una mica el que ha passat al Vendrell amb el quatripartit que s’han unit en contra de l’oposició. Aquestes noves formacions emergents ha provocat que la casta política d’aquest país fes un front comú per defensar els seus interessos i evitar que les noves sigles pugui remenar gaire les cireres. En el fons el tema del independentisme, el nacionalisme i la unitat d’Espanya és el de menys. La gràcia és tenir un bon sou a cap de mes i anar controlant la situació perquè no marxi de mare. Si fa falta un es posa un pin de l’estelada i si fa falta un de la bandera espanyola. La gràcia es conservar el lloc. Els més espavilats no porten cap pin i es fan amb tothom i mai sabràs que pensa realment, però has de tenir clar que vol continuar remenant les cireres.
Entre que els uns surten i els altres entren estarem un any a mig gas. Però no passa res. La crisis i el deute ens obliguen a fer una política de manteniment de mínims i poca cosa més. Obres les més justetes i para de comptar.
Diuen els espavilats que ja es nota que estem sortint de la crisis, però també afirmen que fan moltes més obres, però la rendabilitat és la mateixa que quan hi havia menys feina, però almenys sembla que la cosa és comença a moure. Al Vendrell  que estem rodejats de terrenys urbanitzats sense construir seguim practicant aquesta política. Diuen que ara si que es vendran. Potser aquests rics de darrera fornada deixaran els seus pisos i aniran a les noves cases individuals amb piscina. Això només ens cal esperar. La realitat dirà la seva en el moment que toqui com sempre ha fet.
Aquests ha estat un any de reivindicació nacional com els anteriors que l’han precedit. El resultat de tot plegat va ser com una mena de farsa amb moltes possibilitats que hagués estat pactada de sota mà entre Madrid i Barcelona. El proper any hi haurà eleccions, de les de veritat  i a veure com queda tot plegat. Mentrestant aquí estarem treballant per atraure turisme un cop més a les nostres platges perquè encara no hem estat capaços de buscar una alternativa a l’or dels anys 60 i 70. Aquesta és una comarca de pas com sempre ha estat, però tot i aquesta característiques entre dues grans zones estratègiques tenim tot el pitjor tant pel que fa al transport en carretera com ferroviari. Estem aquí i amb un copet a l’esquena ens han dit si aneu aquí o allà ho teniu tot, però la nostra condemna és no tenir res aquí i haver d’anar a les grans ciutats a guanyar-nos les garrofes. Aquí els lloguers tan cars i la falta d’unió dels comerciants està fent molt de mal en el petit comerç. La vida continua, aviat començarem a parlar de candidats a alcaldia. Alguns ja ho saben, altres esperaran fins el darrer moment. Hem de seguir caminant i a la nit posar una mica més baixa la calefacció que la factura del gas cada dia és més considerable sort que el gas-oil està per sota l’euro. Article publicat al Diari del Baix Penedès, al BaixPenedès Diari i a l'Eixdiari a partir del 30 de desembre del 2014

dilluns, 29 de desembre del 2014

Una família multireligiosa per riure una bona estona

Dios Mio ¿ Pero qué te hemos hecho? Una peli per passar una bona estona, riure una mica i deixar-se de complexes i veure d'una manera còmica aquest món de les religions. Divertida amb un final més que previsible, però és entretinguda i més en aquests dies de Nadal en què tots som amics i tenim molt bon rotllo. 

dimecres, 24 de desembre del 2014

L'aplicació de Nadal ja es pot descarregar


Ja hi tornem a ser un altre any. Sense que ens donem compte un dia veiem els llums de Nadal plantats en alguns carrers i places nostres i ja hi tornem a ser. Al cap de dos mesos, Nadal. A les grans superfícies ja fa setmanes que pots comprar torrons, polvorons i les seves companyies afins. Enguany hem tingut una data molt important per tothom. Ja hem superat el 9 de novembre el dia que havia de canviar el món. Al final tot continua igual o quasi igual. Ja hem superat la gran fita històrica que fa anys que teníem apuntat en roig en les nostres agendes. No sabiem que passaria. Com acostuma a succeir, un  dia nou de novembre no va transcendir res realment vinculant. La gent va poder anar a votar en una mena de consulta que el menys important era el resultat. Tot seguit ja ens trobat amb el nostre pessebre de cada any.
Enguany és un diorama penjat a la xarxa. A mesura que passen els anys les realitats virtuals són més importants que la pròpia realitat. Per adaptar-nos a aquest Nadal #post9N ens hem atrevit amb uns emoticonos que tothom pot compartir a la xarxa i en els seus dispositius mòbils.
Els nostres personatges ja s’han actualitzat en una aplicació de mòbil que et pots descarregar en qualsevol dispositiu. A través de la pantalla tàctil pots escollir data, atmosfera, color, edat, vestits, acompanyaments i tot el que tu vulguis. El joc t’obliga a mantenir en escena Sant Josep, la Mare de Déu i el Nen Jesús. Però tu els pots ubicar on vulguis des d’una cova com marquen les escriptures fins a un garatge d’uns grans magatzems. Pots escollir. Per evitar que algú s’enfadi els nostres herois poden ser de qualsevol ètnia mundial, també els pots recuperar d’alguna sèrie còmica famosa. Hi ha una ampli ventall. Pel que fa als pastors i als animals, poden estar configurats amb trets humans o també amb influències d’un altre planeta. Depèn del marc que hagis triat. Els pastors poden ser manobres en atur o comercials de màquines depuradores que van a la recerca del seu “Salvador” per vendre algun artefacte modern. Una altra opció que aporta l’enginy és que com hi ha gent que en aquesta data assenyalada treballa ho pot celebrar el dia que li convingui. No hi ha cap problema, tot està al servei de l’usuari.
Descarregar-se l’aplicació evidentment és gratuïta, però hauràs de suportar els anuncis d’alguns centres comercials qui són els que han posat els diners per elaborar aquesta nova modalitat de pessebre virtual. Mentre contemples la tendra imatge a gust del client hauràs de suportar anuncis de bolquers, colònies, sopars de Nadal, entre d’altres. Això no és pot evitar. És el preu que s’ha de pagar per  gaudir d’aquesta meravella informàtica a la teva butxaca.
Atès que aquests dies de Nadal les converses a vegades poden resultar avorrides i no saps per on començar el disseny permet compartir l’aplicació entre uns quants. Llavors la xarxa genera un debat on en cada mòbil apareixerà una frase d’un personatge del pessebre que hauria de dir el titular de l’aparell. Això permetrà viure el Nadal més actualitzat. Després dels postres d’aquests àpats que no s’acaben mai tots els membres podran utilitzar aquest ingeni per buscar una conversa que no fereixi cap sensibilitat ni atempti contra cap principi bàsic de la humanitat. Hi ha diferents modalitats, per ciutat, pobles de muntanyes, amants del pàdel, tertúlies amb més de 20 comensals, parelles soles. Sempre es cerca la millor combinació per trobar el millor text per aquests moments on la panxa ja començar a notar-se una mica més del normal.
Un cop hagi passat un any ella mateixa s’actualitzarà amb noves possibilitats perquè les persones puguin gaudir del Nadal dins el marc que correspon.
Els nostres personatges històrics ja no saben ni per on paren. En els darrers anys han quedat malmesos per la crisis i les retallades. Ara ja no podrien fer front al seu paper de cada any. Ja no tenen forces. Estan cansats de sobreviure en un món injust. Han estat víctimes de les hipocresies humanes que aquests dies jura amor etern al proïsme, però quan s’acaba aquesta màgia torna a la dura realitat. Sembla ser que el Nen Jesús treballa en país remot de l’Àfrica i juntament amb els tres Reis Mags han muntat una mena d’espectacle infantil pels nens d’aquells latituds que encara creuen en la màgia. En aquestes latituds no hi ha mòbils i saben que ells són els protagonistes de veritat. Molta gent a casa nostra estava més pendent de la pantalla de l’aparell que no pas de la seva màgia i de l’encant que representen. Allí entre negrets sobreviuen amb una ong que els hi envia productes per menjar. Saben que aquí no hi poden tornar, de moment. Només els seus germanastres virtuals hi tenen cabuda. Article publicat al Diari de Baix Penedès, Al Baix Penedès Diari, a l'Eix Diari, i a 7 accents



dimarts, 23 de desembre del 2014

Nadal, mite o realitat

  
No recordo que faci gaires anys que s’esperaven amb, crec jo, molta joia i gran desig les festes de Nadal. Una excusa com ara en què et regalaven roba, joguines, material escolar i altres estris necessaris per a un nen. Per altra banda, s’omplien els plats de menjars suculents que només apareixen un parell de cops a l’any durant tot el calendari. Un moment molt esperat per tothom.
Les coses han canviat molt. Avui en dia qui més qui menys ja compra el que necessita quan realment li és precís. Llavors el problema de moltes persones sorgeix davant el dilema de què regalem a la gent. Massa cops es cauen en regals possiblement innecessaris però que són fruit d’aquesta manera de necessitat vital que amb alguna cosa s’ha d’obsequiar per festes. Pel que fa a la taula, cada dia són més els que tiren de menjars preparats. Les màrtirs de la cuina que s’estaven davant l’olla durant tot un matí mentre es coïa l’escudella cada dia van desapareixen del nostre panorama. Qui més qui menys opta per menjar més pràctics i sinó a buscar-ho en una restaurant de confiança amb una bonica safata. Altres han triat l’opció de fer-ho amb temps i tenir-ho a casa congelat per quan arriba la cita. Pel que fa als regals, molta canalla ja està saturada i amb una tablet o amb un plàstic amb bombolletes poden ser les persones més felices del món. Els nens d’ara ja no volen ser ni camioners, ni doctors, ni cuiners. El futur és tan imprevisible que ves a saber en quines coses s’hauran de guanyar les garrofes al llarg de la seva vida professional. A banda, tenim una munió de concursos que et pot donar un cop de mà a la vida si ets un cantant espectacular o tens un control quasi absolut  del català. Ja no cal estudiar gaires màsters per acabar repartint pizzes a domicili.
Aquesta és la part positiva de tot plegat. Els qui estan en una banda de la línia. A l’altre costat trobem els pares aturats o amb una pensió mínima que ha de tirar endavant una família amb uns ingressos justos i fer front a les despeses de la llar. Alguns cauen en l’absurditat  de treballar, però la hipoteca i els salaris baixos els porten al costat del precipici de la misèria.
Per aquestes famílies, Nadal també és un moment de retrobament familiar i d’explicar als més petits perquè els reis mags no portaran aquest o aquell joc que està de moda. S’hauran de conformar amb un regal molt més senzill. El Nadal de les persones que han de fer mans i mànigues per fer front a un mes normal i veuen aquest final d’any com una dura prova per passar a la següent pantalla. Un dia vaig escoltar una conversa d’un pare que deixava el dia de Reis uns vals que els seus fills havien de bescanviar en algun establiment quan arribessin les esperades rebaixes del gener. Estratègies per fer front a aquesta situació. El Nadal com tantes coses a la vida és un de les estrelles bàsiques de la societat consumista en què vivim actualment. Igual que tothom va de vacances tothom ha de celebrar  el Nadal d’una forma més o menys optimista.
Abans hi havia les bufandes, els lots de Nadal i les pagues dobles ajudaven a donar caliu a aquestes dades, però en un món on les rebaixes i els descomptes no són prou per cobrir les nostres necessitats nadalenques.
Nadal per uns potser un problema perquè potser han perdut la gràcia del seu esperit i només hi troben el vessant consumista. Per altres, es pot convertir en un mena de repte per intentar arribar a uns mínims que la societat silenciosa demana i quedar bé amb el teu entorn. No és tan senzill fer regals, reunir tots els parents a taula en una societat on la família tradicional s’ha vist atacada des de diferents fronts quedant combinacions familiars que fins fa uns pocs anys eren curiosos.
Després està la gent presumptament normal que celebra aquests dies d’una forma normal. Però això no es notícia perquè no és un fet que mereixi sortir a l’actualitat, però hem de tenir en compte que existeixen. Des de el seu silenci estan ben presents i configuren la majoria silenciosa que a vegades també surt a la tele segons interessi. Article publicat al Diari del Baix Penedès, 7acents, al Baix Penedès Diari i  Eix Diari a partir del 18 de desembre del 2014



Més de 40 anys de club social al cor del Vendrell



Aquest cap de setmana i després de quasi 45 anys en funcionament tanca el bar Montserrat del carrer Robert del Vendrell, cal Bambolina. A partir de febrer estarà al carrer Colom. Aquest és un dels bars que han actuat com autèntics clubs socials d'un grup de gent del Vendrell que hi celebran les festes més importants del calendari anual. És un club social on hi  havia caliu de diferents temes: Futbol, política, cuina i com no, molt molt de vendrellisme. Aquest era un bar on el Pep i la senyora i la Rosa li havien donat un toc diferent i que ja havien heretat dels pares. Un bar que ha vis l'evolució del Vendrell dels darrers anys del seu cor. On els cinquantons que avui hi van eren els joves que hi anaven abans. Aquí encara es pot menjar callos. entrepans de bacallà esqueixat, arengades, popets i altres golafreries que per alguns nous restaurants els deu sonar a xinès. Molta sort en la nova ubicació i són moltes les persones que guardaran un record d'aquest bar, restaurant on gairebé sempre hi havia caliu i on els companys molts cops esdevenien amics. Per molts anys Bambolina segueixi en peu al carrer Colom. El dia 28 fan una festa de comiat i no és cap innocentada. La foto de sota és d'una de les seves parets on la gent hi deixa alguns apunts personals.

Molt bon Nadal a tothom

Nadal és un temps especial que comença quan el dia és més curt i neix el fred. Moments per estar a casa per reflexionar, per la vida en família, per a nous projectes per al nou any. Nadal també és hipocresia i mentida. Querer i no poder. Nadal és un món. Desitjo a tothom que el visqui en la seva justa mesura i que el faci feliç sol a la muntanya o a casa. A la seva vida. Molt bones festes a tothom.

dilluns, 22 de desembre del 2014

Hobbit, una mica més del mateix

La darrera estrena del Tolkien sota el nom de Hobbit és una més. Sembla a vegades que ja l'hagis vista. Torna a repetir el mateix amb els mateixos personatges, però amb més efectes especials i més carn a la graella. La idea és molt bona, però a vegades de tant de repetir es fa pesat, però sembla que agrada i té un munt de seguidors. Per als fans una creació, però als altres, una més amb més de tot una mica.

dijous, 18 de desembre del 2014

Els periodistes infiltrats

Una de les professions que mé ha patit la crisis han estat els periodistes. Aquesta és una de les meves passions de tota la vida i ja fa anys que més o menys la porto a terme tot i que d'una manera molt personal. Avui en dia tothom potser periodista i més gràcies a les xarxes socials. Hi ha molta gent que són filòlegs, filòsofs o ves a saber què i acaben fent de periodista perquè els agrada comunicar. Aquest verb és porta a la sang i si et va doncs ho pots fer i sinó et costarà una mica. Has de tenir certa habilitat per tot això. No he estudiat periodisme ni he tingut cap ganes de fer-ho perquè per escriure per alguna empresa i dir allò que et fan dir no m'agrada pas. Jo prefereixo viure d'altres històries i fer i escriure el que m'agrada. Un any fer crònica de Pastorets està bé, però cada any, per mi es fa pesat i més quan les coses que canvien són mínimes.

dimecres, 17 de desembre del 2014

Els nostàlgics i el Nadal

Els nostàlgics encara envíem postals de Nadal escrites a mà. Els nostàlgics encara fem canelons a casa per aquestes dates. Els nostàlgics celebrem els reis que tot i que cau malament és un dels pilars d'aquestes festes. Els nostàlgics anem a la missa del gall per viure un ambient especial dins els temples encara que el menys important sigui el vessant religiós. Els nostàlgics ens quedem a casa a la tarda del Nadal i Sant Esteve a fer tertúlia familiar i pair el menjar. Els nostàlgics compren coques de turron de xixona o durs i anem combinant. Els nostàlgics bevem moscatell davant dels turrons. Els nostàlgics vivim el Nadal seguint les tradicions adaptades als nous temps.

dimarts, 16 de desembre del 2014

En favor de l'autarquia modernoa o el KM 0


En els llunyans temps del dictador aquí havíem de passar amb l’anomenada autarquia que consistia en no importar res i fabricar i produir tots els béns, productes i estris que necessitàvem. No calia esperar res de fora. Era qüestió de mantenir-se amb les coses de casa. Després d’aquest període ja van venir les importacions i exportacions i la cosa s’ha  normalitat. Vàrem entrar a l’UE a l’OTAN i ja som un país presumptament corrent. Ara estem tornant a reclamar aquest tret de l’època  franquista, però en una versió actualitzada, sensata i moderna. Això que ens portin el peix de Sud-àfrica i la carn del continent americà no és una cosa que ens acabi d’agradar perquè nosaltres també en produïm. Hem de vendre els nostres productes a casa nostra primer de tot, després si tenim sort ja els exportarem arreu del món.
Igual que comprem el peix a l’altra punta del món hi ha empreses públiques i privades que treballen amb proveïdors de fora de casa nostra quan potser els d’aquí són igual o millor i més econòmics. Alguns cop ho fan simplement per preu, però molts altres cops ho fan per interessos. En el cas de les administracions públiques hi ha un seguit de consells que provenen de la cúpula del partit que s’han de seguir.  Després d’unes eleccions sempre hi ha canvis de funcionaris amb carnet polític o d’amics del partit que quan entren els de l’oposició al poder han d’anar a un altre consistori a guanyar-se les garrofes.
Un altre element prou important dins el KM 0 són les fires. Moltes fires i derivats que tenim a casa nostra mostren una gran quantitat de productes de fora dels nostres límits. S’ha de donar cabuda als nostres productes i també afegir-hi de fora, però amb uns mínims garantits. Deixem estar aquesta política del tot s’hi val i tot està permès. Si en els primers anys d’un projecte proper queden espais buits, segurament en properes edicions es veurà millorada, però sempre mantenint uns mínims.
Aquesta política propera també inclou  compartir programació de ràdio. En comptes de connectar amb les grans cadenes sempre es millor difondre el que es fa a casa nostra. Posar una emissora de ràdio té el seu cost, però un cop superat queda el més important que és farcir la graella amb programació pròpia i que els col·laboradors ho facin de manera altruista. Aquí està la dificultat d’aquestes iniciatives locals que no acostumen a aprofitar el potencial que tenen amb producció pròpia.
Es evident que hem de conèixer el Big Ben, la Torre Eifel i el Reina Sofia, però també hem de conèixer casa nostra. No hi ha gaires oportunitats perquè algun entès ens expliqui allò que ens amaguen els nostres carrers places i masies abandonades. Només cal recordar el gran èxit dels tres circuits que s’han hagut de fer al Vendrell amb motiu del recorregut del 1714. També hi havia més de 30 persones en un que es va haver d’anul·lar i que anava de Cunit fins el Francàs per la platja per conèixer les restes de la Guerra Civil a casa nostra. Una previsió de pluja intensa va aplaçar la cita fins més endavant.
El problema del KM 0 és que hi ha molta gent que es presumptament es preocupa per aquest espai, però el que falta és unificar criteris i que sorgeixi algú que ho pugui gestionar i tingui capacitat de maniobra.
El KM 0 és real, és proper, però massa cops el tenim tan proper que no el veiem. En el cas de les compres també l’hauríem de practicar, però per això també aniria bé que els quatre gats que són propietaris de molts locals del Vendrell toquin de peus a terra i baixin del núvol i posin els lloguers dels locals a un preu assequible amb els temps que corren i deixin de cobrar lloguers a preus de Carrer Pelai a Barcelona o Serranos a Madrid i s’adaptin als temps que corrin. Potser és que al final prefereixin que s’hi instal·li un gran basar de procedència oriental que algun jove emprenedor amb ganes de fer coses noves. Després es queixen de la manca d’oferta que tenim. Coses del directe.  Practiquem el KM 0 i que les nostres formacions musicals toquin a casa nostra i no s’hagin de guanyar les garrofes a la Franja de Ponent a quarts de 4 de la matinada i aquí tenim grups aragonesos omplint les nostres festes populars. Article publicat al Diari del Baix Penedès, a l'EixDiari i al Baix Penedès Diari a partir del 11 de desembre del 2014.




Solidaritat popular

La gent del poble acostuma a ser solidària, més que no pas institucions públiques. Sempre trobaràs millor recompensa en casa d'una persona pobre que no pas en una de rica. Això sempre s'ha dit. En un lloc amb difrerents sous i salaris abans et donarà una trufa pel seu aniversari una persona que cobra 1000 euros al mes que no pas una que passa dels 2.000. Com més diners cobren més necessitats tenen i llavors tenen por que no perdin el seu rang de fum i per això es tornen esquerpes envers la societat.

dissabte, 13 de desembre del 2014

EL nostre heroi bisbalenc, un altre cop

En aquest món hi ha persones amb carisma. Aquests dies estem vivint un dels nostres herois, l'alcalde de la Bisbal que sembla que ha prohibit un acte dels diables. No sé si l'acte es farà o no, però ja és el de menys. Ha aconseguit arribar durants unes hores a l'actualitat catalana. Aquesta no és l'unica del nostre heroi que tot el que toca ho converteix en notícia. Tu si coneixes un de la Bisbal i li preguntes si vota l'alcalde d'ERC et dirà que no. Però a la darrera va treure majoria absoluta. No ho entenc pas. Qui el deu votar. Diuen que a les urbanitzacions. Hi ha tanta gent empadronada? Misteris baixpenedesencs.

Optimisme en la presentació de la coalició d'esquerres al Vendrell.

Ahir divendres vaig anar a la presentació de la coalició d'esquerres del Vendrell formada per EUiA, CUP i Procés. Com és normal en moltes coses que es van al Vendrell i comarca va començar un quart d'hora tard, però aquest cop ho va fer un xic diferent. Un petit grup d'actors varen representar l'evolució de la bombolla immobiliària a casa nostra. Una manera de començar molt encertada deixant de banda els tradicionals mítincs per lloar a glòria divina els líders. Després varen parlar un de cada formació per dir una mica el clientelisme que les coses s'han de canviar, van demanar més transparència i un futur millor pel Vendrell. Una mica el de sempre que ho demana tothom, però aquí des d'un punt de vista rollo esquerres ecologista. Van dir que hi havia comissions per treballar i que la gent que vulgués hi podia participar i etc etc. La gràcia és que la sala estava plena i a la gent se la veia contenta. Hi havia gent de totes les edats i feia goig. Es notava que la gent volia participar i prendre part en aquest nou projecte. Es notava optimisme amb cares noves en aquest grup de partits. Molt interessant. Ara toca treballar. Els discursos breus i tot i no ser originals, no es van allargar mitja hora per dir el de sempre. El de sempre, però breus i entenedors. Molta sort i endavant. Tot apunta que IC-V anirà per lliure, però todo se andarà. Hi havia destacats líders de tota la vida d'ERC i socialistes reciclats.

divendres, 12 de desembre del 2014

Escudella barrejada amb mal regust

A Vila Amiguetes avui es presenta un grup d'esquerres amb EUiA, Procés i CUP. Després tenim ICV que sembla que pot anar amb Podemos, però no crec que hi vagi perquè són diferents. De moment ja tenim tres grups nous. No fallarà ERC que pot aprofitar el tema indepe per tirar endavant amb un del partit o un d'aquests que s'han fet famosos amb les manis a Bcn. Després està CDC sense UNIÓ perquè la de Sant Vicenç ja té feina amb això de la integràció. El més sensat és que repetís el d'ara i els dos nens anessin de regidors sota la seva ombra. El tema PSC, suposo que vindrà el profe d'insti o repetirem el mateix que ja quedarà més que obsolet. No sé. PP tornarà amb l'Eli, C's tornarà a veure que passa. L'oposició tornarà amb el pediatra i una colla de grans professionals de tot plegat. Amb aquest batitull crec que qui guanyarà serà l'oposició actual perquè la majoria de gent connecta amb aquest missatge, encara que les enquestes les poden pintar com vulguin. Els quatre fantàstics no han sabut vendre un producte mínimament comercial i els altres se'ls menjaran. Potser seria la solució. Quan els deus fracassen un cop més potser que donem el govern als pringats. Pitjor seria difícil. Val més que baixem del tot i algun dia ja ho remuntaran

Els genis de Todos son iguales

Ahir es va presentar a l'Escola de Música els tres capítols de la minsèrie Todos son iguales on intervenen un grup d'artistes amb trets frikis que és el bo i millor que tenim. Aquest grup de gent són els autors d'un anunci del CIT per promocionar el CIT a casa nostra i també varen fer un vídeo d'una cançó dels Laxen. Són gent d'aquí que saben el que fan i són professionals i només demanen una oportunitat per donar vida a les seves idees i al seu art. Estic molt content que puguin guanyar algun quarto amb tot això de la creació artística i algun dia puguin tirar nous projectes endavant. Ells són seriosos i saben el que fan. Només falta que altres persones puguin fer servir el seu art per fer mil coses. Són de casa nostra i han estat capaços de fer minisèries personals amb molt de curro i molt bon resultat. Esperem que la gent confii en ells per diferents encàrrecs. Segurament sortiran ben satisfets. Hem d'apostar per la gent que tenim.

dijous, 11 de desembre del 2014

Clau per entendre l'enllumenat de Nadal al Vendrell

La gent que visita aquest blog i vol entendre algunes coses del Vendrell jo li explicaré el tema llums de Nadal. Enguany, com els darrers anys es col.loquen segons els comerciants paguen. Si paguen es posen i sinó no. No passa res. Per això et trobes carrers com el carrer Carnisseria que tot i està al cor del Vendrell no té res i a la Rambla que ja en té uns pocs. L'Avinguda Sant Vicenç en té uns pocs concentrats i resulta que a l'Avinguda Baix Penedès tot i ser cèntrica res de res. No va per importància sinó per la bona voluntat dels comerciants dels carrers. Ja ho sabeu com més llums té un carrer més han deixat anar la mosca els comerciants. 

Dinars de Nadal de feina

Ara toca els dinars de Nadal de feina o sopars. Aquí és més important quan més gent comparteix taula amb tu i quan pagues més per l'àpat. A vegades es porten a terme coses com l'amic invisible que dóna una mica de gresca a la festa. La gràcia es veure qui s'asseu amb qui i els temes que tracten. Generalment són temes xorres de tràmit, no sigui que algú ho pugui sentir i no li sembli bé. És un d'aquests actes del quedar bé. Jo a vegades m'ho he passat pipa i a vegades m'he avorrit com una ostra, depèn de la gent. La gràcia és la gent i el menú és el de menys. He fet grans dinars de 3 persones i sopars avorrits amb més de 50 comensals. Tot depèn. L'estratègia és estar a la punta i buscar gent amb sintonia, si estas al mig pots agafar més croquetes però pots caure enmig de dos converses avorrides. Estratègia. Pura estratègia.

dimecres, 10 de desembre del 2014

Ja hem entrat en el mode Nadal

Entrem en el mode Nadal i ja fa dies que sorgeixen les converses típiques nadalenques de quins dies faràs per vacances o si ja tens els galets de l'escudella. És com una parada en el temps. Ja no es parla ni d'independència, ni dels pressupostos de la Generalitat, ni tan sols de l'atur. La gent està en el mode Nadal és el que toca. Això durarà fins després de Reis quan tornarem a la rutina. A l'estiu també hi ha un efecte vacances, però ara per Nadal és més breu i més intens. Ja ho sabeu. Aquest és el tema principal de tot plegat.

dimarts, 9 de desembre del 2014

Al meu carrer no crema cap fanal


Els grans polítics i homes de bé d’aquest país es pensen que tothom està capficat sobre els trets nacionals, la identitat catalana, el futur de l’autogovern, la tercera via, l’evolució de l’Estatut i com no, la nostra cohesió a Europa. Evidentment que hi ha persones que a través del Pais, la Vanguardia o els Matins de Tv3 es mouen en aquest camp pseudogalàctic de la nostra realitat. Molts polítics es dediquen a opinar públicament sobre aquestes gestes de típica pel·lícula americana.
El seu ego salvador actua  i sorgeixen grans titulars com 150 persones identificades en una batuda antidroga on hi prenen part més de 200 agents. Alguna sentència de conseller omple els grans titulars i anar fent. Es pensen que la gent es tonta i tothom es passa el dia mirant sèries americanes amb bo i dolent de la trama aliens a les factures o la hipoteca pendent. Tot aquesta parafernàlia només serveix per dir-nos que no són capaços de controlar la situació. En comptes de tenir un parell de policies pel barri durant les 24 hores, munten el gran desplegament puntual demanen la documentació a quatre desgraciats, quatre fotos i fins a la propera i tots contents. Misèria humana. Res més. Això com si en una casa vella amb perill d’ensorrament mai fas cap obra i un dia agafes una empresa amb 20 pintors treballant per deixar les parets amb colors ben llampants Fins a la propera escomesa res de res. Evidentment això no soluciona la manca el problema real de l’habitatge. Només és material mediàtic que alimenta el discurs dels partits polítics més populars. Res més. Forma part de la campanya electoral dels quei es queixen de les injustícies socials.
Gràcies a Déu i suposo que és una cosa que encara els grans partits d’aquest país que viuen de la partidocràcia encara no ho han pogut esmenar és que cada persona equival a un vot. És indiferent que aquesta persona tingui un parell de màsters o ni tan sols sàpiga signar amb la seva mà dreta. Això és un dret democràtic fonamental.
Jo no he cregut mai amb les estadístiques, ni estudis que vinguin de la mà d’un partit polític amb uns resultats sospitosos. Molts cops això s’utilitza per bastir la propera campanya electoral, però evidentment  en el moment oportú s’oblidaran del seu programa. L’única cosa que faran amb aquestes dades que segurament no han sortit a la llum serà manipular-les per elaborar un programa electoral interessat per captar vots. El dia després de les eleccions et diran que no hi ha diners per a les promeses fetes i que ho tindran en compte per a propers exercicis. El de sempre, vaja.
Molts dels votants que tenim a la comarca la veritat és que no es caracteritzen per un alt nivell de formació, ni per estar molt marcat per aquestes preocupacions galàctiques sobre el futur nacional de Catalunya, ni per la importància de la identitat del Penedès i la seva cohesió territorial.
La majoria de persones que viuen aquí a la comarca es mostren molt més sensibles per temes com les bombetes foses que et trobes en alguns carrers principals dels nostres municipis. Per la facilitat  i la gratuïtat en l’estacionament dels vehicles i l’estat de les voreres.
Una altre tema d’afectació social és la neteja dels carrers i places i dels parcs i jardins municipals.
També són importants la sanitat pública i les oportunitats de treball de la gent.
El mal ús i l’abús que s’ha fet dels mitjans de comunicació pública ha provocat una manca de confiança en les informacions contingudes en aquests suports que acostumen a servir als interessos de qui aporten els diners. La seva difusió és limitada i acostuma a caure en sac buit fora dels cercles ja entrenats pels seus manaires.
Un tema molt sensible es fonamenta en l’assumpte de les beques i els ajuts. Estem davant d’un país on encara a massa llocs et diuen si vols la factura amb IVA o sense ella. Clar que hi ha gent que és honesta i altres aprofiten una vida alternativa i treballen amb negre. Controlar això és impossible. A vegades potser seria millor que tots tinguessin la mateixa reducció per evitar aquest fenomen impossible de controlar i tan present a casa nostre. Als polítics que van de salvadors per la vida ja els va bé, sortir a la foto repartint unes ajudes a uns que ho poden necessitar sobre uns altres que potser ho necessiten més, però són legals. LA resta que paguin com a bons samaritans. És la política “del quedar bé”. Com a conclusió és pot afirmar que un carrer sense llum dóna més vots que un pla integral del Penedès. És trist però és així. Article publicat al Diari del Baix Penedès, a l'Eix Diari i al Baix Penedès Diari a partir del 4 de desembre del 2014.


Trash, ladrones de esperanza, una grata sorpresa al cinema

Una de les pelis que m'ha sorprès positivament ha estat Trash, ladrones d'esperanza. La història de 3 nens d'una favela brasileira que troben un bolso amb un important secret. Poc a poc i perseguits per la polícia van descobrint les pistes que els portarà al final. Molt interessant per conèixer un país tan complex com Brasil i amb una trama que l'ha pot apropar a pelis tipus Codigo Da Vinci salvant les distàncies. Molt recomanable. Ja ho veureu. Us pot sorprendre.

divendres, 5 de desembre del 2014

Ara toca fer la pilota per mantenir els clients

Ara és el moment de premiar els jefes de les empreses i els encarregats perquè l'any seguent segueixin comprant el mateix proveïdor o utilitzant el mateix servei. És el moment de fer la pilota, de comprar i regalar coses que van des de pernils a flors. Evidentment qui no practica aquest esport tan antic s'arrisca a què el proper any perdi clients. Ja ho sabeu, no perdeu pistonada, regaleu calendaris o pernils als jefes. Molts cops el porter de la feina veu com passen els lots amunt i avall i ell no en toca cap. Però molts cops per tenir bona relació amb una empresa t'has de fer colega del porter que és qui controla el patí des de la centraleta. Això encara molts no ho han après.

dimecres, 3 de desembre del 2014

Gràcies Marian per compartir el sentiment de la música amb nosaltres



Mentre estic escoltant la simfonia número 5 de Gustav Mahler i intento posar lletres a una petita, però gran història. De petit jo volia ser músic, però evidentment no em varen deixar perquè no era un ofici per guanyar-se les garrofes. Ara quan ja has fet 40 anys vas subsistint per la vida és quan pots permetre el luxe de fer allò que t'agrada. Llavores fa un parell d'anys vaig decidir estudiar música a l'Escola de Música del Vendrell, dins la secció d'adults. Em vaig apuntar i el primer curs erem quatre. Varem tenir la gran sort de tenir una gran gran profe de música. Ella ens ensenyava a viure aquest sentiment, a compartir emocions tots junts al voltant d'un piano que encara portava el segell de la Caixa de Tarragona que ja és història. Allí compartíem una hora les tardes de dilluns mentre apreniem on queien les notes dins el pentagrama. Ella ens feia gaudir tocant el xilòfon o jugant amb gots per conèixer el ritme. Un factor clau per als músics. Va ser un any inolvidable, sempre sortíem més tard del normal perquè una hora és convertia en un compàs que mai donàvem per acabat. Teníem el nostre himne que entonàvem amb gràcia i il·lusió. Evidentment el que varem aprendre no era el més important, varem gaudir de la música amb una persona que també ho feia i això només amb l'ambient es podia notar de bones a primera. A vegades venia un nen de l'aula del costat a buscar una cadira perquè no en tenien prou a les seves i feiem un kit kat en aquest camí cap a la felicitat.
Potser si l'hagués tingut a batxillerat o abans hagués estudiat música, perquè ella és una d'aquestes professores que et poden canviar uns plans inicials i acabar seguint el seu fil perquè t'omplia amb la seva manera de ser i amb la seva rialla contagiosa. No et donaves compte i aprenies d'aquest món abstracte que és la música Ella estava allí buscant sempre coses noves per nosaltres per intentar gaudir al màxim i sempre amb un valor pedagòic. Els profes que jo havia tingut a l'institut de música es limitaven a fer-nos aprendre biografies de música i mai varem tocar cap instrument.
La Marian volien que visquessim dins la música i amb gots, xilòfon algunes tecles del piano ens anava endinsant dins aquest món.
Tot aquell projecte de música per adults de l'Escola de Música se'n va anar en orris. Ara ja no queda ningú. Per allí varem passar més de 20 persones en diferents anys que amb el temps ho varen anar deixant per diferents motius.
Ja fa dos anys que no ets la meva profe, però sempre seràs la primera profe de música, la qui em va ensenyar a gaudir de la música a descobrir cada nota dins el pentagrama. Ella ens va portar en aquest món eteri que ajuda a les ànimes a volar i dona força als homes. Gràcies per tot allò que ens has ensenyat i en tot allò que hem après i que potser no estaven dins els plans d'estudi. Et trobarem molt a faltar, pel teu somriure pels petons que molts cops donaves als alumnes quan sortien de classe, per estimar els alumnes com si fossin fills teus, per tractar als teus alumnes com a persones i ajudar-los a arribar allà on els corresponia. Sempre que hi havia una sortida o un concert i t'ho podies, anaves a donar un cop de mà encara que no fos res del teu. Esperem que un dia tornis a tocar damunt d'un escenari i recuperis aquella virtuositat alumna privilegiada de la Maria Canals i Leonora Milà. Tot una artista a casa nostra, fent el millor que saps: transmeten als teus alumnes la passió que viu dins teu. Gràcies per deixar-nos ser un gra de sorra d'aquest munt de músics que han passat per les teves classes. Alguns ja són professionals i altres encara estan en camí. Gràcies per tot i saps que aquí a Sant Salvador, entre el mar i la muntanya sempre sonarà el teu piano que tens dels 10 anys. Escolta el mar,  les fulles pins moures amb el vent i allí estàs tu tocant en silenci el teu piano, compartint sensacions amb la gent que t'envolta. Només cal escoltar el batec de l'aire. Et trobarem a faltar, Marian. Acabarem amb el Tornarem dels teus estimats Laxen. Esperem que tornis i que ens visites. Això és només una nova etapa a la vida. Gaudeix-la i sigues com ets i ja saps que aquí sempre estarem amb els braços oberts.


dimarts, 2 de desembre del 2014

El meu pare


La normalitat no és notícia. Moltes coses que ens passen entren dins del que podríem dir quotidianitat. En el moment que algun fet sorgeix de la rutina entra a formar part dels candidats per esdevindré notícia. El passat dia 25 de novembre el meu pare va morir. Va trencar un dia a dia de 77 anys per entrar dins els afortunats tenir un petit titular. El meu pare no ha estat polític, ni president de cap entitat, ni artista, ni esportista, ni cuiner, ni res de res que pugui sorgir de la tònica general de l’anonimat de moltes persones, però era el meu pare. Ell era un dels darrers pagesos de la comarca, una generació que poc a poc es va apagant. Fa exercir la seva feina com tants altres del seu gremi fins que va tenir forces ajudat per la resta de la família. Va arribar un moment en què les forces li eren justes. Ell era feliç d’aquesta manera. Estimant a la terra i estimant als seus. No li calia cap aplicació al mòbil per saber si plouria o no. Només  observant per on bufava el vent i la pinta que tenien les boires que penjaven del cel podria deduir que passaria igual que un home del temps actual. Era una persona, com tants altres, que no li calia cap rellotge per saber l’hora que tenia que anar al camp o plegar. Només la traça de les ombres sobre el terra li permetien calcular quina hora era. 
Ell era d’aquests que marxava tot el dia a la vinya tot i que el tros estes a un quart d’hora de tractor de casa. Allí no calien ni “tuppers” ni menjars preparats, ni res semblant. La llenya i les vergues dels ceps de la darrera poda li permetien cuinar i escalfar-se quan la temperatura i el temps ho demanaven.
El meu pare no llegia diaris, en tenia prou en estar cada dia davant la televisió una estoneta i en tota aquella informació que intercanviava amb els seus veïns o amics el dia de mercat que era una cita obligada. Sabia les principals festes majors de la contrada i com no, les fires que hi havia sense cap tipus de necessitat d’agenda.
El meu pare no tenia cap assegurança a la vinya perquè no li resultava pas per les poques vegades que havia perdut alguna collita.
El meu pare no coneixia ni les escapades de cap de setmana, ni les vacances ni els ponts per gaudir. Era una cosa que mai s’havia plantejat i quan va tornar de viatges de nuvis a Mallorca com manava la tradició només es va atrevir a fer sortides d’un dia no gaire lluny. Evidentment, al tornar sempre destacava el que havien dinat, la resta eren coses que no eren tan importants. Molts cops també apuntava sobre les terres si estaven ben treballades. Ell coneixia millor que ningú els secrets de la terra i era una cosa que s’hi fixava. Sempre la valorava per la seva qualitat per al conreu, mai hi veia cap ús per obtenir cap tipus de benefici urbanístic ni similar.
El meu pare durant molts anys a l’estiu sortia al carrer a la fresca a prendre l’aire i era el moment de xerrar una mica amb els veïns i vianants que podien circular en un poble com Albinyana que gràcies a la crisi ha conservat el seu esperit.
El meu pare anava cada diumenge a la tarda durant molts anys a la societat del poble a jugar a cartes. No era la seva passió, però era l’excusa per passar una estona i assabentar-se una mica que es coïa al municipi i rodalies. Al baixar, sempre guardava un caramel que era el màxim trofeu d’estar un parell d’hores o tres buscant el màxim profit al cavall, sota i rei.
Les festes principals del meu pare era les festes del poble i Nadal. Molts dels dies vermells del calendari els aprofitava per anar a la vinya perquè ell no els sentia pas com un dia especial perquè coses com la Constitució o el dia del Treballador no les acabava d’entendre tot i que ell va néixer el dia primer de maig.
El meu pare tenia un cotxe pràctic tipus furgoneta que li permetia carregar el màxim el dia que anava a mercat al Vendrell, que era com el seu dia de festa.
El meu pare no creia amb els polítics perquè ningú li va donar res a la vida i s’ho va haver de guanyar amb la suor del seu front.
El meu pare era una persona del seu temps que estimava el seu Manolo Escobar ja desaparegut i la seva Isabel Pantoja ara a la garjola. Entenia el castellà, però el parlava amb molts catalanismes. No el necessitava pas per comunicar-se amb les persones que tenia properes. Qui volia ja l’entenia.
El meu pare va viure feliç en el seu món. No li agradava viatjar fora del seu entorn més proper. Va ser dels últims a tenir cotxe, mòbil, televisió a color perquè no eren de les seves prioritats perquè ja tenia un altre sistema més antic per fer-ho possible.
El meu pare ens ha deixat i el vull obsequiar amb aquestes quatre paraules. Ell volia que jo aprengués lletra, però sempre em deia que si repetia un curs hauria de fer de pagès. La millor pedagogia possible. No vaig repetir mai. Per tu, pare. Gràcies per tot. Article publicat a partir del 27 de novembre del 2014 a l'EixDiari, Diari Baix Penedès i Baix Penedès Diari



Despesa innecessària dels llums de Nadal.

Les llums de Nadal. Jo no estic a favor de les llums de Nadal, però bé si les posen ho puc entendre. El que no entenc és que estiguin enceses tota la nit. Evidentment si van amb l'enllumenat públic de carrer no ho poden apagar. Potser que busquem alguna alternativa  i els llums de Nadal vagin independents del públic i arrribades certes hores es puguin apagar. Imagineu que dormiu davant d'unes garlandes, haureu de baixar la persiana perquè la llum no us deixarà veure. Durant molts anys hem viscut a lo grande, però poc a poc hem d'anar controlant la situació. Vinga a veure si ho fem de cara al futur. Si es fes això en podríem tenir més i al mateix preu. 

La humitat pot fer descarrilar un tren i no es cap xist

La Fura digital avui: "Un tren de mercaderies va descarrilar dilluns entre les 10 i les 11 de la nit entre el Vendrell i l'Arboç, per causes que es desconeixen, sense que hi hagués cap ferit. Des de l'Adif, organisme estatal ferroviari, s'apunta a la humitat com a possible causa. Com a conseqüència de l'accident, la circulació va estar tallada durant unes hores, fet que va afectar la circulació a tan sols quatre trens de Rodalies de la línia R4; el fet que l'accident fos tan tard, i en un tram de via de poca circulació de combois, va fer que l'afectació fos mínima". Sort que aquest nen no portava gent i no va passa res greu sinó potser haguéssim hagut de lamentar algun ferit com a mínim. La gràcia de tot plegat és que s'apunta a la humitat com a possible causa. Això fa riure en un clima com el que estem i amb uns trens que fa anys i panys que van i ara resulta que la humitat pot fer descarrilar un tren. No sé pas qui s'ho pot creure, però que s'ho facin mirar si la humitat pot acabar amb un tren fora dels carrils. Esperem que si vaig en tren faci sol perquè no sigui la rosada que ens llenci a tots a una cuneta de la via. Patètic. Segurament devia ser una altra raó, però la humitat no cola. No volen reconéixer la manca de manteniment de tot plegat.