Temps curts

 

No sé si si us passa.  Jo que vaig viure un episode cruel del Covid des de que vaig sortir d’aquella durà història visc el temps en períodes més curts. Puc comptar com a molt una estació, però res de calcular les vacances d’estiu ni res d’això. Sobre la marxa és la gran frase que va agafant força. La inseguretat en el treball, en els lloguers són algunes de les coses que fan el nostre futur impresible i ens obliga a fer les previsions a més curt termini.

Vivim en un món on les sopreses ens poden trastocar el dia a dia. Fa quatre dies el covid va parar el món i el va transformar fins uns límits que encara desconeixem perquè encara estem païnt algunes de les seves conseqüències. Ara a sobre nostre tenim un altre tema que no se’n parla prou com és la sequera amb uns pantans que es pot veure que s’hi amaga ens avisa que això a l’estiu no es podrà aguantar.

Tenim els preus que cada dia pug
en més, però com a compensació podem viatjar gratis en rodalies. Hi ha moltes persones que ho aprofiten i uns diners que s’estalvien per complir amb els deures laborals. Però hem d’anar en compte que molts cops els horaris són orientatius i a vegades els trens ni arriben a passar. L’oli aviat el tindrem a la caixa forta deixat perquè és un  dels productes estrella del consum diari. Si anem així ens haurem de dutxar amb sifó o cervesa que serà el més rendible. El món cada dia va muntant i nosaltres anem a sobre com el futur ja el tenim aquí.

 

 

El Vendrell, m’he perdut

 

                                                                                                                                                                                                                                                      

Enguany la present legislatura mostra que això de la planificació política, un projecte de ciutat de futur res de res.

Al final quan ens dedicàvem a inaugurar el que fos falta,resulta que fem un gran espectacle dels esgrafiats del Portal del Pardo i encara en teníem uns quants en un carrer no tant cèntric per restaurar. Sense anar més lluny també faltava que el cablejat fos soterrat per donar una bona imatge a aquest espai emblemàtic del Vendrell. Doncs després de tots els actes electorals es va fer i tot arreglat. En la passada legislatura que no s’obrien les dutxes de les platges  per estalvi, una raó discutible, però que al final els ha donat la raó va i apareixen amb un immens parc aquàtic al cinema  Brisamar  que Caldea es quedava curt. Sort que la cosa no va prosperar, però suposo que el gran projecte el devíem pagar entre tots.

Entrem en la nova legislatura, es decideix fer el ple ordinari  un dia concret de cada mes. Res en fem en altres moments  crec que dels primers només en coincideix un,  declarem a l’agost mes sense plenari i vinga aquí en teniu un perquè  no decaigui la festa. Sembla que fins i tot el propi equip de govern tingui oposició incorporada perquè no saben si van o vénen. Ho porten tot incorporat.

Comencem la nova legislatura i porten com a càrrec de confiança un xicot que s’havia presentat a la Canonja després que els seus socis de partit ja no  el van deixar a Tarragona. Doncs res, obra social d’un Vendrell acollidor amb el que faci falta perquè aquí pobres no sé però ajudem a tothom no sigui.

Al proper any amb els Reis van aparèixer els altres dos. Un col·lega del Martí que van fer bones migues quan va coincidir a  govern després d’un relació marcada per un 1r d’octubre que teníem allí a tocar. Després un altre xicot que deu fer alguna cosa de turisme perquè tot just entrar ja es vol crear el Consell Assessor de Turisme Municipal. Aquesta és la solució a l’enigma d’aquesta persona en aquesta legislatura. Aquests dos nous viuen al Vendrell i repartits per això de la cohesió territorial. Els nostres amics del Psoe vendrellenc sempre ens parlen d’igualtats d’oportunitats  entre tothom i sinó a l’Eina.
Aquesta és una clara mostra de la seva política real 150.000 euros en càrrecs de confiança a dit. Després agafen una plaça d’un interí aprovada per unes oposicions objectives  i l’amortitzen amb excuses de mal pagador i aquest al carrer. Sense comentaris. Patètics.

El Vendrell, un poble feminista exemple a tort i a dret i no tenen ni els valor d’agafar alguna dona com a càrrec de confiança. La política es fa o no es fa, però si anem d’un pal doncs que entre tres càrrecs a dit almenys una sigui dona, no cal les tres tampoc o potser si, però no tot homes.

Seguim amb els episodis interessants. Ara volen posar arbres a la plaça Rambla Cañas. Primer hi varen posar unes fonts i unes pedretes i ben bonic, però clar com la gent hi jugava ho van treure no fos cas. Ara que és una superfície plana hi volen posar arbres perquè faci ombra. Els abres que els posin a la plaça Germans Trillas que allí es un punt d’insolacions per minut més intens del municipi. Sort de la farmàcia que ja deu conèixer l tema. A veure si ens aclarim perquè crec que encara no sabem que farem ben bé al Tabaris, ni com ho pagarem. Esperem nous moviments d’aquest govern-oposició integrat atès que una gran part de les forces minoritàries estan per altres tasques mediàtiques i no atén a raó. Estàn molt a gust en aquestes reunions mensuals de polítics on el Karma ho cura tot. Ara tal com estan els trens munta una línia de busos entre estacions de tren per no deixar a la gent penjada. No costa pas tant ara que ja no tenim bons comercials. 

Hi ha vida a Albinyana, ja tenim botiga de queviures

 

Albinyana ha recuperat la botiga de queviures de tota la vida al costat de la carretera d'entrada al poble. Molt proper als coles. Un lloc ideal per a la canalla del cole i on pot fe algun diners més que en altres llocs. Era molt trist el poble que havia quedat després de la pandèmia, però de mica de mica en mica tot torna endavant. A veure si la gent del poble va a comprar i no tornem a tirar enrera. La botiga està propera al sindicat i  la porta un Paqui que és el que tenim a tot arreu.

Presentació d'un llibre de Ramon Marrugat

 Avui he tingut el goig d'anar a la presentació d'un llibre de Ramon Marrugat que ve a ser com el filòleg del Penedès.EL llibre recull uns històries més o menys veritat o mentida bastides entre aquestes comarques del Penedès i fins i tot una mica més enllà. Petites històries amb una explicació sobre el llenguatge. Una manera de conèixer  una mica més la nostra identitat.

Una obsessió malaltissa dels polítics: la seguretat ciutadana

 

Els nostres polítics estan vivint una mena d’obsessió malaltissa  per la nostra seguretat que si més Mossos, que si més càmeres que si més controls, tot plegat per estar on estem amb la despesa triplicada que suposa això.

El problema no està ni els Mossos ni en les càmeres de vigilància perquè fins que no puguis tenir un policia les 24 hores en cada cantonada de la localitat no tindràs res segur.

Primer de tot la solució ve des de dalt. S’ha d’endurir la llei perquè molts d’aquestes pispes ja són fins i tot col·legues amb alguns agents de policia. Al final quan el jutge aplica la llei al cap de no res el tornen a tenir al carrer perquè la justícia avui en dia és obsoleta i no està adaptada als problemes que tenim aquí. Al final enganxen els més dèbils que els tornes a tenir atrapats en els proper control. Els qui  controlen tot el tema ves a saber on estan. Ser bones persones amb aquelles que més o menys  ho siguin i sinó retorn al seu país d’origen o un viatge pagat a les zones d’Espanya on no n’hi ha ni un perquè les condicions socials no els ho permeten i no tenen possibilitat de rascar un duro.

Són persones que no tenen res a perdre i encara que estiguin un parell de dies a la presó tant els hi fa. Segurament en les presons d’aquí estan calentets i mengen i beuen. En el seu país això no ho tenen garantitni a les seves cases.

Aquí volem ser econòmics i el més barat. Doncs cada dia hauràs de recórrer a més gent de fora per cobrir les places d’hostaleria perquè els cambrers de tota la vida aniran als llocs més ben pagats, com és llei de vida. Per cobrir tots aquestes guinguetes hauran de recórrer a gent de fora mal pagada, explotada i potser ni assegurada. Aquest és el model que volem, doncs és el que tenim. No hi ha alternativa. Si tu no vols treballar per 5 euros l’hora en un piscina, ja vindrà algú amb la família que ho farà. Però després no ens queixem. Potser anem a buscar un turisme amb més recursos que al llarg del temps ens sortirem tots guanyant perquè alguns problemes no els tindrem perquè la gent que estarà aquí tindrà un nivell assegurat.

Potser que tot sigui més car o les ajudes socials es revisin perquè avui en dia guanyes més diners d’una ajuda social que d’una mitja jornada laboral. La gent té clar el que toca fer.

De totes aquestes coses ningú en parla, però aquí està la clau de la qüestió. La gent ve aquí perquè això no ho controla ni deu amb les casetes que hi ha en diferents urbanitzacions aquí si portes una vida normaleta passes totalment desapercebut. A partir d’aquí anar fent. Aquí tenim un problema d’Estat que els pobres agents que vénen per aquí van desbordats per unes situacions que molts cops els superen perquè aquí tenim de tot per dalt i per baix, però clar els uns no donen problemes en una vida discreta, només cauen els de baix que són carn de canó.

Una mica del record per acabar. Abans, fa 50 anys  quan a les platges de Calafell i Cunit  es descarregava tabac d’estraperlo, tothom ho sabia i tothom en treia partida. Aquella nit la Benemèrita patrullava a l’altra banda del municipi d’on tenia lloc la descàrrega i era millor tots callats per si queia alguna cosa. Doncs les coses segueixen igual. Ara els beneficiaris de tot això potser són aquestes fundacions, empreses i multiusos que s’encarreguen de vetllar en pisos els immigrants i que es portin bé, però no els que estan aquí amb ells sinó els grans directius que van cobrant del tema.  Massa interessos per treure aigua clara a tot plegat en un panorama que alguns espavilats hi tenen els seus negocis.

 

 

Llarga vida a la Tv3

 

Avui fa 40 anys que tenim la Tv3 d'una manera normal. Jo m'he criat amb la Tv3 tot i que també he mirat altres cadenes, però a casa la Tv3 i el Cine de Barrio eren bastant sagrades. Era la nostra cadena de referència. . He rigut molt amb Spencer i no sé com no la tornen a penjar i Plats Bruts i he plorat amb algun a de les seves sèries com Ventdelpla. Fa anys em vaig cansar del Buenafuente i no ho he recuperat. Els informatius de la tele  a vegades massa polítitzats i la meva gran periodista Laura Rosel. Llarga vida al món a través de la Tv3 i de totes coses que aniran sortint d'aquest punt de trobada.No ens podem queixar del que hem tingut. Seguirem endavant. Trobo a faltar el Pepe Rubianes, tot seria diferent.

No plou, ni vol ploure

 

 

Portem un munt de mesos sense una pluja com deu mana, algun ruixat, quatre gotes, la mullena de la nit. La màgia de la natura no ens ha privat de quasi res en menor quantitat, això si. Però a taula hem tingut de tot i la majoria de coses del seu origen tradicional. A veure si aquesta situació de sequera és una cosa provisional i un dia d’aquests podem tornar al nostre règim de pluges normal, sinó ja podem estar tots estudiant anar buscant un altre cultius que necessiti menys aigua per poder tirar endavant una part important de les nostres economies.

Potser el dia de demà haurem d’importar el vi d’altres latituds i aquí conservar-lo i embotellar. El món és incert. Ja he, donat per impossible el cultiu de gra com blat per fer el pa que és un dels nostres clàssics. De moment, el vi  aguanta amb dificultat, però l’oli enguany ha minvat un 70 % els seus nivells de producció d’altres anys anteriors. Buscar noves varietats més preparades per la sequera i buscar nous conreus. Nosaltres els  homes que semblem els més valents del planeta un cop més demostrem que no som res davant la natura que ens pren les nostres platges de sorra i ens deixa els nostres rius secs sense ni gota. No tenim cap poder sobre l’entorn natural que ens rodeja encara que tinguem milers d’aplicacions al  mòbil. No plou ni vol ploure i estem en una situació crítica que els polítics prefereixen no parlar gaire per no aixecar el galliner, però aquí estem. La culpa la tenim tothom, però la solució falta veure d’on vindrà. A veure com acabarà tot plegat. Sort del Girona que ens dóna cada dia més optimisme.

Moltes gràcies per tot Raimon.

 Avui ha estat el gran dia de la jubilació del Raimon. Tot un personatge que ha fet que la nostra feina sigui més amena amb les seves bromes indirectes i altres comentaris. Persona que ens ha ensenyat que una escala és una gran muralla per una persona que va en cadira de rodes, Ell ens ha dit que quan està entre multituds només veu pits i culs perquè la seva alçada li porta fins aquest nivell. Una persona que  ha lluitat per viure cada dia una mica millor juntament amb els seus amics més propers. Persona propera que també va entrar en el món del comitè municipal que ès una entitat de postereo per justificar que faig el que vull mentres aquests burros perdent el temps negociant.

No crec que el Raimon figuri mai en l'escala dels vips de l'Ajuntament perquè ni falta que li fa. Ha viscut amb el seus i ha compartit amb qui li venia de gust. No ha vingut a ser cap ong perquè alguns que ho fan al final nomes treball cap a casa. Ell és honest les cartes sobre la taula i en parlem. Delineant per estudis, ni  idea quin nom artístic. Un dels clàssics quan jo vaig entrar amb figures com el Gabarron i el Marijuan, el Jardi i el Roca.Cada dia en som menys i de mica en mica les noves generacions anem pujant per fotre el camp perquè tenen 150.000 euros per tres càrrecs de confiança via digital i naltres ens regategen una merda d'hores extres. Aquí seguirem, però poser els més més poderosos del planeta però no tindreu mai la raó i els palmeros durant el que durant. Al cap de 4 anys veuen la realitat quan s'acaba la pagueta. Seguim endavant Raimon millor no cobra un duro al comite i veure algusn actituds miserables que no pas viure untat i copiar i pegar tots els tik toks del rei que va nuu. 

Ets una gran persona, molt humà i el que tens i penses ho dius sense filtres i manipulacions. Salut i molt bona jubilació. No serem eterns, però serem lliures.

L’any Manelic

Un dels grans esdeveniments locals i comarcals d’enguany és que el Vendrell celebra el seu any Guimerà, en motiu del centenari de la seva mort. Un vendrellenc adoptiu vinculat a cal Ximet i que demostra un cop més que la gent del Vendrell quan ha estat necessari s’ha mogut on hagi tocat per fer negocis, cultura o fer ballar sardanes com fan el Joan Morros i els seus seguidors.

El Vendrell sempre ha estat un municipi obert i un lloc de pas entre Tarragona i Barcelona. La manca de control de l’estació de tren i la gratuïtat d’aquest servei encara afavoreix aquesta mobilitat entre els nous lletra ferits que van i venen entre el cor del país i aquesta ciutat amb consciència de poble mal girbat de pagesos i ceramistes enmig del mar i la muntanya.

Al llarg de l’any segurament tindrem conferències, exposicions, xerrades, representacions i altres històries per commemorar aquest important efemèride del número 2 del rànquing vendrellenc, perquè sense cap mena de dubte el número tothom sap qui és i al pobre Àngel que va estar proper a un premi Noble, però clar  escrivia en català en un temps que no era el més internacional  sempre li ha quedat aquest paper de segon de classe.  

Al pobre Guimerà també se li haurien de portar les seves despulles al Vendrell en un lloc tranquil del recinte. Ara estan oblidades en un cementiri de Barcelona. No crec que costi gaire, i la veritat que tindríem un punt al nostre favor ara que encara es conserven, potser aviat serà totalment difícil d’identificar tal com van les concessions dels cementiris municipals per aquestes contrades.

Guimerà és una lletra ferit que va caure en un món on el català anava agafant força en vers el castellà. Gràcies als germans Ramon i Vidales va apostar bàsicament pel català i va anar a entrant en els circuits catalaninstes del moment on va acabar sent una de  les persones més estimades tal com demostren la gran les cròniques del seu enterrament multitudinari pel centre de Barcelona.

Guimerà no fa cap pinta que fos  un exemple de simpatia i alegria. En la gran majoria de fotos que es conserven se’l veu sec, sorrut amb cara de pocs amics, vivint en el seu món i possiblement en el seus personatges i perdut  en alguna cabana del bosc parlant amb Manelic de com li anava amb la Marta.

Era una persona com el nostre Benet i Jornet que va morir a finals del segle passat amb cent anys  de diferència. L’un i l’altre anaven escrivint obres que sabien que tenien èxit per a les companyies del moment, integrant les tendències que anaven entrant en la societat en aquells temps.

Està molt bé fer un any Guimerà però aprofitant l’esdeveniment ara més que mai és clau que les noves generacions sàpiguen triar el gra de la palla, aquests poncells no caiguin ni en el món de les drogues, ni el diner fàcil, ni vegin polítics allí on només hi ha titelles sense fonament, ni vegin homes d’estat allà on només hi ha venedors de fum i promeses.

Hem de fer un any amb activitats de vida i obra del nostra Guimerà, però hem de saber dotar a les noves generacions de Manelics que vegin la part fosca de la societat i la pugin treure de la nostra societat per viure en un món millor per a tothom. Aprendre a llegir i a escriure i a entendre, ara és fonamental.

                                                                                                                                                        

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                             

Lampistes i derivats

 Aquesta setmana estic vivint el tema del pringat que necessita un lampista per una feina molt tonta que no sé fer jo. Si tu compres una cosa de calers, doncs en un plis plas el tens a casa per instal.lar el que t'has comprat. Si hi ha una averia grossa per passar-hi uns dies doncs també, però el problema passa quan tens uan cosa esgavellada que és un no res i la despesa mínima però tothom no ho  podem fer. Llavors busca un lampista aquí que és el que costa. Sort que al final sempre trobes ànimes caritatives.