Ahir va ser un dia especial gràcies a tots vosaltres

 

Ahir va ser un dia diferent peculiar, després d'estar dos cops a punt de traspassar, doncs sembla que aquestes dates s'han de celebrar més que mai, per viure la vida, per semblar que estàs més viu que mai. Encara no estic fi del tot però vaig fent camí a una recuperació total encara que ja em va dir el metge que sempre pot quedar alguna cosa que amb el temps pot marxar o no. Vinga moltes gràcies per les vostres felicitacions en viu, per xarxa o per telèfon. Seguim endavant amb il·lusió i optimisme. Ara estem a l'estació que jo prefereixo que és la tardor.

Moltes felicitats als Àngels Custodis, Miquel, Rafel i Gabriel

Avui és 29 de setembre i celebrem la festivitat dels àngels arcangels com són Miquel Rafel i Gabriel. Moltes felicitats a totes les persones que portem aquest sant i que ens mantigui dempeus en aquest món per lluitar contra el mal i totes aquelles desgràcies que a vegades ens visiten.

Política o professió? el gran dilema del Kenneth

 La política és una cosa que t'hi poses perquè vols, ningú t'obliga a fer de polític i sempre ho pots deixar i no passa res perquè la cosa segueix més bé o malament. El tema més interessant d'ahir va ser que l'actual batlle del Vendrell ha de fer les practiques de la seva feina i clar aquesta coincideix en l'horari de la majoria d'oficines. En total que majoritàriament quan farà d'alcalde serà les altres hores del dia, per la tarda, de nit potser i els caps de setmana. Evidentment el Vendrell necessita un alcalde a dedicació completa perquè la seva situació és delicada i més ara que estem ja fent carrera cap a les properes municipals amb unes poques obres i molts projectes sobre la taula per fer realitat. Ningú es imprescindible en aquest ofici públic i massa cops qui porta les regnes del tema potser no és ni ell mateix sinó que a vegades ve marcat pel passat o per altres figures de la societat o d'altres empreses. La gràcia és que algú de cara a la galeria sembla que tiri del carro per arribar a bon port o almenys surar. Ara faltarà saber com s'organitzaran els regidors que hi podran dedicar més temps, perquè n'hi ha uns quants. Jo crec que pot ser una oportunitat perquè aquests tinguin un paper més important en la dinàmica diària i sempre estaran vetllats per altres persones. A veure que passa a partir d'ara i si el jove polític aguantarà tot el que li ve a sobre. Només recordo grans figures com el Benet Jané que portava ajuntament, consell comarcal i empresa pròpia, però tenia els seus afins que l'ajudaven. A veure que passarà.

Una edició especial de la Festa de Moros i Cristians de Lleida

 

La pandèmia ha fet canviar moltes coses. Una dels afectats han estat els 25 anys de la festa de Moros i Cristians de Lleida que s'havia de celebrar el 2020 i encara estem en aquest tema. Aquest passat dia 26 de setembre va tenir lloc la desfilada per la zona del Pont Vell en direcció a Blondel. No crec ni que hi hagués un quilòmetre, on hi van participar més de 300 festers. Ha estat una festa amb el vestit senzill de les comparses però la gent va poder a sortir al carrer a lluir les seves files i comparses. Una versió senzilla que va atreure molta gent que no va voler deixar passar aquesta oportunitat de reviure aquesta festa que ja està consolidada a Lleida. També va tenir lloc la batalla on van empatar els dos bàndols i com no les Ambaixades que es va celebrar el dissabte. Fa goig quan veus que la cosa torna a funcionar de mica en mica. 

Quan les mirades diuen més que les paraules, Maixabel

 Aquests quatre primers dies de la setmana pots anar al cinema per meitad de preu, 3,50 euros. Avui he anat al Vendrell a la sessió de les 18 hores. Em pensava que hi hauria més gent, però la veritat és que no n'erem gaires. He anat a veure Maixabel, que explica la relació entre l'assassi del governador civil Joan M. Jauregui l'any 2000  a Tolosa i la seva vídua que dona nom a la peli.Una peli molt ben interpretada pels seus dos grans protagonists que són Blanca Portillo i Lluis Tosar. Una història real que deixa veure l'ambient que es vivia a Euskadi durant una de les èpoques més actives d'Eta. Una gran peli amb un gran perfil humà darrera dels seus protagonistes. Molts cops les mirades diuen més que les paraules.

Una família dins l'aigua

 Portem nedant des de finals del segle passat i aquí estem. Som un grup cohesionat on han vingut nova gent temporalment però que després han acabat marxant amb bon rollo, però nosaltres seguim dempeus més units que mai i com si fossim una gran família de tant en tant ens hem de veure ara que podem després de la pandèmia. El Covid ens ha portat cap a casa però tornarem un dia d'aquests quan el panorama millori una mica tornarem a fer de les nostres dins l'aigua. Podem tenir monitor o no, però tenim molt clar on toca estar almenys un parell de cops a la setmana. Un honor formar part d'aquest grup de joves amb experiència. Seguim endavant amb força.

El problema del Vendrell és que no té pla

 

 

El Vendrell és una ciutat d’unes dimensions considerables amb molt habitatge dispers i que viu unes grans alteracions en el nombre residents. Podem passar els dies entre setmanes a l’hivern a poca cosa més dels seus empadronats oficials, uns 40.000, a un estiu amb més de 100.000 veïns. Evidentment la cosa varia moltíssim i hem de saber atendre les necessitats d’aquesta població flotant que un parell o tres de caps de setmana a l’any sembla que hagi vingut tothom aquí perquè el municipi està atapeït, en especial pels darrers dies de Setmana Santa i a la meitat del mes d’agost.

Després tenim carrers molt cèntrics i on cada dia hi passa el servei de neteja que estan a l’ombra del campanar i altres que estan mig abandonats al mig de la muntanya on has d’anar amb un Gps amb unes grans cases i les seves piscines.

Tot aquesta població s’ha de gestionar d’alguna manera, en especial al recollida selectiva d’escombraries, el manteniment de la via urbana i dels parcs i jardins, la neteja i la sanitat, entre d’altres serveis.

Aquí al municipi encara tenim vigent un pla general del 2000 que podria permetre que el municipi arribés als 100.000 habitants empadronats. Cada legislatura apareix en algun programa electoral o un altre l’elaboració d’un nou pla general que sigui més raonable i moderat, però passen els quatre anys i els responsables de torn s’han passat els quatre anys tapant forats i poca cosa més.

Tenim aquí molts serveis que pel seu ús s’han quedat obsolets com el servei de recollida de residus, enllumenat públic que i el de neteja viària que són alguns dels aspectes que generen més crítiques a través de la xarxa. Encara que la gent truqui i es vagi a puntualment a fer un servei, en general és com si a una persona amb una talla XL ens entossudim a posar una talla M. La cosa no arriba i menys quan hi ha més necessitat del servei. Aquí hi ha un truc que molts polítics van entendre el primer dia. Si fem segones residències tindrem veïns de cap de setmana, però que també pagaran religiosament tot l’any els seus impostos encara que només els facin servir durant un poc temps durant l’any. Però clar quan aquests contribuents ideals  venen a gaudir de les nostres platges iodades resulta que els serveis no arriben a tothom, com és normal.

Com que no tenim un pla de futur, algú va veure què allò del Tabaris està molt malmès i resulta que ho podem d’arreglar per un parell de milions d’euros i poca cosa més ho tenim bonic. També arreglem la plaça Germans Trillas que és l’epicentre de Coma-ruga. Doncs res, en aquestes obres ens gastem un 300% més del seu pressupost i el poble del Vendrell ja ho anirà pagant, total a mi em queda un parell o tres d’anys de legislatura i el proper equip de govern ja farà front com els nostres grans encerts de l’Escola de Música. Jo crec que això ara no toca i que s’haurien d’invertir aquests diners en altres coses com arreglar d’una vegada la xarxa d’enllumenat d’algunes zones del Vendrell que amb quatre gotes marxa el llum. Després tenim el problema de les inundacions als barris marítims que és molt més important i afecta a més persones que no pas aquesta bonica sala de convencions amb uns mosaics del segle XX.

Hem de començar a dissenyar el Vendrell on hi puguin participar totes les parts interessades en el seu futur. Fins ara hem anat construint la vila com aquell paleta de cap de setmana que cada dissabte fica quatre totxos segons va veient com evoluciona tot plegat sense plànols, ni similars.

Ens mereixem un projecte real per als propers 10 anys perquè ja som la tercera ciutat de la província de Tarragona i si a Vilafranca es despisten aviat la superarem en habitants. A Vilanova ja costarà més i espero que no ho fem sense un projecte de ciutat viable. Aquest és el nostre repte.  Enguany no tocava pujar la pressió fiscal, però si hagués tocat que fos amb un projecte de ciutat i no a les palpentes com ara i anar tapant forats d’exercicis anteriors que aquests també faran amb els que venen i anem sumant. Sempre escombrant la merda endavant com agrada fer a la nostra classe política fins ara. I el problema és que no tenim el valor de rectificar a temps i ens posem en situacions kafkianas provocades pels anteriors manaires i anem endavant.

No només de fotos viu l'home

 

Aquest dilluns dia 20 de setembre un fet històric ha passat amb els alcaldes del Baix Penedès que han anat tots a Barcelona a fer-se una foto a la plaça Sant Jaume i a parlar amb diferents autoritats del govern català. Està molt bé aquesta iniciativa però al darrera hi hauria d'haver un treball més conjunt i com a grup de pressió inclús amb altres ajuntaments del Penedès. Evidentment la Generalitat ens té oblidada de fa anys i amb tots els partits. Tots els reprsentants que tenim de la comarca en altres institucions haurien de lluitar perquè ens donin un cop de mà a aquesta comarca tan desfavorida. Aquesta és una feina que no requereix gaires fotos i consisteix en anar pidolant aquí i allà a veure si cau alguna cosa. Això ho han de fer els polítics amb els seus partits, en especial aquells que tinguin algunes competències. A banda, els ajuntaments de la comarca haurien d'anar en la mateixa sintonia i cadascú va una mica va al seu rollo, només cal veure en la gestió de les platges dels tres municipis costaners, uns dutxes altres no, uns passen la màquina diària, altres no. La comarca ha de treballar més en una sola veu i no que cadascú digui la seva. De moment estan tots d'acord en posar-se en contra la Mat, però clar després ens queixarem que a l'estiu salten els ploms perquè no tenim suficient energia elèctrica per atendre els visitants. Doncs alguna alternativa hem de proposar? 

Noctambuls estrena nou cantant a Llorenç del Penedès

El grup penedesenc Noctambuls va estrenar el passat diumenge dia 19 el seu nou cantant, Hector Llauradó després que el seu antic líder Pep Fillat va abadonar el grup durant la pandèmia. Aquest va ser un concert vermut als que no estem acostumats però que durant aquests mesos han tingut lloc a diferents llocs del mapa per motius de la pandèmia. És un altre format apte per a totes les edats perquè et pots trobar de de canalla fins a gent gran. Una mica de tot plegat. Entre les coses emotives del concert cal destacar que els dos cantants del grup van interpretar algunes peces junts i Pep Fillat també va tornar a tenir la seva oportunitat. Un matí interessant donant suport als grups de casa nostra perquè de mica en mica vagin sortint d'aquest sot on la pandèmia els ha posat. 

Un concert acústic amb una nova veu que és força diferent de l'anterior i que va congregar als fídels del grup que ja som una gran família d'aquesta formació que el proper any complirà 10 anys de vida i que tenen dos cd's a les seves esquenes. El darrer tot just el van començar a girar una mica abans de la pandèmia. Molta sort Noctambuls i molt de suport de tots els Sonambuls. 

Miss Curvys al Vendrell

 

Ahir dissabte el Vendrell va acollir el concurs de Miss Curvys de Tarragona. Crec que hi havia cinc candidates per assolir aquesta fita i la cosa va estar molt renyida. En aquest concurs hi poden participar les dones de la província que fan més de talla 44. La veritat és que va estar molt animat i divertit. La gent ens ho varem passar bé perquè és la versió alternativa de les grans passarel·les, però tot fet amb amor i glamour. Una grata sorpresa per passar una nuvolada tarda de dissabte al Vendrell. Molt elegant tot plegat. 

459 dies i el Vendrell en obres

 El Vendrell després que a l'agost tiressim per terra el Brisamar que consturirem de nou, ara toca fer obres. Doncs un carril bici (segurament hi haurà més patins que bicicletes) que va de la zona escolar fins a l'Estació del tren que de moment s'ha carregat tots els estacionaments que hi havia al Francesc de Riera i uns pocs al lateral de l'Eroski. Ja veurem quantes persones el faran servir i si algú no ensopega amb l'asfalt aixecat en algun punt per les arrels dels arbres. A veure la seva utilitat o la gent anirà pel tram més ràpid que es passant per dins el nucli. També a veure com passa per la Jaume Carner que ja està molt curulla de gent a peu i en cotxe. Anirem veient en els nous capitols. També tenim obres a les 4 Fonts. S'ha acabat creuar el Vendrell pel carrer Muralla i Om. Haurem de buscar noves vies.  El Vendrell en plena transformació. 

L’Agenda de la Fura

 

Un dels punts forts de la Fura és la seva agenda penedesenca. En les tres comarques i escaig on es reparteix aquest setmanari es porten a terme molts actes de diferent tipus. Agafar cada divendres una nova edició et fa una visió general de tot el que es porta a terme a casa nostra. A partir d’aquí pots triar on anar en els propers set dies. Aquesta informació és molt més important durant l’estiu perquè els actes es multipliquen per les festes majors i similars que es porten a terme a casa nostra. L’any passat amb el Covid va passar un fet peculiar perquè hi havia localitats que no els interessava que es difonguessin els seus actes perquè era només pels veïns del municipi arran de les restriccions de la pandèmia. Poc a poc anem tornant a la normalitat d’abans i cada dia les restriccions són menys dures i aquests espectacles poden acollir més públic.

Quan van començar les xarxes socials hi havia menys gent i la informació era més fluida, però poc a poc aquestes eines s’han utilitzat amb excés i al final resulta que de tanta cosa que hi ha potser no trobes la que busques.

Una altra de les possibilitats és la consulta de la seva versió digital que t’aporta la mateixa informació i no necessites tenir el paper a l’abast.

La Fura un cop més s’ha convertit en una eina més per viure i conviure al Penedès i les seves pàgines t’aporta un tastet d’aquest territori al mig de Tarragona i Barcelona i entre el mar i la muntanya. Un espai on ens ha tocat viure i que pel seu creixement demogràfic constant segurament no s’hi està malament. L’agenda de la Fura seria com una mena d’estructura d’estat d’aquesta vegueria que ni tant sols està embastada i existeix sobre el paper i poca cosa més. No desaprofiteu aquesta eina que us aporta la Fura i gaudiu d’un cap de setmana sense haver d’anar gaire lluny.

Tornem a encetar un nou curs

  

Han passat els dos principals d’estiu i sembla que tot torna a la normalitat. Aquest estiu hem viscut un estiu un xic anormal marcat bàsicament per la pandèmia. Un cop més els principals visitants de les nostres contrades han estat les segones residències i turisme nacional. Hi havia algun francès, però no hi havia gaire gent de més enllà dels Pirineus. Hem viscut un parell de mesos sense gaires dies de pluja que ha estat un fenomen molt puntual enguany. Aquest fet ha estat positiu per als nostres establiments perquè en un parell de mesos toca recuperar un any desastrós, però sembla que anem remuntant de mica en mica cap a la normalitat. El proper capítol és que funcionin amb normalitat les dutxes de les nostres platges com passa a altres municipis veïns. Hi ha coses que no s’acaben d’entendre, però per això ja tenim nou mesos per reflexionar per millorar la nostra oferta

Una de les grans fites d’enguany ha estat l’obertura d’un restaurant amb bones vistes al port de Coma-ruga. Esperem que la proposta duri en els propers mesos i any perquè la comarca té necessitat d’aquest tipus de propostes un xic diferents de les que podem trobar a casa nostra.

Un lloc més ampli que de mica en mica torna a trobar la seva fisonomia després d’uns anys de deixadesa i oblit que l’havia portat a una situació límit. En aquesta zona marítima també hem pogut descobrir el disseny d’una nova plaça dura que ha posat uns petits jardinets protegits amb tanca on abans hi havia pàrquings. Un punt  de trobada on hi falta l’ombra i no estaria gens malament un disseny més pragmàtic per a tothom deixant les coses boniques per altres espais no tan claus com aquest que és un dels epicentres del Vendrell, en especial a l’estiu.

Un estiu que es podrà recordar per  la seva festa major amb un dels punts forts al centre de la pista d’atletisme del Tancat. Un dels referents d’enguany serà el Toni Moog i la polseguera que va aixecar en directe i a les xarxes. Jo em vaig quedar amb les ganes de mig concert del Petit Comitè perquè per culpa de la pandèmia i del cap de cartell només varen poder tocar mitja hora. Aquí va fer el que sempre ha fet, ni més ni menys, la veritat. Ell ja té el seu perfil artístic muntat i és difícil que surti dels seus esquemes per a un públic que té molt clar que trobarà.

Ens varem quedar sense castell de foc, però si amb cercavila de foc i cercavila de grups de cultura popular. Un 2021 que també havia de ser peculiar.

Enguany un dels protagonistes de l’estiu han estat els pocs efectius de la policia local, inclús en algun cap de setmana abans de la temporada forta la caserna s’havia quedat sense efectius en algun cap de setmana durant el torn de nit. A grans problemes s’agafa  uns pocs vigilants de seguretat que controlin la centraleta i si fa falta que desviïn les trucades a Mossos. Aquí no passa res.

Pel que fa la sanitat pública doncs com ja estem acostumats que encara que sigui un dels pilars bàsics es van retallant serveis als usuaris. Aquest cop van ser el Pades de l’hospital comarcal que durant un mes va estar parat per vacances dels seus treballadors. No hem tingut Festiuet, però la pista d’atletisme ha acollit dos concerts de grups que estan de moda entre els més joves, una nova proposta de festival que apuntava molt amunt, però al final es va quedar amb una oferta mínima. Ves a saber qui devia pagar aquesta nova proposta lúdica vendrellenca? Potser els barris marítims que enguany s’han quedat amb uns migrat actes simbòlics de festa major.

Doncs seguim endavant apurant aquest any de pandèmia en què molts vendrellencs s’han hagut de vacunar a Vilafranca, Vilanova i la Geltrú o Tarragona. Només uns pocs al Vendrell i la majoria de la comarca a Calafell en un gran pavelló, un municipi que apunta símptomes de capitalitat que el Vendrell maig ha tingut.

 

 

El proper capítol de tot plegat és la Fira de Santa Teresa o millor dit del Pilar perquè és quan en realitat s’escau aquesta nova cita festiva del Vendrell. A veure com ho resoldrem tot plegat. Enguany pel camí hem perdut el Nuba, l’Estil, la Gramola... i veure si perdem la MAT.

454 dies i un plaer escoltar a Gonzalo Boye

 

El passat divendres dia 10 de setembre ens va visitar el conegut advocat Gonzalo Boye que porta les causes més importants dels polítics exiliats catalans. La Lira es va omplir quasi de gom a gom perquè a més al meu poble, Albinyana, feina els actes comarcals de la Diada i clar a tot arreu no s'hi pot ser. Aquest és un advocat que entenc perquè té un llenguatge planer i directe i no està per tonteries. Va explicar algunes coses de com estava tot plegat i després va ser el torn de preguntes en què va respondre a les qüestions del públic. El que va quedar molt clar per a tots perquè ho va repetir tres o quatre vegades és que l'any que ve a l'estiu els polítics catalans exiliats ja podran tornar a casa. Jo no ho veig tant clar, però la veritat és que ell ho ha de tenir molt clar i ell és l'especialista. 

Una vetllada interessant que va explicar com funcionaven les cloaques de l'estat per perseguir el moviment independentista català. És una persona que crea confiança entre la gent que l'escolta. Molt interessant la veritat. M'he llegit el seu llibre, Aquí lo dejo, i espero que aviat atacaré l'altre de les Cloacas. Un bon inicia de la Diada al Vendrell. Com a nota destacable, una senyora caure per les escales de la part baixa de la Lira, sort que no era de la part alta sinó acaba a urgències directament. Les cadires són incòmodes, el passamans simbòlic i les escales perilloses. Ho tenim quasi tot. Sort que es veu i s'escolta força bé. 

La nostra història km 0

 

 

Encara avui  en dia a tots els llocs és molt més fàcil conèixer les gestes i projectes dels seus cabdills al llarg de la història que esbrinar el que feien els seus avantpassats, si aquests eren persones corrents que no havien tingut la fortuna de formar part d’una de les elits de la societat. En aquesta comarca tenim un grapat de joves aventurers que s’encarreguen de cercar les seves arrels, els seus orígens, esbrinar també, de pas, quins pocs mobles tenien en les cases dels seus avantpassats, buscar amors i algun desamor en els llibres de la rectoria. Persones que estan portant a terme una ingent feina de rastreig documental en diferents tipus d’arxius, documents familiars i anant a peu fins al lloc per conèixer de primera mà si encara queda alguna traça d’alguna gesta del passat que hagi arribat fins a nosaltres. La gran majoria d’ells no tenen cap suport econòmic de cap entitat pública o privada per portar a terme la seva tasca i esmercen moltes hores i també diners. Al llarg de la història sempre hi hagut persones que s’han dedicat a fer aquest treball ingent remenant papers grocs i ja darrerament podent consultar alguns documents a través de l’ordinador on line. Algun cop s’han vist publicats els seus fruits i molts altres cops malauradament han quedat oblidats en algun calaix.

En aquesta comarca del Baix Penedès que sempre hem tingut persones dedicades a aquesta feina d’historiadors quilòmetre 0 des de Jaume Ramon i Vidales, fins al jove Marc Casellas o Joan Latorre passant per molts altres com el gran Manel Bofarull, Benjamí Català, Salvador Arroyo, Pere Ferrando, Jaume Ruart, Josep Maria Inglés, Alfons Vidiella, Neus Oliveres, Josep Pou, Àngels Santacana, Joan Santacana, Jordi Ferran, Xavier Nin i tants altres que no em voldria deixar que des d’una vessant o altra han treballat per donar a conèixer aquesta part de la història que encara està amagada en algun plec de papers esgrogueïts o en algun arxiu perdut.

En aquesta comarca a causa de la gran immigració rebuda en les darreres dècades i què moltes localitats ens hem convertit en ciutats dormitoris tenim una clara pèrdua de la nostra identitat. Molts baixpenedesencs actuals tenen les seves arrels a molts quilòmetres de la comarca i aquest encara és el millor dels casos, perquè una part molt important només coneix aquest Penedès en la versió mínima perquè estan arrelats a una de les grans ciutats que envolten Barcelona i aquí poca cosa coneixen a banda del que necessiten pel dia a dia.

Per altra banda cada dia és més fàcil trobar baixpenedesencs en alguna part lluny dels seus orígens perquè tenim una comarca amb la taxa d’atur més alt de Catalunya i unes circumstàncies socials que no són les més optimistes per tirar endavant. Tot i aquesta nova versió més variada, però també descafeïnada de la nostra història que estem vivint ara, no podem oblidar aquestes arrels que configuren el nostre passat fins que molts es van apuntar al negoci del totxo sense tenir en compte les seves conseqüències.

Per fer front a aquesta necessitat de recuperar la nostra història més propera alguns ajuntaments com la Bisbal del Penedès ja fa anys que porten a terme una gran tasca amb la publicació anual com a mínim d’un llibre per repassar algunes de les vessants culturalñs d’aquest municipi des de les barraques de pedra seca, fins a la seva història, entitats edificis i molts altres que tenen la sort de formar part d’aquest corpus bisbalenc que amb el pas dels anys va agafant consistència i volum.

Altres localitats com Calafell tenia el premi Climent Rollant que fa uns anys va desaparèixer per art de màgia com altres cites literàries de la localitat dedicats a les nova pedrera de lletraferits i historiadors. Al Vendrell de tant en tant apareix algun  llibre amb col·laboració d’altres entitats com l’Institut d’Estudis Penedesencs que després de la desaparició de Caixa Penedès està en hores baixes per la reducció de les seves aportacions econòmiques.

A partir d’aquí alguna cosa més puntual es va fent a Cunit i a altres localitats, però en general estem mancats d’algun finançament per donar una oportunitat perquè aquests joves segueixin la seva gran passió en benefici de tots. Evidentment hi ha propostes culturals que donen més vots però no tenen més transcendència, però en el fons invertir en aquests homenots baixpenedesencs tots hi sortim guanyant i ens permet entendre millor el futur.

 

Un 11 setembre que pinta molt light

 

Eguany sembla que tindrem un 11 de setembre light. Ara la cosa està molt desinflada per diferents motius, però la política catalana després del punt d'inflexió està agafant una ruta típica de CiU en la seva època daurada. Aquí i a Madrid ja els va bé. Els presos polítics claus varen sortir de la presó i ara cadascú a casa seva i no molesteu a la resta que podem tenir sustos. Entre tots plegats ens ajudem a tirar endavant, però no fem el burro que patirem. Cadascú apga els focs a casa seva i tots dos endavant perquè ens necessitem abans que entrin altres forces que ens treguin del poder i tots hi perdem en aquesta jugada. Seguim endavant amb optimisme i política light. Si plou el dissabte ja tindrem tots una bona excusa. 

Descarrilados, una peli per passar una bona estona

 A l'estiu hi ha pelis que serveixen per passar una bona estona al cine, no tenen més pretensions. Una mica de gresca, algun acudit mig bo i que no sigui massa llarga que no ens faci mal de cul si estem molta estona.Aquesta és la finalitat de Descarrilados. La història de tres joves no tant joves que han de fer una volta a Europa amb tren amb un final esperable. No crec que duri molt, però si a l'estiu aneu al cine per divertir-se i estar fresquet i desconnectar. Aquesta és la vostra oportunitat.

El problema “okupa”

 

 

Per un grapat de vots en aquest país no s’arregla el tema de les ocupacions d’habitatges. Un fenomen que ja fa uns anys que funciona i que ha arribat a aquesta situació per una normativa obsoleta. Evidentment cap formació política es posa al davant per arreglar legislativament d’una vegada aquesta situació compromesa per moltes raons. Primer de tot perquè és un tema que aixeca molta polseguera facis el que facis i perquè segons per on vagis potser fàcilment titllat de classista, feixista i altres adjectius similars.

Clar en aquesta societat tot es deixa a les forces de seguretat que facin el que puguin per solucionar problemes quotidians. Quan la cosa es complica llavors s’ha d’anar a petar amb el jutge però clar aquest professional només pot aplicar la normativa vigent que no contempla aquest cas tal com l’entenem avui en dia com un alternativa viable per a moltes famílies.

La solució només la tenen els polítics que quan volen es mouen amb molta rapidesa però per segons quins problemes passen per alt per evitar una possible pèrdua de vots. La seva benzina, la seva energia són els vots que obtenen a cada cita electoral. A partir d’aquí van trampejant la situació per no perdre pistonada.

Posar tot el món de l’ocupació en un mateix sac és molt complicat perquè hi ha de tot en aquest món. Alguns ho fan per necessitat i altres simplement per vici. Alguns s’impliquen amb el seu entorn que els ha acollit i altres només són un problema per la seva conducta incívica que afecta a la vida de la comunitat. Entre els uns i els altres també hi ha els punts del mig que basculen entre la part bona i dolenta i costa més de classificar.

Evidentment nosaltres que som de tradició judeo cristiana estem acostumats a distingir el món entre bons i dolents, però això ja fa segles que en realitat  ho tenim superat. En aquest món de les immobiliàries ningú té el paper exclusiu de sant o de dimoni. Tots els papers de l’auca estan intercanviats i ben barrejats perquè tots tinguin una part de tot plegat sense que apareguin clars innocents o culpables.

Els bancs sempre han intentat treure el màxim benefici del seu treball jugant amb el mercat i els clients. La seva obra social només es per netejar la cara i perquè alguns puguin dormir tranquils per les seves obres de beneficència i suport social. D’aquí un poc temps només hi haurà comercials als bancs i t’hauràs d’entendre amb un caixer automàtic o amb una centraleta.

Alguns ajuntaments han anat burxant perquè aquestes entitats bancàries cedissin aquests habitatges perquè els consistoris en fes un ús social per als més desfavorits. En alguns llocs sembla que la cosa ha arribat a funcionar, però altres vegades la cosa ha quedat només en bones intencions. La majoria dels bancs no es preocupen per aquests pisos ocupats perquè saben que si treuen l’actual en vindrà un altre que potser encara serà pitjor, per tant no es molesten en foragitar aquests inquilins accidentals. La solució podria ser que aquests pisos estesin gestionats per una entitat pública encara que fossin propietat del banc. A partir d’aquí es podria donar un ús més racional i amb un treball social més important que realment arribés als més necessitats.

Evidentment que la Constitució Espanyola garanteix habitatge per a tothom, però avui en dia no té recursos per assolir aquest dret universal als qui estan per aquestes contrades. Hi ha moltes coses en la legislació actual que estan obsoletes fa anys. Les persones han de menjar i dormir i si no poden accedir a uns recursos econòmics lícits per assolir aquesta fita han de buscar altres camins per arribar-hi. Aquests poden ser més o menys acceptables, però un parell cops al dia una persona ha de menjar i beure. En aquest llac normatiu és on algunes persones busquen resposta a moltes necessitats perquè els camins oficials ja han quedat en desús per manca de recursos. Aquest és un dels móns que s’ha d’arreglar perquè amb tot això s’està generant massa punts de crispació social perquè uns estan pobres perquè volen afrontar totes les despeses i altres viuen a cos de rei amb martingales per evitar pagar cap tipus de subministrament i aconseguir uns pocs diners per compensar la  despesa de cada dia.

 

 

 

 

542 dies i avui primer dia sense alguns peatges

 

Avui és un dia històric per la nostra generació. Jo vaig neixer el mateix any que els peatges al Penedès, portem 52 anys pagant  trinco trinco per anar ben servits a Barcelona, Lleida, la Junquer o a Tortosa i avui és el primer dia que no ens cal pagar. Podrem anar sense passar per caixa cada cop que les utilitzaves. Encara en queden algunes com la Pau Casals i Vallvidriera i algunes a l'ombra que la que uneix Manresa i Vilanova i la Geltrú que la Generalitat ha de pagar per cada cotxe que paga. Això no crec que duri molt perquè Europa ens farà pagar tots aquests ajuts que ens ha de donar per sortir de la Covid i alguna cosa inventaran perquè seguim pagant. Aquí a Catalunya sempre hem estat una colla de pringats perquè hem de pagar per tot, només cal anar a altres autonomies d'Espanya on les autovies substitueixen a les autopistes. Coses del destí, del moment aprofitem per anar a Barcelona per Martorell gratis, no ens equivoquem que ens tocarà pagar igual per Sitges. Sembla que no arribaria mai, però al final ha arribat encara que potser només sigui un kit kat.