El Vendrell més galàctic

  

De mica en mica i encara que no ens en adonem estem vivint en una vila que avança ràpidament i sense pausa cap una nova galàxia farcida de televisions, ràdios, xarxes socials, postureig en general. Nosaltres que som persones que encara toquem de peus a terra, però sempre tenim un ull a l’espai hem de tenir ben clar aquest procés que també ens afecta.

Crec que la nostra sortida de la intrahistòria va ser sobre l’any 2016 quan vàrem destinar 14.973,75 amb IVA a un programa que porta per nom “Projecte de conceptualització, disseny i execució de la marca de Territori “El Vendrell”. L’estudi el va  una empresa de la casa com la Fundació Universitària Balmes. Aquest eren els primers avenços en aquesta cursa que ens està portant tantes alegries.  En aquelles èpoques no era només una qüestió de logotip sinó que teníem ni més ni menys que teníem al davant un dispositiu de gestió del territori. La cosa amb el temps es va esfumar. Ara que cada dia ens coneixen més arreu és fruit d’aquest important estudi.

Després d’aquesta quatre duros, vam anar a una cosa molt més terrenal i nostrada. Estem parlant de les jardineres de la plaça Vella que en concret ens varen costar 6.475, 92 euros amb Iva. Evidenment el nostre esperit conservador no podia veure aquell espai sense uns pocs arbres al mig de treu i posa segons el model Puigibet quan va ser l’amo i senyor de la Bisbal del Penedès durant uns anys. 

Aquests models bàsics s’han de treure i posar cada cop que davant de l’església tenim algun acte important i més aquest anys amb les concentracions pels presos polítics. Estem parlar d’un llunyà gener del 2017

La cosa no acaba aquí, evidentment. Més o menys per aquelles dates la ciutadania vendrellenca va poder escollir els seus  set tresors més nostrats. Participació ciutadana a veure que és el que allò que destaca de la immensa riquesa del municipi. Doncs com no falla mai, el poble sempre té la raó.   Doncs de les 1.471 persones que va prendre part en aquest procés, un percentatge molt alt sobre els 37.000 habitants del Vendrell.  Cal dir que es van presentar 300 propostes diferents, de les quals es van seleccionar aquestes 7 entre 30. Les afortunades varen ser: Els Nens del Vendrell, el Ball de Diables, l’Església Parroquial, el Campanar,  l’Àngel de Tobies, la Cercavila de Foc, el Jaciment Ibèric de Mas d’en Gual, l’Àliga del Vendrell i el Llegat de Pau Casals. Aquest acte que es va notar als 36,82 km quadrats del municipi ens va costar 9.075, euros amb iva. La persona qui va guanyar el concurs d’aquests tresors per descobrir  va ser tot un personatge  catalanista que més tard tornarem a veure, Francesc Tudela i Penya.

Deixem de parlar dels grans prohoms d’aquest país i anem a les coses concretes de la nostra vila que també ens afecten considerablement.

La vida feia la seva vida tranquil·la i plàcida fins que un dia per motius de seguretat van treure l’eucaliptus de la Plaça Francesc Macià després de 34 anys de vida consensuada de governs de PSC i CiU i els seus derivats perquè ja estava en situació perillosa.

En aquesta base que es podia fer moltes coses amb un procés de participació ciutadana i derivats, doncs com aquells que no vol la cosa sembla ser que alguna ment privilegiada d’aquesta vila ja tenia una idea al cap per substituir aquest arbre. La proposta era una escultura de ferro que havia de fer l’ Aula Artística d’Escultura del Vendrell inspirat en Fenosa d’una idea del conegut escultor Philippe Lavaill. Un artista nascut a Perpinyà i establert a l’Alt Urgell, però per casualitats de la vida treballa al Vendrell en aquest espai municipal.

HI havia una proposta. No hi faltarà el retrat d’en Macià i un arbre que representa el de pi de tres branques que acull una família:. Evidentment a l’arbre també simularan volar els coloms inspirats en l’obra de Fenosa.  Doncs això és el que trobarem el proper any en aquesta cèntrica plaça vendrellenca que ha tingut en els darrers anys diferents funcions, primer era un pàrquing de zona blava i després un espai de terrasses de bar que ara estaran a l’ombra d’aquest arbre metàl·lic.  Ens hem perdut un procés participatiu molt interessant on la gent podia decidir que  volia en aquest espai, però la gràcia és que només la base  d’aquesta estructura costa 18.925, 83 euros amb IVA.

Ara estem a les portes de la Capital de la Cultura Catalana, un títol que també atorga el senyor abans esmentat i que és una cosa privada desvinculada de la Generalitat. A veure quan ens costarà aquesta aventura intergalactica perquè no és una cosa  de cap entitat pública . No ve ni d’Europa, ni d’Espanya ni de la Generalitat sinó que té un noms i cognoms que ja coneixem.  El més trist de tot plegat és que per tirar endavant tot això de la capitalitat contracten a dues persones durant tres anys en la categoria de tècnics mal pagats. Lamentable. 

Els herois de Moros i Cristians de Lleida

Enguany l'Associació de Moros i Cristians de Lleida celebra 25 anys de desfilades. El passat diumenge es van donar 34 reconeixements a tots els festers que varen començar a desfilar i ho han fet seguidament fins ara. Aquesta aventura va començar l'any 1996 per donar vida al centre de Lleida i eren unes 100 persones. Tots uns herois, els quals més de 30 estan encara al peu del canó. Durant aquests anys potser han passat més de 1.000 persones per aquesta entitat, però aquesta és la base. Moros i cristians de Lleida és l'única que es fa a Catalunya i ja té el seu cap de setmana assignat en el mes de maig. Moltes felicitats a tots els qui han participat en aquesta aventura de Ponenet.

El lot de Nadal

  

Des de que em dedico a omplir pàgines reals o virtuals d’articles d’opinió he intentat parlar un cop a l’any per aquestes dates al voltant del lot de Nadal, una cosa per alguns que queda fora de la seva memòria, per altres tota una sorpresa si els hi arriba.

El seu origen és centenari. Era un detall de l’empresa caps als seus treballadors per donar un cop de mà per davant de les moltes celebracions de les portes de Nadal. Hi hagut de tot els tipus, però potser el més clàssic està format per uns quants torrons, unes ampolles de vi o cava i alguna cosa més per acabar d’omplir la cistella que arribava a casa i generalment també hi venia una postal nadalenca el missatge nadalenc del responsable del negoci.

Altres lots provenien d’empreses de serveis o productes i arribaven a professionals, tècnics que havien tingut una relació amb aquella empresa i aquesta li volia premiar. Tots recordem els despatxos d’alguns responsables concrets per aquestes festes nadalenques, quan el missatger de torn anava dipositant en ordre tots els regals rebuts per premiar, per dir-ho d’alguna manera diplomàtica,  la seva atenció especial per a les seves ofertes.

Moltes empreses tenen molt clar a qui s’ha de treballar per tenir un servei diferent pel que fa als responsables de decisió. Aquesta és una forma de propaganda i promoció que també molts practiquen, però passa molt desapercebut per la majoria de nosaltres.

En alguns llocs la cosa la tenien molt clara i apostaven per les populars bufandes que eren diners que es repartien de moltes maneres diferents entre els beneficiaris. A vegades eren iguales i altres segons algun criteri més o menys arbitrari o gust o disgust dels destinataris.

Si féssim un congrés d’aquests seriosos sobre quin és el millor lot de Nadal, doncs ens podríem passar dies i anys i no en trauríem aigua clara, perquè cadascú aposta per uns criteris que poden ser similars als altres o no tenir res a veure absolutament. Totes les opcions tenen els seus punts forts i altres febles. 

Altres opcions als llums de Nadal

Una de les coses típiques dels pobles són els llums de Nadal. Una proposta cara que algú ha de pagar. Hi ha gent amb més gust que altre. Però a vegades aquesta despesa és pot canviar per altres per exemple una reducció en el preu de la guarderia municipal o algun tipus d'activitat al poble. Estem acostumats que n'hi ha per tot, però a vegades els diners no cal que sempre es faci el de sempre i es poden destinar a altres coses. Només cal parlar i deixar de fer el númeret polític.

El Vendrell peculiar

Hi ha un seguit d’aspectes del Vendrell que vist des de fora semblen curiosos i que segur que més d’un cop pot generar seriosos dubtes per a les persones que no coneguin el tarannà d’aquest poble mil·lenari que un bon dia va deixar els aiguamolls costaners i es va ubicar en un turonet interior amb bones vistes i rodejat de rieres que venien de les parts més altes de la comarca.

Una de les coses que sobta és quan arribes a la Lira i mires a l’esquerra i veus l’Avinguda Catalunya, estem parlant d’una via d’un carril de circulació amb estacionaments de vehicles als dos costat de la calçada. Potser el tema avinguda serà qüestió de la llargada, doncs pots veure el principi i el final de la via amb claredat des de qualsevol punt de la via. Aquest nom li queda una mica gran a aquest carrer amb pretensions, però després amb el creixement urbà del nucli el Vendrell ja es va arreglar una mica i tenim l’Avinguda Baix Penedès que ja fa més honor a la nomenclatura, però aquesta avinguda pionera es va quedar una mica curta en el seu nom.

Evidentment aquests alts nivells també els apliquem a altres invents casolans com la Universitat del xató. Una colla de mestres xatonaires que han guanyat en les més de 30 edicions del concurs i han entrar a formar part d’aquest col·lectiu amant de la cultura gastronòmica. Alguns ja han repetit en el càrrec perquè han guanyat la prova gastronòmica en més d’una ocasió. Evidentment que és un nom honorífic però quan ho escoltes per primer cop i no saps com se les gasten al Vendrell vas una mica perdut. Potser si que algun dia tindrem una Universitat del xató i d’altres plats tradicionals com tothom coneix, però aquí al Vendrell de bon començament ja hem posat la primera pedra virtual amb un munt d’especialistes que hi formen part.

Un altre de les línies que segueix aquesta tendència grandiloqüents són les dimensions dels nostres teatres. Nosaltres que som per eliminació capital del Baix Penedès tenim tres espais públics en format teatre i auditori com són l’Auditori de l’Escola de Música, l’Auditori Pau Casals i la nova versió reduïda de la Lira amb una capacitat de 400 i escaig persones. Unes dimensions totalment minses per una comarca que passa amb escreix els 100.000 habitants. Això no ens permet gaudir d’algun espectacle que per ser rendible necessita de més aforament per fer front a les seves despeses.

En aquest Vendrell peculiar que la realitat ha adaptat a les seves necessitats tenim aspectes curiosos com la manca total d’hotels o similars en el seu casc antic i sempre ens queda el recurs dels seus barris marítims amb una gran diferència entre els mesos d’estiu i els d’hivern, però sempre hi ha un servei mínim per atendre les necessitats en aquest sector.

Un Vendrell que va posar en funcionament un pla de barris que ja ha passat a la història en el qual s’havia de rehabilitar el Casal Familiar, el Sindicat Agrícola de la carretera de Valls amb més de 100 anys d’història i estant allí esperant algun miracle o alguna empresa que faci una nova lectura de tot plegat com ha passat amb l’hotel Ra a l’antic Sanatori de Sant Joan de Déu. No oblidem un Teatre Brisamar que cada dia està més proper a la ruïna absoluta amb menys possibilitats de recuperació. No gaire lluny d’allí tenim el parc Tabarís que té tots els punts per gaudir d’una gran renovació integral. Esperem que la cosa no trigui gaire a canviar i tinguem que gaudir d’altres miracles de la ciència com la remodelació del port de Coma-ruga que està allí aguantant el tipus com pot sa veure si cau la grossa de Nadal.

Aquestes estampes de tant en tant es bo recordar perquè són part de la nostra idiosincràsia vendrellenca. Només mirant-les es poden entendre algunes coses que potser estan fora d’un raonament seriós i profund. Podem trobar altres camins i altres vies per entendre la nostra realitat i procurar interpretar el nostre futur. Aquests  petits detalls  ens defineixen i ens donen la nostra identitat actual.

 

La Caixa ens aporta la felicitat

Nosaltres quan érem joves i amb els diners què vàrem recollir de la 1a comunió vàrem obrir una llibreta en aquesta entitat bancària no sabíem ni de bon tros que realment la nostra felicitat s’amaga a l’ombra d’aquesta estrella de Miró que vetlla per tots nosaltres, encara que molts cops ni ho sapiguem.

Ella sempre s’ha preocupat perquè assolim els nostres somnis des de les seves oficines, virtualment o per telèfon. Tots els camins ens porten al paradís que està sota el seu domini.

Fa uns 15 anys vàrem descobrir que alguns coneguts als volts de Nadal rebien un detallet d’aquesta entitat bancària. Evidentment en aquells moments, un grupet de persones que confiàvem la nostra nòmina i la nostra hipoteca en aquesta empresa i que no vàrem estar entre els escollits vàrem publicar una carta en els mitjans de comunicació local mostrant el nostre enuig al no estar entre aquest grup selecte amb present inclòs. En un tres i no res ja ens vàrem trucar per informar-nos que també entraríem a formar d’aquest grup dels privilegiats. Òbviament nosaltres vàrem refusar aquestes avantatges perquè no estàvem acostumats a tanta generositat d’aquesta empresa amb seu social fora de Catalunya.

Això eren altres temps. Avui en dia la cosa ha canviat totalment i estem a la part anterior a haver de pagar perquè et guardin els estalvis i t’ingressin la nòmina. El proper pas és abonar alguna taxa per tenir en bon esguard els diners. Potser a la propera recessió que tenim a tocar,  ho viurem de primera mà.

La gràcia de la Caixa és que amb el temps van augmentant els caixers automàtics i van perdent empleats físics. Quan trobes un treballador de l’entitat, hi  ha moltes probabilitats que estiguis davant d’un comercial que té alguna as a la màniga que et voldria encolomar en còmodes terminis.

Quan un dia qualsevol vas a la Caixa i t’has d’entendre amb una caixer automàtic, si tens sort et pots trobar amb una anunci que ocupa quasi tota la pantalla on pots contractar un crèdit de 3.000 euros que et pot donar una part de la felicitat que ja aniràs tornant amb el temps. Tu de moment tens aquests diners sense gaire dificultat per donar una nova oportunitat a la teva felicitat, si aquesta dóna la casualitat que es basi en diners.

La Caixa com la resta de bancs també tenen una part miraculosa que a més d’un li ha donat un ensurt. Tu deixes una quantitat simbòlica de  5 euros en un número de compte corrent que no tingui cap ingrés ni tampoc cap càrrec. Tu hi tornes al cap de mig any i ja estàs en número vermells perquè ells t’han cobrat la quota de manteniment de 12 euros i escaig anuals.

La Caixa és un pou de sorpreses agradables quan estàs en alguns d’aquests caixers que van superar l’efecte 2000 i encara estan en peu allí en alguna oficina aguantant en tipus. A vegades et resten els diners del número de compte, però per algun misteri de la ciència no te’n donen cap. Només són il·lusions. Altres vegades per motius inexplicables et prenen la llibreta o la targeta i fins que no obri no hi tens res a fer.

A les tardes caloroses  d’estiu, quan pots aconseguir tancar els ulls, una trucada amable d’aquesta entitat et desperta per si vols comprar una televisió, un cotxe o fer un creuer ben lluny. Evidentment tractes el millor que pots a aquella veu amable que ha trencat una pau que potser ha costat arribar-hi. Jo recordo el dia que vaig signar la hipoteca subrogada i em van dir que agafes l’Interès IRPH, vaig tenir molt clar que no els havia de fer cas, un cop més i la vaig encertar com molt més tard s’ha demostrat. Aquesta és la Caixa però també és poden aplicar a moltes altres entitats bancàries que també juguen els seus rolls similars. Quan veig l’Obra Social de la Caixa penso en tots els pobres que han contractat alguns dels seus productes sense una clara voluntat o perquè ningú els havia avisat del que després els esperava d’Hisenda. La Caixa t’aporta la felicitat, no ho dubteu. Quan estava escrivint aquestes ratlles m’envien un correu intern limitant el servei de finestreta. Realment ja no sé on anirà a parar aquesta estructura d’estat català que cada dia més irreconeixible.

El panorama espanyol encara més complicat després del 10-N

El resultat de les eleccions de diumenge posen a Espanya a un pas més difícil d'un govern de coalició. La victòria del PSOE no serveix de res sinó és capaç de formar govern que és la clau de tot plegat. Si em cinc anys hem fet quatre eleccions a Corts, encara no tenim el tema resolt i la cosa no està gens clara. Al final la gent vota sense complexos a les forces més radicals i que sea lo que dios quiera.

Joan Reig es posa a la butxaca el públic de l'Auditori Sant Salvador

Gran concert ahir del bateria dels Pets Joan Reig. Una Auditori Pau Casals per sobre de les 100 persones va acollir l'espectacle de Joan Reig acompanyat de grans músics com Jimmy Pinyol, Pemi Rovirosa, Sergi Esteve i Dani Peña. Un quintet que va fer les delícies del públic amb cançons del primer EP del músic de Constantí amb versions d'Elvis Presley, Pets, Guillem d'Efac, Pau Riba entre d'altres. Més de dues hores de concert i comentaris adjunts que van fer gaudir al públic d'aquest auditori. Aquesta és una proposta molt interessant que està rondant per Catalunya en què Reig comenta ampliament els temes que interpreta posant a l'oient en situació i marc de la peça. Aquest és el tercer concert que vaig i la veritat que és molt interessant, també et permet escoltar alguns clàssics dels Pets, però amb un altre ritme. Un concert intimista que arriba a tots els sentiments.

La Tienda de los Horrores

Avui he anat anat a Barcelona a veure la Tienda de les Horrores. Ës una proposta divertida que dura quasi dues hores de la mà de Manu Guix i Àngell Llàcer

, la veritat és que passa molt ràpid i és amena sense les excentricitats que a vegades ens aporta Àngel Llàcer. Una història divertida amb una important presència de The Sey Sisters que li dona una visió especial a tot plegat. Ës un musical per a tots els públics amb un moment molt divertit de José Corbacho que improvitza sobre la realitat actual. Molt adequada per aquests dies que vénen de fred i mal temps.

Esgangalats de Calafell, exemple de festa major

Un exemple clar i evident de com ha de ser una festa major la estan donant els Esgangalats de Calafell. Un grup de joves dels tres nuclis d’aquest municipi costaner que han estat capaços de tornar la festa major al poble que és on ha de residir sinó ho tenim malament. Ells no han inventat res de nou, sinó que simplement han agafat la filosofia de la festa major d’un poble i l’han actualitzat amb les seus mitjans i adaptada a la idiosincràsia del poble.

No ens calen grans concerts de grups de música que fan desaparèixer una part important del pressupost dedicat a festes sinó una mica d’imaginació i quatre detalls més com una corda. Evidentment hem de buscar el punt de trobada em el tarannà del poble, llavors et trobes a un grup de   veïns de cada nucli del municipi vestits d’una manera tirant d’un costat de la corda. Com passa en la vida sempre tenim una etiqueta més marcada que un altra i llavors aquesta és la gràcia i la festa major quan veus 200 persones tirant d’una llarga corda a la sorra de la platja. Hi ha unió, companyerisme, rivalitat sana, identitat i alegria i molt d’esforç defensant uns colors. Aquest esport tradicional s’ha de vestir com toca amb mena de rua concorreguda que vagi d’un nucli a un altre amb els seus valents que han de defensar els seus colors.

Una de les coses que més uneixen a les persones es porta a terme al costat d’una taula, doncs aprofitant que es estiu i s’ha de buscar el més econòmic per atraure gent, doncs sopar de carmanyola en un punt públic del nucli. Aquesta és la gràcia de tot plegat, tornar als orígens perquè tothom en gaudeixi. Qui vol anar a veure grans concerts ja tenim Barcelona i Tarragona. La nostra tasca és que en gaudeixi el nombre màxim de gent del municipi. Activitats participatives perquè els veïns no tinguin excuses per interpretar la festa major com uns dies de festa i tocar el dos. La festa major s’ha de viure al poble.

El lot de Nadal cap 43

   

Des de que em dedico a omplir pàgines reals o virtuals d’articles d’opinió he intentat parlar un cop a l’any per aquestes dates al voltant del lot de Nadal, una cosa per alguns que queda fora de la seva memòria, per altres tota una sorpresa si els hi arriba.

El seu origen és centenari. Aquest era un detall de l’empresa caps als seus treballadors per donar un cop de mà per davant de les moltes celebracions de les portes de Nadal.  N’hi hagut de tot els tipus, però potser el més clàssic està format per uns quants torrons, unes ampolles de vi o cava i alguna cosa més per acabar d’omplir la cistella que arribava a casa i generalment també hi venia una postal nadalenca el missatge nadalenc del responsable del negoci.

Altres lots provenien d’empreses de serveis o productes i arribaven a professionals, tècnics que havien tingut una relació amb aquella empresa i aquesta li volia premiar. Tots recordem els despatxos d’alguns responsables concrets per aquestes festes nadalenques, quan el missatger de torn anava dipositant en ordre tots els regals rebuts per premiar, per dir-ho d’alguna manera diplomàtica,  la seva atenció especial per a les seves ofertes curoses.

Moltes empreses tenen molt clar a qui s’ha de treballar per tenir un tracte privilegiat pel que fa als responsables de decisió. Aquesta és una forma de propaganda i promoció que també molts practiquen, però passa molt desapercebut per la majoria de nosaltres.

En alguns llocs la cosa la tenien molt clara i apostaven per les populars bufandes- Estem parlant d’uns diners que es repartien de moltes maneres diferents entre els seus beneficiaris. A vegades eren iguales i altres segons algun criteri més o menys arbitrari o gust o disgust dels destinataris.

Si féssim un congrés d’aquests seriosos sobre quin és el millor lot de Nadal, doncs ens podríem passar dies i anys i no en trauríem aigua clara, perquè cadascú aposta per uns criteris que poden ser similars als altres o no tenir res a veure absolutament. Totes les opcions tenen els seus punts forts i altres febles. Des de regalar dolços en una societat consumista que només afavoreix la despesa a repartir uns euros que trenquen la màgia del lot de Nadal perquè aquest no és l’esperit de la mesura en els seus origens.

En la nostra societat consumista on la Visa és una de les reines d’aquests festes nadalenques potser el que molts no necessiten són lots de Nadal, sinó uns horaris més raonables per estar a casa amb els seus i gaudir de la família. Avui en dia en què tot es pot comprar i vendre és molt trist que tinguem aquests horaris comercials tan amplis que obliguen a moltes persones a estar treballant moltes hores fora del seu àmbit personal.

En les nostres dates ja és preocupantment  normal veure com els diumenges rutinaris a les 12 del migdia veiem les grans superfícies plenes de cotxes i gent comprant.

Ens hem carregat el ritme setmanal. Estem cada dia més propers del calendari laboral xinès on els dies festius  efectius brillen per la seva absència. 

Els lots de Nadal haurien de ser packs d’hores perquè  els treballadors durant aquests dies poguessin estar amb els seus. Igual com ara quasi cada dia de l’any el tenim dedicat a una causa més o menys important, el Nadal hauria de recuperar la tradició de cadascú al seu corral.

No crec que passes res estrany en la nostra societat perquè alguns establiments fossin més racionals i humans en els seus horaris. Conec negocis que quan varen obrir feien un munt d’hores i al final van reduir la seva obertura a la franja més rendible. Aquesta és una manera que tothom estès més satisfet des del responsable que estalvia diners quan l’afluència és més minsa, fins el treballadors que pot aprofitar aquestes hores per altres tasques. En la nostra societat el que patim la majoria de mortals és un problema de temps, moltes coses es poden comprar més o menys cares per internet o físicament, però el temps encara és una de les grans mancances que pot derivar en molts efectes secundaris que tots coneixem.

Noctambuls presenta un gran segon disc

Noctambuls va ser un dels grups presents a la nova edició de Metalcatfest, un festival de grups heavy en català, una cosa curiosa però que dóna sortida a uns grups d'aquí a casa nostra que canten les seves cançons en català. Davant d'un centenar de persones va tenir lloc aquesta edició a la sala Razzmatazz de Barcelona. En aquest concert el grup pendesenc va presentar el seu segon treball Torres d'Ivori amb contundència i energia, demostrant que tot i que va començar fent versions de Sangtraït avui en dia ja ha trobat el seu camí en el difícil món de la música. Aquesta és una nova lectura d'aquest grup amb balades i peces molt contundents que demostra la versatilitat dels seus 6 components. Moltes felicitats i esperem que tinguin molts concerts perquè amb quasi 10 anys d'història avui en dia Noctambuls és una de les formacions més consolidades del panorama català sense caure en el corrent de grup català trompetero que és el que toca a totes les festes majors i la gran majoria de peces són similars entre elles. Moltes felicitats per aquesta gran aposta musical i endavant.

El Pare de la núvia, per riure una molt bona estona

El passat dia 1 de novembre vaig anar al Teatre condal a veure El Pare de la núvia. Una comèdia molt divertida protagonitzada per Joan Pere , amb Pep Sais o Maife Gil. Feia dies que no reia tant al teatre com li va passar crec a molta gent que omplíem la platea d'aquest teatre del Paral·lel. Tot i que la història no és original està feta a mida per treure el màxim rendiment a la vida de Joan Pera. Un pare patidor que té moltes coses a amagar de les seves aventures juvenils. Una comèdia per a a totes les persones i que recomano que l'aneu a veure, per riure una bona estona que sempre va bé.