L'altre dia vaig anar amb el cotxe a fer la revisió a l'únic Midas de Reus. Una revisió normal, una mena de control, 104 euros amb el descompte del RACC. Resulta que et canvien l'oli, et miren la pressió neumàtics i si falla alguna cosa més. Et fan una llista del que falla. Si vols que t'ho arreglin has d'anar a lloc a buscar les peces i els hi portes i t'ho fan. Llavors has d'anar com a dues revisions. La primera, la part bàsica i la segona per allò que han trobat a la primera. El preu està molt bé, però clar has d'anar dos cops. Si vols les peces te les compren ells, però has de pagar el transport.
divendres, 3 de setembre del 2010
El top manta continuarà
La darrere enquesta diu per sis vots a zero que continuaran els top manta. Sembla que de moment han marxat, però tornaran? ho veurem en propers capítols.
Jo també conec el Miquel Casellas
Jo també conec el Miquel Casellas
Concurs comarcal de dobles
Al Facebook s'ha creat un grup anomenat "Jo també conec el Miquel Casellas" que té més d'un centenar de socis entre els quals hi ha, naturalment, el Miquel Casellas. Aquest és un detall aimportant perquè demostra que el Miqui es coneix ell mateix. i no tos, som capaços de dir el mateix de nosaltres mateixos. També hi ha la Mònica, la dona del Miqui. Ai¡ es creu que el coneix. No hi ha, però el seu doble, el Pep Bassa, cosa que és inacceptable. I la resta, són frikis entranyables, però frikis.
Concurs comarcal de dobles
Estimats seguidors, us demano un favor. Si sabeu de dues persones de la comarca, més o menys notòries que s'assemblin molt l'una a l'altra o d'un ciutadà conegut i un altre d'anònim que es pastat al primer (com el Miquel Casellas i el Pep Bassa, vaja), sapigueu que estic preparant un concurs comarcal de dobles. Crec que amb un invent d'aquest tipues ens farem famosos. No parlo de bessos, parlo de dobles. Si em feu arribar les vostres aportacions acabarem fent una festassa.
Tothosap del Diari del Baix Penedès del dia 3 de setembre del 2010
El dret d'avorrir-nos
Hem de reivindicar el dret a avorrir-nos. La nostra societat lluita constantment per evitar aquells moments en què una persona està vivint uns minuts plàcids en els quals té la ment en blanc. Ens ofereixen tot tipus d’artilugis per tenir tot el temps ocupat, sense treva. Si abans eren llibres i revistes, ara tenim mòbils i enginys electrònics que fan que cada cop sigui més difícil perdre uns segons de la teva vida.
De tant en tant, tampoc molt a sovint és bo deixar-se portar per no fer res. Tancar el teu món a l’exterior i pensar en coses fútils i banals sense importància, com si estessis immers en una mena de pel·lícula fantàstica sense sortir de tu mateix. Per la nit ja tenim el nostre temps en forma de somnis destinat a aquests projectes personals i intranscendentals.
Els nostres pares, avis rebesavis han treballat molt, però també tenien temps per estar a l’ombra d’un arbre o al carrer amb una cadira de fusta deixant-se portar pel vol d’una papallona avorrida o seguint la caiguda d’una fulla madura. És molt bo que el nostre cervell i les seves cèl·lules grises estiguin reposant durant un temps prudencial. A vegades en aquests moments de meditació pots trobar la solució a altres coses que fa dies que et ronden i no saps com sortir-se’n. S’ha de fer un “reset”. Parar una mica per tornar a arrencar. Mentre això és produeix, la ment està una mica perduda entre formes, coses i somnis aportats pel nostres subconscient.
Des de que t’aixeques fins que marxes a dormir estàs fent coses, algunes necessiten un esforça físic, altres només psíquic, però en totes elles demanes una mica de concentració. Hi ha gent que van a fer un vermut i mentre estan allí amb el seu mòbil, a veure que passa al facebook o al twiter. Doncs això no hauria d’estar permès. Ens falta alguna ordenança per cobrir aquest buit legat. En aquest precís moment hem de valorar l’entorn, la companyia, les converses i tot allò que es va succeint en aquest breu espai de temps i de lloc. Mentre uns parlen i els altres estan remenant el teclat de l’artefacte electrònic sembla que estiguem en móns diferents. Uns intenten fugir de la realitat per tornar a la seva dependència dels nous invents de la tecnologia.
Cada dia la gent va més estressada. La nostra esperança de vida cada dia és més llarga i perdem menys temps en tràmits. No és al mateix anar ara a Madrid que fa 50 anys. Abans era una odissea i ara és com si anessis a fer una comanda al costat de la Puerta del Sol i torno per dinar. A les 2 ja estaré de tornada amb la feina feta.
Tot aquest moviment que encara no ho volem hi caiem ens està convertint en persones que sembla que perdem l’avió que ens porta a la felicitat. Per cert, que no ens adonem ni de quan surten de tan atabalats com anem. Si haguéssim pensat una mica així, jo crec que aquells joves que la matinada del dia 24 de juny van creuar la via a Castelldefels on van trobar la mort. Ara mateix estarien vius entre nosaltres. Aquella mena de força que t’empeny a moure’t perquè sembla que alguna cosa s’acaba ens pot portar fins a un final fatídic. Com aquells que apreten el pedal del gas sense causa justificada només per arribar cinc minuts abans al lloc de destí que potser després hauran de destinar fent cua al supermercat per anar a comprar una barra de pa per berenar.
Aquestes presses ens poden trair a l’igual que una vida portada amb aquesta consciència que alguna cosa s’acaba.
Hem de reivindicar el nostre dret a gestionar el nostre temps en la mesura que nosaltres som els seus únics propietaris i no el podem comprar ni en un xinès.
En aquest temps de vacances que ja s’acaben o simplement en període d’atur és quan s’està millor gaudint d’aquests moments sense fer res i sense pensar en res. Això ens ajudarà a coneixen’s una miqueta millor i a tenir les idees més clares quan de veritat ho necessitem.
Article pulbicat al Diari del Baix Penedès el 3 de setembre del 2010
De tant en tant, tampoc molt a sovint és bo deixar-se portar per no fer res. Tancar el teu món a l’exterior i pensar en coses fútils i banals sense importància, com si estessis immers en una mena de pel·lícula fantàstica sense sortir de tu mateix. Per la nit ja tenim el nostre temps en forma de somnis destinat a aquests projectes personals i intranscendentals.
Els nostres pares, avis rebesavis han treballat molt, però també tenien temps per estar a l’ombra d’un arbre o al carrer amb una cadira de fusta deixant-se portar pel vol d’una papallona avorrida o seguint la caiguda d’una fulla madura. És molt bo que el nostre cervell i les seves cèl·lules grises estiguin reposant durant un temps prudencial. A vegades en aquests moments de meditació pots trobar la solució a altres coses que fa dies que et ronden i no saps com sortir-se’n. S’ha de fer un “reset”. Parar una mica per tornar a arrencar. Mentre això és produeix, la ment està una mica perduda entre formes, coses i somnis aportats pel nostres subconscient.
Des de que t’aixeques fins que marxes a dormir estàs fent coses, algunes necessiten un esforça físic, altres només psíquic, però en totes elles demanes una mica de concentració. Hi ha gent que van a fer un vermut i mentre estan allí amb el seu mòbil, a veure que passa al facebook o al twiter. Doncs això no hauria d’estar permès. Ens falta alguna ordenança per cobrir aquest buit legat. En aquest precís moment hem de valorar l’entorn, la companyia, les converses i tot allò que es va succeint en aquest breu espai de temps i de lloc. Mentre uns parlen i els altres estan remenant el teclat de l’artefacte electrònic sembla que estiguem en móns diferents. Uns intenten fugir de la realitat per tornar a la seva dependència dels nous invents de la tecnologia.
Cada dia la gent va més estressada. La nostra esperança de vida cada dia és més llarga i perdem menys temps en tràmits. No és al mateix anar ara a Madrid que fa 50 anys. Abans era una odissea i ara és com si anessis a fer una comanda al costat de la Puerta del Sol i torno per dinar. A les 2 ja estaré de tornada amb la feina feta.
Tot aquest moviment que encara no ho volem hi caiem ens està convertint en persones que sembla que perdem l’avió que ens porta a la felicitat. Per cert, que no ens adonem ni de quan surten de tan atabalats com anem. Si haguéssim pensat una mica així, jo crec que aquells joves que la matinada del dia 24 de juny van creuar la via a Castelldefels on van trobar la mort. Ara mateix estarien vius entre nosaltres. Aquella mena de força que t’empeny a moure’t perquè sembla que alguna cosa s’acaba ens pot portar fins a un final fatídic. Com aquells que apreten el pedal del gas sense causa justificada només per arribar cinc minuts abans al lloc de destí que potser després hauran de destinar fent cua al supermercat per anar a comprar una barra de pa per berenar.
Aquestes presses ens poden trair a l’igual que una vida portada amb aquesta consciència que alguna cosa s’acaba.
Hem de reivindicar el nostre dret a gestionar el nostre temps en la mesura que nosaltres som els seus únics propietaris i no el podem comprar ni en un xinès.
En aquest temps de vacances que ja s’acaben o simplement en període d’atur és quan s’està millor gaudint d’aquests moments sense fer res i sense pensar en res. Això ens ajudarà a coneixen’s una miqueta millor i a tenir les idees més clares quan de veritat ho necessitem.
Article pulbicat al Diari del Baix Penedès el 3 de setembre del 2010
dijous, 2 de setembre del 2010
Els polítics necessitem una mica d'empatia
Els polítics a les properes eleccions autonòmiques que crec que es faran com més tard puguin millor perquè ara es arriscat convocar eleccions i a sobre si les vols guanyar es fa costa amunt. Han de donar exemple de crisi. Res d'empaperar carrers amb banderoles i cartells, amb un parell de carrers en tenen prou. Jo crec que han de donar exemple que en aquest país hi ha molta gent, cada dia més, el paro creix, que ho està passant molt magre. Vinga a estalviar en paper i en botifarrades que hi van els de sempre. A veure si fan discursos coherents i una mica més d'empatia política que li convé a tothom
dimecres, 1 de setembre del 2010
S'han de fer canvis a les incripccions del Patronat d'Esports del Vendrell
El Patronat d'Esports del Vendrell que ara gestiona Aqualia comença aquest dilluns la inscripcció als cursos. Primer ho fan els que ja ho feien i eren abonats, després els abonats i anar fent fins que els toca als darrers que hi volen entrar. Jo crec, com fan a anglès que haurien de posar el monitor que tindries perquè d'aquesta manera la gent podria escollir millor. Perquè hi ha Monitos i monitors. Cadascú té el seu estil i a vegades entre l'un i l'altre no hi ha res per comparar. Jo crec que igual que fan a l'Escola Oficial d'Idiomes del Vendrell si sabem qui tenim, encara que sempre hi pot haver algun canví, algun canvi, ja sabrem on ens posem. Ja que no els dóna la gana posar la natació al Multipack almenys que paguem per que sabem que tenim no com ara mateix que és un xec en blanc per triar monitor.
Setembre, és el més per dissenyar la rutina dels propers mesos
El Setembre és el més dels grans pròposits. Dels canvis de vida. De fer una cosa diferent o deixar de fer una cosa. Els nens comencen escola però els grans ens dissenyem la rutina fins el proper juny o fins Nadal. Ara hem d'estar al tanto del que podem fer, si esport, idiomes, macramé i tantes altres coses que ens ompliran. També és pot deixar de fer coses que ja es fan pesades. Tot plegat un canvi de vida.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)