No només els joves tenen la culpa

Moltes cops es parla dels joves que van molt ràpid. A vegades es comenta l'alcohol. A vegades es diu de la somnolència, entre d'altres, però també és molt important l'estat de les carreteres de casa nostra. A vegades les ratlles que separen els sentits ni es veuen i a vegades s'han d'intuir en moments de pluja o boira. No cal que parlem de les obres que a vegades estan mal senyalitzades i de cop i volta t'ho trobes allí darrera una corva o un replà. Molts cops les raons esgrimides són òbvies, però no només tenen la culpa els conductors, els que s'encarreguen del manteniment de les vies públiques també han de tenir la seva part.

No em va agradar el Oh Happy Day

No em va agradar Oh Happy Day amb el Farelo. És un concurs mediàtic que encara que no tingui el Risto sembla que es puguin sentir les seves paraules d'alguna manera al jurat allí present. És molt dificil triar entre un i l'altre per nominar, però clar són diferents. És com si entre un equip de basquet i un de futbol haguessin de triar el millor equip. Jo crec que hi ha molta subjectivitat i raonaments tontos com la que ho feu molt bé, pero ho heu de fer millor perquè clar vosaltres teniu el nivell molt alt. No em va agradar perquè ha posat el món de les corals dins els concursos mediàtics i això hofa malbé. És tot molt superficial amb la necessitat de dir alguna cosa encara que a vegades val més callar.

El temps com a notícia

Des de que els mitjans de comunicació s'han decidit fermament a potenciar l'espai del temps, molts cops estem a casa amb la zodiac preparada al garatge per si hem de sortir d'un moment a un altre o simplement deixem d'anar a la visita del doctor després de tres mesos d'espera no sigui que mentre vagis a l'hospital una riuada et porti directament a Sant Salvador. Hem entrat en una frase un xic catastròfica que alguns meteoròlegs practiquen més que altres però que no es bo perquè al final el dia que passi alguna cosa tots ens riurem d'aquestes previsions catastròfiques. Cada cosa al seu temps. Si que hi ha moments xungos, però noho són tots.

Zipi Zape, entre Harry Potter i Indianan Jones

Zipi Zape y el club de la canica és una d'aquestes pelis que no saps que pots trobar. Vaig veure la de Mortadelo i Filemon i van fer una versió totalment diferent i estrambòtica. Aquest cop els creadors de Zipi Zapa han estat més fidels a l'esperit del seu creador. Tu te la mires i penses si realment ha esta feta a casa nostra o fora perquè té una mica de Harry Potter i d'Indiana Jones. Jo la recomano per tothom, la veritat encara que no sàpiga qui siguin Zipi i Zape. Molt aconsellable.

Aventurers en forma de funcionaris

S'ha parlat molt dels funcionaris com una classe privilegiada, però pocs pensen els funcionaris que cada dia han de fer 2 hores de camí per donar un parell de classes a la tarda en una mitja jornada. Persones que es passen la vida amunt i avall per ni tan sols el salari mínim interprofessional. Persones que no saben que faran demà ni passat que han d'estar atents a que surtin les llistes. Persones preparades per aterrar a qualsevol lloc i fer-ho com si tota la vida ho haguessin fet. Persones silencioses que no es poden permetre el luxe de fer vaga. Aventurers moderns.

Complexitats

 

Arribar a una terrassa de bar en ple estiu i no poder encabir les teves natges dins la cadira de plàstic al voltant d’una taula. Anar en transport públic i haver de posar-te amb les cames obertes perquè sinó ets incompatible amb la filera del davant. Entrar en un edifici públic i vigilar aquí i allà no sigui que toquis amb el cap alguna armari, paret, porta o prestatgeria. Entrar en una botiga de roba i quan la dependenta et veu j tot just entrar et diu amb delicadesa i cura que ho senten molt però segurament no trobaràs res de la teva talla. Anar a una perruqueria i intenten posar-te la bata, però ben aviat descobreixen que no és de la teva talla i millor no posar-la. Tenir la gosadia d’entrar en un taxi amb 4 persones més i el conductor i quan et veu posa una cara que no hi ha lloc per aquest volum.

Històries diàries que afecten a moltes persones anònimes, la majoria, que han tingut la mala sort de sortir de la mitjana nacional per excés i també per defecte que molts cops no els tenim en compte. Però no arribar a una timbre d’una casa o a una bústia també es preocupant, però potser el més comú és per superar aquesta mitjana que no pas per quedar curt.

Fa anys que es comenta que és volen unificar totes les talles perquè d’una manera clara tothom sàpiga quina fa servir i  aquesta sigui la mateixa al costat de casa que a la gran ciutat que a l’estranger. Una unificació que no interessa pas perquè hi ha gent que gaudeixen tan de lluir talla com de la marca. Per tant, no interessa regularitza tot aquest món que depèn d’on vagis et pots trobar que una mateixa persona faci servir fins a sis talles diferents.

Tot ho tenim tan bé  tan pensat per tothom que quan cauen quatre gotes ja tenim carrers inundats i tanques posats en moments claus per evitar que una riuada se’t porti el cotxe a mar. No parlem dels pobles menys desafortunats que es queden una bona estoneta sense subministrament fins que el tècnic de l’empresa subcontractada vagi a arreglar l’avaria.

En un món perfecte on encara hi ha gent que pot prescindir de seguir fidelment la moda, ni devorar els bestsellers que periòdicament et van bombardejant els mitjans de comunicació perquè no et quedis fora de joc en aquesta societat tan original.

En aquest lloc on la legalitat i la democràcia i la igualtat fa que ningú sigui capaç de tocar una coma de la Constitució Espanyola en un país demòcrata i europeu i del segle XXI. Nosaltres que l’hem creat no podem ni fer un referèndum per decidir res perquè potser a algú li interessa que res no es mogui ni un mil·límetre.

Cinemes que ens ofereixen la mateixa cartellera perquè sembla que a  tota la humanitat haguem de compartir gustos artístics. Segurament és un problema que qui marca les tendències no són les persones sinó les principals marques que imposen els seus criteris a la resta de la societat. Una mica com la política del google que sembla que ens vulgui ensenyar tot el món que amagui i en realitat només ens vol vendre coses. Es mou fonamentalment per un principi econòmic sota una aparença de bagul inabastable de coneixements varis.

Complexitats per no fer una talla estàndard, per seguir tots els estereotips de les noves tendències, per estudiar el que marca la societat que s’ha d’estudiar. Nosaltres que som demòcrates i integradors no ens sabem sortir dels nostres motlles. Potser ens atrevim a entrar en un món amb una etiqueta diferent però entrarem en un grup on tot està ja marcat. Abans eren els punkies i els heavis, però en el fons també tenien els seus perfil ben marcats i pocs es movien dels cànons que marcaven aquest grup que també tenien les seves normes encara que no eren els que representaven la versió oficial de tot plegat. Complexitats de persones que per gust o per necessitat no veuen coca cola o han d’optar per una cadira reforçada per no acabar de sobte al terra. Altres només poden optar a vestir camises de la talla 64. Històries vàries de persones que a vegades semblen excloses d’aquesta societat amiga que acull a tothom, però no sempre és així. Article publicat a l'Eixdiari i al Diari del Baix Penedès a partir del 26 de setembre del 2013

La Generalitat i la música per adults als conservatoris i similars

A Lleida vaig estar parlant una bona estona amb un noi que estava estudiant al conservatori llenguatge musical de cinquè perquè ja ho havia fet fa anys però ja ho havia mig perdut. El seu problema és que dins aquest centre públic van posar una aula per adults, perfecte, però clar sempre té preferència la canalla i segons en quins instruments t'hi pots morir abans no et toqui perquè ja hi ha prou problemes per donar sortida a tota la canalla imagina els grans. Ara es troba que té ganes de fer instrument i no el deixen perquè no té plaça. Llenguatge musical el que vulgui perquè no ve d'un a la classe, però instrument res de res. Si marxa a la privada ha de pagar 200 més cada mes. Ara se sent atrapat perquè ja era conscient que ell la canalla tindria preferència, però clar no sap quan li tocarà el torn. Opció: parlar seriosament amb el director  i si tot segueix igual tocar el dos a un altre lloc. Això passa al conservatori de Lleida i als centres similars que depenen de la Generalitat. Per fer calers, obrim les portes als adults. Perfecte. Genial, però clar no hi ha un puto duro i la canalla té preferència: Presa de pèl en el fons. És una norma que està escriat a la normativa del centre i és culpa de la Generalitat que si ho portes d'un altra manera podria fer que aquestes classes siguin rendibles i donaria sortida a molta gent que al final marxaran i no tornaran perquè han quedat escaldats per una mala gestió política.