Alcarràs, humana i viva com la vida

 Feia anys que no veia una peli tan humana, tan real com la vida. Una peli singular que narra trossos de vida del dia a dia. Una peli peculiar dominada per la varietat Oriental del català. Persones que conviuen amb tu d'una forma tan natural. No us l

40 anys de premsa comarcal en paper

 

En aquestes dues darreres setmanes hem celebrat dues importants efemèrides que han passat massa desapercebudes per la majoria de la gent. Si això hagués passat fa 20 anys segurament ho haguéssim viscut d’una altra manera amb molt mes pompa que en l’actualitat. Fa dues setmanes la Fura celebrava els seus primers 40 anys d’existència. Aquesta és una publicació gratuïta que amb el pas dels anys ja ha passat a formar part de la nostra rutina. Ens acompanya cada divendres quan anem a buscar el pa. Per altra banda, el passat Sant Jordi el 3 de vuit també celebrava els seus primers 40 anys de presència a casa nostra.

Aquest poc ressò mediàtic ens indica clarament que a mesura que passen els anys els mitjans de comunicació van perdent pes específic en la nostra societat, per molts factors que tots coneixem.

Aquestes dues publicacions tot i tenir el seu epicentre a Vilafranca del Penedès, sempre ens han tingut més o menys presents en les seves pàgines encara que massa cops en una espècie de segona divisió encara que la portada d’algun fa anys que volia dissimular, però només calia mirar la página 3 per veure la realitat global que ens volia mostrar en les pàgines que seguien.

Aquí al Vendrell hi va haver una proposta ferma per fer un diari comarcal que va sorgir l’any 1991 dins les pàgines del Diari de Vilanova, però ben aviat es va fer independent amb editorial i contingut propi fins la seva desaparició l’any 2015 quan la premsa escrita va patir un fort sotrac a nivell general. A partir d’aquests anys només van poder resistir els més forts o els que estaven subvencionats d’alguna manera o altra per una entitat pública o privada. Per altra banda varen sorgir amb força els mitjans de comunicació digital que han vingut a substituir una mica aquesta premsa del paper que històricament ha jugat un paper clau en la nostra comarca.

Avui en dia tal com vivim la realitat a velocitat de microones veiem com algunes informacions que fa 5 dies que eren ben vigents avui ja sembla que siguin de l’any passat i hagin quedat un xic  obsoletes en el temps. Potser alguna ja ni una nova nota de premsa l’ha deixat fora de lloc.

La gent en aquests mitjans de comunicació poden buscar el que no troben en altres espais similars però sense gaudir d’una gran immediatesa com els diaris digitals. Aquí podem agafar el diari i mentrestant esmorzen ens podem assabentar dels fets més importants que han passat a la comarca, explicats d’una manera genèrica i mostrant la informació clau que encara pugui ser d’actualitat en els propers dies. Aquests reportatges dels plenaris que són uns clàssics m’agradaria saber qui se’ls llegeix perquè el que potser interessava fa uns pocs anys avui en dia potser ha perdut molt de  valor. Recollir la informació interessant que es pugui extreure i deixar de publicar aquestes cròniques típiques de la Vanguardia en la seva època gloriosa que ja no formen part de la nostra cultura.

La gràcia d’aquests mitjans és que a banda d’aquest petit retall de l’actualitat puguin treballar temes propis d’investigació local i comarcal i es deixin una mica d’anar seguint i copiant i enganxant la informació que emana de les administracions publiques i similars perquè amb els digitals no  poden competir. Han de trobar el seu lloc i marcar la seva ruta pròpia creant i provocant nous debats que siguin interessants per la població.

La gràcia d’aquests mitjans i la seva riquesa és que siguin interactius i que la gent també hi pugui dir la seva opinió. Un diari sense cartes al director és com un parc sense nens o una vila sense comerç. Aquesta és la riquesa d’un mitjà comarcal juntament amb els articulistes que són els qui aporten la seva particularitat i són una eina clau per veure allò que interessa a la gent i que a vegades no surt en les altres notícies. Donen pistes sobre temes que es poden tractar. Llarga vida a aquest record del passat que també s’ha d’adaptar a les noves circumstàncies. Els del paper també tenen la seva versió digital a veure com evoluciona tot plegat.

Molt més que una inauguració amb pica pica solvent

 Després de gairebé 2 anys d'obres demà inauguraran la nova plaça de les Quatre fonts. Aquest és un dels punts per on passa més gent del Vendrell entre les dues bandes de la riera que separa la població. Els botiguers i veïns han passat una pandèmia, moltes hores de pols, obres parades, sorolls i deixar el cotxe a la Pep Jai. Sembla que tornem a la nova normalitat amb l'inhabilitació per cotxes d'un dels dos ponts del Vendrell.Potser ja hauríem de parlar d'un de nou que ajudi a la comunicació entre les dues bandes. 

Demà es preveuen parlaments i potser algun projecte de futur i també un pica pica ben dotat que és una de les maneres que més ajuda a guanyar unes eleccions. Allí al mig ens deixaran una font simbòlica que representarà el nom de la via i entre tots haurem escrit una nova etapa d'aquesta important via que de ser carretera entre Barcelona i Tarragona doncs ha acabat sense un lloc per a vinants  i monopatins varis. Ara només falta treure uns cables que estan per allí que enlletgeixen aquesta bonica estampa del Vendrell que darrera la del campanar és la més trending topic.

Feu cultura Km 0, aneu a veure Alcarràs

 

Fa dos dies es va estrenar a la Llotja de Lleida una peli que ha fet història. Marcarà un abans i un després del cinema fet a casa nostra. Una peli rodada a Lleida amb molts actors aficionats que aconsegueixi el Lleó d'Or del Festival de Berlin és una gran fita que no podem passar per alt. Cansats de cinema comercial, ara més que mai necessitem cinema fet a casa on expliqui les nostres històries. Nosaltres som els més grans herois que sortegem factures, pandèmies i conductors ebris. Aquesta és una gran peli que trenca tots els motlles perquè està enregistrada amb dialecte lleidatà, un fet insòlit perquè són poques vegades que aquest accent es pot escoltar als nostres mitjans de comunicació a banda de Carles Porta. Aneu al cine perquè en vinguin moltes més de pel·licules com aquesta. 

El Vendrell no escolta prou la música

 L'altre dia de Sant Jordi hi havia una orquestra tribut que feia tributs de Sabina i Serrat a la Rambla i que estava programada a les 22 hores a la Rambla del Vendrell. Fins aquí tot correcte. El problema és que aquella hora va ploure i la varen posar a dos de dotze de la nit. Resultat que hi havia poca gent allí mirant a la Rambla perquè el temps no acompanyava. Veient feia dies que podia ploure es busca un lloc alternatiu perquè es pugui fer en un lloc cobert a una hora adequada. Per altra banda, la gent que va a veure aquests grups segurament són fills del segle passat i no estan disposats a soportar-ho tot a l'intempèrie. Va ser una pena que això ho fas un altre dia i la gent ho disfruta i aquí entre que molts ni es van enterar que es feia i altres veien el temps van tocar el dos, hi havia poca gent gaudint d'aquest concert que es podria treure millor resultat.

Per altra banda aquest divendres dia 29 a les 20 hores en una plaça ubicada al Pèlag de la qual gairebé ningú sap el nom toca Ericah Lein. En aquest lloc que pot servir per altres activitats no és el millor lloc per un concert d'aquestes característiques perquè és un lloc sense cap bar ni similar a la vora i hi has d'anar espressament perquè no és allò que t'ho trobis com potser la Rambla o el carrer de les Flors. Espero que li vagi molt bé, està bé conquerir nous espais per fer concerts, però una mica de sentit comú i que algún bar en tregui rendiment perquè prou malament que ho han passat. Doncs seguim endavant a veure com va tot això.

Ens ha deixat Josep Maria Inglés i Rafecas, homenot del Penedès

 Avui dia despres de Sant Jordi del 2022 ens ha deixat Josep Maria Inglès i Rafecas amb qui juntament amb en Manel Bofarull entre d'altres vaig tenir la sort de compartir moltes estones i moments al voltant de la història, la literatura, el Vendrell, el Penedès, la imprempta, la vila, personatges penedesencs. Moltes tardes del dissabte al voltant de l'any 2000 amb el meu Renault vermell anavem a reunions, trobades, seminaris que tenien lloc al Penedès per parlar d'aquest ampli territori. Jo era molt jove al costat d'aquests dos grans homenots del Penedès que em van ensenyar coses que mai oblidaré. Persones de carrer que es dedicaven a la història des de la primera línia de foc, repassant capbreus antics, documents i altres peces que encara estaven per catalogar. Ells i altra gent han estat la base de la història de casa nostra i mai tindrem prou agraïment per la feina que han fet per tots nosaltres des de recuperar capbreus a fer que s'hi podia trobar en una vinya on apareixin restes antigues. Molts petits detalls. Vull agradir amb aquest petit escrit la seva feina per tots nosaltres. La seva família d'una manera o altra tamé segueix les seves petjades perquè això és una cosa que es porta a la sang. Per això reproduiré el text que el penedesenc Joan  Solé Bordes li va dedicar aquestes paraules l'any 2020 arran de de la concessió del Premi Recercat. 

El lliurament el passat 30 d’octubre del XVI premi Recercat a l’estudiós vendrellenc Josep Maria Inglès i Rafecas «en reconeixement a la seva tasca i el seu compromís adquirit amb la recerca i la cultura dels territoris de parla catalana» no va tenir el caire de trobada amical que cada any ha caracteritzat el Recercat, la pandèmia que patim no va fer possible, tot i haver patit l’ajornament del mes de maig, la trobada presencial a la capital del Baix Penedès, de manera que l’acte de lliurament dels premis va consistir en els parlaments dels guardonats i autoritats en connexió a través de la xarxa.

Tampoc ho va fer possible el delicat estat de salut del premiat Josep M. Inglès en nom del qual va agrair la distinció el seu fill. Aquest mateix motiu és el que no ha fet possible l’entrevista que s’ofereix sempre en aquestes pàgines, detalls tots ells que tenim la seguretat que haurien estat molt plaents al vendrellenc guardonat, tot i el seu caràcter de persona d’un a extraordinària senzillesa i bonhomia, de manera que ben bé es podria dir que aquest premi Recercat d’enguany ha estat lliurat a una persona de labor tan constant com callada, una distinció a la discreció personificada.

Josep Maria Inglès és un exemple paradigmàtic de l’estudiós local, ell ha estat i és qui coneix millor que ningú tota mena de detalls i aspectes del Vendrell, per dir-ho d’alguna manera ha estat durant dècades el punt de referència per qualsevol tema del passat vendrellenc, des d’alguns ben coneguts gràcies als seus treballs fins a altres que pertanyen a àmbits més íntims i encara aquells que la discreció aconsella no fer públics. Inglès és l’estudiós que col·labora en tota mena d’àmbits en els que es reclama la seva participació: conferències, representacions, programes de ràdio, lectures de poemes, articles a la premsa local, representacions teatrals, llibres de temàtica local, organització d’activitats culturals i de caràcter catalanista en els anys de la postguerra, i així una llarga rastellera de referències que en conjunt fan de la seva una biografia certament admirable.

D’aprenent a impressor i escriptor

Nascut a la vila del Vendrell el 30 de juliol de 1932, diuen les cròniques que un dia ben farcit de la característica xafogor d’aquesta època de l’any, Josep M. Inglès pertanyia a família d’origen humil. Batejat a la barroca església parroquial, també allí rebé els sagraments cristians i es casà amb Rosa Maria Bo, de forma i manera que, jugant amb els dos cognoms, quan va néixer el seu primer fill algú va exclamar: «Finalment ha nascut un Inglès Bo», anècdota que Josep M. Inglès explicava sempre. amb 13 anys va entrar d’aprenent a la impremta Ramon del Vendrell. Sembla que aquest detall seria determinant en la configuració de la seva trajectòria intel·lectual, parlar de la Impremta Ramon del Vendrell és esmentar tota una institució de la cultura i les arts gràfiques penedesenques. Inglès es va dedicar professionalment a aquesta activitat durant tota la seva vida laboral, primer a cal Ramon i després establert pel seu compte fins que el un sobtat ensurt de salut va fer que es retirés d’aquesta labor.

Ben sovint s’ha remarcat, fins i tot en diverses publicacions, com la més que centenària Impremta Ramon, per on encara havia romandre l’esperit lletraferit dels germans Jaume i Ramon Ramon i Vidales, fou i és un fogatge de cultura i catalanitat, fins i tot en els anys més difícils del franquisme. Ben segur que allí Josep Maria Inglès es va empeltar del neguit dels lletraferits que el portaria a escriure no sols articles a la premsa local i treballs de recerca, sinó també teatre i poesia, una tasca que durant anys va compartir també amb la radiodifusió. En concret participà com a membre i actor en l’Elenc Artístic del Club d’Esports del Vendrell i en la seva Secció Cultural, labor que després entroncaria amb la seva col·laboració al grup artístic dels celebèrrims Pastorets Musicals del Vendrell. D’aquesta línia són les seves obres teatrals amb títols com La redempció del pecat, del 1956 i La clova de l’ou, del 1962, així com El centenari, dedicada als cent anys de la Lira vendrellenca que es va estrenar el 3 de desembre de 1989.

Va ser en aquest entorn teatral que es va donar a conèixer la seva veu tan característica de forma que va col·laborar com a locutor a la primera època de Ràdio Vendrell (1950- 1958). I ja que ens referim al camp de la recitació no hem d’oblidar el seu volum de versos Poemes connubials.

Articles, programes, pròlegs...

Inglès participa habitualment en l’edició del programa de les Fires i Festes de Santa Teresa on el 1964 ja publica en català un treball Documents inèdits que tracten de la nostra contrada, amb aportacions sobre el mateix Vendrell i els nuclis mariners de Sant Salvador i Coma-ruga. Inglès col·labora, sempre en la seva llengua materna, en altres programes de fires, així el del 1965 una rememoració de les velles fires A guisa de pregó..., i el del 1966 inclou de la seva autoria un exordi introductori en català. No falten tampoc les seves aportacions als programes de la Festa Major que el Vendrell celebra cada juliol, així al del 1978: Un full pel bagul dels records. Temps vindrà que el que no és, serà i el que no és, no serà. També al programa de l’any 1984 que era dedicat a l’Àngel del campanar del Vendrell, o Àngel de Tobies, amb un seguit de fotografies i els comentaris corresponents, amb un text històric introductori obra de Josep M. Inglès. Tots aquests treballs esparsos són ara a l’abast a la xarxa, a la Biblioteca Digital Vendrellenca (http://bibliotecadigitalvendrellenca.cat/) de la Biblioteca Pública Terra Baixa.

Impulsor de les activitats culturals vendrellenques, tot i que en els papers policials d’aquells anys de fosca postguerra era qualificat de catalanista y separatista». El 1969 va ser, al costat de Remei Esteban, M. Carme Cardó i Salvador Mañé, un dels impulsors d’una Comissió de Cultura en el Centre d’Iniciatives i Turisme del Vendrell (CIT), comissió que, amb el suport de diversos socis protectors, va promoure l’ensenyament del català als centres educatius de la vila i que el 1973 va organitzar el I Concurs Literari de Sant Jordi, adreçat als escolars del Baix Penedès, convocatòria que va comptar amb el suport de la delegació comarcal d’Òmnium Cultural i de caixes d’estalvis, una celebració que amb diversos formats s’ha mantingut fins el 2017.

Membre del consell de redacció del setmanari Vendrell entre el 1952 i el 1965, passà el 1967 a col·laborar a les pàgines del setmanari El Baix Penedès, de forma habitual fins el 1975, tot i que encara hi trobem treballs esparsos amb la seva signatura l’any 2000. Col·labora també a la revista Gran Penedès de l’Institut d’Estudis Penedesencs fins a les primeries del segle XXI amb aportacions sobre aspectes com el decés de l’artista Apel·les Fenosa o el mil·liari del Vendrell. Seria feixuc sintetitzar l’ampli conjunt de col·laboracions a la premsa local, el 1996 ho fa sobre el Museu de la Fundació Deu Font del Vendrell i el 2000 escriu sobre el paper i la significació de la Impremta Ramon en la vida cultural vendrellenca.

De Pau Casals i Àngel Guimerà

Cronista oficial de la Vila del Vendrell i l'home de Pau Casals a la seva vila nadiua

Inglès va ser durant dècades l’home de Pau Casals a la seva vila nadiua. Hi va mantenir una relació constant i tenia el músic exiliat al dia de la vida a la capital del Baix Penedès, a la vegada que sovint li realitzava gestions, habitualment de l’àmbit privat i familiar. Aquesta relació la va deixar escrita en el seu treball Consideració íntima d’en Pau Casals: assaig de cronologia casaliana- vendrellenca, publicació que va veure la llum a la mateixa població el 1979.

D’acord amb una tradició habitual en aquells anys, el 1966 Josep M. Inglès va rebre el càrrec honorífic de cronista oficial de la Vila del Vendrell. En aquesta línia va donar a conèixer l’estudi heràldic L’escut de la vila del Vendrell vindicat. Estudi monogràfic- històric, un treball de més de cinquanta pàgines amb il·lustracions, publicat pel mateix autor el 1976 en la col·lecció «Lligalls d’història vendrellenca» que Inglès promovia des del seu taller d’arts gràfiques cobrint de la seva butxaca les despeses que generava l’edició.

Estudiós de la personalitat i trajectòria vital del dramaturg vendrellenc Àngel Guimerà, va ser un dels impulsors de la casa- museu Àngel Guimerà i en va ser membre del primer patronat que fins i tot va convocar un premi d’investigació Àngel Guimerà, era l’any 1974 i la casa pairal de Guimerà havia estat cedida al municipi que aquell juliol commemorava els cinquanta anys de la mort del genial autor teatral. Sobre aquest fill il·lustre de la vila va publicar diversos treballs, alguns d’ells a les pàgines de El Correo Catalán el 1974 i 1975. El 1975 Inglès va pronunciar també una conferència quan es treballava ja en l’estructuració de la casa- museu Àngel Guimerà.

El Vendrell i el Penedès

El 1976 Inglès va ser, juntament amb Esteve Cruanyes, Joan Jané, Miquel Castellví i alguns altres, un dels representants del Baix Penedès en les reunions preparatòries de cara a la constitució de l’Institut d’Estudis Penedesencs (IEP) que s’esdevingué el 15 de maig del 1977. A més de participar en actes i publicacions a redós d’aquesta entitat, va participar en diverses juntes directives de l’IEP i aquesta li concedí la medalla d’honor de l’entitat.

Entre els plantejaments de les primeres directives de l'IEP hi va haver l'inici de sèries o col·leccions que aconseguissin una continuïtat. A banda dels volums de la Miscel·lània Penedesenca que ja esmentarem, a proposta de la secció de Geografia es va encetar l’anomenat Atlas Comarcal un conjunt d’opuscles que oferien una síntesi de cada un dels municipis penedesencs. Un dels primers volums d’aquesta sèrie, que posteriorment va quedar interrompuda, fou el 1982 El Vendrell, treball de Josep M. Inglès i Rafecas, de 87 pàgines amb l’acompanyament d'un plànol a escala del municipi realitzat per Vicenç Cabré Bragulat, una completa descripció de la capital vendrellenca en un temps en el que no es comptava amb treballs bibliogràfics de divulgació d’aquestes característiques.

El 8 de juny de 1980 es va celebrar al Vendrell una taula rodona sobre el problema dels límits sud-occidentals del Penedès, a càrrec d'Albert Virella i Bloda, i moderada per Josep M. Inglès de la que en resultaria la publicació de l’Institut d’Estudis Penedesencs La unitat del Gran Penedès i el problema dels seus límits sud-occidentals, també amb l’aportació d’Inglès.

A les darreries dels anys vuitanta Inglès va col·laborar a La Carpeta, revista d'art i literatura publicada per l’Institut d’Estudis Penedesencs amb caràcter divulgatiu que pretenia donar a conèixer aspectes culturals diversos i explicar distints esdeveniments presents, passats o futurs sense caure en els dogmàtics llenguatges especialitzats en cada camp. De periodicitat trimestral se'n van publicar cinc números, fins el juny de 1991.

Afeccionat també als estudis toponímics, Inglès és un gran coneixedor d’aquest àmbit i a l’entorn de la secció de Toponímia de l’Institut d’Estudis Penedesencs va prologar el volum de Manuel Bofarull sobre els noms de lloc del terme d’Albinyana. Als volums de la Miscel·lània Penedesenca trobem treballs diversos de Josep M. Inglès, així el 1980 en un dels primers volums d’aquesta publicació un estudi sobre Francesc de Riera i Soldevila un vendrellenc als setges de Saragossa de 1808 en la Guerra napoleònica, el 1988 porta la seva signatura un estudi sobre la unitat històrica del Penedès, aspecte del que n’ha estat un decidit defensor. I encara aportacions com la del 1992 sobre la nominació oficial d’alguns topònims penedesencs durant la Segona República i la guerra civil.

El 1983, Josep M. Inglès publica Sant Salvador port de mar. Aproximació a una recensió històrica, a la memòria de la Mútua del Penedès i Barcelona. També amb caràcter penedesenc, el 1990 participa en el volum col·lectiu Americanos Indianos: arquitectura i urbanisme al Garraf, Penedès i Tarragonès (Baix Gaià) segles XVIII-XX publicat per la Biblioteca Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú, que en faria encara una segona edició del 1998. Allí Inglès estudia la circumstància vendrellenca de l’aventura americana: El llibre es va complementar una exposició fotogràfica sobre el patrimoni arquitectònic dels americanos que ha quedat al Penedès.

Entre altres aspectes encara hauríem de recordar que el 1995 va participar en els actes commemoratius dels 75 anys de la Biblioteca Popular del Vendrell i va donar-hi a conèixer una composició poètica. Va ser igualment membre fundador de l’Aula d’Extensió Universitària de la Gent Gran del Vendrell, entitat que va presidir i on en una oportunitat hi va pronunciar la lliçó inaugural.

El maig del 2006 l’Ajuntament del Vendrell i els Amics de la Història del Vendrell van organitzar diversos actes d’homenatge a Josep M. Inglès que van comptar amb la col·laboració de l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès, la Lira Vendrellenca, la Fundació Apel·les Fenosa i l’Institut d’Estudis Penedesencs. Amb aquest motiu hi va haver la lectura per part del mateix autor de l’obra teatral Esperant Godot, encara... una nova mostra de l’interès d’Inglès per l’art dramàtic. Els actes de reconeixement es van cloure amb un recital de música i poesia a la Fundació Fenosa i un dinar d’homenatge en un restaurant del municipi en el decurs del qual va rebre no sols distincions i reconeixements sinó també l’escalf d’amistat de tants i tants vendrellencs i penedesencs.

Tot un honor, una foto amb el gran Miguel Indurain

Tenia ganes de veure'l en persona i avui ha vingut a Calafell per participar en la festa de la bicicleta. No l'havia vist mai sempre ha estat un dels meus herois per tot el seu palmarès que tohom coneix prou bé i no cal reproduir aquí. No he estat un aficionat a les bicis, ni res semblant, però sempre l'he tingut allí dalt en el punt dels grans lluitadors, de les persones que amb el seu esforç assoleixen les seves fites. L'he tingut com un mite per sobre de l'esport que practiques. Avui a Calafell no podia deixar perdre l'ocasió. Una forta abraçada Miguel perquè molts hem fet servir alguns dels seus mètodes que t'han posat tan alt perquè seràs una de les persones més populars d'aquest boci de la història que ens ha tocat viure.