397 dies i el Covid en primera persona

 

Portem 397 dies de pandèmia i m'ha tocat viure les conseqüencies del covid 19 en primera persona. He passat tres mesos menys un dia en l'hospital del Joan XXIII de Tarragona i les darreres tres setmanes a l'hospital del Vendrell. Han estat uns dies amb un final incert que al sortosament ha acabat bé, però fins la darrera part del partit no saps com acabarà tot plegat. El guió no serveix de gaire. Vull agrair primer de tot totes les mostres de suport i anims que he rebut durant aquests tres llargs mesos de família, amics i companys de feina. Molt content i m'han ajudat a tirar endavant. Moltes gràcies a tots els sanitaris que han vetllat per la meva salut durant aquests dies interminables molts cops. Han estat molta gent entre les dues ucis que he passat i els dos hospitals que he estat ingressat. El tracte molt correcte i professional i he de dir que la nostra sanitat pública està sota mínims i necessita més professionals perquè el xiclet en què treballen no pot  donar més de si i estan molt cremats.

No sé si les vacunes són bones o no, però no recomano a ningú una traquetomia amb respirador i l'angunia de veure com la canula s'omplia cada dos  per tres de mocs que no deixen respirar i és una agonia que és fa molt llarga. Seguim endavant, ara a casa ja en recuperació de l'atrofia muscular d'aquests mesos de quietud. Vaig estar un mes entubat i això va donar molt per somiar, però els meus somnis eren bons i no vaig passar mals pensaments. Seguim dempeus amb ganes de tornar a la realitat i recordar que el covid existeix i et pot fer molt de mal. Molts han quedat pel camí. Gràcies a tothom durant aquests mesos i esperem que aviat tornem a una realitat on la mascareta sigui un record i el covid un passat superat.