Menys castells de focs i més escombriaires

 

 

 

El tema de la imatge està afectant també a la nostra societat. Es viu del postureig i mentrestant oblidem tot el que hi ha darrera. Cada dia són més els ajuntaments que s’apunten a la caça del vot fàcil a base de festes i festetes, menjar i beure. Llavors els diners per adequar els serveis de neteja, d’enllumenat de recollida de la brossa, de manteniments entre d’altres es van congelant i només s’actualitzen els que serveixen per dita llatina “pa i circus”.

Ha arribat el moment que la gent ja està una mica cansada de tants  castells de focs i concerts al carrer per qualsevol excusa. A més, en molts municipis aquestes propostes no porten gaires propostes innovadores perquè es contracta grups de versions que toquen el de sempre. Per altra banda,  el pressupost en coets es tan petit que l’espectacle dura el que dura un terròs de sucre dins el cafè amb llet.

Però ningú diu a canvi de què podem mantenir aquesta política de gresca i xerinola. Doncs la resposta la sap tothom quan es queixa que no passa l’escombraire, que tenim els contenidors de la brossa plens a vessar i ja no hi cap res més, que quan cauen quatre gotes ens quedem sense llum, que les herbes de la vorera ja tapen les rodes dels cotxes estacionats al costat i un llarg etc.  De temes similars provocats per la manca de les partides per atendre aquests serveis bàsics. En general el que passa amb la Renfe que abans que era pagant la cosa més o menys anava, ara per mil raons diferents són clars els dies que els trens funcionin en el seu horari quan no hi hagi obres pel mig que t’obliguen a fer trajectes amb bus entre diferents localitats.

Doncs la gent ja comença a dir prou d’aquesta demagògia política que ens estan aplicant perquè estem tots contens encara que la merda dels carrers ens arribi al balcó, però si tenim un concert aquella nit ja som feliços i no pensem en cap altra cosa.

Cada dia hi ha nivells culturals més baixos en les nostres societats. El que abans s’aprenia al Batxillerat, ara amb una mica de sort ho pots aprendre al grau o potser en el màster. Però encara que molta gent estigui un xic narcotitzada amb el tema dels esports, la política i l’univers LGtb entre altres alternatives d’escapisme, doncs encara hi ha gent que pensa una mica. Ja no ens calen tenir diners per fer arribar les nostres idees a la gent. A través de les xarxes socials podem arribar a tot arreu sense sortir de casa ni gastar un cèntim en publicitat.

En aquest nou món ja no et cal trucar a un telèfon municipal que no respon mai o fer instàncies que no et contestaran mai, tenim les xarxes que són molt poderoses si estan ben administrades i poden arribar molt lluny. Encara que cada dia està tot més controlat i la llibertat que teníem fa uns anys l’anem perdent i segons quines cançons escoltàvem de petits avui en dia estarien censurades per aquesta políticament correcte que és tendència.

Ara per ara arreglar una vorera a l’Oasis no és gens interessant políticament, però arribarà un dia no gaire lluny que fer un concert a les 10 de la nit a la Plaça Nova pot generar l’efecte contrari entre veïns que no pas el que un pot pensar que pot tenir avui en dia. La gent evoluciona però la nostra classe política encara es pensa que vivim de festes, menjar i beure encara que estem rodejats de merda.

Kenetlandia, el 25 d'agost Sant Fèlix

 

A Kntlandia generalment es cobra el 25 i generalment la cosa funciona bé, però a vegades passen coses. Enguany ves per on el dia 25 era diumenge, llavors la costum era pagar el dia 23 que es divendres, però aquell dia arriba a tots els ordinadors de la casa un missate que avui per motius tècnics no es cobra la nòmina. No passa res, Arriba dilluns i no es veu ni rastre de moviments bancaris. Llavors es parla amb els incondicioinals del sistema i ens diuen que tranquils que com a  molt dimarts. Doncs arriba el 27 i res de res i la gent ja estava preocupada perquè en aquest mail no deia quan es cobraria. Res la gent es posa nerviosa i llavors els ignorats representants dels treballadors parlen amb el cabdill i diu que divendres cobrarem. A veure que passa. Espero que si, perquè tot va en marxa tot i el retard, una mica com la Renfe. Aquest és un mes dur per les vacances i els coles i etc i la majoria dels matxaquilles i amics estan a veure quan sona la flauta. Els motius doncs sembla ser que per baixes laborals no cobertes i per la política de regnes de taifes que cada dia es va ampliant a dins la fortalessa optimista. No res. Trnaquils que el dia 1 cobrem  i sinó la culpa la té la Renfe, com sempre. Cada dia estem més desinformats i intoxicats, després la gent es queixa que triomfen anuncis com el subliminal del Mercadona que està a tot arreu. La gent no és tonta. 

Odio el verano, pero fer la migdiada

 

Odio el verano és una peli amb títol atractiu però plena de tòpics de tota la vida. Tres famílies diferents els toca passar les vacances en una casa d'una illa. La resta del més convencional. Aneu a veure la casa en flames.

Els administradors de la festa major administren

 

Els administradors de la festa major administren o sigui que tenen entitat pròpia i pressupost per administrar la festa major. Això no vol dir que els toqui anar a la barra per cada  optiomista concert que es monti al Vendrell perquè ningú hi vol anar. Ells haurien de tenir un nif legal que els doni identitat com passa a altres localitats que han de rendir comptes i com passava abans. Avui en dia no tenen ni entitat ni personalitat ni res perquè actuen amb el nom de l'Ajuntament. Jo crec que la figura està bé, però hauria de tenir autonomia com qualsevol entitat que tomba por ahi. Aquí nomenar a junta de govern al ple o on sigui els administradors és una cosa que no te ni solta ni volta perquè no existeixen legalment. O es fa o no es fa, pero no cal tanta tonteria amb una pobre gent que el toca currar i lidiar amb rics i pobres amb amics i no tant amics i que no tenen ni entitat. S'ho haurien de fer mirar tot això. No he estudiat dret, però no cal saber gaire per arribar a aquesta conclusió.

Montserrat, un business de l'església amb seny

 Feia uns anys que no anava a Montserrat i avui tocava. Doncs hi havia força turistes, però sense massificacions i bé. Tot està ben montat i ordenat perquè en un tros petit tens una mica de tot sota la fe de deu. Abans podries entrar dins la basílica lliurement, ara hi ha uns controls que van tenint cura del que passa per allí. Tot els souvenirs és molt car, però per menjar al buffet per 20 euros amb beguda inclosa està molt bé, la veritat. Pujar dalt amb el telefèric val 7 euros i molt bé. Bon servei. Els lavabos força net i ambient familiar. Siguis o no catòlic, però aquella muntanya té alguna cosa diferent i ho notes.

Les meves heroïnes anònimes

No m’agraden gaire els esports, ni la política, ni aquests móns on de tant en tant apareixen grans mites i herois que tothom coneix i venera. Jo em decanto per les històries anònimes de persones que un es creua per la vida i són protagonistes de gestes on si que cal treure’s el barret. Una de les que sempre tinc en el meu altar preferit es tota una campiona que va parir un divendres per la tarda i el següent  dilluns estava tan tranquil·la donant classe. Estem parlant de fa uns 10 anys i aquest fet va passar al Vendrell. Una persona força coneguda en alguns àmbits. Evidentment era autònoma.

No fa gaire vaig conèixer un altre cas que em va deixar bocabadat. De seguida la vaig posar en la meva capella personal. Aquesta  és un tastet del que fan altres persones. Estem parlant d’una jove de 37 anys que treballa de dilluns a dissabte, matí i tarda en una botiga molt cèntrica del Vendrell. Aquesta pubilla es fa càrrec dels tres fills en edat escolar juntament amb el seu home que és autònom. A més es dedica a portar tot els papers del  negoci del seu marit.  A banda, en el seu temps lliure està estudiant un grau universitari amb 14 crèdits en aquest darrer curs. Només ha suspès una assignatura i amb bones notes a la resta. Evidentment  és timbalera d’una de les bèsties de foc de la seva vila. Això és aprofitar el temps. Aquests dos casos s són persones alegres i optimistes que sempre et saluden amb un somriure i si hi ha temps pots petar la xerrada una estona. Totes dues estan buscant un futur millor per portar a terme els seus somnis. Espero que ho aconsegueixin perquè realment s’ho mereixen. Els herois te’ls pots trobar davant de casa teva perquè en la nostra societat hi ha moltes històries desconegudes que estan a anys llum de moltes que ens vénen els mitjans de comunicació, però les bones estan per descobrir.

Els pregons de festa major

Una de les parts importants d’una festa major són els pregons que representen el toc d’entrada dels actes d’aquesta cita popular tan esperada. La majoria de pobles acostumen a utilitzar aquest element en els seus programes d’actes i cadascú té el seu estil. A Calafell  entre la gent i les entitats del municipi qui s’encarregarà d’aquest noble acte. Altre són partidaris de buscar gent popular que potser no sap ni on està el lloc en qüestió per fer aquest noble acte. Altres simplement van fent segons bufi el vent.

Un dels grans pregoners d’aquesta comarca va ser el sr. Manuel Bofarull que enguany oficialment es compleixen 100 anys del seu naixement a Badalona per acabar en les seves edats més experimentades tenint un fort vincle amb Albinyana i amb el Penedès en general. Ell era un professional que anava convidat als diferents poble per oferir un discurs d’una durada racional on explicava històries i anècdotes dels seus veïns fruit de la seva passió pels papers esgrogueits. En el meu poble també tenim el Quim Nin que també ha realitzat alguns pregons pel seu pes polític a nivell del Principat.

Un dels pregons que no oblidaré mai serà el del 2018 al Vendrell amb un dels vendrellencs més il·lustres que ha tingut la gran sort de ser administrador i pregoner dse la vila. Ara ja només li falta ser portant d’honor. Doncs després de dir de fredes i calentes sobre l’escenari de la plaça Vella ens va obsequiar amb un vídeo que encara tomba pel Youtube que és una versió moderna del Muralles de Tarragona adaptada als nous temps per aquesta Marsella penedesenca on va aterrar ara fa uns anys provinent de llunyanes terres.  Un altre dels moments màgics del meu record em porta al 2017 amb tota una exhibició d’art i creativitat quan al 2017, la Gemma Ventura, la Carlota Baldrís i la Marta Bellvehí ens van oferir una exhibició de la seva qualitat artística. Va ser un cúmul d’emocions davant de tres bèsties d’aquest món tan especial.

N’he vist molt de pregons de tot tipus i condicions, alguns més filosòfics com el de Kevin Prados al Vendrell i altres més personals com del Marc Rodero des del Portal del Pardo.

Aquest any he vist un pregó que em va encantar. La cita va ser el dia 7 a davant de les antigues escoles de Llorenç del Penedès. Allí vaig veure una proposta ben diferent. Les llums, la música, les fotografies i la veu de la Mònica Farré durant un quart d’hora ens va transportar a la història centenària d’aquest edifici emblemàtic de la localitat. 100 anys a través de històries de carrer, properes il·lustrades amb aquelles fotografies que molts guarden a casa de quan els va tocar aprendre les taules de multiplicar i fer-se les fotos davant d’aquell mapa de la Península Ibèrica i sota el Sant Crist i a vegades fins i tot algun sant al costat per no perdre la nostra fe. Gerard Romero i va posar la música i també hi  van prendre part Quim Sicart i Hermini Mampel. Va ser tot un senyor pregó amb la veu en off que anava resseguint les petjades de l’estructura d’aquell emblemàtic edifici.

Jo quan una persona en el seu pregó afegeix moltes primeres persones m’acostuma avorrir i quan passa un temps prudencial  toco el dos. És un acte per convidar a la gent. La vida i miracles de l’escollit no han de ser ni de bon tros el protagonista de l’acte. Crec que va ser el Peyu quan va fer el pregó d’Albinyana, va simular trucar amb anterioritat aleatòriament a alguns veïns de la localitat a l’atzar per preguntar que li semblava tot plegat i dalt el balcó va fer broma sobre les respostes. Tot i no conèixer el poble va tenir una postura divertida i original que va agradar a la concurrència. Doncs això. El sr. Bofarull sempre deia que millor portar-lo escrit perquè quan parles no controles el temps que estàs allí deixant anant el contingut. Doncs res a gaudir de les festes majors de casa nostra amb o sense pregó.

 

 

 

 

 

 

 

  

Vendrell Barcelona per Vilafranca, en temps record

 

Avui he anat a Barcelona en tren des del Vendrell per la via de dalt. Un es valent i s'han de provar coses noves. Ara el tren es gratis i no saps que passarà. Primer de tot el tren arriba tard. L'annucien quan toca, però només passa un tren de ciment, res que toca esperar mitja hora més sense que ningú digui res. 

Arribem a Martorell i el tren para i al cap d'una estona diuen per megafonia, tren amb destinació Sant Vicenç, clar nosaltres pensàvem que s'havia de fer el canvi a Castellbisbal i no pas a Martorell.Total que el maquinista no ens volia obrir perquè un tros del tren estava fora de la via. Li hem dit que ens obri una porta per la zona de l'estació i baixem. El tiu ho fa, educadment. Resulta que ahir hi va haver una averia i els trens arriben a Martorell i no pas a Castellbisbal. Anem aa Barna amb certa normalitat i bé. Al tornar agafo un tren destí Sant Vicenç, faig el transbordament en bus i resulta que el nou només va a Vilafranca i m'he d'esperar a Vilafranca un altre tren fins al Vendrell. Total que he estat 3 hores per tornar i tres per anar. Un altre dia quedem a Madrid que serà tot més ràpid. No us ho perdeu el tren no para a l'Arboç perquè estan fent obres i està potes enlaire. Doncs res, si voleu aventures agafeu el tren amb temps perquè per una hora de trens ho pots triplicar sense que passi res extraordinari dins l'anormalitat del tema. 

Els fets desafortunats del Vendrell

 Segons un vídeo el passa dijous dia 15 hi va haver un apunyalement al carrer Josep Maria de Sagarra del Vendrell i el ferit el van haver de portar a Barcelona perquè l'hospital del Vendrell quedava curt pel que tenia. Llavors el dia 19 la cadena 4 anunciava un altre apunyalament que era totalment fals, La xarxa Optimista es va afanyar a desmentir la notícia, però curiosament el mateix dia hi va haver una agressió amb arma blanca i un altre acte similar en un kebab del Vendrell. Quan tu no informes o desinformes el que passa és que la gent es busca la vida i tenint en compte que el radi d'acció de la xarxa Optimista és molt reduït amb un minut de la 4 tira per terra tota la política dels Optimistes i els seus espartans. No res que la gent no es tonta almenys com els nostres polítics es pensen. 

Un elegant cant a la família, la Casa en flames

 Feia dies que no veia una peli tan interessant com la Casa en flames. Una història d'una família amb els seus afegits que els toca passar un cap de setmana en una casa genial vora Cadaqués. Un cant a l'amor,  a la vida on de mica en mica van trobant l'essència de tot plegat i deixant els complexos pel camí. Una obra mestra protagonitzada per la gran Emma Vilarasau. Genial, per gaudir amb la família i veure que important és l'amor a les nostres vides i sempre triomfa l'amor vertader. 

Les feses Gràcia, fer poble dins la capital

 Un dels fenomens més coneguts de Barcelona són les festes de Gràcia, un barri amb una llarga tradició de carrers amb festa. Un lloc per visitar perquè es veu que allí hi ha caliu  i els veïns hi participen i hi ha llaços entre els seus habitants. Aquesta és la gràcia de la festa major. No té molt de valor, anar a un concert a un cercavila i després tothom a casa seva i ja està. La gràcia és compartir. No cal fer grans coses sió petites coses carregades de vincles humans. Evidentment hi ha moltes queixes  contra el turisme perquè aquesta festa és una proposta per la gent que viu alli ii no per estrangers que hi vagin a treure el nas. Sempre n'hi ha, però quan hi descarrega un creuer la cosa ja canviar molt. Unes festes per gaudir la gent del barri i els de l'entorn, però no pas per guiris que vagin a la Sagrada Família abans si l'acabem abans que Madrid sigui ciutat olímpica. 

La policia del postureig

 

Ara la polícia també s'ha apuntat al món del postureig per quedar bé amb la gent. Un 14 d'agost a la tarda, quan la gent ve i va a les nostres contrades et monten un dispositu per erradicar el top manta i et diuen que agafen 1.000 objectes falsificats. Ok. Molt bé. Què fan amb aquestes persones que potser no tenen papers? han de fer una relació del tot el que incauten per després portar-ho a cremar o similar. Aquí hi ha gent que es guanya la vida d'aquesta manera, d'acord que no és lícita, però no té res més. Que voleu que atraqui a les persones? Es posi a demanar a la porta de l'església? Doncs la gent té la mala costum de menjar i beure i altres necessitats bàsiquees quan això no es pot trobar una de les millors maneres de les coses pitjors es vendre productes. Hi ha gent que compra al top manta perquè no vol pagar 100 euros per una samrreta que la pot trobar per 10 euros i com al final tot és el quedar bé la gent no sabrà on l'ha comprat. Un cop vaig parlar amb uns senyors presuntament rics que comprament al top manta i la gent els hi deia si que et gastes diners i ells somreien i altres que són pobres i ho compren legal i es pense que és top manta. Estem en una societat de mentida on tot és postureig. Si voleu acabar amb això controleu la gent que ho importa d'altres països i deixeu que la gent es guanyi les garrofes sinó com es guanyaran la vida. Hauran d'esperar dos o tres mesos per una visita a serveis socials per obrir un expedient que poden tenir alguna cosa amb mig any? la gent ha de menjar cada dia. És el greu problema de la humanitat. És més injust pagar a un expredient de la Generalitat un sou de 90000 euros l'any amb cotxe i despatx. Això si que és una presa de pèl.

EL Vendrell d’uns pocs

 

L’altre dia amb la publicació de la història dels  administradors de Santa Anna el Marcel Sendra va posar llum a la foscor amb la llista de les persones que durant més de 400 anys s’han encarregat de preparar la festa major de la vila en honor a Santa Anna. Al principi els actes festius eren un aspecte accidental al voltant de la santa, però amb el pas dels anys el menys important va passar a ser l’epicentre de la festa. En aquestes alçades de l’existència humana sembla que es vulgui tornar a les arrels originals amb un paper cada dia més important de l’església en la festa major, encara que sigui folklòrica i simbòlica. Aprofitant l’avinentesa, vull aclarir que a veure si fem una estàtua de la santa que va a casa dels portants d’honor perquè aquesta imatge sembla que l’hagin tret d’un pessebre familiar.

El Vendrell ha passat dels 570 habitants al 1717 als més de 40.000 habitants actualment entre censats i no censats.

Si tu mires aquesta llista de les persones que s’han encarregat de les festes del poble durant aquests segles veuràs que hi ha cognoms que es repeteixen fins a la sacietat passant les tasques dels uns als altres. Ser administrador de Santa Anna en aquelles èpoques era com si et donessin la Creu de Sant Jordi. Evidentment, només surten les principals famílies del Vendrell, algunes ni es veuen en la foto. Això passava fa 400 anys i ara torna a passar el mateix en la tria dels elements honorífics de la festa major com poden ser, administradors, portants, etc. Evidentment sempre hi ha gent que entra per la porta lateral perquè ets amic d’algú o realitza alguna tasca que li permet ascendir als primers nivells socials amb ascensor. Aquesta és la realitat perquè moltes de les persones que han vingut al Vendrell saben que és un dia de festa, però pocs saben ni els interessa que s’hi cou a la festa  major. Potser algun concert o alguna cosa més de caràcter puntual. A les cercaviles hi van els de sempre, els pares i familiars de la canalla i algú més, però no té de ben lluny el volum d’una ciutat amb més de 40.000 habitants.  En aquesta teranyina de micro entitats de què sempre fan patxoca quan  parlen de la vila, alguns tenen presidents compartits amb 4 o 5 més sense cap voluntat de deixar el càrrec fins que el destí vital ho decideixi per ells.

Algunes són obertes i de tant en tant fan anuncis públics que busquen gent. Altres són totalment hermètiques i poques coses saps del que fan i deixen de fer.

Una de les entitats més participatives per força major són els Nens del Vendrell (aviat es dirà segons les noves tendències polítiques  locals Nens,  Nenes i Nins del Vendrell, el Nin no és pel cognom). Els Diables del Vendrell i l’Embarcada també ens donen a conèixer cares noves cada any perquè saben que és necessari per la salut del grup i de l’entitat.  A les altres de tant en tant hi ha alguna incorporació, però no representativa de la realitat cultural del Vendrell. Al final cada col·lectiu celebra la seva festa major al seu estil, uns la fan a Tomoví, altres amb el més sant i anar fent fins completar tots els col·lectius que formen el substrat social del Vendrell del segle XXI que tot res a veure amb la vila del 1600 i escaig però alguna cosa encara continua massa igual.

Un dels reptes de la festa major és obrir la festa al municipi que no es quedi entre quatre carrers com sempre i on hi vagin els de sempre i algú més. Hem de ser moderns i adaptar-nos al que hi ha i deixar models anacrònics que no tenen res a veure amb la nostra realitat que és la que ens toca representar. Si els nostres avantpassats haguessin fet com nosaltres encara parlaríem llatí.   

La verema exemple del canvi climàtic

 Jo sóc fill de pagès i he viscut durant un munt d'anys la verema. Cada cop la collita del raim es va avançant fins a dates ja insospitades fa pocs anys. Fa anys la verema començava sobre el 7 de setembre fins al finals. Cada cop s'ha anat avançant en el calendari i ara pel 15 d'agost tothom estarà a la verema. La festa major d'Albinyana i les Peces sempre eren abans de la verema. Enguany jo crec que per la de les Peces ja ho tindran tot collit. És una cosa que no te gaire sentit, però es així. No sé si acabarem la verema per Sant Joan. No ho sé pas pero no anem bé.

Enguany també és l'any Bofarull

 Enguany fa cent anys que va nèixer Manuel Bofarull a Badalona i el seu municipi d'acollida li ha dedicat un any. De moment portem una xerrada sobre la seva figura i un punt de llibre per Sant Jordi. Està previst que al final de l'any tinguem un llibre sobre les seves poesies. Bofarull es manté viu en el poble d'Albinyana per la tasca que ha fet i per la seva manera de ser. Aquest és el millor homenatge que se li pot donar, en silenci dins de cada veí de la localitat viu la seva persona i la seva figura. També té els seus llibres i estudis i entre tot tenim tot un personatge que va fer un gran favor al poble i al Penedès. Sempre estaràs amb nosaltres. Avui fa 15 anys de la seva mort. La seva il·lusió era fer el pregó del mil·lenari d'Albinyana de l'any 1010 però no va arribar per poc. 

Personatges populars o imposats

 

 

 

Tota cultura necessita dels seus ídols i herois que esdevenen símbols de conducta i comportament. Molts cops els poder s’encarreguen de presentar-nos aquestes vides exemplars perquè nosaltres els seguim en les seves gestes i tradicions i no ens allunyem gaire de la seva petjada social.

Els sants han estat els models imposats per l’església i els seus acòlits perquè nosaltres seguíssim els seus models i al llarg de la vida coneguessim la seva biografia com si fossin pautes de comportament. Vides de sant amb les seves imatges omplien les nostres biblioteques, esglésies i llocs freqüentats pel poble sumís que havia de seguir les seves vides i miracles.

De mica en mica els poders polítics van començar a prenen pes social i teníem els seus grans valors dins els perfils de reis, presidents i altres manaires derivats. Amb el pas del temps els sants van quedar en un segon pla i vàrem començar a utilitzar noms de polítics per batejar els nostres carrers, edificis, infraestructures i altres elements materials de les nostra societat. Llavors podien passar coses quan entrava una nova manera d’entendre el poder en un lloc i el primer que feien era canviar alguns elements del nomenclàtor dels seus predecessors. La plaça del Generalísimo es passava a anomenar plaça de la Constitució i després van venir els independentistes i li van posar plaça Primer d’octubre. El proper pas seria doncs el nom de Col·lectiu Lgtbiq+, etc.

Al Vendrell tenim la Plaça Tobies que molts cops surt en algun programa festiu, però encara no és oficial i pobre d’aquell que ho busqui al Google perquè no trobarà res. El més normal que un dia en un acte de fe li donem aquest nom a aquest espai del Vendrell que tots coneixem, però que encara no apareix en els documents oficials. El mateix passa amb el nou escut de la farigola del Vendrell que el tenim a tot arreu menys a la bandera física que encara està per conquerir, però sembla ser que encara no ha estat aprovat pel ple. Primer el posem en funcionament i després si de cas ja el legalitzarem. Coses de l’optimisme.

Tot aquesta llarga introducció ve a deixar constància d’un fenomen social que han viscut tots els sis barris del Vendrell en la seva festa. En el transcurs el darrer any ens ha deixat un personatge molt popular i estimat al Vendrell.

Una persona que no gaudia d’un gran currículum acadèmic, ni havia estat diputat, ni regidor, ni premi
Gaudí, ni tenia cap record en 100 metres tanques. Una persona que es feia estimar i que encara que el seu fort no era parlar es feia entendre per tothom i que participava en tot el que podia de la seva manera amb voluntat i de forma natural. Una persona que sempre que tocava estava amb els Nens, ajudava a persones en els comerços quan hi havia alguna cosa especial. Una persona que sempre es veia tombant per la vila. A vegades et demanava un cigarret i sempre et saludava amb el seu estil peculiar, natural i sense estridències. Una persona que s’ha trobat a faltar perquè en ela festa dels barris i festa major sempre estava al peu del canó a la seva manera i al seu estil, però ell participava de tot el que es feia al poble. Una persona de  poble que tenia una gran família que l’estimava al carrer i que li demostrava cada moment d’alguna manera. Ell és el Juanjo Astudillo, una persona que es va integrar totalment tal com era i sense campanyes institucionals. Una persona que ha tingut als menys tres premis populars del Vendrell a través de les falles del barri: un Gaudi i un Òscar i un Goya amb el reconeixement del seu poble i de la seva gent. Va per tu. Et trobem a faltar. Altres tenen carrers i places i pocs saben ni qui són, ni qui van ser, ni qui van deixar de ser. Tu has deixat petjada en moltes persones i t’ho han agraït com et mereixes.

España, un pais de cine

 

Catalunya després del Procés s'ha tornat un país de cinema amb bons i dolents. Uns manen, els altres fan que manen, altres obeixen, uns van al seu rotllo i al final el més important és el poder. Tot és vàlid per tenir poder i tenir junta totes les regions d'aquí. A partir d'aquí fes el que vulguis. Això són els preceptes sagrats. El que ha passat avui amb el MHP és de peli, tot controlat i s'ha escapat i ara tocaran la moral a molta gent que ni sap ni l'importa qui és el MHP, però clar s'ha de fer el paripé. Ell deu estar amagat a Barcelona i quan tot baixi el ritme ja sortirà des d'algun lloc per dir aquí estic. Res, fem riure aquí i allà i mentrestant tirem els diners i la paciència de la gent. Tot molt ridícol. Els quatre ho han lligat per tenir tots contents, mentrestant ens xupem la peli.

Un pregó de Llorenç exquisit

 Aquest any li tocava fer el pregó de Llorenç a una noia que fa anys que vaig vetllant que va fent perquè és una persona amb ànima, amb creativitat. amb personalitat i originalitat que marca el seu camí sense fer soroll i amb contundència. Ella és la Mònica Farré que juntament amb el Quim Sicart i el Gerard Romero, entre d'altres s'han encarregat del pregó d'enguany. La història ha estat molt original i ha servit per homenatjar els 100 anys de les antigues escoles de la localitat passant per les seves etapes amb una espècie de màping amb fotos de persones que van passar per aquestes escoles.

Una proposta original amb una música de'n Gerard ideal que ens ha servit per ilustrar aquest segle d'història d'aquest punt clau en la localitat com són les escoles. Amb un llenguatge planer, molt proper anava explicant en forma de diàleg i monòleg els principals capítols de la seva història, d'una forma orignal i sense caure en cap moment en el format diccionari enciclopèdic. Ha estat genial, per la durada, un quart d'hora, la dicció clara i amb trets treatals molt marcats donant seriositat i contundència al text. Un història tancada amb  molts records del nombrós públic allí present. Hi ha coses que no es poden explicar, ni posar fotos perquè aquest tercet o quartet que ha muntat això ho ha fet per compartir sensacions, per deixar-se anar pels viarans de la història. Clar i entenedor, com si fos una iaia que ho expliques als nets d'una manera llegendària. Tenim la sort de tenir gent a la comarca com la Mònica Farré que fa de la monotònia art i de l'art el nostre pa de cada dia sense escadafalls ni pulcrituds innecessàries. Genial. Gràcies Llorenç per aquest quart màgic. 

Els misteris de la ràdio optimista

 Després quan ja tenien el candidat a punt per ser gerent de la ràdio, la posició de l'oposició vendrellenca els va fer tirar enrera i van deixar la ràdio sense cap visible després de donar porta educadament a l'antic gerent. Ara han tornat a intentar-ho amb la presència de 5 candidats finals, jo vaig ser descartat per no estar en l'àmbit del periodisme i la comunicació tot i ser filòleg, però ja ens coneixem tots en aquest ball. Llavors el 29 de juliol havien de fer l'entrevista personal  presentar un projecte sobre present i futur de la ràdio. Fa una setmana i  escaig i encara no sé sap qui serà el nou gerent. Jo sempre he apostat perquè serà calv. Ja ho veurem. No crec que triguin gaire i a veure qui posa amor i pau en aquell lloc que durant 4 anys han practicat l'autogestió vigilada pels optimistes.  Deuen estar llegint els treballs i a veure per on surten. si trobem algun empat curiós com va passar en l'elecció dels coordinadors de fa dues legislatures a l'Ajuntament. Ja veurem que passa. Alguns hem parlat i reitero que el nou gerent no tindrà un pèl de tonto. 

Els guapos tenen sort

Una de les coses més peculiars que ha passat a Catalunya que és una persona sosa, sense carisma amb  un català justet, normalet, sense cap aventura heroica a les seves esquenes, avorrit, sense discurs fos president de la Generalitat de Catalunya com el president Montilla que tenia totes  les qualitats per no ser president. Inclús a aquestes alçades era un home que ja hagués tocat que Catalunya també tingui una dona a la plaça Sant Jaume com ja ho ha fet el seu alter ego en la forma d’Ada Colau que no és la candidata perfecta, però té molts més punts sobre la taula que el nostre heroi del Tripartit que va acabar de males maneres i amb un deute considerable.

Doncs  a l’altra banda del nostre Josep tenim el nostre Pedro, el rei del malabarisme que ens acaba de fer l’acudit més llarg fent- esperar a una minoria de gent per saber si tiraria la tovallola o continuava al govern. Doncs com era d’esperar segueix endavant després de tot el que ha fet en política pe arribar on està això és el més bàsic on la solució només la tenia ell guardada ningú més. Un mag d’alta volada es deixarà perdre el pastís del poder per un senzill joc de pati de guarderia. No home no.

Doncs aquest senyor i els seus fidels ha marcat un abans i un després de la política espanyola. Ell està disposat al que sigui a  canvi del que vol encara que deixi malament jutges, militars, monàrquics. Ell és un gran estratega que vol el que vol i fa el possible per aconseguir. Et pot agradar o no, però molts ja el voldrien al seu equip de futbol per guanyar la Champions sense despentinar-se.

Una legislatura de pur tràmit al servei del gran faraó

 

 

Portem un any i un mes i escaig de la nova legislatura que ens ha de portar al 2027 on ens tornaran a passar per les urnes. A veure que diu el poble sobirà o almenys la meitat de la ciutadania que encara practica l’esport d’anar a votar, la majoria ni això li interessa.

Doncs al Vendrell,  l’oposició està en un paper d’amor, pau i bona fe. De tant en tant alguna roda de premsa, molt escadussera, però a anys llum de quan el govern estava amatent a veure que sortia dels enemics del pacte sanitari local que sabia com tocar la moral al poder local. En els plenaris municipals que encara s’ha d’entrar amb Dni.  Uns sembla que estan fent el camí de Sant Jaume, buscant pau i concòrdia pels seus esperits humans i terrenals. Els altres ja han venut tota l’artilleria pesada i ara només porten una petita pistola amb bales de fogueig que de tant en tant posen sobre la taula. Els dolents del barri, el primer dia van dir que vindrien a fer vila i que no caurien en la trampa. Res com dues ovelles van llegint i sense gaire retòrica van mantenint el tipus amb alguna història personal per donar caliu a la cita mensual. Altres doncs van fent per aquí per allà intentant quedar bé amb tothom, una de cal i una d’arena. Els qui prometien grans canvis van començar amb contundència però a la primera batalla van veure que la cosa no funcionava i van deixar l’armament. Ara es dediquen a temes de personal i alguna cosa més, sense més estridències. Res, és tot com una classe de Bup d’abans quan tothom feia cas al professor, encara que sempre hi havia, el llest, el modern i el que havia de dir alguna cosa. 

Ara estem intentant justificar d’alguna manera els més de 7 milions d’euros que han enterrat en aquesta  sala de congressos i conferències de la platja. Ara tocarà fomentar les visites de tothom perquè la gent vegi com se les gasten a la casa gran. Aquesta és una obra que fa dues legislatures que es gesta. Ara només tocava la seva inauguració, però la cosa ja ve de lluny, però sempre amb un govern del Psc que és el que va tenir la gran idea d’aquesta obra faraònica en honor al Déu Ra que està molt content amb la plaça Germans Trillas on poden cuinar ous ferrats segons quina hora del dia.

El Vendrell encara està en un pla d’estalvi que de moment durarà fins el 2030, o sigui que afectarà la propera legislatura. En els darrers quatre anys es podia haver liquidat, però als nostres governs  els agrada administrar els diners dels propers anys perquè si són escollits un altre color que tinguin menys recursos per invertir, llavors no tindran tanta llenya per fer inauguracions. Seguim aprovant mocions que tothom sap que no es compliran i a vegades en tornem a treure algunes que ja han passat per l’escenari un parell o tres de cops. Res doncs ho tornem a fer. Ho aprovem entre tots i al calaix de la història i a sumar mocions aprovades que han quedat en paper mullat.

Pel que es veu hi ha optimisme faraònic per anys. La resta de partits estan perduts   o en petites lluites internes o desapareguts en la immensitat de l’espai. Una part operativa de l’antic partit de Pujol ha passat a la secció d’incondicionals del gran faraó i la resta doncs a veure si es pot aprofitar alguna cosa.

No es preveuen grans canvis ni actuacions estel·lars com les de Camela un 1 de juliol del 2022, una data que passarà a la història com un de les concentracions més importants de persones en un concert al Vendrell.

Fa uns dos anys vaig consultar, seguint el procediment administratiu, per tornar a la ràdio per instància i em van dir que aviat es reuniria el consell d’administració de l’entitat i em dirien alguna cosa, doncs res. Encara no ho ha sortit el meu punt a l’ordre del dia, però curiosament han  contractat gent nova i ara han convocat la plaça de gerent. No entenc res. Però com un dia el gran faraó va respondre a una queixa de la Pepi Mercader sobre la implantació d’una gran superfície comercial als Massos de Coma-ruga, Idiada va molt bé i és molt important per la comarca.  Un altre cas és el del  Navarrete quan li va preguntar sobre el Festiuet, un mes abans de fer-se. La resposta va ser que no en sabien  res. Segons els mitjans optimistes la vida és bonica i sinó tenim la nostra Brimo que serveix per a tot. Les grans inversions al centre vila que mola més.