Els dos vendrells cada dia més allunyats

 

El Vendrell enguany viurà unes quantes efemèrides importants com el centenari dels Nens del Vendrell, els 150 anys del naixement de Pau Casals, els 60 anys de Pastorets i unes quantes més que el nostre líder espiritual es va encarregar de reunir en una vetllada clamorosa en la no menys eclèctica llauna de sardines de Coma-ruga.

Doncs res, enguany ens toca gaudir de tot un reguitzell d’actes de tots colors i tipus que s’aniran duent a terme en aquest petit boci de Catalunya ubicat al mig de tot plegat.

La vila també li tocarà viure aquest 2026 uns altres reptes que tot i que no són d’aquest nivell social també afecten a moltes persones i possiblement el seu abast efectiu és molt superior als qui es veuran tocats per aquesta agenda fantàstica.

El punt clau d’aquest exercici és el tema de la recollida selectiva de les escombraries. Ja tenim uns quants barris a tocar del cor espiritual de Vendrell i a les platges que ja el van aplicant de mica en mica. Al principi doncs,  la gent encara no està avesada a tot aquest nou procés.  Quan un deix una bossa al terra per qualsevol motiu pot provocar  altres actituds similars que generen un cúmul de merda en la via pública. Ja anirem veient com aquest sistema es va implementant arreu. La gràcia és que algun dia i d’alguna manera les persones que el practiquen d’una manera eficaç puguin veure compensat el seu esforç d’alguna manera econòmica, ja sigui amb descomptes a la taxa, bosses d’escombraries gratuïtes o una foto a les xarxes oficials amb el líder espiritual del moviment optimista local.

Un altre tema és que l’actual equip de govern farà un nou pas en la seva campanya de suprimir estacionament públic i cèntric del Vendrell. Ara li toca a la Riera de la Bisbal amb uns jardinets integrats que faran la delícia de propis i estranys. Tots els estacionaments dels lateral seran convertit en arbrets de flors, violes i romaní. La majoria de la gent frisa per aquest gran canvi en el centre del Vendrell. Només cal donar un tomb per la vila per escoltar l’esclat de felicitat que viuen els seus veïns amb aquests canvis claus que poden ser el més significatius per la història nacional d’aquest mil·lenni i del proper potser també. Per la gent que no té la sort de viure al voltant de la zona zero de la plaça Vella del Vendrell aquest estiu si va a la platja al passeig de Coma-ruga o a tocar a Calafell doncs res podrà ajudar a la gran empresa Vendrellenca Parven a seguir endavant amb el seu negoci amb l’estacionament del Vendrell després d’explotar durant més de 20 anys dos espais amb aquesta finalitat en dos terrenys que no estaven gens encabits en el que ells coneixen com la legalitat vigent.

Un Vendrell que com tantes ciutats està perdent a marxes forçades el teixit comercials autèntics. Cada dia tenim més grans superfícies a casa nostra que de mica en van situant a totes les latituds del terme municipal per tenir els diferents coberts i de mica en mica anar ofegant el comerç de tota la vida encara que ara hagin fet com ja fa anys que funciona a Calafell convertir tot el teixit comercial central en un mena de gran superfície a l’aire lliure. Seguim entre les estadístiques de negatives en fracàs escolar, renda per càpita per habitant, seguretat, reciclatge, atur i alguna més. Però res aquí estem la mar de feliços i contents en aquest populisme de pa sucat amb oli que ens volen vendre des de les administracions públiques de casa nostra. No tenim ni construcció de nous habitatges socials, ni grans empreses que ens vinguin a veure. Uns recursos econòmics precaris que està convertint el Vendrell en una ciutat dormitori on cada dia hi ha més gent que li importa menys la gran majoria de coses que es fan i es desfan. Evidentment quan ve Camela la gent surt al carrer, però molts cops només t’els trobes en la caixa d’alguna gran superfície o ja directament obrint la porta al repartidor d’alguna cadena de comerç on line. Aquesta és la nostra realitat. Enhorabona als lloats, però no podem deixar de deixar de tocar els peus a terra que molts cada dia estan més ofuscats en la seva torre d’ivori..

 

Stranger Things a la kenetiana, la poli local en un nou capítol

 

Al Vendrell passen moltes coses molt més interessants que les que surten als canals socialistos que tenim per aquí. Aquesta és la resposta d'Inspecció de Treball a la denúncia del sindicat Splcme que ha presentat a fiscalia, antifrau i ara tenim la de Inspecció de Treball. La cosa va per aquí encara que alguns ens volen vendre que vivim en un mon de flors i violes. Donc res, un petit tastet del que s'hi cou i no surt.

El sopar d'homes de la Societat d'Albinyana. Quan les coses senzilles són les més grans.

 Fa més de 60 anys que la Societat Recreativa Unió Albinyanenca acull el dimarts de carnaval el sopar d'homes. Aquest any erem unes 70 persones i es va tornar a l'àpat tradicional d'arròs i estofat de conil. Hi ha molt bon ambient i les converses són d'aquestes que vas recordant d'un any amb altre on la gent parla sense complexes ni perjudicis en un to amable i cordial. No cal vendre motos que després no trobarem mai. Fa uns pocs anys que hi vaig i és un dels moments més esperats de l'any. Fa anys alguns cops s'havien passat videos contents, però ara la gent és més modosita i se sopa i es parla una mica i cap a casa no hi ha coses a destacar. Cal dir que el dia anterior es fa el sopar de dones amb molt bona acollida també.  Vull destacar el gran nivell del Jordi Marrasé que és el gran cuiner que fa uns plats per llepar-se els dits. Hereu del Polido i el Conxito perquè Albinyana a part de tenir pujades i baixades sempre hem tingut grans cuiners sense estrella Michelin però que et deixen ben feliç. Esperem que el proper any ens trobem per compartir aquests moments inolvidables. Seguim endavant 

Hi ha petites presumptes errades que val més dissimular

 Fer de jurat a un carnaval avui en dia és motl complicat. De les quasi 50 carrosses que es van presentar al Vendrell n'hi havia alguna, un parell o dos que destacaven una mica sobre la resta. Altres poques estaven per sota la mitjana, però una trentena llarga eren si fa no fa en la mateixa línia. Depèn del jurat triar una o altra, però la cosa ja depenia del jurat que podia apreciar una cosa o una altra sense que es pugui dir que no està bé, perquè eren similars. Ara és molt trist, tot i que som persones i que som humans que a les 2 de la matinada tinguis un guanyador i a les 12 del migdia del dia següent el que estava en segona posició passa a 1a posició. Poden tenir raó o no, però jo crec que vist el poc marge que hi ha si és que t'ho has equivocat o algo t'ho empasses i no passa res. Això és molt lleig que  10 hores després et diguin no no, al reves el 2n primer i viceversa. Això és Vendrell i no passem de poble amb mentalitat de poble, però ja toca canviar. 

La rua més llarga de la història del Vendrell

 

Aquest divendres, dia 13 de febrer entre la pluja de la tarda i el vent de la nit va tenir lloc la rua més llarga que jo recordo de carnaval. Va arribar a tres hore 50 minuts. El record estava fa uns pocs anys en dues hores i mig i enguany a tope de power. Evidentment a les ultimes carrosses hi havia quatre gats en els punts importants. Però res seguim endavant amb aquestes super rues que van donant tombs pel Penedès., durant tres cap de setmana, de moment potser algun dia tindrem carnaval com els Tres Tombs de Sant Antoni que durant un parell o tres de mesos. El Carnaval com sempre amb alguna carrossa i comparsa que s'ho havia currat bastant, però dins la normalitat acceptable. Seguim endavant. No es va fer el Farraestoltes pel vent i res seguim endavant.

Només els grans resisteixen

 

 

A mesura que passa el temps anem veient en les nostres pobles i viles com molts establiments familiars regentats per famílies centenàries amb un llarg historial van tancant les portes o en els millors dels casos fan un canvi de nom a favor d’un nouvingut de terres llunyanes. Aquesta és la nostra realitat. Són poc els indígenes que aguanten aquesta embranzida marcada sobretot pels nous costums socials. En una societat on la classe mitjana va perdent pes específic et vas trobant que una petita minoria es mou pels llocs tradicionals que encara tenen el seu públic específic i una gran majoria, cada dia més, van apostant per llocs grans on puguis estalviar temps i diners.

Al final ens trobem a casa nostra o grans superfícies comercials que de moment ho vas a buscar tu, però ben aviat el servei a domicili agafarà embranzida ra i després tenim grans xarxes de petits establiments en mans de grans col·lectius que es van implantant en el nostre territori sense fer gaire soroll. Avui en dia no es pot competir amb aquest ampli teixit comercial que actua com una franquícia potser de caire universal que es va desplegant en el territori. Avui en dia una família que té un local cèntric el més rendible és buscar una feina amb un bon horari i amb un salari normal i llogar el local a una d’aquestes nissagues que acostumen a pagar els rebuts religiosament. Fa temps anar entrar a alguns d’aquests establiments feia cosa, però avui en dia tot es va normalitzant. Ara avancem a velocitat de microones amb un destí totalment incert. Aquest és un dels preus de la globalització que ens toca pagar a tothom perquè en molts temps tot ha canviat. Abans anar a comprar un diumenge pel matí podria ser un sacrilegi. Avui en dia és un fet totalment normal i assimilat en el context actual.

Un cop d’ull a la realitat política del territori

 

 

A aquestes alçades de la pel·lícula ja es va veient una mica com es poden presentar les properes eleccions municipals del maig del 2027. La majoria d’ajuntaments mantenen la pressió fiscal per aquests anys previs a les urnes. Després dels comicis de cop i volta ja faran la sotragada que toca, però ara no hem de quedar malament amb l’electorat. Per altra banda ja han sortit alguns candidats com l’Albert Rovira al Vendrell i poca cosa més. Sembla ser que com que en aquest país no tenim limitat el nombre de legislatures que es poden encadenar per part de l’alcalde. Tot apunta que en la majoria de municipis repetiran candidatura els alcaldes. Des de l’incombustible batlle de Sant Jaume dels Domenys fins a les noves promeses de la política comarcal com l’alcalde de Santa Oliva passant pels més visibles com els batlles dels tres municipis costaners. Alguns dels quals des del dia següent a la possessió del present mandat ja varen començar la campanya electoral per al 2027.

Per altra banda, també al consistori del Vendrell el company solidari i silent del Psoe al poder en alguns punts de l’ordre del dia del plenari fa explicació de vot que consisteix en què després de la votació de cada punt del plenari exposa la seva postura sobre el tema en qüestió. En resum intenta que es vegi que també té personalitat fora del partit del Pedro Sánchez, però amb les explicacions que ha fet fins ara és millor que no digui res com ha estat la seva posició en tota aquesta legislatura. Millor tenir la boca tancada que parlar per no dir res. Queda molt millor. No cal aixecar falses expectatives o no hi ha res.

Evidentment en aquesta comarca passarà com a la majoria de Catalunya on al dreta entrarà amb força en els consistoris perquè la gestió que han fet en molts municipis, sobretot en els més grans, ha estat força nefasta. Llavors el vot de càstig sense cap mena de dubte anirà cap aquests nous partits que ningú vol però que molts voten. A veure si resulten perillosos a l’hora de repartir el pastís. La gràcia en molts llocs no és guanyar, sinó aconseguir una combinació numèrica que et permeti tenir el poder. Si ets qui té millors resultats, però no hi ha més regidors a l’oposició i no pots pactar amb ningú estàs venut. Llavors tots els partits a part de mirar el melic miren qui tenen al voltant per arribar a una entesa consolidada i no caure en aquesta inseguretat en què viuen els presidents de Catalunya i d’Espanya que van per la mínima en els millors dels casos.

En les propers eleccions hi ha uns pocs que votaran un partit determinat i hi ha uns molts que potser no pensen votar, però en cas que uns dies o setmanes abans dels comicis es visqui un caos de país com ha passat aquests dies amb el transport públic, en especial la Renfe i la climatologia adversa pot passar de tot. Molts dels pilars bàsics del sistema com l’ensenyament, sanitat i transport estan a nivells freàtics. Prova d’això són les vagues de sectors públics que estan previstes per aquest mes de febrer. La gent cada dia està menys anestesiada per aquesta política de “hi estem treballant” o “ho tenim sobre la taula”. Tal com ens tracten als usuaris alguns serveis públics com el tren és de tonto en amunt. La gent ja està farta d’aquests jocs dels trilers de poca monta. La gent cada dia vota menys persones i vota partits i a les properes en alguns partits no cal ni que facin actes polítics perquè val més no dir res que posar la pota. Perquè una cosa és el líder i l’altra els seus incondicionals. Segurament hi haurà sorpreses, però després no diguin que no s’ho esperaven. La cosa està cantada. Potser la millor solució per arreglar una mica el patí és tocar fons i anar pujant, però tants anys en aquests nivells de subdesenvolupament no ens han portat enlloc. La cosa està animada i cada dia la gent fa menys cas als mitjans subvencionats perquè ens han aixecat massa la camisa i han perdut credibilitat. Aquest és el futur que tenim i la gent ho sap. Ara falta saber com s’anirà concretant tot plegat. Toca esperar una mica. La cita és al  al maig del 2027 si abans no ha passat alguna cosa que ho hagi precipitat tot plegat. Anirem esperant en uns mesos força intensos.

Què són serveis essencials?

 El canvi climàtic provoca que cada dia tinguem més jornades com avui que només han de funcionar els serveis essèncials, però que són aquests?. jo crec que els d'urgència sanitaris, de manteniment, de mobilitat i poca cosa més. El que fa que un país no s'aturi del tot. Tot el que pot esperar unes hores no és essencial. Estem aquí en un país on no t'agafen els telèfons ni et contesten les instàncies en una situació normal ara arriben les coses essencials i hem de saber que és i que no doncs tancat i tothom que pugui a casa i si algú s'ha de moure que siguin per coses immediates. Tot això s'hauria d'escriure legalment en diferents nivells de serveis bàsics, però tot ben acordat per no generar confusió

La rua de Carnaval de Sant Jaume dels Domenys, justa a la fusta

 Un cop més he aanat a la rua de Carnaval de Sant Jaume dels Domenys que sempre és una setmana abans que la majoria de pobles del Penedès. Doncs res, quasi dues horetes unes 30 i escaig carrosses i molt bon ambient. Sembla que el carnaval és millor de nit, però allí de dia feia bona temperatura i  es veia tot molt bé. Una rua curta que no han d'anar per carrers morts de fàstic i d'una durada racional. Això de més de tres hores passant carrosses que són quasi totes clòniques es fa pesat. Val més menys i millor. Al final la gent ja queda saturada de carnaval que és cada any com el dia de la marmota, però res anem fent i seguim endavant.

LLorenç del Penedès, capital del Baix Penedès

 

Llorenç del Penedès te uns 2.500 habitants i 4,6 kms quadrats i és el terme més petit del Baix Penedès. L'altre vaig anar a unes jornades culturals alternatives que no són d'aquestes que fan els polítics per penjar fotos i no parlar de res. La conclusió de tot plegat és que al poble hi ha molta vida. Tenen molts tipus de comerços fins i tot una merceria com el Vendrell que només en té una i té 50.000 habitants. A Llorenç la gent va de la resta de municipis veïns perquè hi ha de tot i bon tracte i bon preu. És on hi ha més indígenes de la població perquè la gent que hi va ho fa perquè vol i no perquè és més barato i no cal pagar per anar a Barna en tren. Un poble tranquil on la gent és coneix amb una residència d'avis i motla vidilla social. Tot un luxe Llorenç que s'ha convertit en la capital del Baix Penedès perquè el Vendrell fa anys que ho ha deixat de ser i amb la nova renaturalització ens dediquem a llençar diners al torrent perquè anem sobrats. Un exemple a seguir. Els joves del Vendrell van Llorenç perquè tenen de tot i es troben molt més segurs.

KNT presenta el seu nou Max Mix

 El gran lider i home Ajuntament ha presentat al seu temple el nou Max Mix de joies de la corona. Ha agafat els colegues de sempre que estan a tot arreu i son els que sempre surten i remenen les cireres. La gran massa que queda fora, doncs res ja hi està bé en el seu món aliè. Doncs res que en aquest atac de glòria va reunir tots els qui fan algo que si la capital de la sardana que si els Nens fan cent anys que si la capital comprada de l'esport i alguna cosa més que hi ha por allí. Tot això reunit al temple i quatre discursos unes fotos i a seguir vivint en la torre d'ívori lluny de la gent mentre ha de creuar el pont dels Nens que ara convertiran en l'obra del segle. Tot això em sona a un Max Mix de grans èxits que torna  més del mateix amb més dosis de glamour i fotos. Ara falta una festa de tots els marrons que tenim per aqui  i que cauen lluny dels optmistes perquè ells viuen en un globus.

La plaça del Diamant, una gran obra per descobrir

 Aquests dies estic llegint llibres que tinc per casa i que no havia obert. Avui he acabat la Plaça del Diamant de Merçè Rodoreda i m'ha agradat molt. És una obra que està avui en dia plena vigència i dona molt de joc entre els personatges i el text. La veritat és que m'ha sorprès perquè és molt àgil i sembla que estiguis veint la pel·lícula. L'aconsello perquè realment val la pena. Sense dubte és de les millors escrites del segle passat però per ser en català no ha arribat on es mereixia, però hi ha molt de nivell. Una proposta per passar una motl bona estona amb la Colometa en uns dies convulsos de la Guerra Civil.

El carret del supermercat

 

 

Un dels grans invents de final del segle XX va ser el posar una moneda de mig o d’euro al carret del supermercat. Una manera prou entenedora per a tothom per aconseguir recuperar la moneda invertida després d’utilitzar aquesta bona eina. Una idea senzilla i a l’abast de tothom. Algunes empreses de clauers van inventar una peça de les mateixes dimensions que la moneda que et permetia fer el mateix esport sense haver de recórrer a l’euro. Si vas a un supermercat i veus que els carretons estan més o menys afilerats possiblement apliquen aquest sistema o similar. Quan, en canvi,  veus que estan disseminats per diferents llocs del pàrquing doncs que molt probablement no utilitzen aquest mètode universal i que dona molts bons resultats arreu.

En aquests anys actuals estem implantant la recollida selectiva perquè sinó la gestió de les escombraries ens sortiran per u ronyó. Una despesa  que s’ha convertit en una de les  més elevades de la majoria de consistoris.

En les localitats on hi ha habitatges unifamiliars el més normal que s’apliqui el porta a porta. Cada tipus de residu té uns dies específics assignats per a la seva recollida tot i que sempre hi ha alguns contenidors com el del vidre que segueixen fixes en algun punt de la via pública.

Després tenim els contenidors intel·ligents que amb una targeta o amb una aplicació al mòbil es podran obrir per dipositar el rebuig i el d’orgànica. La resta romandran oberts com fins ara funcionen.

En el món mundial hi ha famílies que reciclen tal com marca la normativa. Per altra banda, altres persones no reciclen de cap de les maneres. Pel mig trobem les persones que apliquen uns mètodes personals de reciclatge més o menys acurats.

Tenim els dos punts oposats ben clars, però pel mig hi ha un ampli ventall de persones que es poden recuperar perquè facin un reciclatge adequat. La millor manera és premiar a les persones que reciclen amb un descompte a la taxa de les escombraries que paguen en el seu municipi. Evidentment no es pot saber realment si aquella persona en fa un bon ús o només passa la targeta per aconseguir aquesta rebaixa al rebut de les escombraries. Però evidentment actuarem de bona fe i pensarem que la persona cada cop que activa el mecanisme llença el que toca tal i com ho ha de fer. Són aspectes que  amb el temps també es podrà saber però de moment ho deixem així i fem un acte de fe amb la ciutadania.

Aquests mètodes de recollida han activat el turisme d’escombraries que són aquelles persones que pel que sigui no poden tirar la seva brossa al lloc on els toca i la dipositen en un altre municipi per proximitat o per altres raons com el treball.

Tot això ha d’anar acompanyat d’alguna campanya informativa i de seguiment sobretot en les primeres setmanes. Cada dia hi ha més ànima lliure i independent per les nostres contrades que tot i que estan empadronats entre nosaltres realment viuen en  una altra contrada.

Potser hauríem de tornar a l’època dels nostres àvies quan anàvem a comprar amb les ampolles buides i compràvem la carn a pes. L’imperi del plàstic en els darrers anys s’ha anat implantant a casa nostra amb les  conseqüències dolentes que això comporta pel medi ambient i similars. Ara anem de moderns, però algú ha de pagar el preu de tot això. Els barris que reciclen haurien de veure compensat el seu esforç perquè el tema de diners, encara que siguin pocs, són un dels grans motors reals de la nostra societat. Malauradament la defensa del medi ambient encara no genera tants adeptes incondicionals com una reducció del 10% en el rebut de la brossa. En aquestes economies actuals al final el que triomfa està relacionat amb la cartera. La tàctica de la moneda del carret dels supermercat és infal·lible. Si alguns ajuntaments no els hi funciona aquest servei han d’utilitzar aquests mètodes crematístics que són molt més productius que altres que apostin pels grans valors socials que són molt poc efectius.

Pisos de lloguer poc assequible a Calafell

 

Calafell està a punt de treur110 pisos de lloguer assequible. Els pisos van de 54,65 metres quadrats amb un total de 545,18 euros de lloguer entre el pis, el pàrquing i la comununitat Els més cars són de 89,37 metres quadrats i pugen un total de 778,14 euros al mes. Tindran preferència les persones que porten més de dos anys empadronades a Calafell. Per altra banda el mercat, de mitjana per un pis d'una habitació està entre 500 i 700 euros al mes i entre 60 i 80 metres quadrats entre 700 euros i 1.000 euros. Per aconseguir aquests pisos has de cobrar segons el pis entre 20.000 i 30.000 euros anuals per família . Per tant tenim que els pisos estan una mica per sota del mercat, però res de l'altre mon i avui en dia que molta gent cobra el SMI de 1.221 euros bruts al mes per 14 pagues que et queda entre 800 i 900 euros. Aquesta promoció deixa molta gent fora per aconseguir un pis perquè hi ha força gent que cobra en negre, però evidentment no ho poden demostrar i tampoc no arriben en molts casos a aquests diners. La idea és bona perquè el Vendrell prefereix llençar diners al torrent sense solta ni volta. Calafell pot dir que fa política social tot i que pel que es veu molta gent no ho podrà aconseguir i qui pot aconseguir un pis a aquest preu ho pot fer en altres parts del municipi en pisos no tant nous o mals situats. Millor això que res, però encara queda molta gent que quedarà al carrer perquè el que s'ha de fer es pujar els salaris de la gent i tot arreglat però aquesta economia capitalista ens fa treballar cada dia per menys i tot més car menys les televisors.

Per un carnaval més racional

 

Fa uns anys carnaval se celebrava quan tocava ara ja tenim quasi tot el mes de febrer de carnaval. Al final anem a veure les mateixes carrosses a un lloc i a un altre excepte casos com Vilanova i  Sitges que tenen les seves particularitats que els fan diferents perquè són històriques. Moltes de les carrosses d'enguany seran com les de l'any passat i segurament com les dels propers anys. La cosa està molt bé, però s'està desmadrant les rues.  Mes d'una hora i mitja la gent ja fot el camp a casa perquè fa fred i és més del mateix. En comptes de fer tants de carnavals doncs potser millor aquesta energia servis per fer altres coses més originals que potser no congregarien tanta gent que tampoc no porta tanta riquesa al poble. Venen fan la rua i marxen i dediquessin tota aquesta potencia a altres coses més originals i que potser no portaria tanta gent però potser seria més interessant per tothom. Ara carnaval està desbocat. En especial al Penedès. Potser que siguin les rues més curtes i donin més diners a les carrosses i tots contents i no cal donar voltes a carrers buits sense ningú que miri

La política del garrepisme laboral

 

 

 

En la lluita de moltes empreses públiques i privades entre els treballadors i la banda directiva en molts casos es practica la política del garrepisme. Es tracta ni més ni menys que d’anar racanejant  tot el possible als seus treballadors per canviar unes minses pujades salarials per altres valors que no cotitzen en borsa. Per exemple, temps, pla d’estalvi, beques, ajuts socials i altres elements que poden aparèixer en aquest ampli ventall. Evidentment el més senzill és donar temps en comptes d’uns euros fixes cada més. En aquest cas, l’empresa no hi perd mai i potser haurà de posar alguns diners en casos puntuals i concrets. Serà el treballador qui haurà de fer la mateixa feina amb menys temps. Però potser a algú li pot interessar pel que sigui. Perquè hi ha molta casuística en el nostre món i no tot s’arregla amb diners, ni molt menys. Potser a vegades es millor perdre 100 euros al mes i així pots evitar una despesa molt superior. Moltes reunions entre empresaris i treballadors és per anar polint aquests serrells que sempre queden pendents entre una base salarial intocable i unes fites molt més àmplies que es donen en altres empreses similars.

En aquestes empreses cada dia es veu més clarament una escletxa més gran entre uns pocs treballadors i la resta que són els qui fan realment la feina. Evidentment aquests escollits divins han de protegir de totes totes que la base salarial de la massa de treballadors sigui el més baixa possible. El seu mèrit a banda d’apujar-se el seu sou a nivells estratosfèrics i si potser buscar altres feines per omplir els ingressos mensuals lluitar perquè els “matxaques” vegin limitades les seves aspiracions salarials. Si és massa problemàtica tenir treballadors propis, doncs res ens busquem alguna empresa de serveis d’algun amic i li fem un tracte especial perquè se’n faci càrrec, un  tant al mes i sense problemes. Amb aquesta subcontractació anem ampliant la nostra xarxa d’amistats que sempre va bé en aquests casos per si alguna dia hem de fer el salt a un altre negoci similar.

Llavors tenim aquelles empreses que es dediquen a fer Relacions de Llocs de Treball (RLT) per a empreses públiques. Aquesta és l’única manera legal per poder pujar el sou a la majoria de treballadors. L’actual normativa només permet fer adequacions singulars de pujades salarials en casos concrets. Mai una afectació general encara que sigui d’una forma camuflada amb reglaments de productivitat que amaguen pujades salarials per tots o només per alguns sectors d’una manera dissimulada.

En el món dels treballadors públics cada dia és més potent el departament d’imatge i comunicació que no pas el de manteniment de la via pública. No es guanyen vots ni arreglant voreres ni canviant bombetes foses a la via pública. Avui en dia per triomfar has de pujar al faristol a vendre fum i muntar reunions i taules per no decidir res en concret, però per tenir a la gent entretinguda. Molt de moviment per no fer res. Igual que el manteniment el personal d’una empresa cada dia és menys important i molts d’aquests càrrecs entremitjos només fan que justificar les ordres de la divinitat però d’iniciativa pròpia poca cosa i mai en contra del que diu el líder suprem. Per la seva banda, molts cabdills polítics prefereixen invertir diners en concerts per tenir a la gent divertida que en ajudar econòmicament als més febles de l’escala salarials que fa anys que reclamen al desert. Cada dia hi ha més caps i menys peus en moltes empreses per fer el mateix que abans però amb una escletxa salarial més gran i les necessitats reals queden més descobertes.. Moltes d’aquestes negociacions infinites s’acabarien amb pujades de sou emulant models similars més ben remunerats, però prefereixen tapar forats amb misèries que no porten enlloc i molts casos només afavoreixen un petit grup d’escollits  deixant de banda una àmplia majoria. Aquesta és la nova política de gestió pública i molts cops privada.  Comportaments que al final generen mal ambient laboral, ansietat i més baixes. Molts cops no acaba com hauria de ser.

 

Un Parven que és el protagonista del primer ple de l'any

 Comencem l'any amb un ple protagonitzat per Parven que li donem dues zones per posar zona blava al costat del mar, en nom del comerç local quan en aquesta zona de comerç ben poca cosa, però clar s'ha de compensar una empresa amiga que va estar durant més de 20 anys explotant dos parquings il·legals al Vendrell i ara abans de les eleccions s'ha de quedar bé amb els amics. Després una cosa curiosa és que el PP ha utlitzat en tres cops el vot particular després de la votació del plenari per no dir res clar, però suposo que es vol desmarcar del seu enamorat de govern com el Psc i fa servir aquest sistema per dir que no està absorvit pel Psoe, però per dir el que diu val més no dir res i seguir a la vora del partit amic. Un ple on segueixen les reivindicacions de Mas Astó que ja són eternes i encara n'hi ha per temps. Ja tenim uns clàssics dels precs i preguntes com és el Constantí i un altre home que de tant en tant van per allí a recordar que hi ha de lo meu i res més. Seguim amb la política de tapar forats sense planificació i sense estudi i com que sóc majoria faig el que vull. Sobre el tema de les goteres dels pavellons, doncs res està sobre la taula a veure si pillem alguna subvenció i fem alguna cosa.

Els Pastorets del Vendrell 60 anys anys compartint en família

 

En els darrers anys vaig a Pastorets, potser no cada temporada, però és un esport que acostumo a fer. Realment és sempre bastant del mateix i has d'estar unes tres hores assegut en unes butques incòmodes que acabes amb mal de cul, però a la vida com moltes coses és qüestió d'alternatives. Aquests diumenges de gener són ideals per passar la tarda de diumenge per veure una aposta per la pau, per l'alegria, per l'optimisme, per la lluita entre el bé i el mal de sempre. Moltes persones fan possible aquest espectacle entre una cosa i una altra 200. Per mi és tant important qui posa ordre a la platea com l'actor principal. És un engranatge on tothom hi juga el seu paper. Uns tenen més sort de sortir davant i altres només se'ls veu al final vestit amb l'uniforme de l'entitat.

Enguany és una obra que sense deixar el mateix és una mica diferent amb més joc entre decorats a sobre l'escenari que deixa enrera alguns decorats que ja es feien pesats. Ara és diu el mateix però més assimilable i més ric i en definitiva més elaborat. Fa goig veure el bon ambient que s'hi viu perquè allò és com una família on tothm fa el paper que li toca. Hi ha personatges com el Pep Puig que el broda cada any per l'aire que li dona i que se l'ha fet seu amb un estil propi que ha marcat una època. Hi ha nous artistes com el Pallanga, l'alcalde Garrofa i Herodes que aporten també el seu toc personal que és de què es tracta. Molt amè el paper de dimoni burro que fa el Nil Vinyes que integra al públic a l'obra. Està molt bé aquestes aparicions d'alguns personatges al mig de la platea que apropa la gent a la vida que s'hi cou. Molt bé l'Anna Ibarz i tots en general fan que la gent s'ho passí tot i la durada del muntatge. La part final on surt tothom a saludar mentrestant s'escolta l'hime dels Pastorets fa que la gent torni a casa amb un molt bon regust de boca. Avui estava gairebé ple i només queda un sessió pel proper diumenge. Si voleu anar reserveu perquè és una molt bona proposta per un diumenge a la tarda de gener. Allí s'hi està calentet. És un public familiar el que hi va a un preu de 10 euros molt assequible i la meitat pels socis. Una bonica experiència per compartir en família. Hi ha gent que diu " ja els he vist" hi ha coses a la vida com el teatre que encara que ho hagis vist cada representació és diferent a la resta i no saps que t'hi pots trobar. Hi ha molts moments irrepetibles que s'han de viure. No hi ha excusa per no anar. Enhoraboa pels 60 anys i per la nova pedrera d'actors que s'hi couen. A banda també´hi ha nous valors en vestuari, tramoia i maquillatge i com no, llums. Tot una pedrera, una "Masia" de teatre i similars

Mig segle de bona persona, per molts anys Eloi

 

Aquest cap de setmana hem celebrat el mig segle de l'Eloi, encara que jo sempre li dic Oriol. Una de les millors persones que conec que sempre està en el lloc que el demanen sense estridències i amb bon rotllo. Fa anys que tinc la sort de coneixer-lo i és tot un honor per mi per els petits moments que hem compartit que no han estat molt però ja es beu prou que és una gran persona i esperem estigui al peu del canó molts anys amb la Planas i el Pau i l'Anna. Endavant que ho fas motl bé amb el teu estil personal que arriba al cor i sempre amb tracte molt humà i cordial. D'aquestes persones que sempre estan quan els demanes, amb les idees clares i que s'ha sacrificat perquè tothom tingui la seva part d'oportunitats. Endavant i a gaudir de la vida amb els teus amics i parents. Ets MOLT GRAN SENYOR.

Saüc, de Balaguer al Vendrell

 

Un cop més ens visiten un dels grups de rock més conundents del panorama català. Ells són de la Noguera, concretament de Balaguer i ja porten 9 anys al peu de l'escenari amb el seu heay contundent en català i amb alguna versió dels Sangtraït. Ahir al concert del Lokal van sonar molt bé en el seu estil i la seva línia. Des de que els vaig veure la primera vegada fa uns 6 anys ha tingut una gran millora . Esperem que segueixin així i que com tants grups tinguin la seva oportunitat de tenir concerts i ser coneguts arreu perquè ho fan molt bé i mereixen un lloc en el panorama musical de casa nostra.

Noctambuls 14 anys de rock en català km 0

 Enguany els Noctämbuls celebren els 14 anys de rock en català a casa nostra. Va començar com una banda tribut als Sangtraït i de mica en mica van començar  a fer temes propis que són la base principal dels concerts actuals. En aquest temps han canviat de cantant, però ha tornat el seu primer lider el Pep i també han entrat un nou bateria i el Xiscu es va acomiadar en el concert de l'any passat a Vilanova. Un grup amb un gran so que com passa a molts grups que comencen es queden en la primera fase i no passen a la segona perquè cada dia està més separat la primera divisió de la resta. Llavors ells van fer coses per aquí i per allà mantenint al dignitat i el nivell, però aquest és un de tants apartats de la vida injustos. Aquest és un grup del litoral penedesenc que tenen un gran directe. Aquest dissabte van sonar al Lokal Bike del Vendrell al costat dels Sauc que practiquen un heavy molt més contundent. Una nit memorable amb un públic fidel que no deixen passar cap oportunitat de veure'sl en directe. Endavant nois.

Vivim en un país de merda amb alguna petita excepció

 Vivim en un país de merda amb uns polítics de merda que només es preocupen per sortir a la foto i fer rodes de premsa per no dir res. Un cop més els astres s'han alineat per demostrar que ni els propis maquinistes tenen collons per anar en tren perquè en dos dies s'han mort dos d'accidents que algun dia potser sabrem les causes. Un pais cada dia més pobre amb uns serveis bàsics que fan pena. Suposo que no passarà res perquè la gent ja té prou feina per sobreviure però entre tanta merda seria normal que la gent digues prou, però tothom està enganxada a alguna causa perduda que no li permet cap maniobre. Els rics més rics i els pobres depenen d'unes subvencions de merda que amb la declaració de renda hauran de tornar més de la meitat a l'estat per ajudar a conservar la selva amazonica o un llac al Senegal. Això és el que tenim. A partir d'aquí demagògia pura i dura i cada dia menys votants però tot va igual perquè els bons ja ni s'hi presenten i els dolents estan alli xupan del bote.

La política del Fum, Fum, Fum

 

 

Un cop superat les festes nadalenques recordarem un dels seus himnes més nostrats d’aquelles dates. No cal anar gaire lluny i recordar el discurs nadalenc del president Illa en què va parlar de tot i no dir res de concret mentrestant les seves mans simulaven tocar un acordió. Potser aquest era el missatge real del MHP reivindicar aquest instrument tradicional de casa nostra que va perdent pes específic en la nostra societat. Bones intencions jugant amb els grans valors de la humanitat. Tots feliços i contents sobre aquest tros de món mentrestant uns esperen la visita de l’especialista, altres que els hi activin una llicència d’obres presentada fa mesos i els més agosarats esperen el tren cap a algun destí incert.

Des de que el manteniment de les  xarxes socials és més important que l’arranjament de les voreres i fanals estem convertint els nostres manaires en autèntics actors de Bollywood. Han oblidat la seva tasca principal que és gestionar un pressupost públic per als seus veïns i es dediquen a fer-se fotografies per demostrar que estan a tot arreu quan en realitat no estan enlloc per aquesta ànsia de fer-se fotos a qualsevol preu. Qualsevol dia te’l trobes al lavabo encetant un nou rollo de paper higiènic. Si els falten motius doncs comprem els honors de ser capital de la cultura o de l’esport a una empresa especialitzada en vendre títols  a egos pujats. A partir d’aquí ja tenim el pack complet per ser el protagonista del conte El vestit nou de l’emperador per anar omplint “reels”, vídeos i fotografies a tot color per seguir promocionant el fum a tort i a dret mentrestant les capses estan totes buides.

Està molt bé quan assassinen a una persona sortir a fer el minut de silenci en honor a la víctima, però darrera de tot això hi ha d’haver una justícia i uns serveis adequats. Dotar els serveis socials que es mereix la comarca amb el PIB més baix de Catalunya com deu mana perquè tothom pugui tenir una solució a la seva problemàtica d’una manera efectiva i amb els recursos suficients. No serveix de res lluitar contra aquesta plaga social fent la foto oficial allí a la plaça. Després de 60 segons tots a casa esperant per on pot sortir la propera víctima amb un serveis públics que tenen un personal insuficient i uns recursos precaris. No ens falta que tinguem una secció de la policia dedicada a la violència domèstica. Potser aquests professionals fa quatre dies estaven a una  unitat de policia de proximitat i ara estan en un nou destí sobre el paper. Són els mateixos agents, però ara amb tasques diferents. El que podem guanyar per un cantó ja ho hem perdut per un altre. És el pur joc dels trilers professionals que tant els agrada els nostres polítics.

El Vendrell i la comarca ja només li toca viure del turisme d’estiu perquè la resta de sectors estan perdent pistonada. El comerç tradicional cada dia està més tocat a casa nostra  víctima de les grans cadenes i la venda per internet que van fent furor a les nostres llars. Un dels punts més febles és el mercat municipal que està lligat a un parquing proper com potser el del Puig que a les 10 del matí ja està saturat i també a uns horaris més amplis del mercat perquè els costums de la societat  han canviat molt. No cal fer grans remodelacions quan mantenim la mateixa essència d’aquest espai que durant més de cent anys ha marcat el ritme comercial de la vila i comarca i que avui en dia està en una situació precària. En el moment de la seva restauració al 1999 ja es va plantejar seriosament un canvi radical de model, però els sectors més purs del vendrellisme del copiar i enganxar s’’hi van resistir i van oferir una nova lectura amb una mica de xapa i pintura perquè tothom estes content. Perquè el mercat municipal funcioni s’ha de fer una lectura transgressora d’aquest espai. En un segle tot ha canviat molt i aquest espai s’ha de canviar amb la voluntat de paradistes i compradors apostant pel futur segons les noves tendències. Quedar pendent un pla del Vendrell per al 2050 amb totes les parts implicades. A pocs metres d’aquí, de res serveix treure més de 500 places pàrquing gratuït al Vendrell i crear-ne la meitat de pagament allí mateix. Mentres passa tot això es llencen més de 6.000.000 a priori al torrent per posar jardinets que després no podrem mantenir. El Vendrell necessita una nova lectura real de peus a terra pensant amb la gent i no amb subvencions vinguin d’on vinguin i les grans empreses que són els que fan l’agost durant tot l’any. Baixem de la figuera i deixem el Fum, Fum, Fum a casa que ja ha passat el Nadal i ens centrem en totes les persones de bona voluntat.

 

 

 

La veritat sempre triomfa

 

Vaig seguir la final de la Copa Àfrica entre el Marroc i Senegal. Doncs res que Senegal marca un gol i li anul·len perquè sembla que la mateixa jugada un jugador es tira al terra aprofitant que un contrari el toca. Tot seguit un del Senegal en un corner li posa les mans al coll en un contrari i sembla que no apreta i va l'arbitre i marca penal. Els senegalesos volen marxar del camp perquè se senten estafats per l'arbitre sort de Mané que els convenç perquè tornin. Mentrestant tothom estava atònit perquè es feien creus de veure els jugadors marxen del camp i llavors hagués quedat Marroc guanyador per haver marxar el contrari. Doncs res que Mané aocnsegueix que tornin al camp i torna el joc. Llavors Brahim del Marroc tira un penalt no molt fort pel mig a l'estil Panenka i clar el porter el para.  Ell que tenia la copa a la mà amb un penalt a dos minuts del final va i la falla. Aquest xicot val més que no torni al seu país perquè va tirar un penal amb poca intenció de marcar cap gol. Doncs res a la prórroga el Senegal marca i s'emporta la copa d'Àfrica que ja havia guanyat el 2021. El Marroc que feia 50 anys que no la guanyava i que tothom donava per favorit inclús els que narraven el partit per Movistar va veure el seu somni a fer punyetes per una errada de Brahim. El Marroc estava molt presionat a guanyar, en canvi el Senegal jugava amb més tranqui·litat creant perill. Res. Al final va guanyar el Senegal perquè s'ho va merèixer i el Marroc va perdre a la seva pròpìa casa. Un partit d'aquests que es recorden sempre sota una intensa pluja sobretot al final. Tot plegat molt raro però la veritat va triomfar.

La mentida no és el millor camí per un president encara que sigui soso

 

Hi ha coses que comencen amb mala pata com l'ingrés a la Uci del President Illa. Primer no van dir on estava. Després ja van dir que estava a la Vall d'Hebron. Primer van dir que era una cosa muscular, peró curiosament de bones a primeres ja estava a la Uci. A veure per una cosa muscular simple un no va a la Uci i ho justificaven perquè havia anat a correr. Ara sembla que estarà un parell de semanetes a l'hospital i aviat estarà a planta. Les coses es diuen o no és diuen però no valen mentides. Això queda molt malament perquè una cosa normal pot acabar políticament amb una persona sense carisma que està aquí fent de president que és més soso que el Montilla. No sé com acabarà la peli però aqui hi ha més xixa. Ara parlen d'una infecció. A veure que passarà al final que entre una cosa o altra se sabrà, però no podem anar enganyant a la gent perquè per un mal muscular no vas a la Uci. No parlem de la rapidessa en la seva atenció perquè una persona normal es passa cinc hores a urgències i després a la mínima a casa amb ibuprofeno i anar fent.A veure com acaba tot plegat.

Un segle de la constitució de la Societat Recreativa d’Albinyana

 

El meu poble de tant en tant celebrem alguna efemèride important. Enguany li toca a la Societat Recreativa Unió Albinyanenca que és el pal de paller social del municipi..

L’origen d’aquesta entitat està en una sala que funcionava a l’actual plaça Major d’Albinyana coneguda com la “Sala del Janetó” que encara conserva el seu aspecte  d’antic trull. Els seus assidus tiraven més aviat cap a les posicions de l’esquerra. Aquest espai va començar com a local social a tombant del segle XIX i XX. Tot i que el municipi durant aquests anys anava perdent població perquè va passar de 1.118 habitants a 778 al 1930 va sorgir aquesta entitat per cobrir altres necessitats socials. Es volia crear una mena assistència mèdica per als socis i familiars per quan aquests no poguessin treballar per edat o malaltia. Aquesta conjuntura va provocar que un divendres 11 de juny de 1926 es formalitzés legalment aquesta societat amb la finalitat plenament vigent com la  d’organitzar festes i actes culturals i altres objectius que avui per sort ja han quedat obsolets com eradicar l’analfabetisme que era massa freqüent en aquells temps. De moment ja tenim constituïda l’entitat. El proper pas serà l’any 1930  amb la compra dels terrenys al carrer Bonastre de 22 metres d’amplada i 21 de llargada per un preu de 1.500 pessetes que serien 9,01euros actuals. A partir d’aquí es comença a construir l’actual edifici i es deixa de banda el seu antecessor de la plaça Major del poble. El nombre de socis en aquests temps es movia al voltant del centenar. Entre els diners aconseguits per la venda de la brisa del raïm, els préstecs subscrits i la voluntat dels socis amb els seus jornals altruístics  es va fer realitat aquest somni social al bell mig del poble. Estem parlant d’un municipi que devia rondar els 500 habitants com a molt. La resta des veïns del poble vivien principalment a les Peces i en algunes masies disseminades pel terme municipal. La font d’ingressos bàsica era  l’agricultura amb el conreu de la vinya, l’oli i els cereals com a principals elements. També hi havia alguns ramats de bestiar al municipi.

Els actes més emblemàtics al llarg de l’any que s’hi celebraven eren al voltant de les dues festes majors: la de la Mare de Deú del Carme que és la petita i la més important que és la de Sant Bartomeu amb un programa més que consolidat: vermut, ball de tarda, concert i ball de nit. Per aquest escenari tot i no ser molt gran han passat grans orquestres de casa nostra com la Sensació, la Rosaleda, la Melodia, Caravana, la Costa Brava i un llarg etcètera. En èpoques més modernes a finals de la dècada dels 80 del segle passat varen tocar els Laxnbusto en un dels seus primers concerts per un preu de 35.000 pessetes. En concret va ser el mateix any que es va treure la pantalla de cinema que estava activa des del 1961 amb la programació clàssica de dues pel·lícules amb el famós No-do al mig.   A partir d’aquí es va adequar per poder fer projeccions de vídeo en una pantalla plegable ubicada al bell mig de l’escenari. La sala gran de la societat ha acollit altres activitats locals com teatre per grup locals i forans, desfilades, cursos, presentacions de llibres, balls, àpats de tot tipus i moltes més coses en aquests 96 anys de funcionament de l’actual edifici. D’aquesta entitat va sorgir l’actual fira d’artesania d’Albinyana que se celebra a principis d’octubre des del 2006 només aturada per la pandèmia del Covid. Entre les cites peculiars cal destacar que des de les darreres dècades del segle passat  el dimarts de carnaval se celebra el tradicional sopar exclusiu d’homes que fa us anys s’ha vist com el dia anterior si hi ha afegit el sopar de dones.

Al llarg d’aquest segle actual el seu pes essencial per les festes majors han anat deixant protagonisme a favor de les instal·lacions de l’Escola Joan Perucho per les seves dimensions i situació, però la Societat encara conserva la seva essència i el seu esperit centenari que hereta aquest esperit que fa quasi 150 anys va donar sentit a aquests espais d’oci i diversió pública locals. En uns temps en què les comunicacions eren bàsicament a peu o en animal i no cal que parlem de la televisió i els seus derivats que encara estaven per inventar.  La informació principal  d’aquest article a qui vull agrair la seva aportació cabal   l’he extreta  del llibre de Xavier Nin Vidal i Josep Maria Cañellas Nin que porta per nom “Memòries d’Albinyana 1930 – 2000”. Publicat l’any 2008. Per molts anys esperem que  tinguem aquesta societat sent el punt de trobada de la gent d’Albinyana i rodalies

El finançament singular de Tabarislandia

 A Tabarislandia que és un país inventat tots els uniformats cobren cada més i la resta doncs una miseria un cop cada any sense criteris sense una partidada clara assignada. Agafar els diners que estaven al pressupost que són 74.000 entre 300 ànimes tot repartit és igual que facis i no facis. Tots contents i enganyats perquè els uniformats no s'enfadin i en facin alguna. Els 100 escollits doncs els toca 125.000 euros repartits. La política dels polítics de Tabarislandia que és el trilisme d'amagat i la llei del tu si i tu no perquè aquí mano jo i punt. Treballem la desigualtat consolidada perquè aquí molta gent per sortir a la foto però quan hi ha problemes no queda ni el tato. Tothom s'escaqueja. Hi ha molt de caliu a aquest imperi amb peus de fang i les butxaques buida. Seguirem nous capitols d'aquest finançament singular i tossinàire que copìen a Espanya i a Catalonia.

Una experiència inolvidable.

 

Un any més vull recordar i ja en fan 4 la meva experiència personal amb el covid que em va portar a les portes de la mort. Van ser quatre mesos d'hospitatlització molts durs amb dos mesos d'estada a la Uci entre la vida i la mort, entubat i a veure que podia passar dia a dia. Entre els metges i la meva resposta al final vaig sortir d'aquest atzucac amb 60 kgs menys i sense gens de força. El meu repte era anar al lavabo des del llit de l'habitació, però amb l'ajuda de família, amics i metges ho vaig aconseguir i aquí estic. Tot això em va portar a una altra vida i ara puc dir que puc viure amb condicions. Amb 180 kgs de pes i la pressió, la respiració i altres elements estava al limit i no podia portar a terme una vida normal. Fe fet un viatge intern que m'ha portat a la normalitat que feia anys que no tenia perquè de jove sempre estava gordet, però amb el pronokl fa uns 12 anys la cosa es va complicar amb el rebot i res aquí estem i un cop més gràcies a tothom perquè van ser uns mesos molt emotius que vaig viure intensament i m'han marcat molt. A partir d'aquest cara a cara amb la mort tot ho veig diferent. Gràcies a tothom que ho va fer possible.

Rodes de premsa de ciència ficció

 

 

Encara hi ha organismes públics oficials que practiquen i creuen en les rodes de premsa com si fos una mena de butlla papal que arriba a tota la població mundial com una veritat sòlida i inqüestionable, però la realitat és ben diferent. Per la crisi del periodisme a la majoria de rodes de premsa només hi van els mitjans subvencionats que donen veu a qui els paga i no poden fer preguntes incòmodes.  La resta de mitjans per una saturació informativa ja no hi va i en els millors dels casos reprodueix alguna nota de premsa que algú ha filtrat a posteriori de l’acte de fe periodístic.

Hi ha un seguit de notícies que s’han filtrat enguany que és més fàcil que Rodalies funcioni amb la precisió dels Ferrocarrils de la Generalitat que no pas que es faci realitat. La primera és la Comunitat de Regants del Penedès que agafa les tres comarques penedesenques amb un cobertura de més de 25.000 hectàrees. Fent una xarxa per aquest ampli territori és ara per ara totalment improbable, però de moment si només parlem del Baix Penedès fins que no s’arregli el problema salinització de les aigües que van a la depuradora de Santa Oliva  provinents de les canonades dels barris marítims del Baix Penedès, la cosa va per eterna. L’altre gran invent d’una altra dimensió és la ruta de rieres del Baix Penedès. Ja sé que costarà molt fer un creuer en un petit vaixell des de Llorenç fins Coma-ruga i viceversa. La meteorologia que tenim hem de deixar que les rieres facin la seva feina perquè si poses algun obstacle en el seu camí l’aigua tornarà a ocupar el seu lloc natural i tot el que es trobi pel mig li és un destorb i un perill. Hi ha moltes rodes de premsa, mocions i propostes d’acord que sempre acaben oblidades en un trist servidor.

La família tradicional en plena crisi

 

 

La nostra societat cada dia més farcida de totes les ètnies i fórmules de convivència està deixant més fora de joc la tradicional i típica formació familiar. Aquest arquetip que ha estat pal de paller al llarg de la història fins els nostres dies estava formada per avis, pares i nets en una mateixa llar. Els avis doncs res ja fa dies que viuen sols o estan aparcats en una residència. Potser simplement hem contractat a una persona vinguda de lluny que a canvi d’habitatge i un salari baix els cuida i els treu a passejar almenys un cop al dia. Ara ens queden els pares i fills que han d’anar confeccionant el dia a dia d’aquesta nova fórmula. Per una banda els fills cada dia ho tenen més negre per trobar una feina digne perquè entre cursets, màsters i altres estudis tenen tot un pen ple de títols i han d’acabar treballant en una gran superfície comercial a un preu de Salari Mínim Interprofessional amb les 14 pagues anuals prorratejades i poca cosa més. Altres han de fer la ruta de cursets i programes que acaben en unes pràctiques de fer fotocòpies o agafar el telèfon sense cobrar un duro. Tot això en nom de l’experiència i el currículum i sobretot un futur ple de possibilitats de cartró pedra.

Abans aquests joves sortien. Avui en dia no poden pagar un cubata per 15 euros i ja només els hi queda el botellot o la cervesa. Si la policia els enganxa amb la botella de dos litres que aguanta el combinat els tocarà als pares pagar la multa, però potser millor això que no pas tenir el nen dins a casa dins el búnquer parlant amb un japonès simpàtic.

Llavors la part central de la família que són la parella podem trobar moltes persones soles o simplement dues persones que hagin estat o no parella i que per problemes d’accés a l’habitatge ara els toqui viure en un mateix habitatge encara que no hi hagi cap tipus de relació ni familiar ni sentimental. A vegades són pocs, però tal com està el patí tampoc és difícil veure famílies de dos i tres membres en una habitació en un pis que els toca conviure amb altres unitats familiars en un mateix habitatge. Llavors tenim les combinacions de fills de diferents parelles que conviuen juntes perquè els pares han reiniciat una nova relació i els toca compartir taula amb germanastres o altres històries que la nostra societat cada dia va generant.

Tot això és un “tetris” familiar que en aquests dies es va posant a prova perquè encara es porta bastant, encara que cada dia menys, això de celebrar el Nadal en família, encara que ja no sigui a casa amb la tradicional sopa de galets sinó que alguns directament ja opten per un restaurant xinès on cadascú tria el que vol sense problemes ni d’espai ni de preferències culinàries.

Aquesta família ja no és com la tradicional que treballa de dilluns a divendres en horari de matí i tarda. Et pots trobar en alguns casos que treballa a torns de dilluns a diumenge i de tant en tant coincideix un festiu en cap de setmana. També hi ha alguns afortunats que treballen en horari intensiu, però ens estem acostumant malauradament a tenir alguns establiments oberts unes 12 hores en sessió continua. Es pot donar el cas  que a tres quarts de deu de la nit puguis anar a comprar un enciam per fer l’amanida per sopar. Una cosa inaudita fa uns anys i que ens fa perdre els ritmes vitals.

Quan veus una parella jove passejant un nadó pel carrer ja no pots dir al frase tradicional: te els mateixos ulls que el pare, pots córrer el risc de posar la pota del tot.

Estem avançant a velocitat de microones cap a nous tipus de famílies que no són ni pitjor ni millor, però que evidentment són fruit d’aquesta globalització i diversificació d’un dels pilars bàsics de la societat perquè cada dia tothom té més clar que ara per ara el pilar fonamental és l’individu que molts cops ja ha de lluitar endavant sol sense el suport del seu entorn més immediat que de mica en mica es va esmicolant. A viure en la nova conjuntura social que és la que ens ha de menar cap al futur esperant noves actualitzacions.

Els regals materials estan en caiguda lliure

 Avui dia de Reis quan la gent juga amb les coses que els hi ha portat els personatges màgics més que mai valorem que el que busca la gent no són coses materials sinó espirituals. Avui en dia molts tenim de tot o potser no però ja estem tips d'aquesta societat consumista que ens van portant coses quan ho volem i no cal esperar als Reis. Ho comprem per internet o a la botiga del costat quan toca i ja està. Els somnis no són tan forts com abans perquè la il·lusió es va perdent en les noves generacions. No fa gaire a un nen li van portar moltes coses i al final jugava amb el plàstic d'embolcallar. Anava passant de la resta de regals que eran la clau de tot plegats. Molta gent ja aspirar tenir companyia, amor, comprenssió, un bon dia amable i i una amistat legal. No volem ni jocs, ni mòbils de darrera generació. Volem una mica d'humanitat en un a societat cada dia més freda. Volem salut i no esperar dos anys a una radiografia per la Seguretat Social. Voem coses intangibles que de mica en mica hem d'anar guanyant cada dia en aquesta societat cada dia més dura. També hi ha gent que necessita un llit nou, un abric nou perquè això sempre es necessita i hi ha gent que espera a reis, però crec que són la minoria. Els nous reis ens han de portar grans valors socials que són els que ens omplen. 

Cap d'any a plaça Vella ha vingut per quedar-se

 Una de les cites que tot just enguany arribem a la segona edició són les campanades de Cap d'Any a la plaça Vella del Vendrell. Una festa que ha vingut per quedar-se perquè si l'any passat hi havia gent enguany ni havia molta més. El primer any no es van sentir les campanes enguany la cosa ja ha millorat. La gent aquesta nit te ganes de sortir i com al Vendrell de propostes nocturnes no en tenim gaires doncs els qui no van a la carpa jove doncs poden anar a aquesta proposta gratuïta  amb els dotze raïms i el cotilló gratuït. No es pot demanar més. Molt bon ambient i molt bon rollo amb gent a partir dels 40 anys. En un principi hi havia més gent però a partir de la una els joves van tocar el dos cap a la carpa del carrer Colom. La resta fins a les 2 que va tocar un gran grup com són els 80 Principals nes ho varem passar teta. Els Administradors de la Festa Major varen portar la barra, però vaig veure que la gent no beu com a l'estiu que amb la calor i la pols del Botafoc li dona més al drinking, però aquest dia tot i la gent que hi havia el servei de barra anava fluit sense aglomeracion ni tot això. Enguany es va estrenar la modalitat infantil el dia 31 a les 12 del matí que també va reunir molta gent per celebrar aquesta modalitat per als més joves.