A mesura que
passa el temps anem veient en les nostres pobles i viles com molts establiments
familiars regentats per famílies centenàries amb un llarg historial van tancant
les portes o en els millors dels casos fan un canvi de nom a favor d’un
nouvingut de terres llunyanes. Aquesta és la nostra realitat. Són poc els
indígenes que aguanten aquesta embranzida marcada sobretot pels nous costums
socials. En una societat on la classe mitjana va perdent pes específic et vas
trobant que una petita minoria es mou pels llocs tradicionals que encara tenen
el seu públic específic i una gran majoria, cada dia més, van apostant per llocs
grans on puguis estalviar temps i diners.
Al final ens
trobem a casa nostra o grans superfícies comercials que de moment ho vas a
buscar tu, però ben aviat el servei a domicili agafarà embranzida ra i després
tenim grans xarxes de petits establiments en mans de grans col·lectius que es
van implantant en el nostre territori sense fer gaire soroll. Avui en dia no es
pot competir amb aquest ampli teixit comercial que actua com una franquícia
potser de caire universal que es va desplegant en el territori. Avui en dia una
família que té un local cèntric el més rendible és buscar una feina amb un bon
horari i amb un salari normal i llogar el local a una d’aquestes nissagues que
acostumen a pagar els rebuts religiosament. Fa temps anar entrar a alguns
d’aquests establiments feia cosa, però avui en dia tot es va normalitzant. Ara
avancem a velocitat de microones amb un destí totalment incert. Aquest és un
dels preus de la globalització que ens toca pagar a tothom perquè en molts
temps tot ha canviat. Abans anar a comprar un diumenge pel matí podria ser un
sacrilegi. Avui en dia és un fet totalment normal i assimilat en el context
actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada