A on anar?

Cada dia la gent és mou menys de casa. Ja no cal ni que vagis a comprar perquè t'ho porten tot a caseta a un bon preu i amb rebaixes i tot. No cal que anem al cinema perquè amb una bona pantalla no gaire cara podem veure el que fan al cinema perquè això de descarregar películes és una dels esports més practicats. No cal que anem al banc perquè encara ens cobraran comissió si ho podem arreglar des de casa amb un click. Podem parlar amb l'administració de tot arreu. Buscar feina i treballar inclús de casa. Hi ha moltes feina que es podrien realitzar sense sortir de casa, però encara no ho tenim gaire estudiat. On anar? Si les vacances, el cap de setmana, la sortideta, però ben aviat el metge ens visitarà amb alguna aplicació mòbil mentre ens pren la pressió. Cada dia cal menys sortir de casa.

Expedient d’un funcionari interí temporal

Feia setmanes i mesos que resseguia diàriament la premsa i els diferents butlletins de les províncies veïnes. Cada dia el mateix link per veure si hi havia sorpreses i trobava alguna fita per estudiar i entrar a l’administració pública. Aquests anys ja no són com quan les portes estaven obertes a molta gent. De mica en mica s’han anat tancant perquè la crisis també ha passat factura a les empreses públiques. Fa uns pocs anys era més complicat per no dir impossible trobar un lloc a l’administració amb una certa seguretat i que no fos un pla d’ocupació de mig any. Ara de tant en tant podia veure com es convocava alguna plaça aquí i allà. Poca cosa, però el suficient per no perdre l’esperança i poder aconseguir la seva il·lusió. Un dia mentre esmorzava en una cafeteria de low cost va trobar el primer pas per fer realitat seva il·lusió. Demanaven economista en un ajuntament relativament proper. Efectivament era una plaça de funcionari interí. El temari semblava molt ampli i complicat, però ella aprofitava totes les hores del dia per estudiar una temes que tenia més que repassats perquè mentre estava a l’atur no va deixar mai de mirar coses vinculades amb la seva formació acadèmica orientada a acabar ocupant un lloc a l’administració.

Es va preparar molt bé. Només tenia “dades” al mòbil durant un quart d’hora al vespre per saber si hi havia alguna novetat o tot allò que es perdia dels seus amics.

Va arribar el gran dia. Es va llevar ben d’hora ben d’hora i va arribar una bona estona abans per estar a temps. Va esmorzar. Va passejar una mica. A l’hora va entrar amb la desena de persones que l’acompanyaven en aquesta lluita silenciosa per aconseguir un lloc de treball públic encara que fos interí i segons la veu popular el salari no seria gaire elevat tot i les exigències molt elevades de la convocatòria.

Una prova. Després l’altra. L’altra. Tot el matí. Nervis, mirades, dubtes, nervis, respostes frases curtes, rivalitat, noves amistats. Unes proves molt difícils per aquest lloc provisional i mal retribuït. S’acostava el moment final. La tria definitiva havia convocat a tres noies i un noi. Ella va ser la primera en finalitzar l’examen. El va lliurar. Se sentia satisfeta del que havia respost, però acabar tan aviat era una cosa que no li acabava de generar confiança.

Va marxar cap a casa. Era cap de setmana volia desconnectar. Tocava anar a la muntanya i no pensar en res. El dilluns ja va començar el via crucis. Aquell mòbil que durant un mes havia estat en tercer o quart pla de la seva vida havia recuperat la primera posició. Cada quart consultava el link on havien de penjar finals de prova. Estava nerviosa no pas pel que si jugava sinó com una mena de repte personal que volia esbrinar el més aviat millor.

Al final de la següent setmana va saber el resultat del concurs. Ella s’havia emportat el gat a l’aigua. El darrer màster que va fer sobre economia europea a Jérez li havia permès aconseguir la plaça. Esperava una trucada del nou lloc de feina però ningú li va fer. Al final, es va atrevir i després de molts intents va acabar parlant amb el responsable de personal que li va indicar sobre quin dia tornaria a treballar. El dia escollit li van ensenyar un despatx buit i al cap de cinc minuts li va apropar una enorme pila d’expedients que havia de mirar i estudiar. Ningú li havia dit qui era el seu cap ni de qui depenia, ni quantes vacances tenia. Només coneixia oficialment els expedients que havia de solventar. Mica en mica va anar esbrinant el nom dels companys i els horaris i els drets i deures generals que tenia en aquesta nova feina. La veïna li va dir per anar a esmorzar i allí va aclarir molts dubtes pràctics generals del dia a dia.

Va treballar amb força i energia. Quan va acabar aquells expedients li van encomanar més feina i de més responsabilitat. Era una persona apreciada i molt professional. Tot i aquest augment de la seva tasca i persones que depenien d’ella mai li van donar un euro de més. Li van prometre que ja ho farien, però mai va veure compensat la feina que feia i les seves responsabilitats que anaven en augment. Ella de tant en tant li insinuava al regidor, a l’alcalde i tothom li prometia. Un dia aquesta noia cansada de promeses va tornar a mirar els butlletins oficials que abans eren de lectura obligatòria diària va trobar una molt bona feina en un empresa de prop de casa molt millor pagada i sense tantes responsabilitats. No s’ho va pensar dues vegades. Va tocar el dos en un tres i no res. Els seus caps li van tornar a prometre i ella cansada va marxar. Ara és feliç mentre els seus caps continuen buscant algú com ella, però la cosa és molt difícil i va molt lenta. Se la van deixar perdre, murmuren en silenci a ella li havien fet un gran favor.

Una dècada d'aquest blog

Avui, 27 de febrer del 2017 aquest blog fa una dècada. Estem d'aniversari. 10 anys apuntant històries, aventures, somnis, realitats, crítiques al voltant del Vendrell, comarca, Catalunya, món univers. Quan va començar erem uns quants que teníem blog, però poc a poc van anar desapareixent per diferents motius, però jo encara he volgut conservar aquest format. Hi ha mesos amb més activitat i altres on la cosa està més tranquil.la. Aquesta és la meva visió del món que m'envolta, pot agradar o no, però aquí dic el que penso d'algunes coses que veig al meu entorn. Si tot estés bé i guapo, potser no evolucionaríem la gràcia és anar pulint les coses perquè vagin evolucionant i es vagin adaptant a la nostra realitat.
Moltes gràcies per seguir-me, per passar per aquí de tant de tant per aquí i veure que hi poso. Vosaltres sou els autèntics protagonistes. Jo em limito a posar el teclat. Ens seguirem veient en la propera dècada. Una fora abraçada i endavant. La vida ens espera.

Carnaval penedesenc

Estem a les portes d’una dels grans esdeveniments penedesencs com a conseqüència d’un cúmul de circumstàncies. Fa 15 anys potser no ho podríem dir en els mateixos termes, però el pas del temps ha marcat un carnaval penedesenc que uneix la majoria de municipis més grans d’aquest territori de frontera amb uns trets comuns. A banda, aquesta és una de les gràcies d’aquesta festa és que les localitats principals conserven unes tradicions arrelades en la seva història. Encara que molts pobles no tenen cap rua que creui els seus carrers si que moltes localitats petites i grans del Penedès organitzen comparses i carrosses que participen en aquest cap de setmana de gresca, confetti, llum i color. Hi ha municipis o barriades que l’única vegada que veus el seu nom al llarg de l’any és enganxat a una carrossa.

Carnaval és una de les celebracions anuals  que bé es mereixeria una millor promoció per atraure turistes foranis. Una bona època que coincideix en el punt àlgid de dos dels nostres plats més internacionals com són el xató i la calçotada. Una excel·lent combinació que podria permetre una més gran presència de visitants a casa nostra, però són coses que necessiten temps i treball de formiga per tenir constància dels primers resultats. 

Tot i que Carnaval a casa nostra en la majoria de localitats ha perdut la seva essència ha sabut contagiar poble a poble.  Molts s’han acabant apuntant en la llista de rues que ha quedat una mica ajustada i alguna fins i tot ja cau fora del calendari que inclouria aquest esdeveniment pagà adoptat pel cristianisme i adaptat a les seves necessitats religioses.

Una de les seves gràcies és que en aquesta cita hi participa tothom. Petits i grans tenen la seva oportunitat d’afegir-se a alguna de les propostes que marca l’esdeveniment. No cal gaire pressupost. Una mica d’imaginació i a gaudir del carnaval. Vinga.  

Auxiliars Administratius al poder

Durant les darreres dècades els auxiliars administratius han configurat una bona part de la plantilla de les empreses públiques i privades. Aquest era el contracte general per a quasi tots però darrera d’aquesta categoria s’hi amagava una mica de tot: des de llicenciats, administratius, auxiliars administratius i com no, també hi havia persones amb EGB que podien entrar dins la categoria.. En el moment que un entrava a formar part de la plantilla llavors et destinaven unes tasques. Alguns arribaven a exercir realment de tècnic, altres eren administratius i la resta es quedava tal com havia entrat. Alguns eren més espavilats que la resta. Altres tenien contactes i amistats i sabien estar preparats amb una llibreta i un parell de bolis sempre que el polític de torn els necessitava. La resta feia la seva feina amb pulcritud estalviant-se aquest esport del quedar bé i fer amistat amb els caps de torn.

Aquí tots hi sortien contents. Les empreses s’estalviaven uns diners perquè no havien de pagar tècnics que els hagués suposat un despesa més forta en les seves finances. A la resta també els hi era ideal perquè tenien certes responsabilitats i cobraven una mica més que els hagués correspost per la seva categoria real i formació.

Tots contents en aquest pacte on tothom hi sembla guanyar, però en el fons tothom hi acabava perdent.

Els municipis es feien grans i resultava que aquests presumptes tècnics amb formació d’auxiliars administratiu o administratiu en els millors dels casos no podien fer front a les necessitats que s’imposaven en el moment. Llavors va ser el moment de deixar passar algun tècnic real a la plantilla, però no gaires.  Hi havia professionals que li resultava molt millor treballar en empreses alienes i facturar  que no pas formar part d’un administració que acostumaven a pagar per sota de les empreses privades. Aquesta política és la que ens ha portat a un carreró sense sortida per tirar endavant i fer front al dia a dia de les administracions. La segona fase de tot plegat és el poc interès que la majoria d’entitats públiques han mostrat envers els seus treballadors. Ells sempre han preferit malgastar diners en estudis i projectes sota mil títols diferents que en la immensa majoria dels casos no han servit per a res. Al final han quedat guardat en el fons d’un calaix que no pas invertir en personal amb dos dits de front. Alguns si han tingut un detall amb els treballadors de la seva corda, obviant democràticament a la resta que no són dels seus escollits i triats.

En el fons sempre els auxiliars s’han encarregat de treure les castanyes del foc als polítics perquè eren els que controlaven realment l’administració amb la coordinació d’algun tècnic que es trobava pel mig com aquell qui no vol la cosa.

Les noves tendències ja han tret totalment el glamour i la màgia que hi havia en aquesta categoria professional. Llavors els més espavilats ho han canviat i ara s’anomenen gestors de tot tipus: culturals, de joventut, ensenyament, gerents, administratius, tècnics i altres noms curiosos que et pots trobar a l’administració quan el seu contracte real que tenen és el d’auxiliar administratiu o administratius en alguns casos.

De mica en mica les coses van canviant i on abans hi havia un auxiliar amb funcions de tècnic de cultura, ara hi ha un llicenciat en belles arts o similars. On n abans hi havia un altre auxiliar vetllant per l’obertura dels establiments del municipi ara trobem un enginyer que s’encarrega de tot això.

Abans aquests “tècnics” de pa sucat amb oli davant el dubte acabaven firmant perquè en molts casos no volien anar en contra del poder establert per evitar ser desterrats enganxant segells al costat de la màquina de correus i tenir limitada la seva nòmina. Llavors evitaven situacions de risc. Aquesta professionalització del personal al servei de les administracions està, dins una evolució normal, posant cada cosa al seu lloc i fent que la raó i la coherència sigui més igualitària per tots els administrats.

Els polítics continuen preferint invertit en estudis sense solta ni volta que amb personal. Això no dóna rodes de premsa, ni grans titulars, però algun dia sabran realment qui són aquells que en els moments claus els hi han salvat el cul.

Coma-ruga bonic o practic?

El Feder és una mica trampa perquè ens faran aportar més d'un milió d'euros a Coma-ruga. Ells en protaran l'altra meitat. Tal com estan les finances a la casa gran això és un paston que s'haurà de treure d'una altra cosa. Jo crec que està molt bé que posem pija una zona de coma-ruga de cara al turisme i a aquell que busca un espai per fer-se unes selfies, però hi ha problemes com les inundacions, la xarxa de clavegueram i les voreres que jo crec que són més urgent que posa pinxo el cor de Coma-ruga. Si que potser podran a veure tot allò ben maco però si plou molt potser hauran de sortir en barca o poden ensopegar amb una rajola mal posada. Està bé arreglar la casa perquè sigui bufona, però ara per ara crec que a Coma-ruga hi ha necessitats més urgents. De totes maneres, no serem tontos i li donarem color i brillo al cor de Coma-ruga. Penseu que si aportem aquests dies quedarà ben poca cosa per la resta de municipi d'inversions, inclús Coma-ruga.

El moment màgic

El moment màgic és quan el regidor de torn explica als representants dels treballadors tots els canvis, previsions que hi haurà en el nou pressupost i que afecta a la plantilla. Torn obert de preguntes i la gent sap allò per on anirà la cosa. No crec que hi hagi cap ajuntament que ho faci tal com ho hauria de fer, però bueno la democràcia és una cosa que encara no la tenim aquí sinó que estem a mig camí entre neofeudalisme i la roda de premsa.