El programa radiofònic de Ràdio el Vendrell, Pas de Vianants que tot just ha tancat la seva tercera temporada. Un programa d’entrevistes, tertúlia i debat que s’emet en directe cada dimecres de 7 a 8 de la tarda a través de la ràdio o també per internet a través de la web de l’emissora. El Xavi, L’Alfredo, la Marta i un servidor estem involucrat en aquest programa que pren el pols a la nostra societat. Al voltant de la Fira de Santa Teresa hi tornarem amb noves propostes i convidats. Uns pocs mesos de pausa per pensar i participar en les diferents propostes en àmbits diversos que es fan a casa nostra. Un dimecres de maig, en concret el dia 19, va ser el torn de Joan Bosquet, ànima del Cafè Filosòfic del Vendrell que ens va parlar des de diferents angles del món al voltant de la filosofia. Una conversa distesa i pràctica apta per a tots els públics.
Al final del programa va comentar una cosa que és prou evident per tothom, però a vegades, com diuen, els arbres no ens deixen veure el bosc. És potser el que passa amb la nostra situació actual. Estem, a grans trets, immersors en una situació privilegiada que en comptes de compensar-nos en una situació similar produeix efectes totalment contraris, almenys aquesta és la sensació per percebem moltes persones.
En el moment que tenim més hospitals i més preparats, més policies, més cameres de vigilància, més ajudes a tothom, més propostes lúdiques i culturals, un accés més fàcil a la informació, un ampli i millor ventall de formació per a totes les edats. Ara el problema és que en moltes coses hem retrocedit en la mateixa mesura que hem millorat. És com si estessim al ball i féssim dos passos endavant i dos enrera. Fins i tot, en moltes coses en reculem tres.
La deducció és que alguna cosa ens falla. No pot ser que les estadístiques i els mitjans emprats hagin millorat considerablement, però els serveis hagin empitjorat. Què ens passa?
El que potser no ens funciona són les persones que s’encarreguen de gestionar aquests recursos o els mètodes que utilitzen. En principi, la majoria de decisions correspondrien a la classe política que són els que tenen la capacitat legal de fer-ho.
Però estem en un sistema pervers i cada dia sembla que la cosa no va a millor. El fet que els polítics hagin de passar cada any, per una cosa o altra, per les urnes és una cosa bona i democràticament necessària. Però això implica uns efectes secundaris que són nocius i perjudicials per tothom. En primer lloc hi ha uns moviments polítics viciats que són perversos perquè l’estructura social s’aguanti. Hi una sèrie de principis no escrits que fan molt de mal a tot plegat. El principal és: Jo mano i tu no. A partir d’aquí n’hi ha uns de derivats: Fins que hi hagi eleccions podem gastar el que tinguem, els altres que facin el que puguin amb les capses buides. Jo no tiro endavant aquest projecte que van preparar els altres. Jo en faré un de nou encara que s’assembli molt a aquest, però li farem un canvi radical a les tonalitats que resultarà molt més lluït. Donat que el nostre càrrec només pot durar quatre anys. Ves a saber el que passarà després. Ens hem de concedir el mateix sou que els President de l’Estat o el de la Generalitat per compensar les hores perdudes amb els maldecaps inclosos. No podem de deixar de fer aquest acte que fem cada any, encara que no hi vagi ningú és igual. Sempre s’ha fet i això no es pot perdre. Les coses no canvien mai.
Doncs amb aquesta petita mostra de frases que en un moment o altre poden sorgir en àmbits restringits de la política es pot demostrar fàcilment la incoherència global que estem vivint actualment. La solució no és baixar els sous del funcionaris que no han viscut en les seves nòmines les glòries del boom immobiliària i quan tot es convertia en un negoci rodó. Els que anaven de casa amb jardí i primeres marques de cotxe ja han tornat al pis de lloguer i turisme de segona mà per la crisis. Però els funcionaris, la majoria, sempre han tingut el pis de 69 metres quadrats i el cotxe de marca nacional.
Com molt bé deia el nostre convidat a Pas de Vianants, estem davant d’un problema d’incoherències que ens ha portat a la situació actual. A veure com ens en sortirem.
Al final del programa va comentar una cosa que és prou evident per tothom, però a vegades, com diuen, els arbres no ens deixen veure el bosc. És potser el que passa amb la nostra situació actual. Estem, a grans trets, immersors en una situació privilegiada que en comptes de compensar-nos en una situació similar produeix efectes totalment contraris, almenys aquesta és la sensació per percebem moltes persones.
En el moment que tenim més hospitals i més preparats, més policies, més cameres de vigilància, més ajudes a tothom, més propostes lúdiques i culturals, un accés més fàcil a la informació, un ampli i millor ventall de formació per a totes les edats. Ara el problema és que en moltes coses hem retrocedit en la mateixa mesura que hem millorat. És com si estessim al ball i féssim dos passos endavant i dos enrera. Fins i tot, en moltes coses en reculem tres.
La deducció és que alguna cosa ens falla. No pot ser que les estadístiques i els mitjans emprats hagin millorat considerablement, però els serveis hagin empitjorat. Què ens passa?
El que potser no ens funciona són les persones que s’encarreguen de gestionar aquests recursos o els mètodes que utilitzen. En principi, la majoria de decisions correspondrien a la classe política que són els que tenen la capacitat legal de fer-ho.
Però estem en un sistema pervers i cada dia sembla que la cosa no va a millor. El fet que els polítics hagin de passar cada any, per una cosa o altra, per les urnes és una cosa bona i democràticament necessària. Però això implica uns efectes secundaris que són nocius i perjudicials per tothom. En primer lloc hi ha uns moviments polítics viciats que són perversos perquè l’estructura social s’aguanti. Hi una sèrie de principis no escrits que fan molt de mal a tot plegat. El principal és: Jo mano i tu no. A partir d’aquí n’hi ha uns de derivats: Fins que hi hagi eleccions podem gastar el que tinguem, els altres que facin el que puguin amb les capses buides. Jo no tiro endavant aquest projecte que van preparar els altres. Jo en faré un de nou encara que s’assembli molt a aquest, però li farem un canvi radical a les tonalitats que resultarà molt més lluït. Donat que el nostre càrrec només pot durar quatre anys. Ves a saber el que passarà després. Ens hem de concedir el mateix sou que els President de l’Estat o el de la Generalitat per compensar les hores perdudes amb els maldecaps inclosos. No podem de deixar de fer aquest acte que fem cada any, encara que no hi vagi ningú és igual. Sempre s’ha fet i això no es pot perdre. Les coses no canvien mai.
Doncs amb aquesta petita mostra de frases que en un moment o altre poden sorgir en àmbits restringits de la política es pot demostrar fàcilment la incoherència global que estem vivint actualment. La solució no és baixar els sous del funcionaris que no han viscut en les seves nòmines les glòries del boom immobiliària i quan tot es convertia en un negoci rodó. Els que anaven de casa amb jardí i primeres marques de cotxe ja han tornat al pis de lloguer i turisme de segona mà per la crisis. Però els funcionaris, la majoria, sempre han tingut el pis de 69 metres quadrats i el cotxe de marca nacional.
Com molt bé deia el nostre convidat a Pas de Vianants, estem davant d’un problema d’incoherències que ens ha portat a la situació actual. A veure com ens en sortirem.
Publicat el 2 de juliol del 2010 al Diari del Baix Penedès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada