En un article d’opinió publicat fa unes poques setmanes vaig trobar un nou justificant del pas inexorable del temps. L’any 2009 vaig assistir a alguns dels actes del 50è aniversari de l’Àngel Guimerà. Un fet molt emotiu que ens va ajudar a retrobar-nos amb el nostre passat escolar. Ara és el torn del Institut de Batxillerat Baix Penedès, més conegut com “L’Insti”. Recordo amb nostàlgia i bon regust de boca els meus quatre anys passats en aquest centre en els anys previs al 1987. En aquella època ningú parlava ni de crèdits, ni d’ESO, ni coses semblants. Era l’època de BUP i COU i aquí s’acabava la cosa. Uns agafaven lletres i altres feien ciències. També hi havia la possibilitat de prendre una posició neutral que et permetia estudiar una mica de cada cosa, però la majoria de gent optava per decantar-se entre alguna d’aquestes dues opcions. Eren els temps del Martín i el Celestino de Matemàtiques, el Lara i la Maria José de Llengua, el Lalo i la Pilar d’Història, el Ventura i la Rafecas de Català, el LLuís i la Maria Antònia de gimnàstica, el Cabré, de Ciències, el Jordi de Grec, la Ràfols de Llatí, Mossèn Concordi de Religió, el Bargalló de Filosofia, i tants altres que ara no em vénen al cap, però que a vegades encara desfilen per la meva memòria.
Òbviament en l’ampli ventall de professorat que va passar per la tarima en aquests quatre anys hi havia de tot. Professors actualitzats, alguns que feia 40 anys llavors que van ser moderns i es pensaven quan jo estudiava que encara ho eren. Professors que ens feien alguna “classe” al voltant d’unes pedres ubicades en aquesta urbanització de Mas Levy de sobre el centre. Altres eren estrictes i encara seguien els mètodes memorístics i educatius de l’antic règim. Hi havia alguns estudiants que havien passat mals tràngols per culpa d’algun professor poc tolerant. Aquesta situació incòmoda inclòs els havia forçat a passar a l’horari nocturn. No hi faltaven els típics “progres” que t’ensenyaven el que els agradava i per la resta, si volies et buscaves la vida i sinó doncs era el teu problema. Una mica de tot. El record que guardo és molt bo. Quan arribes a la universitat et donés compte que el nivell que aquell centre va trasmentre en aquelles èpoques va ser molt bo. Realment la majoria de gent estàvem satisfets del que ens havien ensenyat a part d’algunes poques excepcions que ja són casos irrecuperables.
A part d’aprendre o intentar-ho alguna cosa, el que vàrem fer va ser relacions comarcals. En aquelles èpoques al Baix Penedès només hi havia el institut privat de l’Arboç i el de la FP d’allí a la vora. No em vull deixar el Baix Penedès que va tancar al cap de poc per manca d’alumnes i en aquells temps era privat. En l’Insti ens trobàvem gent de tots els pobles i fèiem una mica de vida cultural i relacions comarcals. Alguns d’aquests amics amb el pas del temps te’ls vas trobant pel carrer o encara que sigui pel facebook. Sempre és interessant. Avui en dia aquest esperit comarcal s’ha perdut, jo diria que inclús local. Ara el Vendrell a part de la FP té un altre institut a cavall entre el Vendrell i Bellvei.
En aquest institut encara que queda molt malament dir-ho i és mentida, però malauradament moltes persones encara no han superat un lema que molts pensen i es basa en la frase lapidària els qui valen, van al Insti i els qui no, a FP. Això és totalment fals i amb l’evolució del temps s’ha demostrat que això realment era mentida. Desgraciadament molts encara ho creuen encara que sigui en silenci.
Vam aprendre moltes coses, però en aquells temps que no hi havia ni internet i començàvem a sortir els primers ordinadors bastant bàsics, com l’Spectrum i el Commodore. Evident de la telefonia mòbil, no hi havia ni rastre. Gràcies al de casa i prou. El més important que jo crec que vàrem assimilar no són la vida i miracles d’Àngel Guimerà, ni les excepcions de la “j” en català, simplement va ser el fet de saber-se buscar la vida i cercar trobar la informació per després fer una tria i un resum coherent. Ara tenim tota la informació que volem i més. La gràcia és saber escollir. Això és potser el més important que jo vaig aprendre allí, a triar el gra de la palla. Acabaré apuntant una anècdota graciosa,. A COU estàvem en uns barracons. Aprofitant la circumstància ens fèiem entrepans de sobrassada i formatge que els escalfàvem sobre les estufes. No era gaire sa, però estàvem riquíssims. Tota la classe sortia al pati tipa al deixar-se portar per aquest flaire tan ric en colesterol. De totes formes, espero i desitjo que l’Insti segueixi tenint el prestigi que nosaltres vàrem trobar quan vàrem formar part del seu alumnat. Gràcies i per molts anys preparant les noves generacions.
Publica't el dia 15 de d'octubre del 2010 al Diari del Baix Penedes
Òbviament en l’ampli ventall de professorat que va passar per la tarima en aquests quatre anys hi havia de tot. Professors actualitzats, alguns que feia 40 anys llavors que van ser moderns i es pensaven quan jo estudiava que encara ho eren. Professors que ens feien alguna “classe” al voltant d’unes pedres ubicades en aquesta urbanització de Mas Levy de sobre el centre. Altres eren estrictes i encara seguien els mètodes memorístics i educatius de l’antic règim. Hi havia alguns estudiants que havien passat mals tràngols per culpa d’algun professor poc tolerant. Aquesta situació incòmoda inclòs els havia forçat a passar a l’horari nocturn. No hi faltaven els típics “progres” que t’ensenyaven el que els agradava i per la resta, si volies et buscaves la vida i sinó doncs era el teu problema. Una mica de tot. El record que guardo és molt bo. Quan arribes a la universitat et donés compte que el nivell que aquell centre va trasmentre en aquelles èpoques va ser molt bo. Realment la majoria de gent estàvem satisfets del que ens havien ensenyat a part d’algunes poques excepcions que ja són casos irrecuperables.
A part d’aprendre o intentar-ho alguna cosa, el que vàrem fer va ser relacions comarcals. En aquelles èpoques al Baix Penedès només hi havia el institut privat de l’Arboç i el de la FP d’allí a la vora. No em vull deixar el Baix Penedès que va tancar al cap de poc per manca d’alumnes i en aquells temps era privat. En l’Insti ens trobàvem gent de tots els pobles i fèiem una mica de vida cultural i relacions comarcals. Alguns d’aquests amics amb el pas del temps te’ls vas trobant pel carrer o encara que sigui pel facebook. Sempre és interessant. Avui en dia aquest esperit comarcal s’ha perdut, jo diria que inclús local. Ara el Vendrell a part de la FP té un altre institut a cavall entre el Vendrell i Bellvei.
En aquest institut encara que queda molt malament dir-ho i és mentida, però malauradament moltes persones encara no han superat un lema que molts pensen i es basa en la frase lapidària els qui valen, van al Insti i els qui no, a FP. Això és totalment fals i amb l’evolució del temps s’ha demostrat que això realment era mentida. Desgraciadament molts encara ho creuen encara que sigui en silenci.
Vam aprendre moltes coses, però en aquells temps que no hi havia ni internet i començàvem a sortir els primers ordinadors bastant bàsics, com l’Spectrum i el Commodore. Evident de la telefonia mòbil, no hi havia ni rastre. Gràcies al de casa i prou. El més important que jo crec que vàrem assimilar no són la vida i miracles d’Àngel Guimerà, ni les excepcions de la “j” en català, simplement va ser el fet de saber-se buscar la vida i cercar trobar la informació per després fer una tria i un resum coherent. Ara tenim tota la informació que volem i més. La gràcia és saber escollir. Això és potser el més important que jo vaig aprendre allí, a triar el gra de la palla. Acabaré apuntant una anècdota graciosa,. A COU estàvem en uns barracons. Aprofitant la circumstància ens fèiem entrepans de sobrassada i formatge que els escalfàvem sobre les estufes. No era gaire sa, però estàvem riquíssims. Tota la classe sortia al pati tipa al deixar-se portar per aquest flaire tan ric en colesterol. De totes formes, espero i desitjo que l’Insti segueixi tenint el prestigi que nosaltres vàrem trobar quan vàrem formar part del seu alumnat. Gràcies i per molts anys preparant les noves generacions.
Publica't el dia 15 de d'octubre del 2010 al Diari del Baix Penedes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada