Esqueles, un dels anuncis més populars

Un de les pàgines que més criden l’atenció en la premsa escrita d’avui en dia és la secció de necrològiques on s’inclouen les esqueles del dia. Aquest és un dels pocs elements objectius de les notícies que contenen els mitjans de comunicació. Si endinsem en l’actualitat, en el temps i en els esports, a part dels resultats, la immensa majoria d’informacions que llegim les rebem transformades i adaptades a uns criteris i a unes necessitats subjectives. Som conscients plenament que ens volen vendre la moto. El més fiable i objectiu dels diaris són les esqueles. Només es tracta d’anuncis dedicats exclusivament a informar del decés d’una persona. A vegades apareixen els aniversaris d’aquest fet dolós que ens recorda la memòria del traspassat. En un breu espai de temps i generalment amb la presència d’una creu que acostuma a identificar aquest tipus de publicitat hem de tenir el màxim número d’informació del finat. Primer de tot el seu nom i cognoms en unes lletres que acostumen a destacar un xic sobre la resta. Si la seva parella ja el va precedir en aquest repòs etern s’acostuma a posar el seu nom per donar una mica de sentit familiar a tot plegat. Tot seguit vindran els afligits familiars i parents que aniran desfilant en una columna centrada distingint clarament l’afinitat i la consanguinitat. Els primers i més propers aniran amb el nom i cognoms. Els darrers ja només podran figurar amb la relació de parentiu amb el difunt. A partir d’aquestes dades anirem esbrinant una mica qui és aquella persona i tot el seu arbre familiar que apareix exposat als seus peus. A vegades, s’adjunta el renom amb que és conegut el protagonista perquè això dels noms i cognoms encara és una cosa massa moderna, en especial en els pobles petits on la gent s’acostuma a denominar pel sobrenom de la casa on ha nascut. Entre les dades que no hi poden faltar està els anys de difunt. En temps no gaire llunyans acostumava a esmentar si aquesta persona havia rebut el sagrament de l’extremunció i gaudir del passaport de mínims garantits per entrar al regne del cel. Les noves tendències fan que aquestes dades de caire pietós siguin cada dia més obviades. Si es tracta d’un recordatori individual segurament trobarem algun poema o oració per recordar l’anima del difunt. El més popular és la Vall del Riu Vermell i un poema de Joan Margall, entre d’altres que en seguida ens vénen al cap. Els més agosarats opten per un obra pròpia i fins i tot escrita per l’homenatjat preveient el seu pas per aquests moments difícils En aquest anunci no hi faltaran els grans títols o càrrecs que ha ostentat al llarg de la seva vida, en especial els honorífics i més pomposos que sempre ajuden a bastir de glòria del mort. La gràcia és que cada entitat en què el difunt havia gaudit d’un paper destacat publiqués la seva pròpia esquela dedicada i amb mida similar a la resta per poder comparar-se amb al conjunt d’aportacions publicitàries dedicades a la glòria del difunt. Abans és valorava la importància dels difunts pel nombre de capellans que participaven en el seu funeral. Ara ja només es mesura pel nombre d’esqueles que apareixen en els diaris més importants, en especial la Vanguardia que és el més especialitzat en els òbits de la gent més selecta del país. La Creu de Sant Jordi t’assegura una publicitat gratuïta en el món del tràgic desenllaç. Vet aquí una de les finalitats d’aquest guardó tan nostrat. Altres mitjans de premsa a les persones finades els hi dedicaven una breu biografia del que havia estat el seu pas per la vida. En molts casos, el primer que coneixies d’ell sorgia en aquest tràgic moment, però mal més tard que mai. Evidentment en els seus àmbits eren persones que gaudien d’una ferma popularitat. Un dels moments més durs és el condol. Perquè has de fer el cor fort en uns moments en què la persona està força desintegrat i amb poques ganes de guardar el tipus. Però és el que marca les tradicions. La família i amics estan allí aguantant fins el darrer moment. Els moments durs vénen quan la família que llunyana ha estat acomiadada i les restes del difunt reposen en un nínxol o en una caixeta per ser esparcides entre el mar i la muntanya. Llavors de trobes de cara a cara amb els moments en què et cau el món a sobre i comences de zero. Un altre apartat són els epitafis que és una de les coses que dóna per un article a banda. Les esqueles sempre tenen el seu públic. Alguns és el primer que miren quan tenen un diari a les mans. Només al donar un cop d’ull aquí al Vendrell. Molts dels veïns de tota la vida quan veuen un paper a la porta de l’església van a veure directament qui ha estat aquest cop. Aquest és un dels anuncis amb més seguidors encara que molts no ho volen reconèixer aquesta curiositat encomanadissa. Article publicat el 15 de juny del 2012