El nostre model Ikea

En aquesta comarca tenim 14 municipis que van des de la problemàtica d’una ciutat com Vendrell fins Bonastre que viu en el seu món envoltat de muntanyes. Aquests municipis dins de la comarca generen un seguit d’iniciatives al llarg de l’any de diferents tipus com cultural, social, esportiva, gastronòmica, ocupació. Fins ara ens podíem permetre el luxe que cada localitat seguis els seus propis passos sense tenir en compte a la resta del veïnat. La nova situació econòmica obliga que per fer realitat alguns projectes s’han d’unir esforços entre els uns i els altres. Una tasca no gens difícil de portar a terme dins un cúmul de personalismes que ningú és capaç de controlar dins la seva autonomia local. Fina ara ens hem permès molts luxes com crear polígons industrials mig buits en cada municipi. Alguns també han optat per plantar pavellons insostenibles al costat del poble veí si era necessari. Ara hem de començar a canviar una mica la nostra mentalitat independentista model Ikea. Si continuem en aquesta camí perdrem els pocs recursos que encara tenim sense obtenir un mínim benefici esperat. Evidentment és lògic que cada municipi tracti el tema de l’atur des de la seva autonomia, però tal com està tot avui en dia potser que construïm una bossa comarcal que aplegui totes les demandes de feina i les poques ofertes que puguin aparèixer. Potser si que amb aquest model algun treballador li perill el seu lloc de treball, però si la cosa està fet amb el cap més que amb els peus es poden reorientar aquests professionals per donar una més àmplia i més atractiva oferta única. El plantejament actual és muntar petits bars, un quasi a tocar de l’altre. Millor que entre tots muntem un restaurant on tots hi tinguin cabuda. Evidentment aquest plantejament als nostres polítics no ho entenen. Si ho fan són incapaços de fer-ho realitat sempre. Una de les moltes absurditats que fa dècades que tenim a la comarca i que ningú ha estat capaç de posar les cartes sobre la taula. Què el president del Consell Comarcal sigui alhora alcalde del Vendrell o Calafell és una cosa que no té cap sentit, però clar només vol ser una mena de plataforma política per aquella persona perquè en aquestes localitats és on, a priori, el pastís a repartir és més gran. Una entitat que està feta i destinada principalment als petits municipis no té cap sentit que estigui encapçalada per un dels grossos que ja té prou feina a casa si la vol fer, evidentment. Una semblança seria com si Santa Oliva tingués un regidor de Ports i Costes, però una cosa semblant passa al nostre consell comarcal i el regidor de Seguretat Ciutadana. Un càrrec per justificar un total de 33.400,61 euros anuals per dedicar-hi 1.720 hores. Malaguanyats diners. Fa uns anys cada municipi tenia la seva cooperativa i era feliç elaborant el seu vi. Va arribar el moment que s’havia d’invertir una quantitat de diners en unes instal·lacions que permetessin elaborar un producte més acurat i amb més mercat. Aquest fet va provocar que aquesta independència s’acabés. Algunes cooperatives van començar a unir esforços per crear sindicats més moderns que apleguessin més d’una localitat. Gràcies a aquesta posada en comú, els pagesos van poder aguantar al peu del canó uns quants anys més fins que torni a sortir alguna nova prova marcada pel destí. El mateix que he comentat amb la gestió d’ofertes de l’ocupació a casa nostra també succeeix amb el turisme. En comptes que cada municipi, en especial, els tres costaners vagin cadascú al seu aire, potser que el que facin és unificar esforços. A un rus o japonès tant li fa que Pau Casals era del Vendrell o era de Bonastre. El que vol és tenir una oferta que englobi un ampli territori al voltant d’una persona o d’un tipus d’activitat. Si que s’han fet coses, però són iniciatives puntuals que mereixen una coordinació més àmplia per començar a canviar el xip i que venguem un producte unitari. Al matí platja. A la tarda recórrer les serres del Montmell que també és una proposta més que atractiva per tothom. Mentre anem endavant amb aquesta visió de gran cadena suïssa ho tenim tot molt magre perquè perdem molts diners inútilment que ens podríem estalviar si fóssim un xic més oberts i comptéssim amb el veí del costat. Article publicat el 8 de juny del 2012 al Diari del Baix Penedès