El 3 de vuit m'ha demanat la meva experiència amb el covid. Aquí està el text que he enviat. L'11 de març del 2020 es va parar el país i mig mon per culpa de covid. Aquesta és la meva experiència gairebé mortal.
La meva història amb el covid va començar 14 de gener del 2021 quan tinc molt malestar amb febre, però no em fa res de mal en concret. Truco a l’ambulància perquè em vingui a buscar. Ingresso a urgències de l’hospital del Vendrell del Vendrell. Allí em troben pneumònia als dos pulmons, infecció d’orina, arítmia, infecció a la sang i un shock renal. En fan proves de covid i no em troben res. Per la tarda, em porten a l’hospital Joan XXIII de Tarragona on ingresso a UCI entubat. El 19 de gener en em troben positiu de Covid a l’UCI de l’hospital. Em passen a una altra UCI perquè tenia covid. Fins el 18 de febrer no em pot visitar ningú. De mica em vaig despertant . El 24 de febrer quan ja estava plenament conscient, però encara entubat em porten a la UCI de la sisena planta. El 12 de març ja puc menjar per la boca perquè m’han tret el tub de respiració. El 22 de març em porten a l’hospital del Vendrell on estic fins el 23 d’abril quan em traslladen a l’hospital Santa Tecla per treure’m una pedra del ronyó. Fins el 30 d’abril no tinc l’alta de Santa Tecla. Després de tot em donen l’alta i torno a casa amb 65 kgs menys i molt feble. Abans de tot el procés pesava uns 180 kgs. Vaig estar els mesos posteriors fent exercici per poder recuperar les forces. Al principi de tornar a casa quasi no m’aguantava dempeus,
Quan els metges em van veure per primer cop a l’hospital Joan XXIII no sabien si en podria sortir de tot el quadre que presentava. Un dia quan estava ingressat la cànula de l’oxigen va anar inesperadament esòfag avall. Va estar a punt d’ofegar-me. Em vaig tornar a salvar per segons perquè em van operar de màxima urgència. Tot aquest periple hospitalari va ser molt dur. Tot apunta que el covid el vaig agafar a l’hospital. Tots aquests 4 mesos et serveixen per pensar i canviar el model de vida. Aprens a valorar el més important de l’existència. Durant tot la meva hospitalització la gent no es podia moure de la seva localitat per culpa de la pandèmia. S’havia d’anar amb justificant quan volies anar a un altre poble. Sort del mòbil i les video trucades la gent es podia comunicar. Tota aquesta experiència va ser com tornar a néixer i em va donar un volt a la vida de de 180 graus. Gràcies a la família i amics per estar allí i com no a tot el personal sanitari que em va cuidar molt bé. Vaig veure la mort cara a cara, però em va donar una treva per seguir amb vida i tornar a començar de nou amb 51 anys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada