Parabola dels nens bons, eficients i dolentots II part

Els nens bons i alguns eficients i bons han rebut el seu xupa xup al mes de gener. Alguns el tenien més gros que altres nens, però el papi i la mami no tenen més ganes d'anar a comprar més xupa xups perquè els fa mandra anar al super a comprar i que es vegin tothom mentre compre coses dolentes només per a uns nens i a la resta dues pedres. Doncs ara els nens bons també s'han enfadat amb els papis i les mamis i s'han tornat esquerps perquè no tindran cap més xupa xup. Els papis han aconseguit al final que tots s'enfadessin quan els papis i les mamis tenien molt bones intencions, però per un mal ús de quatre cèntims que tenien el calaix ha esvalotat tot el galliner i tots s'han quedat sense xupa xups. Alguns han pogut provar-lo al gener, però al febrer hauran de passar sense res. A veure com segueix aquesta parabola mediàtica i aplicable a molts casos del món mundial.

Vendrell, zona animal per excel·lència.

Al Vendrell tenim més d'una dotzena d'animals de foc i ara ens hem posat a crear-ne d'altres. Fa dos anys l'aliga i ara el lleó i suposo que la cosa no quedarà aquí i anirem fent. Ara ja tenim per triar i escollir si volem anar en una bèstia de foc i poc a poc anirem ampliant la resta per anar farcint una àmplia varietat d'animalons pacífics. L'aliga molta gent ha comentat que és ridícula perquè pesa molt i dins hi van dues persones i clar trobem una au amb 4 potes, una cosa que no entra dins les normes naturals. Ara toca el lleo. Aquí en trobarem només una, però sembla que farà tres metres d'alçada. Al Vendrell hi ha gent de sobra per donar vida a totes les entitats que tenen aquests animals de foc o pacífics, però en comptes de crear-ne més potser que donem vida als que tenim i no anem fent capelletes com passa als correfocs que hi ha molts animals i en alguns són quatre gats. Està bé semblar rics, però també ho hem de ser. Vinga endavant amb el nou animal. No m'acaba de fer el pes, però quan el veiem en realitat ja ho comentarem. Ara per ara només tenim una maqueta. A veure si algú pensa fer un pollastre que no quedaria gens bé, però és un dels animals que més ús en fem i està més proper que no pas el lleó. 

Renovar-se o renovar-se

Encara queden moltes incerteses sobre les llistes al Vendrell. Els únics clars són els armengolitus. Ells estan allí amb el seu cap de llista. Al PP, el més normal que segueixi l'Eli. A C'S la Luz. ERC apunta a pel Marrassé, però jo la veritat és que no el veig encara molt consolidat. Ja veurem si la cosa és manté o apareix un altre candidat. PSC hi ha dos jocs de cartes: una de joves o un altre de veteranos. Està la versió dos anys i canvi que no agrada a ningú. A veure com qualla tot plegat. CDC estan en una lluita entre els Baby Pujol i algun misteriós guardat en un calaix que sembla que els ha de salvar. Ningú vol marxar, però sembla que hi haurà un nou cap de llista que sinó apareix tornaran a fer la mateixa formació de sempre. Dues puntes i un al mig per controlar els pols distants. També tenim Més que són els socialistes i derivats sobiranistes que van forts. No m'extranyaria que anessin amb ICV que busca parella i no sap amb qui anar a ballar. Els seus colegues de sempre li han fet les banyes amb CUP i Procés. Ja veurem com acaben, però no crec que vagin sols. Els Som Vendrell s'ho estan currant i jo crec que si ho fan bé i no cauen en els dos de sempre poden fer molt bon resultat: captar vots sobiranistes i rebotats de tot arreu que n'hi ha força. Podemos va començar amb molta força però a mesura que passen els dies van perdent pistonada. A veure si guarden el tipus al maig. A partir d'aquí pot passar de tot. Jo crec que armengolitus traurà molt bon resultat i els altres s'hauran d'entendre com ara. Suposo que els Som Vendrell no s'hi posarà perquè no van per aquí. Tindrem bipartidisme amb 5 ó 6 partits pel mig. 

Un dia diferent al Vendrell i comarca marcat per la neu

Avui a nevat a bona part de Catalunya i en especial al Baix Penedès. La neu també ha arribat al Vendrell a partir de les 6 de la matinada, però poc amb el sol s'ha anat diluint fins desaparèixer. Un d'aquests dies que comences el dia diferent i pots acabar com vulguis, però que caigui neu ja és prou important per deixar un petit testimoni en aquest blog. No passa molt a sovint i quan això succeix queda en la memòria i és una d'aquestes dates de referència que ens queda a la nostra ment. Aquí teniu algunes mostres d'aquest  dia especial. La primera és una foto de la Montse Nin és d'Albinyana i les dues altres són del Vendrell i fetes per un servidor

L'anxaneta, bocates de pernil, mmmmmm

Un dels punts més concorreguts del Vendrell és la plaça Vella. El passat divendres dia 30 de gener va obrir l'Anxaneta on abans estava el de Lujo. Ho porten els del pernil ibèric del carrer del Peix. Allí pots esmorzar aquest mega bocata molt bo i un cafè amb llet per 3,80 euros. Un lloc molt cèntric que ha agafat nova direcció esperem que tingui tanta sort com l'altre local una mica més baix del carrer. Aquí us deixo la foto perquè aneu fent boca.

Croada contra el rumor no interessat

La majoria de plens són avorrits, però sempre hi ha alguna cosa que destaca des d’un antropològic. L’altre dia va sorgir en el ple del Vendrell una mena d’una creuada contra el rumor, evidentment el no interessat. Ens volen  fer creure que el rumor és fals o almenys a algú li interessa que sembli fals encara que no ho sigui ni de bon tros, però hi ha una imatge i protocol que cal seguir de cara a la galeria per evitar corrents perilloses. El tema en aquest cas ve donat principalment sobre els immigrants. En concret, dels marroquins. Ja fa anys que es parla de tot això amb la boca més o menys grossa. Algun cop s’ha fet alguna roda de premsa d’aquestes posades amb calçador per tombar alguna onada que anava agafant força en els corrents alternatius de la societat vendrellenca i comarcal.

El nostre perill segueix sent combatre  aquest tipus rumor. La nostra traducció a mida podria ser com tot allò que la gent comenta i no està fonamentat en fonts oficials. Si una informació està inclosa dins les pàgines de la Vanguardia evidentment no és oficial, ni ja és considera un rumor, però si algú  posa alguna informació no contrastada al seu blog, facebook o altres llavors estem davant d’un possible candidat a rumor perquè no gaudeix d’una font solvent. Aquest tipus d’informacions  sempre han existit i sempre ho seguiran fent, ja formen part de la nostra realitat diària. Aquest riu de fons sempre s’ha generat i molts cops paral·lel a les dades oficials. Aquests no sempre són negatius, però per algun motiu curiós, la majoria ho acostumen a ser. Evidentment inclús en algun cas no hi hagut altra opció perquè el silenci ha estat còmplice de les persones que havien de donar una altra versió a la que corria del boca a orella. No volien reconèixer la veritat i han callat per no fer-la més grossa. Hem hagut d’esperar un temps fins oficialment s’ha demostrat o desmentit un presumpte rumor. Per exemple, un  dels protagonistes de molts rumors és la família Real Espanyola, perquè públicament aparentment tothom aposta per les versions oficials i ningú es decanta de la línia. Però els rumors van que dóna gust amb aquests nobles protagonistes. És molt trist que es decideixi fer una mena de declaració universal en contra dels rumors no interessats. Això és un clar indici que no han servit de gaire els altres mètodes  que s’han aplicat per solventar el problema i s’ha fet cas omís a la transparència pública abans d’arribar a aquests nivells de matar el missatge amb el missatger anònim inclòs.

Toquem de peus a terra i anem a fer una tria d’alguns dels rumors més populars que han anat tombant pel nostre estimat Vendrell. Aquesta moció sembla que afecta principalment a aquells que parlen dels marroquins. Sobre aquest col·lectiu apareixen rumors sobre coses que obtenen gratis de les administracions com la roba, els cotxets de nens, el menjar, entre d’altres. Altres apunten a què un dia a la setmana tenen les piscines públiques per a ells sols.. El que més afecta actualment a la societat toca el tema monetari. Segons les veus populars ells arrepleguen totes les ajudes públiques i com aquestes estan limitades, doncs la resta de la societat es queda sense aquesta font bàsica  per anar sobrevivint en el dia a dia. La cosa va lligada a què treballen en negre i no els consta enlloc els seus ingressos il·legals i tenen molts fills que alimentar.  Hi ha altres rumorologies més punyents d’àmbit més personal que sostenen que són més bruts i deixats que que la resta de nacionalitats que habiten en la nostra societat.

El problema de la immigració al Vendrell no està resolt ni de bon tros. La gent que viu a al carretera de Valls viu en primera persona una situació ben diferent a la que es pugui viure en altres punts del terme, als quals els toca enfrontar-se a altres problemàtiques. El pas del temps fa que un s’acostumi o fer un canvi radical i a anar a viure a un altre punta de la localitat. Un dels comentaris clàssics és que durant la nit hi ha ambient per les seves zones. El trànsit no és precisament de venedors mocadors de paper amb llicència municipal. Només falta anar a veure l’ambient del Teresina Martorell amb la tonteria aquesta de la sectorització escolar per veure l’ambient que s’hi respira. Després vas a fer un volt a l’Àngels Garriga i podràs comprovar que són ben diferents. Evidentment ara no interessa a ningú moure aquest tema. Ja ni l’oposició que de tant en tant juntament amb el tema del CAP del Botafoc amb unitat de diàlisis i tot inclosa ho ha tret del seus discurs bàsic. Ara es dediquen a parlar de temes que, de moment i per sort, ens cauen lluny com el terrorisme islàmic i que un ajuntament com el nostre ben poca cosa hi pot fer. El greu problema el tindrem quan continuem sense ser capaços de treballar seriosament aquesta problemàtica amb cara i ulls a  part de muntar desplegaments policials per caçar quatre camells amb algun encert més important. Hem d’aplicar una política per arreglar aquesta situació a mig o llarg termini. La crisi que estem patint, la manca de formació i la concentració en aquest espai pot provocar qualsevol daltabaix com ja va passar el passat 26 de març. Mirem una mica i ens hem de preguntar  què s’ha fet des de llavors? La cosa  sembla que continua igual, potser la família  dels quatre nens morts continuen la seva vida amb certa aparent normalitat, però encara queda molt camí per córrer amb l’entorn. Un fet com aquest pot trasbalsar qualsevol elecció que tingui lloc al municipi i comarca. No cal que us digui quina formació sortiria guanyant de tot això. Mentrestant anem fent webs i mocions que són molt amenes i divertides, però el rumor està en plena forma i acostuma a ser més fort i ampli quan es vol acabar amb ell sense una política clara i transparent que li faci perdre al rumor  el seu sentit fins a morir  d’inanició. Article publicat al Diari Baix Penedès, Al Baix Penedès Diari i a l'Eix Diari a partir del 29/1/2015

L'Àngel Tobies

Aquest conte vendrellenc està escrit de la mà de Ness*

Temps era temps, al regne dels cels hi vivia un angelet anomenat Tobies. Vivia amb la seva

mare i tots dos tenien prohibit baixar a la terra dels humans. En Tobies perquè encara no era

prou gran i la mare perquè no tenia ales.

A la mare li agradava molt el cafè dels humans. Aquell gust torrat i amarg l’apassionava. Tant

era així que un dia li va dir al seu fill:

-Tobies, fill meu, tu que ets petit i ràpid com un llamp, em podries anar a buscar cafè? Això sí,

sense que et vegi ningú i sobretot no posis els peus a terra o et convertiràs en estàtua.

L’angelet no li va poder dir que no a la mare i, sense que el veiés ningú, va baixar a la terra el més ràpid que les seves petites ales li van permetre. Va agafar el cafè i immediatament va tornar. La cosa va anar tan bé que cada dos per tres baixava a buscar l’apreciat cafè per la mare. Cada cop anava més ràpid, doncs les seves ales anaven creixent.

Quan va arribar a la majoria d’edat, el pare Déu el va cridar. Havia arribat l’hora de fer d’àngel.

- Tobies, a partir d’ara et tocar portar la inspiració als homes. Agafa aquest sarró ple de pols d’inspiració i aquest llistat del nom de les persones que has d’inspirar.

Com si tingués un coet enganxat al cul, va sortir a fer els encàrrecs. Com ja es coneixia el camí, va ser un tres i no res. Va inspirar un bonic poema sobre el mar, una bella pintura d’una dona i una descoberta científica que curava una malaltia. Va ser tan ràpid que al tornar es va reunir amb els altres àngels per vanagloriar-se de la seva lleugeresa. Un dels àngels, corromput per l’enveja del moment, li va dir:

-Hi ha una cosa que el Déu pare no té i si li portes sers el seu àngel preferit. Tu que ets tan ràpid de ben segur que ho podràs fer.

-I què és això que el pare Déu no en té?.

-Una espurna del sol.

Sense perdre temps i fent batre les ales com mai ho havia fet, es dirigí cap al sol. Com més s’hi

acostava més calor tenia. La suor li regalimava per tot el seu cos, la forta temperatura feia que

les seves forces es debilitessin, però ell no s’aturava. Fins i tot quan les ales se li començaven a

cremar ell va seguir. Cada cop era més a prop del seu objectiu, però cada cop li costava més

aletejar, es marejava de la calor i les ales se li cremaven.

Ja gairebé ho tenia a tocar, quan es va trobar una espurna davant seu. No s’ho va pensar dues

vegades i la va agafar. Tan gran era l’esforç que havia fet per assolir la fita, que va perdre el

coneixement i va començar a caure al buit. L’àngel envejós, que veia incrèdul el que en Tobies

havia aconseguit, va sortir a salvar-lo. El va agafar en ple vol i el retornà al regne dels cels. Amb

les ales socarrimades però ple d’orgull, en Tobies es va despertar en braços de la seva mare.

Un cop recuperat, el Déu pare el va cridar i li va dir:

-Tobies, has estat molt temerari i t’has deixat emportar per un altre, sense saber el que feies.

Per això et castigo a restar al costat meu fins que jo ho decideixi.

Amb l’orgull tocat, es va resignar al que el Déu pare li va ordenar. Amb el temps anava veient

 els diferents assumptes que hi despatxava, les alegries i desgràcies dels humans, de diferents

naturaleses. Fins que un dia el Déu pare li va dir:

-Espero que amb el temps que has estat al meu costat t’hagis fet més savi i prudent. Et retorno

el teu càrrec d’àngel inspirador.

Tot feliç, en Tobies va agafar el sarró i el llistat. Va baixar cap a la terra tot tranquil, però hi va

veure una mala ombra que voltejava. Ja n’havia sentit a parlar de les males ombres quan estava amb el pare Déu. Eren àngels que en algun moment havien desobeït les seves ordres i havien estat desterrats del regne dels cels. Com es sentien traïts, dispersaven mals pensaments entre els homes. Així que en Tobies va alertar als àngels dels bons.

-I exactament on has vist aquesta mala ombra?

-L’he vist per allà- digué assenyalant amb el dit cap a l’esquerra, amb tanta mala sort que no se’n va adonar que amb el peu va tocar un campanar i en estàtua es va tornar.

Si el voleu veure és al Vendrell, coronant el campanar, on diuen que les nits de lluna plena es

desfà l’encanteri i reparteix inspiració als elegits.