Una comarca amb innombrables avantatges

Ningú ho havia dit però segurament aquestes noies de moral distreta que se situen en alguns punts de les nostres carreteres no ho fan pas per buscar clients entre conductors i vianants sinó que constitueixen una mesura per evitar l’excés de velocitat. Les persones que passen pel seu davant redueixen ràpidament la marxa i constitueixen un element clau per evitar riscos en les nostres transitades vies. Molts cops se situen en rectes perquè la gent deixi de prémer l’accelerador i circuli a una velocitat prudencial.

Renfe per la seva banda, ara que ha deixat de posar música clàssica en alguns dels seus convoys fomenta la venda de mocadors, encenedors i altres eines bàsiques en els seus vagons. Per altra banda, per fer més plaent el viatge ha contractat a un grup de músics de carrer perquè amenitzin el trajecte als usuaris de les seves línies convencionals.

Els professionals del top manta segurament treballen per fomentar els passeigs marítims i altres punts amb els seus productes falsificats que ajuden als qui no tenen l’economia tan galdosa a lluir primeres marques a baix cost. Un altres dels que es beneficien d’aquests venedors espontanis són els cossos de seguretat perquè gràcies a ells, alguns realitzen unes quantes hores extres que després troben abonades en les seves nòmines mensuals.  Tots es coneixen i entre ells hi ha bon rollo mentre cadascú faci el seu paper.

La crisis ha sorgit entre altres coses per netejar les nostres rieres i boscos de qualsevol molècula que es pugui vendre. Després d’aquests 5 anys de neteja d’aquests espais, ens hem lliurat del perill pel medi ambient que suposaven aquests residus incontrolats. Per altre costat, ha servit per conscienciar a la gent i evitar que llencin aquests metalls a l’aire lliure i els portin a la deixalleria on podran treure algun petit benefici econòmic. A vegades han volgut furtar elements que feien les seves funcions i que tenien propietari. Aquests són persones que han extralimitat la seva tasca ecològica, sostenible i medi ambiental. Han infringit les normes. Són uns antisocials.

La nostra comarca està ubicada entre dues importants conurbacions urbanes. Estem mancats de vies ràpides gratuïtes. Aquest situació ens obliga a conèixer camins i vies alternatives per anar d’un poble a un altre sense caure en l’embús en aquells moments claus del calendari anual  quan les nostres vies estan saturades. Això ens permet conèixer alguns racons de la nostra comarca que d’altra manera no els coneixeríem. Som animals de costums que intentem no trencar la monotonia. Aquestes situacions ens ajuden a conèixer millor el nostre espai.

Les voreres estretes que tenim en molts carrers també són un clar signe per intercanviar alguna mirada amb les persones que ens creuem en sentit contrari. És una manera urbanita de fer relacions socials entre els nostres veïns sense haver d’utilitzar les xarxes socials. En cas de pluja les bones relacions augmenten perquè sobre aquest petit espai es concentren més persones amb  paraigües que eviten trepitjar la calçada on s’acumula l’aigua de la pluja.

A vegades en alguna dels nostres municipis trobem que hi ha un tram de carrer sense cap fanal encès. No us enganyeu, estem davant d’una prova d’una nova aplicació del telèfon mòvil que s’anomena llanterna i que serveix per il·luminar el nostre camí. Quan trobem aquests punts en els nostres itineraris com a vianants hem d’utilitzar aquest nou element per ajudar-nos a trobar el camí dins la foscor.

El creixement urbanístic del Vendrell no és que sigui un model a evitar sinó que està preparat per a grans esportistes per afavorir les rutes dels seus veïns a peu. És una vila amb un immens atractiu esportiu. Penseu que si el Vendrell hagués crescut cap a la platja, avui en dia no tindríem pas el carril bici, sinó segurament carrers, places i fanals que no cremen. Llavors hem de pensar que aquest raonament esportiu és clau per justificar aquest buit entre els dos principals nuclis del municipi.

Nosaltres que volem donar identitat a tots els nuclis amb la seva pròpia festa major i castell de foc propi hem de mantenir aquest esperit variat encara que sigui pervers per les finances municipals. Hem de donar un tracte especial a tothom i cada urbanització és mereix el seu castell de foc. Només faltaria, per favor. Els tractes globalitzadors ja han morir amb el telèfon mòbil sense internet. Article publicat a l'Eix Diari, Diari del Baix Penedès i Baix Penedès Diari a partir del 12 de febrer.

Carnaval de copiar i enganxar arreu del Penedès

Carnaval també s'ha tornat light. Abans era una de les cites de l'any en què es feia un pregó i algu sortia malament, però ara és una cosa infantil amb música confetti i un munt de carrosses que van d'un lloc a un altre com si fossin de cada poble, però són de tot arreu. Ja hem trencat els dies assenyalats per a la festa i ho anem fent en un parell o tres de setmanes. Qui sap si en els propers anys farem com els Tres Tombs de Sant Antoni, cada cap de setmana en un lloc i aixi durant un parell de mesos. Hi ha gent que fan carrosses molt treballades amb coreografia i tot estudiat i altres fan qualsevol cosa i vinga al mogollon i visca el vi i els derivats de l'alcohol. Hi ha gent de tot en una rua, alguns si van tan passats ja no arriben ni a sortir. Estem fent un carnaval light d'inspiració infantil i alguns de poble en poble fan caixa per pagar la propera carrossa. Això és el que hi ha. Vist un vist tots. Sort que a Vilanova encara tene coses tòpiques que es conserven, perquè la resta està bé, però poca identitat.

Esquerres per donar i vendre

El problema d'aquest país és que les esquerres no van juntes. Això ha provocat que sempre hagi anat manant la dreta com pot ser CiU, PP, PSOE i derivats. Els partits sortit del poble no han estat prou madurs per unificar criteris i s'han de dedicar a muntar opuscles que no poden unir les seves forces. El dia que això se superi podrem avançar mentrestant només podrem confiar amb gent com ANC que poc a poc va perdent pistonada a mesura que passen els dies. Només ens quedarà creure en l'Aramis Fuster.

Un cas raro raro aplicable a la realitat.

Sóc un cas raru. Realment ho sóc i no vull ser pas normal perquè és molt avorrit. M'agrada llegir les cartes d'opinió dels diaris, els quals acostuma a començar a llegir al revés. Només llegeixo els titulars i una llegida vertical de les notes oficials. Acostumo a mirar les esqueles del diari i l'edat del finat. No faig cas als anuncis de la televsió. M'adormo en les tertúlies polítiques. Trobo que Polònia ja es fa una mica pesat. M'agrada anar al cine si hi ha poca gent. No m'agrada conduir gaire i el millor de moltes coses és la companyia. Acostumo a comprar als mateixos llocs, tot i estic al tanto d'alguna oferta interessant. Compro quan ho necessito i alguna ganga molt ganga. M'agrada escriure sobre coses del poble perquè pocs ho fem i la versió oficial és avorrida i insulsa. De petit volia ser pianista, però no em van deixar. Ara intento remuntar el tema. Doncs això.

L'Escarlata i el vaixell pirata

Un vaixells fa molts anys que navega per mars i oceans. El capità J volia ser el capità del vaixell perquè el capità B ho havia deixat i preferia descansar després de tants anys i anys amunt i avall. El capità J va agafar els coleguilles i va reunir els oficials del vaixell perquè l'escullissin capità, però s'hi van oposar a fer un pas tan important perquè no ho veien clar. Llavors van anar a veure al general Q perquè ajudes. Aquest sabi de les muntanyes va anar a buscar el soldat Bitxus perquè capiteneges el seu vaixell pirata. Però al nostre personatge no li agrada gaire està al davant la la política marinera, no és el seu fort. Ell prefereix fer feina per sota. Davant aquesta negativa llavors va anar a veure a la seva sòcia Escarlata que tota contenta i cofoia va dir que si a l'encàrrec. Llavors el capità J va entrar en una furia immensa immensa. Va ser necessari que tots els oficials escullissin el nou capità entre Escarlata i el el capità J. Aquest darrer  al veure que perdria la votació va decidir no presentar-se a la cita final i deixar que l'Escarlata fos la nova capitana. Ara el capità J que fa molts anys que navega haurà de buscar nous invents per aconseguir un magnífic botí cada mes. Anirem seguint aquesta història de Peter Pan en el Pais de l'or no s'acaba mai. A veure que fa l'Escarlata amb els mariners vells i quants nous incorpora a la seva cort. Tot apunta que el grumete J E està molt emprenyat. A veure que passa més endavant.

Que cap nen deixi de fer esport

M’encanten els titulars populistes com aquest  que sembla que a tots els nens els hi faciliten totes les eines perquè puguin fer esport. Després vas llegint la notícia i  veus que s’han convocat unes beques perquè els nens puguin fer esport. No tinguin pas les necessitats econòmiques una barrera que els impedeixi accedir a aquest exercici tant sa pel cos i per la ment. A la resta de nens els toca pagar i callar i aportar els diners per aquests que tenen un tracte especial, merescut o no. Algú ho ha de pagar.

Altres iniciatives similars les podem trobar quan alguns costs de serveis públics estan per sota del seu cost real. Al meu poble, Albinyana paguen 160 euros anuals pel rebut de les escombraries. En canvi al Vendrell que són molt bona gent només paguen entre 100 o 110 euros per habitatge segons si tenen arbres al seu solar. Tenint en compte que parlem de la mateixa empresa i que tot i que les característiques que tenen són diferents estem davant d’una gran diferència entre un municipi i un altre. La gràcia de tot això és quan el regidor de torn surt als mitjans de comunicació dient que el preu que paguem és menys que el preu de cost. Llavors hem d’esbrinar qui paga la diferencia entre el preu de cost i el que et cobren. Potser la resposta la trobem en aquests nens qui participen en els Pastorets Infantils han de ser conscients que ells, si les coses no canvien, quan celebrin el sopar dels 40 anys encara estaran saldant el deute de l’ajuntament. Potser ens tocarà la grossa de Nadal o s’instal·larà una nuclear al municipi que dintre de les coses peculiars també ho podem comptar. Aquestes serien dues alternatives per alliberar-nos tot el pes del deute que tenim a sobre per uns quants anys.

Mesures populars les tenim arreu amb diferent format. No oblidem el tema de la sectorització escolar. És molt més popular ajuntar en un sol centre un 80 ó 90% de nens de primària amb arrels familiars estrangeres que no pas fer una distribució equitativa entre tots els centres amb un nombre similar. Si en aquest repartiment, en la part  més sol·licitada hi apareix un centre concentrat, la cosa encara fa més gràcia. En aquest país ningú es racista, ni vota alguns dels seus partits, però la gent murmura en el seu interior: a la classe del meu fill no vull que hi vagi cap estranger que practiqui altres religions.

El populisme arriba a multiplicar per dos i per tres les persones assistents en algun acte públic. El resultat final és si algun cop volen apropar-se a la realitat del fet ningú s’ho cregui. El pitjor és perdre la confiança dels votants, llavors no serveixen de res les notícies i dades que vagin sorgint en honor i glòria dels seus autors.

En l’àmbit de les festes i firetes de pa sucat amb oli també és un dels punts on aquest element acostuma a aparèixer. Aquest és un tema que ja ha sorgit prou i no crec convenient tornar a tractar-lo.

Populisme és escollir els regidors per la seva capacitat de convocatòria independentment de la seva aptitud i voluntat. Si tu tens una establiment amb una certa clientela o ets membre destacat d’alguna entitat cultural preferiblement amb molts socis, per algun partit tens molts punts que et vinguin a cercar per formar part de les llistes electorals. Encara que els primers llocs és difícil que el puguin incloure, però sempre poden anar en les darreres posicions amb molt poques  possibilitats de ser escollit.

Populisme són les notícies pels diferents mitjans que independentment del tema pel sol fet que hi hagi un regidor ja han d’estar cobertes. Hi ha iniciatives privades i socials que els regidors no saben ni que es fan que són molt més interessants que la típica roda de premsa on l’alcalde tanca l’acte amb un discurs farcit amb la glòria i lloança de la seva tasca. Aquest esport ha disminuït gaire des de que els diaris s’havien convertit en àlbums de fotos de la mateixa instantània del polític de torn i algú més llegint notes de premsa. Evidentment la crisis va provocar que els periodistes ho passessin per alt. Ara són un poc més lliures. La propaganda institucional ja no és el que era.

Populisme és que els polítics només es mouen abans de les eleccions i en actes senyalats. El que es fa abans de les eleccions d’explicar el projecte a la gent s’hauria de fer cada any en un acte obert on la gent hi pugui dir la seva. Això és massa perillós per a la democràcia limitada que tenim a casa nostra. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eixdiari a partir del 5 de febrer del 2015.

The imitation game, gran proposta

Una de les pelis que no ens podem deixar escapar i que ja fa dies que està a les nostres pantalles és d'Imitation Game. La història d'uns herois anglesos que van descobrir el més difícil com era el codi d'encriptació dels nazis. Una aventura apassionant on es veuen els interessos de tots els membres que formen aquest petit comitè ultra secret. La proposta dura dues hores, però realment és fa curta. Aprofiteu que aviat la treuen.