Blue Jasmine, una història de molts per anar a veure al cine

El Woody Alllen és una d'aquestes persones curioses que et pot sorprendre o decepcionar. Aquest cop era el torn de Blue Jasmine, una història de dues germanes adoptades que ens exposa les relacions entre germanes, de parella i una mica una manera de vida de l'engany i una altra tocant de peus a terra. És com un conte que esn podria servir de classe per corretgir comportaments humans o almenys donar-se compte que existeixen. Val la pena anar-la a veure perquè tampoc hi falta aquells tocs d'humor que ens té caracteritzats i uns prototips de persona rebuscada com el seu director

Calafell, miracles i realitats

Calafell entrarà divendres en el món Mercadona. Un projecte faraònic que va iniciar el gran Jordi Sánchez, persona que només se l'ha vist per la Factoria, entre bidons. Ja veurem que passa, de moment una pista de bàsquet s'ha convertit en un supermercat. Ara han tret a la llum el concurs d'idees pel futur del mercat. Cosa que està molt bé. Ara la gràcia és el finançament. Fa mesos que l'antic cine de Calafell sembla que estigui a punt de ser inaugurat perquè està alli al carrer Vilamar sense inmutar-se. Sembla ser que no està acabat perquè falten peles. Molt bé que es facin gran projectes pel mercat de Calafell, però s'hauria de posar en funcionament aquell local tan xulo que hi ha a la platja de Calafell. Ara sembla que Mercadona ens ha de salvar d'un mercat amb poques parades que anava perdent poc a poc. A veure que passa en la realitat. Nous capítols en el dia a dia.

El dret a l'optimisme

Els que no som del Barça, ni de cap equip. Els que llegim diaris de km 0. Els que pensem una mica i diem alguna cosa del que pensem. Els que anem a un lloc perquè ens agrada. Els que valorem la bona companyia. El que ens agrada mirar com passa el temps de tant en tant sense més preocupacions. Els que estimem una cosa i amb paraules treballem per allò. Els qui somiem desperts. Els que mirem el doble sentit de les paraules.  Els que ens agrada fer preguntes bordes i no seguir cap guió soso i avorrit. Els qui ens agrada improvitzar. Els qui no juguem als cecs perquè no creiem en els diners. Els que apsoten perquè cada dia sigui una mica diferent encara que portis les mateixes sabates. Els qui parlem. Els qui escoltem. Els qui estem en contra de les rodes de premsa xorres on on es pot salvar ni la foto de la cara amb la llagrimeta. Nosaltres també tenim dret a ser optimistes.

Los Juegos del Hambre, s'ha de veure.

Hi ha pelis que s'han de veure. Et poden agradar o no, però ja sigui al cine o a casa s'han de veure. Aquest és el cas de los Juegos del Hambre. Una gran producció que la veritat que es fa una mica llarga i la part bona no arriba fins al cap d'una hora. Al principi hi ha la presentació dels personatges que arriba un punt que és un xic avorrida, però després comença la part interessant fins el final. És una mena de barreja entre gran hermano,  perdidos en la jungla,  ben hur i alguna història més. La peli té la visió futurista, però no li acaba de fer el pes, la veritat. Jo crec que millor llegir el llibre i que cadascú se la montí que anar al cine, però s'ha de veure, perquè són d'aquestes que marquen almenys anys.

La sra. de Martínez

La senyora Garcia no tenia en el seu arbre genealògic cap personatge famós que hagués sortit mai de la instrahistòria, ni tampoc gaudia de cap renom conegut en el seu poble, ni tan sols era la pubilla de cal no sé qui ni cal no sé que.  Ella sempre s’havia esmerçat en buscar-se un lloc en l’actualitat local. S’havia apuntat a mil entitats de tot tipus i en especial les de caire cultural i filantròpiques que són les que vesteixen més de cara a la galeria. Persona amb ganes de fama es va buscar un home de casa bona, tot i que era nouvingut en aquest privat món de les cases amb solera i reputació. Ajudat de la mà del seu estimat va anar grimpant en el món de l’administració. Poc a poc i amb urpes en comptes d’ungles pujava i pujava fins tapar el sol. Ben aviat va foragitar el seu cognom original de totes les targetes de visita i de presentació.  El va substituir pel del seu estimat espòs que tot i que era molt comú, almenys podia dir que era un dels ginecòlegs amb més clientela de la contrada.

Persona estimada arreu de la gent més vips del municipi, No faltava mai on hi havia una cita cultural i l’alcalde de torn hi feia acte de presència. Ja coneixia a tots els personatges d’aquestes cites obligades per pujar reputació a la vila i tenia arts amagades en aquest difícil art de demostrar que tu sempre ets millor que la resta.

En el món del funcionariat va arribar al lloc més alt de l’escala i la seva signatura sempre era cegament fidel  al que deien els del seu partit, tot i que a les reunions no hi anava mai. No fos cas que se la veiés i li esguerressin la seva neutralitat només aparent davant del gran públic que només llegeix la premsa esportiva.

Era polifacètica, tant podia ser una gran entesa en el món de les finances, com el de la construcció d’edificis nous, com en serveis a les persones grans. El seu bagatge gaudia d’una gran amplitud. Un parell de llibres del perfecte funcionari l’ajudaven a preservar aquesta imatge que volia donar davant el gran públic i principal usuari dels serveis que depenien d’ella. En realitat, havia estat estudiant durament una carrera de biologia que mai va tenir cap interès en aplicar, però que li servia de base pel seu currículum a base de cursos pagats d’administracions públiques que l’havien curtit abastament en el món del servei a la ciutadania.

La senyora de Martínez te la podries trobar ocupant una plaça de funcionari diferent en cada legislatura. Un canvi de municipi, però sempre dins la mateixa comarca, sense creuar massa fronteres. Era un dels cromos que els polítics del seu partit posaven sobre la taula cada cop que hi havia eleccions municipals a l’hora de muntar un equip de govern. Ella, tot i no estar en cap llista  ni enganxar cap cartell electoral, tenia molt de pes amb el seu partit, però sempre se la veia discretament en una segona línia. Era la funcionària fidel als colors que no negava mai cap firma.

La senyora de Martínez tot i intentar fer-se sentir molt propera a la gent, utilitzava un llenguatge polític per parlar de moltes coses sense dir res. Tots els seus avantpassats ja havien patit prou manques de protagonisme i s’havien hagut de rodejar de gent de classes baixes o mitjanes, però ella volia trencar aquesta tradició i apostar per la gent de renom. Per donar més estil als seus cognoms a part d’incorporar el del seu estimat espòs en substitució del seu primer, el seu primer anava unit per la conjunció i per donar més nivell a la seva nomenclatura.

Tot i declarar-se molt patriota i amant de la causa local. Ella a l’hora de comprar sempre optava per Barcelona i botigues que li permetessin vestir models exclusius no fos que mai arribes a coincidir amb altres éssers que gosessin portar els seus models tan exquisits.

La senyora de Martínez tenia molts pocs diners al banc que anava dilapidant amb mil excuses, però ella sempre aparentava gaudir d’una gran fortuna xiuxiuejant amb algun dels seus molts amics banquers. Tot un personatge a casa nostra. Una persona que de mica en mica ha vist com altres veïnes l’han volgut emular, però no han tingut ni mai tindran la seva sort a l’hora de pujar en l’escala social a base del seu pobre home que fa més hores que un rellotge. El seu partit ja no sap com treure-se-la de sobre. Popularment se la coneix per la funcionària bufona. Article publicat al Diari del Baix Penedès i a L'Eixdiari a partir del 22 de novembre del 2013.

Boira a la plana del Baix Penedès

Fins el dia que els polítics i derivats de la comarca no sapiguin on estem no ho arreglaran. Mentre segueixin fent volant coloms de tot allò que fa anys que ens vénen i que poca cosa rai queda no arreglarem res. Tenen la boira als ulls i no saben on està el rumb. Només els cal donar un tomb pel Vendrell a una hora cèntrica i es veu clarament que és el que hi ha i que és el que es respira. La realitat està al carrer i no als diaris servils ni a les estadístiques.

Un dia molt especial al meu poble, Albinyana

Albinyana és un municipi que encara conserva el seu esperit tradicional. Gràcies a la crisis i a què el Vendrell i Calafell eren més atractius la gent ha anat a la capital i ha deixat de banda aquest poble enlairat del Baix Penedès. Una de les coses interessants que se celebren al municipi al llarg de l'any és la Fira d'Artesania que enguany ha arriba  la setena edició. Més de 60 expositors ens mostren les seves creacions en bijuteria, roba, metalls, etc. També hi havia una xurreria i les coques de Perafita que no fallen mai a cap fira o similar de la comarca. Evidentment també hi havia artesans del poble especialistes en herbes remeieres, codonyat i sabó, entre d'altres. La veritat és que feia goig i es podia admirar l'entrada d'un dels edificis amb més solera del carrer Bonastre  poble a tocar a la plaça Major. Tot estava repartit pel casc antic i dins la societat hi havia la mostra de plaques de cava que atrau molta gent. No hi faltaven el passeig en ruc català, ni la mostra d'un taller de ferro, entre moltes altres coses, com la xurreria que sempre agrada.

Feia goig el poble amb molts de visitants de fora i molta gent del poble que també tombava per aquí i per allà comprant i mirant coses en els seus carrers empinats. La gràcia de tot plegat és que estava tot molt ben organitzat des de la rebuda al pàrquing de l'entrada de la localitat hi havia un cotxe que portava als visitants que ho volguessin fins el nucli de la fira. Els carrers tallats i tot motl ben organitzat perquè res no fallés. No cal que ho faci cap empresa com a Calafell. A Albinyana hi ha gent per muntar això i molt més si fa falta.  La gent del poble amb els seus nous capgrossos i grallers hi posaven alegria a la festa. Molt content de veure Albinyana com he vist avui. Els petits és fan grans, els grans encara ho són un xic més, però entre tots mantenen ben ferm l'esperit del meu poble, Albinyana. Enhorabona a tots plegats per aquesta nova edició de la fira que ja està consolidada. Per molts anys. No perdem mai l'autenticitat i aquest anonimat magnífic on tohtom hi posa de la seva part per fer una cosa entre tots on tots hi prenen part d'una manera o altra.