La senyora Garcia no tenia en el seu arbre genealògic cap personatge famós
que hagués sortit mai de la instrahistòria, ni tampoc gaudia de cap renom
conegut en el seu poble, ni tan sols era la pubilla de cal no sé qui ni cal no
sé que. Ella sempre s’havia esmerçat en
buscar-se un lloc en l’actualitat local. S’havia apuntat a mil entitats de tot
tipus i en especial les de caire cultural i filantròpiques que són les que
vesteixen més de cara a la galeria. Persona amb ganes de fama es va buscar un
home de casa bona, tot i que era nouvingut en aquest privat món de les cases
amb solera i reputació. Ajudat de la mà del seu estimat va anar grimpant en el
món de l’administració. Poc a poc i amb urpes en comptes d’ungles pujava i
pujava fins tapar el sol. Ben aviat va foragitar el seu cognom original de
totes les targetes de visita i de presentació.
El va substituir pel del seu estimat espòs que tot i que era molt comú,
almenys podia dir que era un dels ginecòlegs amb més clientela de la contrada.
Persona estimada arreu de la gent més vips del municipi, No faltava mai on
hi havia una cita cultural i l’alcalde de torn hi feia acte de presència. Ja
coneixia a tots els personatges d’aquestes cites obligades per pujar reputació
a la vila i tenia arts amagades en aquest difícil art de demostrar que tu
sempre ets millor que la resta.
En el món del funcionariat va arribar al lloc més alt de l’escala i la seva
signatura sempre era cegament fidel al
que deien els del seu partit, tot i que a les reunions no hi anava mai. No fos
cas que se la veiés i li esguerressin la seva neutralitat només aparent davant
del gran públic que només llegeix la premsa esportiva.
Era polifacètica, tant podia ser una gran entesa en el món de les finances,
com el de la construcció d’edificis nous, com en serveis a les persones grans.
El seu bagatge gaudia d’una gran amplitud. Un parell de llibres del perfecte
funcionari l’ajudaven a preservar aquesta imatge que volia donar davant el gran
públic i principal usuari dels serveis que depenien d’ella. En realitat, havia
estat estudiant durament una carrera de biologia que mai va tenir cap interès
en aplicar, però que li servia de base pel seu currículum a base de cursos
pagats d’administracions públiques que l’havien curtit abastament en el món del
servei a la ciutadania.
La senyora de Martínez te la podries trobar ocupant una plaça de funcionari
diferent en cada legislatura. Un canvi de municipi, però sempre dins la mateixa
comarca, sense creuar massa fronteres. Era un dels cromos que els polítics del
seu partit posaven sobre la taula cada cop que hi havia eleccions municipals a
l’hora de muntar un equip de govern. Ella, tot i no estar en cap llista ni enganxar cap cartell electoral, tenia molt
de pes amb el seu partit, però sempre se la veia discretament en una segona
línia. Era la funcionària fidel als colors que no negava mai cap firma.
La senyora de Martínez tot i intentar fer-se sentir molt propera a la gent,
utilitzava un llenguatge polític per parlar de moltes coses sense dir res. Tots
els seus avantpassats ja havien patit prou manques de protagonisme i s’havien
hagut de rodejar de gent de classes baixes o mitjanes, però ella volia trencar
aquesta tradició i apostar per la gent de renom. Per donar més estil als seus
cognoms a part d’incorporar el del seu estimat espòs en substitució del seu
primer, el seu primer anava unit per la conjunció i per donar més nivell a la
seva nomenclatura.
Tot i declarar-se molt patriota i amant de la causa local. Ella a l’hora de
comprar sempre optava per Barcelona i botigues que li permetessin vestir models
exclusius no fos que mai arribes a coincidir amb altres éssers que gosessin
portar els seus models tan exquisits.
La senyora de Martínez tenia molts pocs diners al banc que anava dilapidant
amb mil excuses, però ella sempre aparentava gaudir d’una gran fortuna
xiuxiuejant amb algun dels seus molts amics banquers. Tot un personatge a casa
nostra. Una persona que de mica en mica ha vist com altres veïnes l’han volgut
emular, però no han tingut ni mai tindran la seva sort a l’hora de pujar en
l’escala social a base del seu pobre home que fa més hores que un rellotge. El
seu partit ja no sap com treure-se-la de sobre. Popularment se la coneix per la
funcionària bufona. Article publicat al Diari del Baix Penedès i a L'Eixdiari a partir del 22 de novembre del 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada