Modernitat comunicativa al Vendrell

Fa uns anys el pacte de l'Ajuntament del Vendrell per aquest 2017 s'hagués presentat tots junts allí en plan bon rollo i guays que som que tirem el poble endavant. Ara com no interessa s'ha fet per etapes: primer el govern: nosaltres l'exposem i després per separat C's i PP. No s'han fet una foto conjunta com s'haguès fet fa un temps. La gent no tindrà la imatge de tots junts. Ara té la imatge de tots separats.

Poemes i promeses

La raó sempre venç al poder i les paraules als silencis. Els amics es tornen enemics i els enemics comuns fan tornar amics als enemics. Els grans poetes cauen al primer pont del castell i els personatges silenciosos arriben fins a la cambra reial on s'amaga el tresor. La gent i parla per interès molt cop i la sinceritat s'esavaeix de les paraules i no trobes un sentit al seu discurs. El murmuri és molt pitjor que les paraules i la censura és la millor difusora de les grans veritat. Les promeses incomplertes són promeses que s'han de clavar i les banderes al fi i al cap s'amaguen sota l'estora

Piratas del Caribe, es pot anar a veure

He vist totes les pelis de Piratas del Caribe i en aquesta he trobat que els efectes i un final un xic peculiar trenca una mica la dels seus antecessores. Quan ja has passat tots els títols hi ha una escena d'un parell de minuts que et marca que alguna cosa. No us la perdeu. Molt gran l'Antonio Banderas i no hi falten les tonteries del Johnny Deep i els pirates morts. Una mica llarga, però la veritat és que passa bastant bé. És recomenable perquè té coses enginyoses. Ja direu el que.

La Festa de la Bicicleta, mantenint els mínims

La festa de la Bicicleta se segueix mantenint amb uns mínims garantits de per vida. A part de les escoles, els Pstorets, els Iaios de la Muntenyeta i un grup de santolivencs esportistes la resta són escoles. Algunes ja no fan ni carrossa i la majoria fan una cosa per donar el callo i ja està. Ja no hi ha ni gent al carrer esperant que passi els ciclistes. A la Rambla hi havia poca gent esperant els participants, la majoria eren els mateixos participants. Enguany s'ha portat a la Carulla, però ni això ha animat a la festa. La cosa hagués canviat si hagués vingut la Shakira i el Piqué, llavors encara que fos per casualitat la cosa hagués canviat una mica, però la Carulla és la Carulla i el Piqué el Piqué i les coses van com van.
Enguany s'han fet curses noves per celebrar els 75 aniversari. Poca concurrència. En la més lenta crec que no varen participar ni cinc persones. Agradi o no agradi aquesta és la realitat d'una festa que va tenir el seu boom fa 15 anys i de mica en mica va perdent pistonada.
En el tema premis, hi ha coles com l'Angel Guimerà que fa anys que no aconsegueix el primer i altres doncs mira es dóna el premi perquè s'ha de donar i val més això que res, però el nivell baix. S'ha fet el que s'ha pogut i les coses van i venen i potser s'haurien de potenciar altres coses com la pedalada nocturna que si que tira i també ja forma part de la festa. No sé. No és un tema de donar millors premis, ni sortir per la tele, ni potar famosos amb poca tirada. Les coses són com són i s'hauria de fer un canvi de 180 graus i no passaria res. A veure que passa en les properes edicions. Enhorabona als organitzadors que s'ho han currat, però falta algo. A veure si entre tots es pot trobar i anar provant. Molta gent a dalt l'escenari, però uns pocs donaven premis. Ja ho haguessin pogut donar entre tots que dona més flow.

Gossos a la platja

Encara que a moltes platges està prohibit accedir amb gossos, no costa gaire veure aquests animals de quatre cames passejant amb els seus propietaris per aquests espais públics. Evidentment que hi ha una llei que ho prohibeix i potser també tenim en aquest escenari un policia que ho vetlla, però si ningú fa la seva feina, situació molt freqüent, ens trobem aquest panorama fora de la llei.

Alguns ajuntaments s’estan plantejant que els gossos puguin accedir legalment a la platja. Ara només falta saber si compartiran l’espai amb les persones  o hauran d’anar a unes zones reservades per a ells. El problema d’aquí com en moltes altres ocasions són les actuacions incíviques d’uns pocs propietaris d’animals que no fan el que els correspon, en aquest cas recollir les deposicions dels seus animals i posar-ho tot en una bosseta. Caminant per la platja no costa gaire trobar defecacions d’aquestes bèsties fruit un propietari irresponsable. Ho ha de pagar tots els amos? No. S’ha de vigilar tots aquells que fan un mínim esforç per mantenir la via pública neta. Això pot passar arran de mar, en un carrer o un jardí. El problema és el mateix. Si la policia no actua perquè això de sancionar segons a quin agent li costa una mica, val més que ho deixem una mica com ara on tothom fa una mica la vista grossa, excepte en casos de puntuals de màxima afluència a la sorra o per quedar bé en una campanya per evitar aquests comportaments..

No cal saber o no saber la normativa o l’ordenança preceptiva, només ens cal tenir dos dits de front i pensar una mica i ser conscients que tinguem un animal, cotxe o bicicleta vivim en una societat on hem de conviure en els espais públics. En la nostra societat encara hi ha massa casos que justos paguen per pecadors perquè no actuem  amb les persones que ho hauríem de fer fins que la cosa s’embolica.

Noves cares a la política comarcal

Jo crec que aquesta legislatura que ens queda estaria bé per anar finiquitant polítics que porten 30, o 40 anys a la política.Ha d'entrar sang nova amb nous conceptes i maneres d'entendre el món. És igual si de dretes o d'esquerres, totes les puntes són perilloses, però ara que estem així a mig camí cap a no sé on haurien aquestes vaques sagrades de plegar amb certa dignitat i deixar a la gent buit el camí. Què s'equivoquen, no passa res. Aprendran de nou, però potser massa endavant hauran de marxar per la porta del darrera.

El comptable del cenobi

El convent feia dies que necessitava un nou comptable perquè alguns professionals d’aquest sector havien volgut tirar endavant amb l’economia del cenobi. Quan van veure com estava el claustre, van decidir tocar el dos i passar-se la pilota a un nou monjo professional de comptes i números.

Al final en un poblet de la costa van trobar un frare descalç que tot i que no tenia els requisits oficial per vetllar per l’economia del convent, era el més idoni per dur a terme aquesta ingent tasca. Llavors el primer que va demanar per fer fora tota aquella colla de monges i monjos pidolaires que sempre l’estaven molestant trucant a les porta i deixant-los-hi missatges a la bústia d’entrada va ser que només parlaria amb el pare abat i amb l’abadessa del convent del costat amb qui compartien els espais comuns de pregària i de vida monàstica de les dues congregacions pietoses.

El nostre monjo que era una persona que tenia molt clar que és realment important va demanar guanyar el doble del que s’havia lliurat religiosament als seus antecessors per aquesta responsabilitat. En aquest centre espiritual hi havia un important taller d’hòsties que es venien a tota la contrada per poder complir amb el sagrament de la comunió que tots els creients han de practicar.

Tot i que el convent per una mala gestió dels antics abats i abadesses tenia greus problemes de finançament i feia anys que només podien cobrir les necessitats més bàsiques de la congregació i no es podien permetre cap luxe. Una situació crítica que encara es podria allargar un parell de quinquennis més per anar sanejant l’economia dels convent fins que es poguessin veure les orelles i posar ordre als assumptes que quedaven pendents. La cosa no donava més de si i el negoci de la venda d’hòsties ja no era el que era perquè algunes parròquies no podien abonar la suma les seves factures amb  la nostra indústria religiosa.

Llavors el nostre comptable amb el beneplàcit del pare abat i la mare abadessa va decidir aplicar la normativa més estricta de l’Ordre de Sant Benet  que va trobar  en una calaixera abandonada al segle passat per estalviar el màxim possible de les míseres arques de la comunitat. A tots els proveïdors de la zona que aportaven carn, blat, pa, espècies, llana, medicines se’ls havia de marejar com més possible abans d’abonar qualsevol de les seves factures. Amb mig any de diferència se’ls regulava els comptes pendents dels seus productes lliurats al monestir. Al cap d’un any, la majoria van desistir de portar res al cenobi. Llavors van haver d’anar a buscar aquests recursos més llunyans i més dolents perquè els més propers van desistir arran de la política de traves, restriccions i aplaçaments  del nou comptable.

Quan els caps de setmana els veïns del poble anaven a ofici major de la comunitat els pobres monjos no sabien on posar-se perquè els que tenien deutes per cobrar els demanaven quan podrien liquidar aquella factura perquè tenien que fer front a un seguit de despeses. Les estrictes normes del nou comptable provocaven que mai sabien quan podrien recollir la contraprestació econòmica dels seus productes i serveis.

Tots els responsables del diferents àmbits del convent havien dimitit perquè no podien fer res mentre aquell nou professional  del puny tancat i aïllat de la seva comunitat mantingués aquesta política els era impossible fer qualsevol cosa. Ja havien perdut la collita de patates perquè no podien comprar aixades per conrear l’hort. La meitat de les gallines estaven mortes perquè no podien comprar gra per alimentar-les.

Al final el nostre comptable va tocar el dos pressionat per tots els membres d’aquella sòlida comunitat. El pare abat i l’abadessa va haver d’assumir que no havia estat la millor elecció. Mentrestant a la porta del monestir hi posava: es busca comptable que estalviï fins el punt que no resulti perjudicial per cap veí de la contrada..