Quan les famílies no poden pagar ni l'aigua de casa

Els números i les estadístiques es poden vendre de moltes maneres als votants. Els polítics d’això en saben un bon tros i ho utilitzen fins i tot amb excés que pot arribar a ser preocupant. En els dos o tres anys anteriors no s’havia pujat ni un cèntim en les ordenances municipals perquè la situació política de l’equip de govern era molt delicada.. Per altra banda, també als qui votaven en contra, PSC, se’ls hi podia fer un favor polític que no convenia de cara als comicis passats. L’excusa perfecte per capejar el temporal en forma de crisi que ja es notava amb contundència en les capes socials més febles i anava pujant. Un 50% i escaig de la ciutadania va votar el passat mes de maig i arran de les seves preferències va sorgir una nova composició municipal. Tot i algun moviment en fals en els primers dies cap a coalicions políticament no molt ben vistes, però que molta gent desitjava des del seu anonimat, al final es va fer una mena “tots contra ells” o “tots a favor del Vendrell”. Cadascú que agafi la versió que li faci més patxoca. Portem un mig any en funcionament d’aquesta mena de govern bicèfal de cara a la galeria, encara que oficialment només una persona exerceix d’alcalde. Segons el pacte ambigu entre les diferents formacions, a mitja legislatura li cedirà el torn a l’altre. En una situació aproximadament normal arran del canvi hauria de dimitir el primer batlle per donar pas al següent de la llista, però al Vendrell això segur que no passa. Aprofitaran fins el maig del 2015. En aquesta combinació de quatre partits es poden fer dos tipus de política: per una banda que vagin tots a una amb idees noves fruit de les noves incorporacions en especial en les files JpV i PSC o mantenir-se ferms en la mateixa tònica anodina general dels darrers anys, CDC i PP. Pel que s’ha vist la cosa va per la segona opció. Jo confiava i encara confio amb la Laia, L’Eva, el Jaume, el Kenneth a veure si donen un cop de timó a la línia dels darrers anys i entrem en una nova dinàmica millor per tots plegats. No tenen gaire experiència i el dia a dia se’ls menja. A banda, la situació actual no acompanya, però alguna cosa es pot fer a part de finiquitar el lloguer de la casa del Mumbrú i eliminar el transport escolar. Dues mesures que arriben massa tard i no sempre prou bé. Estem en un any postelectoral en clau municipal. Llavors és el moment que toca de pujar el màxim els impostos de la legislatura. Totalment al contrari dels anys previs a eleccions quan no es pot tocar res, ni un cèntim amunt. Al meu poble, Albinyana, l’any 2011 es pagaven 120 euros per casa en les escombraries domiciliàries. Ara al 2012 en pagaran 160. En canvi, al Vendrell que són més bones persones i més comprensives, al 2011 en pagaven 63 i al 2012 en pagaran 90 euros, quasi la meitat que Albinyana. Tenint en compte que a Albinyana per població has d’anar en alguns casos 400 metres a tirar la brossa recicable perquè els contenidors estan lluny els uns dels altres, cosa que al centre del Vendrell no succeeix per la densitat demogràfica de la població. Els uns i els altres ens enganyen perquè la recollida de la brossa costa més del que realment paguem. Per abonar la diferència, que al Vendrell arriba al 50 % del cost del servei es treuen recursos d’altres entrades del pressupost que no sigui directament la butxaca de l’usuari de les escombraries que és tothom. La realitat és que la crisis continua igual o pitjor que els altres anys. Si mirem el Butlletí de la Província de tant en tant veurem la llista de morosos de l’administració per diferents conceptes, embargaments i altres. Entre aquests, tots aquells que se’ls talla l’aigua per impagament. En les darreres setmanes al BOP de la província es podia veure dins el Vendrell un llistat de més de 200 persones amb les corresponents famílies. Potser hi ha inclòs algun garatge i algun pis de lloguer sense llogaters. La majoria són famílies que suposadament no poden pagar uns 20 euros i escaig cada dos mesos perquè surti aigua per les aixetes. No és un luxe sinó una de les necessitats més bàsiques. Això es preocupant. Molt preocupant. A part d’aquesta informació en alguns cops s’ha utilitzat per motius polítics, la realitat és molt crua i la tenim aquí a casa nostra. El que hem de fer és gestionar millor els nostres diners i estalviar-se despeses com Turismar, fires i altres històries desfasades, vigilar més les subvencions i fer política amb cara i ulls i pensant amb el cap i en allò que realment necessita la gent que potser no són ni pistes de pàdel ni castell de focs entre d’altres. ¿Si en temps de bonança hem arribat fins aquí on arribarem en temps de crisi? Article publicat al Diari del Baix Penedès el 28 d'octubre del 2011