En els llunyans temps del dictador aquí havíem de passar amb l’anomenada
autarquia que consistia en no importar res i fabricar i produir tots els béns,
productes i estris que necessitàvem. No calia esperar res de fora. Era qüestió
de mantenir-se amb les coses de casa. Després d’aquest període ja van venir les
importacions i exportacions i la cosa s’ha
normalitat. Vàrem entrar a l’UE a l’OTAN i ja som un país presumptament
corrent. Ara estem tornant a reclamar aquest tret de l’època franquista, però en una versió actualitzada,
sensata i moderna. Això que ens portin el peix de Sud-àfrica i la carn del
continent americà no és una cosa que ens acabi d’agradar perquè nosaltres també
en produïm. Hem de vendre els nostres productes a casa nostra primer de tot,
després si tenim sort ja els exportarem arreu del món.
Igual que comprem el peix a l’altra punta del món hi ha empreses públiques
i privades que treballen amb proveïdors de fora de casa nostra quan potser els
d’aquí són igual o millor i més econòmics. Alguns cop ho fan simplement per
preu, però molts altres cops ho fan per interessos. En el cas de les
administracions públiques hi ha un seguit de consells que provenen de la cúpula
del partit que s’han de seguir. Després
d’unes eleccions sempre hi ha canvis de funcionaris amb carnet polític o
d’amics del partit que quan entren els de l’oposició al poder han d’anar a un
altre consistori a guanyar-se les garrofes.
Un altre element prou important dins el KM 0 són les fires. Moltes fires i
derivats que tenim a casa nostra mostren una gran quantitat de productes de
fora dels nostres límits. S’ha de donar cabuda als nostres productes i també
afegir-hi de fora, però amb uns mínims garantits. Deixem estar aquesta política
del tot s’hi val i tot està permès. Si en els primers anys d’un projecte proper
queden espais buits, segurament en properes edicions es veurà millorada, però
sempre mantenint uns mínims.
Aquesta política propera també inclou
compartir programació de ràdio. En comptes de connectar amb les grans
cadenes sempre es millor difondre el que es fa a casa nostra. Posar una emissora
de ràdio té el seu cost, però un cop superat queda el més important que és
farcir la graella amb programació pròpia i que els col·laboradors ho facin de
manera altruista. Aquí està la dificultat d’aquestes iniciatives locals que no
acostumen a aprofitar el potencial que tenen amb producció pròpia.
Es evident que hem de conèixer el Big Ben, la Torre Eifel i el Reina Sofia,
però també hem de conèixer casa nostra. No hi ha gaires oportunitats perquè
algun entès ens expliqui allò que ens amaguen els nostres carrers places i
masies abandonades. Només cal recordar el gran èxit dels tres circuits que
s’han hagut de fer al Vendrell amb motiu del recorregut del 1714. També hi
havia més de 30 persones en un que es va haver d’anul·lar i que anava de Cunit
fins el Francàs per la platja per conèixer les restes de la Guerra Civil a casa
nostra. Una previsió de pluja intensa va aplaçar la cita fins més endavant.
El problema del KM 0 és que hi ha molta gent que es presumptament es
preocupa per aquest espai, però el que falta és unificar criteris i que
sorgeixi algú que ho pugui gestionar i tingui capacitat de maniobra.
El KM
0 és real, és proper, però massa cops el tenim tan proper que no el veiem. En
el cas de les compres també l’hauríem de practicar, però per això també aniria
bé que els quatre gats que són propietaris de molts locals del Vendrell toquin
de peus a terra i baixin del núvol i posin els lloguers dels locals a un preu
assequible amb els temps que corren i deixin de cobrar lloguers a preus de Carrer
Pelai a Barcelona o Serranos a Madrid i s’adaptin als temps que corrin. Potser
és que al final prefereixin que s’hi instal·li un gran basar de procedència
oriental que algun jove emprenedor amb ganes de fer coses noves. Després es
queixen de la manca d’oferta que tenim. Coses del directe. Practiquem el KM 0 i que les nostres
formacions musicals toquin a casa nostra i no s’hagin de guanyar les garrofes a
la Franja de Ponent a quarts de 4 de la matinada i aquí tenim grups aragonesos
omplint les nostres festes populars. Article publicat al Diari del Baix Penedès, a l'EixDiari i al Baix Penedès Diari a partir del 11 de desembre del 2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada