La normalitat no és notícia. Moltes coses que ens passen entren dins del
que podríem dir quotidianitat. En el moment que algun fet sorgeix de la rutina
entra a formar part dels candidats per esdevindré notícia. El passat dia 25 de
novembre el meu pare va morir. Va trencar un dia a dia de 77 anys per entrar
dins els afortunats tenir un petit titular. El meu pare no ha estat polític, ni
president de cap entitat, ni artista, ni esportista, ni cuiner, ni res de res
que pugui sorgir de la tònica general de l’anonimat de moltes persones, però
era el meu pare. Ell era un dels darrers pagesos de la comarca, una generació
que poc a poc es va apagant. Fa exercir la seva feina com tants altres del seu
gremi fins que va tenir forces ajudat per la resta de la família. Va arribar un
moment en què les forces li eren justes. Ell era feliç d’aquesta manera.
Estimant a la terra i estimant als seus. No li calia cap aplicació al mòbil per
saber si plouria o no. Només observant
per on bufava el vent i la pinta que tenien les boires que penjaven del cel
podria deduir que passaria igual que un home del temps actual. Era una persona,
com tants altres, que no li calia cap rellotge per saber l’hora que tenia que
anar al camp o plegar. Només la traça de les ombres sobre el terra li permetien
calcular quina hora era.
Ell era d’aquests que marxava tot el dia a la vinya tot i que el tros estes
a un quart d’hora de tractor de casa. Allí no calien ni “tuppers” ni menjars
preparats, ni res semblant. La llenya i les vergues dels ceps de la darrera
poda li permetien cuinar i escalfar-se quan la temperatura i el temps ho
demanaven.
El meu pare no llegia diaris, en tenia prou en estar cada dia davant la
televisió una estoneta i en tota aquella informació que intercanviava amb els
seus veïns o amics el dia de mercat que era una cita obligada. Sabia les
principals festes majors de la contrada i com no, les fires que hi havia sense
cap tipus de necessitat d’agenda.
El meu pare no tenia cap assegurança a la vinya perquè no li resultava pas
per les poques vegades que havia perdut alguna collita.
El meu pare no coneixia ni les escapades de cap de setmana, ni les vacances
ni els ponts per gaudir. Era una cosa que mai s’havia plantejat i quan va
tornar de viatges de nuvis a Mallorca com manava la tradició només es va
atrevir a fer sortides d’un dia no gaire lluny. Evidentment, al tornar sempre
destacava el que havien dinat, la resta eren coses que no eren tan importants.
Molts cops també apuntava sobre les terres si estaven ben treballades. Ell
coneixia millor que ningú els secrets de la terra i era una cosa que s’hi
fixava. Sempre la valorava per la seva qualitat per al conreu, mai hi veia cap
ús per obtenir cap tipus de benefici urbanístic ni similar.
El meu pare durant molts anys a l’estiu sortia al carrer a la fresca a
prendre l’aire i era el moment de xerrar una mica amb els veïns i vianants que
podien circular en un poble com Albinyana que gràcies a la crisi ha conservat
el seu esperit.
El meu pare anava cada diumenge a la tarda durant molts anys a la societat
del poble a jugar a cartes. No era la seva passió, però era l’excusa per passar
una estona i assabentar-se una mica que es coïa al municipi i rodalies. Al
baixar, sempre guardava un caramel que era el màxim trofeu d’estar un parell
d’hores o tres buscant el màxim profit al cavall, sota i rei.
Les festes principals del meu pare era les festes del poble i Nadal. Molts
dels dies vermells del calendari els aprofitava per anar a la vinya perquè ell
no els sentia pas com un dia especial perquè coses com la Constitució o el dia
del Treballador no les acabava d’entendre tot i que ell va néixer el dia primer
de maig.
El meu pare tenia un cotxe pràctic tipus furgoneta que li permetia carregar
el màxim el dia que anava a mercat al Vendrell, que era com el seu dia de
festa.
El meu pare no creia amb els polítics perquè ningú li va donar res a la
vida i s’ho va haver de guanyar amb la suor del seu front.
El meu pare era una persona del seu temps que estimava el seu Manolo
Escobar ja desaparegut i la seva Isabel Pantoja ara a la garjola. Entenia el
castellà, però el parlava amb molts catalanismes. No el necessitava pas per
comunicar-se amb les persones que tenia properes. Qui volia ja l’entenia.
El meu pare va viure feliç en el seu món. No li agradava viatjar fora del
seu entorn més proper. Va ser dels últims a tenir cotxe, mòbil, televisió a
color perquè no eren de les seves prioritats perquè ja tenia un altre sistema
més antic per fer-ho possible.
El meu pare ens ha deixat i el vull obsequiar amb aquestes quatre paraules.
Ell volia que jo aprengués lletra, però sempre em deia que si repetia un curs
hauria de fer de pagès. La millor pedagogia possible. No vaig repetir mai. Per
tu, pare. Gràcies per tot. Article publicat a partir del 27 de novembre del 2014 a l'EixDiari, Diari Baix Penedès i Baix Penedès Diari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada