Després de molts
mesos i anys lluitant perquè se’ns reconegui la nostra identitat al bell mig de
dues grans conurbacions urbanes com són
Barcelona i Tarragona. Al final ho hem aconseguit. El Parlament va aprovar la
passada setmana la modificació de la llei de vegueries que comporta la inclusió
del Penedès en el nou mapa català. Aquest és el primer pas perquè un dia, amb
el permís del Govern Central, ja no parlarem de províncies sinó de vegueries,
recuperant un territori medieval amb
personalitat pròpia que es va anar forjant arran de les diferents conquestes
cristianes en territori sarraí.
En la primera
meitat del segle XIX amb l’aparició de les províncies la nostra vegueria se’n
va anar en orris i varen trinxar aquest territori històric en dues zones
desiguals: una mirant a Barcelona i l’altra a Tarragona. Sempre s’ha mantingut
una identitat penedesenca, però amb el pas del temps i les migracions dels
darrers anys la cosa ha anat variant una mica. Al Vendrell jo mai he trobat un
fort sentiment penedesenc tret de casos més aviat puntuals que una altra cosa.
En canvi aquesta identificació anava agafant força a mesura que t’allunyaves de
la capital del Baix Penedès i anaves en direcció Vilafranca del Penedès que
vindria a ser el pal de paller de la
identitat penedesenca. La gent quan escolta aquest topònim pensa més que res en
la capital de l’Alt Penedès i el seus voltants. El Garraf tot i forma part del
Penedès històric juga una altra guerra amb una personalitat pròpia que s’ha
anat forjant de mica en mica en els darrers anys. Dins aquesta comarca si
parlem de Sitges ja ens trobem una història personal amb una identitat pròpia
que ens costa identificar amb el Penedès i fins i tot amb el Garraf. Per la
seva idiosincràsia es pot permetre el luxe de concentrar en el seu nom un
seguit d’atributs intrínsecs com no passa a la resta de ciutats. Una virtut que
s’ha anat configurant arran dels anys d’una manera silenciosa i efectiva per
part dels seus veïns.
Llavors tenim
Igualada, capital de l’Anoia. Un ampli
territori on la seva meitat meridional si que ha format part del Penedès
històric, però la seva part septentrional no ho ha fet d’una manera seguida i
continuada, tot depèn de la política del moment que ha marca la frontera. La
seva relació amb el Penedès no es tan clara i profunda com les tres comarques
penedesenques i aquesta part sud que limita amb la resta del territori que avui
protagonitza aquest escrit.
El Penedès com
una realitat administrativa encara estarà molts anys perquè sigui una realitat
tangible i real per a tothom. De moment encara haurem d’anar a Tarragona i
Barcelona segons de la part d’on vinguis. Si que culturalment no es pot negar
els vincles entre les tres comarques perquè la seva gent d’una manera conscient
ha convertit el Penedès en una mena de marc d’actuació. De joves les festes
majors i ja més grans les fires i altres esdeveniments ha provocat que la
majoria de veïns de la zona es moguin amunt i avall amb alguna excusa que
altra.
En aquestes tres
comarques més l’Anoia, trobem una clara capital econòmica com és Vilanova i la
Geltrú, un capital cultura com Vilafranca del Penedès, El Vendrell és el que
tot i les moltes potencialitats que amaga encara està esperant que aquestes
avantatges sobre el paper i reconegudes per propis i estranys algun dia es
facin realitat i situïn a la vila allà on correspongui. Pel que fa a Igualada,
juga la seva pròpia guerra, apostant una mica pel tèxtil com històricament
sempre ha fet i per altres indústries que en els darrers anys s’han implantat
en el seu territori.
El Vendrell es
queda com la capital indiscutible del xató esperant que algun dia a part
d’aquest títol honorífic gastronòmic puguem compartir altres atributs vinculats
amb una major riquesa econòmica i social. Aquest és un primer pas més que res
simbòlic que amb el temps pot derivar en una realitat de cara i ulls. Però
encara estarem anys per conèixer el president de la Vegueria i a descobrir on
està la delegació d’hisenda de la Vegueria. Potser per aquelles dates ja no cal
que discutim quina serà la seva capitalitat perquè estarem parlant d’una
societat virtual, però ara per ara aquesta discussió és la menys important
queda molt per fer i a Madrid no és que ara per ara ens vegin amb gaires bons
ulls. Ens quedarem esperant els propers capítols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada