Cap a la professionalització dels polítics

Un dels actuals objectius de moltes entitats públiques és la de tecnificar els seus treballadors. Aquesta tasca ja fa anys que es porta a terme en menys o més fortuna. Fa 20 anys el model ideal de molts ajuntaments era contractar un percentatge molt alt d’auxiliars administratius a baix cost, uns pocs administratius que controlessin la situació i els tècnics mínims per tirar el municipi endavant. La gràcia de molts polítics era encomanar la majoria de feines tècniques a professionals, despatxos i empreses externes per reduir al mínim les tasques del consistori. Per una banda, s’aconseguia que la partida de personal fons la mínima i per altra banda, es mantenien uns vincles polítics interessats.  Segons com anava la corda o l’acatament als designis polítics municipals llavors es buscava una altra proposta que tingués millors sintonia amb els manaires de cada moment. La màquina rutllava a la perfecció. Evidentment el cost d’aquest sistema de funcionament resultava molt més car que no pas contractar professionals propis en el consistori. Però com ara i abans les despeses les paga el poble sobirà i cada quatre anys hi ha eleccions i no saps mai quins resultats donaran, la millor estratègia ara i sempre és qui dies passa i anys empeny.

Va arribar un punt de crispació general quan el deute municipal pujava i pujava i ja no es donaven llicències de construccions ni es feien pisos. Llavors, es van veure obligats a canviar de tàctica perquè aquest mètode ancestral ja no donava el rendiment d’abans. Es van haver d’anar incorporant de mica en mica tècnics i persones amb formació per a portar a terme algunes tasques que fins llavors estaven a mig camí entre el polític que feia de tècnic i l’empresa externa que s’adaptava a la voluntat política sense qüestionar gaire la mesura política  no sigui que el pastís marxés a la competència. En un món on la majoria de secretaris i interventors eren i són accidentals, alguns es combinaven segons els colors dels partit que portava el comandament de la casa gran. Molts cops quan hi ha canvis de partit al plenari es produïen canvis de tasques en el mateix consistori o funcionava la solidaritat nacional i es produïen intercanvis amb altres administracions públiques més o menys llunyans segons el nou mapa polític resultant. Al final de la partida, com al joc de les cadires la majoria trobaven el seu lloc ideal en una cadira o altres de l’administració. També trobem la Generalitat i les Diputacions que també s’afegien a aquest joc d’intercanvis. No cal parlar dels consells comarcals on alguns d’aquests polítics tenen la seva plaça, però navegant en aquest món de la política a través de les  comissions de serveis en altres llocs fins retornar al seu lloc després d’una més o menys trillada trajectòria política, prop de casa i en un despatx tranquil·let amb bones vistes.

La gràcia perquè una administració pública funciona és que la part laboral del consistori tingui un secretari i un interventor o un secretari/interventor de carrera. Un professional que hagi passat les seves proves presumptament objectives i que aquestes li garanteixi la seva objectivitat i professionalitat en el càrrec que ocupa. No vull dir que els accidentals no facin aquesta tasca, però com passa en el món de l’agricultura, hi ha de tot a la vinya del senyor. Alguns potser són més legalistes que els d’habilitació nacional, però n’hi ha d’altres que se’ls pot veure de lluny per on van i com han arribat fins el lloc que ocupen. Si tenim aquest pilar bàsic del personal al servei de l’administració podem organitzar la resta de càrrecs amb responsabilitats d’una administració pública amb uns concursos oposicions oberts a tothom amb uns mínims garantits a través d’aquest professional contrastats per unes proves molt dures a nivell nacional. A partir d’aquí anar confeccionant tota l’estructura fins el darrer element, però evidentment tot aquesta voluntat depèn dels polítics de cada castell que són, a manca  de secretaris i interventors de carrera en massa ajuntaments, els responsables d’aquest funcionament gens actualitzat fonamentat en uns principis que poques vegades són en benefici de tots sinó només en la d’uns pocs escollits.