Un repàs renaturalitzador del 2025

 

 

En aquestes dates tan entranyables deixem un nou any enrere en el nostre camí cap al més enllà. Són moments de fer un petit repàs a aquells episodis peculiars que han marcat l’actualitat d’aquest any que ben aviat deixarem enrere.

Un cop més el gran protagonista de tot plegat ha estat el mausoleu del Tabaris que ha acollit infinitat d’actes de tot tipus durant aquests dotze mesos. S’ha d’aprofitar la inversió d’un tou de milions posat en aquest edifici que ens recorda a l’arquitectura soviètica més que a una altra cosa. Ja tenim cinema, dansa inclusiva, mercats de tot tipus  i també celebracions d’algunes empreses familiars consolidades del Vendrell. Tot va sobre rodes. En aquest any hem celebrat la primera nit de l’empresa que curiosament es va premiar a algunes de les firmes que han tingut el seu dia de glòria en aquest edifici de la nissaga optimista. El fort del Vendrell precisament no és el seu teixit empresarial, però sempre queda bé una mica de postureig en aquest àmbit empresarial amb unes quantes fotos i uns parlaments de complement.

Una de les coses més destacables d’aquest any és el traspàs de la Llibreria Mitjans des de la seva seu històrica de la carretera del Dr. Robert fins al carrer Montserrat. Una mesura molt original en la vigília de Tot Sants quan un grup nombrós de  baixpenedesencs van passar els darrers 1.000 llibres d’un establiment  a l’altre. Una manera molt original de promoció i de compartir cultura d’una de les botigues més emblemàtiques del Vendrell inaugurades en un ja llunyà 1969. Arran de les reformes d’aquest cèntric edifici també hem vist com un dels bars més populars del Vendrell com el Salvatore ha tancat les seves portes definitivament. Qui no ha provat les seves flautes de llonganissa amb ceba,  formatge i patates braves? Una combinació que ja forma part del record.

En un ambient festiu enguany es va celebrar la segona edició de l’Enramada en la matinada del Dia del Gos a partir de les tres a plaça Vella. Una proposta clandestina i anàrquica que no hi ha res anunciat i ho sap tothom. Una prova més que hi ha coses que encara que les anunciïs molt no generen cap interès ciutadà i altres que no les trobes enlloc aconsegueix omplir una plaça Vella en una nit de juliol. Enguany un coet va rebotar en un fanal i va caure al terra. No va passar res de miracle, perquè al Vendrell mai passa res. Pau i tranquil·litat per tothom.

Enguany hem inaugurat un pipi can a la sorra davant de l’Alberg de Sant Maria del Mar. Es va posar els volts de Sant Joan. Els cartells es van posar un mes més tard i res després de l’estiu es va treure i fins l’any que ve. Primer era un recinte clos i després es va obrir en la part marítima. Anar fent sobre la marxa.

Tot just abans de la festa major varen començar les obres faraòniques de la Riera de la Bisbal i dels Torrents dels Aragalls. En total més de 6 milions d’euros,a priori, llençats al torrent. Al Vendrell hi ha altres prioritats socials i comercials abans d’aquestes obres que a part d’un gran cost econòmic treuen més aparcament al Vendrell i són tan modernes que posen un parc al mig d’una riera de Sant Salvador fins que un dia l’aigua torni a recuperar el que li han pres.

Seguim amb els eterns problemes de la brutícia, la manca de llum, la inseguretat ciutadana, el soroll d’una discoteca a Coma-ruga, la neteja dels carrers, l’alt cost de l’Ibi i altres històries que ja són intrínseques al Vendrell. No cal que parlem d’aquests urbanitzacions que s’han de revertir a l’Ajuntament i que passen anys i anys i estan allí esperant el seu torn. El vendrellenc de l’any el tenim en el Dani que cansat d’alimentar un parell de dotzenes de gats va portar dos exemplars en el ple de novembre per mostrar la seva problemàtica als 21 polítics del consistori allí reunits. Cansat de promeses va passar a una nova fase. A veure com evoluciona tot plegat. Mentrestant passa tot això esperem que el mític “Cuadritos” torni a formar part d’aquest Vendrell humà farcit de potencialitats i bones paraules i ple procés de renaturalització integral.

 

 

Miquel Casellas

LLiga de fires de Nadal. Vendrell 2 -Arboç 1

 En aquesta super coordinació que tenen els ajuntaments socialistes del Baix Penedès resulta que aquest cap de setmana teníem una edició més de la centenària Fira de Santa Llúcia de l'Arboç i la nova del Vendrell que enguany s'estrena. Res que a l'Arboç no queda gran cosa del que va ser aquella fira amb molta gent i paradetes de fa uns deu anys amb les entitats i la gent del poble. Ara quatre de menjar, jocs de carrer,  bijuteria, creps, formatges i poca cosa més. He anat a dos de dotze del matí de diumenge i tot molt tranquil i uns joves tocant allí pel carrer major i mira que no feia gaire fred. També hi havia alguns establimetns del carrer que com és normal posaven la seva parada al davant de la botiga, però una mica desangelat tot plegat. L'any passat la vaig trobar més animada. 

Pel que fa al Vendrell hi havia molta gent, especialment amb canalla jove que anava a veure el que feien i a fer-se fotos i passar una bona estona. Alguna parada ha venut bastant i altres poca cosa de calaix. Això va com va. Les coques de Vic estan molt bé però els paradistes el Vendrell i comarca són reticients a anar-hi i només hi van uns pocs, bé els de sempre. Serà pel preu?. Si no hi haguessin hagut parades també suposo que hi hagués hagut gent perquè era petita, però mira era resultona amb aquesta empresa Masandalmasland que les monta a altres llocs com el Morell i Oropesa de Mar a gust del consumidor. Molt bé també han estas els herois de cada any que són els administradors de festa major que han de fer de tot una mica, però contents i feliços.

Hosteleria vendrellenca, sort que tots no són així

 

Aquest matí hem anat a un bar per una reunió i evidentment cadascú ha demanat el seu, entrepans, cafè amb llet i tot això. Quan passen dues hores d'estar allí ens ve el jefe i ens diu si volem alguna cosa més. Nosaltres diem que no que ja marxem i tot seguit ens diu que això és un bar i no una oficina que si estem allí hem  de consumir. Estic parlant quan justament en aquest moment estava tot buit i no hi havia ningú més. Ho puc entendre si hi ha gent, però no quan no hi ha ni cristo. Aquest és una mala manera de ser. Puc entendre coses com no portar res de fora i consumir el que hi ha allí com fan alguns establiments, però que et facin fora perquè si quan està tot buit la veritat és que no ho entenc.Aquestes no són maneres. M'havia passat en llocs on hi ha gent, però avui i de males maneres. Doncs res, la darrera i la última. 

El mes de la presumpta felicitat

 

Estem en el mes de desembre quan tothom ha de  ser feliç per viure aquestes dates tan nostrades. Una tradició pagana al voltant del solstici d’hivern que com tantes coses la religió cristiana va adaptar a les seves necessitats, deixant per aquesta alçada del calendari un dels moments claus del cristianisme, com és el naixement del seu Enviat. Tenim davant tot un seguit de celebracions que comencen el primer de  desembre amb l’inici de l’Advent i acaba el dia 6 de gener amb la vinguda dels Reis Mags. Després de la versió religiosa per aquest mes va venir la part comercial que ha entrat en força i que comença el darrer dilluns de novembre amb el Black Friday que finalitza a finals de gener amb la “pujada” de gener. Per fer front a aquestes cites alguns encara conserven la paga doble de nadal que amb el temps s’extingirà i s’anirà prorratejant en la resta de l’any, quedant totalment diluït el seu esperit i és una nova excusa per rebaixar els salaris abonats al personal.

Estem en un dels mesos més intensos del calendari. Si a l’agost toca fer vacances ara és el torn de regalar i també d’anar utilitzant la targeta de dèbit o crèdit per aprofitar els presumptes descomptes que trobem al nostre abast.

L’esperit nadalenc s’ha anat diluint en els darrers anys. Jo recordo que no fa gaires dècades el dia de Nadal era de festa obligatòria, no com altres diumenges que com a fill de  família pagesa, que encara que fos al matí tocava anar a treballar al tros. En el transcurs d’aquestes festes no hi faltava ni l’escudella, canelons, cava, vi turrons, polvorons i altres elements que propis d’aquestes dates tan entranyables. Per les campanades de cap d’any, res de res a les 12 de la nit ja érem tots al llit esperant el nou any. I per acabar el cicle nadalenc teníem el dia de Reis en una de les nits més màgiques de l’any. Llavors teníem un dia més de vacances abans d’anar a l’escola per poder gaudir amb de les joguines de la matinada del dia 6 de gener. Entre tot això i sempre present d’alguna manera a les nostres llars el pessebre que podia estar acompanyat per l’arbre de Nadal.

El Nadal cada dia s’ha tornat més comercial. Aquest ambient familiar de trobar-se tots els membres al voltant d’una mateixa taula, cada dia es va perdent i cada dia són més els restaurants que ofereixen menús per aquesta data senyalada que fa quatre dies celebrar-ho fora de casa hagués estat com un sacrilegi. Avui ha hem passat d’encomanar el menú nadalenc a un restaurant a anar directament a menjar fora per fer-ho tot una mica més fàcil tot plegat pagant un preu més elevat d’un dia normal.

Entre caga tió, arbre de nadal i Reis Mags la gent s’ha anat distribuint els regals per aquestes dates. Abans el dia fort era el dia 6 de gener, però moltes famílies ja ho han passat el dia de la Nit de Nadal perquè tothom en pugui gaudir dir més d’aquestes vacances escolars.

En aquest mes tothom ha de ser feliç i fer-se regals en un acte solidari de postureig. Hi ha gent que no pot seguir aquest ritme. Aquest fet ve també marcat per la importància de les nostres xarxes socials en els nostres referents. La immensa majoria de gent que les fa servir intenta mostrar certa dosis de felicitat. En alguns casos és de tot cert, però també hi altres vegades que hi ha persones que han de dissimular un estat que no tenen en realitat, però han de quedar bé davant de la resta de la societat.

També hi ha un seguit de costums tradicionals que s’han de seguir, però amb el pas del temps es van perdent perquè l’esperit comercial es va imposant a casa nostra a marxes forçades i el pal de paller tradicional de la família cada dia es va convertint en un ampli ventall de casuístiques pe a tots els gustos. Tot plegat ha estat perjudicial perquè d’una políticament correcte es va perdent l’esperit tradicional i familiar de tota la vida i estem més propers al consumisme més estricte i el sóc feliç perquè toca i res més.

Jubilació d'un dels hostalers més coneguts del Vendrell que reflecteix la seva època

Un homenatge per a tu Alonso que ha tancat aquesta etapa al popular bar la Barretina del Vendrell quan és el moment d'obrir la nova etapa de la jubilació.

El professional, de 65 anys, finalitza una trajectòria de més de quatre dècades servint avis, pares, fills i nets en alguns dels establiments més icònics del Vendrell.

El Vendrell, desembre de 2025 — El Vendrell ret homenatge aquest mes a Alonso, un dels hostalers més reconeguts i estimats del municipi, que es jubila el pròxim 11 de desembre, coincidint amb el seu 65è aniversari. La seva carrera, iniciada quan només tenia 17 anys, abasta més de quaranta anys de dedicació als locals més emblemàtics del poble i l’ha convertit en una figura de referència per a moltes generacions.

Alonso va començar la seva trajectòria professional als 17 anys al bar-restaurant Capri. Cap als 21 anys va marxar a fer la mili, i en tornar va passar uns dos anys al seu poble natal, Villagonzalo Pedernales, un municipi situat a la província de Burgos, a pocs quilòmetres de la ciutat de Burgos, conegut per la seva tradició agrícola i el seu entorn castellà.

Després d’aquesta etapa, va tornar al Vendrell, on va consolidar una carrera vinculada a alguns dels establiments més representatius del municipi. Va treballar 4 anys al Cendrós i posteriorment 4 anys al restaurant Els Massos de Coma-ruga, propietat de la senyora Ribas. Aquella mateixa propietària el va incorporar després a la Lluna d’Or, on va continuar la seva trajectòria fins a completar un total de 16 anys entre els dos locals.

Posteriorment, Alonso va passar 12 anys al Cafè de la Vila, un altre dels espais clau de la vida social vendrellenca. Finalment, va culminar la seva carrera amb 12 anys a La Barretina, on ha estat una presència indispensable i molt estimada per la clientela diària.

Amb el seu tracte proper, la seva professionalitat i el seu caràcter afable, Alonso ha servit avis, pares, fills i nets, marcant tres i quatre generacions de famílies que han compartit amb ell esmorzars, cafès, entrepans, tapes i moments quotidians. El seu nom ha esdevingut sinònim de confiança i bon servei.

L’equip de La Barretina ha organitzat aquests dies un homenatge i anima els veïns i clients a visitar-lo personalment per expressar-li el seu afecte i agraïment després de tants anys de dedicació al municipi.

Amb la seva jubilació, el Vendrell acomiada no només un treballador, sinó un autèntic referent del sector de l’hostaleria local, que ha contribuït durant dècades al caliu i a la identitat social del poble. El seu llegat queda arrelat en les memòries de totes les generacions que han crescut amb ell darrere la barra.

I després de Franco, què?

 

Repassant la història veiem que el 20 de novembre de 1975 moria al llit Franco després d’una llarga agonia i deixava enrere una dictadura que ens havia posat al costat de l’Alemanya nazi i de l’Itàlia de Mussolini. Després d’uns anys en què el regim autoritari anava perdent pressió va arribar la presumpta democràcia amb un any molt emblemàtic com va ser l’any 1978 quan es va aprovar l’actual Constitució que portava inclosa una monarquia parlamentaria amb un rei que va imposar el mateix dictador. Avui en dia encara  conservem la seva nissaga al Palau de la Zarzuela.

Ara ens toca  fer un pas prou important per arribar a aquesta democràcia que sembla que tenim amagada darrera d’una partidocràcia que és la que en realitat mena les regnes d’aquest país.

Per aconseguir un país amb una dosis més alta de democràcia i participació real s’haurien d’anar polint alguns aspectes que van quedar fixats després del govern d’Adolfo Suárez i encara no s’han arreglat en beneficis dels qui dirigeixen la partida política d’aquest país.

Primer de tot a totes les eleccions que se celebren a l’hora de repartir la propaganda electoral i els espais en els mitjans de comunicació sempre s’apliquen els resultats dels comicis anteriors i tots no surten del mateix punt de partida. Per això sempre, abans de començar els nous que es presenten ho tenen més difícil que no pas els que han tenen experiències en aquesta escomesa electoral. És com si en una carrera de fons de 1.000 metres els que ja han participat en altres curses anteriors surtin des del punt dels 100 metres i els nous ho hagin de fer des del quilòmetre 0. Això és una gran injustícia que ens allunya d’una democràcia real.

Per altra banda, també s’hauria de fer com ja es fa al Senat que és una cambra sense solta ni volta escollint dins cada llista electoral els candidats que cadascú prefereixi i no anar seguir la oficial que presenta cada formació política. Fa anys que es parla d’aplicar-ho com a prova en les eleccions municipals  i la cosa no evoluciona.

En el món de la justícia tant el Tribunal Suprem com el Constitucional com el Fiscal General de l’Estat són escollits per òrgans polítics. Llavors quan hi ha alguna tema espinós, en molts casos ja se sap quin serà el resultat de la votació final perquè cada magistrat vota segons el color que l’han posat en aquest lloc. Hi ha molt poques excepcions i és la política la que defineix els òrgans màxim de la justícia. Aquí s’hauria de buscar un sistema on hi hagués una participació que no fos exclusivament de les quotes de poder d’aquest país que quant toca es planten cara i quan apareix un enemic perillós s’uneixen per protegir la part del pastís perquè no entri ningú més en el joc del poder. Tot és pur teatre.

Després tenim tot aquest joc d’administracions entre estatal, autonòmica, provincial, comarcal, vegueria, local que al final ja no saps de què depèn cada cosa. Hi ha coses que són molt clares, però altres has d’anar indagant a qui toca cada competència. En el moment de posar-se medalles tots acudeixen a la cita, però quan toca entrar en terrenys perillosos, llavors tothom es passa la pilota i la casa sense escombrar.

Encara queda molt per avançar en el camí de la democràcia plena. Fa 50 anys escoltàvem grups de música amb cançons que avui en dia segurament acabarien censurades perquè aquesta nova versió “woke” que ens volen imposar fa la seva feina i de tant ser correctes i pulcres i educats a una mirada mal donada et posen acusar de qualsevol delicte d’aquests que fins quatre dies ningú en deia res. Esperem que la democràcia real ens visiti i deixi enrere aquesta partidocràcia d’uns quants que ens volen imposar dia a dia.

Una presumpta democràcia que com es va demostrar el primer d’octubre del 2017 quan la cosa sembla que trontolla una mica posa tots els seus mecanismes perquè la cosa es quedi ben igual al preu que sigui. Llavors l’alarma de la unitat nacional i el vell ordre s’activa i tots els poders fàctics es posen d’acord per defensar els mateixos principis que ja feia el dictador però amb un vestit nou, però amb la mateixa essència.

Mar i cel en cinema, genial

 Tenia ganes de veure la pel·licula de Mar i Cel i al final l'he vist amb Atmos. No cal dir que és la versió de cine de l'obra de teatre, però està molt bé. Hi ha moltes escenes que des de la platea no pots veure i és molt emocionant. Amb so envolvent la cosa dona molt de si. No és el mateix que veure a casa amb un aparell de tota la vida. Si podeu aneu-la a veure dura més de dues hores i està molt bé. Hi ha detalls que al teatre no es poden apreciar. Al final sortireu cantant la cançó dels Pirates.

No només de fotos boniques viu l'home

 

De divendres passat dia  28 de novembre que va petar la caldera de les instal·lacions esportives de l'Avinguda Camp d'Esports del Vendrell. A resultes d'això no hi ha aigua calenta. Per tant no va ni la piscina, ni el jacuzzi, ni la sauna ni les dutxes. Evidentment van avisar per telèfon a les persones que van a curs de natació. Però no van dir res als qui feien servir aquests espais encara que fos per dutxar-se. NO costa gaire fer un mail general  a tothom explicant la situació i no esperar arribar allí i veure el cartellet a la porta. Igual que ara tocaria que quan anés s'avises a tothom. Els mitjans d'informació a part de donar cova als qui ho paguen serveixen per informar de tot això, com talls de carrers, obres i altres coses que afecten a la gent. És molt trist l'ús polític i partidista que es fan dels mitjans públics en lloança d'un cagamandurries i els seus acòlits.

Els meus herois literaris al Vendrell

Els meus herois són els de Coma-ruga literària que són un grup de gent del Vendrell, comarca i fora de la comarca que s'editen llibres de tot tipus i després fan fires i festivals i similars. Tot això és un gran repte en un poble de 50.000 habitants on només hi ha una o dues llibreries i tampoc és que tinguin una gran gentada fent cua per comprar. Jo valor aquests literats de tot tipus que han muntat aquesta entitat en un poble com el Vendrell. Espero tinguin molta sort però jo ho veig com convidar a un vegetarià a un restaurant argentí. Endavant pel vostre valor i molta sort en les vostres autoedicions. 

Una gran concert dels primers 10 anys de Guardafuegos a la Traviesa

 Un concert memorable ahir a la Traviesa de Torredembarra on els vendrellencs Guardafuegos celebraven els seus primers 10 anys sobre l'escenari. Encara que l'experiència d'alguns dels seus membres és molt més dilatada. En aquest esdeveniment els acompanyaven també els de Sin Reputación, el Cantante del Greco i Dani Carbonell del Vendrell. Van repassar des dels seus temes del principi com Cansado fins alguns com Bailando el agua que encara no  han sortit publicats i els van rodant en els seus concerts.

Jo calculo que ahi hi havia més de 200 persones entre dins i fora, però el que es segur és que hi havia molt d'ambient en un concert molt esperat pels seus seguidors d'un grup que fa uns 5 anys li costava reunir 20 persones en un local del Vendrell amb entrada gratuïta, però a base de treballar un estil i una indentitat es van fent un lloc en aquest difícil món de la música d'autor a casa nostra. No és el mateix tocar versions com fan molts o anar a l'estil trompetero en català i caure dins una multinacional de casa nostra i anar de festival en festival. Ells s'ho van currant dia a dia en un món alternatiu que no és gens anar pujant en una afició on no s'hi va a guanyar diners, però almenys no perdren pel camí. Molts d'allí al davant se savien les cançons i les anaven seguint des d'aquesta sala de fusta amb una gran sonoritat.

Enhorabona i endavant. Malauradament o per sort, no sé, ja tenen uns quants concerts i la gran majoria fora de Catalunya, però res a seguir el vostre pas ferm fet totxo a totxo i endavant. Tot arribarà però cadascú en la seva lliga. No tothom ha d'omplir un Sant Jordi fent rap o tocant versions.

Moltes gràcies per aquests moments i endavant. Un hora i mitja i escaig de concert i tot brutal. 

El meu black friday al Vendrell

 Aquests dies he comprat en tres botigues del Vendrell. En una vaig preguntar si em tornaven els diners si jo tornava el que havia comprat. Doncs res em van dir que si però quan ho vaig tornar em van dir que res de res que em feien un vale o podia comprar un altra cosa. Em van dir que a tot arreu feien igual. Mentida.  En un altre lloc vaig tornar el que vaig comprar i em van tornar els diners que em va costar trinco trinco. I en un altre lloc, doncs res que no ho tenien i al cap d'una setmana m'ho portaven. Cap problema. Tres estils diferents. Jo em quedo amb el del mig. Aquesta és la meva experiència pel Black Friday al Vendrell.

Subvencions, no gràcies

 

 

De totes les administracions públiques ens estan anunciant subvencions i ajudes per a tothom. Moltes d’aquestes aportacions econòmiques van dirigides a una secció molt concreta de la nostra societat. Pel que fa a la gran majoria de la societat queda exclosa de bones a primeres. Un triatge que molts cops està relacionat amb les percepcions econòmiques de la família. Aquí és on el mercat negre fa molt de mal. Hi ha molta gent que van sobrevivint amb aquests recursos fora del control d’hisenda. Gràcies a aquesta cara b que molta gent ho passaria molt malament perquè el vessant legal a vegades és molt minso per poder complir amb les necessitats bàsiques d’una persona.

Fa unes poques setmanes el President de la Generalitat va anunciar la construcció de 50.000 habitatges a tot Catalunya d’aquí al 2030. Una mesura que és tan bonica que sembla molt difícil per no dir impossible d’assolir sinó s’implementa un sistema extraordinari per a la seva realització. Avui en dia amb la demanda de llars a Catalunya si s’atorguessin totes les peticions actuals que tenim aquests habitatges de nova construcció encara quedarien curts.

Aquest tipus d’ajudes em recorden el paper de les butlles eclesiàstiques en l’edat mitjana. Si una persona no complia tots els preceptes religiosos donava uns diners al clero i quedava perdonat de la seva falta. Els nostres governs van pujant cada dia la pressió fiscal dels seus contribuents  que si la culpa la té Europa que si el medi ambient i mil coses més que es fan afegint a les justificacions. La gent cada dia va veient com ha de pagar més impostos i en conseqüència tot ha pujat el seu preu perquè algú al final de tot ha de càrrec d’aquesta pressió fiscal. Començat per aquests canons que es paguen per l’aigua que sense consumir ni un litre d’aigua ja de bones a primeres has d’abonar en alguns llocs 30 euros cada dos  mesos per finançar algunes obres que no tenen ni solta ni volta com la renaturalització de la Riera de la Bisbal al seu pas pel Vendrell que pot portar més maldecaps que altra cosa.

Ara també anuncien que el proper any els autònoms també veuran incrementar la seva quota, una nova despesa  en benefici de l’estat amb els seus assessors, càrrecs de confiança i compromisos de partit que han de posar en algun lloc perquè no perdi poder adquisitiu preparant-se per a algunes eleccions per poder tocar algun tros del pastís del poder.

Per altra banda, estem en una societat on se suposa que alguns serveis públics com la salut, la seguretat i estan garantits, però ara resulta que tota aquesta vessant pública cada dia està més desatesa. Per tant la gent s’ha de buscar solucions per suplir aquestes mancances en els serveis públics. Primer de tot començant per les alarmes. Aquest és un negoci que prospera cada dia perquè  la inseguretat creix en les nostres localitats i les forces de seguretat només s’encarreguen, si poden, dels casos més greus. Per la resta, has de fer la denúncia i potser l’assegurança et cobreix una part dels desperfectes. No cal que parlem de sanitat on les llistes d’espera poden estar un any o dos o donar-te hora per al següent any. Total, quan et toca visita ja no saps ni de què anava o directament ja no hi arribes perquè has hagut de passar per urgències.

Els serveis de neteja viària s’aplica en una part del municipi i la resta queda exclosa. Tenir mínima decent el centre neuràlgic del poble o la part més turística i la resta un cop al més i anar fent.

No cal que tantes subvencions que en molts casos has tornar una part important quan fas la declaració de renda del proper any. El que s’ha de fer es baixar la carrega impositiva, iva inclòs i cadascú que es distribueixi els excedents com vulgui. No vull la imatge política  aquesta que tenim on et treuen la cartera i després t’ofereixen un euro per solidaritat. Al final prendre el pèl a la gent, anunciar la construcció de 50.000 pisos en 5 anys quan encara no se sap ni on es faran. La gent que ho necessita ho veu i ja va a apuntar-se a una cosa que ves a saber com anirà i quin serà el seu resultat. Només postureig, resultat d’una política de focs artificials que enganya a tothom.

Un bon cel Alfons per seguir vivint les teves passions com el futbol i l'escriptura

 Arriba a una edat que ja toca visitar de tant en tant el tanatori perquè hi ha amics, companys, veïns que et deixen pel camí per un motiu o altre. Ahir dia 25 de novembre ens va deixar una persona peculiar que un dia per algun motiu va venir d'un poble del costat de Barcelona al Vendrell i va entrar a treballar de bibliotecari al Vendrell. Un tio peculiar que a més de treballar entre llibres li agradava escriure llibres i va unir les seves dues passions el futbol i la lectura. L'Alfons és d'aquestes persones que no passen desapercebudes per la seva manera de ser o pel seu físic. Ell es quedava a la teva retina perquè era peculiar. No era del montón. Jo algun cop he parlat amb ell, però no gaire. Estàvem en móns diferents tot i compartir alguns punts en comú. Des d'aquí un record per l'Alfons i la seva manera de ser, el seu estil. Ell sempre allí rodejat de cultura i bona onda espero que ara puguis seguir compartint la teva manera d'entendre la vida. Et volia portar al Pas de Vianants però no va poder ser per agenda, però sempre et recordaré amb la teva mira dolça i el teu caràcter seré. Una abraçada senyor. Curiosament el meu pare també va morir un 25 de novembre, però del 2014. A veure si us podeu trobar en el més enllà i fer bones migues encara que al meu pare el futbol i la lectura no eren el seu fort, però hi ha molta humanitat per per compartir entre els dos. Ens queda la seva obra i el seu record etern.

Dani amb dos "collins" al ple del Vendrell

 Aquest dilluns passat va tenir lloc el ple ordinari de l'Ajuntament del Vendrell. Una mica de literatura per alguns altres juguen al seu joc preferit el dels trileros i resulta que hem pagat més 1.800.000 més per la recollida de residus però com hi ha eleccions no es pot pujar la taxa per no putejar més a la gent. Després de les eleccions ja ho apujarem i tots contents i feliços. Unes quantes mocions que es queden al calaix, però clar arriba a un punt que la gent ja està fins els collins i passa a una fase II. Aquest és el cas del Dani de Mas Astó que cansat d'alimentar una colònia de 20 gats davant de casa seva va portar dos exemplars amb gàbies al ple perquè ho mirés el Knt i els seus deixebles. Ell diu que fa mesos que es queixa i no li fan ni puto pas i l'alcalde que tranquil que si que es fan coses i res pim pam. La política del Psoe no fer res i dir que es fa molt i sobretot no oblidar la frase hi estem treballant per dir que passem de tot i anem a guanyar eleccions i prou. Aquí una foto del gran Dani que cansat que passessin d'ell va portar els seus estimats a plaça Vella. Una mica de festa de denunciar aquesta política de quedar bé. A apartir del minut 3:36 i minuts final del plenari

https://actes.elvendrell.cat/sesiones/SP_CAT_TARP4316500J0.PLENOS.2025112401?lang=ca-ES

Més recursos pel 25 N i per cada dia per evitar aquesta lacra social

 El dia 25 de novembre és el Dia Internacional de l'Eliminació de la violència en contra la dona.Molts ajuntaments fan un acte folclòric de lectura d'un manifest on diu el de sempre i algun acte més per fer alguna cosa. El que s'ha de fer és posar mesures i dotar de professionals que puguin treballar en els casos i deixar una mica de fer el burro amb actes que no porten enlloc i destinar recursos i formar a la gent per evitar aquests casos perquè avui en dia tot és massa llarg i massa ferragós. La millor manera es donant eines i professionals per arreglar els casos que es detecten i deixar de fer el paperina i si es fa que es faci amb una base darrera i no amb paraules paraules que no van enlloc.

El primer dia que hi som tots

 Ens coneixem des de l'Institut de l'any 1987 i sempre hem mantingut una molt bona relació. Ens veiem de tant en tant per parlar i compartir records i organitzar alguna cosa. Fins ahir no ens havíem trobat mai tots  per mil històries, però en aquest sopar nadalenc varem coincidir els dotze membres del grup. Feia molt de fred a fora, però un cop més aquestes trobades d'amics que et permet parlar de moltes coses que tenim en comú són com una teràpia de grup que va molt bé per anar carregant bateries. Seguim endavant i ja varem engegar la planificació pel 2026 que ja tenim a tocar.

Un pressupost per vendre fum d'allò que no interessa a ningú

 El passat dilluns doncs va tocar el ple extraordinari de pressupostos per un any peelectoral i com toca en aquests casos no pujar impostos encara que els serveis publics estiguin cada dia pitjor i anar fent obres que no interessen a ningú i passar olimpicament dels problemes de la gent com l'habitatge, la pressió fiscal i la brutícia general. Això de viure a una torre d'ívori és el que te, però res la gent cada dia ho va veient i a les properes eleccions la campanada la donaran els partits de dreta perquè els d'esquerra s'han dedidicat a vendre fum i putejar als vilatans. Paciència.

En Teo fa pressupostos

 

 

Un any més el nostre amic Teo li toca fer el pressupost per al proper 2026. Un any on s’ha d’anar cuinant principalment la recta final de la legislatura amb unes eleccions municipals per a la primavera del 2027. En aquesta període ja no toca pujar impostos, almenys directament. S’han de tenir moltes obres mig fetes per anunciar que si voleu que la cosa s’acabi ens heu de votar a les properes municipals i seguir amb aquest govern resident en la seva torre d’ivori.

En condicions normals, el nostre protagonista amb els seus incondicionals ja fa dies que haurien treballat a porta tancada per poder presentar els comptes en un plenari on estaria previst, com tota la legislatura, que tiri tot endavant fent cas omís a les propostes de resta dels ciutadans de la vila optimista. Però enguany tenim un miracle que no podem passar per alt. Sant. Enguany les forces celestials han conduit al nostre reietó per uns viaranys nous de trinca.

Enguany en un dia incert de juny entre foto, vídeo, captura, “reel” nota de premsa entre d’altres tecnologies es li va aparèixer Sant Xavier apòstol en un racó del Tabaris per guiar el nostre líder espiritual a l’hora de confeccionar el nou pressupost.

El nostre missioner jesuïta va inspirar  el nostre jove faraó de la nissaga dels Martí que ja fa dies que va veient com va perdent seguidors entres les seves files i es va encomanar amb els ulls clucs als designis divins en aquesta peculiar aparició digna de quart mil·lenni.

Aquí farem cinc cèntims del que va anotar el nostre reporter que va estava amagat alli al voltant. Primer de tot aturar tota la renaturalització de la Riera de la Bisbal i dins del possible tornar a aprofitar els seus laterals per a estacionament de vehicles. Arreglar el torrent dels Aragalls i deixar-ho en condicions. Tot i el desviament d’aquesta riera una mica més amunt  de la zona de Sant Salvador els dies de pluja intensa aquesta llera porta molta aigua que pot malmetre fàcilment tot allò que obstrueixi el seu pas natural al mar.

Per altra banda, arreglar d’una vegada el pàrquing del Botafoc com Déu mana per poder deixar el vehicle prop de la vila i uns pocs a l’any fer-hi concerts o altres activitats multitudinàries.

Tot el diner que sobri d’aquests inversions aturades o reorientades dedicar-les als serveis bàsics de neteja, recollida de residus i manteniment de la via pública. Com no, cuidar els parcs i jardins municipals i renovar l’enllumenat d’aquestes zones on està en precari. El manteniment dels serveis públics està en un nivell freàtic amb clares diferències segons les zones del Vendrell.

L’espai destinat a la nova seu del Consell Comarcal i a l’empresa d’aigües de l’empresa de Florentino Pérez dedicar-los a construir pisos socials com fan els seus amics de Calafell. Està molt bé perseguir els “ocupes problemàtics”, però al regne del senyor el nombre de pisos socials és totalment residual amb una població real de més de 50.000 persones i amb les necessitats que hi ha al Vendrell.

Dotar a l’Ajuntament del personal tècnic en àmbits com fires, serveis socials, via pública, policia, entre d’altres amb personal de forma estructural i no treballadors amb subvencions que estan un any i quan en saben han de plegar.

Potenciar el comerç local amb una reducció de les taxes que es paguen d’escombraries, canvis de nom, obertures d’establiments i similars.

Evidentment baixar la pressió fiscal amb l’IBI que és un dels més cars que tenim a Catalunya.

Dissenyar entre tota la gent un Vendrell per al 2035. Un calendari d’actuacions per marcar el futur de la vila amb el consens de totes les parts. No anar donant pals a l’aire a veure per on podem treure subvencions que després superem amb escreix el pressupost inicial.

Evidentment tot això serà presentat en un acte públic a la Lira perquè tothom conegui el seu futur abans de l’aprovació definitiva d’aquest pressupost ple plenari municipal. Això és transparència i no comprar títols de capitalitat a preu de talonari.

Aquest és el nostre faraó, en Teo que enguany després de tanta foscor ha vist la llum de Deu que l’il·lumina mentre l’orgue toca una tendra melodia que ens enlaira a tocar del Tobies que ens vigila des del seu pedestal. Gràcies senyor per aquest miracle. El Vendrell pot treballar a favor de la seva gent i no d’unes quantes empreses que ja són de la casa.

Aneu a cagar a la via

 

En una empresa on passen olimpicament de tu, fan el que volen amb qui volen i com volen. Ja no es dignen ni a comunicar res i t'ho trobes en una burda notificació. Hi ha diners per segons que i segons que ni un duro. Et toregen, t'apreten, et critiquen a la cara, no et responen. Passen olimpicament  de tu.  Els polítics fan de tècnics. Després encara volen una foto de felicitat tots junts en un pica pica premium quan després et diuen que no es poden fer lots per una sentència i s'ho peten en jalu Aneu a cagar a la via com deia aquell poeta que va desparèixer a les xarxes.

De la dictadura a la partidocràcia

 Per ser democràtics els membres del Tribunal Constitucional haurien d'estar escollits pels jutges i no saber abans de cada tema que votarà cadascú. S'hauria de votar si volem rei aquí en aquest país. Les llistes electorals haurien de ser obertes i votar qui tu vulguis. En cada elecció s'haurien de donar iguals diners a tots els partits no segons els darrers resultats. Els mitjans de comunicació públics haurien de dependre d'ens independents. Els membres d'un partit haurien de votar segons el seu criteri i no segons marca el partit. Aquestes són alguns aspectes del que ens podria portar a la democràcia. Ara el que tenim és una partidocràcia

La Generalitat no té diners per contractar una vetlladora

 

És molt lamentable el que ha passat a l'Andreu Nin que han retirat a una vetlladora de l'atenció d'un alumne que la necessitava per poder assistir normalment a classe. Això depèn de la Gene que ja coneixia el tema però el nostre govern prefereix gastar els diners en xorrades que en coses útils per a la societat. Estem en un món de postureig que ens costat molt car i cada dia som més pobres encara que ens parlin que estem millor que mai. El sector públic es va debilitant per moments i no sé on acabarem, però això és de jutjat de guardia. Aribar a aquest punt és diu molt d'on estem. Estem parlant d'una professional amb un sou baix per una administració que té molts millors per anunciar el Govern de Tothom. Tot una gran estafa. Al final l'alcalde del Vendrell que ja feia setmanes que coneixia el tema es va comprometre a pagar aquesta professsional fins acabar el 2025. A veure com acaba tot plegat, però un cop s'ha demostrat que el poder el te la gent per la gran mobilització que ha generat aquesta decissió de treure la vetlladora al noi de la Bisbal del Penedès.

Acord de la majoria dels taxistes del Baix Penedès

 

EL Ramonet del Consell Comarcal del Baix Penedès volia que fer una plataforma única de taxis al Baix Penedès passant olimpicament de l'opinió de la majoria del sector. Al final la cosa ha funcionat però al reves. Els principals pobles de la comarca han unificat com una plataforma única per millorar els serveis i els petits pobles s'han quedat fora perquè els toca servir al seu poble. El que volien els petits era comprar una llicència de 9.000 euros i anar a les grans ciutats on pot costar quasi 200.000 euros i fer el gran negoci del segle passant del seu poble.Al final gràcies al Psoe han aconseguit que els taxis facin pinya defensan la majoiria i deixant de banda aquests que pagant quatre duros per la seva llicència volien estar en igualtat de condicions que els que han de pagar un munt de diners. Als llestos se'ls hi veu el llautó de seguida. Enhorabona taxistes. Endavant amb la vostra en una comarca cada dia amb més diversitat funcional. 

                                             ÉLITE TAXI CATALUNYA INFORMA

19 de noviembre 2025

GRAN ACUERDO  DEL TAXI DEL BAIX PENEDÈS 

Élite Taxi Catalunya informa que los taxis de los municipios de Albinyana, Banyeres del Penedès, Calafell, Cunit, La Bisbal del Penedès, Llorenç del Penedès, Bonastre, Masllorenç, Sant Jaume dels Domenys y El Vendrell han alcanzado un acuerdo firme para impulsar la creación de una Área de Prestación Conjunta (APC) en el Baix Penedès.

El sector ha decidido dar un paso adelante para modernizar y fortalecer el servicio público del taxi, garantizando una movilidad eficiente, coordinada y transparente para toda la ciudadanía de la comarca. La propuesta consensuada incluye:

Sistema digitalizado unificado para la gestión y distribución de servicios.

Call center comarcal que centralizará la atención y garantizará un servicio homogéneo en todos los municipios.

Coordinación operativa conjunta, con el objetivo de mejorar la eficiencia y la cobertura territorial.

Compromiso sólido con la calidad, la profesionalidad y la protección del transporte público.

Tras una votación celebrada entre los profesionales implicados, se acordó por mayoría aplastante apoyar y secundar una movilización masiva de los taxis del Baix Penedès el próximo 9 de diciembre, desplazándose al corazón de Barcelona.

El objetivo de esta acción es claro y unánime:

exigir la aprobación inmediata de la nueva ley del taxi y la puesta en marcha urgente de formaciones y controles estrictos sobre las VTC, cuyas prácticas están expoliando al taxi y perjudicando gravemente al servicio público y a los derechos de los usuarios.

Asimismo, la propuesta técnica para la creación del Área de Prestación Conjunta del Baix Penedès, elaborada con criterios serios, rigurosos y plenamente alineados con el interés general, será presentada oficialmente al presidente del Consell Comarcal del Baix Penedès el próximo 3 de diciembre.

Élite Taxi Catalunya reafirma su compromiso inquebrantable con la defensa del taxi, con la protección del servicio público y con la lucha contra los abusos que amenazan la movilidad y el bienestar de la ciudadanía.

Una bona màquina engreixada

Una de les claus perquè les coses funcionin és que la màquina estigui ben engreixada i funcioni a la perfecció. Una clara distribució de les diferents responsabilitats dels diferents elements que la formen amb una transparència perquè cadascú sàpiga en tot moment si hi s’ha produït alguna alteració en la situació real del mecanisme que li toca.

Una cosa senzilla que ha de funcionar en un taller de 4 operaris com una empresa de 500 persones. Des dels responsables del mecanisme sempre es vol donar la impressió pública que tot funciona com una seda, sense soroll i amb una puntualitat britànica. Evidentment després mires per un finestreta i veus que això és una gran mentida perquè les coses funcionen per la voluntat d’uns pocs amb l’ajuda de la inèrcia que s’encarrega que la cosa es mogui encara que sempre no sigui endavant.

Posar-se al davant d’un empresa de 500 treballadors exigeix una mínima responsabilitat i una coherència en les teves decisions perquè a vegades el benefici d’una persona suposa el menyspreu dels seus companys. Arregles un cas i la resta queda tocada.

La realitat és que ens trobem dins un engranatge on algunes peces són per simpatia, parentiu o color polític elements preferits per part dels responsables de l’invent. Altres per tot al contrari estan destinades a estar en llocs residuals amb tasques de perfil baix que no molestin al conjunt. Alguns d’aquests membres realitzen una carrera laboral per autopista i sense pagar peatge i altres fa anys que pugen per un viarany i quan veuen que potser hi ha una porta oberta per demanar el que els hi correspon s’ho troben tot tancat amb pany i clau i toca esperar un temps més per poder passar a la propera pantalla.

Durant tot aquest procés de sinergies diversificades tothom espera que vingui una mà forana que distribueixi tots els protagonistes de l’auca segons la seva realitat. Doncs res després d’estudis i treballs i moltes reunions interessants et trobes amb el mateix que tenies abans, però amb els noms canviats. Com fan aquests que quan tenen un problema li canvien el nom i ja el tenim arreglat. Una cosa com el Teresina Martorell a nivell local i la Dgaia a nivell català. La xapa i pintura és un element clau perquè tot sembli que hagi canviat però en realitat està tot igual. Sempre hi ha algun petit moviment per demostrar els diners gastats, però aquest és purament simbòlic.

El problema dels responsables que arriba un punt que ja es creuen les seves mentides de tant de repetir-les per tots els mitjans que tenen pagats amb els diners de tots els contribuents. Si tu tens una visió esbiaixada de la realitat difícilment la podràs corregir perquè tornaràs a potenciar aquest somni real d’aquesta torre d’ívori on vius permanentment sense trepitjar en cap moment la dura  realitat. Quan tens uns mitjans de comunicació que només venen somnis intentant suavitzar o amagar moltes realitats incòmodes al final la gent opta per altres vies d’informació.

Si mirem el futur i veus que el demà del teu poble depèn del plafó on apareixen totes les noves subvencions sense cap tipus de planificació ni similar estàs venut. El que has de fer és intentar menar tu un projecte de futur mínimament consensuat amb tothom a un termini de 10 anys per anar configurant un territori. Sinó et pots trobar que has d’anar creant el poble a les palpentes com aquell que va aprenent a sumar seguint el ritme d’un bingo.

Agafes tots aquests elements i hi poses una informació mínima i que les grans decisions no saps ni on es prenen i només et venen la possibilitat d’escollir petits detalls que no van ni vénen i quan aquesta participació popular es porta a terme. Evidentment quan hi ha els pressupostos participatius hi van els que encara tenen molta fe.

I quan tot això no hi ha cap voluntat d’arreglar-ho i es compren voluntats amb diners i qui dies passa anys empeny. Doncs res a seguir endavant vigilant per on bufa el vent i comptant els dies per una nova etapa que molts cops acaba fent bona la que tenies.

El fracàs del Gran Recapte versió humana

 

Fa uns anys podies veure com molta gent participava en el  Gran Recapte en molts supermercats de casa nostra durant un parell de dies. Ara ja no hi ha gent perquè avui en dia entre l'Ingrès Mínim Vital, les pensions no contributives, beques, ajudes per lloguer habitatge, aigua gratis prestació mínima vital en la vessant legal. Després estan els trapitxeos a petita o gran escala que fa que tot plegat la gent es vagi buscant la vida per sobreviure. Avui en dia pots viure d'ocupa i no pagar un duro i anar a buscar el menjar als contenidors o punts d'ajuda. La gent fa el que pot per sobreviure i per altra banda alguns dels que participaven com a voluntaris estan pitjor econòmicament que les qui ajuden que es busquen la vida en el mercat B. Aquesta és la nostra realitat i ha portat a què el Gran Recapte hagi estat un fracàs en la seva part humana. Evidentment pots donar els diners que vulguis al super que arribaran a bon port, però allò de recollir menjar ja forma part de la història.

Per una relació de llocs de treball real. No més literatura barata. PROU

 Perquè un ajuntament funcioni com deu mana és necessari una relació de llocs de treball com deu mana. Sempre s'han fet a interès dels polítics amb la complicitat d'algunes empreses que les fan a mida i són capades de demostrar el que vulguin els polítics parant la ma. La gent ja està cansada de tanta demagògia i tonteria i jo crec que la solució és un estudi real del que hi ha. Això de les adscripcions singulars és una de tantes mentides per imposar models interessats que només beneficien a uns cops. Per arreglar un poble primer s'ha de tenir un bon mecanisme sinó anem malament. Ja són massa anys de mentires i embolics.

Una molt diga representació de la Cumprativa a Santa Oliva

 Una bona interpretació d'Assaig General del Grup de Teatre Amateur de la Cumprativa de Llorenç a Santa Oliva dins el cicle teatral del Baix Penedès. Una obra complicada amb molt doble joc de molts papers que requereix molta habilitat per part de la majoria dels intèrprets i aquest elenc ha donat el millor de si mateix. Una obra dirigida per Rosa Andreu que porta a terme aquesta tasca de promoció del teatre amateur a casa nostra ajudant a tirar endavant projectes teatrals Molt bé per tots els papers, però jo destacaria la Mònica Farré en el seu paper de presumpta Núria que es prepara per fer Terra Baixa de Guimerà. I res també molt bon paper de "La Marta" que sap jugar molt bé en el seu roll. Una bona representació per donar vida a aquesta nova visió del clàssic de Guimerà des d'un altre punt de vista dels actors. No estem davant del millor elenc de la comarca, però aquí hi ha un nivell alt que amb el temps es va consolidant i esperem que segueixi endavant per donar el bo i millor de cada elenc en nom de la cultura i la comarca.

No hem vingut a salvar el món

 

 

En els darrers mesos el nostre interès ha anat dirigit a la situació de Palestina, Ucraïna i altres parts del món on la barbàrie humana hi fa estralls mentre la resta del món s’ho mira sense fer res. Evidentment no hem de perdre mai la nostra consciència social perquè és un dels pilars de la nostra condició d’humans.

Mentrestant tot això protagonitzava les nostres pantalles i hi ha un seguit de realitats que s’han anat afegint a la nostra càrrega diària i que constitueixen la nostra petita lluita diària per intentar salvar el món més proper.

Un dels temes claus de la nostra societat és el gran desequilibri entre l’augment dels pisos tant de lloguer com el de compra i la pujada dels nostres salaris. Si l’habitatge en pocs anys ha triplicat el seu cost, en canvi el Salari Mínim Interprofessional d’1.184 euros en 14 pagues ha està molt per sota del que hauria de ser tenint en compte el preu d’elements bàsics de la vida. A banda, moltes empreses en nom de la competitivitat s'han apuntat a la moda de rebaixar les nòmines dels seus treballadors o directament contractar empreses subsidiàries per fer la mateixa feina i potenciar la precaritat laboral indirèctament.

Unit a tot això els serveis públics estan tan precaris que quan vas a l’especialista metge ja no saps ni que tenies perquè o t’has curat o ja has anat per urgències. No cal que parlem del transport públic. Cada dia estem més pobres i amb més despeses que afrontar com el canón de l’aigua que ja no premia qui l’estalvia. Molt trist tot plegat. La clase mitja està ben tocada.

La Locanda del Vendrell, un exemple

 La Locanda és un dels millors restaurants del Penedès. Algunes persones han demanat pressupost per fer un dinar de Nadal i els hi han demanat 50 euros sense beguda. Jo crec que aquí tothom vol coses barates però ningú dona duros a quatre pessetes. La Locanda és un restaurant que pot fer pagar el que vulgui, dins uns limits, perquè hi ha qualitat i nivell i el servei és molt acurat. Aquí tothom vol competir amb els xinos i restaurants baratos, però a tot arreu hi ha gent que pagar 70 euros per un dinar també és un luxe que no pot tothom massa sovint, però hi ha un client que s'ha de cuidar. No farà tothom menú a 15 euros amb postres. Hi ha gustos per tot i tothom te el seu lloc.

No maquillem la realitat

 

Aquesta campanya és ideal perquè la nostra classe política local  la posi en pràctica i més en aquests temps que ja s’està covant la propera campanya electoral per a les eleccions municipals del 2027.

Per a les persones “frikies” que tenen el mal vici de seguir els plens del Vendrell veuran com bastantes de les preguntes que presenta l’oposició o la gent del carrer queden sense cap tipus de resposta, ignorades completament per l’equip de govern. Potser estem parlant un 50%. Un 30% se situen en la clàssica “hi estem treballant” o “ho estem estudiant” i només un 20 % reben una resposta mínima correcta que molts cops es queda en bon es intencions i no transcendeix ni en el temps i en l’espai. Un ple molts cops es converteix més en un curs de filologia aplicada al valor de certs verbs que en un debat real sobre l’estat del municipi.

La gent ha de saber el cost de tot plegat perquè ell mateix valori si val la pena o no. És bastant ridícul brindar perquè hem aconseguit ser capital de l’esport, però gràcies al govern de l’oposició després veus que això s’aconsegueix pagant indirectament o directament a una empresa que gestiona una mena de patents. Llavors de bones a primeres s’explica a la gent tot això. El maquillatge consisteix que només es mostra la part mediàtica del tema, però en cap moment s’ensenya per part dels seus responsables el cost de la factura.

En altres àmbits la cosa també està clara. A finals de l’any passat quan el Vendrell va decidir que la gent pagaria la taxa d’escombraries segons els metres quadrats de l’habitatge. Una justificació que no té ni solta ni volta que tothom sap a qui afavoreix, però res es van comprometre que aquest any ho arreglaríem. Estem en el mes de novembre i aquí no ha passat res de nou. Bé, és veritat que al Puig i el Pèlag ja s’ha anunciat un nou model de recollida que serà aplicat ben aviat en aquest barri del Vendrell, però a la resta del municipi res de res a banda de les zones on ja fa uns dos anys que es fa el porta a porta. Uns punts que reciclen i els veïns no reben cap tipus de descompte en el  rebut de les escombraries.

Fa un any i escaig es va millorar el contracte de neteja del Vendrell amb la concessionària actual. Des de bones a primeres es va dir que arribaria a tot el poble. Doncs res, hi ha llocs del Vendrell que cada dia rep la visita d’una màquina escombradora i per altres llocs fa setmanes que no se la intueix per allí. He vist que algun municipi que s’atreveix a dir que el servei no arribarà en les mateixes condicions a tots els carrers. La cosa es pot assumir, però no es pot vendre un producte global quan es d’efectes limitats.

Un d’aquells miracles que també practiquen els governs dirigits per polítics apassionats pels jocs dels trileros. Fa uns anys que a la policia a la mínima ocasió s’anuncia que tenim un cos de cent agents. Doncs res cada dos per tres vas veient que entra nova gent a formar part d’aquest cos i sempre es parla dels cent. Si féssim cas de la realitat maquillada ja en seríem com a mínim 150. No sé sap pas on s’han posat tots aquests nous fitxatges amb uniforme. Una dada curiosa el dia del patró, Sant Miquel (29 de setembre), ho celebren a la porta de Tots Sants. Hi ha gairebé un mes de diferència. Evidentment a la foto mediàtica hi poses totes les tribus uniformades que tens per la casa: policia municipal, nacional i com no, protecció civil que també porten galons i per la foto queden bé per donar més participació. Però els uns a priori cobren per fer la seva feina i la resta, en principi, només tenen gratuït la utilització de les dependències esportives municipals. Petits detalls. Uns es poden gastar fins a 1.000.000 d’euros en hores extres a l’any. Els altres, aposten per la bona voluntat i disponibilitat.

Per tirar endavant una societat hem de conèixer la realitat i jugar sobre aquesta. No podem vendre fum sempre perquè la gent es cansa de tant de postureig mal portat. No parlem de tots aquests serveis estructurals de l’Ajuntament que cada any es basteixen de persona de subvencions que van entrant i sortint quan no hi ha cap ganes de dotar de personal fix a certs serveis claus que sempre estan en precari. Només interessa el que es electoralment rendible, a la resta, doncs anar posant una estora sobre els problemes i seguir endavant. Qui dies passa anys empeny. No maquillem la realitat per favor que al final s’aconsegueix l’efecte contrari.

 

Ni tanto ni tan calvo

 Està molt bé que tinguem una alarma quan ha de ploure molt, però si aquesta s'activa quan plou amb certa normalitat potser el dia que plogui no en farem cas. Com aquell acudit que viene el lobo, el dia que vingui no en farem cas. No cal que esperem tant com a València, però entre proves i alarmes per pluges normals tothom ja ha quedat una mica descentrat.Si en realitat ve una de grossa doncs que es pari tot el que es pgui para i només hi vagin les activitats imprescindible. Si hi ha alarma i la canalla ha d'anar al cole, quina gràcia? És tot una mica caòtic i s'ha d'actuar amb visió de conjunt i no cadascú la seva parcela. Vinga que aquesta alarma d'avui no ha estat res.

Paternalismes electoralistes

 

 

Estem en una societat paternalista que sembla que es preocupi molt  per tot allò que fem cada dia. En algun cas com al Vendrell ens organitza fins i tot unes vacances d’una nit a Horta de Sant Joan per  71 avis del municipi, una xifra que no arriba ni a l’espectacular 1% del cens de la població local en aquesta franja d’edat que està sobre les 8.000 persones. No cal que ens regali aquestes meravelloses vacances pagades amb uns 32.000 per la Diputació de Tarragona, perquè al Vendrell amb tanta obra faraònica estem escurats i hem de tenir sempre la mà parada per si cau alguna subvenció d’on sigui pel que sigui.

El que ha de fer l’Ajuntament es baixar la pressió fiscal i amb aquests diners que la gent estalviarà ja els dedicarà cadascú al que ell vulgui. No ens cal la foto dels polítics de torn davant de l’autobús amb els avis preparats per les meravelloses vacances. No cal tanta demagògia barata. Potser més d’un amb els diners que s’estalvia de pagar Ibis i escombraries podia pujar una mica el termostat a l’hivern per estar una mica més calentó o simplement comprar-se un calçat nou perquè el que té està molt malmès. A banda, se suposa que els afortunats a aquesta genial seran escollits entre les famílies més pobres de la localitat. Això de la riquesa i la pobresa a banda dels diners en metal·lic pot ser molt relatiu. Pots tenir molts terrenys perduts a la muntanya que no pots vendre ni llogar i només et donen despeses. Potser millor fer un sorteig i deixar a la sort el veridicte d’aquesta gran iniciativa. És una d’aquestes propostes purament electoralistes amb molt de soroll i poques nous que a més paguen les altres administracions.

Viure el futbol des del camp

 A vegades he anat a veure el futbol al camp perquè és una cosa que s'ha de veure en directe. Ahir dijous un grup de colegues de feina varem anar a Lleida a veure un partit de la Copa entre l'Atlètic Lleida i el R.C.D Espanyol. Un camp petit amb molt bon ambient que ens va permetre gaudir d'un bonic partit amb certa emoció i tot amb un resultat favorable al club dels 125 anys. No sóc de cap equip en concret però sempre he tingut una lleu tendència al Barça, però avui en dia s'han de conèixer altres equips per viure la seva història. Ahir va estar molt bé. Avui estem de ressaca. A veure quin serà el nou partit.

Viure els colors

 

 

Hi ha un sentiment molt important en la nostra societat que és el de pertinença a un grup que es pot traduir fàcilment per viure uns colors, un poble, un barri i que faci falta.

En aquesta societat descafeïnada que ens acull cada dia aquest vincle va perdent la seva força. La gent presumptament pertany a un grup per algun motiu superficial, però en el seu interior no hi ha aquest arrelament que tradicionalment ha servit de motor per tirar molts projectes endavant i fer realitat molts somnis col·lectius.

Aquests mesos s’ha parlat molt del poble jueu. Una comunitat important que durant molts segles ha estat perseguida, exterminada i víctima d’alguns de les pitjors atrocitats humanes. Ara mateix està rodejada d’enemics en mig d’un enclavament privilegiat on elements bàsics com l’aigua potable són claus pel seu present i futur.

Aquest col·lectiu escampat pel tot el món està ubicat principalment a l’Estat d’Israel i els Estats Units amb presència important també a França, Canada  Regne Unit. La força que els ha mantingut vius durant aquests segles d’existència és la seva identitat i unitat. Si no haguessin tingut aquest vincle avui en dia els jueus seria un poble desaparegut i difuminant pel món, però ara mateix és un dels principals poders mundials tot i les seves petites dimensions que es poden comparar amb Catalunya.

També es poden teixir forts vincles esportius. Un cas que tenim a casa nostra actualment és el RCD Espanyol que com a curiositat resulta que en el que portem lliga aquesta temporada per anar a veure un partit a l’estadi de Cornellà el Prat han estat capaços d’emplenar dos autobusos del Baix Penedès. Una gesta que només sembla que sigui capaç de realitzar el Barça, però fa quatre dies quan aquest estava a segona divisió ningú s’hagués imaginat un impuls com el que està tenint avui en dia. La majoria de catalans de tota la vida sembla que hagin de ser del Barça, però tot i que hi ha gent de conviccions profundes pels colors blau granes molts aficionats no ho viuen amb la intensitat d’altres clubs més modestos.

En política hi ha partits polítics (especialment de dretes)  que són quatre gats i el caporal, però quan fan algun acte públic hi van tots, els d’aquí i els vinguts de més enllà perquè hi ha un vincle una identificació que en partits presumptament amb més poder de convocatòria no existeix.

En els pobles petits hi ha persones que creuen en el seu municipi i són autèntics ambaixadors allà on vagin de les qualitats i algun defecte de la seva localitat. Això no acostuma a passar en poblacions grans on aquest esperit apareix força diluït. Aquestes amants de la seva identitat són els que tiren del carro per fer coses al municipi. La majoria de vegades d’una forma altruista, però són els que estan davant. No ho fan per diners ni per poder indirectament o directament, sinó perquè estimen allò que creuen i viceversa. Aquesta és la gràcia de la força d’un col·lectiu quan això no passa hi manca aquesta flama que manté l’esperit encès per tirar endavant i seguir amb empenta.

Aquest fenomen passa d’una manera molt clara a les entitats on trobem gent que ho dona tot i altres que paguen la quota de soci i poca cosa més.

Els Pastorets del Vendrell en els seus temps gloriosos era d’aquests col·lectius que arreplegava molta gent amb il·lusió per fer realitat petits somnis, però amb el temps s’ha diluït aquest esperit en la secció més adulta, però per altra banda ara ha estat capaç de captar un grup de joves que viuen aquesta màgia col·lectiva en els seus projectes.

El dia del Pilar a la plaça Vella del Vendrell vaig veure aquest sentiment com es notava molt en algunes colles on els castellers sentien un identitat de grup i altres on es podia veure aquesta força de grup. Per assolir grans fites a part de la part tècnica hi ha una part molt important pel que fa al sentiment d’identitat. Estem acostumats a sumar pel nombre de camises, però també s’ha de valorar la força del col·lectiu. No és un tema només d’anar sumant unitats sinó que s’han de saber unir sensibilitats per aconseguir fites col·lectives. En aquesta dada els números sobren i ens falta actitud grupal. Aquest és un tema clau i molts cops es passa per alt.

Un ple de protocol on els precs i preguntes és el més interessant

 Aquest ple d'octubre va ser d'aquestos xorres per passar l'estona. Un cop més la part més interessant amb diferència la va portar el públic queixant-se de la neteja i dels contenidors i de que no es premia als que reciclen. Reciclis o no al final tots paguen igual. No res un dejà vu amb els problemes eterns del Vendrell que es van agreujan però els polítics al seu puto rollo fent obres faraòniques que no interessen a ningú i putegen a tots. Una política de la torre d'ivori. Socialisme populista en estat pur.

A sol i madero

 A vegades a la feina coneixes persones peculiars d'aquestes que no serveixen de res els currículums i les fotos trucades. Ara hem acomiadat a dos cracks de la vida. Per una banda una artista que encara ha de trobar la seva via d'expressió perquè pugui trobar el bon camí, però tot arriba. Per altra costat tot un senyor que treballa el cost i al ment i tot i que és jove te una base que sembla que tingui 30 anys més. Aquest món de la joventut és un món precari i aquí només és mira la policia i quatre tècnics massa ben pagats que maquillen una política que fa pena. Però res. Ha estat un regal de la vida i esperem que arribin al seu lloc. Són gent que val la pena coneixer i la vida a vegades et porta aquest tipus de regals.

Sor Maria de la quarta planta prega per nosaltres

 

Quan les coses fa anys que estan molt mal fetes i vols arreglar una cosa i llavors es trenquen tres i anar fent sort que tenim la mare superiora que s'encarrega de confessar a tots els fidels que ho demanin. No hi ha solució perquè els polítics de torn només van a guanyar eleccions i la majoria de personal doncs que el bombin. Anem apuntam les peticions  i si hi ha un racó en un parell o tres d'anys pots caure entre els afortunats dels designis divins. La política del que hay de lo mio ya ni funciona ni a petita ni a gran escala. El vaixell fa aigues per tots cantons. Sort que encara xuta la nòmina i quatre coses més de serveis mínims sinó hi hauria un botí a bord, però res som feliços i fem taules de drets socials i després ens ho passem tot pel forro.