Les guerres perdudes al Vendrell

 

 

Ara que tenim un seguit de consells per tenir a casa un kit de su supervivencia de 72 hores davant d’una agressió militar hem de saber una seguit de coses que són veritats tot i que aquesta filosfia “woke d’amor i pau globals” sembla que ho vulgui silenciar. Evidentment a tot arreu hi ha punts de resistència que van en contra el corrent general, però no podem oblidar les noves tendències majoritàries.

L’altre dia vaig anar al cinema al Vendrell en un horari normal, a les 16 hores, en el dia més econòmic de la setmana que és el dimecres. Doncs quan hi abans hi havia un parell o tres persones atenent, només em vaig trobar una noia molt professional venent els tiquets i tot seguit es va posar al costat, en la secció de crispetes i begudes refrescants. En aquesta sala érem un total de 3 espectadors. Això fa 5 anys no passava, no es que fos multitudinari però hi havia una mica més de personal, tant pel que fa al públic com a treballadors. Si un dia algú diu que els cinemes del Vendrell tanquen, jo ho entenc perfectament perquè la gent ja no hi va. Doncs potser està a casa o ves a saber, però omplir una sala avui en dia amb fenòmens com el Titanic que va estar un parell o tres de setmanes omplint les platees és quasi un miracle que passi. Estic parlant del 1998 i ha plogut molt des de llavors.

Un dissabte a la tarda, vas a donar un tomb pel Vendrell i et trobes una ciutat semi deserta amb una botiga oberta i tres de tancades. Abans hi havia més caliu, però els dissabtes a la tarda ara fan pena i més en els mesos d’hivern. A l’estiu sempre hi ha més moviment de gent que van amunt i avall aprofitant les bones temperatures, però quan el temps no acompanya doncs res, a casa o a comprar a les grans superfícies.

Els diumenges al matí a una hora racional sobre les 11 quan abans la gent es preparava la roba per anar a ofici ara la dedica a comprar a les grans superfícies. En aquesta franja horària és quan hi ha més gent en aquests espais comercials que proliferen a la vila  perquè òbviament el petit comerç està tot tancat. Això també passa a l’estiu que en comptes d’anar a la platja la gent prefereix omplir la dispensa per la resta de la setmana.

Una altra de les guerres perdudes és la cohesió municipal. Tu vas al nucli històric del Vendrell i veus una situació que no té res a veure amb el que et trobes a la zona de la platja. És prou evident que molts problemes com la manca de seguretat, la neteja i els problemes d’enllumenat públic són comuns, però són dos mons paral·lels. Igual que tu quan parles amb una persona de la zona de la platja i li insinues que pertany al Vendrell, generalment  et respon  que ell és de Coma-ruga.

Ara hem deixat uns quants  milions d’euros en el temple del Tabaris, però no hi ha una cohesió municipal. Allò és satèl·lit que s’aixeca com una llauna de sardines en mig d’una plaça inundable quan plou, però aquesta cohesió territorial no s’ha produït ni de bon tros  tot i l’estressant  agenda d’esdeveniments que es porten a terme en aquest espai municipal.

Un altre dels temes que fa 60 anys que dura és la situació de Mas Borràs i Mas Astó que encara no ha estat revertides a l’Ajuntament. Allí que en el  seu moment algú devia fer el negoci venent terrenys en mig de la muntanya per fer-hi cases amb piscina i bones vistes. Els pobres compradors no sabien tot el calvari que els tocaria viure en les properes dècades entre aigües fecals, transport urbà, enllumenat públic, parcel·lització  dels terrenys i altres que acompanyen. Evidentment pel que et costava un piset al Vendrell allí podies tenir una caseta al mig de la muntanya amb el teu hort per plantar cols. Aquesta aventura encara dura i sembla que la cosa encara no està tancada ni de bon tros. Molt bones intencions de totes les parts, però d’acords clars per tothom i que tot s’arregli definitivament ni rastre.

Al Vendrell hi ha barris dominats totalment per persones immigrants que et permet viure en aquests espais sense conèixer gaires nocions de català o castellà.  A mesura que els forans anaven comprant les habitatges, els indígenes d’aquestes zones les anaven posant a la venda per aconseguir un millor benefici.

El Vendrell és un poble sense industria on un 75% dels seus veïns han de buscar feina en altres localitats perquè aquí poca cosa rai. Una mica de turisme a l’estiu, però ja no venen ni els alemanys ni russos amb la cartera plena de diners. Ara la nevereta amb la taula i les cadires desmuntables és un clàssic de les nostres platges. Estem en el paradís, però ja fa anys que el tenim perdut. Aquesta és la meva humil aportació al ple de l’estat de la vila que està convocat per aquest dilluns dia 7 d’abril on clarament uns viuen al “Kenetlandia”, altres al Vendrell i alguns estan perduts pels anells de Júpiter. Cadascú pot triar quina és la vila que troba cada dia quan surt al carrer. Es pot escollir. A veure quina és la majoritària. Un ple que és com un assaig general de  campanya electoral on cadascú explica la seva visió del món.

 

Alguns amics del Kenneton es reboten

 En molts pobles els liders de les principals entitats estan d'una manera o altra en política. Els més llestos sempre tenen els seus embaixadors i altres ho fan directament. Al Vendrell no és una excepció. Moltes entitats del Vendrell estan polititzades i quan fan quasevol mini acte van tots els colegues del partit a donar suport, també hi van els dels altres partits a veure el patí. Doncs res, el faraó ara té algun ensurt perquè fa anys que la romeria de maig, un acte clau abans de cada elecció municipal, enguany l'havia d'organitzar l'ajuntament amb els extremenys i els andalusos, però sembla ser que els de Caceres i Badajoz varen presentar una instància fa un mes i ni puto cas. Ara han dit oficialment que sinó comptem amb ells doncs passaran de participar. A veure com acaba la peli. Ja no falta gaire per aquest esdeveniment que és molt popular en el Baix Penedès. Per altra banda, els colegues musulmans del faraó tampoc tenen bona sintonia amb el sr. del Tabaris i enguany no han organitzat l'iftar que feia anys que es feia al Vendrell per tot això de l'agermanament i tot aquest món super guay que volen implantar. Doncs enguany res de res perquè també estan contents amb els seus amics socialistes de sempre. A veure com acaba tot plegat. Tenen un any i mig per fumar la pipa de la pau i que tot torni a la normalitat i al pensament únic, però de moment la cosa està animada. A veure que passa en els propers capítols. 

Kenetlandia segueix en el seu món cada dia més prop de plutó

Avui el govern de Kenetlandia ha demostrat un cop més que viu en un món a part i cada dia està més lluny de la població i li agrada fer com fan els seus colegues que si parles malament d'ells sembla que parlis malament de la vila, però això són estratègies barates per seguir endavant amb un poble que no te res a veure amb el que s'imagina. Només dos apunts. No si quin iluminat a dit que el comerç del Vendrell es fort si fa la cosa por perquè cada dia tanquen botigues, ja no obrim ni xinos. Avui he sabut que han tancat el forn de Pa Miret, un establiment emblemàtic del Vendrell que també ha baixat la persiana. A veure que hi posaran. Un born que està quasi la meitat tancat i hi ha més gent que a missa de 9 del Vendrell. Molt trist tot plegat. Clar que tenen superàvit sino es pageun les hores extres de la policia que puja sobre el milió d'euros a l'any, una dada que es va ampliant a cops de modificació de crèdit perquè clar hi ha agents que fan 100 hores al mes en hores extres, una brutalitat. Una policia que només surt abans de les eleccions i per les desfilades i poca es veu als carrers, algun cop passa un cotxe i ja està. Quatre actes mediàtics i ja està prou vista. Molt trist tot plegat i gràcies al Sr. Navarreta per anomenar-me cronista del Vendrell. Si ho faig perquè cada dia estem pitjor, bé per la majoria de gent, alguns viuen en un paradís on les subvencions cauen com un manà que ho solucionen tot. Seguim sent un poble brut, però no tant, però la neteja arriba a la milla verda i la resta molt de tant en tant. 

Les noves promeses del futbol

 Avui els alumnes d'11 anys de les escoles del Vendrell tenia una competició per centres educatius en la versió masculina i femenina. Tota la tarda del divendres fins tard ha de durar aquesta competició que genera molta expectació en els centres. És molt interessant alguns equips que realment tenen molts bons jugadors amb un joc pensat amb el cap i aprofitant totes les febleses del contrari. Altres doncs es dediquen a tirar pilotes endavant i si l'encerto l'endevino. La gent animant a les seves escoles i a veure com acaba tot. Eren equips de cinc jugadors i només durava 7 minuts que havies d'aprofitar al màxim. Hi ha jugadors amb molt de nivell i altres doncs feien el que podien i semblava que no havien tocat mai una pilota. La proposta està bé. Jugar en equip t'ajuda a aprendre moltes coses que no estan als llibres. Molt interessant la proposta que ja fa anys que dura i que dóna sentit a moltes coses que a vegades no traspassen.

“Reunitis” procrastinant

 

El pas del temps imposa la creació de nous mètodes per anar proscrastinant la realitat que ens envolta. No fa gaires anys quan un polític no volia atendre un tema espinós la cosa era ben senzilla, no es citava amb els portaveus de la causa conflictiva. Ja podies trucar, enviar mails o anar buscant altres formes d’aproximació a la persona clau. Al final, tots els camins quedaven obstruïts per als missatgers  que podien suposar una que el nostre cabdill no tingués arguments prou bàsics per refusar l’escomesa dialèctica.

Aquesta etapa avui en dia està més que superada. Si un polític no vol solucionar un tema, però ha de donar un missatge contrari al seu clar objectiu final pot aplicar la nova política de la “reunitis crònica”

La cosa és ben senzilla quan no hi ha voluntat, la estratègia consisteix en muntar reunions amb el nombre màxim  de persones implicades. L’objectiu final és arribar a acords on les paraules amb missatge com treballarem, apostarem, cercarem entre d’altres per la solució del problema són les més abundants en el text final. Tot això i res és el mateix. Per exemple treballar per la millora del medi ambient és substituir una lluminària fosforescent per una led..

Quan la cosa a tractar és més perillosa i pot esquitxar a alguns sectors, llavors sorgeix la versió més suau que consisteix en reunir només aquelles persones que no puguin aportar problemes a la trobada oficial. Aquests amb alguna excusa se’ls prohibeix el seu accés perquè la cosa no derivi en viaranys perillosos.

En aquests reunions o trobades molts cops no està convidat la persona que té la màxima competència en la matèria. Llavors en comunitat es va repassant l’ordre del dia. Molts cops la solució de molts punts  queda posposada amb la popular expressió ja ho mirarem o ho estudiarem. La proscratinització és una de les armes més utilitzades en aquestes trobades puntuals que acostumen a derivar en paper mullat.

Aquest fenomen social de posar la porqueria sota l’estora en forma de “reunitis” aguda està dins el fenomen social “hi estem treballant” que és la paraula justa per dir no ens importa gens ni mica el teu problema, però mira si et fa il·lusió doncs el tenim en compte com tantes altres coses que ja les tenim a la paperera dels nostres projectes obsolets.

Un dels esports que cada dia s’utilitza menys en aquest vocabulari inclusiu i propi d’agenda 31,5 és la negació. Mai et diuen que no. Aquesta partícula ha desaparegut del vocabulari dels nostres polítics. Totes les coses s’han de mirar amb una ullada optimista que ha de permetre que quan el polític o similar de torn no te ni ganes ni voluntat de fer alguna cosa, doncs es posa dins la carpeta de “hi estem treballant”.

Per altra banda, després estan els més agosarats. Un dia un pagès sindicalista del Baix Penedès amb motiu de la possible vaga dels seus companys del gremi comentava per la cadena optimista que havien parlat amb el Govern de la Generalitat i que totes  les coses que els hi havien dit que farien no les van fer. Aquesta és una nova tàctica molt similar a l’anterior de les reunions cròniques però més contundent i que políticament és més perillosa que la clàssica amb les diferents versions que existeixen “ho tenim sobre la taula”.

Les coses amb el temps estan canviant. Cada dia el postureig es va imposant en les noves formes i costums encara que tot segueixi igual. Com els escolars que tenen cada any libres més bonics i propers, però en el fons es van perdent moltes coses bàsiques de la formació i cada dia surten amb menys coneixements. No fa gaires anys dir que no era tan normal com dir que si. El pas dels anys imposa que les respostes negatives han de ser substituïdes  per altres mètodes que després de nous termes desemboquin en què tot segueix igual que abans. Abans t’estalviaves molts problemes quan et deien que no i la cosa era irrevocable. Ara et diuen que si, però la gran majoria de cops és un no embolcallat en un paper de colors i amb un somriure artificial. Noves estratègies per arribar al mateix lloc però sense produir frustracions ni cites als psicòlegs de guàrdia.

 

Presentació d'un llibre de Joan Latorre i Nati Castejón sobre el Vendrell al segle XIX

 Al Vendrell i a la comarca hi ha bojos per la cultura i la història. Dos d'aquests membres són el Joan Latorre i la Natividad Castejon que ens han premiat amb un nou llibre sobre les fortificacions del Vendrell al segle XIX. Un gran treball que ens explica la història de les torres que tenim per la vila i algunes que ja fa dies que s'han emportat. La sala del Portal del Pardo feia goig com estava de gom a gom. Un llibre exhaustiu, amb molt de material inèdit i que van omplint la bibliografia comarcal sobre el tema. Enhorabona per aquest nou fill i endavant. És una pena que molta gent no conegui la nostra història Km 0 ni tingui cap interès en ella perquè cada dia som més una ciutat dormitori, però és de lloar la feina feta per algunes persones que fan una feina de formigueta constant i de tant en tant deixen anar el fruit del seu treball. Endavant amb il·lusió.

L'obra de Sus Parraga al Portal del Pardo del Vendrell

 

Avui he anat a veure l'exposició de Sus Parraga a la Sala del Portal del Pardo del Vendrell. Molts dies passo per allí i a vegades el que hi ha em diu alguna cosa i a vegades no em diu res, però aquesta és la gràcia de l'art. Aquesta jove vendrellenca m'agrada com dissenya les seves mirades, les cares en pintura i escultura. Una artista per definició que té una percepció de l'art molt personal que diu alguna cosa. Està molt ben trobada la idea de posar al costat de les seves obres algunes del Josep Cañas de Banyeres perquè tenen molt en comú i semblen una continuació. No n'hi ha gaires, però les suficients per gaudir del seu art, de les seves ombres i llum del seu concepte. És molt recomenable i durant tot el mes estarà al Portal del Pardo. Està molt bé quan l'art diu, comunica alguna cosa que ja depèn de cadascú.

Extraterrestres en la URSS, quan la realitat supera la ficció

 

Aquest llibre escrit recentment per Marina G. Vlasoff nascuda a l'antiga URSS però veïna del Vendrell es porta al món dels Ovnis de la Unió Soviètica en les darreries del segle passat, també apareix algun cas puntual d'Espanya perquè pot guardar un vincle amb el que passa al país asiàtic. 

Un llibre de gairebé 300 pàgines on explica una trentena de casos molt ben documentats en un país on això dels extraterrestres era una cosa tabú. Ens dóna pels  i senyals de molts casos amb totes les fonts d'on ha tret documentació. Aquest com passa aquí és un tema on hi ha molt de secretisme institucional i s'ha de fer un gran rastreig per obtenir dades. Ella s'ho treballa, fruit d'un acurada lectura de llibres i documents visuals i escrits. Un llibre molt interessant que ens aporta proves de fets que han passat segurament han passat entre nosaltres amb tot luxe de detalls i molt ben comentats des de diferents punts de vista. Hi històries possiblement reals que semblen que hagin estat extretes d'una peli de ciència ficció. Marcians qeu parlen els nostre idiome, persones que pugen a ovnis i donen un tomb per l'espai per tornar. El temps que passa en alguns d'aquests viatges no té res a veure amb el que nosaltres tenim a la terra. Persones que passen canvis de salut després d'una visita aliena. A vegades sembla que estiguis en un llibre de ciència ficció i tot a punta que va passar. Aquesta és una nova aproximació al món dels extraterrestres que tot i que passi a uns quans milers de quilòmetres de nosaltres ens podia passar aquí mateix. Realment val la pena la seva lectura. És molt amè i molt didàctic i amb una bona base ufològica.. Us el recomano a les persones que els hi agrada tot això i a la resta, és un bon inici. Només el podeu trobar a l'Amazon. 

La retòrica traidora dels presumptament poderosos

 Quan en una reunió el jefe de l'empresa et diu que no et preocupis que hi ha diners pels treballadors i que només cal parlar per anar repartint el tema t'està dient que si poden treuran més diners per fer altres inversions faraòniques i el poc que hi ha es perdrà de tot. En molts casos sempre has de llegir el contrari del que mostren les paraules. Aquesta és la nova retòrica quan un no es pot convertir en un si però un si massa cops és un NO. Avui tothom vol quedar bé però si un jefe ha d'escollir en invertir 100 euros primer triarà fer un estudi de màrqueting per la seva figura abans que repartir entre els treballadors menys afavorits.. Noves estratègies.

Soledats a la recerca de companyia

 

 

 

Un dels motors humans és la soledat. Altres poden ser la salut, el sexe, l’economia, el benestar personal i emocional. Les persones es mouen moguts per aquests objectius. Alguns es poden aconseguir a canvi de diners i altres potser es poden assolir per altres viaranys.

Jo encara soc de les persones que han conviscut tres generacions en una mateixa llar. Llavors el que avui en dia es pot trobar en una escola bressol o en una residència d’avis la teníem a casa sense haver de sortir al carrer. Evidentment, els habitatges eren, en general, una mica més grans que actualment i la gent podia conviure en aquest espai sense patir gaires friccions humanes. Hi havia també uns altres valors. La dosis personal de paciència era més elevada que la mitjana actual. No sé si la gent comptava fins a 10 en cas de situació tensa o simplement el refredament era molt més efectiu.

Avui entre divorcis i cadascú a casa seva i només ens veiem quan toca, el tema de la soledat és multiplica exponencialment. Aquesta situació en principi no ha de comportar cap problema i en molts casos és una solució, però no tothom sap viure aquesta situació amb totes les seves conseqüències.

 Aquí hi ha molts factors i diferents graus que van des de l’eufòria fins a la depressió passant per totes les etapes. Les persones evolucionen amb el temps segons les circumstàncies. Un no sempre està en la mateixa part de la trama i segons diferents circumstàncies es va movent amunt o avall.

Els grans professionals coneixen prou bé aquest fenomen i per suplir una mica aquestes presumptes mancances han anat implantant les xarxes socials i similars. Aquestes eines virtuals et permeten parlar amb una persona del Japó sense necessitat de conèixer el veí del teu davant. Moltes d’aquestes relacions globals poden ser més autèntiques que no pas les trobades que abans es feien en diferents moments de l’agenda setmanal com els mercats, oci cap de setmana o aficions vàries. A vegades pot saber més de tu un català emigrat fa dècades a Austràlia que el teu veí del garatge. Coses de la globalització.

Llavors a través de les xarxes  veien que quan algú apunta la possibilitat crear un grup d’una localitat o comarca per anar a caminar  els diumenges al matí veus que molta gent s’hi apunta. Segurament li agrada practicar aquest esport en un dia, en principi no laborable. Potser el que vol és fer petar la xerrada i passar una bona estona per ser escoltat i també, de retruc, deixar anar el seu pap a unes persones de carn i ossos que no tingui res a veure amb les xarxes.

Altres persones opten per apuntar-se a un curs concret i el tornen a repetir en un altre edició. No per aprendre coses noves perquè ja se les coneixen prou bé en la seva majoria, sinó simplement per omplir el temps amb alguna activitat distreta i que segurament els portarà a coincidir amb persones que comparteixen gustos i passions.

Hi ha molta persona que viu sola en el nostre món i surten molt poc de casa. A vegades es dediquen a buscar activitats per fer alguna cosa, però clar els costa molt  sortir de casa sense una  companyia prèvia. Després estan els més espavilats que a través d’alguna activitat o entitat van trobant gent amb bona sintonia que els permet teixir relacions socials que poden arribar molt properes. També hi ha força grups de WhatsApp i similar que dona sortida a aquests casos en activitats puntuals.

Entre aquestes persones que conviuen amb la soledat hi ha molts i variats casos. En el darrer ple ordinari de l’Ajuntament del Vendrell va sortir el tema de la creació d’un grup de missatgeria per gent gran que vivien soles per poder ajudar-se els uns als altres. Persones que en alguna moment poden donar un cop de mà o rebre’l en cas de necessitat. Una iniciativa que està molt bé. Serveix per cobrir una mica les mancances que actualment existeixen en aquest món globalitzat però les persones cada dia estan més soles i deixades de la mà de Déu entre la burocràcia, pensions minses,  pujada del cost de la vida a banda de la història de cadascú. La soledat és un dels principals motors de molta gent  de totes les edats. En aquesta societat tan comunicada cada dia té un pes específic més important i s’ha de tenir molt en compte per planificar els eixos del futur.

El públic dona sentit al ple del Vendrell

 Els plens del Vendrell com passa en política abans de començar ja saps el resultat com quedarà. Aquest ple el més interessant va ser les paraules d'una bona dona que al precs i preguntes va dir que el xató que se servia a la xatonada no era bo i que abans hi havia molt més de caliu. També va dir que la gent jove del Vendrell se les pira perquè aquí no hi ha futur i poca seguretat. Aquesta dóna va salvar la peli. De la resta, res que un nou regidor del govern cobrarà per assistència això vol dir que té una altra feina i anirà fent. En un pressupost de de 66 milions d'euros cada dia hi ha menys polítics que ho gestionen. Sort que està al davant el Keneton que pot amb tot i més. Com a nota curiosa el canon de l'aigua, que hauria d'anar per això es dedicarà a treure unes quantes places de parquing entre el pont nou i el pont vell, una renaturalització. A Coma-ruga que tenen inundacions quan plou res de res. Al Vendrell que de moment no, estem prevenint una presumpta Dana que fa segles que no ve per aquí. Seguim amb les urbanitzacions Mas Astó i Mas Borràs que l'Ajuntament i junta de compensació van remenant el tema i ja porten més de mig segle amb tot això. HI ha molts problemes i la casa gran ja té feina amb el que té. Un homenatge a la dona que en un plis plas va fer més que la resta de regidors en les dues hores i mig del ple. Endavant senyora anònima del Vendrell.  

Los Aitas, una peli avorrida

 Tenia ganes d'anar a veure la nova proposta de Borja Cobeaga, los Aitas. Feia bona pinta. El trailer estava bé, doncs  res hi anem. M'he trobat una peli avorrida que com a molt la posta veure a casa tranquil, no et cal anar a cap cinema. Sembla una cosa i el missatge és molt Woke. Esperes que passi alguna cosa i al final no passa res. El millor, un cop més al trailer de la peli. Erem tres persones al cine en un dimecres que és més barat. Res per oblidar.

Un concert memorable del Drogas a Valls

 

El Drogas va aconseguir omplir dues vesprades la sala Red Star de Valls que té una capacitat de 496 persones. Dos gran concerts memorables que va aplegar el bo i millor dels rockers entre 45 i 60 anys. Hi havia molt de caliu a la sala i molts dels que estaven allí ho feien per passar una vetllada inolvidable com va ser. Amb una puntualitat rigorosa a dos quarts de nou i finalitzant a les 23 hores el concert va ser rodat. El Drogas va anar empalmant un tema amb un altre amb molt poc lloc per paraules. Les obligades presentacions dels acompanyants i poca cosa més. Una sort de tenir una sala propera on puguis veure aquests concerts amb pàrquing fàcil i molt bona sonoritat. Una lloc per gaudir de la música en directa d'aquella que ens agrada als ja portem unes quantes canes. El Drogas va demostrar un cop més tot i els seus 65 anys un molt bon estat de forma i una gran veu que arribava a tot arreu. Com acostuma a passar la majoria de gent que estàvem allà vam gaudir amb els temes de Barricada que devien ser un 25% de la trentena que va tocar. De la resta, alguns pocs se les sabien però la resta ni flowers. Una bona combinació per un cantant que és un dels mítics de la nostra generació. Esperem molts més concerts i llarga vida al Drogas i a la música de qualitat. 

La zumba reivindicativa

 

 

 

El 8 de març se celebra el dia internacional de la dona. De mica en mica tots els municipis van programant actes per aquesta jornada especial que abasta tot el món. Abans només ho feien les localitats més grans, però com una  taca d’oli municipis petits i entitats s’han anat afegint a la iniciativa.

Un dels actes que mai falla és la lectura del manifest de la jornada. Es pot triar diferents versions.. A banda doncs es van portant a terme altres actes com teatre, conferències, concerts, curses i algunes protagonitzades per algun tipus d’àpat.  Jo sóc dels que penso que fins que no hi hagi el dia de l’home la cosa no estarà del tot normalitzada. Si fins ara només hi hagut el dia de la dona pot donar peu a què estem en una societat masclista. Celebrar aquesta efemèride  indica que en situem en aquesta filosofia encara que als quatre vents anem proclamant la igualtat entre els sexes.

Hi ha països que celebren la jornada com una espècie de Sant Jordi però sense llibre. L’home regala a les dones de la seva vida un ram de flors o similar i es realitza una petita celebració. En aquest dia la senyora gaudeix de llicència per no realitzar a terme les tasques que al llarg de la història l’han caracteritzat.

Altres versions de la jornada porta a les dones i algun home al carrer a demanar igualtat en la relació entre els sexes en les diferents variants, des de la cura de petits i grans fins a les tasques domèstiques. Hi ha col·lectius més radicals i altres que són més de postureig i poca cosa més.  N’hi ha per triar i remenar.

El que seria bo per tothom és que les dones igual que els homes, però ara sembla que no toca dir-ho, tinguessin uns serveis bàsics garantits. No estar un any i escaig en llista d’espera per tenir visita a l’especialista. Quan et toca ja no saps de què anava el tema o simplement ja se t’han passat tots els símptomes. És important també arreglar d’una vegada tots els problemes amb el transport públic que provoquen a les dones que hagin de passar tantes hores al tren, entre anar i tornar, com a la feina. Una alteració que les afecta profundament en la seva quotidianitat.

Les dones també han de tenir uns drets laborals i cobrar el que els correspon per les hores que els fa segon la seva responsabilitat. Ja està bé  que omplim moltes empreses amb persones amb perfil de tècnic i que les seves retribucions siguin d’auxiliar administratiu en el millor dels casos quan no és el Salari Mínim Interprofessional. A banda de poder cobrar les hores extres que realitzen tal com marca la llei actual. No parlem de les dones que tenen contracte a mitja jornada i cada dia fan 12 hores a la feina. La meitat en negre.

Podem parlar de les filles que cuiden als seus pares i avis a casa perquè no tenen recursos per poder portar-los a una residència o a un centre de dia. Clar la persona que ve un parell d’hores al dia tampoc els soluciona gaire la vida, tot i que els hi permet anar a fer gestions personals i familiars.

Està bé fer zumba i curses, però el problema de la dona, com també pot passar a l’home, però avui no és el cas. Ella també pateix les conseqüències d’aquesta societat que ens volen vendre com a igualitària i perfecta i cada dia l’esquerda social és més gran. Només cal un tomb per algunes ciutats d’aquest Penedès estimat. En un punt del l’escombriaire és de la família i en altres latituds del mateix terme és un senyor que passa cada dos mesos en el millor dels casos. La igualtat com la cuina i tantes coses s’han de demostrar sobre la marxa amb fets concrets i no amb aquesta política cada dia més estesa de cartells i proclames puntuals marcats pel calendari. Som persones amb un seguit de problemes generals que demanen solucionas. No som un parc temàtic que avui toca la dona i demà els pobres de l’Àfrica. Vinga a muntar el faristol i a llegir i passem de tema i aquí no passa res Hem de ser més humans i racionals i cada dia és el dia de tothom. No cal tanta nata amb data de caducitat i millor que ens fixem en la base del pastís on hi estem tots.

 

Tot al Tabaris però sense recuperar els seus origens

 Des de que es va inaugurar el Tabaris no paren de fer coses: Congressos d'UGT, trobades de polícies d'UGT, jornades del Diari de Tarragona, dansa inclusiva, Speed per buscar feina, fires de formació, pica pica premium municipal, reunions de junta de seguretat, festes de Halloween i un llarg etcètera. Ara en una sala de sota faran coworking. Però clar potser hem perdut l'esperit inicial de l'equipament. Abans era una piscina i un lloc de pau i amor. Ara ho fem tot menys el seu esperit original, però tal com va tot, algun dia posen una bassa de plàstic i munten un partit de Waterpolo. Temps al temps. Potser el que falta és que sigui un punt de trobada pels veïns de la zona i no que tots els actes que faci el Keneton i els seus fidels ho facin allí per treure profit als 8 milions que va costar l'invent i la recuperació de l'obra d'un artista que va triomfar al Vall de los Caidos. Si anem a aquesta velocitat, en un tres i no res farem els plens perquè la sala del Vendrell està més propera a les dimensions d'Albinyana que no pas a la del Vendrell. Salut i Tabaris. 

El nou comitè de Kenetlandia surt de l'estació

 

Doncs res. El dia 17 de febrer varen ser les eleccions sindicals a Kenetlandia i avui dia 18 de març hem constituït el comitè i junta de personal amb els seus presidents i secretari. Ara cada sindicat ha de triar els seus representants per les diferents comissions bilaterals amb la casa gran. El proper pas és una reunió amb al rei negre de benvinguda i bones paraules. A partir d'aquí, doncs res anar fent copiar i enganxar i no perdre més cosetes. Anar fent i parlar molt perquè tot quedi igual i cada dia hi hagi gent més disgustada amb un munt de baixes i etc. Però res, coses puntuals i segons els poderossos aquí no passa res, seguim endavant amb optimisme i els espartants que ho curen tot. Sortim de l'estació a veure si recularem molt o seguirem parats uns quants mesos esperant benediccions divines.

La soletat tampoc perdona al Vendrell

 Al Vendrell com passa a tots els llocs hi ha molta gent que viu sola. Ahir a la zona del Puig del Vendrell van haver de treure una dona que portava morta uns dies. Avui en dia hi ha moltes tecnologies per vetllar per aquesta lacra social, però a vegades les noves tecnologies no arriben a tothom. Per aquesta bona dona, la cosa va arribar tard i van haver de ser els veïns que avisessin per la forta olor que sortia del pis. Una nova víctima de la soletat d'aquesta societat cada dia més ple de contradiccions però les coses dolentes cada dia són pitjors.

La meva història amb el covid

 

El 3 de vuit m'ha demanat la meva experiència amb el covid. Aquí està el text que he enviat. L'11 de març del 2020 es va parar el país i mig mon per culpa de covid. Aquesta és la meva experiència gairebé mortal.

 

La meva història amb el covid va començar  14 de gener del 2021 quan tinc molt malestar amb febre, però no em fa res de mal en concret.  Truco a l’ambulància perquè em vingui a buscar. Ingresso a urgències de  l’hospital del Vendrell del Vendrell. Allí em troben pneumònia als dos pulmons, infecció d’orina, arítmia, infecció a la sang i un shock renal. En fan proves de covid i no em troben res. Per la tarda, em porten a l’hospital Joan XXIII de Tarragona on ingresso a UCI entubat. El 19 de gener en em troben positiu de Covid a l’UCI de l’hospital. Em passen a una altra UCI perquè tenia covid. Fins el 18 de febrer no em pot visitar ningú. De mica em vaig despertant . El 24 de febrer quan ja estava plenament conscient, però encara entubat em porten a la UCI de la sisena planta. El 12 de març ja puc menjar per la boca perquè m’han tret el tub de respiració. El 22 de març em porten a l’hospital del Vendrell on estic fins el 23 d’abril quan em traslladen a l’hospital Santa Tecla per treure’m una pedra del ronyó. Fins el 30 d’abril no tinc l’alta de Santa Tecla. Després de tot em donen l’alta i torno a casa amb 65 kgs menys i molt feble. Abans de tot el procés pesava uns 180 kgs. Vaig estar els mesos posteriors fent exercici per poder recuperar les forces. Al principi de tornar a casa quasi no m’aguantava dempeus,

Quan els metges em van veure per primer cop a l’hospital Joan XXIII no sabien si en podria sortir de tot el quadre que presentava. Un dia quan estava ingressat la cànula de  l’oxigen va anar inesperadament  esòfag avall. Va estar a punt d’ofegar-me. Em vaig tornar a salvar per segons perquè em van operar de màxima urgència. Tot aquest periple hospitalari va ser molt dur. Tot apunta que el covid el vaig agafar a l’hospital. Tots aquests 4 mesos et serveixen per pensar i canviar el model de vida. Aprens a valorar el més important de l’existència. Durant tot la meva hospitalització la gent no es podia moure de la seva localitat per culpa de la pandèmia. S’havia d’anar amb justificant quan volies anar a un altre poble. Sort del mòbil i les video trucades  la gent es podia comunicar. Tota aquesta experiència va ser com tornar a néixer i em va donar un volt a la vida de de 180 graus. Gràcies a la família i amics per estar allí i com no a tot el personal sanitari que em va cuidar molt bé. Vaig veure la mort cara a cara, però em va donar una treva per seguir amb vida i tornar a començar de nou amb 51 anys

Política de focs artificials

 

 

Les nostres contrades és de les que més creixen a Catalunya situant-se en les primeres posicions de Catalunya, en especial els  amb municipis costaners com Cunit i Calafell. Aquest fet provoca cada dia hi ha més persones que vulguin entrar en els principals ajuntaments per poder remenar les cireres. Això és va traduir en onze candidatures al Vendrell i Calafell en les darreres Municipals. Un número una mica inferior a les del 2019 amb tretze llistes al Vendrell i dotze a Calafell.

A partir d’aquí el que fan la majoria dels polítics es intentar mantenir-se en el poder a qualsevol preu per això fan servir un seguit d’estratègies que molts pobles practiquen. La principal és treballar el tema inversions a qualsevol preu encara que moltes propostes no passin del projecte bàsic. Aquesta mentalitat obliga  al govern a dedicar diners del pressupost municipal per donar una mínima consistencia a aquesta filosofía. Com molts cops la cosa no arriba demanar ajuda a tot arreu on sigui posible: Europa, Espanya, la Diputació i altres entitats que fan de tietes riques en aquest món de poders cada dia més repartits.

Aquesta mentalitat obliga a treure diners d’altres partides. Els representants de la voluntat popular tenen molt clar que un dels punts on es pot treure diners és del manteniment dels serveis. Si abans hi havia cinc escombriaires, doncs ho deixem en la meitat i els repartim bé perquè no és noti. Tot arreglat. Espais municipals doncs, contractem una empresa de manteniment i per la meitat del cost actual quedem bé amb la galería. La culpa serà dels operaris subcontractats que no arriben a tot arreu. Si sobra alguna cosa, doncs res, alguna festeta per alegrar la vida als votants i seguim endavant esperant treure un bon resultat i mantenir la poltrona a qualsevol preu.  

Un mercat sense parades al Vendrell

 

Fa molts anys que al Vendrell el divendres és mercat. Una tradició que es remunta ara fa dos segles, però generalment encara que plogués venia alguna parada. Ara amb les xarxes socials i altres sistemes i vist el que hi ha els paradistes si fa mal temps anunciat ja no venen. A vegades estan aquí pero no plou fins una estona o és una boira que passa i ja està, però quan passa com avui que estem en uns dies de pluges doncs res es queden a casa i millor per tots. Tampoc venen quan han de parar al Puig perquè a la Rambla fan alguna cosa. Doncs al Puig els compradors no hi van i tampoc venen. Res la gent no està per tonteries. Per pedre diners millor a casa. La gent no és com abans que tocava complir. Les noves generacions tenen les idees més clares i la comunicació fa la resta. Avui feia cosa veure aquest panorama.

El Baix Penedès una comarca en emergència

 

El Baix Penedès és el rei de les emergència del 112. De les tres comarques penedesenques es van rebre un total de 154.457 trucades. D'aquestes la majoria, un 31% eren del Baix Penedès que és la comarca mitjana  poblada de l'Alt Baix i Garraf. El Baix Penedès supera els 118 mil, l'Alt per sobre els 116 mil i el Garraf per sobre els 161 mil. La majoria de trucades eren per seguretat  ciutadana. Aquesta és una dada fiable i demostra la sensació que tenim aquí d'inseguretat ciutadana i ens deixem estar de dades maquillades i actuacions de cinema. Això és el que tenim i fins que no ho assimilem no anem bé

Millor parlar d’en Guimerà

 

 

Tot just acabem de tancar un any dedicat a la figura il·lustre d’Àngel Guimerà nascut en terres llunyanes però amb uns importants vincles familiars al Vendrell. Un any amb exposicions, llibres, xerrades, teatre  i mil històries més que han anat omplint l’agenda d’unes quantes persones que han assistit a aquestes propostes.

Fa unes poques setmanes l’Ajuntament del Vendrell es va despenjar amb la presentació de l’Agenda Urbana del 2030 que la tenim aquí a tocar i en una legislatura i mitja ens hi situem sense donar-nos compte. Aquesta és una proposta amb 48 propostes que està molt lluny de la realitat del Vendrell i de les seves possibilitats econòmiques i socials reals. Segurament tindrem una nova edició del Pla de Barris que ens tenia entretinguts ara fa més de 10 anys on s’havia de restaurar l’edifici centenari de la Cooperativa Agrícola i el Casal Familiar del Vendrell i la cosa està igual ara per ara. Tot i que el de la Cooperativa de Valls cada dia està pitjor i la seva situació és més que lamentable. Evidentment en aquesta agenda celestial que ha de durar 5 anys més està inclòs, però segurament tot aquest fum passarà de llarg i aquesta gran obra de César Martinell seguirà la seva degradació constant al mig del municipi.

En la passada campanya electoral de Som Poble Erc es van realitzar unes activitats molt interessants que malauradament no van  gaudir de la participació que la iniciativa mereixia. Consistia en parlar del demà en diferents trobades obertes a tothom que abastaven diferents àmbits municipals: comerç, comunicacions, societat, etc. S’ha de tenir en compte que era una mena d’assaig general i estava organitzat per un coalició de partits abans de la cita amb les urnes.  La cosa doncs es va acabar aviat amb les eleccions locals. Aquest procés s’havia fet a nivell institucional fa uns anys per dissenyar el Vendrell o la comarca a uns 10 o 20 anys vista. Fruit d’aquest treball de grup s’elaborava un dossier amb les propostes més destacades i un full de ruta. Servia   com una guia consensuada per anar dissenyant el municipi o la comarca que volem en els propers anys a mig o llarg termini.

A partir d’aquesta ruta s’anava dissenyant les diferents obres i actuacions públiques i privades per aconseguir el màxim compliment de les seves fites.

Una de les coses normals en un poble amb moltes mini entitats és que pugui dissenyar el poble del futur amb la participació dels diferents sectors socials i econòmics del municipi perquè tothom hi participi. Evidentment també hi ha de prendre part les diferents formacions polítiques. Entre tots anar posant graons en aquesta escala pel demà.   Un exercici que implica a tothom i que s’ha de fer amb el màxim consens i amb l’evidència que no sortirà el municipi de tothom sinó que de mica en mica la majoria anirà agafant terreny a les minories que també aporten el seu gra de sorra. L’aventura pot durar un parell d’anys perfectament i s’ha de comptar amb el màxim de representants. No veu igual el Vendrell una persona que viu a Coma-ruga que una que viu a Mas Levi que algú que viu al carrer Josep Carner.

L’actual agenda urbana 20230 del Vendrell segurament la va  atorgar el deu Ra al seu ambaixador a la terra en el temple del Tabaris un dia que estava lliure de la cita menys pensada. Tot seguit aquest el va repartir entre els seus fidels de la Baixada de Sant Miquel. El proper pas, doncs anar a buscar empreses especialistes en la venda de fum i grans discursos per en moltes paraules no dir res pagades per un pressupost municipal intervingut fins el 2030.

El Vendrell igual que molts municipis tenen por de parlar del present com aquella persona que no vol anar al metge a fer-se una analítica i un dia se’l troben estirat al menjador de casa i ningú sabia que estava malament fins que algun virus silenciós el va fora de joc sense treva. 

Parlar de Guimerà, Pau Casals, Benvingut Socias i de les campanes de Sant Vicenç està molt bé, però manca aquest espai compartit per parlar del nostre futur a mig i llarg termini.  Dissenyar un municipi a gust de tothom i no aquests obres faraòniques que no porten enlloc amb un cost estratosfèric que deixen a la vila amb la mínima capacitat financera per als propers anys. Parlem molt  de passat, però massa cops oblidem el futur que és el que en principi ens tocarà viure. Del passat en podem treure lliçons, però tenim un futur que ens espera aquí a la vora.

 

Tornem al sindicalisme

 Fa pocs dies anunciava que estava a la banqueta del sindicalisme, doncs com passa en molts llocs les coses es mouen i avui m'ha comunicat que torno. Amb noves ganes per aquests propers quatre anys per guanyar alguna cosa i no perdre més del que hem perdut actualment. Hi ha grups que no perden tant, però la gent normal som els que perdem més en aquest món de la falsa igualtat i etc. Seguim endavant i gràcies pels vots. Aquí estem en aquesta nova etapa després d'un petit kit kat. Gràcies a les companyes i a CCOO per obrir aquesta nova porta.

La gran farsa de reciclar, mentides i embolics

 Tot això del reciclar dels residus és una gran farsa. A veure per una banda que te a veure una llauna de Fanta i una ampolla de llexiu i si afegim unna bossa de plàstic? no tenen res a veure.A més cada plàstic encara que sembli igual és ben diferent i és molt dificil destriar i que després es pugui aprofitar. Jo no entenc res. Després tema cartró, el cartró o paper també es podreix allí on el deixes. Tampoc no fem servir gaire cartró a no sé que tinguis un establiment o siguis adicte a Amazon. L'orgànic, doncs ho deixes en un lloc i es va podrint poc a poc. De reciclar res de res. Al final tot es podreix per pròpia naturalessa i de reciclar res. El vidre encara es pot salvar i poca cosa més. Una cosa és fer un porta a porta a Sant Vicenç de Calders i una altra fer-ho al Vendrell amb edificis amb força pisos i on molta gent fa el que vol i ho tira quan vol. Controlar tot això és missió crec que impossible. Hi ha gent que fa horaris raros i quan arriba a casa no pot tirar la brossa. Llavors el que farà és que la tirarà on li peti i no passa res. 

Jo aquí no hi veig gaire solució. S'han de canviar moltes mentalitats i això costa més que res. Això de la recollida selectiva en llocs com el Vendrell és missió impossible. Temps al temps. De moment estem al març i aquí no passa res. A veure que passa al llarg de l'any. La gent paga per superfície que no te res a veure amb la generació d'escombraries i aquí ja anem malament i ves a saber com acabarà tot plegat.

Una nova jubilació dels clàssics, Jordi Torres

 

Porto 27 anys a l'Ajuntament del Vendrell i ara ja estic en la generació que li queden dues legislatures més iva. Però davant meu s'estan jubilant aquells que tenien la meva edat o menys quan jo vaig entrar. Avui erem una trentena de persones que hem acomiadat al Jordi Torres que ha treballat 37 anys a l'Ajuntament del Vendrell, en la seva darrera etapa a cadastre. Una gran professional molt estimat per les persones que ha estat una peça clau en la història d'aquesta casa gran. Hem viscut uns quants anys junts tot i que en departaments diferents, però abans tots estàvem a plaça Vella i hi havia caliu. Ara tot això s'ha perdut. Entre 12 plans d'ocupació i al cap d'un any marxen 13 i coses d'aquestes i contractes temporals. A més molta gent no te cap reparo i sinó li agrada toca el dos a un altre lloc. Abans hi havia més fidelitat ara cadascú va a la seva bola i si poden rascar alguna cosa més doncs adeu. No res Jordi. A gaudir de la merescuda jubilació i endavant. Ens anirem veient en els propers àpats de jubilació i similars que ara aniran venint de mica en mica si és que es volen fer perquè alguna ha sortit per la porta trassera sense pena ni glòria. Ens veiem sr. Un plaer.

Tots a reciclar per ordre d’Europa

 

 

La costum de moltes persones de posar totes les escombraries en el mateix recipient i llençar-ho tot junt té els dies comptats. Fa anys que tenim en els nostres carrers i places uns contenidors de diferents colors i dissenys per anar repartint tots els residus que generem. Ja fa anys que es fan campanyes perquè la gent associï cada element al seu envàs i tingui les coses clares. Amb el que no tenim tan clar, que hauria de ser el mínim, doncs el posem al rebuig i tot arreglat. Per residus més puntuals tenim la deixalleria comarcal que fins fa poc algunes estaven com amagades però en els darrers temps s’han indicat amb més interès perquè tothom ho tingui clar i ja no tingui excusa.

Evidentment en aquest país que la gent per l’euro del carret de la compra fa miracles per poder recuperar la seva moneda un cop ja hagi deixat els productes al vehicle s’ha de compensar d’alguna manera les persones que reciclen. Al Vendrell que és un poble amb uns polítics que sempre han mostrat molt de seny en endreçar el municipi han decidit que la gent pagui per metres del seu habitatge. Segons els metres tributes, sense tenir en compte la gent que hi viu. Jo ho entenc, quan tu escombres el pis, no treus la mateixa porqueria si el pis té 50 metres quadrats que no pas 300 independentment de si viuen 2 o 9 persones. El més divertit es quan el regidor de torn ho justifica llegint un informe d’aquestes empreses que t’ho fan tot a mida i tant els fa fer un dossier sobre meduses que de polígons industrials. A més el padró de la taxa d’escombraries està farcit de casos peculiars,  hotels que paguen com a cases i alguns habitatges que no tenen ni superfície i altres històries. Evidentment el corró de la majoria optimista no s’ha dignat de polir aquests detalls per fer una impost amb dos dits de front. Així no anem bé. Primer una mica de sentit per part dels de dalt i que després no es queixin si la gent aplica la seva política personal.

El Penedès i el Garraf celebren l'Any Nou Bahà'í

 

 

El proper diumenge 23 de març la Comunitat Bahà'í celebrarà el seu Any Nou i l’Equinocci Primaveral a l'Hotel Balneari de Coma-ruga (El Vendrell).

Aquest esdeveniment, que coincideix amb el Dia Internacional de la Felicitat, proclamat per l'ONU, reunirà persones de diverses procedències i pensaments en un ambient d'unitat, sentit del servei al bé comú i alegria.

L'acte s'iniciarà a les 13 hs. amb un breu programa de pregàries per la pau i la presentació de la significança d’aquest dia, que destacarà els principis d'harmonia i unitat de les nacions del món en la seva diversitat, que la Fe bahà'í promou a escala global.

Tot seguit, es celebrarà un dinar de germanor en un ambient festiu, on els assistents podran compartir reflexions sobre la importància del benestar espiritual com a motor de transformació social.

La comunitat bahà'í, universalista pels seus principis i arrelada a tots els països del món en més de 100.000 localitats, ha estat reconeguda pel Govern espanyol com una fe de casa nostra per la seva història i la seva tasca en la defensa de la igualtat de gènere, el fomentde l'educació infantil i juvenil en valors, la promoció de l'esperit democràtic i el suport a la investigació científica com a eina per neutralitzar els fanatismes, les desinformacions i elsnegacionismes.

Per a més informació i confirmació d'assistència, es pot contactar amb l'organització a: Remei Pérez, remeipt@gmail.com,

Es busca cafeter

 

Un dels principals punts neuràlgics de molts municipis petits és la societat que fa unes quantes dècades es va aixecar amb la col·laboració del veïnat per tenir un punt de trobada i compartir les dates festives.

Els que som fills de pobles petits com jo de petit ha escoltat la tasca que van fer ara fa un centenar d’anys els veïns del municipi aixecant un local social. Uns cedien el terreny o el venien a uns preus econòmics, els altres treballaven altruísticament perquè l’edifici anés agafant forma, altres hi aportaven diners bàsics i necessaris per fer-ho realitat. En aquells temps no calia ni arquitectes, ni plànols ni res similar. Un mestre d'obres espavilat era capaç de dirigir i construir estructures molt més sòlides i amb perspectiva de futur que algunes infraestructures d’avui en dia. Tot el poble hi col·laborava de la manera que podia per fer realitat el seu somni. Evidentment que hi havia diferents bandos dins el mateix municipi encara que fos petit. Aquesta rivalitat que també tenia coses bones els aportava la força i energia per millor que els altres encara que tots haguessin de sobreviure  a la misèria. A vegades la gràcia es tenir algú amb qui competir per no deixar-se portar per una sobredosis d’autobombo.

Eren temps en què no hi havia ni cotxes ni monopatins. El tren era un luxe i el més normal era el carro o muntar sobre algun animal que la gent guardava a casa perquè aquest li proporcionava un transport que el permetia arribar als pobles del costat. Els camins de terra eren freqüentats per anar d’un lloc a un altre, ja sigui per anar a un ball de nit o comprar farina per poder elaborar el pa.

Aquests edificis socials que van néixer abans de la Guerra Civil i després de les Guerres Carlines del XIX són fruit d’aquesta prosperitat elemental dels nostres avis quan ja podien dedicar un poc temps i diners a l’oci.

Aquests edificis centenaris de la comarca ara estan vivint aquesta tendència en què el voluntariat s’ha vist reduït per personal retribuït. En un lloc on els voluntaris eren l’eina principal de funcionament poc a poc es va substituint per contraprestacions econòmiques perquè encara que cada any es pugi el Salari Mínim Interprofessional tot resulta més car que no pas l’augment de la nòmina.

En algunes localitats petits de la comarca trobem algun bar privat o similar que porten a terme aquesta tasca, però hi ha altres indrets on aquests espais de convivència no els podem trobar. La societat és un dels eixos bàsics d’aquests petits pobles per poder tenir un espai compartit i on es poden realitzar els principals actes socials en espai cobert.

La realitat és que aquest voluntariat que a canvi d’uns pocs diners passaven hores i hores servin cafès i algun vermut al migdia no pot fer front a les seves despeses bàsiques personals i es busca altres alternatives laborals deixant aquests espais socials sense servei. La cosa és senzilla, les quatre begudes que es poden fer i un parell de festes majors i alguna cosa més no dona pergaire. Els toca buscar una feina complementària per poder arribar al cap de més amb uns mínims. Llavors abonar a aquests professionals puntuals un salari tampoc resulta rendible als socis de l’entitat que ja abonen les seves quotes per cobrir les necessitats bàsiques de l’entitat. La globalització fa la resta, quan no hi havia alternatives era difícil sortir del municipi. Avui en dia tenim molt per triar. Agafar el cotxe és el més normal de moltes famílies. El cercle d’abans era molt reduït avui en dia la cosa es pot ampliar fins a nivells globals si fa falta.

Aquests locals que fa 50 anys eren el pal de paller de la societat de molts pobles cada dia es veuen més buits perquè la gent ja viu en altres epicentres i molts cops lluny de la seva llar.

Es busca cafeter és un anunci que es podria posar en molts llocs de la nostra comarca i d’altres municipis similars. Aquest perfil cada dia és més difícil de trobar per la manca de rendibilitat del seu negoci i perquè els valors actuals no tenen gaire en comú amb la dels fundadors que les van crear. Fa cent anys amb molta més misèria que ara i sense wifi els nostres avis podrien construir grans edificis socials. Avui en dia amb els nostres valors actuals no podem ni mantenir un cafeter que per uns pocs diners compleixi amb la seva tasca bàsica. Primer marxa el cafeter i sinó no hi ha voluntat de mica en mica es va perdent tota l’activitat social i aquest punt de trobada social es va convertint en un vestigi històric oblidat fins que tanca les portes amb un futur incert.

 

Nou sindrome social, reunitis

El món avança però amb el temps es van incorporant noves teràpies socials. La que està entrant amb força és la reunitis que quan es fan moltes reunions i molts cops no serveixen per res. A vegades es crea la reunicó amb el motiu, però no s'arriba a fer cap trobada. Tambe passa que es fan reunions i després es fan coses que no tenen res a veure amb el que s'ha dit o quan es fan reunions amb ordre del dia interessant i quan es treuen coses interessants surten per la tangent. Doncs res tothom coneix aquest fenomen de reunitis en una de les moltes versions que tenim.

Nova edició del sopar d'homes d'Albinyana

 

Una cinquantena de persones va participar ahir a la vesprada en el tradicional sopar d'homes de la societat d'Albinyana, una tradició que fa més de 50 anys que dura i que darrerament s'ha incorporat el sopar de dones que es fa el dia abans en el mateix lloc. Enguany n'hi havien 48 de dones. Un ambient distès per compartir una estona amb persones del poble o vinculades al poble. Una d'aquestes trobades que se les espera amb candeletes. El sopar molt bé de les mans de Jordi Marrassé, un crack que li ve de família. 

El Vendrell 4 - Calafell 1 És carnaval

  

A la rua del Vendrell hi havia 48 particpants, la majoria amb carrossa. A Calafell la cosa va ser més fluixa.  Fins ara la gent s'ho podia combinar però enguany es van iluminar tots plegats i van decidir que h feien quasi a la mateixa hora amb 30 minuts de diferència. Res ha guanyat el Vendrell perquè és una tradició que el divendres la gent vagi al Vendrell i dissabte i diumenge a Calafell. No té sentit fer 4 rues ent res dies, quan la majoria són les mateixes que donen voltes amb petites variacions. No cal tant a Calafell. Avui i demà ja lluiran com toquen. Això és politica un rua per nucli més Iva. S'ha de ser raonable i deixar tothom el seu lloc. Si aquesta és la política que fan com anira el Consell Comarcal del Baix Penedès és que és l'ambaixada de Calafell al Baix Penedès. Aquestes no són les formes senyors. 

Al Vendrell la rua va durar tres hores i poc i la gent estava concentrada en els llocs principals i en alguns punts dels carrers, però a partir de les 22 hores, la gent anava cap a casa perquè era més del mateix i començava a fer fred. La gent es va concentrar a partir d'aquesta hores en llocs puntuals com el Caracas. Res suposo que la política obliga a duplicar rues, però res ho justifica. 

Encara que després els polítics vagin de guay i diguin, res la gent pot anar als dos llocs. Doncs això no acostuma a passar. És com esperar que la sorra recuperi totes les platges. Al final s'han de gastar 250.000 euros l'any per posar sorra del Vendrell a Calafell i quan el mar vol la torna al seu lloc i anar fent. La història de mai acabar.

Saturació general del carnaval penedesenc

 

 

 

Estem entrant a la setmana oficial del Carnestoltes, encara que  avui en dia, tot surt dels seus marcs per anar contentant a les diferents administracions, carrossaires i comparsers. En principi, la història oficial hauria de començar el Dijous Gras que coincideix amb el 27 de febrer i hauria d'acabar el 5 de maç que és el Dimecres de Cendra que dona pas a la Pasqua per anar preparant la Setmana Santa que enguany cau en la segona quinzena d’abril. Però actualment tenint en compte aquestes dates centrals et pots trobar carnavals les setmanes anteriors i també les posteriors. S’ha d’ampliar el calendari per estendre aquesta festa a tot arreu on sigui possible. Els Tres Tombs també se celebrava en un principi al voltant del dia de l’onomàstica en ple mes de gener, però avui aquesta festivitat animal de la pots trobar durant tots els caps de setmana de l’hivern en moltes localitats catalanes que estan integrades en un circuit que cobreix els principals municipis amb aquesta tradició.

Hi ha localitats amb uns trets propis del carnaval com poden ser Sitges i Vilanova i la Geltrú on el carnaval fa dècades que forma part de les tradicions arrelades del municipi amb petits canvis que si han afegit al llarg dels anys.

Les noves tendències de globalització ha provocat que molts municipis acollin alguna rua de carnaval, que són un seguit de carrosses i comparses que van de poble en poble per lluir-se i també poder anar recollint subvencions per poder fer front a les despeses del grup. La inversió pot ser bàsica o superar els 100 euros per persona en alguns dels casos. Entre les noves tendències d’algunes associacions d’aquesta festa estan posant un autobús perquè tots els participants puguin anar d’un lloc a un altre en transport col·lectiu i no cal que cadascú es busqui el seu transport per anar seguint l’intens calendari.

Trobo normal que cada municipi tingui la seva rua de carnaval per aportar a festa a la localitat i donar un cop de mà a la gent que hi participi, però trobo una saturació de carnaval el que passa a Calafell on en tres dies d’un sol cap de setmana hi ha quatre rues diferents. La majoria dels participants són els mateixos que en aquest cap de setmana poden alternar les propostes d’aquesta localitat costanera amb altres de localitats properes. Per donar un nou gir al tema, el proper dia 15 en un dels carrers més mediàtics de la platja porten a terme una versió penedesenca del famós Cos Blanc de Salou on les llums, la música i sobretot el confeti donen un toc especial a la rua tradicional de carnaval.

Fa un parell d’anys el Carnaval de Calafell rondava al voltant de les 23 hores per una majoria de  carrers desèrtics de Segur de Calafell. En els últimes edicions han posat una mica de seny al tema i ho han passat al poble de Calafell que és més petit i on hi  ha més vida als carrers. L’any passat hi havia més de dues hores de diferència entre l’inici de la rua del Vendrell i la de Calafell,  però enguany en aquesta comunicació manifesta entre els diferents pobles de la comarca, encara que siguin del mateix color polític, han posat un diferencia de mitja hora entre l’inici del carnaval del Vendrell i el de Calafell. Per això i es produeix un fet que no havia passat mai que la rua de Calafell comences abans que la del Vendrell, en concret mitja hora que per compaginar els dos municipis és una mica complicat encara que després els polítics de les dues localitats vagin dient que els festers poden anar als dos llocs el mateix dia si s’espavilen una mica.

Al final, les conclusions són clares que les participants intenten anar a la majoria de rues per poder recollir més diners. Per tant, en molts casos aquests comencen un diumenge a Sant Jaume dels Domenys i acaben el dia 15 al Cos Blanc del carrer Monturiol de Calafell.  Pots veure un efecte en els seguidors, després de dues hores d’estar veient la rua de Carnaval la gent va abandonant les seves posicions a la via pública. Aquest dia acostuma a fer fred. A banda d’alguns casos puntuals hi ha molta proposta similar que  segueixen una línea amb poques sorpreses . Carnaval, gràcies a aquestes rues, s’ha imposat amb força al Penedès. Hi ha molta gent que fa mesos que hi treballa per lluir al màxim en aquestes cites hivernals. Esperem que tothom pugui gaudir d’aquesta màgia que cada dia està més lluny dels seus orígens i més propera a una desfilada força uniforme de carrosses disfresses, llum,  color i alegria contagiosa.

 

 

Un vendrellenc no tan conegut, Jaume Carner i Romeu

 El Centre Cívic l'Estació ha acollit la presentació d'un llibre sobre la vida i miracles d'un dels vendrellencs més il·lustres, Jaume Carner i Romeu d'una de les famlíes riques del Vendrell que va ser ministre a Madrid i regidor a l'Ajuntament de Barcelona. Aqui s'ha parlat molt de Guimerà i Casals, però hi ha altres persones com Pau Padró, Isidre Ribas,  Joan Ferret, Josep Casals i altres que han donat un toc personal a la història d'aquest país però clar eno han estat en el costat dels guanyadors o en aquell moment no interssava. Avui la Fundació Irla ha publicat un gran llibre de Pau Vinyes que explica una extensa i àmplia biografia del republicà i catalanista Jaume Carner. No es pot trobar a les llibreries però suposo que a la Fundació Irla o a les biblioteques el podeu consultar. Ha estat molt interessant, la veritat. Ja està bé d'anar descobrint alres personatges del Vendrell que porten el nom d'una de les avingudes del Vendrell i que ben poca gent saben qui era tot i néixer al Vendrell i on encara viuen alguns dels seus descendents. Moltes gràcies a tothom per la tasca feta.