El cost de la inclusió

 

 

En els darrers anys s’està posant de moda la inclusió social. Abans hi havia dos grans grups els que seguien les passes de l’ensenyament homologat i per altra banda, estaven les escoles especials on hi anaven els que no podien seguir aquesta formació universal. Ara la cosa funciona més o menys similar, però cada dia es treballa perquè molta gent que està a mig camí entre un i l’altre es vagi adaptant a les formes majoritàries. La cosa fins aquí sobre el paper queda molt bé. De cara a la galeria doncs tot funciona sobre rodes, però el problema és quan aquestes persones que necessiten una atenció particular per poder seguir el seu dia a dia estan mancades de recursos per fer-ho realitat i la proposta no passa de les imatges a color amb tothom gaudint de l’entorn.

La realitat és ben diferent perquè en molts casos i davant la manca de recursos humans i materials al final tots hi surten perdent. Els professionals que hi treballen han de dedicar més hores a uns casos concrets i per pura matemàtica han de baixar les atencions a la resta dels alumnes que segueixen un itinerari normalitzat.  Això provoca que tots en general s’endarrereixi d’alguna manera o altra. En altres ocasions es pot donar el cas que aquestes persones que no poden seguir el rtime habitual puguin quedar apartades de la formació general i encara que sobre el paper estan en un lloc inclusiu en el fons queden marginades perquè al final tots passen les proves que cada dia són més baixes.

Molts cops aquest fenomen  s’agreuja durant l’estiu perquè en molts casos quan es fan concursos públics per donar un casals d’estiu al final el que compta és són els pressupostos més econòmics que és qui s’emporta el gat a l’aigua. Avui en dia ningú dona duros a quatres pessetes. No es poden fer miracles encara que quan hi ha problemes tothom mira a un altre costat i ningú te la culpa, però tothom ho paga d’alguna manera.

A mesura que passen els anys es veu clarament com els nivells de l’alumnat en general cada cop estan més baixos.   Les escoles s’estan convertint en una màquines de donar títols que no sempre coincideix amb l’adquisició de  coneixements reals de la immensa majoria.

 

 

El proper ha estat el mercat municipal del Vendrell

 

El mercat del Vendrell que enguany fa 26 anys ha tornat a l'actualitat per les mancances que hi ha com la inutilitat de l'aire condicionat. Un altre cop la gent del Vendrell ha dit que ja n'hi ha prou i volen millores per seguir mantenint la clientela i si es pot augmentar. Doncs res va sortir el regidor de torn dient que si teníem una subvenció això seria l'òstia. Clar si em toca la loteria també tindré un cotxe super guay però si no em toca seguirem igual. El problema és que l'actual equip de govern s'està gastant milions en xorrades com el Vendrell necessita aquests diners per altres coses més necessàries i no pas per fer obres faraòniques que no van enlloc com tota aquesta xorrada de la riera de la Bisbal. Agafes aquests milions i els dediques al mercat, als serveis públics com la neteja, a areglar l'enllumenat d'alguna part del municipi que amb quatre gotes salta i un llarg etcètera que tots comprendien però aquesta política de subvencions a qualsevol preu no van enlloc. Una altra cosa és que el mercat a part de la remodelació hauria de ser diferent. Aquest model que tenim ara ja no funciona perquè la gent va a lo pràctic per horaris  i aparcaments. No expliquis històries de duros a quatre pessetes a la gent que no es tonta, però un cop més el Knt va amb pilot automàtic peti qui peti, però cada dia te més admiradors a casa nostra. A veure com segueix tot plegat. Seguim endavant.

Ernest Prunera, un periodista amb un gran llibre premiat

 

 

 

Un dels llocs on he après més coses de la vida va ser durant la meva etapa al Diari del Baix Penedès que va durar aproximadament des del 1996 fins al 2012 quan el rotatiu va tancar inesperadament. En aquest punt de trobada a part de la gent que hi treballàvem anaven passant tot un seguit de persones de diferents àmbits que eren els que tiraven la comarca endavant des de diferents àngles. Per allí passen l’Hermini Mampel amb el seu Jove Baix Penedès, el Jordi Verdaguer que era un defensor de les causes perdudes, l’Ermità ( Francesc Adillon) un articulista difícil de classificar, els historiadors Jaume Ruart,  Salvador Arroyo, Manel Bofarull  i  Pere Ferrando en la seva tasca de formiguetes de la cultura local i comarcal que sempre et sorprenien amb nous episodis del passat. No oblidem el Jordi Bertran i les seves tires còmiques.Tants altres que anaven desfiant per la redacció de la Rambla per anar posant el seu granet de sorra a aquest setmanari que era una autèntica estructura comarcal en aquells temps on les xarxes socials encara no estaven inventades.

El Prunera era una persona nascuda a Sabadell, però que per coses de la vida va anar a aterrar a Vilanova i la Geltrú on va entrar a treballar al germà gran del Diari que era el Diari de Vilanova. Un dia per reestructuració del personal va anar a petar la seu del Diari del Baix Penedès que era una república independent amb uns pocs compromisos laborals com era tenir acabat un exemplar del Diari cada dijous a la tarda perquè cada divendres de bon matí estés en els quioscs comarcals. Un treball per objectius en uns temps que les administracions públiques invertien en pica piques i similars i un parell de trobades al voltant d’una taula al mes podien caure. Allí varem compartir grans moments amb els seu acudits dolents, sense remei, però ja apuntava màneres. Ell era una persona creadora d’aquestes que sempre aportava grates sorpreses. Era capaç de treure punxa a qualsevol cosa per surrealista que fos. Una persona molt propera que et mostrava la seva personal de la vida que et podia convèncer o no, però no queia en els canons bàsics de molta gent que es mou per inèrcia en aquest món actual. Gent  que no reconeix que en el fons és una ovella més d’aquest ramat on ens volen a tots posats.

Doncs res, fa uns pocs anys m’envia un whatsapp per dir-me que havia publicat la seva primera novel·la, l’Or del rei que fins fa poc no havia aconseguit. En aquestes dues setmanes he dedicat algunes estones a llegir l’obra literària de l’Ernest.He comprovat que hi ha una gran diferència entre els seus dos primers llibres, doncs ja avança en les seves presentacions que ja està treballant en un tercer lliurament sense aclarir en quina època quedarà ambientada. La primera obra de l’Ernest està bé per passar un parell d’hores llegint una aventura de secrets amagats i crims perverssos amb un paper molt important realitzat pels poders factics del municipi com són el mossèn i el metge que controlen la situació de la localitat.

En aquesta darrera novel·la “Quan s’allunyi la tempesta” que ha rebut un merescut premi Nestor Lujàn de novel·la històrica ens explica els primers anys de Guifré el Pilós  qui va iniciar la dinàstia de la casa comtal de Barcelona en un llunyà segle IX. Una història que s’assembla molt més a una “Nissaga de poder” mitjeval que no pas a una novel·la històrica pròpiament dita. En aquesta aventura trepidant de més de 500 pàgines és molt difícil parar perquè va saltant d’un lloc a un altre al voltant dels Pirineus amb molta creativitat de l’autor que et porta en un viatge trepidant com si fos una autèntica pel·lícula amb tot luxe de detalls i un paper molt destacat dels olors que quan acabes de llegir encara tens el nas activitat.

Una gran obra que em recorda molt a les obres d’Ildefonso Falcones però en un moment de transició de l’Imperi Franc fins el que al cap d’uns quants anys es començarà a gestionar al Principat. El nostre autor va estar cinc anys per bastir aquesta gran obra que sembla que sigui la d’un autor consagrat. Aprofiteu aquestes calors i aquests moments de vacances o almenys de sortir de la monotonia per entrar en el seu món literari. La veritat és que a mi em va encatar i la recomano a tothom que li agradi mínimament la història, però que vulgui llegir històries ben escrites amb un munt de personatges que lluiten pel seu tros de poder amb una lectura molt fluida.

Un concert dels Lax multidinari que tanca una festa major participativa

 Fa anys que tombo pel Vendrell i poques vegades he vist una esplanada del Botafoc tan plena, quan s'ha acostat més va ser amb Txarango i Mago de Oz. Ahir al concert dels Lax tot i ser dilluns estava curulla de gent de totes les edats que no es volien perdre el retorn dels fills pròdigs a la seva terra que fa més de 40 anys els va veure néixer. Un concert d'aquests memorables que ha callat totes les crítiques pel cost de l'esdeveniment. Un altre gran triomfador que com diuen alguns ja el poden posar en nòmina de l'Ajuntament va ser Dantuvi que amb el seu concert de tres hores va donar alegria i vida a la plaça Vella en un dia mig fosc i amb quatre gotes a banda de les pistoles d'aigua que ja són també de la casa. Evidentment el músic va avisar que no li tiressin aigua perquè pot quedar enrrampat. El Marc és un dels craks que no pot faltar en qualsevol esdeveniment. Amb la seva guitarreta i alegria anima el que faci falta amb gràcia i bon rollo.

En els concerts de la nit, La Reina del Pop no va defraudar un cop més que fa menys d'un any ja ens visitava al Vendrell, però son molts els seus incondicionals que no s'ho deixen perdre vagin on vagin. Quan van acabar doncs res que els Femme Versions van veure com baixava l'audiència però mantenia el tipus tot i haver de lluitar amb l'Enramada que és una festa alternativa sense ordre ni concert que es fa la plaça Vella a les 3 de la matinada del dia del Gos. Ja us ho podeu apuntar pel proper any perquè tothom ho sap però no està en lloc com passa altres cops que està a molts llocs i no ho sap ningú. Una història feta per la gent sense complexos ni protocols de merda.

El jovent està preparat per seguir la cultura popular i en especial els Diablons que sense llegir van fer un paper molt digne davant del balcó de la casa gran, no tan concorregut com el dia d'abans però amb molt de caliu. Una mica com el correfoc infantil que és més light però ja està bé per la gent perquè tothom en pugui gaudir. Doncs jo esperava molt més dels 25 anys de Malcasats que segueixen en la seva línia amb nous fixatges, però jo crec que hi ha personatges com el Gitano que és molt difícil d'imitar i s'han de buscar nous camins. Aquest any va ser fluixet, no ha estat de les millors actuacions, la veritat. Però van mantenir el tipus i és un dels actes més esperats on el Knt va tornar a rebre les millors dedicatòries. 

Doncs res, acomiadem el taronja de la festa major i un got que va quedar molt bé, la veritat i esperem la propera edició. Si l'Alfredo fa d'administrador és tota una garantia perquè és de les millors persones que tenim per aquestes contrades i on està ell és com una assegurança que no falla mai. Molta sort a tots ells per tirar endavant i esperem que l'Ajuntament destini més diners que ara es gasten en tonteries que no serveixen per a res. La seva feina és administradors i no camalics que tant es posen a vendre samarretes com portar barres com anar pels basars a buscar diners o productes per fer alguna cosa.Si es vol tenir administradors que es dignifiquin i no com els matxaques que ho han de fer tot. Un altre any per fer un castell de foc amb serveis mínims que facin més diners a l'encesa i molt millor per tots. No cal fer el burro amb castells de focs de pa sucat amb oli per un poble amb 55.000 persones. Les Antines molt enrrllades amb la seva música popular per a tots els públics. Una festa major amb un temps genial i gràcies a tothom per fer-ho possible i en especial als administradores que no cobren un duro i fan més hores que el Tobies perquè tot surti bé en un poble ple de compromisos i capelletes per satisfer.

Un gran descobriment alternatiu, "l'Enrramada Vendrellenca"

 El dissabte en els Versots dels Diables del Vendrell va sortir l'Enrramada en el sentit que algú aniria allí. No sabia de què anava. Jo el més proper el tinc situat a l'Arboç i d'aqui uns mesos. La cosa no quadrava. Ahir nit quan ja portava una hora del concert Femme Versions un colega em diu anem a plaça Vella que fan una festa alternativa. Dic no sé res. Com estava proper no teníem res a perdre. Vam anar a peu cap allà i estava tota la plaça Vella plena de gent, la majoria joves, amb alguns administradors inclosos. Allí hi havia un munt de gent amb ganes de fer coses, balls populars principalment. No hi van faltar els castells i el ball de gitanes i algú va tirar un coet que va rebotar en un fanal i sort que no va tocar a ningú sinó que allí alguna cosa hagués passat a part del so. Hi havia més gent a l'ombra del campanar que no pas al Botafoc de concert. Aquesta proposta ja es va fer l'any passat i enguany com les coses bones repeteixen. Tot plegat una mica anàrquic sobrela marxa, però ja va bé. La gent s'ho passava bé i era festa major. Estan bé aquestes coses i esperem que la cosa continui i no es faci malbé quan algú hi vulgui posar cert ordre. La cita la matinada del dia del gos a les 3 a plaça Vella, la resta la poses tu.

Una festa major intensa en un temps de setembre

 Un altre cop estem al final de juny  i toca parlar de la festa major del Vendrell. Avui serà la primera part perquè la resta ja ho farem quan acabi.

Estem vivint una festa major que va anar precedida per pluges i una cosa que s'agraeix són les temperatures que són més aviat de principis de setembre que no pas de finals de juliol. L'ambient és genial. La festa va començar amb un dels pregons més multitudinaris que recordo al Vendrell en els darrers anys. Una plaça Vella plena de gom a gom i algun carrer del costat també. Una entrada a càrrec de la Silvia de la tele que va seguir la línia institucional i políticament correcte pel Vendrell actual. Va fer un repàs a moltes entitats del Vendrell i als barris i això va provocar emocions entre molts joves que allí estaven. Va repassar amb petits videos alguns dels personatges més populars del seu barri Plaça Nova i Font de la Menya. Un discurs molt ben bastit sense sorpreses i amb emocions contingudes perquè el paper no és gens fàcil quan són persones en directe i no pas a través d'una càmara.

Molta gent va gaudir a tope amb la Fúmiga i quan va acabar molts van tocar el dos i es va quedar el servei de guardia alli amb Bali 13 que van demostrar que són animats i alegres i també fan versions de tot, però clar s'escolte molt millor enregistrats que no pas en directe, però van animar als fidels. Sobre Kame Hame doncs res van fer el seu paper amb els incondicionals de sempre que no fallen. És un grup local que fa uns anys que no puja als escenaris, però van fer reviure vells temps.

El dia de Santa Anna doncs res, molt bé els versots dels Diables amb el Batman Robin i la Super M que també li va tocar una mica del pastís, però bé. Un cop més varen reclamar l'hotel d'entitats del sindicat que no està ni se l'espera. No van faltar la queixa per la manca de pàrquing al municipi i la política de la subvenció que ens guia ara a refer el torrent, un projecte que pocs entenen ni comparteixen. Però la polítics d'uns pocs il·luminats te això. Una gran decissió fer baixar l'anxaneta i acotxador quan quasi estaven dalt en el 4 de 9 i molt bé pel 4 de vuit dels Nens. No es va fer el somni i tothom va sortir amb una cara agre dolça que esperem que a Vilanova o LLorenç la cosa es recuperi. Tot arribarà. No cal cremar els vaixells quan encara no toca.

Vaig flipar amb el concert del festa major de l'Orfeo Parroquial a l'església. Estava ple ple de gent. No hi cabia ningú i la gent s'ho va passar molt bé. Una imatge que sorprenia a tots els qui arribavem puntual a la cita. I res seguim amb el Correfoc amb un animal de fora, però va estar molt bé aixì com l'encesa del campnar va estar a una bona alçada. Cosa que no passa amb el castell de focs que només va durar 11 minuts i va ser bastant pobre. 

També em van dir alguns que només s'havien fet 15 samarretes de cada talla de la Festa Major Autèntica. Clar. En un poble de 55.000 habitants la cosa va quedar més que curta. No sé si es veritat però això és el que em van dir. La Rambla molt bé a la nit amb el Joan Rovira que fa uns 4 anys que va tocar al Botafoc i que l'home té els seus fidels i sap connectar amb la gent. Una hora i mitja de concert i cap a casa hi falta gent. Seguim amb les cues a la barra del Botafoc, però són coses que no es poden evitar. Vinga seguim endavant amb aquesta festa major participativa on el temps acompanya. Endavant.

No volem ser parcs temàtics

 

 

 

 

Volen ampliar l’aeroport del Prat. Fa anys que lluiten per difondre el nostre territori arreu per ampliar el nombre de visitants a casa nostra. Estem en una zona emergent amb moltes possibilitats de futur. Aquests són alguns dels titulars que ens rodegen, però massa cops s’obliden que som persones i necessitem uns serveis bàsics per viure el dia a dia. Ens volen posar en vitrines perquè la gent ens vegi i gaudeixi dels nostres elements materials i immaterials, però poques vegades ens recorden que necessitem uns serveis bàsics com la neteja, el subministrament d’aigua, un assistència sanitària adequada I no hagis d’esperar un any i mig per tenir hora per l’especialista.

Podem ser lletjos o bonics, però aquestes potencialitats ens porten a haver de necessitar el transport per arribar als llocs de treball o alguns centres d’estudis. Evidentment podem anar a parar laboralment en una d’aquestes mega estructures que tenim a la nostra plana baixpenedesenca o pots arribar a cobrar  8 euros l’hora amb uns contractes temporals i precaris. Entre un i altre motiu quan ens movem amb aquests salaris que cada dia són més baixos no hi ha  cap interès de pagar per estacionar el vehicle a la via pública. Alguns municipis han començat a pintar carrers i places per recollir diners per anar pagant assessors i campanyes publicitàries per acabar dient que som els més “xaxis” de la zona durant tot l’any.

Tots els nostres polítics no són  capaços ni de remar en un mateix sentit. Cada municipi juga la seva lliga i mentrestant les grans empreses concessionàries fan l’agost durant tot l’any perquè  tenen les idees clares en un país de petits reietons amb peus de fang.  No volem créixer més ni tenir més turisme a qualsevol preu per augmentar l’economia d’uns pocs. Han d’atendre la seva gent que és la base de tot plegat.

És Santa Anna al Vendrell

 

 

 

Un any més arribem a una de les setmanes més esperades per a a uns quants vendrellencs que viuen amb intensitat aquests dies. A la resta potser  només els interessa un grapat de propostes que s’hi porten a terme. Molta gent associa directament aquesta festa amb dos dies de vacances que segons com caiguin en el caldendari poden obrir les portes a almenys 4 dies de festa que amb una mica de sort poden augmentar. Tenint en compte la població real del Vendrell que supera els 50.000 habitants segons els consum d’aigua, hem de tenir en compte que la festa major es gaudida per una petita part de la població real del municipi. Una festa que se centra en el seu casc històric deixant de banda tots els barris marítims que hauran d’esperar unes setmanes a tenir el seu calendari propi que practica en el programa això de copiar i enganxar de fa uns seguit d’anys amb molt poques variants.

No fa gaires dècades que la festa major del Vendrell era un punt clau en les propostes culturals al llarg de l’any que a mesura que passa el temps la participació dels seus veïns no representa ni de bon tros l’augment real de població del Vendrell. La gent movilitzada actualment excepte algun acte puntual no supera en nombre el de fa 40 anys. Això passa aquí i a tot arreu. Per exemple, ara fa 4 dècades a la Societat d’Albinyana en un ball de nit de festa major la sala estava plena de gent movent-se al so de la música. Avui en dia no crec que arribin a les 30 persones tot i les facilitats de comunicació i d’informació actual. El ventall de propostes està saturat i cada dia hi ha més oferta d’activitats per la mateixa gent que hi participa. Al costat d’aquests hi viuen els que només  dormen, compren i omplen el dipòsit de benzina a les nostres contrades. No els interessa i desconeixen la resta d’esdeveniments que s’hi porten a terme. Sort de l’escola i d’algunes entitats transversals com els Nens del Vendrell que són un trampolí real perquè la gent socibilitzi a la via, però ni amb això hi ha els nivells d’abans.

El darrer programa de festa major segueix les mateixes pautes dels darrers anys, però només s’han de canviar el nom dels grups i si vindrà alguna bèstia de foc de fora en un dels actes més interessants del dia de Santa Anna. La resta segueix ben igual. Bé, ara tenim dues cercaviles i correfocs per repartir una mica més tots els grups  que encara que sembla que creixin en realitat són els mateixos que es van dividint per aquestes coses que a voltes passen entre els col·lectius.

Un dels temes recuperats en els darrers anys ha estat els administradors, un dels aspectes virtuals de la festa perquè legalment no existeixen perquè no estan constituïts com a tal i actuen un cop més sota el paraigües legal de l’Ajuntament. A més amb la nova normativa en alguns casos segons la llei de contractació s’han de seguir uns protocols que evidentment ells no ho poden fer primer per manca de CIF, entre altres moltes coses.  No trigarem gaire en veure que tot els actes principals  de la festa major serà un mena de concurs a la millor oferta presentada per unes empreses que igual que es de dediquen a gestionar grups i artistes doncs poden proposar tot una graella d’actes amb una mena de guió. El més temptador serà qui s’emportarà el gat a l’aigua. Ara per ara els administradors al Vendrell haurien de ser això i no aquest paper que els toca fer de voluntaris polivalents les 24 hores que es veuen obligats en certa manera a portar barres d’activitats sense cap vincle amb la festa major i anar buscant diners arreu quan els de la casa gran a vegades els llencen en coses sense solta ni volta.

Doncs res, bona festa major i a gaudir d’aquests dies de festa al centre del poble i que obra les portes a un agost on el cor del Vendrell a part de les Sardanes i els dimecres a la plaça del Tívoli, la cosa està molt tranquila. Cadascú viurà la festa a la seva manera. Uns seguiran la majoria dels actes en primera persona, altres ho miraran des de lluny i molts els tocarà treballar en aquests dies buscant algun moment per anar a gaudir d’aquesta programació que fa mesos que els administradors i altra gent estan posant fil a l’agulla perquè surti el millor possible per a tothom. De totes maneres molt bona festa major a tothom i a gaudir cadascú des de la seva manera d’entendre aquests dies de final de juliol i en plena calitja estival.

 

Una gran tasca i vitalitat pels Nens del Vendrell

 

Una de les entitats més actives del Vendrell són els Nens que amb els seus 99 anys d'història han viscut de tot, però ara estan a tope perquè hi ha caliu i estan molt animats per fer el 4 de 9 per festa major. En aquesta entitat sempre hi ha canvis i novetats i es veuen cares noves i tot sembla que està ben repartit i no son els de sempre com altres antitats que s'han convertit en fòssils amb nissaga de poder. Enhorabona als Nens pel que fan i a iniciatives com aquesta del llit davant de l'Ajuntament. Valtres sou un dels pilars de la societat vendrellenca i comarcal i no saps mai que et depararan. Anar amb ells fa goig i si algú es vol integrar és una eina genial. Ja ho sabeu.

No hem vingut a arreglar el món

 No hem vingut a arreglar el món perquè això és una tasca impossible i a pocs els interessa. Les noves tendències es proclamar l'esport, la inclusió, el feminisme radical i altres valors i fer un negoci de tot això. Tot el dia amb el discurs nens i nenes i després toca marginar els qui no segueixen el teu camí i opten per vies alternatives. Tot aquest món de fantasia en què l'Ajuntament pensa en tot i està treballant en tot i no fa res enlloc ja no cola. Aquest fum cada dia és més feble i la gent ja està cansada de tanta presa de pèl i tanta ajuda quan després te'ls foten per tots costats sense pietat. Pagar canons d'aigua sense que es prioritzi el consum, basures per supefície sent igual quants hi visqui i quants reciclen. Tot això no porta enlloc i la gent es treballa el millor camí que potser no és el be de tots, però si que el seu quasi segur. Tanta tonteria. Jo no vull salvar el mon soc com tants que no faig negoci de cap bandera moderna en benefici propi. Camins que es veuen de lluny. Seguim endavant.

Sales d’exposicions i museus buits

 

Els temps estan canviant a un ritme vertiginós. Fa uns anys la majoria de gent tenia unes preferències i avui en dia la cosa va per altres viaranys i molts cops no ens donem ni compte. El Vendrell és un clar exemple d’aquests importants canvis i no cal tirar molt enrere per poder veure com les preferències són un altres. Fa 30 anys per exemple quan presentaven un llibre d’història o algun concert de música clàssica era fàcil veure persones de la meva generació entre el públic. Avui en dia trobar membres d’aquesta generació perduda entre els 20 i 55 anys en aquest tipus d’actes excepte propostes molt concretes és molt difícil. Si tu estudies música el més normal que algun dia vagis a algun concert d’algun intèrpret que et pugui interessar. El preu no la majoria de casos no és un impediment perquè hi ha molt bones ofertes per poder accedir a aquests esdeveniments quan la cosa no és gratuïta.

Abans hi havia una mena de sentiment de comunitat i la gent encara que no  fos un devot d’alguna proposta hi anaven per conèixer en directe el que s’hi feia. Avui moltes activitats que es fan a casa nostra, no a tots els municipis la majoria del públic està format per cabells blancs o calbs per l’edat. No cal obligar a la gent a fer les coses perquè aquest no és el camí. Entre tots s’ha de crear una mena de consciència social que avui en dia no existeix. Tenim moltes localitats que s’ha convertit clarament  en ciutats dormitoris. Al Vendrell, per exemple només 25 persones de cada 100 treballen a la vila, la resta ha de tocar el dos a altres localitats. Evidentment aquesta manca de consciència col·lectiva és la que impera. La visita a museus i sales d’exposicions a casa nostra de gent de Km 0, a banda d’algunes excepcions, és ben baixa. Això demana una política global per reorientar a les noves generacions. No s’arregla posant els cursos de xató dins l’horari escolar. És una feina lenta que s’ha de fer urgentment amb solucions a mig i llarg termini.

 

Esperant un nou rector al Vendrell

 

Feia dies que es comentava amb la boca petita, però al final ha sortit a la llum que l’actual rector del Vendrell Norbert Miracle després de l’estiu anirà destinat a unes parròquies de l’Alt Camp.  S’obren les portes perquè arribi al Vendrell un nou capellà per regir la vila i de retruc vetllar una mica per la comarca. En aquests moments el municipi només compta amb un rector i un diaca per cobrir les obligacions cristianes de la comunitat. Estem parlant d’una població de més de 50.000 persones entre empadronats i altres que hi viuen sense estar registrats oficialment. Aquesta dada l’ofereix el consum de l’aigua que és molt més fiable que no pas el padró que és un simple tràmit municipal. Algunes persones, per mil motius diferents, prefereixen estan inscrits en una localitat on potser no hi passen la majoria del temps.

L’església del Vendrell viu el mateix fenomen de desafecció religiosa que viu la resta del nostre voltant. Ens trobem en moments puntuals al llarg de l’any amb força assistència als actes organitzats per l’església, però a la resta de l’any són molt poques els fidels que compleixen amb les obligacions cristianes bàsiques marcades per la tradició de casa nostra. Potser per les processons de Setmana Santa veus una gentada participant en aquests actes, però la resta de l’any desapareixen de l’escena fins a la propera cita en el calendari. Aquestes manifestacions de religiositat popular són una excepció del que avui en dia és la força social  l’església a casa nostra.

Durant molts segles l’església ha estat un dels poders socials  més importants amb un paper clau dels seus representants en la presa de decissions. Avui en dia encara conserven molts privilegis com la de no pagar alguns impostos com l’IBI  gràcies a un concordat de l’any 1953 entre la Santa Seu i el Govern franquista que encara no ha estat derogat. Aquest acord garanteix sobre el paper la llibertat religiosa a Espanya. Encara que se suposa que aquí som un règim aconfesional encara tenim com a mínim el calendari de la majoria de dies festius anuals segons la devoció cristiana, tot i  que ens hem atrevit a posar el dia de la Constitució que va per un altre camí.

No fa gaires anys un rector en un poble podia tenir més importància que l’alcalde. Hi hagut en aquesta comarca mossèns amb més poder que molts batlles que es limitaben a cobrir les necessitats del servei públic i poca cosa més. Els capellans s’encarregaven una mica de fer de psicòlegs, tasques de benestar social, gestió de conflictes personals i molts cops ficaven més que cullerada en les trifulques polítiques que hi havia a l’ajuntament de torn. Això sí, pel darrera i sense que es notés gaire. Molts també van aprendre les primeres classes d’educació sexual de personal del clergat en una societat on parlar del més natural del món era tabú.

No fa gaires anys per recordar un moment històric es referenciava qui realment remenava les cireres en un municipi. Era molt més present que no pas qui manava l’Ajuntament. Mossèn Norbert només ha estat 7 anys entre nosaltres, una xifra que queda molt lluny del darrer capellà que va marcar un temps al Vendrell com va ser Josep Maria Barenys que va estar al Vendrell 43 anys fins que el covid el va allunyar definitivament del món terrenal. Un mossèn que va ser nomenat fins i tot Fill Adoptiu del Vendrell un honor que també va rebre Àngel Guimerà en el seu moment.

Durant l’estada de mossèn Miracle al Vendrell ha estat rodejat d’un grup de gent que han donat empenta a a l’orgue, a les bestiari de processó i algunes tradicions gairebé perdudes com la festivitat del Corpus que va agafant empenta poc a poc.

Al Vendrell com la majoria de llocs l’església té un paper més simbòlic que altres coses. Cada dia hi ha més persones que opten per les vies laiques en la versió profana d’alguns sagraments. Una societat cada dia menys arrelada i de creences més dispars que representen aquesta nova vila que hem creat entre tots. Alguns han posat el crit el cel al veure que el mossèn marxa, però algú altre vindrà.  A veure si marcarà el pas o seguirà el que li diuen els seus consellers locals més propers en aquest grupet de famíes que sempre ha rodejat l’església vendrellenca.

Quan el personal està cremat i no és del sol

 Fa anys que no veia tantes baixes al personal de Kenetlandia. Hi ha molta gent que actualment no treballen per prescripció mèdica i tenim un ampli ventall de situacions. El que passa és que els qui queden han de fer la feina dels qui no hi són i al final acaben patint les conseqüències i cada dia la pressió és més forta. En un ajuntament on departaments com fires, festes, dones o turisme són gairebé simbòliques amb una o dues persones d'estructura i la resta de subvencions i ajuda que quan les tens ensenyada ja han de marxar sinó ho fan abans perquè on estan es precari. No sé que passarà amb els sis milions i pico de la reforma de la Riera de la Bisbal que ves a saber quan pujarà al final, però els que mouen les bambalines de la casa del Ken per una cosa o altra estan molt apurats. La cosa es va agreujant. A veure com evolucionarà tot plegat, però l'artilleria dispara de tots els cantons perquè el tema judicial també entrant en força. No crec que facin res, però les persones estan allí al peu del canó i els números només sobre el paper. A veure que passa.

EL Vendrell brut és un dels temes més reiterat de les falles

 

Hem acabat quasi la setmana de barris i un cop més la veu popular ha fet la seva valoració del Vendrell. Els temes d'enguany doncs res, ha tornat a sortir el Knt i la seva política de postureig sense solta ni volta. No podia faltar les dots de marimandona de la regidora de festes que també és un clàssic. Enguany també ha aparegut també un dels clàssics com és la brutícia del Vendrell i la inseguretat que viu el Vendrell i la poca efectivitat d'unitats com aquests uniformats de la poli que van en una furgoneta blanca i una negra pel Vendrell. També han sortit l'esforç que fan els administradors que els fan pringar com a "butaneros" per recollir uns diners per fer una major festa major. També s'ha comentat del preu del concert dels laxen per la festa major i de la poca gràcia de la regidora de cultura i festivals varis que s'ha carregat la primavera vendrellenca. I la situació cr´ítica del comerç del Vendrell Hi hagut al·lusions a Gaza i al mossèn que el destinen a un altre lloc i la flor i la nata de la societat vendrellenca es quedarà sense el seu totem quasi messiànic. En la falla del Serrallo i Font de la Menya tot el consistori era un gran cagarro i anar fent. Doncs res. Ja tenim aquí les falles. La que m'ha agradat més és la del Serrallo i Font de la Menya perquè tenia una visió de conjunt i potser la més fluixa la de la Carretera que sempre juga a una altra lliga. Doncs res. Ja ho hem passat. Ara a esperar la festa major als versots dels Diables. Vinga endavant. Visca la festa i els aires condicionats.

El Vendrell, poble de grans superfícies i benzineres

 

 

La realitat de les nostres contrades es veu al carrer. La versió política que ens volen vendre a través de les xarxes oficials dels diferents poders públics cada dia tenen un recorregut més curt. El camp de la informació està saturat. Abans només hi havia uns sistemes oficials de divulgació i comunicació. La societat actual permet que tothom des del seu jo pugui ser un gran comunicador i pugui arribar més lluny que molts mitjans oficials.

Si mirem el Vendrell veurem que s’ha convertit en una base de les grans cadenes comercials que ens van ocupant d’una punta a l’altra del terme municipal. Fa unes poques dècades el Caprabo s’anava extenent a casa nostra, però amb el temps el Mercadona i l’Esclat han anat implantant les seves superfícies a casa nostra mentre el petit comerç i el born ha anat perdent protagonisme social. Avui en dia tenir oberta una botiga al Vendrell i pagar un lloguer és un acte heroic entre impostos i altres històries que tohtom coneix. Cada dia hi ha més locals lliures a casa nostra. Abans ens queixavem que a la carretera del dr. Robert només hi havia bancs i es va modificar l’ordenança per corregir aquesta tendència, però a hores d’ara ja no tenim ni això al centre del Vendrell. Una mica de tot que representa els nous corrents comercials que s’estan expandint a casa nostra.

Curiosament al costat de tantes cadenes comercials tenim un altre fenomen social curiós que no passa a la resta de municipis que és la proliferació de benzineres. Cada pocs metres de les carreteres principals que creuen el Vendrell en tenim una ben plantada que ofereix les seves ofertes per esgarrapar el que pugui d’aquest renyit mercat a casa nostra.

Aquesta és la nostra realitat. Cada dia és més normal que alguns serveis que teníem al Vendrell els hagués d’anar a buscar a altres localitats properes perquè aquí sembla que la cosa no rutlla i s’han de buscar la vida en altres contrades.

Tot això ha vingut agreujat perquè el Vendrell és un municipi turístic i qualsevol dia de la setmana és diumenge o potser per moltes persones qualsevol dia de la setmana és dilluns. Curiosament aquestes comerços que tenim aquí a casa nostra en la seva majoria tenen uns salaris baixos amb uns torns laborals que alternen matins i tardes i no pots participar en propostes en horaris concrets.

Evidentment si no tens ganes de treballar cara al públic sempre pots anar a la Bisbal del Penedès on per uns 8 euros l’hora podràs treballar en torns americans i podràs descobrir un altre ritme de vida.

Podem ser vila termal i ser el paradís de l’univers mundial, però la gent ve al Vendrell a comprar i a omplir el dipòsit del cotxe que és el que atrau més gent del nostre voltant. Tot això ho tenim amanit amb un programa festiu que ens dona cada cap de setmana alguna proposta festiva durant la meitat de l’any per a petits i grans.

Sempre hi ha algú que s’interessa pel Pau Casals i per omplir algunes de les 400 i poques butaques, encara força incòmodes de la Lira, però el nostre potencial és el que tenim. No ens calen estudis d’aquestes empreses que fan informes a mida que són capaces de demostrar que el Vendrell té un magnífic potencial en el comerç local. Potser si, però un cop més hem cedit els nostres solars a les grans cadenes que ens van implementan a casa nostres. Algunes ja posen barreres als pàrquings perquè alguns els cofonien amb espais públics i deixaven sempre el seu cotxe estacionat en aquest punt.

La nostra indústria és residual, però si que tenim 7 km de paradís on la gent gaudeix de les nostres emocions arran de mar.

On estan els quasi 18.000 euros de la campanya de la campanya del Fan's Ken?

 

En el ple del juny el gran protagonista van ser els quasi 18.000 euros que el PSOE va tornar a les arques municipals segons diu l'interventor. Això és segur perquè els funcionaris poden dir o no dir, però no poden mentir en document públic. Com això és cert segurament que aquests diners el partit els va fer servir per fins no del tot legals i al veure les orelles al lloc els va tornar per evitar mals majors. Si això és mentida que ho demostrin i no passa res, però en coses com aquesta no pots fer explicació de vot i sortir per la tangent.

Un altre tema és el de les excursions dels iaios que és clarament electoralista. A mi que em treguin impostos, no hagi de pagar ni alarma i pugui anar segur pel Vendrell. Jo ja em gastaré els diners com vulgui no cal que em paguin una excursió per sortir a la foto amb el Ken davant l'Ajuntament de Villagarcia de la Torre. Cadascú s'ho gasta com vol. Potser algú vol posar aire condicionat a casa abans que anar a tombar por ahi. Ja som grandets tots plegats. Menys pressió fiscal i la gent ja sap que fer amb els diners no cal que apretin tant amb impostos que s'ho estan carregant tot i totis. 

I res que el Vendrell segueix brut i descuidat i van dir del Pipi Ken de la platja que des de Sant Joan ja va. Suposo que com les dutxes els altres anys el deixaran allà i no faran cap video de tik tok. Doncs res seguim endavant i no sé que pinta lo de les pintures de Sixena al ple del Vendrell amb la literatura pròpia que tenim aquí a la vila.

Moltes gràcies per aquest aquest reconeixement Barri del Serrallo i Font de la Menya

 

Un dels millors premis que et pot donar un poble és que parlin de tu a les vies populars. Al Vendrell en tenim tres de clars com són els Diables i les Falles. Després estan el Malcasats que són més modositos amb tanta xona, tita i cul. Vull agrair un cop més a la falla del Serrallo per sortir allí amb els 21 regidors de l'Ajuntament i el crack de l'Antonio Garcia Leal en alguna de les seves versions. És tot un detall. Se m'ha insinuat molts cops que jo no estic a cap entitat i tot això. Realment és cert, però jo faig el meu paper que som pocs els qui fem. La gent alternativa que no forma part del pensament únic ha de tenir el seu lloc a la societat de la informació i jo hi poso el meu granet de sorra. Per donar una mica de caliu sinó tot és molt avorrit. Doncs gràcies i seguim endavant. Tot un detall aquest paper.  Jo no em vull dedicar a la política perquè allí dins éts una peça més de tot plegat i jo aposto per la lllibertat personal i dic el que puc dir perquè altres coses no es poden dir i altres s'han d'insinuar. No res a gaudir de les festes del barri que són les més populars de les que es fan i es desfan. 

Una pròleg genial per la millor setmana del Vendrell

 

Jo crec que les festes més autèntiques del Vendrell són els barris. Després està la festa major que és una mica de tot,però la gràcia de tot plegat és aquesta setmana que tenim a les portes. Ahir varem començar amb una interessant visita cultural portada per Salvador Arroyo per conèixer una mica la història dels darrers dos segles d'algunes cases del carrer Mar. La cosa molt instructiva perquè pots conèixer la vida d'algunes persones que no sortiran mai a la Viquidia. Esperem que la cosa segueixi i en uns anys tenim un llibre o similar per consultat. Però després d'això doncs res, una mica de música amb el Balta i el Xavi i després Guardafuegos en un concert d'hora i poc que va reunir molta gent pel grup que és davant d'un dels puntals culturals del Vendrell com és l'Alternativa. Per tancar els Carolinos que ja no vaig veure. Una gran nit amb la gent gaudint de la fresca i preparant la màquina pels barris que ja els tenim aquí. Ens veiem.

Els diners mal repartits

 

 

 

 

En la nostra societat els diners estan molt mal repartits. A mesura que passen els anys la zona mitjà va perdent pes específic.  Cada dia està més propera a forma part de les classes més pobres o com es diria avui en dia amb menys poder adquisitiu.

Avui en dia qui treballa en blanc està controlat, però hi ha moltes persones que van vivint de l’economia submergida i en alguns casos poden aconseguir més recursos que seguint les pautes legals. Això provoca que molts d’aquests que van subsistint i pagant els seus impostos religiosament se sentin defraudats per una societat que no valora la seva vocació legal. Trobo molt bé que s’ajudi a les classes més desfavorides, però s’ha de vetllar per tot aquest mercat en “b” que existeix arreu i que facilita que alguns pressumptament més pobres tinguin uns ingressos efectius molt superiors a força persones de les qui  es mostren transparents.

Després en les arques públiques està la cosa molt mal repartida. Es van contractant a persones per compromís polítics sense ofici ni benefici que estan recollides en algun despatx amb càrrecs d’aquests folclòrics que ho diuen tot i no diuen res. Persones sense competències i que no han superat cap tipus de prova per accedir al lloc. En alguns cassos la formació li està molt per sota de les responsabilitats oficials del càrrec que ocupen encara que a al realitat només serveixi per omplir targetes de visites i poca cosa més.

Per altra banda estem contractant amb moltes persones en les categories més baixes i que si que han de passar alguns tipus de prova i que després a la realitat estan portant a terme tasques i responsabilitats molt per sobre d’aquell que li atorgaria la seva nòmina. El problema de tot plegat és que aquestes persones que són el motor de les administracions estan mal considerades. Després tenim un factor prou important és que en molts casos la seva permanència és puntual. Al cap d’un temps al carrer sense cap tipus de possibilitat de tornar al mateix lloc, encara que segons els afectats poden entrar per una altra porta fent el mateix però amb un nom diferent.

Cada dia dediquem més diners a imatges i actes de postureig que no ens porten res. No fa gaires caps de setmana l’actual president de la Generalitat que porta dos anys sense presssupostos va venir al Tabaris, ara només ens falta el Pedro Sánchez, per fer una gran conferència sobre les potencialitats del Penedès. Després va seguir la seva ruta mediàtica a Tarragona per seguir amb una nova càpsulsa de què bons i que guapos que som.

Al pobre Illa perquè ningú el poses en un compromís no fes preguntes perilloses van escollir tot l’auditori entre amics i seguidors perquè al final tothom aplaudís al MH i ningú digues res en contra.

Tota aquesta parafernàlia per no res. La política es demostra sobre el terreny. Si aquest president hagués vingut en tren de rodalies des de Barcelona fins al Tabaris, doncs l’home potser hagués pogut guadir d’una altra de les escenes romàntiques que viu molta gent que no té cap opció alternativa al transport públic per anar a la feina o a estudiar.

Es gasten molts diners en campanyes de turisme de qualsevol lloc i la gràcia de tot plegat és el boca orella. Si les coses funcionen la s’ho va dient i les xarxes socials fan la resta. Quna has de començar  a ensenyar fotos bòniques població i la gent no respòn és que alguna cosa no funciona. Cadaqués no necessita participar en un curs de la televisió amb vaquetes perseguint nois joves per fer promoció. La gent ja coneix que aquest és un lloc amb un encant especial més que consolidat. Hem treballar la gent i el poble i deixar-nos de postureig que acaben avorrint a la gent. De pas repartir millor els diners entre tots perquè al final tothom es coneix.

La força del Whatsapp al Vendrell

 

Ara al Vendrell tenim una línia de bus entre l'estació de Sant Vicenç, el centre de la vila i l'hospital. Resulta que això era una cosa bàsica i esencial que molts fa dies que reclamaven, però ara sembla ser que gràcies a un grup de Whats amb 500 comerciants locals s'ha activat el tema, però la cosa ja cantava. A veure si ara que la cosa es posa crua la gent s'anima i s'organitza i el Vendrell te allò que vol la majoria no el quevolen els quatre de sempre que fa mil anys que remenen les cireres,ells o els seus titelles que proliferen arreu. A veure si quan la cosa està xunga però salvable la cosa s'anima i es va amb el cap i no amb els peus o amb els interessos dels de sempre. A veure que passarà. Alguna cosa és mou, serà una cosa sèrie o només postureig?

Els Castells no només són números

 

 

Jo sóc de la minoria de persones que creu que els castells no haurien de ser víctimes de concursos per punts segons les construccions. La gràcia de la cultura popular és justament això que pertany al poble. Estem parlant de cultura on els resultats no són claus per saber la seva vàlua. Trobo molt encertada la política dels Minyons de Terrassa que també comparteixen aquesta filosofia. Per tant, sistemàticament s’abstenen de participar en el concurs de castells de Tarragona que cada dos anys ens representa com un mana d’olimpiades d’aquest fet cultural de casa nostra. Durant unes hores unes quantes  colles classificades estan reptades a donar el màxim de si per aconseguir aquest preuat trofeu que fins ara s’ha reservat a a algunes de les poblacions comennçades per “V” com Valls, el Vendrell i Vilafranca del Penedès. El Vendrell s’ha apuntat al carro i ja tenim dues edicions d’una cita amb els guanyadors del concurs en una cita principis de juny.

Els castells com la majoria d’activitats culturals és el fruit d’una colla de gent que es troba puntualment per passar una bona estona i donar a ales a la seva passió en la construcció de torres humanes. Aquesta activitat no requereix ni una formació especial, ni un requeriments concrets sinó que està oberta a totes les persones encara que parlin altres llengües i practiquin altres creences. Una de les activitats més inclusives que tenim a casa nostra, doncs en una mateixa activitat trobem persones de curta edat omplint la part superior dels castells i altres que ja fa anys que porten canes que estan ubicats en les parts baixes de la formació.

A banda de l’excusa de l’acvitat, el seu tarannà permet ampliar la seva oferta a altres propostes prou interessants socialment, com les colònies per a la canalla, dinars i trobades populars i una activitat que ha portat a terme els Nens del Vendrell com és la recollida de recursos per fins solidaris sota el projecte “Fem Pinya”. Una manera d’ajudar als sectors més perjudicats de la societat.

El Vendrell és una de les colles amb més tradició a casa nostra. Les seves arrels se situen a cavall entre el segle XIX i XX. Si en un principi donaven un cop de mà a altres colles en la seva bastida de castells. Un bon dia van decidir quedar al torrent i fer la seva colla pròpia per importar aquesta afició tan temptadora que de mica en mica s’anava estenent pel Penedès.

Els Nens del Vendrell crec que ha estat l’única colla que ha tingut l’honor de guanyar el concurs en la seva època gloriosa i també ha tingut la dissort de tornar a casa amb zero punts. Són dos extrems d’aquesta entitat que el proper any celebra el seu primer centenari. Això vol dir que la tradició ha passat per diversa intensitat a casa nostra fins arribar  a l’actualitat on se situa entre les millors del panorama casteller.

La gràcia no són els punts obitnguts d’un concurs o d’un seguit d’actuacions ni la posició en el rànquing casteller sinó l’ambient que s’hi viu. L’altre dia una companya em deia que la seva filla va a gairebé tots els assajos dels Nens perquè ho comparteix amb les amigues.Allí passen una estona molt entretinguda i agradable. En les darreres setmanes una de les seves màximes il·lusions era aconseguir una de les samarretes que es van lliurar a la colla abans de la jornada de colles campiones del 8 de juny. Al final la noia ho va aconseguir juntament amb altres més per aquest treball setmana a setmana per tirar la colla endavant. Els Nens estan en molt bona forma de cara al centenari i per aquesta nova temporada que tot just acaba de començar amb intensitat. Doncs a seguir endavant amb aquest bon rollo que actualment es viu a al local de la Riera de la Bisbal.  La gràcia no són els punts aconseguits sinó aquest caliu que es viu en el seu interior que els pot portar molt amunt, però sense perdre aquest il·lusió que actualment viu la colla que és la màgia i la força que els tira endavant.

6 milions d'euros llençats al torrent de la Bisbal i una de iaos en bus

 

El 2027 tenim eleccions municipals i ja es comencen a preparar coses. Ara el gentil Ajuntament de Kenetlandia ha preparat un cap de setmana pagat pels iaios a algun municipi relacionat amb el Vendrell, pel 2026 Prada de Conflent i per enguany doncs potser Villagarcia de la Torre o Estepa o algun termal, però per aquí anirà la cosa. Doncs res has de tenir 65 anys i poder estar minimament bé per anar un finde fora. Aquesta és una nova proposta política perquè queda molt bé i la despesa tampoc no es tanta si comptem els diners que es perden en altres xorrades com publiciat, promoció i projectes que no van enlloc. Ja fa anys que l'Ajuntament passa de les seves tasques de servei públic i manté uns serveis públics municipals de pa sucat amb oli molt inferiors a les necessitats del Vendrell i ho arregla o pagant hores extres a la policia i dient que posarà les famoses càmares que encara no han arribat i estan a l'espera de que algún dia arribin i que funcionin tot seguit de la inauguració i falta algú que les miri i quan passi alguna cosa que la policia hi pugui anar perquè sinó ja no serviran per a gaire gran cosa.

El que em preocupa són els sis milions d'euros que ara volen destinar a la renaturalització de la Riera de la Bisbal, una obra que no servirà per a res i com sempre ens costarà un ull de la cara per no res. El Tabaris va costar 7 milions d'euros però al final menys natació s'hi fa de tot i és un lloc molt concorregut que hauria d'estar en un altre lloc del Vendrell i allí fa falta un altre tipus d'equipament. Ara això de la riera que volen fer és llençar diners al torrent.

I ara el grup de FemVendrell presenta una moció sobre el tema de les pintures de Sixenna al Mnac. A veure que no tenim prou coses al Vendrell per discutir, per no res, sobre una cosa que no ens va ni ens ve. No res, potser que parlem de coses d'aquí i no de martingales polítiques entre PP I PSOE. Apa vagi molt bé i abans de repartir medalles i medallons a petist i grans en una festa de l'esport potser que arreglem les pistes que tenim a l'aire lliure i abaratim els preus dels serveis municipals. Això de la nit de l'esport és un acte polític de repartir pongos a tothom que amb el temps no saps ni que fer amb ells.

El Vendrell ja té pipican a la platja

 El Vendrell ja tá pipican de gossos a la platja. Encara no ha passat pel filtre del postureig municipal però ja funciona. Està davant de l'Alberg de Santa Maria, tot just davant de les noves casetes dels firaires que sembla que les hagin comprat en un lloc de segona mà perquè això avui en dia ja no es porta. Alguna oferta devien enganxar. En aquest pipican no té accés a l'aigua perquè no es pot per llei podem trobar una font una tanca que l'envolta i unes quantes papereres als laterals. Les llums les que hi ha a la zona i res més. No hi ha cartells que l'anuncii, però ben aviat ja es deuran posar perquè ara està sense identificar. Ja ho sabeu. Ja s'ha aconseguit una zona de gossos a la platja. Ara només es falta que es netegi i la gent que tingui gossos el faci servir com toca.

Un lllibre d'Ernest Prunera que t'enganxarà

 El Prunera és una d'aquestes persones peculiars que la vida de tant et regala.Tot dura fins que dura, però l'amistat encara que no ens veiem quasi mai i no ens envíem Whatsapp cada dos per tres està en plena forma. Ell és un artista de la vida tot i que ha estudiat periodisme i fa uns anys es va enamorar d'una pubilla de Vilanova i va a aterrar al Diari del Baix Penedès que era una repúlica independent del Diari de Vilanova on van passar uns cracs com el Lleó, el Llorenç, el Guillem que no era tan famósla Magda, l'Enrique, L'ermità que donava alegries a tots els polìtics de la comarca i alguns mes que cada setmana havíem d'ompir 28, 32 i i a vegades 40 pàgines de notícies de la comarca. Aquells temps era quan la gent mirava la tele i llegia diaris. Avui és una cosa dels nostàlgics perquè tothom s'ho mira a la carta o amb tik tok o altres aplicacions

Doncs res, l'Ernest Prunera era l'alegria de la festa amb el seus acudits originals que eren fets amb gràcia i encara que potser no eren molt bons ens feien riure. Ell era una persona que com poques diem el que pensem i clar això porta problemes quan no tens amistats o el carnet d'algun partit.

Doncs res us convido a llegir la seva darrera obra que va guanyar el Néstor Lujan. Una obra que enganxa i ens parla de moros, cristians, bruixes, polítics, espies, cardenals corruptes i molt més de fa més de 1000 anys entre Catalunya i França. Una història on no hi falten els amors i les relacions gays. Us animo. Està molt ben escrit i enganxa la veritat. Ja ho veureu que li han donat el premi perquè s'ho val i no pas perquè sigui amic d'algú. Ell s'ho curra. Apa ja ho sabeu. Més que recomenable. A més el seu tracte en directe és molt agradable i sempre té un somriure a la boca i un guardat per si de cas.

A Calafell li pugen els colors

 

Calafell aquestes setmanes ha estat en els primers llocs de l’actualitat per la seva disputa amb els seus companys de partit del Vendrell. El  tema està en els camions de sorra que exporta el Vendrell cap a Calafell per arreglar durant uns mesos la manca de sorra d’algunes platges. Uns volen que circulin per la platja i els altres en nom del corriol camanegre, amo i senyor del litoral, els fan anar per unes carreteres estretes pertorbant la pau i tranquil·litat d’aquestes vies properes al mar. Un estira i arronsa que cada any costa a l’Ajuntament de Calafell més de 250.000 euros i que naturalment la natura torna al seu lloc en un cap de setmana de temporal marítim. Fer i desfer. El poble paga feliç i content. En els darrers anys l’egoisme humà ha posat ports marítims a cada cantonada, fet que ha provocat que el mar vulgui renaturalitzar el seu espai i amb un “reset” tornem a començar.

Fins fa un parell d’anys, l’únic municipi de la costa baixpenedesenca que no tenia zona blava era Cunit, però amb la presència dels socialistes al govern la cosa s’havia de canviar. Evidentment l’any passat durant els mesos d’estiu ja van implantar el pagament per estacionar en una part de  la via pública. Ja es va acabar això d’aparcar tot el dia davant mateix de la platja i estar  mig dia a la sorra sense haver de contribuir a les arques municipals.

Els seus companys de partit de Calafell veient que el poble del costat implantava la zona de pagament va decidir comprar uns quants pots de pintura de diferents colors i anar pintant més carrers i places per anar recaptant calerons. Si la gent va a comprar o a la platja, doncs res que deixin uns quants diners a la caixa pública perquè després es puguin pagar festivals, assessors i rues de carnaval  i el que toqui.

He escoltat justificacions tant brillants com que hi ha gent que deixa el cotxe estacionat en un lloc i no el toca durant més d’un mes, doncs per arreglar això es fa una d’aquestes ordenances tan mediàtiques que es fan i es desfan i a vegades es compleixen. S’imposa un temps màxim d’un vehicle estacionat en un lloc. Si no ho compleix, doncs avís i si fa falta grua, dipòsit i endavant. Però no cal que es posin sobre la taula arguments que no porten enlloc.

Es pot arribar a entendre que hi hagi zones blaves en llocs molt cèntrics per aquestes persones que han d’anar a un lloc concret. Valoren el cost i llavors prefereixen pagar dos euros i no haver de caminar un quart a peu per arribar. El que s’ha de fer es tenir pàrquings dissuasoris al voltant del nuclie perquè la gent pugui deixar el vehicle en una distància raonable i estalviar-se aquests calerons.  El que no podem fer es pintar de colors tots els pàrquings de la zona. Al final el que passarà és que la gent anirà a una gran superfície o a un altre lloc i de mica en mica el poble anirà perdent poder de convocatòria. Potser les tarifes que s’apliquen no són gaire elevades. En algun lloc diuen que 0,20 euros l’hora, però molta gent quan veuen aquests arcs de sant Martí pel terra ja desisteixen directament d’estacionar el cotxe i opten per altres llocs. La platja de Calafell és un dels punts oberts amb  més comerços de la comarca i amb més negoci. Potser que no cal que posem tanta pintura pel terra.  Ens podem estalviar o retallar algun d’aquestes propostes culturals de cap de setmana per atraure gent i deixem que la gent aparqui gratuïtament com s’ha fet fins ara. Si algun deixa molts de dies el cotxe, doncs res, fora i ja està. La majoria de la gent té les coses molt clares. Ara només falta que els polítics i derivats també les tinguin i tot pot anar molt millor. Les coses són com són i no com volen que siguin alguns. Els seus companys del Vendrell ja han dit que l’estiu que ve també li posaran colors a alguns carrers dels barris marítim del Vendrell. A veure que passa tot plegat. Ser modern no es recaptar més sinó perdre potser un euro per guanyar-ne dos.

Només 4 busos expres al dia entre el Vendrell i Barcelona, patètic

 Fa quatre dies anunciaven que el Vendrell a partir de setembre tindria una lìnia de Bus Express amb Barcelona. Clar evidentment no van donar més detalls i que estava sobe la taula. Aquests dies l'actual alcalde de Cunit ha dit la veritat que només hi ha previst quatre viatges per circuit, al dia un pel Vendrell i un per Calafell. En total 8 al dia entre anar i tornar per cada recorregut. Això és una vergonya per una comarca com aquesta. Se'ns estan rient a la cara amb aquesta misèria de busos que pocs podran aprofitar. Al Garraf entre els uns i altres tenen més 100 al dia. És que arriba un punt que són tan lamentables que fan pena. A veure si la cosa s'arregla i sinó que deixin com estar sense cap voluntat d'arreglar res. Misèria i companyia

Uns es queden, altres sembla que marxen i altres ves a saber.

 De mica en mica les coses es van aclarint ara que estem a dos anys de les properes municipals. Aquí a Kenetlandia sembla ser que alguns no repetiran, tot és  possible perquè això de la política és molt dolç. Sembla ser que aniran a la banqueta en les properes eleccions, el rei negre, l'ambaixadora de la Tecla, el representant Aqualia i la senadora. Per altra banda sembla que el Robin, el Batman i la Rossa segueixen. Es de suposar que les altres dues segueixin perquè se les veu amb ganes en tot això de la política. A veure que passa, però de mica en mica es van apuntant cosetes. Potser tornarà a la 1a linia un dels que varen deixar a la banqueta per al proper partit. A veure que passa. Ja fa dies que vull l'olla. A veure com es va aclarint tot plegat. Paciència. 

Homenatge gastronòmic

 

Passejar pels nostres carrers i places et permet veure com tenim figures il·lustres de la vila o del món en general donant noms a aquests espais públics. A vegades aquestes distincions les trobem en edificis o sales i també en altres topònims i localitzadors d’altres espais en la nostra geografia.

A vegades aquest reconeixement es pot aplicar en fungibles. com es diu actualment.  Tot i que el mot més apropiat seria comestibles perquè al cap d’una estona de passar pel plat desapareix per acabar en algun lloc incert.

Un dels petits homenatges de la vida que sempre m’ha fet molta il·lusió i que pocs coneixen és que jo tinc un típic i popular plat italià dedicat en un dels locals més populars del Vendrell. Ni més ni menys es tracta de la pizza Antonio’s que podem trobar per 13,5 euros en el local del carrer de les Flors del Vendrell Buona Pizza.

Un d’aquests dies mentres esperes rebre la caixa amb el teu sopar comences una d’aquestes converses sense solta ni volta amb el propietari del negoci pot acabar amb la creació d’una nova proposta que combina aquells productes que un triaria per la seva pizza ideal. En aquest cas tenim: tomaca, mozzarela, bacon, gorgonzola i ceps.  El resultat de tot plegat fa més de cinc anys que dura i ja és una de les que té més demanda. Evidentment no coincideix en res amb el meu nom, però darrera s’amaga una història que ve de lluny i que potser algun altre dia explicaré. Doncs res, la meva versió païble la podeu trobar al cor del Vendrell amb oferta de beguda inclosa. Petits detalls de la vida que no fan currículum però omplen molt. Gràcies Antoniu per aquest detall rodó amb molt bon gust i apte per a tots els públics

L’ibuprofè polític, la polícia

 

 A mesura que passa el temps anem veien com aquesta dualitat que a vegades es representa entre la part tècnica i la part política d’una administració pública va mostrant un clar guanyador, com no podia ser d’una manera la part tècnica va quedant reservada a la justificació necessària per aquelles coses que el vessant polític no creu interessant. Aquesta clara superioritat quan arriben les campanyes electorals s’accentua perillosament.

Una de les eines que fan servir els poders és la policia municipal que ha de servir per anar tapant la majoria de les incidències que van apareixent en el dia a dia. Crits en una llar, doncs res, enviem a un parell d’agents i que facin diligències i ves a saber quan la cosa es  podrà arreglar. Els lladrucs d’un gos no paren en un nit tòrrida d’agost; doncs res, la patrulla alguna cosa farà. Tots aquests incidents puntuals queden derivats a la policia a banda dels problemes de seguretat i circulació inherents al cos. Sembla que en un ajuntament la immensa majoria de funcionaris siguin policies i poca cosa més. Per una altra banda, estan els serveis socials que també estan en les primeres posicions de popularitat però a certa distància dels uniformats.

El darrer dissabte de maig vaig gaudir de la Rambla del Vendrell amb el Duo Alma en un horari prudent i apte per a tots els públics a partir de les 20 hores. Feia goig veure el centre del Vendrell amb molta gent gaudint del bon ambient i donant vida als locals gastronòmics de la Rambla. Aquests com tants altres de la geografia local sempre agraeixen aquestes iniciatives que ha comptat en part amb una aportació econòmica d’aquests establiments comercials.

Els nostres polítics quan no saben com arreglar una situació envien a la policia. Això és la teoria sobre el paper. Molts cops ni contesten, ni venen i quan arriben potser la cosa ja fa hores que s’ha acabat. Per anar apagant petits focus en una població de més 50.000 persones no en tenim ni per començar. La solució és anar treballant l’urbanisme i altres aspectes lluny d’aquests polítiques del quedar bé a la que ens estan acostumant. Ja fa uns quants anys que de tant en tant fan una batuda amb un munt d’identificacions i un parell o tres de detinguts en zones concretes del municipi com la carretera de Valls. Doncs aquell dia uns quants cossos de seguretat es posen pinxos porten el gos oficial i endavant a fer una visita de control. Unes quantes imatges per anar repartint a la premsa i aquí tenim el castell de focs per un dia. Al dia següent tot seguirà i igual i aquests que potser aniran a declarar, al cap de no res ja els tornes a tenir fent de les seves per la zona.  Si alguns acumulen més de 50 detencions, algú es pensa que alguna cosa canviarà a la 51? Tot segueix igual.

Primer de tot hem de ser conscients d’haver convertit  un barri en un gueto. Quan va començar tot aquest moviment social a finals del segle passat, els indígenes que vivien allí el que volien era vendre el pis perquè a mesura que passava el temps anava baixant d preu. Doncs res, ara tenim el que tenim i la cosa segueix bastant igual tot i aquestes actuacions de xapa i pintura.

Una de les actuacions clau la tenim en el local social de Sant Joan que està mort de fàstic allí al mig de tot plegat. Aquest podria ser l’epicentre per anar canviant una mica el tarannà del barri i donar un altre aire a la zona. Potser els primers cops costaria, però de mica en mica la cosa segurament aniria canviant. Els principals interessants són els veïns de la zona que també voldrien veure alguna activitat i només cotxes de policia demanant targetes de residència. S’ha parlat molt de la Rambla del Vendrell i doncs iniciatives com la música de la tarda dels dissabtes és molt millor que personatges i espartans jugant al gat i al ratolí davant de tothom perquè cadascú sap el seu paper en aquesta història. S’han d’utilitzar altres mètodes molt més útils i eficients que fer anar la policia sempre que passi alguna cosa. No ens calen tantes càmeres ni publireportatges polítics que no ens aporten res. Una mica més de seny i tot ens anirà millor i podrem oferir una altra imatge a propis i estranys.