El pas del temps imposa la creació de nous mètodes
per anar proscrastinant la realitat que ens envolta. No fa gaires anys quan un polític
no volia atendre un tema espinós la cosa era ben senzilla, no es citava amb els
portaveus de la causa conflictiva. Ja podies trucar, enviar mails o anar
buscant altres formes d’aproximació a la persona clau. Al final, tots els camins
quedaven obstruïts per als missatgers
que podien suposar una que el nostre cabdill no tingués arguments prou
bàsics per refusar l’escomesa dialèctica.
Aquesta etapa avui en dia està més que
superada. Si un polític no vol solucionar un tema, però ha de donar un missatge
contrari al seu clar objectiu final pot aplicar la nova política de la
“reunitis crònica”
La cosa és ben senzilla quan no hi ha
voluntat, la estratègia consisteix en muntar reunions amb el nombre màxim de persones implicades. L’objectiu final és
arribar a acords on les paraules amb missatge com treballarem, apostarem,
cercarem entre d’altres per la solució del problema són les més abundants en el
text final. Tot això i res és el mateix. Per exemple treballar per la millora
del medi ambient és substituir una lluminària fosforescent per una led..
Quan la cosa a tractar és més perillosa i pot
esquitxar a alguns sectors, llavors sorgeix la versió més suau que consisteix
en reunir només aquelles persones que no puguin aportar problemes a la trobada
oficial. Aquests amb alguna excusa se’ls prohibeix el seu accés perquè la cosa
no derivi en viaranys perillosos.
En aquests reunions o trobades molts cops no
està convidat la persona que té la màxima competència en la matèria. Llavors en
comunitat es va repassant l’ordre del dia. Molts cops la solució de molts punts
queda posposada amb la popular expressió
ja ho mirarem o ho estudiarem. La proscratinització és una de les armes més utilitzades
en aquestes trobades puntuals que acostumen a derivar en paper mullat.
Aquest fenomen social de posar la porqueria
sota l’estora en forma de “reunitis” aguda està dins el fenomen social “hi
estem treballant” que és la paraula justa per dir no ens importa gens ni mica
el teu problema, però mira si et fa il·lusió doncs el tenim en compte com
tantes altres coses que ja les tenim a la paperera dels nostres projectes
obsolets.
Un dels esports que cada dia s’utilitza menys
en aquest vocabulari inclusiu i propi d’agenda 31,5 és la negació. Mai et diuen
que no. Aquesta partícula ha desaparegut del vocabulari dels nostres polítics.
Totes les coses s’han de mirar amb una ullada optimista que ha de permetre que
quan el polític o similar de torn no te ni ganes ni voluntat de fer alguna
cosa, doncs es posa dins la carpeta de “hi estem treballant”.
Per altra banda, després estan els més
agosarats. Un dia un pagès sindicalista del Baix Penedès amb motiu de la
possible vaga dels seus companys del gremi comentava per la cadena optimista
que havien parlat amb el Govern de la Generalitat i que totes les coses que els hi havien dit que farien no
les van fer. Aquesta és una nova tàctica molt similar a l’anterior de les
reunions cròniques però més contundent i que políticament és més perillosa que
la clàssica amb les diferents versions que existeixen “ho tenim sobre la taula”.
Les coses amb el temps estan canviant. Cada
dia el postureig es va imposant en les noves formes i costums encara que tot
segueixi igual. Com els escolars que tenen cada any libres més bonics i
propers, però en el fons es van perdent moltes coses bàsiques de la formació i
cada dia surten amb menys coneixements. No fa gaires anys dir que no era tan
normal com dir que si. El pas dels anys imposa que les respostes negatives han
de ser substituïdes per altres mètodes
que després de nous termes desemboquin en què tot segueix igual que abans. Abans
t’estalviaves molts problemes quan et deien que no i la cosa era irrevocable.
Ara et diuen que si, però la gran majoria de cops és un no embolcallat en un paper
de colors i amb un somriure artificial. Noves estratègies per arribar al mateix
lloc però sense produir frustracions ni cites als psicòlegs de guàrdia.
