Plovia un dia més
en aquell carreró estret. Ell havia sortit de casa amb el seu bitllet amagat
entre altres papers que acostumava a carregar un cop més en la seva cita
diària. En una mà portava el paraigües i en l’altre la bossa de les
escombraries sense seleccionar . Sabia
prou bé que l’horari per fer aquest acte d’alliberament d’andròmines familiar
era de 20 a 22 hores, però ell se sentia un rebel i no li agradava que li
marquessin els seus costums i hàbits diaris. Volia aplicar a la seva rutina els
seus principis revolucionaris i un xic anarquistes que mai havia reconegut
públicament. La seva família era de les
típiques missaires que quan tenien un problema medic preferien anar a posar un
ciri a Santa Rita abans que consultar el servei d’urgència del CAP més proper.
%20in%20the%20night%20sky.%20The%20stars%20should%20be%20bright%20and%20clearly%20visible,%20with%20a%20de.webp){kind=spacer}
L’Antoni al
voltant un cop més va ensopegar amb el
sot del carrer Progrés i tot seguit es va saltar el semàfor en groc de la
carrer Llibertat. Un dels valors socials que cada dia està més perjudicat per
les polítiques socials d’aquests governs que tenim a casa nostra.
Poc a poc va
enfilar la N-340, una d’aquestes vies públiques tan transitades que el nostre
protagonista havia somiat que algun dia dependria d’un govern independent de la
Generalitat Catalana, però amb el pas del temps havia descobert que tot aquell
moviment reivindicatiu s’havia esfumar ben aviat. Actualment la situació a casa
nostra està pitjor de quan tot es va iniciar, amb un virregnat de Madrid sobre aquest
territori conquerit.
Un viarany de
terra que només coneixien els indígenes del territori li havia permès deixar el
seu vehicle estacionat en un espai petit, però relativament proper al seu
primer objectiu matinal de cada dia.
Va veure aquella porta plena de gent tot seguir es va presentar a la seva
gran amiga de colors vistosos que li donava la benvinguda a la gesta laboral.
Sense immutar-se i amb un curta nota que no podia identificar li es van obrir les portes d’una nova fase. Va sentir de
cop un fort corrent d’aire que es va concentrar en el seu paraigües obert. Quasi
acaba amb ell al mig de l’escenari, però les seves hores de gimnàs no havien
sigut en va. Els muscles de la seva mà estaven forts i no permetien cap
llicència. Tot seguit va veure venir una obra d’art de l’enginyeria francesa
que emergia amb força en la llunyania.
No volia arriscar-se a patir cap efecte secundari i de cop es va apartar de la
via central.
Es va quedar dempeus esperant la seva joia que s’intuïa de lluny, un
rodalies de dos pisos que surava sobre les vies amb un soroll metàl·lic que
anunciava al seva presència immediata. Una mica de retard, un dia més, com
l’havien avisat pel grup de Whatsapp dels usuaris de la línia que estaven
expectants com sempre. Es va aturar i va
pujar a aquell tren per anar un dia més al seu despatx professional. El vent i
la pluja polien el seu continent. Per altra banda, seu contingut era ple de
vida, de joves i adolescents que anaven a complir la seva missió com marcaven
els deures humans. L’interior del vagó era un diamant en brut dins una estructura moderna que els permetia
albirar una nou dia amb optimisme, sense excuses ni justificants oficials que
el portarien a casa molt més tard de l’hora habitual. Un dia més podria ser una
jornada joiosa. Era divendres i quan
arribés a la seva llar abans de fer-se fosc podia repetir un cop més el seu
crit de joia que encetava la seva agenda
de cap de setmana. Els seus familiar estaven cofois de poder estar tots junts i
compartir moments en família.
Estrella del sud
Pel concurs Paraules que brillen de la Joieria Moner de Vilafranca del Penedès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada