La joia estava dins la seva gàbia refilant estranyes cançons que ningú
entenia en aquella llar tradicional. La filla petita havia intentar buscar
alguna aplicació que aconseguís traduir simultàniament les seves expressions
sonores. De moment, la seva recerca no havia fructificat, esperava que amb això
de la intel·ligència artificial algun dia pugues trobar alguna aplicació moderna
per esbrinar que ens volia dir la nostra petita protagonista. Quan estava contenta i els seus tons estaven
en la part aguda del pentagrama es podia deduir que la seva alegria es movia
per entre el seu plomatge. Al revés
també es podia apostar que el seu pessimisme surava per les seves
imperceptibles venes quasi transparents, però clar, hi havia molts moments en què
desconeixen la raó dels seus cants. Els trobaven en una escala on es barrejaven greus i aguts
d’una manera uniforme i sense que cap preeminència dels uns sobre els altres.
La família es preguntava com era possible que no entenguessin a la joia que tenien
a casa i en canvi podien entendre molt bé els indígenes de l’altra part del món
amb aquestes tecnologies que tenim amagades en els nostres aparells mòbils de
darrera generació.
La nostra protagonista d’avui tenia un passat obscur. L’havien comprat en la
parada d’un mercat alternatiu on un senyor que vivia rodejat d’ocells en una
caseta perduda en una urbanització els venia a un preu raonable. Ell era un
especialista en la captura i cria. Per això, podia oferir una àmplia gamma
d’ocells per als interessats. Evidentment tot aquest mercadeig es feia amb el
boca orella. Per por a què se li acabes el negoci dels plumífers que li
permetia amb les ajudes socials poder comprar el pa de cada dia que el Nou
Testament assegura a tots els mortals. No tenia grans despeses perquè portava
una vida com els seus avis amb un consum mínim de llum i aigua i mantes quan fa
fred. No cal dir que estava en una casa ocupada que ni el banc sabia que era de
la seva propietat perquè en una fusió bancària el seu arxiu s’havia perdut en
la paperera i ningú ho havia comprovat.
La reina de la llar era aquesta princesa pel seu color groc brillant i la
seva passió pel cant alegre i optimista.
La seva zona de confort és el gronxador de la seva gàbia i la seva música
preferida és Queen. En el moment que escolta el “We are the Champions” el seu
cant navega per la part més alegre que amaga el pentagrama. Des del primer dia
que els acords del grup que liderar
Freddie Mercury van arribar als seus
oïdes en el seu petit cor es va produir una intensa emoció que no va poder
dissimular. Tota la família sabia que quan la depressió començava a ocupar les
notes alegres de la petita cantora, el millor medicament era posar el Bluetooth
amb algun disc d’aquest mític grup anglès. Tot seguit podies veure com la
teràpia musical funcionava perfectament sobre el petit exemplar de canari comú.
Joia era el nom d’aquest petit ocell que vivia penjat del sostre amb uns
petit altaveus a la vora on la família li anava posant petites dosis de música
per anar calmant a la angoixa del seu inquilí.
El seu nom ja el portava quan el van comprar. No van ser capaços de trobar
un nomenclatura més escaient. El seu venedor com un capellà del regne animal a
mesura que anava incorporant espècimens a la seva oferta els anava batejant amb
diferents noms: des de “Collaret” aplicat a una cadernera amb un tret peculiar
al pit fins a un “Arracada” dedicat a un rossinyol que no callava mai en
aquestes tardes d’estiu que no s’acaben mai. No hi faltava l’”Anell” per un
colom missatger que estava aprenent el seu nou ofici en aquest món antic de la
comunicació real i sense Wi-fi. Un
aprenentatge complicat per a ésser animal de signe balança que no sabia
mai quin era el camí més recte entre dos punts. Avui la petita au s’havia
convertit en el símbol d’una joieria virtual que regentava la família. La seva
silueta era el símbol i la seva veu la part sonora. Estava cofoia d’aquest nou
pas al seu reconeixement mediàtic. Va
intentar interpretar la part més coneguda de “Bohemian Rhapsody” quan va escoltar
la seva piulada de promoció del negoci en els altaveus de la llar, però era
massa per ell. L’himne del Barça li anava bé per aquests moments de glòria per
celebrar la nova dimensió.
Stradivarius
Pel concurs Paraules que brillen de la Joieria Moner de Vilafranca del Penedès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada