El Vendrell està en obres i per tant té molts punts per quedar col·lapsat. El pont del Ribas per sota la N-34o està tallat per obres, llavors la cosa comença a complicar-se seriosament, en especial en els moments de més trànsit. Ara feia dies que viviem tranquils en aquest aspecte, però ja tenim un punt negre que cal sortejar i quan la cosa ja és bastant caòtica es complica seriosament. Esperem que duri poc i ens afecti menys
dimarts, 5 de maig del 2009
dilluns, 4 de maig del 2009
Un programa per als que ja passen els 70 anys
Una de les coses bones de Casal Rock és que és un programa dirigit en certa manera amb gent que supera els 60 anys d'edat. La televisió en particular i la societat en general no tenim gaire cuidada aquest franja d'edat de la nostra societat. Cada dia la gent arriba amb més salut i amb més ganes de fer cosa. S'organitzen caminades, excursions d'un dia i altres invents, però fer que uns avis de més de 70 anys cantin cançons dels Laxen o de ACDC és tota una osadia. Ho trobo molt molt encertat
Els comerciants de la Platja de Calafell en peu de guerra
Els comerciants de la Platja de Calafell estan en peu de guerra en contra del decret de l'alcalde que no els deixa posar mostres al carrer. Jo no ho entenc. En canvi si que deixa posar taules i cadires al passeig. Potser la diferència és que uns paguen i els altres no. Llavors l'alcalde hauria de dir, per treure un artilugi d'aquests tants euros. Llavors tot arreglat, però jo crec que parlant la gent s'enten. Si es fa un abús s'ha de corretgir, però hem passat d'una punta a una altra. A veure com evoluciona la cosa. Aquest cap de setmana estava a tope Calafell.
diumenge, 3 de maig del 2009
Uns semàfors que fan l'orni al Vendrell
A l'avinguda Camp d'Esports del Vendrell en la seva cruïlla amb a l'Avinguda Baix Penedès hi ha uns semàfors moderns, d'aquest que detecten moviment i canvien de color. Els de la banda del carrer Sant Xavier, si que funcionen bé, però els de l'Av. Camp d'Esports molts cops fan l'orni. Avui he estat 5 minuts esperan que es poses verd. Si ha posat perquè ha vingut un en sentit contrari i s'ha produït el miracle. Molt moderns, però quan no funcionen són una putada.
dissabte, 2 de maig del 2009
Feria de Abril de Cunit
Ahir vaig anar a la Feria de Cunit a donar un tomb. Està bé, però tampoc és res de l'altre món. HI ha una poques casetes, dues de partits polítics PP i PSC, alguna entitat i ja està. Tot això en un espai sense asfaltar i on el terreny puja i baixa perquè no està prou pla. Hi havia força ambient. Encara no hi havia anat mai i ahir em vaig decidir. Si us agrada aquest ambient allí el trobareu i sinó doncs a buscar alternatives
divendres, 1 de maig del 2009
Paco Gonzalez Ledesma, un vendrellenc il·lustre
Gràcies al Diari s'està promocionant un escriptor de renom que té la bona costum de passar findes i vacances en el barri de Sant Salvador. Ningú deia res, però de mica en mica. La setmana passada en el Visor, està sortint a la llum pública. Ja era hora. El seu problema era que escrivia en castellà, però jo crec que això de l'idioma és una futilesa. Si aquí hagués nascut el Javier Cercas, jo crec que que ho haguéssim aprofitat, doncs edavant Francisco González Ledesma que passa moltes estones amb nosaltres i a més ens cita a les seves obres, que més volem?
Una xinxeta rovellada
Una de les propostes artístiques que ofereix la comarca als seus veïns i als turistes qui es deixen caure en aquests dies primaverals per la nostra comarca és Salmaldon. Una interessant combinació de música, poesia i pintura. Tres persones són la base creativa d’aquest somni fet realitat, Montserrat Olivé, Montse Solé i Pemi Rovirosa i li continuen insuflant vida perquè vagi navegant endavant i arribi a altres punts de la geografia catalana i espanyola. En una d’aquestes creacions artístiques, la Montse Solé ens descriu el mar dins un petit poema que comença “Galopen les ones / cap a l’horitzó més proper / acariciant me la mirada, / amb la lluna semblen / un mar de plata / Els esquitxos esporàdics / trenquen l’abstracte / compàs del temps / mentre una / xinxeta rovellada / em recorda que / no tan sols el ferro / també l’anima,/ es deteriora amb l’aigua./” Us l’heu llegit bé? Sinó us aconsello que tireu enrere unes poques ratlles. La jove poeta, que jo crec que és una pintora en paraules, ens descriu una imatge idíl·lica d’aquesta part del nostre planeta. Una pintura que no costa gaire d’imaginar si acluquem una mica els ulls deixant la ment en blanc. El que destaca en aquest quadre emmarcat en un poema de formes lliures fruit d’un raig d’inspiració és la xinxeta rovellada.
La xinxeta rovellada amagada dins el mar m’ha portat al cap una imatge nítida i clara d’aquest peça metàl·lica sobre un plafó de suro. Aquests petites formes metàl·liques atravessen vilment la superfície del paper a canvi de què aquestes quedin atrapats vilment en una superfície plana. Ens esforcem per ser mar, per ser aire i en alguns moments volem ser foc i brisa marina de tarda d’estiu. La vida ens ha ensenyat, dia a dia, capítol a capítol, que en qualsevol moment ens podem trobar amb la maleïda xinxeta rovellada que convertirà els nostres projectes i il·lusions en somnis passatgers d’una història acabada i sense possibilitat de recuperar.
Volem complir amb els nostres objectius, donar vida a les nostres il·lusions, però en qualsevol moment el nostre destí pot canviar a un ritme vertiginós. Aquesta xinxeta rovellada, en el seu lloc, ens ensenya la seva petita porció de la nostra programació setmanal. Per mil motius a vegades el que sostenia la seva punxa s’havia de tirar directament a la brossa perquè resultava obsolet o inviable. Ens van vendre magnífiques agendes diàries, setmanals, mensuals, PDA, ordinadors, telèfons mòbils perquè cada dia els hi poguéssim confiar més informació i més projectes emmagatzemats en les seves memòries diverses. Però aquest esperit de la xinxeta és manté viu en tot moment encara que dins un format ben diferent.
Les clàssiques xinxetes rovellades ens servien per penjar coses a les parets del nostre dormitori. Una cosa temporal que amb el pas del temps anava perdent la seva provisionalitat i es perllongava esperant que hi poséssim un clau o un altre mena de suport que fos més consistent. Allí estaven sense fer soroll mentre suportaven un somni, un ídol o la llista de les assignatures de l’escola primària.
La xinxeta rovellada a vegades tenia una vida més arrastrada. De cop i volta s’afegia sense que el titular en fos conscient a la sola nostre calçat esportiu. Allí volien deixar el seu so característic a la part més llunyana de les nostres orelles per intentar passar desapercebudes. Sinó hi havia molta gent i el soroll de l’entorn no era gaire elevat, la seva vida era fugissera i en els millors dels casos queien pel seu propi pes en una paperera del camí del seu portador. Un final esperat per a qui es posa on no li demanen.
La versió més discreta de la xinxeta rovellada s’amaga cada dia darrera multitud d’aparadors per aguantar allò que el comerciant espera que ens deixi garratibats. Ens provoqui perquè almenys entrem dins el seu establiment per comprovar les seves característiques de més a prop. Si hi ha sort alguna cosa caurà i sinó almenys des de fora altres com nosaltres veuran que en aquella botiga hi ha moviment, per tant potser té alguna cosa interessant.
L’inoportunisme de xinxeta rovellada es allò que ens podem trobar quan caminem per la sorra i anem descalços. Tot seguit, ja ens ve al cap la pregunta obligada de la vacuna del tètanus. Una història que tots coneixem, especialment en la nostra infància i adolescència. Quan era el moment de provar coses i d’assolir nous reptes. Doncs us proposo que gaudiu d’aquest darrers dies d’aquest mar submergit en el portal del Pardo amb les seves ones, esquitxos amb aigua i ànima en forma de música. Us aviso que també hi ha una xinxeta rovellada, però no patiu que ni us farà mal ni us desfarà l’agenda dels propers dies. Està en un poema ben controlada. Els artistes l’han localitzat a temps perquè tothom la vegi com un quadre en la nostra habitació. Pels més atrevits, com a dins un aparador en un ambient on es combinen música, pintura, poesia i emocions moltes emocions. (La il·lustració forma part d'aquesta performance i m'ha estat proporcionada per Montse Solé 1/3 de Salmaldon)
La xinxeta rovellada amagada dins el mar m’ha portat al cap una imatge nítida i clara d’aquest peça metàl·lica sobre un plafó de suro. Aquests petites formes metàl·liques atravessen vilment la superfície del paper a canvi de què aquestes quedin atrapats vilment en una superfície plana. Ens esforcem per ser mar, per ser aire i en alguns moments volem ser foc i brisa marina de tarda d’estiu. La vida ens ha ensenyat, dia a dia, capítol a capítol, que en qualsevol moment ens podem trobar amb la maleïda xinxeta rovellada que convertirà els nostres projectes i il·lusions en somnis passatgers d’una història acabada i sense possibilitat de recuperar.
Volem complir amb els nostres objectius, donar vida a les nostres il·lusions, però en qualsevol moment el nostre destí pot canviar a un ritme vertiginós. Aquesta xinxeta rovellada, en el seu lloc, ens ensenya la seva petita porció de la nostra programació setmanal. Per mil motius a vegades el que sostenia la seva punxa s’havia de tirar directament a la brossa perquè resultava obsolet o inviable. Ens van vendre magnífiques agendes diàries, setmanals, mensuals, PDA, ordinadors, telèfons mòbils perquè cada dia els hi poguéssim confiar més informació i més projectes emmagatzemats en les seves memòries diverses. Però aquest esperit de la xinxeta és manté viu en tot moment encara que dins un format ben diferent.
Les clàssiques xinxetes rovellades ens servien per penjar coses a les parets del nostre dormitori. Una cosa temporal que amb el pas del temps anava perdent la seva provisionalitat i es perllongava esperant que hi poséssim un clau o un altre mena de suport que fos més consistent. Allí estaven sense fer soroll mentre suportaven un somni, un ídol o la llista de les assignatures de l’escola primària.
La xinxeta rovellada a vegades tenia una vida més arrastrada. De cop i volta s’afegia sense que el titular en fos conscient a la sola nostre calçat esportiu. Allí volien deixar el seu so característic a la part més llunyana de les nostres orelles per intentar passar desapercebudes. Sinó hi havia molta gent i el soroll de l’entorn no era gaire elevat, la seva vida era fugissera i en els millors dels casos queien pel seu propi pes en una paperera del camí del seu portador. Un final esperat per a qui es posa on no li demanen.
La versió més discreta de la xinxeta rovellada s’amaga cada dia darrera multitud d’aparadors per aguantar allò que el comerciant espera que ens deixi garratibats. Ens provoqui perquè almenys entrem dins el seu establiment per comprovar les seves característiques de més a prop. Si hi ha sort alguna cosa caurà i sinó almenys des de fora altres com nosaltres veuran que en aquella botiga hi ha moviment, per tant potser té alguna cosa interessant.
L’inoportunisme de xinxeta rovellada es allò que ens podem trobar quan caminem per la sorra i anem descalços. Tot seguit, ja ens ve al cap la pregunta obligada de la vacuna del tètanus. Una història que tots coneixem, especialment en la nostra infància i adolescència. Quan era el moment de provar coses i d’assolir nous reptes. Doncs us proposo que gaudiu d’aquest darrers dies d’aquest mar submergit en el portal del Pardo amb les seves ones, esquitxos amb aigua i ànima en forma de música. Us aviso que també hi ha una xinxeta rovellada, però no patiu que ni us farà mal ni us desfarà l’agenda dels propers dies. Està en un poema ben controlada. Els artistes l’han localitzat a temps perquè tothom la vegi com un quadre en la nostra habitació. Pels més atrevits, com a dins un aparador en un ambient on es combinen música, pintura, poesia i emocions moltes emocions. (La il·lustració forma part d'aquesta performance i m'ha estat proporcionada per Montse Solé 1/3 de Salmaldon)
Publicat el 30 d'abril del 2009 al Diari del Baix Penedès.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)