De tour per Falset

Avui hem anat a la Fira del Vi de Falset, allí hem trobat una àmplia representació del Vendrell i rodalies. Una fira en un lloc ampli del municipi on només hi havia les denomacions de la zona. Per 12 euros et donaven un tiquet amb cinc consumicions, una copa i un tiquet per anar al Castell del Vi. Entre les coses curioses que he vist és que la copa no te l'omplien molt, però et donaven més tiquets. Això et permetia provar més vins que en altres llocs que omplen més la copa, però amb menys tiquets. Hi havia molta gent que pujava i baixava per aquell carrer on ho feien. A part a la cooperativa hi havia uns actors que et feien una visita guiada a la cooperativa en plan divertit. Una manera de trencar amb les dades i seriositat que no es gaire convenient per un matí de maig. Allí fora un grup nou de música folc oferien un petit. Un matí diferent en què hem vist una comarca que no conec gaire i hem gaudit de moments molt divertits. Repetirem.

Emotiu el Llibre Vermell de Montserrat

La música forma part de les nostres vides i de les nostres realitats. És el ritme que li apliquem al nostre dia a dia i ens esenyar a conèixer sons i a pujar un parell d'escales des de superfície de la terra. Avui he tingut l'oportunitat de gauir del llibre Vermell de Montserat a càrrec de diferents corals, entre elles el Cor-Orfeó Parroquial del Vendrell i el Ço del Botafoc. Una plaer escoltar aquestes veus i instruments per deixar-se portar pels seus ritmes. Si tanques els ulls pots aconseguir entre en un estat molt agradable fruit d'aquesta combinació miraculosa de lletres i música. Una església a vessar que ha fet gaudir a tots els allí presents.

Punts de referència

Una de les coses boniques que m'han passat a la vida és que he tingut uns bons puntals de referència. La gràcia és sempre tenir persones que hi puguis confiar perquè saps que et diuen la veritat encara que a vegades et faci mal, pero amb el temps es una inversió de futur i es necessari i bàsic. Sempre tenim uns punts que a vegades son polítics i a vegades religiosos i a vegades ens deixem influenciar per gent poc clara. La gràcia de tot plegat es trobar gent a la vida que t'ompli que tingui coses a dir persones que encara que no les vegis gaire i no tinguis gaire contacte. Hi ha  persones que t'aporten moltes coses i hi ha persones que son molt negatives i t'ensenyen el que no has de fer. Però des de fa un parell d'anys he trobat persones molt entranyables que m'han ensenyat moltes coses i que estimo molt. Algunes s'han anat quedant pel camí pero se que estan alli, esperant a què la vida ens faci coincidir. Casualitats de la vida m'han portat a angelets en forma humana que m'ajuden a tocar les estrelles sense deixar els peus de terra. A vegades m'han aportat sorpreses molt positives perquè son persones timides que s'han redescobert i han ofert una altra vessant de la seva manera de ser que tenien amagades dins els seus silencis no compartits. Un altre dels meus punts de referència és la musica. Grups com els Laxen i els Planetas han servit per fer la meva banda sonora. Pel que fa a llibres, hem quedo amb la filosofia del Principito i de la poesia de Pablo Neruda i com algú va dir 1990 "Queremos seguir la ruta de la estrella contigo".  Passo de salvar el món. Passo d'un món millor, em quedo amb els moments bonics de la vida, intentarem sortejar els dolents i sempre endavant disposat a equivocar-me per aprendre moltes coses. Gràcies a tots per estar allí en primera o segona fila o només molt de tant en tant, però sou la xispa d'aquest viatge a Ítaca que espero acabar molt tard i amb el vaixell molt ple.

A per la segona ruta de les tapes del Vendrell

El Vendrell inicia una nova ruta de les tapes, després de l'èxit de la primera hi torna amb una nova cita amb aquest platet que és una mena d'ambaixador d'altres plats més grans. Un total de 27 bars del Vendrell hi prenen part, des de els clàssics de sempre fins a nous que fan poc que estan entre nosaltres. Una proposta per conèixer nous espais i seure en taules que fins aquell dia no havíem gosat. Hi ha plats més elaborats que altres, però hi ha per tots els gustos, però sempre a un mateix preu, 2,30 euros. Hi ha gent que prefereix altres marques de cervesa, hi ha gent que opta per un vinatxo o altres licors o no pot beure alcohol.  Encara que aquí ens vénen aquesta cervesa que ja sembla que formi part dels clàssics del Vendrell parlant sempre pots negociar una alternativa amb el del bar sinó vols caure en la patrocinadora. Parlant la gent s'enten i en aquest país tothom vol salvar el negoci que és el que és tracta. En aquesta ciutat amb esperit de poble sempre s'ha cregut que com més duri doncs millor. Enguany ho tenim per quasi un mes, des del 3 fins el 26 de maig. Son tres setmanetes per anar a provant aquest petites creacions i cadascú que vagi per on li agradi. Si li agafa carinyo li pot caure una samarreta i fins i tot una tablet si ets afortunat. Hi ha molts pobles que ho fan i al Vendrell també s'han apuntat. Hi ha bars que els hi tocaria pero passen de tot això, altres que estan agafats per les puntes, però entre els uns i els altres s'ha de tirar el poble endavant i encarar l'estiu.

Persones amb responsabilitats dins una entitat

Ens han ensenyat a la vida que totho serveix per a tot. Això és una de les grans mentides del nostre món. Cada persona està adaptada pe natura i per circumstàncies a una tasca que la gràcia és que la trobi abans que sigui massa tard. Té una mena de predisposició innata que costa d'assolir a base d'estudiar, però hi ha gent que ho porta a l'ADN. Sé cap d'un grup de gent requereix tenir un caràcter i tenir unes idees que poden coincidir amb la resta, però han de ser teves i les has de saber justificar. Hi ha molta gent que està al capdavant d'algun lloc amb gent que depèn d'ella i l'única cosa que fa és convertir-se en una baula més de la cadena, sense raonament amb mirada de poquer. Hem de buscar persones amb caràcter però que escoltin i tinguin una visió de conjunt. Massa anys hem tingut titelles que el que fan és seguir la veu del seu amo. Una  manera que tot funcioni una mica millor.

Un dia tonto pero resulton

A la vida hi ha moments que et deixes portar per les circumstàncies, sense plans, sense projectes. Fulleges el diari i trobes alguna cosa interessant. Hi vas i t'agrada i comences a descobrir una cosa nova que fins aquell moment no coneixies. T'agrada i repeteixes. Avui ha estat un dia diferent. Vas amb gent que comparteixes gustos, en una casa perduda sota un castell. Un dia de sol. Cadascú porta la seva part. Bona conversa. Passejada per baixar el dinar. Cap a casa. Molt bon regust de boca. Com a sobrat material truques a una amic. Ve a casa acabes el dia parlant de reciclatge. Un tema avorrit però que pot donar molt de si. Un dia molt especial. Tot això en el dia que el meu pare fa 76 anys. Òbviament l'he anat felicitar, com marca la tradició. Un gran dia, un dia diferent en què hem parlat de nous projectes. Mirant el futur. Endavant. Seguirem. No sé si tornarem, però continuarem caminant.

Fins quan durarà la ressaca?

L’altre dia, repassant la premsa provincial,  tornàvem a l’actualitat recordant una de les nostres gestes que ens ha fet populars en els darrers anys. El Vendrell tornava a encapçalar la llista dels municipis més endeutats de Tarragona amb 2.342 euros per habitant, per davant de l’Atmella de Mar amb 2.165 euros per veí. Dins la comarca, Calafell es col·loca en una encomiable 7a posició amb 1.870 euros per veí. El Montmell amb 17.27 tanca la representació comarcal en aquest llistat que ens aporta unes xifres realment preocupants. Municipis com Roda de Barà, Creixell i Cunit ja no surten en aquests llocs pioners en el sanejament de les finances municipals. Uns mèrits que ja no comparteixen amb els tres municipis que encara hi són ben presents.

El que s’ha de fer és un canvi de rumb. Una maniobra que encara no s’ha portat a terme. El dia que ens donin a escollir entre fer el castell de foc o l’encesa de campanar. El dia que es debati a quin barri li correspon enguany la festa dels barris marítims.  Potser haurem fet una petita passa en el camí correcte.

Aquest camí algú dia s’imposarà per si sol. Però és millor que abans que ens veiem obligats per necessitat, algú mogui fitxa i ho exposi i  ho vengui a la ciutadania. Un dia, al programa de ràdio, Pas de Vianants, que fem la Liliana V.  Calmet i un servidor vàrem portar a un regidor de l’actual equip de Govern de Cunit com és Jaume Casañas. Un municipi que no va veure acceptat el seu pla d’ajust. Però potser els hi varen fer un favor. S’ha posat les piles o, simplement, amb el temps, ha sabut sortejar la situació i plantar cara a aquestes números adversos. Evidentment que no hem vist ni llums nadalenques ni una festa major adaptada a la seva  situació. Aquest regidor ens exposava que als veïns de la localitat els hi va oferir la possibilitat de tirar castell de focs per festa major o no apujar l’IBI. La gent ho va entendre i al final van acceptar la realitat i de mica en mica van anar remant per sortir d’aquest atzucac.

Avui en dia els polítics estan acostumats a tirar endavant i qui dies passa anys empeny. Una política fins fa quatre dies tot i que no era sostenible, podria arribar al cap de la legislatura, però ara per ara hem de fer un pensament i encara la realitat.

Hem de ser capaços d’explicar a la gent el que hi ha i treballar per un bé de tothom encara que fins al cap d’un parell o tres d’anys no tinguem ni un cèntim a la butxaca.

Viure en una municipi on el deute municipal arriba a aquests nivells, on l’atur ataca amb força, on el fracàs local registra nivells molt elevats ens ha de portar a pensar molt en el nostre futur a mig i llarg termini. És una escena molt fosca. Potser la ressaca encara ens durarà uns mesos, però el dia que tot aquesta impotència surti a la llum poden passar moltes coses i no crec que siguin gaire bones. Ara per ara, tenim algun il·luminat que fa de les seves, però  darrera està la majoria silenciosa que s’ho mira amb cura. Ens esperen uns anys molt durs i tot per no haver reaccionat a temps. Potser hem de confiar que ens toqui un premi de l’Euromillones.

A més, molta gent em pregunta de que viu al gent del Vendrell? Si hi ha  molt poques empreses en el nostre municipi. Estem abocats a dependre massivament del tren o del cotxe particular per anar a un altre municipi a guanyar-nos les garrofes perquè aquí ben poca cosa hi ha.

Hem viscut massa anys del turisme, però ara ja vénen amb la carmanyola i amb la nevera atapeïda. La despesa és minsa. La quantitat ja no és directament proporcional amb el volum de negoci que podíem obtenir fa anys.

Estem condemnats a canviar. A mirar a un altre cantó. Arribarà un punt que discussions com l’encesa del campanar quedaran absorbides per la nostra crua realitat que anirà ocupant l’espai que li correspon, però se li nega contínuament enmig d’un somni absurd. Ens poden dir que tenim empenyorat fins el pal de la bandera, però nosaltres tirem endavant i aquí no passa res. No senyors. Hem de reaccionar. Jo em preocupo per les noves generacions que no podran estudiar perquè no tindran ni beques, ni ajudes socials i entraran en una dinàmica difícil d’aturar. Posar un policia a cada cantonada serà una mesura que no ens podrà ajudar en res. Potser ni ens podem permetre aquest luxe. Encara que fem alguna batuda mediàtica amb canons per agafar mosques com de tant en tant ens ofereixen.

Hem de canviar el rumb de les nostres prioritats públiques. Està bé està de festa i sortir a gaudir de molts espectacles gratis o a uns preus reduïts. No oblidem que els nostres fills també volen estudiar piano com la Judith, volen aprendre a nedar com la Deborah  i volen pintar el Francesc. Parlem molt d’Àngel Guimerà i Pau Casals. Però nois, on tenim el nostre futur? Hem de mirar amb la quitxalla que omple la biblioteca i les aules de música i les escoles i els instituts. Ells també són importants per estar sempre mirant el nostre passat.  Hem de crear la societat del demà. Per tot això, un cop més reclamo que es canviï el xip perquè potser el dia de demà haurem de tancar pavellons i escoles perquè no es podran mantenir amb uns preus inassequibles per a molta gent. Usuaris que molts cops ho fan per necessitat més que no pas per luxe. Deixem una mica la festa i pensem en el demà i en el nostre futur. Esperem que la ressaca ens deixi veure i apostar per un futur immediat ja no dic gaire millor, sinó almenys com el nostre present. Article publicat a l'Eix Diari a partir del 29 d'abril del 2013