Els nous periodistes

Una de les professions amb un futur incert a casa nostra és el periodisme. Ara mateix per la crisis també està pasant per un mal moment. A banda les noves tecnologies han provocat que moltes persones des del seu mòbil poden esdevindre autèntics periodistes a peu de canó. Ara falta gent que interpretin la realitat perquè notícies bones i dolentes es facil de trobar-es. Ara falta gent que les pugui interpretar segons una visió personal que pot agradar o no però és personal.

Gran cita aquesta nit a l'Auditori Pau Casals amb Andrea Motis

Les coses bones sempre funcionen. Avui l'Auditori Pau Casals s''omplirà de gom a gom per veure una de les estrelles del jazz a casa nostra la jove Andrea Motis que juntament amb el Joan Chamorro són els grans protagonistes de la cita al costat del mar. Hi ha gent que és gasta molts diners en promoció, però la gràcia és que hi ha artistes i intèrprets que ja tenen un poder de convocatòria sigui pel que sigui que el boca orella fa la resta. La vida és injusta potser, però avui crec que serà una gran nit a l'Auditori de Sant Salvador. El concert és a les 22 hores.

Sempre ens quedarà el Brisamar

Gràcies a les paraules de l’únic partit de l’oposició vendrellenca, a les dades aportades per alguns mitjans de comunicació i a la possibilitat que l’Ajuntament vegi com el nou Govern Estatal li eixuga el deute en factures pendents de pagament a proveïdors es va aclarint el panorama econòmic del Vendrell. Aquesta vila sempre ha tingut al llarg de la història dues llegendes urbanes que l’han fet famós arreu de les nostres contrades. Una és la important percentatges de bars i similars per habitants en els carrers i places del Vendrell. A partir d’aquí es poden aportar diversos acudits fruit de la veu popular sempre viva i amatent. La segona és el fort endeutament de les arques municipals. Això no ve d’ara sinó que fa anys i panys que a mesura que la població del Vendrell augmentava també ho feia a passos de gegant el seu deute econòmic amb entitats bancàries i factures impagades a proveïdors. Els beneficis col·laterals de la crisis ha permet que aquesta situació ens dones embranzida, un cop més, per ocupar els primers llocs de les coses dolentes que passen en aquest país. Si en les primeres compareixences públiques apareixia que l’Ajuntament del Vendrell pagaria els seus proveïdors, poc a poc s’ha anat sabent tots els petits secrets de la mesura. Resulta que evidentment que es possible que l’Estat aboni aquestes factures pendents de pagament que superen els 23.milinos d’euros. A canvi, en un termini de 10 anys el consistori haurà d’anar tornant aquests diners amb un interès del 5% i una carència dels dos primers dos anys en els quals només s’abonaran interessos. Aquest compromís si és aprovat per Madrid pot suposar un cop de mà econòmic per aquelles empreses que patien les conseqüències d’aquest endeutament, però per altra banda serà una forta càrrega que es tradueix en més de 31 milions d’euros pel futur del municipi en els propers 10 anys. La història no es limita aquí. Per altra banda, hi uns quants milions pel que fa als crèdits amb entitats financeres que si han d’afegir. En total ascendeixen a 86 milions d’euros que segons aquest pla d’ajust hauran d’acabar l’any 2022 amb només 18 milions d’euros d’endeutament. Una xifra que ara per ara seria meravellosa però evidentment en 10 anys ens poden passar moltes coses. Fa quatre dies, quan hi havia oposició, el PSC ens deia que cada dia el aquest consistori només d’interessos pagava 6.000 eurets. L’equip de govern d’aquell moment feia l’orni. No cal dir que els grans manaires d’aquest país van veure la crisis que ja la tenien ben a sobre. Fins i tot negant la seva existència quan la majoria de gent ja feia dies que notava clarament els seus símptomes. Evidentment ningú dels qui ens ha dut a aquesta situació prou perillosa se li demanaran cap tipus de comptes, ni justificacions. Res de res. Encara que l’actual govern amb clara bicèfala mediàtica en els seus màxims responsables que són els que durant aquests més de tres dècades han portat les regnes municipals. Això ha estat com una mena penitència divina. Un encanteri misteriós que s’han trobat un cop obrir el calaix i mirar que dins no hi havia res. Només un bon grapat de factures per pagar. Evidentment fa pocs dies que estàvem muntats en el superàvit informatiu ningú preveia que les coses anessin per aquest camí. Una situació mediàticament positiva amb una economia prou sanejada i una festa contínua a vila eren missatges que no tenien res a veure amb les penúries a la tresoreria. Llavors en els plenaris que són els que han de reflectir el pols d’un poble ens apareixen temes tan suculents i interessants per al majoria de veïns com instar al Ministeri d’Economia i Hisenda perquè gravi amb un 18% els enviaments de remeses de ciutadans estrangers residents a Espanya, el bloqueig de les prestacions de renda mínim (RMI) als immigrants extracomunitaris. Altres amb clara voluntat de donar un cop de mà als companys de Madrid com rebutjar la reforma laboral del Govern de l’Estat. També ens atrevim en incidir a un gran col·lectiu com la supressió de la paga extra de Nadal dels sous dels càrrecs electes d’aquest 2011 dins l’àmbit municipal. Aquest és un tema que va passar de puntetes i amb vaselina pel plenari del passat dia 30 de març. Més endavant és va fer una roda de premsa per aclarir una mica tot el tema i fins i tot es va penjar un estudi al web a la vista de tothom. En resum: la gran solució aportada que no passarà per un augment de la pressió fiscal més enllà del 2% que és l’IPC previst. Aquestes grans mesures estalviadores es reduiran a tancar per un temps l’aixeta a les inversions que hagi de sufragar el propi consistori, reducció de la despesa corrent en un 1,5% anual, dissolució d’algunes empreses municipals. Ara falta saber qui farà la feina que tenien assignada. Un altra mesura anirà al Capítol I del pressupost. La proposta consisteix en la jubilació en aquesta dècada de 41 treballadors de l’Ajuntament dels 480 actuals, vacants que no se supliran. Si que es permetran el luxe de pujar un 3% les taxes i preus públics per adaptar els preus al cost real del servei. Fins ara en algunes taxes gaudíem d’un generós descompte que ara ens tocarà abonar. Jo crec que aquestes mesures exposades només són la punteta del iceberg del pla real de sanejament que s’ha d’aplicar en la gestió municipal en la propera dècada. Com diuen a la cèlebre pel·lícula Casablanca protagonitzada per Humpyrey Bogart i Ingrid Bergman: Sempre ens quedarà el Brisamar. Per cert un lloc ideal per veure el Títanic en totes les seves dimensions possibles. Article publicat el 27 d'abril al Diari del Baix Penedès

Doncs no paguem

Tal com està el tema cada dia la gent és més sensible a les injustícies socials. Cada dia la gent està més rebotada. La nova iniciativa és no pagar als peatges dels autopistes. A veure com acaba tot això, però cada dia són més les persones que quan toca l'hora ensenyen el carnet i ja està. Esperem noves aconteixements en aquest aspecte. Això potser el principi d'una nova campanya o només una flor que no fa primavera. Veurem els propers aconteixements.

Pagar impostos per coses bàsiques

El problema d'aquest país són els impostos que graven moltes coses. Mira que hagis de pagar per beure, fumar i aquestes coses ho puc arribar a entendre, però que hagis de pagar taxes per vacunes, medicaments i altres i més en aquests moments que estar sa o malalt pot dependre d'uns diners ho trobo molt malament. Al final acabarem tornant a l'esperit del trueque i de caçadors i agricultors. A veure com acaba tot plegat, però avui en dia tenir un hort ja és una gran fortuna.

La importància dels mitjans de comunicació

Avui en dia per vendre llibres, per atraure gant al teatre has de ser famós i sortir per la tele. Ja no és val ser un gran creador i que no et conegui ningú. La gent t'ha de conèixer i si surts en una minisèrie millor que millor. Ja no ens guiem pels grans sinó pels més mediàtics. A vegades algun gran es cola entre les grans vendes, però els hi costa més. Això és el que hem buscat i per tant és el que tenim.

Els tuppers dins els restaurants.

Estem en temps de crisi i cada dia són més les persones que porten les carmanyoles amb el menjar dins. Hi ha bars i restaurants que permeten que aquests clients s'asseguin a les seves taules a canvi d'un refresc, cafè o similar. Altres en canvi quan insinuen que s'hi van a seure els fan fora perquè clar evidentment el negoci que aporten a l'establiment es poc. Un derivat d'això són les persones que s'estan tota una tarda a canvi d'un cafè o un poleo ocupant una taula. És molt difícil arreglar aquests casos i amb una mica de seny i suspicàcia es poden solucionar. Vulguis o no vulguis són clients.