Al Vendrell i a molts altres localitats passa el mateix fenomen casual; quan surts, quan fan alguna cosa, sempre acabes trobant els de sempre. Hi ha persones que són presidents de 3 i 4 entitats, doncs perfecte, serà que tenen un do especial. Hi ha un seguit d’individus i personatges que te’ls vas trobant a tot arreu: ja sigui esport, cultura, política, tiberis i un taller de puntes de coixí. Són els de sempre. Pel que fa a la resta de la població, pots coincidir amb les persones que no surten mai de casa o només ho fan en comptades ocasions. Altres simplement ja tenen prou assumit que estan en una ciutat dormitori i fan la vida social a altres ciutats del nostre entorn. En definitiva anem trobant els de sempre amb qualsevol excusa. Sempre hi ha un grapat de gent que s’incorpora a la vida social de la localitat a través dels castells, dels grups de foc o dels balls tradicionals. Encara hem de veure més clarament que som una localitat a les portes dels 40.000 veïns.
Si ens atrevim a preguntar sobre aquesta circumstància: què fan els de sempre? la resposta és: el de sempre. Només cal veure els grups del Track que hi ha un seguit de finalistes que es van repetint en les darreres edicions en les dues categories del concurs. Encara que enguany veig que ja no es segueix aquesta tònica d’altres anys. Anem millorant. La festa major de sempre amb un gran grup que porta renom i ens costa un ull de la cara. A la Rambla el mateix, però en la versió dels anys 70. Els qui abans haguessin estat a la Botafoc ara estan a la Rambla a ritme d’orquestra. Potser d’aquí uns anys les noves tendències aniran al Botafoc i el pop rock a la Rambla. Evidentment les grans orquestres ja s’hauran reciclat en grups de versions que és el realment són però amb un altre repertori molt diferent i més assequibles.
És en aquests moments de crisi quan hem de dissenyar una nova festa major i mirar de canviar una mica tot plegat.
Primer de tot hem d’aprendre a fer les festes per a nosaltres. Està molt bé portar artistes de fora, però també hem de potenciar la gent de casa nostra. Ara els músics de casa nostra s’han organitzat. La seva principal reivindicació que sembla una cosa fonamental és que també puguin tocar a casa seva. Pel que fa a la programació de teatre públic cal destacar que enguany han pensat en els Forani teatre i la Resposta per a aquesta temporada.
Per altra banda, no només han de canviar els responsables de tot això. La gent també hi té molt a dir i a fer. És molt trist que per omplir la Lira, ara que és més petita, sigui necessari portar un o dos personatges mediàtics que siguin coneguts especialment per alguna sèrie de sobretaula en la petita pantalla. Hi ha teatre molt bo a Catalunya que no compleix aquest principi bàsic per omplir un espai amb poc més de 400 butaques.
El mateix passa amb la música. Ara per ara o fas versions o les probabilitats d’actuacions són molt minses. Els més espavilats fan les dues coses a l’hora i entre alguna peça de La Unión i una de Radio Futura hi posen alguna cosa de la casa i segur que cola. Però en aquest camp no es valora gens la creativitat. El punt de trobada de molts concerts és a la barra. Entre els músics i el públic s’aixeca un abisme misteriós i ampli que ningú sap perquè ha estat provocat. L’altre manera d’omplir els espais buits és a través dels concerts “borratxera”. A partir d’unes hores, ja hi pots posar el que vulguis que tot és bo quan l’alegria es porta a la sang. La gràcia de tot plegat és que molta gent que fins ara només apareixia en comptades ocasions en activitats públiques de mica en mica pugui anar deixant-se veure dins aquest ampli ventall que tenim al Vendrell. S’han d’esbrinar quins són els motius que fan que aquesta gent no hi vagi. La culpa pot estar en els canals d’informació insuficients o potser no interessa el que fan. Però la gent està aquí. Hem d’intentar que entre tots que de mica en mica es vagi incorporant a la societat activa i participativa i que als de sempre s’incorporin noves persones que donin riquesa en aquest vessant social.
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 6 de maig del 2011
Si ens atrevim a preguntar sobre aquesta circumstància: què fan els de sempre? la resposta és: el de sempre. Només cal veure els grups del Track que hi ha un seguit de finalistes que es van repetint en les darreres edicions en les dues categories del concurs. Encara que enguany veig que ja no es segueix aquesta tònica d’altres anys. Anem millorant. La festa major de sempre amb un gran grup que porta renom i ens costa un ull de la cara. A la Rambla el mateix, però en la versió dels anys 70. Els qui abans haguessin estat a la Botafoc ara estan a la Rambla a ritme d’orquestra. Potser d’aquí uns anys les noves tendències aniran al Botafoc i el pop rock a la Rambla. Evidentment les grans orquestres ja s’hauran reciclat en grups de versions que és el realment són però amb un altre repertori molt diferent i més assequibles.
És en aquests moments de crisi quan hem de dissenyar una nova festa major i mirar de canviar una mica tot plegat.
Primer de tot hem d’aprendre a fer les festes per a nosaltres. Està molt bé portar artistes de fora, però també hem de potenciar la gent de casa nostra. Ara els músics de casa nostra s’han organitzat. La seva principal reivindicació que sembla una cosa fonamental és que també puguin tocar a casa seva. Pel que fa a la programació de teatre públic cal destacar que enguany han pensat en els Forani teatre i la Resposta per a aquesta temporada.
Per altra banda, no només han de canviar els responsables de tot això. La gent també hi té molt a dir i a fer. És molt trist que per omplir la Lira, ara que és més petita, sigui necessari portar un o dos personatges mediàtics que siguin coneguts especialment per alguna sèrie de sobretaula en la petita pantalla. Hi ha teatre molt bo a Catalunya que no compleix aquest principi bàsic per omplir un espai amb poc més de 400 butaques.
El mateix passa amb la música. Ara per ara o fas versions o les probabilitats d’actuacions són molt minses. Els més espavilats fan les dues coses a l’hora i entre alguna peça de La Unión i una de Radio Futura hi posen alguna cosa de la casa i segur que cola. Però en aquest camp no es valora gens la creativitat. El punt de trobada de molts concerts és a la barra. Entre els músics i el públic s’aixeca un abisme misteriós i ampli que ningú sap perquè ha estat provocat. L’altre manera d’omplir els espais buits és a través dels concerts “borratxera”. A partir d’unes hores, ja hi pots posar el que vulguis que tot és bo quan l’alegria es porta a la sang. La gràcia de tot plegat és que molta gent que fins ara només apareixia en comptades ocasions en activitats públiques de mica en mica pugui anar deixant-se veure dins aquest ampli ventall que tenim al Vendrell. S’han d’esbrinar quins són els motius que fan que aquesta gent no hi vagi. La culpa pot estar en els canals d’informació insuficients o potser no interessa el que fan. Però la gent està aquí. Hem d’intentar que entre tots que de mica en mica es vagi incorporant a la societat activa i participativa i que als de sempre s’incorporin noves persones que donin riquesa en aquest vessant social.
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 6 de maig del 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada