Els resultats del 22-M poden marcar una sèrie de moviments més o menys discrets que serviran per anar recolocant al personal que viu a l’ombra de l’administració pública. No estem parlant de polítics ni regidors que protagonitzen les diferents candidatures electorals sinó d’ajudants, assessors, col·laboradors i altres figures que en els darrers anys han anat augmentant meteòricament en les nostres contrades.
El lloc ideal i el mètode fàcil és el Consell Comarcal que sempre ha servit una mica com a refugi per aquelles persones que o s’han quedat fora del consistori o simplement no han superat la línia de l’oposició de la seva localitat. Allí s’ha donat cabuda a tots aquests professionals de la nostra política, començant pel seu gerent i acabant pel darrer bidell d’aquesta entitat que té més poder folklòric que real a casa nostra. Però com els polítics no els interessa arreglar les coses sinó simplement guanyar eleccions i prendre cotes de poder. Ja els hi va bé que estigui allí i vagi anant fent amb les poques competències que li corresponen.
A banda d’aquest nucli, la resta d’ajuntaments de la comarca també viuran un intercanvi de cromos entre guanyadors i vençuts. El que feia de secretari accidental en un poble pot acabar en un altre municipi fent d’assessor d’alguna càrrec electe amb el mateix sou o similar. Altres s’hauran de conformar en la tasca de conserge, però amb un salari envejable. És la política que converteix els bons en dolents i viceversa.
Hi ha alguns d’aquests personatges que viuen de la política que són molt vàlids i realment es mereixen la responsabilitat que tenen. Però per dissort, això no és el més abundant. A vegades és millor pagar un bon salari a una persona però que no tingui cap mena de poder i deixi fer a la resta que no dotar-li unes mínimes responsabilitats.
Ara que estem en l’època que es fan i desfan empreses públiques i aquestes coses, hem de crear, consells i ens especials per a aquestes persones. Han de tenir la sensació que manen, encara que en realitat, les seves decisions no tenen cap efecte pràctic en el món real de cada dia.
En aquesta comarca tenim molts problemes, alguns els tenim oficialment com el top manta i altres que només surten de tant en tant com l’atur, però que tothom en parla. Simplement perquè no interessen gaire tocar-los.
El que hem de fer per anar solventar aquest problema d’excés de polític ben remunerat a la comarca és organitzar dues grans comissions, com a mínim, per anar aquest solventar aquest problema d’excedents de personal. La primera comissió seria la de vetllar, per la convivència, el civisme, els bons modals, l’educació, les bones maneres i ... ( pots omplir on vulguis) que es podria resumir amb unes inicials que ho inclogués tot. La seva tasca seria vetllar per tot aquest problema que tenim a la nostra comarca i pocs municipis s’escapen. En podrien formar part 20 ó 30 persones independents ( tots ells polítics camuflats) per vetllar per aquest problema tan greu a casa nostra. Evidentment haurien de tenir un salari galdós perquè la seva tasca és ingent i plena d’ensurts i molt necessària per a tothom. La segona gran comissió és el CIM. Un dels misteris de casa nostra que està allí, però que sembla que no estigui. En aquest grup de treball també podem incloure una vintena de persones il·lustres, entre homes i dones, que analitzin els pros i les contres d’aquest important centre logístic a la comarca. Encara que després les seves decisions cauran en paper mullat, però entre trobada i trobada que bé que ens ho hem passat.
L’altra comissió dedicada al Vendrell rau en la solució a les rajoles amb sorpresa de la plaça Vella. Aquí hi caben tot tipus de tècnics, polítics, jubilats, usuaris, presidents de dues o tres associacions, homes de missa perquè també és un element afectat per la seva ubicació. Aquí hi ha molta feina a fer perquè han renovat les llambordes un parell o tres de cops i està com el primer dia que quan et despistes ja t’han esquitxat.
Aquestes tres comissions i més que es poden fer, a Calafell Platja, ho podrien practicar amb el tema de l’amplitud dels carrers que també té molta salsa per a tothom. Millor això que proposa que no pas posar-los en segons quin llocs perquè es pensen que en saben molt i pobre canalla, ben aviat se’ls veu que poca cosa rai.
Article publicat al Diari del Baix Penedèes el 27 de maig de 2011
El lloc ideal i el mètode fàcil és el Consell Comarcal que sempre ha servit una mica com a refugi per aquelles persones que o s’han quedat fora del consistori o simplement no han superat la línia de l’oposició de la seva localitat. Allí s’ha donat cabuda a tots aquests professionals de la nostra política, començant pel seu gerent i acabant pel darrer bidell d’aquesta entitat que té més poder folklòric que real a casa nostra. Però com els polítics no els interessa arreglar les coses sinó simplement guanyar eleccions i prendre cotes de poder. Ja els hi va bé que estigui allí i vagi anant fent amb les poques competències que li corresponen.
A banda d’aquest nucli, la resta d’ajuntaments de la comarca també viuran un intercanvi de cromos entre guanyadors i vençuts. El que feia de secretari accidental en un poble pot acabar en un altre municipi fent d’assessor d’alguna càrrec electe amb el mateix sou o similar. Altres s’hauran de conformar en la tasca de conserge, però amb un salari envejable. És la política que converteix els bons en dolents i viceversa.
Hi ha alguns d’aquests personatges que viuen de la política que són molt vàlids i realment es mereixen la responsabilitat que tenen. Però per dissort, això no és el més abundant. A vegades és millor pagar un bon salari a una persona però que no tingui cap mena de poder i deixi fer a la resta que no dotar-li unes mínimes responsabilitats.
Ara que estem en l’època que es fan i desfan empreses públiques i aquestes coses, hem de crear, consells i ens especials per a aquestes persones. Han de tenir la sensació que manen, encara que en realitat, les seves decisions no tenen cap efecte pràctic en el món real de cada dia.
En aquesta comarca tenim molts problemes, alguns els tenim oficialment com el top manta i altres que només surten de tant en tant com l’atur, però que tothom en parla. Simplement perquè no interessen gaire tocar-los.
El que hem de fer per anar solventar aquest problema d’excés de polític ben remunerat a la comarca és organitzar dues grans comissions, com a mínim, per anar aquest solventar aquest problema d’excedents de personal. La primera comissió seria la de vetllar, per la convivència, el civisme, els bons modals, l’educació, les bones maneres i ... ( pots omplir on vulguis) que es podria resumir amb unes inicials que ho inclogués tot. La seva tasca seria vetllar per tot aquest problema que tenim a la nostra comarca i pocs municipis s’escapen. En podrien formar part 20 ó 30 persones independents ( tots ells polítics camuflats) per vetllar per aquest problema tan greu a casa nostra. Evidentment haurien de tenir un salari galdós perquè la seva tasca és ingent i plena d’ensurts i molt necessària per a tothom. La segona gran comissió és el CIM. Un dels misteris de casa nostra que està allí, però que sembla que no estigui. En aquest grup de treball també podem incloure una vintena de persones il·lustres, entre homes i dones, que analitzin els pros i les contres d’aquest important centre logístic a la comarca. Encara que després les seves decisions cauran en paper mullat, però entre trobada i trobada que bé que ens ho hem passat.
L’altra comissió dedicada al Vendrell rau en la solució a les rajoles amb sorpresa de la plaça Vella. Aquí hi caben tot tipus de tècnics, polítics, jubilats, usuaris, presidents de dues o tres associacions, homes de missa perquè també és un element afectat per la seva ubicació. Aquí hi ha molta feina a fer perquè han renovat les llambordes un parell o tres de cops i està com el primer dia que quan et despistes ja t’han esquitxat.
Aquestes tres comissions i més que es poden fer, a Calafell Platja, ho podrien practicar amb el tema de l’amplitud dels carrers que també té molta salsa per a tothom. Millor això que proposa que no pas posar-los en segons quin llocs perquè es pensen que en saben molt i pobre canalla, ben aviat se’ls veu que poca cosa rai.
Article publicat al Diari del Baix Penedèes el 27 de maig de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada