Albinyana, 23 anys després

Pàgines de Passió és un d’aquests projectes globals, sinergètics i sostenibles, com dirien ara, que aplega tota la força i empenta d’un poble en favor d’una causa única. L’any 1990, quan es va encetar la representació d’aquest muntatge a l’església de Sant Bartomeu d’Albinyana jo vaig tenir l’ocasió de prendre-hi part. Aquell any era l’encarregat de portar el Sant Crist que surt al carrer en la processó del Divendres Sant. 23 anys després, el diumenge de Rams d’aquest mes coincidint amb la segona representació d’aquesta temporada hi vaig tornar a assistir. Aquest cop com a públic. El temple estava ple de gom a gom per veure un cop més la posada en escena d’aquest original muntatge que va sorgir amb la bona intenció d’ajudar sufragar la despesa de la pujada del nou àngel al campanar del municipi. En aquest interval d’anys vaig poder notar que moltes coses han canviat en el municipi. Una de les claus d’aquesta important evolució ha estat l’ensenyament. El pal de paller d’aquesta evolució positiva del municipi ha estat l’escola. El més important que s’ha fet al municipi en els darrers anys és unir tots els escolars del terme municipal en un mateix centre, en aquest cas en el nucli d’Albinyana. Per la seva banda, les Peces acull l’escola bressol. Abans els alumnes d’Albinyana anaven a l’escola de la localitat, alguns pocs anaven al Vendrell. Però els joves de les Peces i de les urbanitzacions cada dia amb un autobús escolar els portaven majoritàriament a l’Escola Pau Casals del Vendrell. Els qui preferien un ensenyament privat optaven pel Sagrat Cor de la mateixa localitat. A banda, que el municipi ha duplicat la seva població s’ha aconseguit crear un punt de trobada de tots els seus veïns. Fins fa poc, molta gent de les urbanitzacions en comptades ocasions pujaven al poble perquè tota la seva vida la feien al Vendrell. Un altre fenomen que ha fomentat aquest canvi és el pas de moltes segones residències d’aquell moment en primeres residències. Això ha donat més caliu i més energia a aquests nuclis dispersos que en els primers anys de la seva existència la gran majoria estaven només poblades els caps de setmana i en períodes vacacionals. Aquests nous veïns en el municipi del Vendrell realitzaven les seves compres, allí tenien els seus vincles culturals. Només per alguns tràmits puntuals aquests nous moradors pujaven al nucli d’Albinyana. A partir d’aquest vincle escolar i de les activitats que es porten a terme a l’escola s’ha creat un lligam molt interessant entre tots les barriades del municipi a través dels més menuts. Aquest fet és prou important i permet que el municipi aprofiti l’energia i l’empenta de la seva gent i pugui mantenir en peu iniciatives que en el seu origen tenien un durada caduca. S’han mantingut en el temps una mica com a inèrcia, però amb les ganes fundades de tornar a repetir l’any següent. Un altre element que ajuda a la comunicació territorial en aquest municipi és la línia local d’autobusos local que tres o quatre cops per dia permet moure’s pel municipi encara que la majoria de viatgers vagin al Vendrell. Aquesta és una forma perquè tots plegats coneguin el territori. Si fem cas a les costums diàries cada nucli es comunica directament amb el Vendrell sense la necessitat de passar per les altres zones de la població. En l’aspecte festiu estiuenc, hem de destacar que des de La Mare de Déu del Carme fins a la Festa major de les Peces cada cap de setmana hi ha una activitat o altra al llarg i ample de la localitat. Cada dia hi ha més persones que participen en aquelles propostes sorgides en altres barriades a la que tenen més propera. Una mobilitat que fa unes poques dècades era gairebé impensable, però que al crear-se aquests interrelacions ho han afavorit, alhora que ha servit per unificar un seguit de nuclis en un mateix municipi. Tornant a l’obra en qüestió escrita per mossèn Jordi Figueras durant la seva estada al municipi gaudeix d’un vessant innovador molt interessant que és la de fer participar a uns presumptes espectadors que aporta la seva opinió basada en tòpics sobre el missatge que es vol transmetre des de l’altar. Una manera de mostrar i fer entenedora a tota la població la paraula de Déu. Un altre factor a tenir en compte és que hi ha lloc per a totes les edats. Des d’alguna mare que canta en la coral. El seu fill intervé en la trama que se succeeix en l’escenari central fins als qui ajuden en el vestuari a casa. Tots ells fan que l’espectacle sigui més lluït i participatiu. La gràcia és que es fa tot això amb il·lusió i ganes envoltat per un ambient que es respira que resulta engrescador i encomanadís. La culpa està la interrelació entre el públic i totes aquelles persones que el fan possible. Tots ells tenen el goig de participar en una iniciativa conjunta. Aquestes, a vegades, són els detalls que més omplen en aquest món material al que estem abocats. En general, una representació molt lloable que marca una clara evident evolució positiva des dels seus inicis abans de les populars Olimpíades de Barcelona. La gràcia de tot plegat és que es porta a terme tot un municipi amb il·lusió i ganes de fer-ho com més bé millor perquè tothom en pugui gaudir des del seu paper. Article publicat al Diari del Baix Penedès el 20 d'abril del 2012