La crisi actual ha provocat una dràstica reducció en el camp dels mitjans de comunicació de caràcter
general, però potser on s’ha notat més ha estat en els que tenim més propers.
Alguns han desaparegut totalment, altres han reduït pàgines, però el més greu
és que el paper del periodista ha quedat quasi anul·lat. Molts d’aquests
professionals només es dediquen a copiar i enganxar el que reben d’empreses, entitats
públiques i privades. Cada dia és més difícil trobar notícies elaborades amb un
mínim criteri i que siguin prou sòlides per unir en un sol document versions
dispars i contrastades.
En un moment actual en què tothom pot fer de periodista, molts dels membres
d’aquest gremi estan a les llistes de l’atur. Els més espavilats s’han buscat
la vida en el món de la publicitat o directament han venut la seva creativitat
al dimoni i es dediquen a glorificar i magnificar els seus mentors econòmics a
través d’anuncis en paraules que eviten els fracassos i converteixen cada
ensopegada en un nou triomf per als seus caps.
Sort en tenim dels 140 caràcters del twiter que ens permet que cadascú
xiuli la seva pròpia versió de la realitat. Una manera totalment participativa
perquè al cap d’una estona puguis tenir una visió força objectiva del que ha
passat. De mica en mica a mesura que el nombre d’usuaris es van ampliant es pot
aconseguir una imatge més sòlida per l’aparició de més fonts.
La perversió de les rodes de premsa que molts cops es podien evitar amb una
simple de nota de premsa, que és la que llegia el regidor de torn davant dels
micròfons, han anat en un clar descens. Són ben pocs els professionals que
encara es mantenen al peu de la notícia. La caiguda en picat dels anuncis ha
provocat de retruc aquest greu minva en aquest col·lectiu. La societat és sàvia
i mentre es produïa tot aquest fenomen anaven prenent força les xarxes socials
que avui en dia és el més fiable que et puguis trobar a la cara. Una peça clau
de l’explosió és que el seu cost és el mínim i la seva força és immensa. En
aquest món també n’hi ha de més coherents que altres, però això depèn de
cadascú que es pot permetre el luxe de seguir a aquells que li puguin provocar
més alegries o fer pujar més l’adrenalina segons la voluntat de cada usuari.
No fa gaires anys al Vendrell, al mes de febrer ja sabíem quins grups
venien a tocar per la festa major. Ara ja no cal ni fer roda de premsa perquè
ben aviat a tothom, a qui li interessa, ja sap qui són els protagonistes del
cartell. Els qui ho desconeixen potser ja tenen clar que són uns dies ideals
per fer un sortida als Pirineus per aprofitar una mica la fresqueta estiuenca.
El mal ús i abús que han utilitzat les empreses privades i públiques en els
darrers anys han provocat que la gent hagi perdut la confiança en les
informacions que ells emeten. Llavors, davant d’aquesta manca de fiabilitat, la
ciutadania beu de les fonts orals o directament de les xarxes socials.
La darrera edició del Shopping Night del Vendrell ha demostrat un cop més
que no cal gaire inversió en publicitat perquè la partida que han destinat a
anuncis per aquesta cita multitudinària es ben poca i en canvi és una de les
dades en que la vila ha registrat un nombre més alt de visitants. La conclusió
és que la gent és guia bàsicament per el boca orella o a través xarxes socials
com intentar demostrar aquesta aportació escrita.
Els grans mitjans de comunicació s’entossudien en fer que coses com les
eleccions a Alemanya o una guerra a l’Orient fossin esdeveniments que ens havien
de resultar interessants per nosaltres, però realment en els darrers anys s’ha
demostrat que aquí el que interessa és on es pot comprar més econòmic, si hi ha
retencions a les carreteres o si els trens que passen per Vilafranca porten un
quart de retard. Aquests són informacions molt buscades. Les Creus de Sant
Jordi o el Premi Cervantes passen totalment desapercebuts per la majoria de
mortals, no sé que l’afortunat sigui un parent o veí teu que sembla que, de
moment no és així. Diaris que m’obligaven a saber qualsevol cosa banal que
digues el batlle de Vilafranca del Penedès quan a mi el que m’interessa és qui
ve per la festa major i quan val l’entrada.
Ara les xarxes socials han servit per donar sortida als temes realment
que resulten interessants per la majoria de gent, no aquells que volien que ens
fossin atractius com els darrers episodis del PSC i el seu líder acabat de
dimitir. La història posa les coses al seu nom, llàstima que tot va massa lent.
A alguns ja els interessa prou que centrem els nostres sentits en la consulta
del dia 9 de novembre perquè al resta ens passi totalment inadvertit. Publicat a partir del dia 11 de juny a l'Eix Diari, Diari del Baix Penedès i Baix Penedès Diari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada