El conte de la voluntat dels catalans adaptat a totes les edats

Tot això del procés, del referèndum sobre la independència és com quan un nen té 18 anys i es vol comprar un cotxe. Ni puto cas. Es passa la vida protestant fins els 50 i diu ja n'hi a prou. Llavors intenta negociar amb el seu pare perquè li en compri un. Ell ja té diners, però a casa seva no el deixen perquè encara és petit. Llavors cansat de tocar la moral el pare li compra un cotxe de joguina que no podrà sortir del garatge on està. El pare diu que ell és qui mana i té la democràcia que és el que ell vol. El nen diu que ja està fart i vol un cotxe i els federalistes, comprarien pintura i pintarien les parets perquè tot sembles diferent, però en el fons tot és igual. Aquest és una mica el procés que vivim els catalans. Diumenge farem un gran què, però en el fons tothom sap que no servirà de gaire gran cosa. Només com a llavor per a posteriors peticions. Potser d'aquí uns anys el nen tornarà a demanar un cotxe per marxar, però potser es cansa de demanar i es busca una alternativa. Una altra possibilitat és que ja es quedi igual. És una comparació absurda i sense sentit a l'igual que l'actual procés que estem vivint els catalans, mira que per no res o un granet de sorra hem dit i hem fet hores i hores de televisió s'han imprès milions i milions de pàgines, han ocupat moltes converses. Només per aquest passet cap endavant. Diumenge, anem a missa o no. Anem a fer el vermut o no serà un dia molt esperat. Suposo que algun dia tindrà el seu valor. Avui en dia el nen amb el seu cotxe de juguet es mou pel garatge sense anar enlloc. Ens cal esperar.