Jo sempre he
cregut que les calçotades estan fetes per menjar amb una colla i omplir-se les
mans amb restes de salsa i que alguna taca llisqui per sobre la camisa o el
jersei. Aquesta és la gràcia d’aquesta trobada que té per excusa el calçot com
ho podien tenir els pebrots escalivats.
Si donem un cop
d’ull a la classe política de casa nostra cada dia estan més lluny de la seva
gent dels seus votants. Ells se’ls mengen asseguts en una taula amb pitet,
guants i mocadors perfumats. Evidentment els qui tenen algun màster per Esade o
alguna universitat similar ho poden entendre, però aquesta per sort o per
desgràcia no és la majoria de persones que tenim a les nostres contrades i en
especial al Vendrell. Fa uns mesos que s’ha posat de moda això d’eleccions plebiscitàries per al
proper 27 de setembre. Si alguna persona vol indagar alguna cosa més sobre
aquest terme sempre pot recórrer al google perquè allí estan la majoria de
termes que es fan i es desfan. La gràcia de tot plegat és que aquestes
eleccions seran com totes les altres autonòmiques. Jo no veig que hi hagi cap líder polític o social,
ara per ara, que sigui capaç de pujar al balcó de la Generalitat i proclamar la
independència, el federalisme o l’annexió a Andorra, si fa falta. Si el passat
9 N va ser una mena de farsa col·lectiva presumptament pactada entre Barcelona
i Madrid per tenir a tots contents, el proper 27 S va en el mateix camí.
La nostra
realitat sembla molt avorrida i tret de la Fórmula 1 i del Barça només ens
entretenim amb petites desgràcies i alguna alegria que de tant en tant es deix
caure en el marc de l’actualitat. Els mitjans de comunicació fa dies que es
preocupen per nosaltres perquè visquem en aquesta mena de trama on
presumptament nosaltres som els protagonistes, però res d’això és veritat. Ells
participaran d’aquest món fantàstic obeint els polítics i poders fàctics i
faran el que vulguin amb els nostres vots. Un cop més no tindran valor de
trencar tot allò que està lligat i ben lligat.
Clar, tot això
passa perquè tal com tenim el panorama és millor que ens inventem realitats
fictícies que parlem del dia a dia amb temes com el fracàs escolar, les llistes d’espera, els pisos
ocupats, les famílies que viuen en un
estat de desesperació, els suïcidis que diàriament es produeixen a casa nostra.
El problema de
tot això és que quan la realitat i la ficció s’assemblen molt poden passar
coses curioses que trenquin les barreres entre aquestes dos espais i deixar amb
un pam de nas a tots els qui han muntat aquesta farsa que al final es fa
realitat.
Això era un tret
de macropolítica, però també hem d’anar a la micropolítica. Una eina que tenim
a cada poble. A m m’agrada llegir la premsa comarcal i més que això seguir les
xarxes socials sobre el que passa a casa nostra en una època en què els grans
mitjans de comunicació estan en franca retirada. Tenim petits punts de
referència d’allò que tenim més a prop sense que facin servir el copiar i
enganxar que tant de mal ha fet a casa nostra. Només amb el pas del temps ens
hem donat compte que la nostra realitat i la que volen reflectir els mitjans de
comunicació estaven en ones ben diferents. Aquests mitjans ens aporten noves que
amb el temps poden agafar embranzida a les xarxes socials o caure a l’oblit per
inanició.
Una de les coses
que a casa nostra sempre m’ha semblat tan amè com inútil ha estat la
participació ciutadana. Aquí que em tingut l’oportunitat de decidir que hi posàvem
on estava l’antic Sanatori de Sant Joan de Déu a tocar entre els termes de
Calafell i el Vendrell, al final hi va anar a parar un luxós hotel que no tenia
res a veure amb l’edifici predecessor. No fa gaire Calafell ho va intentar amb
l’antic mercat municipal que va aportar noves idees, però com acostuma a passar
en els nostres municipis hi faltava finançament. Ja veurem que passa, ara per
ara ja s’ha estrenat amb un espectacle molt interessant, llàstima que el so era
millorable.
La comarca i el
Vendrell també ha tingut els seus plans de futur que ja fa anys, la primera
anàvem cap al 2015 i el segon al 2001. Doncs només ens cal obrir els ulls i
veure realment de quina cosa han servit tots aquests plans i aquest futur de
veïns que volien decidir quin era el seu futur. Va venir la crisis i uns
governs que estaven enamorats del seu melic i passaven dels seus veïns ens va
aportar el que tenim ara mateix. Realment queda molt bé parlar de participació
ciutadana, però a casa nostra és més útil mirar escarxofat al sofà algun
programa d’animalons per la tele i fer cultura que no pas entrar en aquesta
dinàmica. Sempre es poden canviar els hàbits i les maneres, però la
politització i la manca de fe pública de qui anava al davant ha deixat a la
cuneta tots aquests projectes de futur. Ara de moment estem entretinguts amb el
procés nacional. Ja veurem fins quan dura. Potser al final la gent s’ho acabarà creient i poden passar coses que els
inventors de tot això no s’ho imaginaven pas. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Eixdiari i Baix Penedès diari a partir del 4 d'agost del 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada